divendres, 27 de novembre del 2015

ARTUR MAS, ENTRE EL CROISSANT DE XOCOLATA I LA FAVA DEL TORTELL DE REIS






El programa Polònia d'ahir al vespre va fer la segona part del gag del croissant que tant va impactar la setmana passada. El president en funcions anava al bar a demanar un croissant de xocolata, però el mateix dependent, que uns dies abans li havia negat a Antonio Baños com a protesta per la seva negativa a investir president, també li negava a Mas, donat que no el podria pagar en ser Mariano Rajoy qui havia tancat la clau del FLA.

Fa dos anys Artur Mas, en tornar dels viatges a la Índia i els Estats Units, va dir que el procés català seria un moviment com el de Gandhi i Luther King. Moviments que, recordem, van ser molt llargs, va haver-hi morts -tots dos foren assassinats-, i van exigir una desobediència civil massiva de la població. L'aparheid cap a la població negra als autobusos d'Alabama es va acabar després de tretze mesos en que tota la gent de color va fer boicot al transport públic, anant a treballar cada dia a peu o en bicicleta. I el Polònia va ironitzar el brindis al sol de Mas sobre la resistència pacífica, amb un president vestit de Gandhi dient que si s'havia de fer una vaga de fam que comencés Oriol Junqueras que estava més grassonet.

En el gag d'ahir el Polònia ens mostrava una conseqüència més que previsible d'un procés que vol ser desobediència civil, però en el que potser no s’ha explicat a la gent les conseqüències que han tingut històricament tots els processos de ruptura aconseguits amb la resistència no violenta i la desobediència. 

La qüestió no és si endarrerir les transferències del Fons de Liquiditat Autonòmica és no just, que no ho és, ni si és una nova humiliació donat que aquest diners eren nostres, ni si és un injust càstig col·lectiu. La qüestió és que si s'inicia un procés de desobediència civil, és de suposar que l'adversari actuarà i aplicarà els instruments que tingui al seu abast. 

Per això sempre he cregut que mentre per una ruptura pactada cal el 50% més un dels vots, per una no pactada cal molt més, donat que la qüestió no és si t'agradaria ser un estat independent, sinó, si una gran majoria està disposada a patir les conseqüències de, sent els més febles, iniciar un procés de desobediència que tindrà una resposta i un preu. Es a dir estar disposat a ser represaliat i a mantenir una resistència que exigirà forts sacrificis personals. Un procés en el que només si els que desobeeixen són molt majoritaris i es mantenen ferms, l'adversari acaba cedint o demanant negociar. 

Els dos gags del Polònia sobre el croissant de xocolata aborden amb humor la situació d'impàs que viu Catalunya, fent del croissant un símbol que pot donar lloc a noves versions de l’estelada, la blava i la vermella, en les que l'estel del triangle passi a ser un croissant, amb o sense xocolata.

Croissant en francés significa "creixent", i segons la tradició va néixer a Viena el 1683 per celebrar la fi del setge de la ciutat per part dels turcs. Així s’explica que la nit que els turcs excavaven uns túnels sota la muralla per fer l'assalt definitiu, uns forners que treballaven a aquella hora varen sentir els sorolls, i van avisar silenciosament a les tropes imperials que varen poder repel·lir als atacants que foren derrotats. I llavors, com homenatge als forners es va instaurar aquesta pasta dolça en forma de lluna creixent o quart creixent, símbol de l'islam i de la bandera turca, perquè els vienesos se la mengessin cada matí. Hi ha una altra versió que afirma que el croissant -una pasta amb la forma de lluna islàmica- va ser la contrasenya amb la que es va avisar que l'atac era imminent.

Caldrà veure si la setmana vinent el Polònia ens deleiterà amb un nou gag amb croissants de la ben segur animada assemblea de la CUP que celebrarà diumenge. I ves a saber si el tipus de pasta, amb o sense xocolota, que esmorzin aquests dies Mas, Junqueras, Baños, Gabriel i Romeva, i el que se serveixi a l'assemblea de la CUP, tindrà o no un significat ocult com els croissants al setge de Viena. Però si no mengen tots aviat el croissant de xocolata, potser haurem d'esperar al tortell de Reis del 6 de gener, al límit de la convocatòria de noves eleccions. I ja sabem que si menges aquest tortell pots acabar coronat rei o només o menjant-te la fava. 


 Xavier Rius
llegir en català al Periódico  Leer en castellano en El Periódico

 El programa Polonia de anoche hizo la segunda parte del gag del cruasán que tanto impactó la semana pasada. El presidente en funciones iba al bar a pedir un cruasán de chocolate, pero el mismo dependiente, que unos días antes se lo había negado a Antonio Baños como protesta por su negativa a investir presidente, también se lo negaba a Mas, dado que no lo podría pagar al haber cerrado Mariano Rajoy  la llave del FLA.

Hace dos años Mas, al regresar de los viajes a la India y los Estados Unidos, dijo que

dimecres, 25 de novembre del 2015

MUY POCAS CANDIDATURAS ULTRAS CONCURREN A LAS ELECCIONES GENERALES. Publicado en el BOE el listado definitivo de candidaturas

Ya es definitivo el listado de candidaturas ultras, socialpatriotas o identitarias que se presentan a las elecciones generales del 20 de diciembre, tal como se refleja en el listado de candidaturas proclamadas, publicado ayer en el BOE. Listado del que se han caído la de Falange Española de las JONS en Valencia, Familia y Vida en Barcelona, y la del Partido Social de la Justícia, del polémico abogado Emilio Rodríguez Menéndez que, como ya indicaba aquí en el blog, iba a ser impugnada y anulada si no enmendaba el hecho que los nueve primeros candidatos eran varones. 
Así, dejando de lado VOX -que tal vez podría ser considerado de ultraderecha- sólo concurren: 
-Falange Española de las JONS en 8 provincias: Almería, Avila, Córdoba, Madrid, Palencia, Segovia, Sevilla y Valladolid.
-Democracia Nacional en 7: Almeria, Castellón, Ciudad Real, Huelva, León,Soria, Valladolid.
-Familia y Vida en Baleares.
-Soluciona en Málaga.

También podría considerarse como ultra la candidatura en Valencia de la coalición valencianista-anti catalanista AVANT, impulsada por militantes del Grupo de Acción Valencianista (GAV) y del partido Renovación Política (RePo) vinculado a la desaparecida Coalición Valenciana. El hecho que en Valencia no se presente España 2000 -ahora en proceso de convergencia con Plataforma X Catalunya y Partido X La Libertad, puede motivar que los votos que en anteriores comicios fueron a este partido sean recogidos por Avant.
Soluciona es el partido impulsado por el director de Alerta Digital, Armando Robles que es candidato al Senado, mientras Desireé González lo es al Congreso. Robles propuso a Josep Anglada que encabezara la candidatura en Ceuta o Melilla, algo que no cuajó. Se pensó en Anglada para las ciudadaes africanas dado que allí hay mabregíes musulmanes en las listas de PP y PSOE y podía haber sido útil para llamar al voto hispano cristiano. 

El hecho  que haya tan pocas listas y que no concurran grupos que si lo hicieron en las pasadas elecciones generales como Plataforma X Catalunya (PxC) que obtuvo 59.949 votos en las cuatro provincias catalanas o España 2000, las otras Falange, Alternativa Española AES -de López Diéguez, yerno de Blas Piñar- o Democracia Nacional en más lugares, se debe a la debilidad de estos grupos y al fracaso de su discurso, como se vio en en las pasadas municipales  y europeas.  
Así el grupo históricamente más potente y más cercano a la ultraderecha europea, PxC, obtuvo el pasado mes de mayo sólo 8 concejales frente a los 67 de 2011, y vive un crisis acrecentada por la expulsión de su líder Josep Anglada. Precisamente PxC ha iniciado un proceso de unidad o convergencia con España 2000 y el Partido X la Libertad han redactado un comunicado conjunto explicando los motivos de su no participación. 


Por lo que respecta a La España en Marcha, plataforma formada inicialmente por La Falange-FE, Democracia Nacional, Alainza Nacional, Nudo Patriota y Movimiento Católico Español que pretendía aglutinar a los sectores más neofranquistas, falangistas, nacional revolucionarios y neonazis, ya puede considerarse amortizada o disuelta tras el abandono de la misma de Democracia Nacional y Alianza Nacional, y la congelación del Nudo Patriota.  Y sólo concurre Democracia Nacional en siete provincias. 

El sector de La Falange que concurre es FE de las JONS, sin ninguna relación con la Falange-FE de Manuel Andrino, vinculada a La España en Marcha. Una muestra de las diferencias entre ambas falanges es que mientras la de Andrino se manifiesta cada 12 de octubre en Montjuïc, FE-JONS lo hace en la Plaza Catalunya junto a Sociedad Civil Catalana, PxC, el PP y Ciudadanos
El cabeza de lista de FE-JONS en Madrid es su presidente Norberto Pico.  En las generales de 2011 Falange Española de la JONS obtuvo 2.988 votos, mientras que en las europeas de 2014, que podía ser votada en toda España, obtuvo 21.687.
Alianza Nacional y La España en Marcha no se presentan

 

dimarts, 24 de novembre del 2015

LA FISCAL I L'ACUSACIÓ PARTICULAR DEMANEN PRESÓ PER ANGLADA EN CONSIDERAR PROVAT QUE VA AGREDIR DOS JOVES. Els testimonis de la defensa, uns es contradiuen, un altre no compareix, mentre l'ex regidor d'Olot Nacho Mulleras -ara imputat per la temptativa d'atemptat a Anglada- afirma 25 vegades no recordar res.

Avui s'ha celebrat al Jutjat Penal de Manresa i Vic, a la capital d'Osona, el judici al regidor vigatà i fundador de Plataforma X Catalunya, Josep Anglada, per les presumptes agressions a dos joves vigatans a crits de "moros de merda!", el 22 d'abril de 2012 a la Plaça Major, hores després que acabés la Diada del partit que Plataforma X Catalunya va celebrar a Vic aquell dia.
A causa de la coherència dels diversos testimonis cridats per la Fiscalia i l'acusació particular, front les contradiccions, amnèsia o incompareixença dels de la defensa d'Anglada, la fiscal i l'advocat de l'acusació particular han demanat que es condemni al polític vigatà per un delicte contra la integritat moral i per dues faltes de lesions. Anglada ha proclamat la seva innocència, afirmant que en cap moment va estar a menys de vint metres dels joves.
Els fets van passar cap a les 8 del vespre del diumenge 22 d'abril en creuar-se al mig de la plaça tres joves vigatans, un d'ells d'origen magribí, amb Josep Anglada que anava acompanyat de la seva dona, Olga Parra, la regidora d'Olot, Rosa Maria Llandrich, el també regidor d'Olot, Ignacio Mulleras, i d'un altre militant de PxC que havia de declarar, però no s'ha pogut localitzar.
Segons la versió dels dos joves agredits, de l'amic que els acompanyava, i de dues dones i un home que eren a la plaça i van presenciar els fets, el grup en el que anava Anglada es va dirigir cap els tres joves i, en apropar-se a aquests, Anglada, en un estat diguem accelerat, va començar a fer crits, va escopir al terra mirant-los a ells, i va els va cridar "Moros de merda", al que Mohamed El Yachou va respondre amb un "Visca Catalunya!". 
Llavors Eric Cano, en veure que Anglada anava cap el seu amic Mohamed, s'hi va interposar donant Anglada a Cano un cop de cap a la boca que li va motivar el trencament d'una dent i sang al llavi. Tot seguit, segons la versió dels agredits i dels testimonis, Anglada va donar un cop de puny a El Yachou, cosa que va motivar que alguns dels acompanyants d'Anglada l'agafessin pels braços i se l'enduguessin del lloc, abandonant la plaça. Tots els testimonis de l'acusació van coincidir en que Anglada semblava que anés "sortit" o begut, i que havia sigut el grup d'Anglada el que va anar a trobar als tres joves i no a l'inrevés.
Quan minuts després es va presentar la policia municipal i mossos d'esquadra a la plaça, Josep Anglada ja  no hi era. I els dos agredits, el seu amic, i els tres testimonis van declarar aquesta versió dels fets, i ho van ratificar a la comissaria dels mossos i al jutjat. 
Mohammed El Yachou ha manifestat en la seva declaració al judici, que creu que Anglada el va insultar per fer-li mal a causa del seu origen magribí i que aquests fets li van provocar, més enllà dels danys físics, insomni i angoixa durant una temporada.
Com ha destacat l'advocat de l'acusació, Toni Iborra, quan hores més tard PxC va penjar a la web el comunicat de premsa sobre la festa de la Diada del Partit, no va fer cap referència a aquest incident, i sí, en canvi, a la manifestació que es va fer contra PxC a l'entrada del parc on es feia l'acte, que segons el comunicat de PxC, gràcies a l'actuació dels mossos no, va impedir el seu normal desenvolupament. Però a les tres de la matinada, en difondre's que El 9 Nou publicava a la portada que Anglada en un estat que semblava etílic, havia agredit a dos joves a la plaça al crit de "moros de merda!", Anglada va anar a la comissaria  a denunciar que uns joves magrebins l'havien amenaçat amb crits de "Fill de puta, racista, et matarem".
Dies més tard les quatre persones que acompanyaven a Anglada van testificar que Anglada havia estat insultat i amenaçat, cosa que va fer que en aquell moment se l'enduguessin, i certament hi podia haver hagut contacte físic entre alguns d'ells -no amb Anglada- i els joves en aturar-los. El en aquell moment regidor d'Olot, Nacho Mulleras, va declarar llavors haver dit: "Aquests  són dels guarros que es manifestaven aquest matí contra nosaltres". Però aquesta versió, i la que ha declarat avui Anglada de es va mantenir lluny dels joves, no ha pogut ser ratificada amb una mínima coherència per part dels testimonis d'Anglada.  
Així l'ex regidora olotina, ara enfrontada amb Mulleras, ha afirmat que va veure com els tres nois es dirigien cap a ells mentre cridaven "Cabron, racista, et matarem!", al que Anglada va respondre que "Jo no tinc por a res ni a ningú!". I que ella i l'esposa d'Anglada el van agafar dels braços i el van allunyar del lloc. Però tot seguit a preguntes de la fiscal i dels dos advocats no ha pogut aclarir la seqüència dels fets i explicar què van fer Mulleras i l'altre militant de PxC, donat "que jo casi no hi veig", i que a causa d'una sèrie de malalties  havia perdut gairebé la vista. Per la seva banda Olga Parra, esposa d'Anglada, que per motiu del parentesc no està obligada a dir la veritat, ha ratificat la versió del seu marit, però no ha sapigut explicar com és que la denúncia no es va posar fins las tres de la matinada.

AMNÈSIA DE NACHO MULLERAS
Surrealista ha estat la declaració de l'exregidor d'Olot, Ignacio Mulleras, que ha estat cridat a declarar, tot i que la defensa d'Anglada, que és qui el va incloure inicialment com a testimoni, ha renunciat a interrogar-lo. A diferència de Llandrich que continua amb Anglada, Mulleras està imputat per la temptativa de provocar-li un accident de transit, i va ser copartícep del procés de destitució i expulsió d'Anglada de PxC.  Així, després d'afirmar que no volia afavorir ni perjudicar a Anglada en aquest procés, ha dit no recordar res del que va passar, repetint 25 vegades a les preguntes de l'acusació i de la fiscal "no recordo res de res". Mulleres ha vingut acompanyat del dirigent de PxC, Xavier Simó, que va assumir la presidència de PxC el febrer de 2014 quan van expulsar a Anglada.
Anglada moments abans de començar el judici, acompanyat de la seva dona i de l'ex regidora d'Olot, Rosa M Llandrich
Anglada fent declaracions en un recés del judici. al fons a l'esquerra amb ulleres, Xavier Simó, que assumí la presidència de PxC després de l'expulsió d'Anglada

També ha estat sorprenent la declaració per vídeo conferència de Mercé Vergés que, després de confirmar vagament la versió d'Anglada, ha manifestat que per pròpia iniciativa en veure aquell dia els fets, es va dirigir al senyor calvo (Mulleras) "que havia tirat a terra en donar una empenta a uns dels nois per protegir a Anglada, i li vaig donar el meu telèfon per si volia que jo declarés". Tot i això, a preguntes de la fiscal ha dit que no va poder veure tot el que havia passat i que ella, quan va oferir-se a declarar, mai va imaginar que això acabaria en un judici".   L'altre membre de PxC, que va declarar els dies següents corroborant la versió d'Anglada, no ha declarat en no estar localitzable.

Així les coses tant la fiscal com l'advocat de l'acusació particular, Toni Iborra, han donat validesa a les declaracions dels nois agredits i dels altres quatre testimonis, destacant el fet que Anglada no denunciés haver estat agredit fins que es va publicar de matinada que ell havia agredit a uns nois. Han considerat incoherents i contradictòries les declaracions dels testimonis de la defensa i sorprenent l'amnesia de Mulleras.
 Per tot això la fiscal demana una pena de 10 mesos de presó per un  delicte contra la integritat moral, tipificat a l'article 173 del Codi Penal  i una multa de 900 euros per les lesions, a més d’indemnitzar amb 340 i 240 euros les dues víctimes. També demana que es prohibeixi a Anglada aproximar-se a menys de 500 metres de les dues víctimes, ja sigui del seu domicili, del lloc de feina i qualsevol altre lloc que aquests freqüentin, durant sis mesos. L’acusació particular ha demanat una pena d’un any i nou mesos de presó.  
I davant la possible suspensió del compliment de la pena en ser menor de dos anys, la fiscal s'ha mostrat favorable a la suspensió si paga les multes, mentre Iborra ha demanat que compleixi condemna en ser reincident, ja que va ser condemnat per negar-se a fer la prova d'alcoholèmia i per conduir begut a sis mesos de presó.
Per la seva banda, l'advocat de la defensa ha demanat l'absolució en entendre que els testimonis de la part contrària s'han contradit sobre l'hora que van passar els fets i el seu desenvolupament. De tota manera ha  demanant que en el cas que es considerin provats els fets, no se'l condemni penalment, sinó només per una falta de vexacions.
Anglada, en acabar el judici s'ha mostrat confiat de que serà absolt o, com a molt que serà només condemnat per una falta. 
S'ha de dir que aquests fets van tensionar molt la ciutat, i al cap d'un mes es va fer una manifestació que ha estat la més multitudinària celebrada a Vic.
Hi ha diferents opinions sobre si en el cas que sigui condemnat, seria també inhabilitat durant el temps de la condemna -encara que no entri a presó- a exercir càrrec públic, és a dir exercir com a regidor. Després de ser-ho durant 12 anys per Plataforma X Catalunya, ara ho és per Plataforma Vigatana, i ha ha registrat un nou partit d'àmbit estatal, Front Nacional Identitari.
     

Eric Cano, un dels joves agredits, declarant
Mohamed El Yachou declarant
Anglada declarant

dissabte, 21 de novembre del 2015

LA BAULA DE MALI, anàlisis al Punt Avui de l'atac d'Al Qaida a l'hotel de la capital de Mali



Mali és un estat africà creat amb unes fronteres arbitràries i una gran diversitat de llengües i ètnies, amb un poder central sempre feble i amb l'eterna revolta tuareg demanant la independència o més autonomia. El país, que sempre ha depès de la tutela de França, va patir la més greu de les seves crisis l'any 2012, que va motivar una intervenció militar francesa que va evitar que l'estat es trenqués i que una part important quedés en mans gihadistes. I, com s'ha vist amb l'assalt d'ahir i la presa d'ostatges a l'hotel Radisson de Bamako, aquesta inestabilitat encara continua.
A principis del 2012, hi van confluir quatre elements desestabilitzadors: l'entrada massiva d'armes i soldats de l'exèrcit del destituït i executat líder libi, el coronel Al-Gaddafi, molts d'ells tuaregs; la revolta tuareg al nord, que es va veure reforçada pels arsenals i milicians arribats des de Líbia; el cop d'estat pel qual un sector de l'exèrcit va destituir a Bamako el president Amadou Toumani Touré perquè el considerava poc bel·ligerant contra els tuaregs, i finalment l'ofensiva gihadista de grups vinculats a Al-Qaida, que van aprofitar el buit de poder per fer-se seva la regió tuareg independentista de l'Azawad. I només gràcies a la intervenció francesa es va evitar la caiguda de la capital, Bamako.
L'home fort dels insurgents islamistes era Mokhtar Belmokhtar, El Borni, un algerià veterà de la guerra de l'Afganistan, líder del grup Al-Murabitun, que es va imposar a la resta de grups gihadistes. A Belmokhtar, fidel a Al-Qaida, se'l va donar per mort moltes vegades, l'última fa cinc mesos i sembla que ara és cert. El grup està compost per tuaregs i per milicians àrabs d'Algèria i Tunísia. I, tot i la seva concepció rigorosa de l'islam, és a la vegada una organització dedicada al contraban de persones, drogues, armes i ostatges que li lliuren grups amb els quals pot estar avui aliat i d'aquí a un mesos enfrontat. És, doncs, una baula important d'aquest tràfic al cor d'Àfrica i el Sahel. El grup va agafar el nom d'Al-Murabitun recordant els almoràvits, la dinastia del Sàhara del segle XII que, amb la voluntat de purificar l'islam, va conquerir el que avui és el Marroc i els dividits regnes de taifes d'Al-Andalus. Una de les baules geogràficament inferior d'aquest tràfic de persones, drogues i altres mercaderies és Boko Haram a Nigèria.
Gràcies a la intervenció militar francesa el 2013, es va restablir la unitat territorial de Mali i es va forjar un feble acord entre els tuaregs i el govern central, tot i que van sortir altres grups independentistes com els rebels del Front d'Alliberament de Macina al centre. El grup de Belmokhtar no és que fos derrotat, sinó que, com altres grups insurgents, es va replegar al desert o en zones muntanyoses, on va continuar amb la seva activitat comercial. I, mentre això passava, va aparèixer a la regió del Sahel un nou actor, Estat Islàmic, al qual es van sumar alguns dels grups de contrabandistes i gihadistes, en contra de la voluntat de Belmokhtar, que va continuar fidel a Al-Qaida. I Boko Haram de Nigèria, després de proclamar un califat, va manifestar la seva adhesió a Estat Islàmic.
L'actual missió militar francesa a Mali, que també actua al Níger, Burkina Faso, Mauritània i el Txad, s'anomena operació Barkhame. Hi participen més de 3.500 soldats, entre els quals hi ha 177 espanyols. I té com a objectiu evitar que es torni a trencar el fràgil equilibri i contenir tant grups com Boko Haram pel sud i l'est com els gihadistes malians que ara estan arraconats o adormits al nord, al sud de Líbia o Algèria. França, com a antiga potència colonial de la regió, coneix bé els fràgils equilibris nacionals, ètnics i tribals, i encara tutela sectors estratègics de l'economia d'aquests països. Per això sembla una broma la proposta que va fer dijous el govern espanyol –que només hi té desplegats 177 soldats i és totalment desconeixedora dels equilibris regionals– de voler liderar l'operació Barkhame.
El fet que els atacants de l'hotel Radisson no assassinessin els ostatges seria una confirmació que no pertanyien a Estat Islàmic, sinó a Al-Murabitun. Probablement, trigarem a saber què pretenien més enllà de desestabilitzar Mali i atacar interessos europeus, ja que la majoria dels ostatges són occidentals. Potser pretenien recordar que Al-Qaida encara està activa. Sigui com sigui, el gihadisme continua actuant i els principals perjudicats són els ciutadans d'aquell país.

divendres, 20 de novembre del 2015

CONDEMNAT A 3 ANYS DE PRESÓ AMB SENTÈNCIA DE CONFORMITAT, UN ULTRA DE BADALONA, QUE DIRIGIA EL BLOC NEONAZI "RESISTENCIA SIN LÍDER" QUE ANIMAVA I DONAVA INSTRUCCIONS DE COM ACTUAR EN SOLITARI PER DIFERENTS MITJANS EN DEFENSA DE LA RAÇA BLANCA ÀRIA. Fa 9 mesos va ser condemnat a 2 anys per pertànyer a White Rebels Barcelona



L'admistrador i propietari del blog "Resistencias sin líder", David M.L., àlies 'Siko', resident a Badalona,  ha estat condemnat pel Jutjat Penal número 16 de Barcelona, en sentència de conformitat -es a dir pactada amb la Fiscalia en reconeixer ell la culpabilitat, evitant el judici i una probable pena major-, a un total de 3 anys de presó pels delictes de provocació a l'odi, la dscriminació o la violència per motius de raça, origen o minusvalia tipificada en l'article 510 del Codi Penal, d'aplogogia i rehabilitació de règims genocides, tipificada en el 607, i  per possessió d'armes prohibides tipificat en el 567. 
David M.L, que ja va ser condemnat el passat 16 de febrer a dos anys de presó per pertinença al grup neonazi White Rebels Barcelona, també en sentència de conformitat, era propietari i administrador del blog Resistenciasinlíder.blogspot.com, ja clausurat, que utilitzava per diforndre a internet escrits, vídeos, imatges i cançons de caracter vexatiu, denigrant i incitant a la violència contra immigrants, jueus, musulmans, homosexuals i discapacitats, i  en contra el mestizatge i la relació entre persones de diferents origen. 
En la sentència s'afirma que en el blog del condemnat "es  defensava a ultrança la supremacia de la raça ària sobre les altres" i estava dirigida a crear entre la població sentiments d'hostilitat, animadversió, agressivitat i tracte desigual injustificat contra aquests col·lectius. També difonia idees que pretenien la rehabilitació de règims que han practicat el genocidi contra minories ètniques, racials, sexuals o religioses com ho va ser el Tercer Reich a Alemanya als anys 30 i 40, justificant els crims genocides comesos.
Així afirmava que "el mestizo es la nefasta consecuencia de forzar la naturaleza con una  mezcla que lleva irreversiblemente a la decadencia (...) No podemos aceptar que nuestra familia, la estirpe, el Pueblo  se pierda y se convierta en un circo de mestizos. (...) Tener hijos mestizos es un crimen contra la Humanidad, la Naturaleza y el Pueblo (...) y va contra la Ley de Dios" 
El condemnat incitava des del blog a la confrontació amb grups ideològicament rivals i també a la recerca d'objectius o víctimes seleccionats pel seu origen, raça, ètnia o orientació sexual i contra tots aquells que consideraven com els seus enemics. 
Però el més significatiu del seu blog, era que a diferència d'altres similars, s'hi donaven instruccions precises sobre com realitzar en solitari resistència i activisme des de l'entorn neonazi o sobre com realitzar agressions físiques a persones i accions de sabotatge a organismes oficials.
Així s'hi deia: ¿Hasta dónde puede llegar a actuar un resistente sin líder? Sin traspasar las líneas de la ética y moral nacionalsocialista, és es la respuesta: Hasta donde sea necesario, ya que él es un soldado, un guerrillero, un saboteador, un espía, un asesino, y, por encima de todo, un jefe que sólo responde a su conciencia con carta blanca de actuación"


Foto del judici de conformitat del passat febrer en el que David M L ja va ser condemnat a dos anys de presó per pertànyer a White Rebels, que ara haurà de complir en tenir una segona condemna de tres anys.
 



dijous, 19 de novembre del 2015

IMATGES DE PLAÇA CATALUNYA I SAGRADA FAMÍLIA DESPRÉS DELS ATEMPTATS. Opinions divergents sobre si molta policia al carrer és eficaç i si genera sensació de seguretat o d'estar en perill. La Plaça Catalunya s'omple de cartells i missatges per la pau




Aquesta setmana, després dels atemptats gihadisdes de París, Barcelona, com tantes altres ciutats, s'han omplerts de policies amb armilla fusells. A la Plaça Catalunya, en menys de 200 metres hi havia operatiu dels Mossos d'Esquadra, Guàrdia Urbana i Policia Nacional.A la vegada el centre de la Plaça s'ha omplert de missatges de solidaritat amb París, per la pau, contra el terrorisme i les seves causes.
Hi ha opinions contràries sobre si aquesta presència intensiva a llocs cèntrics és efectiu i si genera sensació de seguretat o d'estar en perill.   El meu punt de vista sobre com combatre el terrorisme el vaig explicar en aquest article de dilluns al Punt Avui i en aquests dos al Periódico. El primer dimarts (Califat medieval o reinterpretació de l'Alcorà) i el segon de dimecres, analitzo els perills de la islamofòbia, la por i el trencament de la cohesió social.

Agents de la Brigada Mòbil a Canaletes

Policia Nacional al Portal de l'Àngel


 Guàrdia Urbana a Pelai-Rambles
 
Mossos al costat de Canaletes
Centre Plaça Catalunya

Mossos a Gran Via amb Passeig de Gràcia

Plaça Catalunya
Plaça Catalunya
Agents de les unitats especials de la Guàrdia Urbana a la Sagrada Família
Escrits al centre de la Plaça Catalunya





dimecres, 18 de novembre del 2015

POCAS CANDIDATURAS ULTRAS CONCURREN A LAS ELECCIONES DEL 20-D DEBIDO A SU PÉRDIDA DE APOYOS, SUS DIVISIONES Y LA EXIGENCIA DE PRESENTAR FIRMAS. Falange de las JONS en 9 provincias, DN en 7, Familia y Vida en 2, y Soluciona en 1. España 2000, PxC y PxL en proceso de unificación no concurren

Tras los malos resultados de los partidos ultras, socialpatriotas o identitarios en las elecciones europeas de mayo de 2014,  tal como se refleja hoy en el listado provisional de candidaturas que publica el BOE, apenas habrán listas de estos partidos en las elecciones generales del 20 de diciembre. 
Ello se debe, no sólo a sus malos resultados en las pasadas elecciones europeas y municipales, sinó también, a  la debilidad,  división y ruptura de algunos grupos, así como a la exigencia legal que los grupos extraparlamentarios que concurren a las elecciones presenten el aval de las firmas del 0,1% del censo de las circunscripciones en las que concurren.
Plataforma X Catalunya, que obtuvo 59.949 votos en las Generales de 2011 en el conjunto de las cuatro provincias catalanas, fuertemente debilitada por el batacazo que sufrió en las municipales de mayo, tras la expulsión de su fundador Josep Angalda, ahora no se presenta como tampoco lo hacen España 2000 y el Partido X La Libertad con los que ha iniciado un proceso de convergencia o unificación.
La España en Marcha, surgida hace tres años con la unidad de acción de La Falange-FE, Nudo Patriota Español, Movimiento Católico Español, Democracia Nacional y Alianza Nacional, perdió fuerza y capacidad  tras la salida de la misma de Democracia Nacional, la "congelación" del Nudo Patriota Español y el más reciente abandono de Alianza Nacional. Pese a que se intentó recuperar la unidad bajo el paraguas de la sigla Coaliación Nacional, ésta, de hecho, ya no existe. El único de estos grupos que se presenta es Democracia Nacional que concurre en solitario al Congreso y Senado en Almería, Castellón, Ciudad Real, Huelva, León, Soria y Valladolid 
Democracia Nacional el pasado 12 de octubre en Barcelona 


Por su parte Falange Española de las JONS -grupo distinto a La Falange FE antes comentado- se presenta en nueve provincias: Madrid, Almería, Ávila, Córdoba, Palencia, Segovia, Sevillla, Valencia y Valladolid. El cabeza de lista en Madrid es su presidente Norberto Pico.  En las generales de 2011 Falange Española de la JONS obtuvo 2.988 votos, mientras que en las europeas de 2014, que podía ser votada en toda España, obtuvo 21.687.
Por su parte Alternativa Española (AES) del yerno de Blas Piñar, Rafael López Diéguez, que en las europeas concurrió junto a Familia y Vida en la coalición Impulso Social, no se presenta, mientras que Familia y Vida sí lo hace, pero sólo en Baleares y Barcelona. 

También se presenta, pero sólo en Málaga, Soluciona, partido impulsado por el director de Alerta Digital, Armando Robles que es candidato al Senado, mientras Desireé González lo es al Congreso. Robles propuso a Josep Anglada que encabezara la candidatura en Ceuta, Melilla o Madrid, algo que no cuajó. Se pensó en Anglada para las ciudadaes africanas dado que allí hay mabregíes musulmanes en las listas de PP y PSOE y podía haber sido útil para llamar al voto hispano cristiano.     
Según como se mire podría considerarse como ultra la candidatura en Valencia de la coalición valencianista-anti catalanista AVANT, impulsada por militantes del Grupo de Acción Valencianista (GAV) y del partido Renovación Política (RePo) vinculado a la desaparecida Coalición Valenciana. El hecho que en Valencia no se presente España 2000 -ahora en proceso de convergencia con Plataforma X Catalunya y Partido X La Libertad, puede motivar que los votos que en anteriores comicios fueron a este partido sean recogidos por Avant.
Por votro lado VOX, que fracasó por unos pocos votos en las europeas de 2014, y que según como se mire, puede ser considerado de ultraderecha, se presenta en 30 provincias. En Valladolid y Almería competirán VOX, DN y Falange Española de las JONS
Armando Robles, candidato de Soluciona por Málaga

Por último destaca la candidatura por Madrid del pòlémico abogado Emilio Rodríguez Menéndez -huído unos años a Argentina-, con la sigla Partido Social de la Justicia, que tal vez podría calificarse de populista ultra. De todas formas, a no ser que se corrijan las anomalías de la lista, ésta no será aceptada dado que los nueve primeros candidatos son hombres, vulnerándose así la exigencia de paridad de género.

ACTUALIZADO CON LAS CANDIDATURAS PROCLAMADAS 

 
FE-JONS (8): Almería, Avila, Córdoba, Madrid, Palencia, Segovia, Sevilla y Valladolid.
DN (7): Almeria, Castellón, Ciudad Real, Huelva, León,Soria, Valladolid.
Familia y Vida (1): Baleares.
Soluciona (1): Málaga
Coincidencia de Falange y DN en Almería y Valladolid.
Candidaturas NO proclamadas:
FE-JONS: Valencia
Familia y Vida: Barcelona
PSJ: Madrid

dimarts, 17 de novembre del 2015

ELS PERILLS DE LA POR, publico al Periódico sobre les consecuències que el terrorisme gihadista i la islamofòbia poden tenir en la cohesió social


 Una de les conseqüències que solen produir-se després d'atemptats gihadistes a Occident és que creixi la islamofòbia. Afloren manifestacions i opinions contràries a l'islam, cap als que el practiquen, cap a les persones originàries de països islàmics i a la seva pràctica. Un rebuig que pot quedar en meres opinions que s'expressen sense por que siguin censurades, o que pot anar més enllà amb insults a ciutadans musulmans, pintades o campanyes contra comerços i l'existència de mesquites.
Una altra de les conseqüències és que, d'una manera més o menys explícita, aflora un sentiment racista cap als que, per la seva aparença ètnica o per la vestimenta, alguns identifiquen com a musulmans, malgrat que potser són hindús sikhs, africans cristians o, senzillament, agnòstics. Van ser molts els sikhs nord-americans que, arran dels atemptats de l'11-S, van deixar de portar turbant perquè se sentien assenyalats.
Aquest rebuig es pot manifestar en forma d'insults o d'agressions, cosa demostrable i sancionable penalment. Però juntament amb aquestes accions hi ha un altre rebuig més silenciós i que pot ser igual de perjudicial, com és l'aparició de la por, la desconfiança i la sospita cap als veïns que coneixem des de fa anys, o cap a l'immigrant amb qui ens creuem pel carrer.
Es calcula que a Espanya hi ha 1.700.000 musulmans, dels quals uns 450.000 viuen a Catalunya, incloent en aquestes xifres també els espanyols i catalans conversos. No estem acostumats a la diversitat ètnica i religiosa com sí que ho estan a França o el Regne Unit, on des de fa un segle viuen ciutadans originaris de les seves colònies. Aquí la construcció de mesquites ha generat en alguns indrets campanyes de rebuig, tot i que una vegada s'han construït no han generat més problemes que el de molèsties per la concentració de persones a determinades hores, unes molèsties idèntiques a les que provoca qualsevol altra activitat. I, afortunadament, no ha arrelat el discurs racista impulsat per alguns grups xenòfobs per obtenir rèdits electorals. Plataforma per Catalunya, que va obtenir 67 regidors el 2011, en va treure només 9 el maig passat, i la repetició per part del PP del discurs de Xavier García Albiol en altres localitats com Cornellà -on el candidat popular va prendre com a consigna electoral el no a la mesquita- no va ser recompensada pels electors.

Sentiment de rebuig

Tampoc es va generar cap ruptura social ni veïnal pels atemptats de l'11-M a Madrid, en què també van morir molts immigrants, malgrat que és cert que en alguns llocs va créixer el sentiment de rebuig cap a ciutadans magribins.
Però ara correm el risc que augmenti la desconfiança entre uns i altres, com a reacció a les advertències que és possible un atemptat a Catalunya i de les lògiques crides a estar observants davant de comportaments sospitosos. Si la por i la desconfiança entre veïns s'estenen, els terroristes ja hauran tingut la seva primera victòria.

Anar al Periódico en català


 LOS PELIGROS DEL MIEDO
Una de las consecuencias que suelen producirse tras atentados yihadistas en Occidente es que crezca la islamofobia. Afloran manifestaciones y opiniones contrarias al islam, hacia quienes lo practican, hacia las personas originarias de países islámicos y a su práctica. Rechazo que puede quedar en meras opiniones que se expresan sin temor a ser censuradas, o puede ir más allá con insultos a ciudadanos musulmanes, pintadas o campañas contra comercios y la existencia de mezquitas.
Otra de las consecuencias es que aflora, de un modo más o menos explícito, un sentimiento racista hacia aquellos que por su apariencia étnica o vestimenta, algunos piensan que son musulmanes, pese a que tal vez sean hindús sijs, africanos cristianos o, sencillamente, agnósticos. Fueron muchos los sijs estadounidenses que, tras los atentados del 11-S, dejaron de llevar turbante dado que se sentían señalados.
Este rechazo puede manifestarse en forma de insultos o agresiones, algo demostrable y sancionable penalmente. Pero junto a estas acciones hay otro rechazo más silencioso, y que puede ser igual de dañino, como es la aparición del miedo, la desconfianza y la sospecha hacia los vecinos que conocemos desde hace años, o hacia el inmigrante con el que nos cruzamos por la calle.
Se calcula que en España hay 1.700.000 musulmanes, de los cuales unos 450.000 viven en Catalunya, incluyendo en estas cifras también los españoles y catalanes conversos. No estamos acostumbrados a la diversidad étnica y religiosa como si lo están en Francia o el Reino Unido, donde desde hace un siglo viven ciudadanos originarios de sus colonias. Aquí la construcción de mezquitas ha generado en algunos lugares campañas de rechazo, pese a que una vez se han construido no han generado otro problema que el de las molestias por la mayor concentración de personas a algunas horas, molestias idénticas a las que provoca cualquier otra actividad. Y, afortunadamente, no ha cuajado el discurso racista impulsado por algunos grupos xenófobos para obtener réditos electorales. Plataforma per Catalunya, que obtuvo 67 concejales en el 2011, logró solo 9 el pasado mayo, y la repetición por parte del PP del discurso de Xavier García Albiol en otras localidades como Cornellà -donde el candidato popular tomó como consigna electoral el no a la mezquita- no fue recompensado por los electores.

Sentimiento de rechazo

Tampoco se generó ninguna ruptura social ni vecinal por los atentados del 11-M en Madrid, en los que también fallecieron muchos inmigrantes, pese a que es cierto que creció en algunos sitios el sentimiento de rechazo hacia ciudadanos magrebís.
Pero ahora corremos el riesgo de que aumente la desconfianza entre unos y otros, como reacción a las advertencias de que es posible un atentado en Catalunya y de las lógicas llamadas a estar observantes ante comportamientos sospechosos. Si el miedo y la desconfianza entre vecinos se extiende, los terroristas ya habrán tenido su primera victoria.

dilluns, 16 de novembre del 2015

CALIFAT MEDIEVAL O REINTERPRETACIÓ DE L'ALCORÀ. Una reflexió sobre els atemptats i el creixement del gihadisme de l'Estat islàmic



La confirmació que alguns dels autors dels atemptats de París eren descendents de magribins immigrats a França o Bèlgica, planteja de nou i amb raó, el preguntar-nos què està fallant perquè joves de segona o quarta generació d’immigrants abracin el gihadisme i el terrorisme.
I davant d’aquesta pregunta es torna a repetir que les coses s’han fet malament, que el racisme genera un sentiment d’exclusió que pot abocar a abraçar el radicalisme violent, o recordar el conflicte identitari d’aquests joves que, a diferència dels seus pares que van venir a Europa  en busca d’unes oportunitats i un benestar, només troben rebuig i discriminació.
És un fet que un aspirant a una feina que es diu Mohammed té, d’entrada, menys possibilitats de ser contractat que un que es digui Jacques. I llavors en la seva soledat identitària alguns poden buscar el seu lloc en el gihadisme violent, en una interpretació de l’islam molt més radical de la que tenen els seus pares que, més a més, rebutja, tot allò de positiu que els seus avis van venir a buscar a Europa.
Tot això és cert. Però hi ha una altra qüestió que sovint s’obvia: La incompatibilitat de les interpretacions literals de certs fragments de l’Alcorà i dels Hadits o frases atribuïdes a Mahoma que formen part també de la Sharia o llei islàmica, amb la llibertat ideològica i de creences, que és una de les bases de tota societat democràtica. Fet que s’agreuja per la manca d’una autoritat que pugui reinterpretar-ho o contextualitzar-ho.
Són moltes les religions que han incitat en diferents moments de la història a l’odi cap a les altres i s’han expandit per la força de l’espasa; el cristianisme també. Però la majoria han deixat de lluitar per la conversió forçosa de la resta del món i les seves autoritats religioses han acceptat els valors de la llibertat de consciència i la llibertat individual del ciutadà de creure o no creure. I, tot i que en judaisme i el cristianisme hi hagi corrents que qüestionen  els descobriments sobre l’evolució humana, aquestes religions ja no s’oposen al que va dir Darwin i a viure en una societat on el ciutadà té dret a creure i a no creure.
A l’islam, des del seu origen hi ha un altre element de controvèrsia. Podem trobar sures o versets de l’Alcorà i Hadits o frases atribuïdes a Mahoma, totalment contradictòries les unes amb les altres. N’hi ha que criden a decapitar als infidels i altres a respectar-los. N’hi ha que diuen que cal convèncer per la força, n’hi que diuen que en matèria de religió no es pot imposar res. 
Mentre la majoria de religions han adaptat la seva doctrina al llarg de l’últim segle i s’han sotmès a l’autoritat civil. L’islam no té califa o autoritat des de 1924 quan Ataturk va abolir la figura del sultà d’Istambul. Sultà que, tot i està qüestionat, era el califa legítim de tota la Umma o comunitat de musulmans d’arreu del món. Des de llavors l’islam no té qui encarni una figura i institució que, en morir Mahoma va començar amb Abu Bakr com a primer califa o successor del Profeta.
El últims anys del califat d’Istambul, Husain ibn Alí, Xerif haiximita de La Meca, o guardià dels llocs sagrats, va intentar ser reconegut sense èxit com califa. I anys més tard la família haiximita van ser expulsat de La Meca per Abdelaziz bin Saud, de la Casa dels Saud, fundador de l’actual Aràbia Saudita, en la que imperava el whabisme o interpretació més arcaica de l’islam. I tot i no aconseguir mai el reconeixemt com a califes, els Saud, com a guardians de La Meca, han anat imposant la seva visó mitjaval d’un islam oposat a qualsevol canvi. I els diners del petroli han ajudar a difondre aquesta visió radical arreu del món. Diners que també han arribat a l’Estat Islàmic.
A alguns països, fossin les dictadures socialistes o nacionalistes àrabs, fossin monarquies com la marroquí o la jordana, van adaptar o relativitzar la interpretació estricta de l’Alcorà. Fins i tot la nova constitució tunisiana prohibeix la persecució de l’apostasia.
A Tunísia ara ja no està perseguit fer públic que s’ha deixat de ser musulmà, o que s’és ateu, o afirmar que moltes de les coses que es diuen a l’Alcorà o el Hadits són únicament metàfores, o dir en públic que no es pot complir de manera estricta el dejuni del ramadà, o afirmar  que es pot ser homosexual i musulmà. Però certament tot això s’oposa a una interpretació estricta de l’Alcorà. I aquí és on apareix l’anomenat Estat Islàmic o Daesh.   
A diferència d’Al Qaida que es limitava en voler atacar a Occident per la seva política al Pròxim Orient, Afaganistan o Palestina, de les cendres de l’equivocada guerra d’Irak sorgeix un insurgent sunnita, Ibrahim Awwad al-Samarri, que després de trencar amb Al Qaida encapçala una força que, en lloc de limitar-se a lluitar contra els invasors, el que vol es recuperar el califat, la unitat dels musulmans, i crear un califat o estat que començaria per l’Iraq i Síria. I aquest líder insurgent canvia de nom i agafa el d’Abu Baker, com el primer califa de la història. I a la vegada que conquereix territoris a Síria i L’Iraq, crida al musulmans d’arreu del món a sumar-se al seu califat i a lluitar contra els infidels, i contra els mal musulmans arreu. Crida a purificar l’islam i extrendre’l a tot el món per la força. El comunicat d’Estat Islàmic pel que s’assumeix l’autoria dels atacs de París i s’adverteix que n’hi hauran més, comença i acaba amb dues sures o fragments de l’Alcorà.
El magnetisme de les seves proclames, l’ús molt estudiats de les xarxes socials amb els seus impactants vídeos, esdevenen un iman per a joves d’arreu del mon que busquen una identitat sense fissures, un grup vencedor que els aculli, i una causa amb la que donar sentit a les vides, amb la seguretat de tenir com a recompensa un lloc privilegiat a Paradís.
Sense menysvalorar la lluita militar contra el Daesh a Síria i l’Iraq, la lluita policial arreu del món, i la necessitat d’acabar amb la discriminació que pateixen molts joves d’origen magribí o asiàtic a Europa, la clau més eficaç per desactivar l’Estat Islàmic està en els propis musulmans.
És impensable ara per ara que reaparegui la figura d’un califa legítim acceptat per tots els musulmans. Però només quan des del món musulmà siguin majoritàries les veus que sense por a ser tractats d’apòstates, diguin clar i alt que tota religió es veritable si crida a la germanor universal, i que qualsevol persona té dret a creure i a deixar de creure i, sobretot que neguin la validesa d’aquelles sures o versets de l’Alcorà que criden a matar als infidels es podrà derrotar als soldats del Califat.
 Leer en castellano en El Periódico
 Llegir en català al Periódico


KALASHNIKOVS I IDEES, Publico al Punt Avui sobre com combatre el terrorisme de l'Estat islàmic. Cal que la comunitat internacional actuï unida per aturar la guerra a Síria, però també acabar la visió medieval de l'islam del Daesh que ha propagat l'Aràbia Saudita

El Punt Avui, 16 de novembre de 2015
Xavier Rius, periodista

Els atemptats de París de divendres passat a la nit han palesat la incapacitat dels serveis policials i d'intel·ligència per evitar un atac múltiple com aquest, que no ha estat perpetrat per llops solitaris com en casos anteriors.
Ara, es critica Alemanya per no haver pressionat el montenegrí que va ser detingut a Baviera en un cotxe amb explosius i kalàixnikovs perquè expliqués què pensaven fer amb aquelles armes. Però què havia de fer la policia? Torturar-lo fins que ho digués? També es critica els serveis de seguretat francesos haver deixat entrar des de Bèlgica els terroristes, més quan s'estaven restablint els controls policials suspenent els acords de Schengen amb motiu de la cimera del clima. Però amb el flux de persones i vehicles que hi ha, què més pot fer la policia que preguntar als conductors que atura cap on van, mirar la documentació i escorcollar aleatòriament algun portaequipatges?
Tothom reconeix que una de les causes per la qual joves musulmans descendents d'immigrants magribins que se sumen a Estat Islàmic (EI), com ara els més de 1.500 francesos que han marxat a Síria, són el conflicte identitari, el rebuig que senten de part de la societat en què han nascut i la manca d'oportunitats laborals. I per més que els serveis d'intel·ligència millorin la seva capacitat d'infiltració, l'aplicació de mesures policials d'excepció contra els joves musulmans incrementaria el sentiment d'exclusió que fa que molts joves abracin la lluita d'Estat Islàmic. Certament, els aparells policials i d'intel·ligència han de millorar, però sempre aniran per darrere del jove que des del seu ordinador pugui estar mirant vídeos gihadistes o xatejant amb algú que vol reclutar-lo.
La derrota d'Estat Islàmic s'ha de fer a Síria i l'Iraq, i també pressionant les monarquies petrolieres del Golf d'on van sortir els diners amb què es finançava aquest grup i des d'on es potencien el wahabisme i el salafisme, interpretacions de l'islam que Estat Islàmic imposa i que donen justificació moral als terroristes.
És cert que sense la desastrosa invasió de l'Iraq contra la qual lluitava, el líder d'Estat Islàmic o Daesh, Abu Baker al-Bagdadi, no seria qui és ara. Al-Bagdadi es va radicalitzar a la presó nord-americana de Bucca Camp on va ser empresonat. I va ser en enquistar-se el conflicte sirià que va veure a allà la seva oportunitat.
El Daesh va començar a actuar a Síria, però no contra les tropes del règim xiïta alauita, sinó contra les milícies sunnites i els grups laics que s'oposaven al president, Baixar al-Assad. I a poc a poc va anar controlant el terreny que perdien aquests grups, mentre es finançava amb la venda de petroli per Turquia. Un flux de camions a què el règim turc feia els ulls grossos, a la vegada que Ankara feia tot el que podia per evitar que els kurds consolidessin territori sirià. Recordem les traves que va posar durant el setge a la ciutat kurda siriana de Kobani perquè rebessin ajut militar i humanitari.
Després, amb la conquesta de Mossul i la creació d'un territori compacte a Síria i l'Iraq i el fort impacte dels vídeos i missatges a la xarxa, el Daesh es va consolidar com un grup atractiu per a molts joves que desitgen formar part d'un projecte compacte i triomfador.
S'ha afirmat que gràcies a l'impacte de la brutalitat dels atacs de París a la cimera sobre Síria de dissabte a Viena, es va arribar més fàcilment a un preacord per a un alto el foc i una transició. Cimera a què van assistir l'Iran, l'Iraq, França, Rússia, els Estats Units, la Unió Europea, l'ONU, l'Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres. És a dir, hi eren tots els actors externs responsables de la guerra.
En la cimera, es va acordar treballar per un alto el foc amb totes les parts excepte Estat Islàmic i el Front Al-Nusra, branca d'Al-Qaida. Pot ser que si Rússia, els EUA, Turquia, l'Iran i els països àrabs van a l'una, Estat Islàmic comenci a retrocedir en el camp militar. Però el seu discurs només serà derrotat si es desqualifica la seva visió medieval de l'Alcorà des de les mesquites i les societats dels països àrabs. Unes idees que es fermenten i potencien des de l'Aràbia Saudita i altres monarquies àrabs que creen la benzina en nom de la qual van actuar els gihadistes a París.



divendres, 13 de novembre del 2015

MAS DE MEDIO MILLAR DE PERSONAS SE MANIFIESTAN EN MADRID EN RECUERDO DE CARLOS PALOMINO, ASESINADO POR UN ULTRA EN EL METRO HACE 8 AÑOS


 
Imágenes de la manifestación de ayer tomadas de Twitter
 

Ayer por la tarde cerca de seis cientas personas participaron en Madrid en la manifestación antifascista en recuerdo del joven Carlos Palomino Muñoz, asesinado hace ocho años, el 11 de noviembre de 2007, por  Josué Estébanez, un soldado profesional de ideología ultra. 
Los manifestantes se dirigieron desde el barrio de Usera hasta la boca de metro de Legazpi, lugar donde fue asesinado. Allí encendieron velas junto al retrato de Carlos y colocaron flores en su memoria. Al acto asistió María Victoria Muñoz, madre del fallecido.
Palomino fue asesinado la mañana del 11 de noviembre de 2007, día que se había convocado una manifestación xenófoba por las juventudes de Democracia Nacional, acto que había sido autorizado. Simultániamente diversos colectivos antifascistas habían convocado una concentración de signo contrario.

En la estación de Legazpi de la línea 3 de metro, coincideron diversos jóvenes antifascitas, entre ellos Carlos Palomino, con el ultra Josué Estébanez, el cual sacó una navaja de 25 centímetros clavándosela a Palomino en el pecho a la altura del corazón, causándole la muerte, apuñalando y causando heridas instantes después a otro joven que intentó detenerle. 

Por estos hechos la Audiencia de Madrid condenó a Josué Estébanez a 26 años de prisión: 19 por el delito de asesinato con el agravante de odio ideológico y 7 por tentativa de homicidio. La sentencia fue íntegramente confirmada por la Sala Segunda del Supremo en  sentencia 360/2010 de 22 de abril (pincha para leer).
Pese a que en el vídeo de la acción que reproduzco abajo se ve clarament como Josué Estébanez apuñala sin agresión previa a Palomino, la ultraderecha considera que Palomino actuó en autodefensa y lleva años realizando la campaña "Josué Libertad!" 

        lflfl
 Vídeo de la manifestación de ayer

  Ver vídeo del asesinato en el metro
 

Pintadas en favor de la libertad de Josué Estebánez
 Participaciones de loteria de este año de la campaña Josué Libertad con un número que casualmente  contiene el 14 que significa  "Las Catorce Palabras" de David Lane sobre la supremacia de la raza blanca o aria, y el 88, que significa Heil Hitler (HH=88) o los 88 preceptos de Lane