Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024
Leer en castellano en El Triangle
Opinions, anàlisis, informacions i notícies sobre immigració, ultradreta, drets humans, seguretat, gihadisme i política internacional, en aquests temps d’incerteses. També escric sobre el Moianès i política catalana (contacte:xrius1@gmail.com)
Xavier Rius Sant, El Triangle diumenge 22 de desembre de 2024
Leer en castellano en El Triangle
Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, dissabte 21 de desembre de 2024
Un chiste que explican palestinos y libaneses dice así: un periodista europeo que esperando para embarcar en un aeropuerto coincide con un palestino, un libanés, un sirio y un israelí, les pregunta: “Disculpen, ¿me podrían dar su opinión sobre el último acuerdo de paz?”. El palestino responde: “¿Paz?, ¿qué es paz?”. El libanés pregunta: “¿Acuerdo?, ¿qué es un acuerdo?”. El sirio dice: “¿Opinión?, ¿qué es dar tu opinión?”. Y por último el israelí pregunta: “¿Disculpen?, ¿qué significa disculpen?”.
Mientras que cualquiera que sigue la actualidad del Próximo Oriente podría comprender la ironía de la reacción del palestino, el libanés y el israelí, no pasa lo mismo con la del sirio. Dado que, pese a la brutalidad de la guerra civil y la dictadura, existía la idea de que, a pesar de tener un régimen autocrático como otros de la región, en Siria y en la culta Damasco, donde nunca han de dejado de sonar las campanas de las iglesias y se podía ver a mujeres sin velo y a personas de ambos sexos tomando alcohol, se respiraba una libertad ausente en la mayoría de países de la región. Pero la realidad, como insinúa el chiste, para los ciudadanos sirios, sometidos al control estricto de la policía política y su red de confidentes, es que mostrar en voz alta una opinión crítica con el régimen significaba acabar en alguna de las cárceles y centros de tortura. Centros que estos días vemos en las crónicas y describe Helena Pelicano en La Vanguardia , en los que la mayoría que entraban nunca salían. En Damasco se podía beber alcohol y las mujeres podían ir sin velo, pero la más mínima crítica al régimen en voz alta podía causar la muerte tras días de tortura.
En cambio sí parece un chiste que, tras el cónclave diplomático del pasado sábado en Jordania, Arabia Saudí, Qatar, Bahréin, y Egipto, junto a los representantes de la ONU, Estados Unidos, la Unión Europea y Turquía, soliciten que el gobierno provisional liderado por la antigua franquicia de Al Qaeda redacte una Constitución inclusiva y convoque elecciones, cuando ni en las monarquías petroleras ni en Egipto se convocan elecciones, o si se convocan, el resultado ya se sabe de antemano. Ninguno de los países que despertaron en el 2011 con las llamadas primaveras árabes es ahora una democracia, ni siquiera Túnez, donde el presidente Kais Saied hace dos años disolvió el Parlamento. Por paradójico que sea, dejando de lado Jordania, los dos únicos estados árabes que podrían calificarse de democráticos y con una separación de poderes vigente son Líbano e Irak, si bien ambos son prisioneros del comunitarismo de su Constitución, que obliga a repartir el poder y las instituciones basándose en cuotas étnico-religiosas heredadas de la guerra. Y además ambos países, sobretodo Líbano, desde hace dos años sin presidente y con un Gobierno en funciones, sufren la interferencia de las disputas de las potencias vecinas. La causa principal del bloqueo político que padecen las instituciones de Irak y sobretodo Líbano se debe a ser campo de batalla entre el eje chiita, liderado por Irán, y el sunita, liderado por Arabia Saudí. Y los que ahora han ganado en Siria y derrotado a los alauíes chiitas de El Asad son sunitas, pero deben la victoria a Turquía, que vuelve a ser la potencia regional como en los tiempos otomanos antes que Francia e Inglaterra trazaran las nuevas fronteras. Y es que la duda que acecha sobre Siria es si El Yulani pretende pilotar una transición democrática o si, por el contrario, como sus antiguos hermanos los talibanes, una vez en el poder en Kabul, impondrá de nuevo un régimen de terror.
Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 7 de desembre de 2024
Per més que ara Rússia enviï avions, serà difícil evitar que el rebels conquereixin més territori i fer-los fora d’Alep. Recordem que el 2016 es van rendir després de bombardejos massius que van arrasar tota la part de la ciutat que controlaven. I a més Rússia té el gruix de l’aviació a Ucraïna mentre Hezbol·là, que feia de força, està debilitat. Donat que el més probable els insurgents obtinguin el control de bona part de Síria, ara Turquia com a protector seu guanya la partida tenint la clau del futur. I a la vegada ataca els kurds de Rojava amb el desig d’expulsar-los de les regions fronteres. Uns kurds que han de lluitar de nou contra Estat Islàmic, que s’ha reactivat en llocs d’on ha fugit l’exèrcit. Turquia està obtenint dues victòries disparant pocs trets.
erò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
rò pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.
Però pocs pensaven que Turquia sortiria sobtadament beneficiada del conflicte, ja que se la considerava la potència que, controlant diverses franges de territori a Síria, contenia als antics combatents d’Estat Islàmic, Front al Nusra i altres grups derrotats per l’exèrcit sirià, l’aviació russa i Hezbol·là. Unes milícies gihadistes que van posar com a condició per deixar les armes poder-se desplaçar amb la protecció turca a la regió d’Idlib al nord-oest del país. Turquia, a la vegada que esdevenia el vigilant dels islamistes derrotats, ocupava diverses franges del Kurdistan sirià. I amb les tropes turques a l’est i l’oest, resistia al mig la regió kurda de Rojava, que tenia el suport dels Estats Units.
Així doncs, des de 2017 Síria vivia una relativa calma amb el règim de Baixar al-Assad controlant més de dos terços del territori, també la capital del nord, Alep, de la qual ni en els pitjors moments de la guerra va perdre totalment el control. I un cop Al-Assad va recuperar tot Alep i bona part de les regions controlades pels insurgents gràcies als implacables bombardejos fets per l’aviació russa i el reforç terrestre de l’Iran i Hezbol·là, la comunitat internacional va deixar de considerar-lo un pària a qui condemnar pels crims comesos, ja que l’objectiu era evitar que el règim caigués i es visques una guerra com la que va patir l’Iraq o la que pateix Líbia des del derrocament de Moammar al-Gaddafi. Tothom sabia que la presència turca al nord del país no era innocent, ja que pel president Erdogan el principal enemic són els kurds. Però no es creia que faria els ulls grossos davant del rearmament dels gihadistes amb armes noves com els drons kamikazes Shaheen, ni que se n’aprofitaria per tornar a atacar Rojava i a la vegada donar l’estocada a Al-Assad.