MOCIÓ DE CENSURA AMB MIRADA LLARGA. Analitzo a El 9 Nou la possible moció de censura a Sílvia Orriols. Si els partits, no actuen pensant a llarg termini, evitant personalismes estratègics i donant la imatge de ser un govern de coalició dividit, Orriols sortirà guanyant

 

Moció de censura amb mirada llarga

Xavier Rius Sant, El 9 Nou dilluns 27 de gener de 2025

Després de perdre Sílvia Orriols la qüestió de confiança l’oposició té 30 dies per presentar una moció de censura proposant un alcalde o alcaldessa alternatiu. Des de l'endemà del seu nomenament com alcaldessa el 17 de juny de 2023 l’oposició podia presentar-la i, de fet, en diversos moments hi han hagut converses en les que no es va arribar a l’acord sobre com o si era el moment oportú. Però la situació ara és una altra ja que la Llei Orgànica de Règim Electoral estableix un mecanismediferent al dels parlaments autonòmics i  al del Congrés per tal de garantir la governabilitat dels ajuntaments i la seva continuïtat. 

Si a un alcalde li tomben els pressupostos no pot convocar eleccions i fer que la gent torni a parlar. Pot prorrogar els anterior com va fer fa un any Orriols o pot sotmetre’s a una qüestió de confiança lligada a una moció de censura que si no prospera, fa que els pressupostos quedin aprovats i l’alcalde convalidat. Un mecanisme quevan fer Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni, els quals perdien la qüestió de confiança però en no ser capaços l’oposició de pactar després un candidat de consens, l’alcalde continuava i amb els pressupostos aprovats. A Barcelona era improbable que la CUP i Ciudadanos, i després amb Vox, juntament  amb Esquerra i un altre partit es posessin d’acord. Però a Ripoll ja van estar a punt de posar-se d’acord el juny de 2023 els grups que formen la majoria absoluta: Junts, ERC, PSC i la CUP. I com els regidors només poden presentar una moció de censura en els quatre anys delegislatura, ara si aquesta s’acorda serà per anar fins al final.

En el llibre “Aliança Catalana, els nostres ultres” que publicaré al mes de març, faig un seguiment detallat de les negociacions, acords i desacords que es va donar entre Junts, ERC, PSC i la CUP entre el 28 de maig i 17 dejuny de 2023. Parlant amb tots els implicats recullo trobades, trucades, whatsapps, reunions, vingudes a Ripoll de dirigents dels diferents partits, inclòs Jordi Turull, negociacions on es posa sobre la taula també el govern del Consell Comarcal, trobades a la Cooperativa, dinars al restaurant Canaules, brindis interruptus,cafès fins les cinc de la tarda als que s’incorporaran alguns que no eren al dinar, i més trucades i whastapps d’última hora. I redactant el que va passar aquelles intenses tres setmanes he tingut la sensació de fer el guió d’una d’aquelles pel·lícules en que una seqüencia temporal d’uns pocs dies es mostra a l’espectador quatre vegades en les que els llocs i les hores són les mateixes, però els fets o els perquès difereixen substancialment en les versions dels quatre protagonistes. I una de les poques certeses a les que arribo és que per al menys dos dels grups implicats, es va fer servir la CUP com excusa per no posar-se d’acord. Junts no volia que la CUP fos al govern, però tampoc que hi donés suport quedant-se a l’oposició ja que creia que acabaria imposant condicions programàtiques que podien espantar a alguns empresaris o al sector immobiliari i de l’Hosteleria. I al menys un altre partit, es va negar a arribar a l’acord si la CUP no entrava al govern. Tinc clar que qui va posarmés obstaclesi canvis de postura per arribar a l’acord va ser Junts que el 29 demaig,després de la patacada debaixar de vuit a tres regidors, va anunciar que no demanaria l’alcaldia però donaria suport a un govern format pels altres grups per evitar que Orriols fos l’alcaldessa. I després va canviar de parer, postulant-se Manoli Vega en el ple del 17 de juny com a alcaldable. També tinc clar que la CUP en no voler ser un obstacle, acceptava si no la volien al govern, donar suport a un tripartit de Junts, ERC i el PSC, quedant-se a l’oposició. I va passar que, com ningú va aconseguir la majoria absoluta de regidors del plenari, es va nomenar alcalde en minoria a Orriols, com a cap de llista més votada en dia de les eleccions.

Dies després d’arribar a la batllia, Sílvia Orriols va dir en una entrevista publicada al 9 Nou que no faria com altres alcaldes com Eudald Casadesúso Jordi Munell, de ser a la vegada batlle i diputat, ja que no era compatible dirigir l’ajuntament i marxar molts matins cap a Barcelona. I tot i això Orriols va presentar-se a les eleccions i va obtenir l’escó. Però a diferencia de Munell i Casadesús que eren un diputat més del primer o segon grup dela cambra i no passava res si no s’adscrivien a gaires comissions o faltaven a alguns plens, Orriols i l’altra diputada no tenen el do dela ubiqüitat i sovint la seva cadira queda buida.

Penso que ara tant si es presenta la moció de censura i perd l’alcaldia, com si no es presenta, Orriols podria sortir reforçada. Si es presenta ella podrà victimitzar-se i en el cas que el govern que es formi mostri discrepàncies entre els seus membres, aconseguir l’efecte Albiol que,després de ser desallotjat del’alcaldia tornava a guanyar les eleccions amb més vots. I de moment podriadedicar més temps al Parlament i l’expansió del partit.Per això és primordial que l’acord es faci amb mirada llarga deixant de banda personalismes i diferències.I si els partits d’oposició no es posen d’acord i ella queda legitimada com alcadessa, podrà erigir-se com a victoriosa front la casta, i amb el pressupostos aprovats, aplicar el seu programa. Però sobretot mostrar-se com una persona que potser per creures predestinada a salvar Catalunya, ningú no la pot abatre.

Xavier Rius Sant, periodista.

Llegir al 9 Nou

Trum i Elon Musk a la Casa Blanca. El futur ja no és el que era. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de gener de 2025

Va ser el poeta francès Paul Valery qui va dir la frase “El futur ja no és el que era”. Entre 2007 i 2011 aquest era el lema del programa de tarda vespre a la desapareguda ComRàdio Tots per Tots, en el que hi vaig tenir la sort de poder participar, no només a les tertúlies, sinó també en una secció setmanal que jo tenia anomenada “Conflictes del Món”. Eren temps en que el president dels Estats Units era el Barak Obama del “We can!”. Anys en que el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia condemnava criminals de les guerres del Balcans, i en els que començava a funcionar el Tribunal Penal Internacional que havia de castigar crims de guerra a altres llocs del món. Eren temps que el mon canviava i per a bé.

Encara no era habitual l’ús de Twitter, però teníem Facebook que certament ens comunicava, permetia difondre les activitats socials, polítiques i culturals en les que participàvem, més enllà de servir-nos per recuperar amics als que havíem perdut el contacte. Les primeres xarxes socials i la connectivitat ens feien més lliures i facilitava autoorganitzar-nos. Fins i tot pocs anys abans de Facebook, el “Passa-ho! Qui ha sigut?” dels SMS van activar les mobilitzacions front les mentides d’Aznar sobre els atemptats del 11-M. Protestes que van ajudar a que el PP perdés les eleccions i Espanya entrés en una nova etapa amb Rodríguez Zapatero. El futur ja no era com abans, ens sentíem empoderats i el demà segur que seria millor. La Unió Europea s’ampliava a més estats i podíem viatjar sense aturar-nos en creuar les fronteres. Certament a França i altres països d’Europa creixien partits ultres, com el Front Nacional, però la democràcia era forta i quan Jean Marie Le Pen el 2002 va arribar a la segona volta, la resta de partits s’unien per fer-li cordó sanitari.

En aquell moment encara es creia que Rússia malgrat entrebancs transitava cap la democràcia, i a Llatinoamèrica cada cop quedaven menys dictadures, mentre democràcies imperfectes s’obrien pas a Àsia i Àfrica. I tot i l’enfrontament entre Hamàs i l’Autoritat Nacional Palestina, encara crèiem que era possible la solució dels dos estats.

Però el novembre de 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions americanes “Make America great again” front Hillary Clinton, una victòria en nombre de representants electorals, no en vots, i molts vam creure que Trump era un accident a la primera i més consolidada democràcia del món on hi havia hagut presidents com Nixon, que va haver de dimitir per mentir relació al Watergate i haver espiat rivals, quan a Europa, on les democràcies eren mes joves, molts caps d’estat no haguessin caigut per pràctiques d’aquest tipus. I Trump el 2020 perdia les eleccions davant Joe Biden i va passar l’impensable: Que el president derrotat negués l’evidència de les urnes i cridés als seus seguidors a assaltar el Capitoli. I tot i les múltiples causes judicials i haver estat declarat culpable per una altra qüestió, Trump va guanyar les eleccions el novembre passat front Kamala Harris, i avui ja torna a ser a la Casa Blanca.

El 2020 amb Trump al poder el món va viure la pandèmia de la Covid durat la qual les teories conspiranoiques van créixer arreu alimentades per la ultradreta que poc després donaria veracitat a que a Trump li havien robat la victòria. Una de les creences d’aquests conspiranoics antivacunes era que hi havia algú que amb la vacuna pretenia controlar-nos per fer-nos més dèbils. I quan se’ls preguntava qui eren aquests que ens pretenien dominar, responien, “Tu no saps qui són ells, però ells sí saben qui ets tu i com manipular-te”

Ara Elon Musk, l’amo de l’antic Twitter, X, i l’home més ric del món que controla l’algoritme que sap molt de nosaltres i amb els seus satèl·lits pretén controlar les comunicacions dels governs de mig món, aposta per Trump als Estats Units, mentre a la vella i dèbil Europa, dona suport a la ultradreta d’Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni i Abascal. Trump com Elon Musk estan mancats d’una qualitat que caracteritza als humans, l’empatia. Creuen que pel seu esforç o per haver estat triats pel destí, no només es mereixen ser els homes més rics sinó que tenen el dret i deure de dirigir el món i enviar a la paperera el vell ordre.

Pensàvem que Putin era un boig envaint Ucraïna i ara Trump, un president declarat convicte i que havia de ser jutjat per intentar donar un cop d’estat, gràcies al vot popular torna a ser a la Casa Blanca i amenaça de fer el mateix amb Groenlàndia i el Canal de Panamà.

El futur ja no es el que era.

Fue el poeta francés Paul Valery quien dijo la frase «El futuro ya no es lo que era». Entre 2007 y 2011 este era el lema del programa de tarde noche en la desaparecida ComRàdio Tots per Tots, en el que tuve la suerte de poder participar, no sólo en las tertulias, sino también en una sección semanal que yo tenía llamada «Conflictos del Mundo».

E

ran tiempos en que el presidente de los Estados Unidos era el Barak Obama del «We can!». Años en que el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia condenaba a criminales de las guerras de los Balcanes, y en los que empezaba a funcionar el Tribunal Penal Internacional que debía castigar crímenes de guerra en otros lugares del mundo. Eran tiempos que el mundo cambiaba y para bien. Todavía no era habitual el uso de Twitter, pero teníamos Facebook que ciertamente nos comunicaba, permitía difundir las actividades sociales, políticas y culturales en las que participábamos, más allá de servirnos para recuperar amigos de los que habíamos perdido el contacto.

Las primeras redes sociales y la conectividad nos hacían más libres y facilitaba autoorganizarnos. Incluso pocos años antes de Facebook, el «¡Pasalo! ¿Quién ha sido?» de los SMS activaron las movilizaciones frente a las mentiras de Aznar sobre los atentados del 11-M. Protestas que ayudaron a que el PP perdiera las elecciones y España entrara en una nueva etapa con Rodríguez Zapatero. El futuro ya no era como antes, nos sentíamos empoderados y el mañana seguro que sería mejor. La Unión Europea se ampliaba a más estados y podíamos viajar sin detenernos al cruzar las fronteras. Ciertamente en Francia y otros países de Europa crecían partidos ultras, como el Frente Nacional, pero la democracia era fuerte y cuando Jean Marie Le Pen en 2002 llegó a la segunda vuelta, el resto de partidos se unían para hacerle un cordón sanitario.

En aquel momento todavía se creía que Rusia a pesar de tropiezos transitaba hacia la democracia, y en Latinoamérica cada vez quedaban menos dictaduras, mientras democracias imperfectas se abrían paso en Asia y África. Y a pesar del enfrentamiento entre Hamás y la Autoridad Nacional Palestina, todavía creíamos que era posible la solución de los dos estados. Pero en noviembre de 2016 Donald Trump ganó las elecciones americanas «Make America great again» frente a Hillary Clinton, una victoria en número de representantes electorales, no en votos, y muchos creímos que Trump era un accidente en la primera y más consolidada democracia del mundo donde había habido presidentes como Nixon, que tuvo que dimitir por mentir en relación al Watergate y haber espiado rivales, cuando en Europa, donde las democracias eran más jóvenes, muchos jefes de estado no hubieran caído por prácticas de este tipo.

Y Trump en 2020 perdía las elecciones ante Joe Biden y pasó lo impensable: Que el presidente derrotado negara la evidencia de las urnas y llamara a sus seguidores a asaltar el Capitolio. Y pese a las múltiples causas judiciales y haber sido declarado culpable por otra cuestión, Trump ganó las elecciones en noviembre frente a Kamala Harris, y hoy ya vuelve a estar en la Casa Blanca. En 2020 con Trump en el poder el mundo vivió la pandemia de la Covid-19 durante la cual las teorías conspiranoicas crecieron por todas partes alimentadas por la ultraderecha que poco después daría veracidad a que a Trump le habían robado la victoria.

Una de las creencias de estos conspiranoicos antivacunas era que había alguien que con la vacuna pretendía controlarnos para hacernos más débiles. Y cuando se les preguntaba quiénes eran esos que nos pretendían dominar, respondían, «Tú no sabes que son ellos, pero ellos sí saben quién eres tú y cómo manipularte» Ahora Elon Musk, el amo del antiguo Twitter, X, y el hombre más rico del mundo que controla el algoritmo que sabe mucho de nosotros y con sus satélites pretende controlar las comunicaciones de los gobiernos de medio mundo, apuesta por Trump en Estados Unidos, mientras en la vieja y débil Europa, apoya a la ultraderecha de Alternativa por Alemania, Le Pen, Meloni y Abascal.

Trump como Elon Musk carecen de una calidad que caracteriza a los humanos, la empatía. Creen que por su esfuerzo o por haber sido elegidos por el destino, no sólo se merecen ser los hombres más ricos sino que tienen el derecho y deber de dirigir el mundo y enviar a la papelera el viejo orden. Pensábamos que Putin era un loco invadiendo Ucrania y ahora Trump, un presidente declarado convicto y que tenía que ser juzgado por intentar dar un golpe de estado, vuelve a estar en la Casa Blanca gracias al voto popular y amenaza con hacer lo mismo con Groenlandia y el Canal de Panamá.

El futuro ya no es lo que era.

Leer en El Triangle en castellano

JUNTS TORNA A TENIR LA CLAU DEL FUTUR DE RIPOLL. Dijous Orriols perdrà la qüestió de confiança, i hi ha un mes per fer-li moció de censura. Penso que Orriols desitja perdre la batllia per victimitzar-se, poder centrar-se en el Parlament i l’expansió del partit

  

Ahir al vespre el Ple Municipal de Ripoll va tornar a tombar per deu vots negatius front als sis de l’equip de govern, els pressupostos per 2025 presentats per l’alcaldessa d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols. I si bé fa un any Orriols va decidir prorrogar els de 2023 aprovats per l’anterior govern de Junts, ara ha decidit presentar una Qüestió de Confiança, mecanisme que estableix la llei per intentar aprovar els pressupostos que ja van fer servir a Barcelona els alcaldes Trias, Colau i Collboni governant en minoria i els hi va sortir bé, si bé estic convençut que Orriols el que vol és exactament el contrari per treure’s de sobre la feina de l’alcaldia, presentar-se com a víctima de la casta política que li fa cordó sanitari i poder-se centrar com a diputada en el Parlament de Catalunya i l’expansió del partit.  

El procediment és el següent. L’alcalde o alcaldessa sotmet la seva continuïtat a la votació del Plenari municipal. Si els partidaris de que plegui guanyen, l’oposició té 30 dies per presentar una Moció de Censura amb un candidat alternatiu. I si la moció en aquest mes no es presenta o es presenta i el candidat alternatiu proposat la perd, l’alcalde continua en el càrrec i el pressupostos es donen per aprovats.

Els dies previs al Plenari dels pressupostos d’ahir es van donar moviments i negociacions per tal que Junts votés a favor del pressupost a canvi d’algunes concessions i que ERC s’abstingués al·legant que la vila no pot estar eternament sense pressupost. Però Orriols no ho va aconseguir o potser realment no ho va buscar, i enlloc de tornar a prorrogar els de 2023, ha convocat  per aquest dijous dia 23 de gener un Ple per votar la qüestió de confiança, sabent que la perdrà amb el que l’oposició tindrà ara 30 dies per presentar un candidat o candidata alternatiu que podria arravatar-li la batllia. I com he dit, estic convençut que Sílvia Orriols i Aliança Catalana desitgen perdre l’alcaldia per tal que la lideressa pugui centrar-se en la tasca de diputada.

                                

Sílvia Orriols signant ahir al vespre la convocatòria del Ple de dijous de Qüestió de Confiança

Les eleccions de maig de 2023 Aliança Catalana va guanyar-les amb 1.410 vots i sis regidors, quedant en segon lloc Junts, liderat per Manoli Vega, amb 760 vots i tres regidors. Junts, que era qui governava els mandats anteriors amb Jordi Munell d’alcalde, ho va viure com una gran derrota en baixar de 8 a només 3 regidors, i Manoli Vega va dir que renunciava a encapçalar el nou govern si bé donaria suport a un govern dels altres partits per tal que Aliança no governés. En tercer lloc va quedar ERC encapçalada per Chantal Pérez amb 734 vots i tres regidors. En quart lloc quedava el PSC amb 619 vots i dos regidors, seguit de la CUP amb 563 vots i dos regidors i de l’independent Joaquim Colomer, ex regidor de CiU i Junts, que obtingué 380 vots entrant ell coma regidor. Si bé inicialment va haver-hi un acord entre Junts, ERC, PSC i la CUP per votar com alacadessa a Chantal Pérez d’ERC, en el que uns dies Junts deia que potser hi entraria i altres que no, finalment Junts no hi donà suport i en no tenir Pérez el vot de la  meitat més un dels regidors, es va investir alcaldessa a la cap de la llista més votada el dia de les eleccions, Sílvia Orriols, que va formar un govern en absoluta minoria de sis regidors front onze de l’oposició.

                                         

Chantal Pérez, que probablement serà la candidata de la moció de censura  

Dies després de prendre possessió de l’alcaldia, Orriols va declarar que ella no faria com anteriors alcaldes com Jordi Munell de Junts, de ser diputada i alcaldessa donada la incompatibilitat tècnica de governar l’Ajuntament si havia d’anar molts dies al Parlament. Però tot i això, es va presentar a les eleccions com a candidata a la Generalitat i aconseguí l’escó. Les polèmiques sobre si empadronava o no a immigrants i la seva polèmica gestió a l’Ajuntament li va anar bé per obtenir un ressò mediàtic que va facilitar que Aliança entrés al Parlament. I el 26 de juny de 2024 en la seva primer intervenció a la cambra catalana afirmà que havia aconseguit el seu objectiu: “Malgrat els cordons sanitaris i les sancions de deu mil un euros ja som aquí. No ens vam presentar per investir espanyolistes i processistes. Allò que anhelàvem per damunt de tot era aquest micròfon”. Ara bé, absovida per la feina de l’Ajuntament a Orriols li resultava molt dificil assistir molts dies a les comissions del Paralment quedant la seva cadira buida.

Per això ara, entre l’agonia de governar sense pressupostos i no tenir prou temps per exercir de diputada, Orriols accepta que li treguin l’alcaldia, presentar-se com a víctima, i continuant com a regidora de l’oposició, centrar-se en el Parlament  i a la vegada treballar en l’expansió del partit de cara a les eleccions municipals d’aquí dos anys. I donat que els números 1 i 2 de la llista de Junts han renunciat aquests mesos a l’acta de diputada sembla segur que la única candidata possible per la moció de censura a Orriols serà Chantal Pérez d’ERC, que proposarà formar un govern potser de tres o quatre grups, però que en la moció de censura a Orriols necessitarà els vots no només d’ERC, PSC i la CUP, que els té segur, sinó també els de Junts. Confiem que Junts ara deixi clara la seva posició i no es repeteixi el culebrot d’ara sí ara no del juny de 2023.

Xavier Rius Sant, periodista

NETANYAHU AMB L'ALTO EL FOC A GAZA JA MIRA CAP A CISJORDÀNIA I EL GOLAN. El Triangle

 

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 18 de gener de 2025

Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.

No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.

Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.

Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.

Llegir al Triangle en català

Xavier Rius Sant, El Triangle, sábado 18 de enero de 2025

Me cuesta entender los gritos de victoria que se hacen desde Gaza por la consecución del alto el fuego que entra en vigor mañana domingo después de 470 días de guerra y la muerte de cerca de cincuenta mil palestinos, porque más allá de que Netanyahu y su gobierno supremacista no haya conseguido expulsar hacia Egipto, como pretendía, a buena parte de los habitantes de la franja, la correlación de fuerzas ha cambiado drásticamente desde el 7 de octubre de 2023.

Ciertamente Netanyahu ha fracasado en su pretensión de vaciar la franja y hacer desaparecer a Hamás -liberar los rehenes era lo de menos-, pero el movimiento islamista palestino ha quedado totalmente descabezado y sobre todo sin aliados exteriores. La pretensión inicial de aprovechar la operación militar de respuesta al ataque sorpresa palestino del 7 de octubre de 2023 para restablecer una ocupación militar permanente en el interior de la misma y de reimplantar de nuevo asentamientos judíos ya no es necesaria al tener otros dos territorios donde podrá con plena impunidad crear más asentamientos y hacer realidad, poco a poco, el deseo del Gran Israel: el Golán y Cisjordania, incluido Jerusalén Oriental. Y para hacerlo necesita el ejército que ahora agotado, estaba luchando en Gaza.

No sólo ha descabezado a Hamás, sino que como consecuencia de la caída del régimen de Bashar Al Assad, la milicia libanesa chií de Hizbulá ha quedado desamparada perdiendo buena parte de su poder en el Líbano. Caído como un castillo de cartas el poder de Al Assad, el Líbano por fin ha superado el bloqueo institucional entre el bloque de la Alianza del 8 de Marzo que lideraba Hizbulá, y el de la llamada Alianza del 14 de Marzo partidaria de la paz con Israel y contraria a la injerencia de Siria e Irán. En pocos días el parlamento libanés ha nombrado al militar cristiano, Joseph Aoun, nuevo presidente del país, y al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministro. Y ambos están de acuerdo en desplegar el ejercito libanés en el sur del Líbano, territorio que deberán abandonar los milicianos de Hizbulá desde el que atacaban Israel. Si el armamento se entregará al ejército libanés o la milicia lo mantendrá en nuevos escondites más al norte, es una incógnita.

Ciertamente la victoria de Trump ha tenido mucho que ver con que Netanyahu acepte ahora un acuerdo de alto el fuego con Hamás propuesto hace meses por Qatar, Egipto, la izquierda israelí y las familias de los rehenes, con el apoyo de Joe Biden, y que entonces el primer ministro israelí rechazó. A diferencia de Biden que no tenía un plan claro para Israel y Palestina, lo que por cierto le hizo perder muchos votos progresistas, Trump sí lo tiene. Este plan se basa en establecer unas buenas relaciones con Arabia Saudita que pide que se implementen los acuerdos de Abraham que normalizaban las relaciones entre la monarquía saudita e Israel para ir juntos frente al enemigo iraní. Y para que se dé esta alianza entre Israel y Riad hay que reintentar estos acuerdos que proponen crear una palestina desmilitarizada autogobernada, formada por Gaza y Cisjordania, rodeados por más asentamiento palestinos. Unos acuerdos y un plan que con Israel continuando bombardeando y ocupando la franja de Gaza, no se podían aplicar.

Otra cuestión es quién gobernará la franja y quién será el relevo de la corrupta y desprestigiada Autoridad Palestina del presidente Mahmud Abbas que está apunto de cumplir noventa años. Podría ser el carismático Marwan Barghouti, que después de muchos años en prisión será liberado en los próximos días tal y como establece el acuerdo de los rehenes, pero no está claro que él quiera ser el nuevo títere de un Israel que día a día hace más pequeño el territorio del futuro semiestado palestino.

Al régimen saudita no le incomoda que Israel haya aprovechado la caída de Al Assad para expandir la ocupación de los Altos del Golán más allá de lo que era la zona desmilitarizada, donde quiere crear más asentamientos. Ocupando esta nueva parte del Golán permite a Israel tener tanques y lanzaderas de misiles y artillería a solo 50 kilómetros de Damasco. Pero habrá que ver qué dirá Arabia Saudita cuando Israel con el ejército desplazado a Cisjordania incremente las expulsiones salvajes de palestinos, no tanto de sus casas, sino de sus tierras.

Lo que quiere hacer ahora Netanyahu es sacar por la fuerza los cultivos, los pastos y los olivos que son propiedad de los palestinos para instalar allí nuevos asentamientos. Por eso, más allá de que militarmente ahora se puede decir que destruyendo la franja, Netanyahu ha ganado, si incrementa la violencia y la humillación de los palestinos sin darles esperanza, nada impedirá que más tarde o más temprano se produzcan nuevas respuestas violentas como la que hicieron Hamás y la Yihad Islámica en el exterior de Gaza el 7 de octubre de 2023.

Leer en castellano en El Triangle

Analitzo al Telenotícies de TV3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals

 

Analitzo al Telenotícies de TV 3 el paper d'Elon Musk utilitzant la xarxa "X"per difondre informacions falses,donant suport a la ultradreta europea i amb la voluntat d'interferir en procesos electorals.

Último video, últim vídeo, hoy, avui

Intervenció meva a la cadena SER al programa "Aquí Catalunya" d'avui. Poso també algunes entrevistes o articles de desembre on se'm cita: El País, Crónica Global y Diari de Barcelona

Escolta entrevista amb Gisela Rodriguez i Marina Fernández, a partir minut 1,23 

També ho pots escoltar aquí, minut 1, 23

ARTICLES DE DESEMBRE  DE DIVERSOS MITJANS ON EM CITEN I EM DEMANEN LA MEVA OPINIÓ:

"La ultraderecha se acerca al viejo sueño de una “internacional nacionalista”".Ángel Munarriz. El País, domingo 15 de diciembre de 2024

"La extrema derecha (Aliança Catalana) se relame ante el retorno de Junqueras y Puigdemont" Crónica Global. Alba Carnicé, 22 de diciembre de 2024.

"El gir de l'extrema dreta arriba al Parlament", Abril Morata i Martí Mus Tur, Diari de Barcelona, dissabte 28 de desembre de 2024