Xavier Rius Sant, El Triangle 10 de març de 2026
Després que Trump declarés ahir dilluns en una entrevista a CBS i a la roda de premsa que va fer a Miami que la guerra amb l’Iran gairebé s’havia acabat en haver-se aconseguit els objectius d’evitar l’atac que suposadament l’Iran preparava per destruir Israel i d’haver eliminat els arsenals de míssils, tota la seva marina i aviació i haver destruït també el programa nuclear, la Guàrdia Revolucionaria iraniana ha replicat avui dimarts afirmant que Trump no ha guanyat i que serà l’Iran qui decidirà quan acabarà la guerra. De moment l’Estret d’Ormuz continua tancat mentre l’Iran segueix llençant míssils cap a Israel i els països veïns on hi ha tropes o bases americanes.
En dir Trump des de fa dotze dies una cosa i la contrària, ningú no sap, ni el seu Secretari de la Guerra, el presentador de televisió, Peter Brian Hegseth, ni el Secretari d’Estat, Marco Rubio, quins objectius realment tenia. I si no sabem quins objectius tenia, no es pot saber tampoc si s’han aconseguit i si s’està guanyant. Probablement Trump, en contra dels analistes i caps del Pentàgon i la CIA, va decidir sumar-se a la guerra eterna a la que aspira Netanyahu. Potser també ho va fer per debilitar, més que acabar amb el programa armamentístic i nuclear iranià. Segurament Trump també aspirava a aconseguir el control del petroli d’Iran sense derrocar el règim, encara que va dir que era l’hora que els iranians aprofitessin la situació i el fessin caure. També va dir que després de matar al líder Suprem Ali Khamenei, el seu successor havia de fer com la veneçolana Delcy Rodríguez que, mantenint intacte l’aparell de l’estat, actua ara com a virrei de Trump sota l’amenaça de ser capturada o assassinada.
Siguin quins siguin els objectius d’aquesta guerra, més enllà de sotmetre’s Trump al que demana Netanyahu, l’Iran no sembla haver perdut la seva capacitat ofensiva, ni que el règim s’hagi debilitat i estigui a punt de caure. Per més que hi hagi una majoria de la població iraniana que, carregada de raons, detestava a Alí Khamenei i detesta també al seu fill Mojtaba, nomenat per l’Assemblea d’Experts nou Líder Suprem, no sembla que hi hagi cap grup d’aiatol·làs ni de comandants de la Guàrdia Revolucionaria disposats a pactar amb els Estats Units per fer caure el règim. I encara que existissin, necessitarien del suport de tropes terrestres dels Estats Units per combatre els que es mantinguessin lleials. El règim ha vessat massa sang de civils i sap que si es rendeix, molts d’ells poden acabar afusellats o penjats de les mateixes grues que ells utilitzaven per escarmentar els qui protestaven.
No se què diria el periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski si fos viu, del que està passant a l’Iran, país que coneixia molt bé i del que va escriure el llibre “El Sha o a la desmesura del poder” on mostrava la ferotge repressió del règim de l’últim sha, Reza Pahlavi, que fugí l’any 1979, pare del qui ara es presenta com l’abanderat de la llibertat i la democràcia i voldria tornar-hi com a salvador. Kapuscinski, en els seus llibres sobre la caiguda de dictadors i tirans, descrivia amb la seva ploma magistral com podien enfonsar-se d’un dia a un altre molts règims assassins. La policia i l’exèrcit disparava contra els manifestants, els enterraments i funerals dels morts esdevenien dies després noves manifestacions que l’exèrcit i la policia intentava dissoldre a força de fer més morts i més sang. Amb més morts les protestes després d’un dies de calma ressorgien incrementant-se fins que un dia la guàrdia presidencial, quan la massa avançava cap el palau del rei o del president, es negava a disparar, o es quedava sense munició, la multitud la superava, i el dictador si encara era palau, fugia o intentava fugir.
Altres vegades, sobretot una força guerrillera deixava de trobar oposició, els soldats es treien els uniformes per camuflar-se amb els civils, i el dictador si tenia temps i mitjans, fugia, però si no el tenia era capturat i executat. I la força guerrillera que es feia amb el comandament del país, provocava sovint un purga de funcionaris, cosa que generava un temps de caos i terror. La fugida fa setze mesos de Baixar al-Assad i l’enfonsament del seu règim segueix aquest esquema si bé els insurgents gihadistes que es van fer amb el poder, alliçonats pel seu mentor Turquia i també pels Estats Units i coneixedors dels errors de la caiguda de règims com el de Gaddafi a Líbia, un cop Assad fugia cap a Moscou van pactar amb membres del règim el traspàs de poder sense combats a la capital ni execucions sumàries. Al Assad, a diferència del règim del aiatol·làs, no tenia les mesquites ni els líders religiosos en favor seu ja que ell era alauita, una branca diguem més laica del xiisme, en un país on les mesquites i la majoria de la població són sunnites.
Sembla que Mojtaba Khamenei, fill d’Alí Khamenei, nou Líder Suprem de l’Iran triat pels vuitanta-vuit membres de l’Assemblea d’Experts, té un perfil dur o continuista similar al del seu pare assassinat fa uns dies per bombes dels Estats Units. I encara que Trump aconsegueixi matar-lo, l’entramat constitucional iranià no s’elimina o neutralit
za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.
za assaltant un palau ni matant a un grup de generals o aiatol·làs que creuen fermament en el poder del martiri consubstancial amb el xiisme, en espera de que torni a la terra el dotze imam, el Mahdi, l’ocult o l’esperat, que creuen que portarà la pau i la justícia.
No sabem si algú ha guanyat, però Trump va parlar fa uns dies amb Vladimir Putin, aliat de Teheran. Van pactar potser desescalada? No ho sabem. El que està clar és que amb una Europa dividida, i una Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea que afirma que l’ordre internacional construït amb l’ONU després de la Segona Guerra Mundial ha mort, sembla que Netanyahu aconsegueix més impunitat i Putin, sí que seran dos dels guanyadors. La guerra d’Ucraïna ha deixat de ser una prioritat, i com més s’allargui el conflicte d’Iran amb el tancament d’Ormuz i danys a les instal·lacions petrolieres d’uns i altres, més fàcil ho tindrà Putin per superar les sancions i tornar a exportar el seu petroli i gas. I Ucraïna en el nou ordre o desordre internacional lamentablement serà abandonada per molts.
