divendres, 9 de maig del 2025

Alemanya i les democràcies occidentals tornen a Weimar? El Triangle

  






Fins a primers de juliol podem visitar al Caixa Forum de Barcelona l’exposició “Temps incerts. L’Alemanya d’entre guerres”, relativa a la República de Weimar, règim que s’instaurà democràticament al país germànic el 1919 després de la Primera Guerra Mundial i acabà el 1933 coincidint amb l’ascens al poder d’Adolf Hitler com a canceller o cap de govern del Reich. Un canceller que aprofitaria l’incendi del Parlament o Reichstag del febrer de 1933 per suspendre drets i llibertats constitucionals. I setmanes més tard, després d’unes eleccions en les que el partit nazi fou la força més votada sense obtenir però la majoria absoluta, va suspendre l’activitat de la resta de partits, empresonant a molts dels seus líders.



L’agost de 1934 en morir el president Paul von Hindenburg, Hitler va fer el pas definitiu proclamant-se Fürher, unificant els càrrecs de president i cap del govern. Il·legalitzarà definitivament la resta de partits, convertint el Tercer Reich en un dictadura que portarà el món a una guerra que acabarà a Europa el maig de 1945 amb el seu suïcidi i la destrucció d’Alemanya i mig Europa. Una guerra que provocarà la mort de més de vint milions de soldats i cinquanta milions de civils, inclosos els milions, jueus o no, que moririen als caps de concentració, de treball o d’extermini.

L’exposició del Caixa Forum fa un repàs de l’art avantguardista que va créixer a Alemanya aquells primers anys d’esperança d’aquell Berlín transgressor on les dones i els homosexuals tenien espais de llibertat on somniaven amb un món diferent, i els artistes, arquitectes, dissenyadors i emprenedors veien que tot era possible. Però també ens mostra la realitat dels milions d’obrers que patien més que ningú les conseqüències de les sancions imposades a Alemanya pels vencedors de la Primera Guerra. I com aquell ofec de les masses treballadores era un camp on arrelaven moviments antagònics com el comunisme de Rosa Luxemburg i dels que s’emmirallaven en la Revolució Russa i el del jove Adolf Hitler que, amb les seves idees nacional-socialistes i el seu discurs culpant de tot als jueus, intentarà el 1923 fer un cop d’estat, el Pustch de Múnic que el portarà a la presó, temps que Hitler aprofitarà per reflexionar i escriure el Mein Kampf. I es prepararà per, amb unes estratègies de comunicació molt ben pensades, executar deu anys després, gràcies a dues ajustades victòries electorals, un canvi radical que el que ara denominem com la societat civil -pensadors, periodistes, artistes, escriptors, etc- consideraven impossible. Però el que semblava impensable per molts polítics, artistes i intel·lectuals alemanys, esdevingué una realitat beneïda per les masses.

Titulo aquest article “Alemanya i les democràcies occidentals tornen a Weimar?”, referint-me així també als Estats Units. Perquè no és només Alemanya i Europa que sembla que torni al fràgils temps de Weimar amb el partit ultra Alternativa per Alemanya quedant com a segona força del Bundestag i un nou president o canceller, Friedrich Merz, que el passat dimarts va fracassar en primera volta en la votació que l’havia d’investir. Un fet, per cert, inèdit en la disciplinada Alemanya on una vintena de diputats dels partits que li donen suport es van abstenir o van votar en contra, cosa que recorda el que passava en temps de Weimar. Em refereixo a Occident perquè fa mig any, el mateix Donald Trump que quatre anys abans, en perdre les eleccions va cridar a assaltar el Capitoli, era votat per les masses treballadores dels Estats Units i tornava per la porta gran a la Casa Blanca. Mentre a l’Alemanya de Weimar, tot i ser una democràcia dèbil, Hitler fou empresonat per Putch de Munic, Trump tot i estar més que provat que cridà als seus seguidors a assaltar el poder legislatiu del que es considerava la democràcia més consolidada del món, guanyà per una àmplia majoria les eleccions i en tornar a la Casa Blanca ha trencat tots els acords i consensos internacions forjats dins o fora de les Nacions Unidesa partir de 1946. Trump ho justifica amb el moviment MAGA, Fem Amèrica Gran de Nou, mentre que Hitler ho feia reivindicant l’espai vital pel poble alemany, la seva superioritat racial i el “Deutschland über alles”.

Hitler primer reivindicava Àustria, Alsàcia, Txecoslovàquia i Polònia, i Trump ho fa amb Groenlàndia, Panamà i Canadà. Trump esmicola ara els acords i consensos de tota mena aconseguits amb molt esforç, mentre a Europa ens creixen cavalls de Troia com Alternativa per Alemanya, Vox o Aliança Catalana que emmirallant-se en Trump, Putin i Netahyahu, volen també destruir el projecte de la Unió Europea. Un projecte nascut el 1951 inicialment com a Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, amb la que els estats en els que va començar la Segona Guerra Mundial volien evitar que el controls d’unes conques mineres al cor d’Europa poguessin portar el continent a una nova guerra.







Hasta primeros de julio podemos visitar en el Caixa Forum de Barcelona la exposición «Tiempos inciertos. La Alemania de entre guerras», relativa a la República de Weimar, régimen que se instauró democráticamente en el país germánico en 1919 después de la Primera Guerra Mundial y acabó en 1933 coincidiendo con el ascenso al poder de Adolf Hitler como canciller o jefe de gobierno del Reich. Un canciller que aprovecharía el incendio del Parlamento o Reichstag de febrero de 1933 para suspender derechos y libertades constitucionales. Y semanas más tarde, tras unas elecciones en las que el partido nazi fue la fuerza más votada sin obtener sin embargo la mayoría absoluta, suspendió la actividad del resto de partidos, encarcelando a muchos de sus líderes.

En agosto de 1934 al morir el presidente Paul von Hindenburg, Hitler dio el paso definitivo proclamándose Fürher, unificando los cargos de presidente y jefe del gobierno. Ilegalizará definitivamente al resto de partidos, convirtiendo al Tercer Reich en una dictadura que llevará al mundo a una guerra que acabará en Europa en mayo de 1945 con su suicidio y la destrucción de Alemania y media Europa. Una guerra que provocará la muerte de más de veinte millones de soldados y cincuenta millones de civiles, incluidos los millones, judíos o no, que morirían en los campos de concentración, de trabajo o de exterminio.

La exposición del Caixa Forum hace un repaso del arte vanguardista que creció en Alemania en aquellos primeros años de esperanza de aquel Berlín transgresor donde las mujeres y los homosexuales tenían espacios de libertad donde soñaban con un mundo diferente, y los artistas, arquitectos, diseñadores y emprendedores veían que todo era posible. Pero también nos muestra la realidad de los millones de obreros que sufrían más que nadie las consecuencias de las sanciones impuestas a Alemania por los vencedores de la Primera Guerra. Y como aquel sufrimiento de las masas trabajadoras era un campo donde arraigaban movimientos antagónicos como el comunismo de Rosa Luxemburgo y de los que admiraban la Revolución Rusa y el del joven Adolf Hitler que, con sus ideas nacional-socialistas y su discurso culpando de todo a los judíos, intentará en 1923 dar un golpe de estado, el Pustch de Múnich que lo llevará a la cárcel, tiempo que Hitler aprovechará para reflexionar y escribir el Mein Kampf. Y se preparará para, con unas estrategias de comunicación muy bien pensadas, ejecutar diez años después, gracias a dos ajustadas victorias electorales, un cambio radical que lo que ahora denominamos como la sociedad civil -pensadores, periodistas, artistas, escritores, etc- consideraban imposible. Pero lo que parecía impensable para muchos políticos, artistas e intelectuales alemanes, se convirtió en una realidad bendecida por las masas.

Titulo este artículo «¿Vuelven a Weimar Alemania y las democracias occidentales?», refiriéndome así también a Estados Unidos. Porque no es sólo Alemania y Europa que parece que vuelvan a los frágiles tiempos de Weimar con el partido ultraderechista Alternativa por Alemania quedando como segunda fuerza del Bundestag y un nuevo presidente o canciller, Friedrich Merz, que el pasado martes fracasó en primera vuelta en la votación que debía investirlo. Un hecho, por cierto, inédito en la disciplinada Alemania donde una veintena de diputados de los partidos que le apoyan se abstuvieron o votaron en contra, lo que recuerda lo que pasaba en tiempos de Weimar. Me refiero a Occidente porque hace medio año, el mismo Donald Trump, que cuatro años antes al perder las elecciones llamó a asaltar el Capitolio, era votado por las masas trabajadoras de Estados Unidos y regresaba por la puerta grande a la Casa Blanca. Mientras que en la Alemania de Weimar, a pesar de ser una democracia débil, Hitler fue encarcelado por el Putsch de Múnich, Trump a pesar de estar más que probado que llamó a sus seguidores a asaltar el poder legislativo de la que se consideraba la democracia más consolidada del mundo, ganó por una amplia mayoría las elecciones y al volver a la Casa Blanca ha roto todos los acuerdos y consensos internaciones forjados dentro o fuera de las Naciones Unidas a partir de 1946. Trump lo justifica con el movimiento MAGA, Hagamos América Grande de Nuevo, mientras que Hitler lo hacía reivindicando el espacio vital para el pueblo alemán, su superioridad racial y el «Deutschland über alles«.

Hitler primero reivindicaba Austria, Alsacia, Checoslovaquia y Polonia, y Trump lo hace con Groenlandia, Panamá y Canadá. Trump desmenuza ahora los acuerdos y consensos de todo tipo conseguidos con mucho esfuerzo, mientras en Europa nos crecen caballos de Troya como Alternativa por Alemania, Vox o Aliança Catalana que imitando a Trump, Putin y Netahyahu, quieren también destruir el proyecto de la Unión Europea. Un proyecto nacido en 1951 inicialmente como Comunidad Europea del Carbón y el Acero, con la que los estados en los que comenzó la Segunda Guerra Mundial querían evitar que los controles de unas cuencas mineras en el corazón de Europa pudieran llevar al continente a una nueva guerra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada