.png)
La Comissió Europea està intentant establir acords amb tercers països als que desplaçar, retornar i internar immigrants que arriben il·legalment a Europa i també a persones que demanin asil i siguin originaris de països considerats per Brussel·les segurs com Marroc, Colòmbia, Bangladesh, Egipte, Índia, Tunísia i Turquia. El que ha legislat Meloni de traslladar migrants a centres de la veïna Albània, decisió que ha patit diversos entrebancs judicials, s’intenta regular des de Brussel·les, més enllà que en el cas que finalment Itàlia se’n surti amb els seus camps a Albània, el nombre d’immigrants que hi podria internar serà anecdòtic front el nombre d’immigrants sense visat i sol·licitants d’asil que arriben al país.
Turquia, país veí de Grècia, ja acull més de tres milions de refugiats i rep diners d’Europa per que ho continuï fent i impedeixi les sortides. Espanya té una tensa relació amb Marroc que utilitza els fluxos de migrants i el control o no de les pasteres que van cap a Canàries com a xantatge en relació a qüestions com la pesca, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Algèria manté una tensa relació amb França, la seva antiga metròpoli i és l’únic país que dona suport als sahrauís de l’antiga província espanyola i no està per acceptar deportacions massives ni d’algerians ni d’altres nacionalitats. I Egipte, país d’on no surten les pasteres i que podria complir el requisit com Albània, de ser territoris per on no han passat els que es vol expulsar, ja té prou feina resistint la pressions de Netanyahu i Trump per tal que obri la porta del pas de Rafah i es quedi per sempre els dos milions de palestins que volen expulsar de Gaza.
És impensable tècnicament i econòmicament solucions com les va intentar el regne Unit de d’establir centres d’internament a Ruanda. Així doncs, sigui per establir-hi camps de retenció d’immigrants, tant si son expulsats des d’Europa, com retinguts quan intenten pujar-se a una barca cap el nord, o per ubicar-los transitòriament mentre s’estudia la seva petició d’asil només queden dos candidats, Tunísia i Líbia. Els dos estats on es va viure amb més intensitat el 2011 l’anomenada Primavera Àrab amb el derrocament dels dictadors Ben Ali i Moammar Al-Gaddafi. Però catorze anys després estan molt lluny de ser una democràcia on es garanteixin els drets humans.
A Tunísia, després de reformar la Constitució i esdevenir efímerament una democràcia en la que els islamistes moderats guanyaven algunes les eleccions o obtenien una important representació, el president Kaïs Saïed va donar el juliol de 2021 un autocop d’estat dissolent el Parlament. Sense fer res diferent al que feia fins el 2010 el dictador Ben Alí, ha retallat la llibertat de premsa i manifestació i empresona adversaris. I està imposant un discurs moralment ultraconservador i xenòfob acusant els europeus i les xarxes socials d’expandir l’homosexualitat, que considera una plaga, a la vegada que acusa als immigrants subsaharians que arriben al país fugint de la fam i la sequera del Sahel, amb la voluntat de quedar-s’hi o de fer el salt a Europa, de pretendre canviar la composició demogràfica del país. El racisme no es només un mal dels blancs europeus, sinó com també passa per exemple al Marroc, on l’expressió col·loquial per referir-se una persona negra és “esclau de merda”, a Tunísia està creixent el racisme contra els subsaharians impulsat pel president del país que assumeix un discurs semblant al de l’extrema dreta europea.
L’altra país clau, Líbia, mai va esdevenir ni una democràcia ni un estat unitari des de la mort de Gadafi. Continua tenint dos governs. El reconegut per l’ONU amb seu a Trípoli, la capital, liderat per Abdul Hamid Dbeibeh, que només controla un terç del país i té el suport de Qatar i Turquia i cada dia perd més adeptes. I el del mariscal Khalifa Haftar, amb seu a Bengasi, que controla l’est i el sud del país, i bona part dels pous de petroli i està recolzat pels Emirats, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units i Egipte. I com ja va fer Gaddafi, s’ha guanyat la fidelitat de les tribus tuaregs i “tubus”, el que li ha permès combatre amb èxit l’Estat Islàmic. Tant un govern com l’altre, mentre accepten diners d’Europa per aturar les sortides de migrants, conviuen amb els traficants de persones, i en cap cas pot ser un país candidat perquè Europa hi instal·li camps pels retornats, ni tampoc com a punt de sortida per empènyer cap el sud, és a dir el desert, el camí del retorn com vol Europa. A Líbia les violacions de dones estrangeres, la prostitució forçada, el tràfic d’òrgans i la venda de menors, xacres lucratives presents en la majoria de xarxes de traficants, és molt més present que en altres rutes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada