Clica aquí per escoltar la tertúlia
Link aquí altres intervencions a Com Ràdio
dimarts, 29 de novembre del 2011
TERTÚLIA A COM RÀDIO SOBRE LES ELECCIONS A EGIPTE I MARROC, SÍRIA I LES REVOLTES ÀRABS
Ahir vaig participar a la tertúlia de la Comràdio al Tots x Tots amb Esther Vivas, Joan Barrera i Jordi Armadans sobre les eleccions a Egipte i Marroc, les revoltes àrabs i, també, vam parlar una mica d'economia i eleccions a l'Estat espanyol,
Clica aquí per escoltar la tertúlia
Link aquí altres intervencions a Com Ràdio
Clica aquí per escoltar la tertúlia
Link aquí altres intervencions a Com Ràdio
dissabte, 26 de novembre del 2011
FOTO NOI MORT AL IEMEN AMB L'ESCUT DEL BARÇA
Ahir vaig publicar un article al Punt Avui de l'acord al Iemen sobre la retirada amb immunitat pel President Saleh. Deia que les protestes continuarien i hi hauria més morts. Mentre jo escrivia l'article moria més gent. Un altre diari de Barcelona va publicar la informació amb aquesta foto d'un noi mort amb la samarreta del Barça. A mi la imatge m'ha colpit, i m'ha colpit encara més que aquest detall hagi passat totalemnt per alt i ningú no n'hagi parlat, ni tan sols el diari que publicava la fotografia.
divendres, 25 de novembre del 2011
ENTRE VIC I SALT, NI DEFENSOR DE DESVALGUDES NI ENAMORAT DE L'ANGLADA
L'Anglada ha penjat al twitter que m'he enamorat d'ell. I el Tot Salt, el seu director, Manel Mendoza, que per cert va fer d'interventor de CiU al barri de Santa Eugènia de Girona el passat diumenge, em qualifica com protector de desvalgudes i obsessionat amb Torramadé. Estic obert a qualsevol crítica i opinió, però que siguin serioses.
L'ANGLADA DIU QUE M'HE ENAMORAT D'ELL, clica aquí
-----------------------------------------------------------
I adjunto aquí aquest article que critica que el Sr alcalde de Salt no em deixés presentar el llibre (perdó, no m'ho va denegar, simplement no va respondre la instància, abans informativa, ara suplicativa, i em va fer saber que no li venia de gust que el presentés)
Article Diari de Girona, clica aquí
L'ANGLADA DIU QUE M'HE ENAMORAT D'ELL, clica aquí
Veien el blog d l’autor del llibre Xenofòbia a Catalunya d'en X. Rius, he arribat a la conclusió q aquest home s'ha enamorat de mi.#osona
Retwitteado por Socadoman
I per Tot Salt, digital de propaganda del Sr Torramadé sóc protector de desvalgudes, clica aquí. Per cert Torramadé acaba d'atorgar una subvenció de 3.500 euros a T Salt de la partida de fons "no gastats" de 2011 de la Diputació.
Tot Salt diu de mi i del meu llibre:
"...el tancarem amb la presentació del “panflet” Anti-Saltenc pel gran amic del sr. Anglada y protector d'ex alcaldesses indefenses, el gran, l'únic, l'increïble Xavier Rius Sant"-----------------------------------------------------------
I adjunto aquí aquest article que critica que el Sr alcalde de Salt no em deixés presentar el llibre (perdó, no m'ho va denegar, simplement no va respondre la instància, abans informativa, ara suplicativa, i em va fer saber que no li venia de gust que el presentés)
Article Diari de Girona, clica aquí
Fragment:
Aquest vespre visita Salt amb el seu Angladamòbil per escampar la bonanova de Hitler entre els seus sequaços. L'Ajuntament li ha cedit l'auditori de la Coma Cros, el mateix espai on sovint famílies musulmanes participen en festes escolars i activitats diverses. Més paradoxes de la vida: dijous coneixíem que el periodista Xavier Rius Sant, autor d'un llibre crític amb els xenòfobs i els seus amics, no ha obtingut el plàcet del consistori per presentar-lo en cap dels edificis municipals. Fa venir arcades coincidir ni que sigui per una vegada amb el nou Roger de Llúria: Doncs sí, massa sovint, la democràcia fa fàstic.
I Pineda i Jaume Torramadé
IEMEN, Un cas a part en la revolta àrab
Article sobre la renuncia de Saleh al Iemen, link Punt Avui, aquí
ANÀLISI
Un cas a part en la revolta àrab
Joves de Sanà, exigint ahir que es jutgi Saleh Foto: REUTERS.
Finalment, després de molts morts i deu mesos de revolta, Ali Abdal·là Saleh ha signat la seva renúncia a canvi de la garantia que no serà jutjat. Abans ja havia promès la seva retirada diverses vegades i fins i tot va fugir a l'Aràbia Saudita en resultar ferit en un atac. Però aquesta vegada és evident que la renúncia no té marxa enrere. Posarà fi a 33 anys de govern i a l'intent, ara fa un any, de modificar la Constitució per perpetuar-se com a president vitalici, i, si això no era possible, aconseguir el suport de l'exèrcit i les tribus perquè el seu fill guanyés les eleccions presidencials. El cas del Iemen és diferent del de la resta de països àrabs que s'han vist sacsejats per les revoltes d'aquest any que han portat Ben Ali a l'exili daurat, a l'hospital penitenciari Mubàrak, a una mort humiliant Gaddafi, i a un clima de guerra civil a Síria. Revoltes que, deixant de banda el cas d'Algèria –on sembla que ningú vol arriscar-se a una nova guerra civil–, només han aconseguit temperar les monarquies.
El Iemen és una república sense estat, amb tribus que controlen de manera feudal cada territori, un exèrcit submís al dictador, una economia lligada al negoci de la droga del cat, una majoria de la població vivint en situació d'extrema pobresa, mentre l'exèrcit i la policia han de combatre revoltes separatistes al sud, una insurgència xiïta que a la veïna Aràbia Saudita ja li sembla bé que esclafi, i el terrorisme d'Al-Qaida, que té en aquesta anarquia un refugi. I amb tot això, la corrupció no només bloqueja qualsevol intent de reactivació econòmica, sinó que es menja també part de l'ajuda financera que donaven els Estats Units per combatre Al-Qaida. Com denunciarien els papers del Departament d'Estat filtrats, el règim es quedava bona part dels fons i moltes de les operacions militars que s'anunciava que es llançaven contra Al-Qaida eren, en realitat, contra les revoltes legítimes i sovint pacífiques dels xiïtes.
Segons l'acord signat a Riad, Saleh cedirà totes les competències al vicepresident Abd Rabbu Mansur Hadi, que hauria de formar un govern d'unitat que podria prorrogar-se dos anys fins a les eleccions presidencials i legislatives. Però aquests acords són rebutjats per molts dels que s'han manifestat setmana a setmana als carrers perquè no només volen que es jutgi Saleh, sinó, sobretot, que es desmantelli l'estructura corrupta de l'antic règim i es convoquin eleccions lliures d'aquí a pocs mesos. L'escenari, doncs, podrà ser el d'uns caps tribals i un exèrcit que intentaran aprofitar-se de l'acord per perpetuar els privilegis, com ha passat en part a Egipte, mentre els joves i sectors de la societat civil i política que han liderat la revolta demanen una democràcia real. O dit d'una altra manera, l'exèrcit, els caps tribals i el Iemen rural lluitant perquè poques coses canviïn i no es jutgi ningú pel passat, mentre els joves, els universitaris i algunes forces polítiques i socials de la capital lluiten per un canvi total de règim. Les revoltes al carrer estan, doncs, assegurades i segons com les afronti el president interí el resultat serà un o un altre.
Darrera actualització ( Divendres, 25 de novembre del 2011 02:00 )
El Iemen és una república sense estat, amb tribus que controlen de manera feudal cada territori, un exèrcit submís al dictador, una economia lligada al negoci de la droga del cat, una majoria de la població vivint en situació d'extrema pobresa, mentre l'exèrcit i la policia han de combatre revoltes separatistes al sud, una insurgència xiïta que a la veïna Aràbia Saudita ja li sembla bé que esclafi, i el terrorisme d'Al-Qaida, que té en aquesta anarquia un refugi. I amb tot això, la corrupció no només bloqueja qualsevol intent de reactivació econòmica, sinó que es menja també part de l'ajuda financera que donaven els Estats Units per combatre Al-Qaida. Com denunciarien els papers del Departament d'Estat filtrats, el règim es quedava bona part dels fons i moltes de les operacions militars que s'anunciava que es llançaven contra Al-Qaida eren, en realitat, contra les revoltes legítimes i sovint pacífiques dels xiïtes.
Segons l'acord signat a Riad, Saleh cedirà totes les competències al vicepresident Abd Rabbu Mansur Hadi, que hauria de formar un govern d'unitat que podria prorrogar-se dos anys fins a les eleccions presidencials i legislatives. Però aquests acords són rebutjats per molts dels que s'han manifestat setmana a setmana als carrers perquè no només volen que es jutgi Saleh, sinó, sobretot, que es desmantelli l'estructura corrupta de l'antic règim i es convoquin eleccions lliures d'aquí a pocs mesos. L'escenari, doncs, podrà ser el d'uns caps tribals i un exèrcit que intentaran aprofitar-se de l'acord per perpetuar els privilegis, com ha passat en part a Egipte, mentre els joves i sectors de la societat civil i política que han liderat la revolta demanen una democràcia real. O dit d'una altra manera, l'exèrcit, els caps tribals i el Iemen rural lluitant perquè poques coses canviïn i no es jutgi ningú pel passat, mentre els joves, els universitaris i algunes forces polítiques i socials de la capital lluiten per un canvi total de règim. Les revoltes al carrer estan, doncs, assegurades i segons com les afronti el president interí el resultat serà un o un altre.
dissabte, 19 de novembre del 2011
ENTREVISTA COM RÀDIO SOBRE EL LLIBRE "XENOFÒBIA A CATALUNYA"
L'entrevista es va gravar abans de la sentència sobre la falsa octaveta de Vic.
divendres, 18 de novembre del 2011
JOAN CARLES FUENTES CONDEMNAT PER LA FALSA OCTAVETA DE VIC
Com es recordarà, Fuentes va encarregar els panflets a la copisteria que hi ha al costat de la Universitat de Vic, si bé va negar haver-la redactat. En aquell moment Fuentes era Secretari General de la formació.
Resulta ara que Fuentes seria la persona que hauria de substituir a Josep Maria Paré, el regidor de Vic de PxC que va ingressar ahir a la Model per no haver retornat 53.000 euros d'una persona d'edat avançada de qui administrava els bens.
Text sentència, clica aquí
Comunicat valoració sentència de Comunitat Musulmana, Centre Cultural Islàmic i Veus Diverses.
Més informació:
Els fets que motiven aquest judici van succeir a Vic, durant la campanya de les eleccions municipals de l’any 2007. Se’ls acusa de l’edició i distribució d’un pamflet on falsament s’hi deia que els autors eren un grup de marroquins. En aquest pamflet es cridava irònicament a votar determinats partits que, suposadament, afavorien els immigrants. Així mateix, s’hi donaven informacions falses i calumnioses sobre el col·lectiu magrebí. També reconeixia que el partit Plataforma per Catalunya pretenia expulsar i fer la vida impossible als immigrants.
Era evident que no l'havia escrit cap col.lectiu magribí perquè les lletres en àrab de l'encapçalament estaven mal escrites i no volien dir res. Les mateixes fotos de paradetes electorals que apareixien estaven penjades des de feia uns dies al web de PxC.
Era evident que no l'havia escrit cap col.lectiu magribí perquè les lletres en àrab de l'encapçalament estaven mal escrites i no volien dir res. Les mateixes fotos de paradetes electorals que apareixien estaven penjades des de feia uns dies al web de PxC.
Malgrat que inicialment Anglada va negar cap relació amb la redacció i distribució del full, davant la denúncia de Veus Diverses i d’associacions islàmiques a la Junta Electoral, els mossos d’esquadra van localitzar la immprempta on s’havia fet (prop la Universitat de Vic) i la factura a nom de Juan Carlos Fuentes, que llavors era candidat a regidor per aquest partit. Ell va confessar haver-se trobat aquest full ja redactat i, en creure que li anva bé electoralment, havia encarregat la impressió i haver distribuït aquests pamflets, malgrat que als fulletons s’hi deia que els autors eren, pretesament, marroquins. Inicialment el jutge va considerar que havia de jutjar-se com a falta, no com a delicte. Però es va recórrer a l’Audiència de Barcelona que va decidir que fos Penal, i Anglada seria cridat a declarar el passat 16 de març als jutjats de Vic. Allà, davant el jutge i els advocats, va reconèixer haver fet les còpies, però a fora, davant la premsa ,ho va negar tot i va fer un al·legat contra els musulmans i que es facin mesquites.
El fiscal demana per Josep Anglada i Juan Carlos Fuentes la pena d’un any i sis mesos de presó, així com inhabilitació per presentar-se de candidats a les eleccions amb suspensió de càrrec públic pel mateix període, i multa.
L’associació SOS Racisme demana les penes de: 3 anys de presó per Josep Anglada, amb inhabilitació per presentar-se com a candidat, amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa; 2 anys de presó per Juan Carlos Fuentes, amb pena d’inhabilitació per presentar-se com a candidat amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa.
L’acusació particular, exercida pel Centre Cultural Islàmic de Vic, Comunitat Musulmana de Vic i Veus Diverses, demana les penes de 3 anys de presó pel Sr. Josep Anglada, amb inhabilitació per presentar-se com a candidat, amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa; 2 anys i mig de presó per Joan Carles Fuentes, amb inhabilitació per presentar-se com a candidat, amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa; i, també, un any de suspensió d’activitats i clausura de locals de la Plataforma per Catalunya.
La defensa serà exercida per l’advocat José María Ruiz Puerta, conegut per la seva militància en organitzacions espanyoles d’ultradreta. Cal dir que l’advocat Estevan Gómez Rovira, conegut pels seus recursos contra el català, que defensava Anglada en aquesta causa, va deixar PxC ara un any, marxant amb Pablo Barranco (efímer Secretari General), a causa que Anglada tindria a les seves llistes electorals una persona condemnada a dos anys de presó pel Tribunal Suprem, per vendre contractes de treball falsos a immigrants que pagaven una important suma amb l'esperança -equívoca- de ser regularitzats. Gómez Rovira és d'extrema dreta, però, en aquest aspecte, coherent. L'acusació la porta l'advocat Toni Iborra.
S’ha de dir que l’article 510 del Codi Penal ha quedat força devaluat després de la sentència de fa mig any de la Sala Segona del Suprem pel cas de la Llibreria Kalki i militants del MSR, que va dir que només hi ha delicte si s’ha provocat en concret vers algú l’odi, la violència o la discriminació. Jo sóc dels que crec que cal reformular aquest article i incloure no només “los que provocaren..”, sinó, també, “el crear un clima d’hostilitat vers....”
El periodista Xavier Bosch, va rebre a l'AVUI aquesta octaveta, va creure que l'havia escrit aquest inexistent col.lectiu magribí i la va publicar a la seva columna al diari!
http://paper.avui.cat/article/politica/80304/sense/vot.html
http://paper.avui.cat/article/politica/80304/sense/vot.html
dijous, 17 de novembre del 2011
INGRESSA A LA MODEL EL REGIDOR DE PxC DE VIC, J. M PARÉ, PER APROPIACIÓ INDEGUDA DE 53.000 EUROS
Paré, enginyer aeronaútic, antic militant del PP, té la nacionlitat espanyola, l'andorrana i targeta de residència indefinida (com immigrant) als Estats Units. Va entrar a PxC ara fa cinc anys en deure un favor a Josep Anglada que va facilitar amb una sèrie de gestions, que el llavors alcalde de Vic, Jacint Codina (UDC), aconseguís un lloc a la residència pel seu pare que s'havia trencat el maluc. De talant cult i dialogant, la passada legislatura havia manifestat a diversos regidors d'altres partits i a mi mateix que plegaria de regidor, donat que ell, que havia estat immigrant als Estats Units, no compartia el discurs d'Anglada. No obstant va continuar, va estar a la candidatura de PxC a les eleccions catalanes, i va tornar a anar de nº 4 a la llista de PxC a les municipals de maig, sortint de nou regidor. L´últim any i mig va estar llargues temporades de baixa laboral per depressió i gairebé no intervenia en els plens de Vic.
D'altra banda per demà està previst que el Jutjat Penal de Manresa dicti sentència per la falsa octaveta que va repartir PxC a Vic, i per la que van se jutjats Anglada i l'ex regidor Juan Carles Fuentes -que ara no és regidor, però anava de 6 a la llista de Vic i hauria de substituir a Paré. És probable que, per no interferir en el procés electoral, la sentència s'ajorni a dilluns. I aquest dijous Anglada serà jutjat a Vic per la denúncia de maltractaments que li ha posat el seu fill.
divendres, 11 de novembre del 2011
LA SENTÈNCIA DEL JUDICI A ANGLADA I FUENTES AJORNADA PEL DIA 18
La sentència del judici per la falsa octaveta que va repartir PxC a Vic, dies abans de les eleccions municipals de 2007, que s'havia de fer pública el dilluns, s'ha ajornat pel divendres 18, últim dia de campanya electoral. Penso que encara que Joan Carles Fuentes sigui condemnat i Anglada absolt o condemnat a una pena de menys de sis mesos, Anglada en sortirà beneficiat perquè sortirà l'últim dia de campanya a Tele 5, Antena 3, Intereconomía, etc... clamant contra les mesquites i la penetració de l'islam a Catalunya.
Més informació:
Més informació:
JUDICI A ANGLADA PER LA FALSA OCTAVETA DE VIC
Demà 17 d’octubre a les 10 està previst a Manresa, la celebració del judici a Josep Anglada i Juan Carlos Fuentes, acusats dels delictes d’incitació a l’odi racial i de difusió d’informacions injurioses sobre grups, en relació amb la seva ideologia o creences, (article 510 del Codi Penal) El judici es fa a Manresa en no haver-hi Penal a Vic, on només es fan alguns judicis breus o sense gaires testimonis.
Els fets que motiven aquest judici van succeir a Vic, durant la campanya de les eleccions municipals de l’any 2007. Se’ls acusa de l’edició i distribució d’un pamflet on falsament s’hi deia que els autors eren un grup de marroquins. En aquest pamflet es cridava irònicament a votar determinats partits que, suposadament, afavorien els immigrants. Així mateix, s’hi donaven informacions falses i calumnioses sobre el col·lectiu magrebí. També reconeixia que el partit Plataforma per Catalunya pretenia expulsar i fer la vida impossible als immigrants.
Era evident que no l'havia escrit cap col.lectiu magribí perquè les lletres en àrab de l'encapçalament estaven mal escrites i no volien dir res. Les mateixes fotos de paradetes electorals que apareixien estaven penjades des de feia uns dies al web de PxC.
Era evident que no l'havia escrit cap col.lectiu magribí perquè les lletres en àrab de l'encapçalament estaven mal escrites i no volien dir res. Les mateixes fotos de paradetes electorals que apareixien estaven penjades des de feia uns dies al web de PxC.
Malgrat que inicialment Anglada va negar cap relació amb la redacció i distribució del full, davant la denúncia de Veus Diverses i d’associacions islàmiques a la Junta Electoral, els mossos d’esquadra van localitzar la immprempta on s’havia fet (prop la Universitat de Vic) i la factura a nom de Juan Carlos Fuentes, que llavors era candidat a regidor per aquest partit. Ell va confessar haver-se trobat aquest full ja redactat i, en creure que li anva bé electoralment, havia encarregat la impressió i haver distribuït aquests pamflets, malgrat que als fulletons s’hi deia que els autors eren, pretesament, marroquins. Inicialment el jutge va considerar que havia de jutjar-se com a falta, no com a delicte. Però es va recórrer a l’Audiència de Barcelona que va decidir que fos Penal, i Anglada seria cridat a declarar el passat 16 de març als jutjats de Vic. Allà, davant el jutge i els advocats, va reconèixer haver fet les còpies, però a fora, davant la premsa ,ho va negar tot i va fer un al·legat contra els musulmans i que es facin mesquites.
El fiscal demana per Josep Anglada i Juan Carlos Fuentes la pena d’un any i sis mesos de presó, així com inhabilitació per presentar-se de candidats a les eleccions amb suspensió de càrrec públic pel mateix període, i multa.
L’associació SOS Racisme demana les penes de: 3 anys de presó per Josep Anglada, amb inhabilitació per presentar-se com a candidat, amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa; 2 anys de presó per Juan Carlos Fuentes, amb pena d’inhabilitació per presentar-se com a candidat amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa.
L’acusació particular, exercida pel Centre Cultural Islàmic de Vic, Comunitat Musulmana de Vic i Veus Diverses, demana les penes de 3 anys de presó pel Sr. Josep Anglada, amb inhabilitació per presentar-se com a candidat, amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa; 2 anys i mig de presó per Joan Carles Fuentes, amb inhabilitació per presentar-se com a candidat, amb suspensió per exercir càrrecs públics pel mateix temps, i multa; i, també, un any de suspensió d’activitats i clausura de locals de la Plataforma per Catalunya.
La defensa serà exercida per l’advocat José María Ruiz Puerta, conegut per la seva militància en organitzacions espanyoles d’ultradreta. Cal dir que l’advocat Estevan Gómez Rovira, conegut pels seus recursos contra el català, que defensava Anglada en aquesta causa, va deixar PxC ara un any, marxant amb Pablo Barranco (efímer Secretari General), a causa que Anglada tindria a les seves llistes electorals una persona condemnada a dos anys de presó pel Tribunal Suprem, per vendre contractes de treball falsos a immigrants que pagaven una important suma amb l'esperança -equívoca- de ser regularitzats. Gómez Rovira és d'extrema dreta, però, en aquest aspecte, coherent. L'acusació la porta l'advocat Toni Iborra.
S’ha de dir que l’article 510 del Codi Penal ha quedat força devaluat després de la sentència de fa mig any de la Sala Segona del Suprem pel cas de la Llibreria Kalki i militants del MSR, que va dir que només hi ha delicte si s’ha provocat en concret vers algú l’odi, la violència o la discriminació. Jo sóc dels que crec que cal reformular aquest article i incloure no només “los que provocaren..”, sinó, també, “el crear un clima d’hostilitat vers....”
El periodista Xavier Bosch, va rebre a l'AVUI aquesta octaveta, va creure que l'havia escrit aquest inexistent col.lectiu magribí i la va publicar a la seva columna al diari!
dijous, 10 de novembre del 2011
dimecres, 9 de novembre del 2011
ARTICLE EL PUNT AVUI, revoltes àrabs: QUAN JA ÉS TARD PER NEGOCIAR
Link article aquí
Quan ja és tard per negociar
Hosni Mubàrak i Muammar al-Gaddafi al Caire el febrer de l'any 1991 Foto: ALADIN ABDEL NABY / REUTERS.
És fàcil imaginar què van sentir els presidents de Síria i el Iemen en veure les imatges de Muammar al-Gaddafi humiliat per una massa, poc després executat en mig del caos i, l'endemà, ell i el seu fill estesos en una càmera frigorífica mentre famílies senceres es fotografiaven amb els cadàvers. Tampoc es fa difícil imaginar què pensen en veure Hosni Mubàrak tombat en un llit declarant en un judici retransmès per televisió. Probablement la majoria de tirans àrabs van sentir el mateix quan van penjar Saddam Hussein. Però estaven convençuts que aquest, capturat per les tropes nord-americanes, d'alguna manera havia provocat l'enemistat de les potencies mundials. En canvi, el tunisià Ben Ali i Mubàrak sempre havien mantingut excel·lents relacions amb Occident. I Gaddafi, fa deu anys, va saber reaccionar a temps reconciliant-se amb Europa i els Estats Units a canvi d'informació sobre grups terroristes i petroli.
Gaddafi, en el seu Llibre verd, recull de pensament que il·luminava la seva República de les masses, profetitzava que “el poble es convertirà en el sistema de govern i el problema de la democràcia quedarà definitivament resolt”. El seu linxament a mans del poble és, doncs, un epitafi macabre del seu Llibre verd.
En qualsevol règim autoritari, un cop el poble perd la por i camina cap el palau de govern, el tirà només té dues opcions: negociar i fer reformes o disparar. A Tunísia i Egipte, que tenien partits polítics, sindicats i una premsa que quan podia criticava el poder, es van fer totes dues coses: negociar i prometre reformes, i disparar. També n'hi ha una tercera que es va fer a aquest dos països: anar cessant caps de turc, culpant-los de les morts de civils o de la corrupció. Però quan molta gent es torna a manifestar cap al palau, sense por al tirà, o fa una gran carnisseria, com passa a Síria, o deixa el poder en mans d'una junta militar... En aquest cas, llavors, si hi és a temps pot agafar un avió cap a l'exili. Si ja no hi és a temps o es nega acceptar el que passa, es quedarà al país i s'arrisca a ser jutjat.
Ben Ali va marxar a temps i és ara viu en un exili daurat. Mubàrak va deixar en últim moment el poder en mans d'una junta militar, no va voler marxar uns dies abans, quan podia, i ara és humiliat en un judici televisat. Gaddafi creia que el poble l'adorava i que les tribus li serien fidels, i ha acabat linxat pels seus súbdits. Potser Ali Abadal·là Saleh, al Iemen, és a temps de no acabar a la presó o a la forca, però Baixar al-Assad, a Síria, sembla que, encara que digui que accepta el full de ruta de la Lliga Àrab, amb tants morts, ja no és a temps de liderar cap transició. I amb un exèrcit dominat per la minoria alauita, es fa difícil pensar que pugui haver-hi un cop des de dins. Tot el règim té ja les mans tacades de sang i saben que si cedeixen, encara que Al-Assad fugís en l'últim moment, els qui ara maten en nom d'ell podrien acabar com Gaddafi. Hi ha un temps per negociar, n'hi ha un per fugir, i sembla que a Síria aquest temps va passar fa molt.
Gaddafi, en el seu Llibre verd, recull de pensament que il·luminava la seva República de les masses, profetitzava que “el poble es convertirà en el sistema de govern i el problema de la democràcia quedarà definitivament resolt”. El seu linxament a mans del poble és, doncs, un epitafi macabre del seu Llibre verd.
En qualsevol règim autoritari, un cop el poble perd la por i camina cap el palau de govern, el tirà només té dues opcions: negociar i fer reformes o disparar. A Tunísia i Egipte, que tenien partits polítics, sindicats i una premsa que quan podia criticava el poder, es van fer totes dues coses: negociar i prometre reformes, i disparar. També n'hi ha una tercera que es va fer a aquest dos països: anar cessant caps de turc, culpant-los de les morts de civils o de la corrupció. Però quan molta gent es torna a manifestar cap al palau, sense por al tirà, o fa una gran carnisseria, com passa a Síria, o deixa el poder en mans d'una junta militar... En aquest cas, llavors, si hi és a temps pot agafar un avió cap a l'exili. Si ja no hi és a temps o es nega acceptar el que passa, es quedarà al país i s'arrisca a ser jutjat.
Ben Ali va marxar a temps i és ara viu en un exili daurat. Mubàrak va deixar en últim moment el poder en mans d'una junta militar, no va voler marxar uns dies abans, quan podia, i ara és humiliat en un judici televisat. Gaddafi creia que el poble l'adorava i que les tribus li serien fidels, i ha acabat linxat pels seus súbdits. Potser Ali Abadal·là Saleh, al Iemen, és a temps de no acabar a la presó o a la forca, però Baixar al-Assad, a Síria, sembla que, encara que digui que accepta el full de ruta de la Lliga Àrab, amb tants morts, ja no és a temps de liderar cap transició. I amb un exèrcit dominat per la minoria alauita, es fa difícil pensar que pugui haver-hi un cop des de dins. Tot el règim té ja les mans tacades de sang i saben que si cedeixen, encara que Al-Assad fugís en l'últim moment, els qui ara maten en nom d'ell podrien acabar com Gaddafi. Hi ha un temps per negociar, n'hi ha un per fugir, i sembla que a Síria aquest temps va passar fa molt.
dimarts, 8 de novembre del 2011
TEXT DE LA PRESENTACIÓ DE JOSEP COMAJOAN A VIC
Blog de J Comajoan
Aquest és el text que vaig més o menys llegir a la presentació del llibre 'Xenofòbia a Catalunya', d'en Xavier Rius Sant, el 28 d'octubre a La Tralla de Vic:
"Bona tarda a tothom, el meu fort no és presentar llibres, ni que siguin un llibre com aquest que presentem avui, que és un gran reportatge de 287 pàgines. Prefereixo escriure’ls, els reportatges, que no els llibres. Recordeu allò d’escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; jo de fills ja n’he criat dos, d’arbre diria que en dec haver plantat mitja dotzena i de llibre ni n’he escrit cap ni a curt termini sembla que m’hi hagi de posar. En fi... que de tot se n’aprèn amb l’experiència i la meva experiència presentant llibres es limita al que vam presentar fa uns mesos a Can Pau Raba, ‘No pasarán... aunque lleven trajes’, del mateix àmbit temàtic del que avui presentem. Com que entre el públic hi havia el col·lega i amic Xavier Rius Sant, ell no devia pas pensar que ho havia fet tan malament quan em va convidar a mi a fer-li la presentació del seu llibre a Vic, cosa que aprofito per agrair-li.
Gràcies per aguantar el rotllo. Us deixo amb en Xavier. Jo penjaré l’article que he publicat avui a El 9 Nou al bloc. Us convido a continuar el debat, també allà. Ah, i compreu el llibre, que el reportatge s’ho val."
"Bona tarda a tothom, el meu fort no és presentar llibres, ni que siguin un llibre com aquest que presentem avui, que és un gran reportatge de 287 pàgines. Prefereixo escriure’ls, els reportatges, que no els llibres. Recordeu allò d’escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; jo de fills ja n’he criat dos, d’arbre diria que en dec haver plantat mitja dotzena i de llibre ni n’he escrit cap ni a curt termini sembla que m’hi hagi de posar. En fi... que de tot se n’aprèn amb l’experiència i la meva experiència presentant llibres es limita al que vam presentar fa uns mesos a Can Pau Raba, ‘No pasarán... aunque lleven trajes’, del mateix àmbit temàtic del que avui presentem. Com que entre el públic hi havia el col·lega i amic Xavier Rius Sant, ell no devia pas pensar que ho havia fet tan malament quan em va convidar a mi a fer-li la presentació del seu llibre a Vic, cosa que aprofito per agrair-li.
Anem pel llibre... us en parlaré breument, i després de parlar l’autor, que és l’estrella de la presentació, en el col·loqui, si s’escau, ja faré algunes aportacions més. El que deia... el llibre... és un reportatge. Un llarg reportatge, fet per un periodista, no un escriptor, no un historiador, ni molt menys. Un reportatge documentat, que aporta moltes dades, i també moltes anècdotes. Cap de supèrflua, ni de dada, ni d’anècdota, ja que totes elles guarden alguna relació amb el que va fluint al llarg de l’obra.
Un altre fet important, que no és precisament la característica dels reportatges d’avui dia, i molt menys de reportatges de 287 pàgines com el que estem parlant. Bona part de les històries que s’hi expliquen l’autor les ha viscut en primera persona. Per això en la columna que publico avui a El 9 Nou sobre el llibre ja en destaco la subjectivitat. S’han escrit rius i rius de tinta sobre l’objectivitat dels periodistes. Molts es perden en confondre objectivitat, independència i neutralitat.
No és aquí ni ara el lloc ni el moment de posar-nos a discutir sobre deontologia periodística, però sí que deixeu-me trencar una llança per un tipus de periodisme, que és el que reflecteix en Xavier en el llibre, que és el periodisme subjectiu, que no vol dir que no sigui independent ni neutral. Tot i que parlant de xenofòbia, o racisme, la neutralitat costi de mantenir i en ocasions l’autor, com el lector, s’acabi posant del bàndol dels, permeteu-m’ho dir-ho, entre cometes, els ‘bons’.
En Xavier explica la història, o les històries, però també interpreta, analitza i contextualitza. Serà una interpretació, una anàlisi o una contextualització discutible, segurament, però que sempre va acompanyada dels fets, i per tant, cada lector podrà fer-ne la seva particular lectura, coincideixi o no de la que en fa en Xavier.
Abans he dit que no era una història, una història de la xenofòbia a Catalunya. De fet, encara que algú pel títol del llibre ho pogués pensar, no és això. Són més aviat, històries de xenofòbia a Catalunya, o de com s’arriba a generar aquesta xenofòbia. Per les polítiques, actives, o més aviat passives, dels governs de torn... M’agrada la distinció que fa al principi del llibre en Xavier, quan rebat l’acusació que alguns governs han tingut actituds ‘bonistes’ entorn a la immigració, i que ell diu que no, que més aviat han estat actituds 'autistes'.... I en aquest autisme caldria anar a buscar al cap d’un temps el caldo de cultiu perquè els aprofitats de torn saltin a l’arena amb el discurs xenòfob que els ha d’assegurar un escó o una regidoria, afortunadament fins ara encara cap alcaldia.
Deia que en Xavier ha trepitjat el terreny del qual parla: Salt, el Vendrell, Badalona, i també Vic. Hi ha parlat amb els protagonistes, els uns i els altres. I el llibre inclou una única entrevista a Josep Anglada, feta fa un any, abans de la campanya de les eleccions al Parlament. Em consta que va buscar l’entrevista amb en Vila d’Abadal i que no se’n va acabar de sortir. No sé si és per això que és dels personatges que surten més mal parats en llibre, ja ens ho explicaràs, si et sembla bé.
El que deia, que ha trepitjat territori, però també s’ha documentat. Se li nota que viu el tema amb passió i que fa anys que aplega tota mena d’informació sobre el tema. El llibre també és una recapitulació interessant sobre l’evolució de la immigració a Catalunya i Espanya en els últims 25 anys, i les successives lleis d’estrangeria i processos de regularització que se n’han derivat. També, i molt important, hi ha una feina d’hemeroteca, de posar en boca dels polítics paraules dites en un temps concret que, si fos per ells, hores d’ara ja les haurien esborrat de les hemeroteques, ja que posen en evidència les seves contradiccions. Jo sempre que puc dic que hi ha molts polítics que temen els periodistes –ui, un periodista!, s’exclamen- i no, el que han de témer realment són les hemeroteques. Sánchez Camacho, Rajoy, Duran Lleida o Artur Mas són alguns d’aquests polítics que si s’haguessin mossegat la llengua en un moment donat no sortirien en el llibre d’en Xavier amb les seves contradiccions sobre el tema de la immigració.
El llibre és amè. 287 pàgines dividides en 34 capítols surten a poc més de 8 pàgines per capítol, i encara amb alguns capítols dividits en subcapítols. Això n’ajuda la lectura que va fluint còmodament. És també un gran reportatge de periodisme comarcal. No li fa res a en Xavier baixar al detall, a la reunió concreta, a aquella manifestació concreta –on recordo, ell normalment també assistia-, o a la conversa que ell mateix ha mantingut amb els protagonistes. Em consta que si fos per ell, pel volum d’informació que ha acumulat en els anys que ha estat preparant el llibre, aquest no hauria tingut 287 pàgines sinó probablement 400 o 500, però Xavier, ha quedat bé amb 287.
I com ens sòl passar als periodistes que ens dediquem a la informació de proximitat, que en diuen ara, quan el lector coneix tan d’aprop la informació, sempre hi acaba trobant aquella petita incocreció, aquella cosa que coneixem tan de primera mà que fa que s’acabi discutint al periodista el tot per una petita i minsa part. Jo també n’hi he trobat alguna de petita inconcreció en el relat dels fets esdevinguts a Osona. En els de Salt, que no conec tan d’aprop, en canvi, cap ni un. Segurament que si en comptes de parlar de la xenofòbia a Vic, Salt o el Vendrell, ho fes de la xenofòbia a Suècia o Àustria, no n’hi hauria trobat cap. Repeteixo que explicar, ja ho he dit, no la història, sinó les històries de la xenofòbia en un moment com el present ens ha de servir també per interpretar el futur i si anem pel bon camí.
I és que la interpretació, la reflexió, mai és sobrera en aquests casos. Com diu a la contracoberta del llibre: “Diu Anglada de PxC: “Em diuen el flautista d’Hamelin, però per les rates de cloaca que em segueixen allà on vaig”. El problema, diu l’autor, ja no Anglada, seria que després de les rates, el seguís el jovent. Per això, cal la reflexió”.
A través del llibre en trobem diferents de reflexions, que no us resumiré perquè el que interessa és que cadascú se’l llegeixi i la faci per si mateix, la reflexió. N’hi ha entorn al fet que molts dels que van ser víctimes de la xenofòbia per part dels catalans ‘de tota la vida’ fa 30 o 40 anys, quan van arribar a Catalunya procedents del sud d’Espanya, ara siguin els que tornen a ser víctimes de la xenofòbia, ara però adoptant amb l’última immigració els postulats xenòfobs d’aquells que els havien dit ‘xarnegos’ i els negaven la condició de catalans.
També sobre l’anomenada ‘lepenització dels esperits’. Com escriu en Xavier, citant en aquest cas a un altre Xavier, Xavier Casals, “el ciutadà que té problemes de feina, que li deneguen una beca per al seu fill o no li agrada el canvi sociològic que genera la immigració, de sobte culpabilitza els immigrants. Un cop s’ha interioritzat aquesta idea en el pensament de molta gent, només cal que algú ho proclami en veu alta, com ho van fer Ferrusola o Barrera, o com ho fa Josep Anglada, perquè la mentida esdevingui veritat: ens prenen el que és nostre”.
I fins i tot en ocasions, sense ni tan sols tenir la sensació que ens han pres res material, només perquè ens han canviat el paisatge urbà de tota la vida, entenent per tota la vida els últims 40 o 50 anys, que són els que en podem guardar record. Arriba a molestar la visibilitat que té la nova immigració. “No es diu que de moros n’hi ha massa, diu en Xavier en un punt del llibre, perquè prenen la feina als d’aquí, sinó, senzillament perquè la seva visibilitat molesta, encara que tothom diu que no és racista. Aquesta visibilitat dels nouvinguts molesta més, potser, per les particularitats sociològiques de Vic, on encara molta gent classifica la resta segons si la seva família és d’auesta banda de riu o de l’altra, catalana o andalusa”. Ja t’asseguro, Xavier, que el retrat que fas d’una determinada societat vigatana segurament és un pèl injust si es pretén generalitzar, però és real en d’altres, i això incomoda, i segurament t’ho rebatran.
A mesura que he anat avançant en la lectura del llibre he anat veient com es traçava el retrat, per exemple, d’en Josep Anglada. De bones a primeres, en algun punt del principi del llibre, quan el personatge tot just es comença a esbossar, havia pensat, ai!, que en Xavier no pateixi del síndrome d’Estocolm fruit de la relació de confiança que s’acaba creant amb el personatge. Sobretot quan dius: “I, malgrat tot, reconec que Anglada té alguna cosa que et xucla i et sedueix quan parles amb ell”.
Però no... Altres coses... també és interessant la reflexió sobre com es va conformant el personatge públic Anglada a partir de la seva constant aparició en mitjans de comunicació d’àmbit nacional i especialment estatal. En aquest sentit, hi ha un abans i un després de la polèmica del padró. Vila d’Abadal, per tant, segurament involuntàriament, va col·laborar en fer d’Anglada el personatge mediàtic que és i, per tant, còmplice involuntari, repeteixo, de molts vots que ha tingut, sobretot fora de Vic.
Però el creixement d’Anglada no només s’ha d’atribuir a l’alcalde de Vic o als mitjans de comunicació. També cal atribuir-lo, i molt, al caldo de cultiu que durant anys els diferents governs, sobretot de Madrid, han anat cuinant. I Anglada i Garcia Albiol ha anat recollint els fruits, en casos amb extrema facilitat després que els haguessin sembrat i abonat el terreny a a la perfecció els Aznar, Rajoy, Corbacho, Barrera, Duran o Mas de torn. O Pilar Rahola!
Això traslladat al terreny local, tres quarts del mateix. En Xavier parla del cas de Mataró, que segons ell, “ha estat posat com un dels exemples més clars per analitzar la pujada de PxC”. Allà, recorda en Xavier, “no hi havia crispació ni al carrer ni als plens, ni cap campanya de deslegitimació de l’alcalde, com passava a Salt, ni casos de corrupció com els de Santa Coloma”, i malgrat tot, en les eleccions del maig passat, PxC va irrompre amb força a l’Ajuntament fins el punt de condicionar-ne del tot l’aritmètica del consistori. Doncs bé, en Xavier cita un periodista mataroní, en Joan Salicrú, que ens remet als “rumors de discriminació positiva a favor dels immigrants, especialment dels magrebins, ue van començar-se a difondre entre els anys 2003 i 2004”.
Jo el cas de Mataró no el conec, però sí que em cau més d’aprop el de Torelló. A les últimes eleccions, PxC va passar de 0 a 3 regidors. Va ser un daltabaix, i la resta de forces polítiques s’esgarrifaven. Inclosa CiU, que fa 4 anys, gairebé a les portes del dia de reflexió de les eleccions municipals va ser qui va sembrar pels carrers un seguit de rumors entorn de la immigració. Aleshores li va servir per trencar la majoria absoluta del PSC i, mira per on, ara fins i tot tenen l’alcaldia, però pel camí el PSC s’hi ha deixat tres regidors en favor de PxC. El que dèiem, uns sembren i uns altres recullen, i segurament tot plegat no és tan simple com jo ho he exposat, però sí que hi ha un fons de realitat en la meva reflexió sobre Torelló.
M’estic allargant molt. Encara que ho pugui semblar, en Xavier no adopta en el llibre el que alguns han donat per anomenar-me el ‘bonisme’. En Xavier, des del coneixement en primer persona del tema, també des de la seva condició de mestre que ha exercit durant anys a l’Hospitalet, i per tant bon coneixedor de la realitat social del carrer i de les famílies, aporta visions crítiques entorn a l’excessiu proteccionisme de la immigració. Una visió crítica i per tant, no bonista. Tampoc, però, malista. Perquè ja que parlem de bonisme en referir-nos a una visió càndida i paternalista vers la immigració, jo també encunyaria el terme de ‘malisme’ per aquesta percepció cada vegada més estesa que, davant el dubte, el que ara és políticament correcte és qüestionar qualsevol política en favor de la bona convivència entre cultures.
I és que, ja anant cap a les conclusions, en les quals tu, Xavier, segurament et voldràs estendre una mica més, per exemple, ell ens diu que no convé barrejar irregularitat, incivisme i delinqüència. “S’ha de descriminalitzar la irregularitat”, proclama en Xavier. Però als incívics i ja no diguem els delinqüents, els d’aquí, els d’allà i els de més enllà, com va dir un alcalde respecte la PxC, “ni aigua”.
diumenge, 6 de novembre del 2011
Article de Josep Comajoan, el llibre, Anglada i els presumptes maltractaments
Clica aquí sota
El llibre Xenofòbia a Catalunya. Anglada i els maltractaments
http://jcomajoan.blogspot.com/2011/11/megaloman-fabulador-i-poc-cristia.htmlClica aquí
Divendres, 28. Presentem a Vic el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', de l’entusiasta periodista moianès Xavier Rius Sant. Malgrat el nom del llibre i que no devia pas esperar un discurs, ni de la taula ni del públic, gaire diferent del que hi va haver, Josep Anglada, acompanyat de la seva inseparable Marta Riera, era a primera fila. Rius li va dir de tot: mentider, fabulador, manipulador, li va recordar el passat feixista i les contradiccions del seu discurs amb el missatge cristià, i li va retreure algunes expressions amb les quals el fiscal contra l’odi i la discriminació hi sucaria pa. Malgrat tot, l’endemà Anglada escrivia a Twitter, parlant de l’acte: “M’ho vaig passar bé i el vaig trobar interessant”. Anglada porta als límit allò de “que parlin de mi, encara que sigui malament”. No és ben igual, però la reflexió em porta a recuperar del llibre el diagnòstic d’Anglada que li fa a Rius una dona amb “prou coneixements de psicologia” i que es reprodueix en el llibre: “Megalòman, ansiós de poder, sense capacitat d’autocrítica, amb el judici crític i el raonament alterats i sense sentiment de culpa. És fabulador i pot arribar al deliri”. Sí que, però, abans de començar l’acte, Anglada se’m va endur a un apartat, a la secció infantil de La Tralla, per retreure’m que no li truqués dijous, quan vam saber que el seu fill també havia declarat que havia estat testimoni diverses vegades d’agressions i maltractament psicològic cap a la seva dona. M’hauria posat en contacte amb la seva dona, diu, perquè em desmentís que, en 26 anys de casats, no l’havia pegat mai. De fet, el fill, en la declaració davant la policia, va parlar d’empentes i alguna bufetada. Vam quedar que la dona em trucaria durant la setmana i que li reproduiríem les seves declaracions. No sé per què, però no ha trucat, però aquí queda dit. Al judici es podrà saber la veritat?"
El llibre Xenofòbia a Catalunya. Anglada i els maltractaments
http://jcomajoan.blogspot.com/2011/11/megaloman-fabulador-i-poc-cristia.htmlClica aquí
Divendres, 28. Presentem a Vic el llibre 'Xenofòbia a Catalunya', de l’entusiasta periodista moianès Xavier Rius Sant. Malgrat el nom del llibre i que no devia pas esperar un discurs, ni de la taula ni del públic, gaire diferent del que hi va haver, Josep Anglada, acompanyat de la seva inseparable Marta Riera, era a primera fila. Rius li va dir de tot: mentider, fabulador, manipulador, li va recordar el passat feixista i les contradiccions del seu discurs amb el missatge cristià, i li va retreure algunes expressions amb les quals el fiscal contra l’odi i la discriminació hi sucaria pa. Malgrat tot, l’endemà Anglada escrivia a Twitter, parlant de l’acte: “M’ho vaig passar bé i el vaig trobar interessant”. Anglada porta als límit allò de “que parlin de mi, encara que sigui malament”. No és ben igual, però la reflexió em porta a recuperar del llibre el diagnòstic d’Anglada que li fa a Rius una dona amb “prou coneixements de psicologia” i que es reprodueix en el llibre: “Megalòman, ansiós de poder, sense capacitat d’autocrítica, amb el judici crític i el raonament alterats i sense sentiment de culpa. És fabulador i pot arribar al deliri”. Sí que, però, abans de començar l’acte, Anglada se’m va endur a un apartat, a la secció infantil de La Tralla, per retreure’m que no li truqués dijous, quan vam saber que el seu fill també havia declarat que havia estat testimoni diverses vegades d’agressions i maltractament psicològic cap a la seva dona. M’hauria posat en contacte amb la seva dona, diu, perquè em desmentís que, en 26 anys de casats, no l’havia pegat mai. De fet, el fill, en la declaració davant la policia, va parlar d’empentes i alguna bufetada. Vam quedar que la dona em trucaria durant la setmana i que li reproduiríem les seves declaracions. No sé per què, però no ha trucat, però aquí queda dit. Al judici es podrà saber la veritat?"
L'ANGLADA A SALT, MITING I CONTRAMANIFESTACIÓ
Anglada i Osuna van repetir la mentida que a Salt es vol construir la macromesquita salafista més gran d'Europa i es van referir a l'Europa cristiana amenaçada per l'Islam.Unes cent cinquanta persones van participar a l'acte, entre les qui havia regidors i regidores d'arreu de Catalunya.L'ex dirigent de Reagrupament, Jaume Santana, seia a primera fila. Anglada va carregar contra Torramadé per la seva imputació en el cas de la Gassol. Anglada i Osuna van carregar, també, contra els dos regidors trànsfugues de Salt.
Una estona abans unes dues-centes, convocades per grups antifeixistes, es van manifestar per Salt, arribant fins la Coma Cros, on se celebrava l'acte, sent aturats per la policia, sense produir-se incidents, tret un creuament de crits amb una persona que els va saludar "brazo en alto" des d'un bar, prop la Plaça dels Colors.Una regidora de l'Ajuntament de Salt va partipar a la manifestació, sense arribar, però, a la Coma Cros..Moments abans de començar l'acte, una vintena de dirigents de PxC, entre els que estava el Vicpresident, August Amengol, i regidor del Vendrell, el Secretari General i regidor d'Igualada, Robert Hernando, i el regidor de L'Hospitalet, Daniel Ordóñez, eren a Can Ricard, just quan va passar la manifestació sense ser reconeguts pels manifestants. Penso que s'hagués pogut liar molt grossa si arriben a ser reconeguts i aquí va fallar l'ampli desplegament de mossos d'esquadra, donat que els policies de paisà no va ser concients de la situació. Minuts més tard, les mateixes taules i cadires de Can Ricard on seien els dirigents de PxC van ser ocupades per un vintena de manifestants que es van quedar a fer la cervesa i la cigarreta.
dissabte, 5 de novembre del 2011
VÍDEO PRESENTACIÓ LLIBRE A BARCELONA,
Clica el vídeo de dalt o clica aquí baix.
Vídeo presentació Xenofòbia a Catalunya a Barcelona. Clica aquí per veure el vídeo a Youtube
EL FISCAL DEMANA PER ANGLADA UN ALLUNYAMENT QUE L'IMPEDIRIA ANAR A L'AJUNTAMENT
VIDEO PRESENTACIÓ A VIC, AMB ANGLADA A PRIMERA FILA
Clica a quí sota.
Vídeo de la presentació a Vic. Amb Anglada a 1a fila
Vídeo de la presentació a Vic. Amb Anglada a 1a fila
El 9TV | Actualitzat el 03/11/2011 a les 10:49h
Xavier Rius Sant presenta a Vic el seu llibre sobre PxC i la xenofòbia
El passat divendres 28 d'octubre a les 20 h, el periodista Xavier Rius Sant va presentar a Vic el llibre "Xenofòbia a Catalunya", que fa un seguiment de l'arribada de la immigració estrangera a Catalunya, de les polítiques d'integració i, sobretot, del creixement de Plataforma per Catalunya i dels discurs xenòfob. L’acte es va fer a la llibreria La Tralla i comptarà amb la presència de l’autor, el periodista Josep Comajoan i l'editor del llibre, Josep Cots. També hi era el líder de PxC, Josep Anglada.divendres, 4 de novembre del 2011
Presentació a Girona, malgrat el diluvi....
Informació Diari de Girona presentació a Santa Eugènia per Girona i Salt
El Centre cívic de Santa Eugènia- Can Ninetes de Girona es va omplir de gent per assistir a la presentació del llibre "Xenofòbia a Catalunya" del periodista Xavier Rius Sant. La presentació, organitzada per Codenaf (Cooperació i Desenvolupament amb el Nord d'Àfrica), va anar a càrrec del periodista de Diari de Girona Jesús Badenes i del mateix autor del llibre. Rius analitza l'arribada de la immigració estrangera a Catalunya, la gestió que van fer les diferents administracions, el sorgiment de veus i partits xenòfobs i els conflictes i polèmiques que s'han produït en llocs com Vic, Badalona o Salt.
........------------------
----------------------------------------------------------------------------
Van assitir 40 persones malgrat la pluja aclaparadora que va començar mitja hora abans. Entre els assitents hi havia regidors i exregidors de Girona i Salt del PP, PSC, Grup Mixte (ex PxC) i Independents per Salt-CUP i membres de diferents col.lectius saltencs i gironins.
Aquest acte no es va poder fer a Salt a casua dels inexistents actes de Cinquè aniversari de la Biblioteca Iu Bohigas, que havien d'ocupar la biblioteca i els altres equipaments de Salt aquesta setmana i l'anterior, o potser a causa que el regidor Robert Fàbregas i l'alcade, Jaume Torramadé, no tenien tinta per signar el permís o denegar-lo.
Gràcies a CODENAF per organitzar l'acte, al Jesús Badenes per presentar-lo, i al Naser de CODENAF per fer les fotografies. ... I a Guillem Terribes, de la Llibreria 22, per portar els llibres.
Notícia al Punt Avui
Article a Tot Salt. Clica aquí: Article Tot Salt
Comentaris al twitter de Jesús Badenes i I. Pineda
@iolandapineda Iolanda Pineda Balló
Publicació Presenten ´Xenofòbia a Catalunya´
| |  |  |
marc martí
........------------------
----------------------------------------------------------------------------
Van assitir 40 persones malgrat la pluja aclaparadora que va començar mitja hora abans. Entre els assitents hi havia regidors i exregidors de Girona i Salt del PP, PSC, Grup Mixte (ex PxC) i Independents per Salt-CUP i membres de diferents col.lectius saltencs i gironins.
Aquest acte no es va poder fer a Salt a casua dels inexistents actes de Cinquè aniversari de la Biblioteca Iu Bohigas, que havien d'ocupar la biblioteca i els altres equipaments de Salt aquesta setmana i l'anterior, o potser a causa que el regidor Robert Fàbregas i l'alcade, Jaume Torramadé, no tenien tinta per signar el permís o denegar-lo.
Gràcies a CODENAF per organitzar l'acte, al Jesús Badenes per presentar-lo, i al Naser de CODENAF per fer les fotografies. ... I a Guillem Terribes, de la Llibreria 22, per portar els llibres.
societat
Contra la xenofòbia
El periodista Xavier Rius va presentar ahir al centre cívic de Santa Eugènia el seu llibre Xenofòbia a Catalunya en què explica els perills de les manipulacions en què es pot caure en la qüestió dels immigrants en temps de crisi econòmica.
Darrera actualització ( Divendres, 4 de novembre del 2011 02:00 )Article a Tot Salt. Clica aquí: Article Tot Salt
Comentaris al twitter de Jesús Badenes i I. Pineda
@iolandapineda Iolanda Pineda Balló
Xavier Rius presenta el llibre Xenofobia a Catalunya al Centre Civic Can Ninetes a Girona. Un llibre absolutament necessari @jbadenes
Retwitteado por Jonatanlh
Envía follow iolandapineda al código de tu operador móvil
@iolandapineda Iolanda Pineda Balló
Xavier Rius presenta el llibre Xenofobia a Catalunya al Centre Civic Can Ninetes a Girona. Un llibre absolutament necessari @jbadenes
