Trump força la fi de la guerra amb l’Iran i tothom guanya. Analitzo al Triangle la fi de la guerra d'Isarel amb l'Iran

 

  Xavier Rius Sant, El Triangle 24 de juny de 2025

Després d’un dimarts de confusió en que Israel i l’Iran han continuat amb els atacs, Donald Trump ha forçat a Benyamin Netanyahu a acceptar l’alto el foc i la fi de la guerra amb l’Iran acordat dilluns. Trump ha aconseguit que Netanyahu ho acceptés amb l’autoritat militar i política d’haver-s’hi implicat bombardejant els Estats Units les instal·lacions nuclears iranianes amb catorze bombes antibúnquer GBU-57. Bombes que han provocat grans danys al programa nuclear. Atac americà que va motivar dilluns que l’Iran respongués amb un llançament de míssils contra la base militar nord americana d’Al Udeid a Qatar. I a la vegada l’Iran demostrava, atacant la ciutat israeliana de Bersheva, on va causar quatre morts, que tot i els molts danys patits, continuava amb capacitat per llençar míssils que poden burlar la Cúpula de Ferro d’Israel i impactar en zones habitades del país jueu.

Netanyahu ha aconseguit parcialment la destrucció del programa nuclear iranià, allunyant-lo de la hipotètica fabricació de la bomba atòmica, però no ha aconseguit posar fi al programa ni, molts menys fer caure al règim del aiatol·làs com desitjava. Una caiguda de règim que tret del fill del sha destronat el 1979, Reza Pahlavi que somniava en tornar, sembla que ningú veia com possible. Les experiències d’Afganistan, Líbia i l’Iraq deixen clar que el règim que pot substituir una dictadura enderrocada des de fora, pot ser pitjor que el que hi havia i generar inestabilitat a tota la regió.

Trump ha imposat a Netanyahu la fi de la seva guerra amb l’Iran, no responent a l’atac a la base nord-americana de Qatar, després d’agrair Trump a l’Iran que hagués avisat de l’atac, evitant així implicar els 45.000 soldats americans desplaçats a les bases de Qatar, Jordània, Kuwait, Bahrain, Turquia, Iraq i el Kurdistan sirià. I és que si l’escalada continuava, les tropes i les bases serien objectiu d’atacs. I el que Trump va prometre en campanya va ser que no s’implicaria en cap guerra a l’Orient Mitjà. Per això no podia permetre’s aquest escenari i més després de les crítiques que havia tingut des de persones destacades del moviment MAGA com el periodista Tucker Carlson, el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, o la congressista Marjorie Taylor Greene.

Segurament trigarem temps en saber si els canvis de posicionament i contradiccions de Trump de si atacar o no, de si voler només acabar amb el programa nuclear o també de fer caure el règim, han estat motivats per la personalitat del president americà, o si tot era una estratègia calculada per despistar l’Iran. Sembla que Trump diumenge va pactar amb Qatar i l’Iran que la resposta de Teheran bombardejant la base nord-americana després havia de ser només un teatre per rentar la cara de l’aiatol·là Khamenei davant dels seus, acordant-se que ja no hi hauria més atacs dels Estats Units cap a l’Iran i que Washington no pretendria fer caure el règim.

Netanyahu guanya a curt termini perquè ho ven als seus com una victòria, però no ha eliminat el seu principal enemic. I el regim teocràtic també surt guanyat perquè sap que els Estats Units no tenen cap interès de fer-lo caure. I més a més, malgrat aquests atacs, tot i perdre capacitat nuclear, i que una trentena de caps militars i científics hagin estats assassinats per Israel, el règim es fa més fort i es legitima per perseguir l’oposició a l’interior. Ara amb l’excusa de cercar els espies del Mossad i informadors gràcies als que Israel va poder fer atacs selectius els primers dies, el règim tindrà via lliure per retallar llibertats, controlar encara més les comunicacions i internet, i tancar a la presó o penjar a la forca sota l’acusació de col·laborar amb Israel a totes les persones no adeptes al règim que vulgui treure’s de sobre.

El que no ha aclarit Trump és què passa amb l’acord nuclear amb l’Iran, signat per Obama el 2015 i trencat per ell el 2018. Acord que Teheran estava disposat a recuperar íntegrament en unes negociacions que s’haguessin hagut de fer a Oman fa deu dies, però Israel amb el seus atacs va rebentar. I la conclusió que societat israeliana pot treure ara és que cap cúpula de ferro i cap bombardeig a l’Iran pot evitar que el gegant persa pugui atacar-los, fer-los còrrer cap els refugis i destruir amb míssils edificis i vides. I quan es passi pàgina d’aquest guerra de dotze o tretze dies, molts musulmans del món que veuen com Israel continua amb els seus crims de guerra i genocidi a Gaza, tractant als palestins com a “no persones”, poden arribar a la conclusió que amb els governants àrabs i turcs mirant cap a l’altra banda, l’única potència islàmica que continua oposant-se frontalment a les polítiques d’Israel és l’Iran.

    Llegir en català al Triangle

  

                                  

Trump fuerza el fin de la guerra con Irán y todos ganan

Xavier Rius, El Triangle, martes 24 de junio de 2025    

Tras un martes de confusión en el que Israel e Irán han continuado con los ataques, Donald Trump ha forzado a Benyamin Netanyahu a aceptar el alto el fuego y el fin de la guerra con Irán acordado el lunes. Trump ha logrado que Netanyahu lo aceptara con la autoridad militar y política de haberse implicado bombardeando a Estados Unidos las instalaciones nucleares iraníes con catorce bombas antibúnker GBU-57. Bombas que han provocado grandes daños en el programa nuclear. Ataque americano que motivó el lunes que Irán respondiera con un lanzamiento de misiles contra la base militar norte americana de Al Udeid en Qatar. Y a la vez Irán demostraba, atacando la ciudad israelí de Bersheva, donde causó cuatro muertos, que pese a los muchos daños padecidos con capacidad para lanzar misiles que pueden burlar a la Cúpula de Hierro de Israel e impactar en zonas habitadas del país judío.

Netanyahu ha conseguido parcialmente la destrucción del programa nuclear iraní, alejándolo de la hipotética fabricación de la bomba atómica, pero no ha logrado poner fin al programa, ni mucho menos derribar al régimen de los ayatolás como deseaba. Una caída de régimen que salvo el hijo del shaa destronado en 1979, Reza Pahlavi que soñaba con volver, parece que nadie veía como posible. Las experiencias de Afganistán, Libia e Irak dejan claro que el régimen que puede sustituir a una dictadura derrocada desde fuera, puede ser peor que la que había y generar inestabilidad en toda la región.

Trump ha impuesto a Netanyahu el fin de su guerra con Irán, no respondiendo al ataque a la base estadounidense de Qatar, tras agradecer a Trump a Irán que hubiera avisado del ataque, evitando así implicar a los 45.000 soldados americanos desplazados a las bases de Qatar, Turquía, Jordania, Iraq y el Kurdistán sirio. Y es que si la escalada continuaba, las tropas y bases serían objetivo de ataques y atentados. Y lo que Trump prometió en campaña fue que no se implicaría en ninguna guerra en Oriente Medio. Por eso no podía permitirse este escenario y más después de las críticas que tuvo de personas destacadas del movimiento MAGA como el periodista Tucker Carlson, su anterior jefe de campaña, Steve Bannon, o la congresista Marjorie Taylor Greene.

Seguramente tardaremos tiempo en saber si los cambios de posicionamiento y contradicciones de Trump sobre atacar o no, de si pretender sólo acabar con el programa nuclear o también de derribar el régimen, han sido motivados por la personalidad del presidente americano, o si todo fue una estrategia calculada para despistar a Irán. Parece que Trump el domingo pactó con Qatar e Irán que la respuesta de Teherán bombardeando la base estadounidense debía ser sólo una escenificación para lavar la cara del ayatolá Jamenei frente a los suyos, acordándose que ya no habría más ataques de Estados Unidos hacia Irán y que Washington no intentaría derribar el régimen.

Netanyahu gana a corto plazo porque lo vende a los suyos como una victoria, pero no ha eliminado a su principal enemigo. Y el régimen teocrático también sale ganado porque sabe que Estados Unidos no tiene ningún interés en destruirlo. Y además, tras estos ataques, pese a perder capacidad nuclear, y que una treintena de jefes militares y científicos hayan sido asesinados por Israel, el régimen se hace más fuerte y se legitima para perseguir a la oposición en el interior. Ahora con la excusa de buscar a los espías del Mossad e informadores gracias a los que Israel pudo planificar los ataques selectivos de los primeros días, el régimen tendrá vía libre para recortar libertades, controlar aún más las comunicaciones e internet, y cerrar en prisión o colgar en la horca bajo la acusación de colaborar con Israel a todas las personas no adeptas que desee.

Lo que no ha aclarado Trump es qué ocurre con el acuerdo nuclear con Irán, firmado por Obama en el 2015 y roto por él en el 2018. Acuerdo de que Teherán estaba dispuesto a recuperar íntegramente en unas negociaciones que hubieran tenido que hacerse en Omán hace diez días, pero Israel con sus ataques suspendió. Y la conclusión que sociedad israelí puede sacar ahora es que ninguna cúpula de hierro y ningún bombardeo en Irán puede evitar que el gigante persa pueda bombardearlos, hacerles correr hacia los refugios y destruir con misiles edificios y vidas. Y cuando se pase página de esta guerra de doce o trece días, muchos musulmanes del mundo, que ven cómo Isarel continúa con sus crímenes de guerra y genocidio en Gaza, tratando a los palestinos como “no personas”, pueden llegar a la conclusión de que, con los gobernantes árabes y turcos mirando hacia el otro lado, la única potencia islámica que se opone a las políticas de Israel es Irán.

Fi del programa nuclear o tombar el règim? Analitzo al Punt Avui la impliació dels Estats Units a la guerra d'Israel contra l' Iran

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

Xavier Rius Sant, periodista, 23 de juny de 2025

Cinc dies després que Israel comencés els bombardejos contra instal·lacions nuclears, centres de comandament, i matés mig centenar de caps militars i científics, atacs als quals l’Iran va respondre amb drons i míssils –molts dels quals no van ser aturats per l’anomenada cúpula de ferro, van caure a territori israelià i van provocar 24 morts i nombrosos danys–, el president dels EUA, Donald Trump, va fer una piulada a la xarxa social X en la qual exigia a l’Iran “rendició incondicional”. Però, en constatar-se que els míssils, bombes i drons israelians eren incapaços de destruir instal·lacions nuclears com la subterrània de Fordow sense les bombes antibúnquer i els bombarders dels Estats Units, Trump va anunciar que es donava 15 dies per decidir si se sumava o no a la guerra.

La simple possibilitat que Trump impliqués els Estats Units en una guerra a l’Orient Mitjà va motivar que persones destacades del moviment MAGA que van participar en la campanya per la seva reelecció –com ara el periodista Tucker Carlson; el seu anterior cap de campanya, Steve Bannon, i la congressista Marjorie Taylor Greene– posessin el crit al cel, recordant-li que havia guanyat les eleccions prometent que no participaria en noves guerres. Mentrestant, molts analistes recordaven que una implicació en l’atac a l’Iran posaria en perill els 45.000 soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, Jordània, Turquia, Oman, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs.

Es diu que tota guerra ha de tenir uns objectius definits. Però en aquesta d’Israel i ara també dels Estats Units contra l’Iran, no sabem quin és l’objectiu. Perquè una cosa és impedir que els aiatol·làs aconsegueixin la bomba atònica, fet que s’estava negociant a Oman per la recuperació de l’acord nuclear que Trump va trencar el 2018. Una altra és negar-los el dret a tenir un programa nuclear civil. I una molt diferent és fer la guerra fins fer caure el règim. Règim que hauria de ser substituït per un de diferent. I, si alguna lliçó han donat canvis de règim aconseguits amb invasions com ara les de l’Iraq i l’Afganistan o bombardejos donant suport a insurgents com a Líbia, és que el que ha vingut després moltes vegades no ha sigut millor. I, a diferència de Líbia, l’Iraq o l’Afganistan, a l’Iran no hi ha cap facció armada, ni tampoc cap xarxa religiosa dissident per prendre el relleu. Sí que hi ha, sobretot a les ciutats, un fort moviment d’oposició de joves i dones, que va agafar força el setembre del 2022 després de la mort de la jove Mahsa Amini. Però no hi ha ni líders ni grups organitzats que puguin capitalitzar-ho. A l’exterior sí que hi ha dos cercles importants de l’oposició. L’un és el de Reza Pahlavi, fill del xa destronat el 1979, que des que va començar l’ofensiva li ha donat suport. Però molts iranians d’una o altra ideologia no han oblidat la sagnant repressió amb què se sostenia el seu pare. L’altre és el del Consell Nacional de Resistència de l’Iran, liderat pels exguerrillers comunistes que s’enfrontaren amb Khomeini quan, un cop derrocat el xa, va imposar la República islàmica, grup que es creu que no té gent organitzada a l’interior.

Hi ha analistes que afirmen que Trump no volia aquesta guerra. Però, un cop Netanyahu va disparar el primer míssil, ell, que no vol donar la imatge de feble abandonant el seu principal aliat, no podia quedar-se enrere. I, amb l’escalada que representa la implicació dels EUA i les conseqüències que provocarà, per exemple amb el probable tancament de l’estret d’Ormuz o els atacs a interessos nord-americans, ningú no sap com s’aturarà. Matar el líder suprem, Ali Khamenei, no significaria la fi del règim, ja que té òrgans per gestionar la successió, com ara l’Assemblea d’Experts, i els poderosos Guardians de la Revolució. I tan cert com que molts joves rebutgen el règim és que molta part de la població és xiïta practicant. I el xiisme es basa en un sentiment de martiri, que s’origina en la divisió que va patir l’islam el segle VII per la successió de Mahoma. I els xiïtes practicants esperen el retorn del dotzè imam o califa, el mahdí. Una figura semblant al messies, que es diu que tornarà a la Terra en un moment de patiment i confrontació, però portarà la justícia i potser també el judici final. Per això a molts xiïtes no els espanta la guerra.

Llegir article a El Punt Avui

                        

Netanyahu i els que esperen el Messies no tenen res a perdre. Analitzo al Triangle atac d'Israel a l'Iran

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, dissabte 14 de juny de 2025

Dilluns s’havia de celebrar a Masqat, la capital d’Oman la sisena ronda de negociacions entre els Estats Units i l’Iran per refer l’acord nuclear. Un acord signat el 2016 amb Obama i que Trump va trencar el 2018, que establia que Teheran reduiria la seva capacitat d’enriquir urani i renunciaria a fabricar l’arma nuclear a canvi de la retirada de les sancions. Nou acord que Israel ha dinamitat amb l’atac de divendres a instal·lacions nuclears i contra la vida de caps de l’exèrcit, científics i de la Guàrdia Revolucionaria, que ha estat respost 24 hores més tard amb una pluja de míssils cap a Israel que ha provocat tres morts i nombrosos ferits.

Netanyahu, que necessita la guerra total per continuar en el poder ha derrotat o debilitat aquest últim any els aliats del règim dels aiatol·làs a Gaza, el Líban, Iemen, l’Iraq i Síria, se sent fort, i no ha escoltat les peticions del mateix Donald Trump, que certament ara desitja l’acord amb l’Iran i vol evitar una escalada total a la regió que també rebutja Aràbia Saudita, Jordània i Egipte. Però Netanyahu té el suport de bona part de la societat israeliana que, perdent la més mínima capacitat humana d’empatitzar, camina desbocada per aconseguir el que s’anomena el Gran Israel o morir en l’intent.

Amb l’esquerra desapareguda, i els partits àrab israelians desacreditats, la Kenésset o parlament israelià continua donat suport a Netanyahu malgrat la seva gestió genocida de destrucció total de Gaza amb el cost de no recuperar amb vida la major part d’ostatges i haver arrasat tota la franja provocants uns danys materials que algú haurà de pagar i reconstruir en no haver aconseguit la deportació cap Egipte de dos milions de persones.

Tres son el sectors que donen suport a la política de guerra total de Netanyahu. Un és el de partits racistes d’extrema dreta, com el que lidera Itamar Ben-Gvir, que creu que els àrabs només tenen dues opcions, marxar o morir. Alguns d’aquests viuen a les colònies de Cisjordània i els colons, siguin o no religiosos, creuen que ara és el moment d’expulsar els palestins de Cisjordània i també de Gaza als que no consideren persones amb cap mena de drets. La Judea i Samaria bíblica i el Gran Israel és, per la voluntat de Jahvé, la terra dels jueus i ara és l’hora de recuperar-la al complert. I un tercer sector, que molts també viuen a les colònies o assentaments, és el dels ultrareligiosos que no fan el servei militar ni lluiten a l’exèrcit, ni tampoc treballen, i a sou de l’estat es dediquen a estudiar les escriptures i a pregar per que es faci efectiva ja la vinguda del Messies que s’està demorant massa. Segons algunes corrents judaiques aquesta vinguda del Messies es produirà en un moment de forta violència i confrontació i serà seguida pel Judici Final i la fi per a tots de la vida terrenal.

O sigui que la guerra total i l’argamedon nuclear no els espanta, tot el contrari. I si el govern de Netanyahu ha estat a punt de caure diverses vegades aquest últim any no ha sigut per discrepàncies amb la seva gestió dels ostatges i de la guerra a Gaza o el Líban, sinó per intentar abolir l’exempció de fer el servei militar i de treballar dels ultrareligiosos. Sí que hi ha ciutadans polítics i militars que creuen que Netanyahu aboca Israel a la catàstrofe però cada cop són més minoritaris. I, mentrestant, qui dia passa, any empeny, Netanyahu s’allarga en el poder i demora els judicis que l’haurien de portar a la presó per corrupció.

Certament el règim iranià ha patit ara un cop molt fort, i té des de fa tres anys, després de la mort de la jove kurda, Mahsà Aminí, un front d’oposició interior, sobretot de dones i joves que no decau. Però bombardejant les ciutats i plantes nuclears i imposant més sancions, els opositors i les dones que rebutgen el vel, no surten reforçades ni fan més factible un canvi de règim des de dins. Recordem que també dins del xiisme hi ha un corrent ultraconservador, abraçat per part del aiatol·làs, que creu que l’imam ocult, molt semblant al Messies dels jueus, vindrà a portar la salvació al món després d’un període de forta confrontació. I per això dins del règim iranià hi ha a qui no espanta aquesta guerra total, fins i tot nuclear.

La qüestió serà veure si l’Iran té capacitat o no per continuar atacant amb míssils Israel. Israel, sense el suport dels Estats Units, no pot destruir totalment el programa nuclear, ja que moltes instal·lacions són en búnquers sota terra. Però ningú no sap si Trump, potser ni ell mateix, intentarà de veritat que Netanyahu accepti aturar les hostilitats a canvi de signar l’acord nuclear. Unes hostilitats que si continuen poden portar tot el Pròxim Orient a un escenari de guerra desconegut en el que l’únic que hi sortirà guanyant serà Netanyahu.

El lunes se iba a celebrar en Masqat, la capital de Omán la sexta ronda de negociaciones entre Estados Unidos e Irán para rehacer el acuerdo nuclear. Un acuerdo firmado en 2016 con Obama y que Trump rompió en 2018, que establecía que Teherán reduciría su capacidad de enriquecer uranio y renunciaría a fabricar el arma nuclear a cambio de la retirada de las sanciones. Nuevo acuerdo que Israel ha dinamitado con el ataque del viernes a instalaciones nucleares y contra la vida de jefes del ejército, científicos y de la Guardia Revolucionaria, que ha sido respondido 24 horas más tarde con una lluvia de misiles hacia Israel que ha provocado tres muertos y numerosos heridos.

Netanyahu, que necesita la guerra total para continuar en el poder ha derrotado o debilitado este último año a los aliados del régimen de los ayatolás en Gaza, el Líbano, Yemen, Irak y Siria, se siente fuerte, y no ha escuchado las peticiones del propio Donald Trump, que ciertamente ahora desea el acuerdo con Irán y quiere evitar una escalada total en la región que también rechaza Arabia Saudita, Jordania y Egipto. Pero Netanyahu tiene el apoyo de buena parte de la sociedad israelí que, perdiendo la más mínima capacidad humana de empatizar, camina desbocada para conseguir lo que se llama el Gran Israel o morir en el intento.

Con la izquierda desaparecida, y los partidos árabe israelíes desacreditados, la Kenésset o parlamento israelí continúa apoyando a Netanyahu a pesar de su gestión genocida de destrucción total de Gaza con el coste de no recuperar con vida la mayor parte de rehenes y haber arrasado toda la franja provocando unos daños materiales que alguien tendrá que pagar y reconstruir al no haber conseguido la deportación hacia Egipto de dos millones de personas.

Tres son los sectores que apoyan la política de guerra total de Netanyahu. Uno es el de partidos racistas de extrema derecha, como el que lidera Itamar Ben-Gvir, que cree que los árabes solo tienen dos opciones, marcharse o morir. Algunos de ellos viven en las colonias de Cisjordania y los colonos, sean o no religiosos, creen que ahora es el momento de expulsar a los palestinos de Cisjordania y también de Gaza a los que no consideran personas con ningún tipo de derechos. Judea y Samaria y el Gran Israel es, por la voluntad de Jahvé, la tierra de los judíos y ahora es la hora de recuperarla al completo. Y un tercer sector, que muchos también viven en las colonias o asentamientos, es el de los ultrarreligiosos que no hacen el servicio militar ni luchan en el ejército, ni tampoco trabajan, y a sueldo del estado se dedican a estudiar las escrituras y a pelear para que se haga efectiva ya la venida del Mesías que se está demorando demasiado. Según algunas corrientes judaicas esta venida del Mesías se producirá en un momento de fuerte violencia y confrontación y será seguida por el Juicio Final y el fin para todos de la vida terrenal.

O sea que la guerra total y el argamedon nuclear no les espanta, todo lo contrario. Y si el gobierno de Netanyahu ha estado a punto de caer varias veces este último año no ha sido por discrepancias con su gestión de los rehenes y de la guerra en Gaza o el Líbano, sino por intentar abolir la exención de hacer el servicio militar y de trabajar de los ultrarreligiosos. Sí hay ciudadanos políticos y militares que creen que Netanyahu aboca a Israel a la catástrofe pero cada vez son más minoritarios. Y, mientras tanto, Netanyahu va trampeando la situación, se perpetúa en el poder y demora los juicios que deberían llevarlo a la cárcel por corrupción.

Ciertamente el régimen iraní ha sufrido ahora un golpe muy duro, y tiene desde hace tres años, tras la muerte de la joven kurda, Mahsà Aminí, un frente de oposición interior, sobre todo de mujeres y jóvenes que no decae. Pero bombardeando las ciudades y plantas nucleares e imponiendo más sanciones, los opositores y las mujeres que rechazan el velo, no salen reforzadas ni hacen más factible un cambio de régimen desde dentro. Recordemos que también dentro del chiismo hay una corriente ultraconservadora, abrazada por parte del ayatolás, que cree que el imán oculto, muy parecido al Mesías de los judíos, vendrá a traer la salvación al mundo después de un periodo de fuerte confrontación. Y por eso dentro del régimen iraní hay a quien no espanta esta guerra total, incluso nuclear.

La cuestión será ver si Irán tiene capacidad o no para seguir atacando con misiles a Israel. Israel, sin el apoyo de Estados Unidos, no puede destruir totalmente el programa nuclear, ya que muchas instalaciones están en búnkeres bajo tierra. Pero nadie sabe si Trump, quizá ni él mismo, intentará de verdad que Netanyahu acepte detener las hostilidades a cambio de firmar el acuerdo nuclear. Unas hostilidades que si continúan pueden llevar a todo Próximo Oriente a un escenario de guerra desconocido en el que el único que saldrá ganando será Netanyahu.

Leer en castellano en El Triangle

 

Més de 18.000 persones es manifesten a Barcelona per Palestina

 Aquesta tarda s'ha fet una nova manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina i contra les agressions israelianes a Gaza, Cisjordània, el Líban i l'Iran a la que han participat 18.000 persones segons la Guàrdia Urbana. La marxa ha començat a la Plaça Universitat i ha acabat a la Catedral.

 

ENTREVISTA AL TRIANGLE SOBRE EL LLIBRE "ALIANÇA CATALANA. ELS NOSTRES ULTRES"

Llegeix l'entrevista que em fa Peru Errotea a la web del Triangle, 8 de juny de 2025

                            

Llegeix l'entrevista a la web del Triangle el 8 de juny de 2025 i publicat a l'edició en paper el 4 de juny de 2025

Periodista i escriptor. Especialitzat en conflictes internacionals, terrorisme, emigració i ultradreta, ha publicat diversos llibres. Entre aquests, Els ultres són aquí: de Plataforma per Catalunya a Vox i Vox: el retorno de los ultras que nunca se fueron. Ara, surt a les llibreries Aliança Catalana: els nostres ultres (Icaria Editorial).

Per què “els nostres ultres”, els d’Aliança Catalana?

Vox venia de franquistes. Era la tornada dels ultres que mai van marxar, perquè estaven amagats al PP o disseminats en els grups d’extrema dreta, amb les seves baralles eternes. En canvi, Aliança neix “de gent de casa”, “dels nostres”. És un fill bastard del procés, no en sentit pejoratiu, sinó com a conseqüència, d’alguna manera, del desencantament que va produir la fi de la idea que la independència estava a tocar, cosa que, si la qüestionaves, et deien tonto.

Pel que sembla, també va influir en la seva aparició la qüestió dels autors de l’atemptat de les Rambles i de l’imam de Ripoll?

Sílvia Orriols, que venia d’Estat Català i de les capelletes independentistes enfadades des de feia molts anys, tenia com a referent Daniel Cardona. Aquell personatge dels anys de la República, ara idealitzat, que es va desmarcar de Francesc Macià, perquè primer va proclamar la República Catalana i al cap d’uns dies va convertir la Generalitat en part de la República espanyola. Orriols estava en aquest espai polític, tenia una web que es deia “Els intransigents”, on s’escrivia “Castella” amb minúscules, ignorava la immigració… Va aprofitar l’impacte emocional que van provocar a Ripoll els atemptats del 2017. Els seus autors eren coneguts, es relacionaven amb la gent, anaven plegats a la discoteca… Fins i tot una de les tres fundadores d’Aliança, Margarita Cabello, que era de la protectora d’animals, passejant gossos es trobava moltes vegades amb alguns d’ells. Amb els atemptats es produeix un sentiment de desconcert, que ens han enganyat… Si a això hi sumes el personatge de l’imam…

En qualsevol cas, no crida l’atenció l’aparent dissociació entre un fet puntual, com va ser l’atemptat, amb la gènesi d’un moviment nacionalista de nou encuny?

L’imam era confident, es va dir, de la Policia, la Guàrdia Civil… Llavors, “Espanya ens tracta així…”. Els dubtes sobre l’imam alimentaven la teoria conspirativa que Espanya va voler activar això per carregar-se el procés. Una altra tercera pota de l’assumpte és la regidora de Barris, Fina Guix, que era la que més parlava amb la gent, i sempre sentia el mateix: “Els moros, aquesta gent…”. Sabia que no seguiria figurant a la llista electoral i, al costat de Margarita Cabello, Sílvia Orriols i el seu marit, llancen una candidatura. Per a això, necessitaven 500 signatures, que eren impossibles d’aconseguir. Orriols recorre al Front Nacional, que era un partit fantasma, i li demana ajuda.

Existeixen referents a Espanya, a Europa, que algun grupuscle d’àmbit local s’hagi transformat en poc temps en un moviment d’abast i vocació, diguem-ne, amplis? Forma part del fenomen de les extremes dretes, com Vox, Le Pen, Wilders…?

Sí, és clar, formen part del mateix. A les eleccions alemanyes, en les quals Alternativa per Alemanya va quedar en segon lloc, van estar celebrant-ho a la seva seu responsables d’Aliança Catalana. Si és així, és clar que comparteixen ideari. I, no obstant això, s’enfaden quan se’ls diu que són d’extrema dreta. També altres, com Matteo Salvini, ja s’havien fotografiat amb samarretes de l’estelada. El Vlaams Belang, nacionalista flamenc, tampoc amaga la seva relació amb nacionalistes catalans, sinó tot el contrari.

Sílvia Orriols, com una espècie de Joana d’Arc rediviva, s’està fabricant un partit a la seva mesura?

Ella destaca que va néixer un 9 d’octubre, festa de València, que commemora la conquesta de Jaume I als sarraïns, els moros…. També ressalta que a Ripoll hi està enterrat Guifré el Pilós. El dia de reflexió de les eleccions catalanes, Orriols va dir davant la seva tomba: “Aquí va començar tot”. Així, si Barcelona és la Ciutat Comtal, Ripoll és el “bressol” de Catalunya. Ella es creu ungida per salvar-la. A més, es considera imbatible perquè li surten bé les jugades. Fa uns mesos, va tornar a perdre els pressupostos i va recórrer a una moció de confiança, i la va perdre. Quan semblava clar que hi hauria una moció de censura, Puigdemont diu que la deixin governar.

Aliança Catalana és, en definitiva, una extensió del neoliberalisme de Junts, com ho és Vox del PP?

Efectivament, a Junts hi ha un corrent conservador liberal molt fort. Josep Anglada tenia 3.000 vots a les municipals de Vic. Després, a les catalanes, 2.000 deixaven de votar-lo per votar CiU. D’aquest espai, més conservador i d’ordre, es desprenen corrents com Aliança Catalana. Això no vol dir que en el nacionalisme conservador hi hagi un substrat racista. El que sí que hi ha és molta gent independentista que s’ha sentit enganyada. Encara que Aliança pesca de tot arreu, el seu principal calador de vots és el dels independentistes cabrejats.

Aquesta tornada al passat d’Aliança, en la figura de Daniel Cardona, que coincideix amb la d’altres personatges, com l’ucraïnès Stepan Bandera, també nacionalista, constitueix un gest de radicalitat?

Ningú coneix Daniel Cardona, que és una figura oblidada. Però Orriols reivindica aquella època en què es va estar a punt d’aconseguir la independència. Cardona és una figura dels anys 20, que desfilava uniformat, però era d’ordre, contrari a la crema de convents, o que es matessin empresaris, com passava als pobles. A principis dels anys 80, Estat Català, que estava legalitzat com a partit polític, va organitzar algunes campanyes de tall nacionalista radical, com una que reclamava parar l’emigració, referida als andalusos. Jordi Pujol va avisar l’aleshores líder d’Estat Català, Josep Planchart, perquè acabés amb allò. Pujol estava llavors molt interessat en el que Paco Candel va denominar Els altres catalans. És a dir, la gent que venia a treballar a Catalunya.

Aliança Catalana ha vingut per quedar-se o constitueix més aviat un fenomen passatger, com els núvols d’estiu?

Per quedar-se. Tret que alguna qüestió de molt calat, com els aranzels de Trump, acabi afectant-los, és previsible que tinguin un llarg recorregut, i amb tendència a créixer. Vox està fent equilibris amb el tema dels aranzels. Aliança va cometre un error quan va decidir no posar la fotografia d’Orriols a la papereta de votació a Barcelona. Tampoc les van enviar als domicilis… Ara, amb diputats al Parlament, disposen de més possibilitats per obtenir crèdits bancaris. Si s’haguessin repetit les eleccions autonòmiques, les enquestes donaven entre 7 i 12 diputats a Aliança. I en les pròximes eleccions no serà estrany que aconsegueixin i fins i tot superin aquestes previsions.

Aliança Catalana respon més aviat a un fenomen rural, de pobles, o es tracta d’una cosa més transversal, de tot el territori i amb un component de classe més homogeni?

A la ciutat de Barcelona, amb un dos i escaig per cent, no van entrar, però a la província sí. A Berga, van passar del 10%, i a molts altres llocs, com Manresa, Vic… també. No van entrar, és clar, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Per això els van faltar 2.800 vots per arribar al 3%.

Provoca molts maldecaps Aliança a les files de Carles Puigdemont?

Sí, per descomptat. Passa com amb Vox al PP. Molts peperos vells, que fa deu anys anaven a les manifestacions en contra de l’avortament, ja no compten. Però els seus votants d’entre 18 i 30 anys s’han passat a Vox. Aliança té, sobretot, molt votant independentista convençut, de 50 anys cap amunt. També la voten joves, però menys.

Què es pot dir del comportament d’Aliança Catalana en la seva funció opositora al Parlament?

Pel que sembla, es registra una gran sintonia entre Vox i Aliança al Parlament. Tots dos pateixen les conseqüències d’un cert cordó sanitari. I això potser uneix. Quan, al carrer, col·loquen alguna paradeta, tots dos han d’estar escortats pels Mossos. En aquest sentit, es pot constatar que, a més d’il·legals, aquests atacs són contraproduents políticament. Representants d’Aliança i Vox van coincidir, evidentment, a la festa d’Alternativa per a Alemanya. Però resulta que després els separen els seus nacionalismes respectius. Aliança es declarava partidària de Le Pen, fins que va dir que Puigdemont era un delinqüent i que, si arribava a la presidència, l’expulsaria de França. A Perpinyà, l’alcalde d’Agrupació Nacional ha eliminat la subvenció a l’escola en català. Ara sembla que Aliança s’entén bé amb Geert Wilders.

Núcleo Nacional anuncia que mañana por la tarde se manifestará en Madrid pese a la segunda denegación al nuevo itinerario que presentó. Indicará por redes sociales a sus seguidores y militantes el lugar de concentración unas horas antes

                

El grupo ultra  Núcleo Nacional, de ideologia ultracatólica, nostálgico del franquismo y cercano al nacional-socialismo, que mobilizó dos mil jóvenes en Madrid el pasado 9 de febrero,  y que ha convocado para la tarde de mañana sábado una  manifestación ante en centro de menores no acompañados del barrio de Hortaleza en Madrid , ha anunciado por redes sociales que, pese a la prohibicion por parte de la Delegación del Gobierno de las dos propuestas de itinerario comunicadas, se manifestará mañana por la tarde en Madrid, indicando el nuevo lugar de convocatoria unas horas antes por las redes sociales, grupos de WhatsApp y Telegram.

Núcleo Nacional, legalizado como asociación, con sede legal en Valladolid, y liderado por el ex dirigente de Democracia Nacional, Enrique Lemus, y el militante llamado "Una Rana Baneada", cuyo nombre real es Iván Rico, surgido tras las protestas en Ferraz de hace un año y medio, está siendo vigilado por Fiscalia y los servicios de información de la Policía Nacional y la Guardia Civil, tras la llamada que hizo hace tres meses su líder de responder en la calle frente a lo que consideran una "invasión migratoria". Pese a ser independiente de lso partidos políticos, militantes y dirgentes de La Falange, Democracia Nacional, España 2000, Devenir Europeo y Facta y también jóvenes simpatizantes de Vox, acuden a sus convocatorias. Además miembros de Hacer Nación, como el concejal de Velilla de San Antonio, Pedro J Espada, también se han sumado al proyecto. Un proyecto que ha ocupado el espacio dejado por otros gupos que fueron efímeros como Bastión Frontal.

                                               

Imágenes de la manifestación del pasado noviembre en Ferraz

                          

Itinerario prohibido

Ni Tunísa ni Líbia són estats on deportar migrants. El Triangle

Xavier Rius Sant, El Triangle 2 de juny de 2025

La Comissió Europea està intentant establir acords amb tercers països als que desplaçar, retornar i internar immigrants que arriben il·legalment a Europa i també a persones que demanin asil i siguin originaris de països considerats per Brussel·les segurs com Marroc, Colòmbia, Bangladesh, Egipte, Índia, Tunísia i Turquia. El que ha legislat Meloni de traslladar migrants a centres de la veïna Albània, decisió que ha patit diversos entrebancs judicials, s’intenta regular des de Brussel·les, més enllà que en el cas que finalment Itàlia se’n surti amb els seus camps a Albània, el nombre d’immigrants que hi podria internar serà anecdòtic front el nombre d’immigrants sense visat i sol·licitants d’asil que arriben al país.

Turquia, país veí de Grècia, ja acull més de tres milions de refugiats i rep diners d’Europa per que ho continuï fent i impedeixi les sortides. Espanya té una tensa relació amb Marroc que utilitza els fluxos de migrants i el control o no de les pasteres que van cap a Canàries com a xantatge en relació a qüestions com la pesca, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Algèria manté una tensa relació amb França, la seva antiga metròpoli i és l’únic país que dona suport als sahrauís de l’antiga província espanyola i no està per acceptar deportacions massives ni d’algerians ni d’altres nacionalitats. I Egipte, país d’on no surten les pasteres i que podria complir el requisit com Albània, de ser territoris per on no han passat els que es vol expulsar, ja té prou feina resistint la pressions de Netanyahu i Trump per tal que obri la porta del pas de Rafah i es quedi per sempre els dos milions de palestins que volen expulsar de Gaza.

És impensable tècnicament i econòmicament solucions com les va intentar el regne Unit de d’establir centres d’internament a Ruanda. Així doncs, sigui per establir-hi camps de retenció d’immigrants, tant si son expulsats des d’Europa, com retinguts quan intenten pujar-se a una barca cap el nord, o per ubicar-los transitòriament mentre s’estudia la seva petició d’asil només queden dos candidats, Tunísia i Líbia. Els dos estats on es va viure amb més intensitat el 2011 l’anomenada Primavera Àrab amb el derrocament dels dictadors Ben Ali i Moammar Al-Gaddafi. Però catorze anys després estan molt lluny de ser una democràcia on es garanteixin els drets humans.

A Tunísia, després de reformar la Constitució i esdevenir efímerament una democràcia en la que els islamistes moderats guanyaven algunes les eleccions o obtenien una important representació, el president Kaïs Saïed va donar el juliol de 2021 un autocop d’estat dissolent el Parlament. Sense fer res diferent al que feia fins el 2010 el dictador Ben Alí, ha retallat la llibertat de premsa i manifestació i empresona adversaris. I està imposant un discurs moralment ultraconservador i xenòfob acusant els europeus i les xarxes socials d’expandir l’homosexualitat, que considera una plaga, a la vegada que acusa als immigrants subsaharians que arriben al país fugint de la fam i la sequera del Sahel, amb la voluntat de quedar-s’hi o de fer el salt a Europa, de pretendre canviar la composició demogràfica del país. El racisme no es només un mal dels blancs europeus, sinó com també passa per exemple al Marroc, on l’expressió col·loquial per referir-se una persona negra és “esclau de merda”, a Tunísia està creixent el racisme contra els subsaharians impulsat pel president del país que assumeix un discurs semblant al de l’extrema dreta europea.

L’altra país clau, Líbia, mai va esdevenir ni una democràcia ni un estat unitari des de la mort de Gadafi. Continua tenint dos governs. El reconegut per l’ONU amb seu a Trípoli, la capital, liderat per Abdul Hamid Dbeibeh, que només controla un terç del país i té el suport de Qatar i Turquia i cada dia perd més adeptes. I el del mariscal Khalifa Haftar, amb seu a Bengasi, que controla l’est i el sud del país, i bona part dels pous de petroli i està recolzat pels Emirats, Aràbia Saudita, Rússia, Estats Units i Egipte. I com ja va fer Gaddafi, s’ha guanyat la fidelitat de les tribus tuaregs i “tubus”, el que li ha permès combatre amb èxit l’Estat Islàmic. Tant un govern com l’altre, mentre accepten diners d’Europa per aturar les sortides de migrants, conviuen amb els traficants de persones, i en cap cas pot ser un país candidat perquè Europa hi instal·li camps pels retornats, ni tampoc com a punt de sortida per empènyer cap el sud, és a dir el desert, el camí del retorn com vol Europa. A Líbia les violacions de dones estrangeres, la prostitució forçada, el tràfic d’òrgans i la venda de menors, xacres lucratives presents en la majoria de xarxes de traficants, és molt més present que en altres rutes

Llegeix al Triangle en català

Lee en El Triangle en castellano

Entrevista al Periódico amb motiu del llibre

 

                          

Xavier Rius Sant: "Cuando Junts copia a Aliança Catalana, la legitima y no recupera votantes"

  Carlota Camps, El Periódico, 25 de maig de 2025

Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) ha vuelto a adentrarse en las entrañas de la extrema derecha para explicar qué hay detrás del fenómeno de Sílvia Orriols. Después de publicar varios libros sobre Vox, en 'Aliança Catalana: els nostres ultres' (Icària Editorial), Rius hace un retrato detallado del nacimiento y posterior crecimiento exponencial de la formación. Dos años después de su victoria en Ripoll, el partido tiene dos diputados en el Parlament y las predicciones de cara a las próximas elecciones municipales le son favorables.

¿Cómo ha conseguido Aliança Catalana crecer en tan poco tiempo? Si se hubiera hecho un gobierno alternativo en Ripoll para evitar que gobernara, ¿cree que ahora estaría en este punto?

Una cosa es que un concejal de la oposición haga propuestas disparatadas, mal educadas o fuera de contexto; y otra que lo haga un alcalde. No es lo mismo decir que no quieres empadronar a inmigrantes, que ordenar a los funcionarios que retrasen su empadronamiento. En el momento en que estas políticas las hace un alcalde, adquieren otra notoriedad mediática y política. Si Orriols se hubiera quedado en la oposición, no habría entrado en el Parlament; de esto estoy seguro. Fue un error dejarla gobernar.

Junts finalmente no se sumó a un pacto alternativo y tampoco a la moción de censura de hace unos meses.

Se ha equivocado dos veces: hace dos años y ahora. En las negociaciones de la moción de censura, fue un error echarse atrás en el último momento y también hablar de gobierno "Frankenstein". Hubiera sido mejor votar los presupuestos de Orriols a cambio de algunas contrapartidas, como recursos para las residencias de ancianos o para la escuela. Al echarse atrás, contribuyó a su auge. Los tres concejales de Junts en Ripoll estaban de acuerdo en secundar la moción de censura, lo tenían clarísimo, pero Puigdemont lo tumbó.

Si Orriols se hubiera quedado en la oposición de Ripoll, no habría entrado en el Parlament. Fue un error dejarla gobernar.

Más allá de Ripoll... Otros grupos de extrema derecha intentaron antes entrar en el Parlament, como Plataforma per Catalunya, y no lo lograron. ¿Ha cambiado el contexto o la fórmula?

Plataforma per Catalunya tenía un problema: todo giraba alrededor de Josep Anglada, que era una persona problemática. También el 'procés' afectó. El debate identitario no era si eras extranjero o no, sino si eras catalán o español. Por lo tanto, han sido las dos cosas. Orriols tiene las dos banderas: la inmigración y la independencia. El perfil del votante es el del independentista enfadado, pero ahora con las municipales se centrarán más en la inmigración y el incivismo.

Últimamente, a Aliança Catalana se le escucha hablar muy poco de la independencia.

Hay una clara competición con Vox. Hay gente que votaba a Vox por el tema de la inmigración, pero no estaba de acuerdo con su posición sobre el aborto, la homosexualidad u otros puntos de su discurso religioso. Hay mucho trasvase de voto entre los dos partidos, por esto Vox ahora habla mucho más catalán. En las municipales la independencia da igual, la competición será entre quién es más duro con los inmigrantes.

Justamente, esta semana, Aliança Catalana ha pactado con Vox una moción sobre el velo islámico en el Parlament.

Tienen muy buena relación. Los dos partidos sufren el cordón sanitario y el acoso en las carpas. Hay buen rollo desde el primer día. El portavoz de Vox, Joan Garriga, quiso ayudar a Orriols cuando llegó y ella se dejó querer. Pero habrá una parte de competencia, sobre todo en las municipales. No creo que puedan hacer coaliciones, pero no descartaría algún pacto postelectoral. Tienen públicos diferentes: unos son más 'que dios te bendiga' y españolistas, y los otros catalanistas. Pero tienen coincidencias y se harán competencia.

Esta moción sobre el velo también ha provocado una reacción de Junts. No la avalaron al considerar que era "catalanófoba", pero se posicionaron a favor de prohibirlo en las escuelas y de no permitir el baño con 'burkini' en piscinas públicas.

Lo peor de los partidos de extrema derecha es que los partidos centrales o de gobierno copien su discurso. Si copias su discurso, lo que haces es legitimarlo, les das la razón y tampoco recuperas votantes. Se equivocaron mucho en Ripoll y ahora se equivocan queriendo combatir a Orriols de este modo. No se le tiene que copiar el discurso.

No descartaría algún pacto entre Vox y Aliança después de las municipales

Junts argumenta que no se puede dejar que solo la extrema derecha hable de determinados temas.

No me parece mal hablar de estos temas. Yo no considero que una mujer con velo integral sea una mujer empoderada. Pero aunque no te guste, tampoco puedes prohibirlo, ya que no hay normativa legal para hacerlo. Que ahora asuman los mismos temas, les da la razón. Todo el mundo ve que lo hacen por miedo a Aliança.

El último barómetro del CEO pronosticó un duro retroceso de Junts -de entre seis y ocho escaños- y señaló a Aliança como beneficiaria de ello.

Si dejas que la extrema derecha lidere la agenda y tenga la iniciativa, vas a remolque. Así no se consigue el voto de nadie. Yo no digo que lo hiciera bien, pero Xavier García Albiol en Badalona hacía este discurso convencido. Cuando lo haces a regañadientes, lo que haces es legitimarla [a la extrema derecha]. Entre la copia y el original, los votantes siempre elegirán el original.

¿Qué pronóstico hace de cara a las municipales?

Aliança Catalana no quiere hacer muchas listas y llenarlas con el 'friki' del pueblo, como le pasó a Plataforma per Catalunya. Quieren centrarse en la C-17 y el eje transversal: Figueras, Girona, Olot, Vic, Manresa, Igualada, Tàrrega, Lleida y algún sitio de Tarragona. No quieren hacer 400 candidaturas porque no las pueden controlar. Tienen un problema de crecimiento. No creo que hagan más de 200.

El talón de Aquiles de Aliança es que todo depende de Orriols, no hay "número dos"

No tienen estructura y es un partido muy personalista.

En Aliança Catalana solo manda Orriols. Es una persona que no delega, que no acepta las críticas y que se siente la elegida para 'salvar' Catalunya. Su talón de Aquiles es que todo depende de Orriols, no hay 'número dos'. Si le pasa algo, los estatutos no prevén un sustituto. Este es su problema.

¿Y quién financia a Aliança?

No he conseguido aclararlo.

Llegeix entrevista en castellà a la web de El Periódico

NÚCLEO NACIONAL CONVOCA UNA MANIFESTACIÓN EN MADRID ANTE UN CENTRO DE MENORES EL 7 DE JUNIO. Como ocurrió dos semanas antes de la manifestación de dos mil personas que realizó en noviembre, La Falange realizó ayer otra con unas consignas similares a la que asistieron 400 personas. Falange, DN y otros grupos han confirmado que como en noviembre asistirán a la de NN del 7-J

 

El grupo ultra Núcleo Nacional,  surgido hace un año y medio tras la protestas contra la Ley de Amnistía ante la sede del PSOE en Ferraz, y legalizado como asociación cívica política, ha convocado una manifestació para el sábado 7 de junio en Madrid ante el centro de menores no acompañados del barrio de Hortaleza con el lema de "Ni menas ni halal, Núcleo Nacional".

 Como ocurrió hace medio año, días antes de la que realizó Núcleo Nacional el 9 de noviembre pasado, a la que asistieron dos mil jóvenes ultras, que las juventudes de La Falange convocaron y realizaron otra quince días antes a la que asiteron cerca de cuatrocientas personas, ayer las Juventudes de Falange convocaron la suya de nuevo dos semanas antes, con los lemas "Remigración" y "Barrios Seguros". Unos lemas, remigración y barrios seguros que además de Núcleo Nacional también utiliza Vox con su campaña en favor del retorno de los inmigrantes a sus países de origen, "Reinmigración". Y a dicha manifestación de Falange de ayer asitieron cerca de medio millar de jóvenes. Y como ya ocurrió en noviembre, miembros de Núcleo Nacional y de Democracia Nacional (DN) asitieron a  la convocatoria de Falange. 

Tas la misma, La Falange y DN anunciaron que también asistirán a la del día 7 de junio. Así pues se confirma de nuevo la buena relación entre los tres grupos. Como ya he explicado,  consta en el Registro de Asociaciones como responsable legal de Núcleo Nacional el ex dirigente de DN, Enrique Lemus, y como domiclio legal de la asociación consta la antigua sede de Democracia Nacional en Valladolidad que también ha albergado al Centro Social Nacional El Alcazar. No obstante quien hace de portavoz real de NN y que aparece siempre encapuchado es Iván Rico, conocido en las redes sociales y Youtube como "Una Rana Baneada".

                                            

Imágenes de la manifestación del 9 de noviembre de Núcleo Nacional

                                           

Enrique Lemus, responsable legal de NN

Como pude comprobar en la manifestación del pasado 9 de noviembre en  Madrid, a las manifestaciones de Núcleo Nacional, que superan en asistencia a las de otros grupos ya desaparecidos como Bastión Frontal y el Hogar Social Madrid, suelen acudir no sólo militantes y dirigentes de DN, Falange, Facta o Devenir Europeo y miembros de los Ultras Sur, sino también muchos jóvenes simpazinates y habituales de los actos de Vox.

Hace tres meses, tras llamada que hizo su líder Iván-La Rana Baneada a que otros grupos -desde Vox a Democracia Nacional, Facta, España 2000, Falange o Devenir Europeo- se sumaran a una campaña de defensa activa contra la "invasión",  se informó que la Guardia Civil y Fiscalía estaban investigando el grupo. Lo cierto es que a la vez que Vox se consolida como tercer partido político de España, Núcleo Nacional y Falange consiguen sacar a la calle en el centro de Madrid cientos o varios miles de jóvenes que con estética o simbologia neonazi cantan el Cara al Sol o realizan sin esconderse el saludo fascista o franquista del brazo en alto.   

Convocatoria de la manifestación de ayer de La Falange

                         

Foto de la manifestación de ayer convocada por la Juventudes de Falange