Aquesta ofensiva dels gihadistes a
Síria i l’Iraq passa dies abans de la cimera sobre Síria de Ginebra-2, a la que
l’oposició compareix dividida i derrotada gràcies a la recuperació de terreny
pel règim d’Al Assad. Una conferència a la que Iran no ha estat convidat. Però l’escenari
actual de la regió és diferent al de l’anterior cimera de Ginebra, on semblava
que l’enemic principal era una Síria aliada amb l’Iran que pretenia controlar
una zona que anava des del Líban fins part de l’Afganistan. Ara, després de l’acord
nuclear amb l’Iran, i l’evident incapacitat dels rebels sirians per derrotar Al
Assad, sembla que el perill més imminent és aquest califat que volen implantar els
jihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraqi i el Llevant (EIIL). Uns gihadistes,
recordem, que tenen segrestats nombrosos cooperants i periodistes, entre ells
el català Marc Maginedas.
La gravetat de la situació ha fet
que l’oposició siriana i islamistes, com Jafat Al-Nursa –també
vinculat Al-Qaida però que no vol trencar l'integritat territorial de S´ria-, s’hagin unit per combatre l’EIIL des de Síria, mentre l’exèrcit
de majoria xiïta del primer ministre iraquià, Al Maliki, ho fa al costat de les
milícies sunnites del Sahwa i grups tribals a l’Iraq. Això doncs hauria de
servir de lliçó i acabar amb la deriva sectària del govern de Bagdad, que ha
tingut molt a veure amb que Al Qaida s’hagi fet amb el control de la regió d’Anbar.
I si algú té capacitat d’influència vers Nuri al Maliki és l’Iran. Però aquest
nou paper de l’Iran com a potència regional no agrada ni a Aràbia Saudita ni a
Israel. I sense la col·laboració d’Iran sembla difícil que es pugui derrotar
als jihadistes i evitar que consolidin el seu poder.
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord.
Una situació que seria un lamentable final per l’esperança que va significar la revolta contra la dictadura del clan Assad, en un episodi més de l’anomenada primavera àrab. Unes primaveres que en alguns llocs han acabat amb noves dictadures, com el règim del general Sisi a Egipte, o en conflictes armats com a Síria, i fa que alguns opinadors proclamin la impossibilitat dels àrabs i musulmans a governar-se en democràcia. Però com estem veient aquests dies a Tunísia, on no pateixen les interfències estrangeres com si passa a la resta de països de la regió, després que els pols del carrer fes fora del govern als islamistes d’Enahda, aproven una constitució que ignora la sharia, iguala els drets de les dones i reconeix la llibertat de consciència, és a dir el dret que un nascut musulmà pugui deixar de ser-ho, igualant-se a les democràcies del nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada