El Periódico, divendres 5 de setembre de 2014
Malgrat els més de 2.100 morts, Hamàs ha sortit vencedor enfront d'Israel en l'última guerra de Gaza
Xavier Rius, periodista
Viernes, 5 de septiembre de 2014
Leer en castellano en El Periódico
Malgrat els més de 2.100 morts, Hamàs ha sortit vencedor enfront d'Israel en l'última guerra de Gaza
«Formant aquest Govern de reconciliació nacional declarem el final
d'una divisió que ha causat un dany catastròfic a la nostra causa
nacional», va proclamar el 3 de juny passat el president palestí, Mahmud Abbàs, al
presentar el nou Govern d'unitat entre Al-Fatah i Hamàs. Un Govern que
posava fi a vuit anys d'enfrontaments entre les dues principals faccions
palestines però que Israel va rebutjar al considerar Hamàs un grup
terrorista a la vegada que es va negar a aixecar el bloqueig de Gaza
vigent des del 2007.
Al cap d'uns dies, després del segrest i l'assassinat de tres joves
colons israelians a Cisjordània, Israel va iniciar l'ofensiva Marge protector contra
Gaza, de la qual, per més que el nombre de víctimes palestines (2.140)
sigui 30 vegades superior al d'israelianes (70), ha sortit vencedora
Hamàs. A pesar de la devastació a la qual va sotmetre la franja, Israel
no va ser capaç d'evitar que Hamàs i altres milícies llancessin 4.562
coets cap al seu territori i arribessin per primera vegada a Tel Aviv i
al seu aeroport, que es va haver de tancar, amb tot el que això
significa per a la capital econòmica d'Israel, que fins ara vivia al
marge del conflicte. L'abandonament de l'entrenador del Maccabi de
futbol, Òscar García, a causa de la guerra de Gaza, només és una
anècdota de les conseqüències que Israel ja no pugui mantenir Tel Aviv
lliure de coets palestins.
Hamàs no ha pagat cap peatge social ni polític per la seva ofensiva,
perquè ara Israel reconeix de facto la presència dels islamistes al
Govern palestí. Per contra, Israel ha arribat derrotat i dividit a la
treva, no només perquè avui Hamàs és més fort que abans de la treva,
sinó perquè s'ha constatat el fracàs de la política d'eliminació a base
de bombardejar directament els líders del grup. Malgrat la implacable
superioritat del seu Exèrcit, Israel no ha aconseguit debilitar l'enemic
ni evitar el llançament de milers de coets i ha perdut 67 soldats, una
cosa que la ciutadania israeliana digereix molt malament. En resum, Tel
Aviv ha demostrat la seva incapacitat d'aconseguir aquest marge protector.
I Gaza aconsegueix el que des del 2007 demanava: el final del bloqueig
terrestre de la franja i l'ampliació de les milles en què els palestins
poden pescar.
A més a més, la magnitud de la devastació i l'arrogància amb què el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, es
referia als habitants de Gaza com a mereixedors del càstig col·lectiu a
què se'ls sotmetia han motivat un rebuig fins i tot de comunitats
jueves a l'exterior i de supervivents del genocidi nazi, com la carta
que han publicat 40 supervivents de l'Holocaust i 300 descendents de
víctimes a The New York Times, en què després de condemnar la
matança de palestins fan una crida a sumar-se a la imparable campanya
internacional de boicot comercial i acadèmic contra Israel.
Ara la pilota torna a estar a la teulada israeliana. Però s'haurà de
veure si la complexitat del seu sistema polític proporcional, amb molts
dels seus líders incapaços d'empatitzar amb la població palestina -a la
qual consideren una anomalia històrica i demogràfica d'«aquesta terra
sense poble per a un poble sense terra que és Israel»-, li permet
negociar un Estat palestí viable partint de les fronteres de 1967 i amb
Jerusalem com a capital.
Es va perdre l'oportunitat de la pau quan va fracassar el procés d'Oslo, avalat pels laboristes israelians i Iàssir Arafat però rebutjat des del primer segon pel Likud de Netanyahu i per Hamàs. I Hamàs, recordem-ho, va ser recolzat durant més de deu anys per la intel·ligència israeliana per debilitar Arafat.
Israel atacava i humiliava el president de l'Autoritat Nacional
Palestina, que va morir de manera no aclarida després de gairebé tres
anys de setge a Ramal·la, i mentre tot el sistema social i polític de
Hamàs s'expandia sense impediments per part d'Israel. Lògicament,
després de la mort d'Arafat, Hamàs va guanyar les eleccions, però
Israel li va negar la legitimitat amb l'argument que és un grup
terrorista i que no reconeix Israel.
Ara, Hamàs, amb la seva acceptació de la treva permanent amb Israel i
el seu compromís amb el Govern d'unitat palestí liderat per Abbàs, accepta la proposta d'un Estat palestí al costat d'un altre de jueu. I tot sembla indicar que Abbàs ha
posat sobre la taula un calendari per a la creació d'aquest Estat amb
les fronteres de 1967, per negociar després modificacions que permetin
la continuïtat d'alguns assentaments a canvi de territoris limítrofs a
Gaza i Cisjordània. Està en mans d'Israel acceptar-ho o no. En el cas
que no ho accepti i continuï amb la seva arrogància, ampliant
assentaments o perpetuant l'asfíxia de Gaza, estarem només en una altra i
breu treva.
Xavier Rius, periodista
ENTRE LA TREGUA Y EL ESTADO PALESTINOXavier Rius, periodista
Viernes, 5 de septiembre de 2014
Leer en castellano en El Periódico
Pese a los más de 2.100 muertos, Hamás ha salido vencedor ante Israel en la última guerra de Gaza
«Formando este Gobierno de
reconciliación nacional declaramos el fin de una división que causó un
daño catastrófico a nuestra causa nacional», proclamó el pasado 3 de
junio el presidente palestino, Mahmud Abbás, al presentar el
nuevo Gobierno de unidad entre Al Fatá y Hamás. Un Gobierno que ponía
fin a ocho años de desencuentros entre las dos principales facciones
palestinas pero que Israel rechazó al considerar a Hamás un grupo
terrorista a la vez que se negó a levantar el bloqueo de Gaza vigente
desde el 2007.
Pocos días después, tras el secuestro y asesinato de tres jóvenes colonos israelís en Cisjordania, Israel inició la ofensiva Margen protector contra
Gaza, de la que, por más que el número de víctimas palestinas (2.140)
sea 30 veces superior a la de israelís (70), ha salido vencedora Hamás.
Pese a la devastación a la que sometió a la franja, Israel no fue capaz
de evitar que Hamás y otras milicias lanzasen 4.562 cohetes hacia su
territorio y alcanzasen por primera vez Tel-Aviv y su aeropuerto, que
tuvo que ser cerrado, con lo que eso significa para la capital económica
de Israel, que hasta ahora vivía al margen del conflicto. El abandono
del entrenador del Maccabi de fútbol, Òscar García, debido a la
guerra de Gaza es solo una anécdota de las consecuencias de que Israel
ya no pueda mantener Tel-Aviv libre de cohetes palestinos.
Hamás no ha pagado ningún peaje social ni político por su ofensiva,
ya que ahora Israel reconoce de facto la presencia de los islamistas en
el Gobierno palestino. Por contra, Israel ha llegado derrotado y
dividido a la tregua, no solo porque hoy Hamás es más fuerte que antes
de ella sino porque se ha constatado el fracaso de la política de
eliminación a base de bombardear directamente a los líderes del grupo.
Pese a la implacable superioridad de su Ejército, Israel no ha
conseguido debilitar al enemigo ni evitar el lanzamiento de miles de
cohetes y tiene la pérdida de 67 soldados, algo que la ciudadanía
israelí digiere muy mal. En resumen, Tel-Aviv ha demostrado su
incapacidad de conseguir ese margen protector. Y Gaza consigue lo
que desde el 2007 pedía: el fin del bloqueo terrestre de la franja y la
ampliación de las millas en las que los palestinos pueden pescar.
Además, la magnitud de la devastación y la arrogancia con la que el primer ministro israelí, Binyamin Netanyahu, se
refería a los gazatíes como merecedores del castigo colectivo al que se
les sometía han motivado un rechazo incluso de comunidades judías en el
exterior y de supervivientes del genocidio nazi, como la carta que han
publicado 40 supervivientes del Holocausto y 300 descendientes de
víctimas en The New York Times, en la que tras condenar la
matanza de palestinos hacen un llamamiento a sumarse a la imparable
campaña internacional de boicot comercial y académico contra Israel.
Ahora el balón vuelve a estar en el tejado israelí. Pero está por ver
si la complejidad de su sistema político proporcional, con muchos de
sus líderes incapaces de empatizar con la población palestina -a la que
consideran una anomalía histórica y demográfica de «esa tierra sin
pueblo para un pueblo sin tierra que es Israel»-, le permite negociar un
Estado palestino viable partiendo de las fronteras de 1967 y con
Jerusalén como capital.
Se perdió la oportunidad de la paz cuando fracasó el proceso de Oslo, avalado por los laboristas israelís y Yasir Arafat pero rechazado desde el primer segundo por el Likud de Netanyahu y por Hamás. Y Hamás, recordemos, fue apoyado durante más de diez años por la inteligencia israelí para debilitar a Arafat.
Israel atacaba y humillaba al presidente de Autoridad Nacional
Palestina, que murió de manera no aclarada tras casi tres años de asedio
en Ramala, y mientras todo el sistema social y político de Hamás se
expandía sin impedimentos por parte de Israel. Lógicamente, tras la
muerte de Arafat Hamás ganó las elecciones, pero Israel le negó
la legitimidad con el argumento de que es un grupo terrorista y que no
reconoce a Israel.
Ahora Hamás, con su aceptación de la tregua permanente con Israel y
su compromiso con el Gobierno de unidad palestino liderado por Abbás, acepta la propuesta de un Estado palestino junto a otro judío. Y todo parece indicar que Abbás ha
puesto sobre la mesa un calendario para la creación de ese Estado con
las fronteras de 1967, para negociar después modificaciones que permitan
la continuidad de algunos asentamientos a cambio de territorios
limítrofes a Gaza y Cisjordania. Está en manos de Israel aceptarlo o no.
En caso de que no lo acepte y continúe con su arrogancia, ampliando
asentamientos o perpetuando la asfixia de Gaza, estaremos solo en una
nueva y breve tregua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada