Els dimecres d'aquest juliol Cuatro ha emès en un horari una mica intempestiu els primers capítols de la nova sèrie Tyrant i els primers de la quarta temporada d'Homeland. Tyrant és una sèrie rodada inicialment prop de Tel Aviv i al Marroc, en la que s'havia dit que, per apropar-se al públic àrab motivat per revoltes, tindria alguns diàlegs en aquesta llengua. Però el fet de fer-se a Israel va desagradar a la majoria de cadenes àrabs i en esclatar l'ofensiva contra Gaza del juliol de 2014 es va decidir traslladar el rodatge a Istambul.
Tyrant, produida pel mateix equip que Homeland de la proisraeliana FOX, aborda la tornada de Barry -Bassam- Al-Fayeed (Adam Ryner) fill segon del líder autoritari de la República Àrab d'Abbudin. Barry que va deixar el país de jove i treballa de pediatra als Estats Units, hi torna per primera vegada amb la seva dona, també metge, i els seus fills (un noi gai i una noia d'uns 17 o 18 anys), produint-se llavors la mort del pare Al Fayeed, cosa que motiva que seu germà Jamal, es faci amb la presidència, i ell s'hi acabi quedant amb la dona i els fills. El paper de Jamal el fa l'actor palestí cristià, amb nacionalitat israeliana, Ashraf Barhom.
La vida dels Al-Fayeed, amb el caràcter paranoic de Jamal, que es fa amb el poder absolut després d'una vida de capricis i brutalitats, amb dones occidentalitzades que viuen en un món de luxe, escotades i sense vel, i consumint a tota hora alcohol, vol recordar la de les famílies Al Assad a Síria -que són alauites xiites i sí tenen permès l'alcohol-, i les de Saddam Hussein, Gaddafi i Mubarak. I el personatge paranòic del nou president, Jamal, recorda pel seu comportament capriciós, paranoic i criminal als fills de Gaddafi, Saif al Islam i Saadi, i, sobretot, a Uday, fill gran de Saddam.
La sèrie, que transcorre durant les primaveres àrabs, quan Gaddafi ja ha estat executat, va desvetllant sorpreses de la història de la República d'Abbudin, com el bombardeig amb gasos mortals fa més de trenta anys d'una ciutat en resposta a uns atemptats i atacs a l'exèrcit. Aquest fet recorda la matança de 20.000 persones a la ciutat siriana de Hama el 1982, que fou bombardejada amb armes convencionals i gas cianhídric, quan els Germans Musulmans van iniciar una revolta, patint la ciutat un càstig col·lectiu en el que moririen unes vint mil persones. I ens aporta dos fets que fan avançar la història i entendre els secrets de la família Al Fayed.
El primer és que quan s'estava reprimint aquella revolta l'Al-Fayed pare demana al fill gran i primogènit, Jamal, que, tot i ser un nen, executi en ple carrer a un presoner. Jamal n'és incapaç malgrat les exigències del pare, i llavors el fill petit, Bassam-Barry, agafa una pistola i dispara diverses vegades contra el suposat insurgent. Aquest fet tindrà molt a veure en la marxa anys després de Barry als Estats Units i en la seva decisió de no voler viure a Abbudin. I el segon fet que desvetlla és que l'atac que va justificar la repressió i el gasejament d'una ciutat el va decidir i executar l'oncle Al Fayed, cap de l'exèrcit i la policia, sense advertir-ne al seu germà i president, per tal de justificar la posterior repressió i acabar amb unes negociacions que hi havia amb el principal xeic i cap de l'oposició islamista.
En aquest context de canvi de president, s'inicia una protesta pacífica a una plaça que comença quan un ciutadà s'immola calant-se foc, imitant al jove tunisià Mohamed Bouazizique fou l'espurna d'inici de les revoltes àrabs. Bassam convenç a Jamal que negoci amb l'oposició, però aquest acaba amb la vida del xeic mentre negociaven. Mentre tot això passa Jamal dóna mostres d'una brutalitat pròpia del fill gran de Saddam, Uday, assassinant per pur plaer mentre fa l'amor a una de les seves amants amb qui ha compartit el somni de fugir junts, o violant a la jove dona del seu fill.
Tot això farà que Bassam-Barry se sumi a un intent de cop d'estat contra el seu germà que en l´últim capítol acabarà fracassant i ell serà descobert.
Més enllà de les polèmiques que ha generat als països àrabs i Israel la seva gravació i els canvis de guió i de directors, crec que si en alguna cosa flaqueja és en les gravacions als exteriors. La plaça on esclata la revolta està mil anys lluny de la plaça Tahrir d'El Caire que va provocar la caiguda de Mubarak, i els carrers, places, basars i mercats són buits. Hi ha poca gent als carrers, sense el caos i les aglomeracions de gent que hi ha qualsevol avinguda, mercat, medina, plaça o al zoco de qualsevol capital àrab, sigui Damasc, Bagdad, El Caire, Tunis o Tripoli.
Tal com comentava fa un mes i mig en aquest article al Periódico sobre la sèrie El Príncipe, dies abans de l'inici de la nova temporada a Cuatro, la sèrie Homeland, produïda també per la FOX, va acabar la passada temporada
mostrant una inexistent aliança entre l'Iran i Al-Qaida. No és cap
secret que els propietaris de la FOX compartien interessos econòmics amb
els sectors republicans i israelians que desitjaven que Obama ordenés
un atac aeri contra les instal·lacions nuclears iranianes.
En els últims
capítols vam veure com el personatge de Nicholas Brody, considerat
d'Al-Qaida, era acollit com un heroi a l'Iran. Però mentre vèiem això en
les pantalles, no només el Pentàgon havia descartat totalment atacar
l'Iran, sinó que la intel·ligència i militars nord-americans i iranians
lluitaven junts a l'Iraq contra l'enemic comú del Daesh o Estat Islàmic
que s'havia menjat ja a Al-Qaida.
En els capítols de la nova temporada que hem vist aquest juliol, ha passat ja un any i Carrie Mathinson dirigeix la lluita de la CIA i els atacs amb drons des d'una base americana a Kabul. Però una sèrie d'errors d'informació i l'assassinat d'un agent en ple carrer a Islamabad la fan anar a dirigir les operacions al Pakistan cercant un possible talp.
Així doncs, el fil ideològic que tenia la sèrie de justificar l'atac a l'Iran, s'ha esvait després de la signatura de l'acord nuclear i de l'aparació del nou enemic del Daesh o Estat Islàmic. Una nova i més gran amenaça que ha motivat l'inici de la col·laboració militar entre Washington i Teheran, i caldrà veure cap on va la trama ideològica, si és que va cap algun lloc, més enllà de mostrar-nos el doble joc dels serveis d'intel·ligència del Pakistan (ISI) que no són de fiar i, com s'ha dit sempre, han afavorit quan ha calgut als talibans, bé per que hi simpatitzen molts agents i militars, bé per decisió política del govern o l'exèrcit.
El que sí va es fer a l'últim capítol va ser mostrar el cantó humà dels talibans de les zones tribals d'Afaganistan i Pakistan, com la conversa que l'ex cap de la CIA Saúl Berenson, segrestat pel líder talibà Haissam Haqqani. Així el mateix Haqqani, que en un anterior capítol havia executat a l'incaut del seu nebot, o que potser va provocar la mort part de la seva família en dir-se que seria a un casament que va ser atacat per un avió sota les ordres de la mateixa Carrie, es mostra extremadament humà quan visita la seva casa i la seva dona, fins i tot amb una dolça escena de llit.
el líder talibà Haqqani
En aquella estada de Haqqani a la seva casa, a la que hi va acompanyat de Saúl com escut humà, el líder talibà pregunta per què els amaricans no deixen tranquil l'Afganistan. I quan Saúl respon aludint a Osama Bin Laden i l'11-S, Haqqani li recorda que tant Bin Laden com la majoria d'autors d'aquell atac eren saudites i, en canvi, els Estats Units són aliats d'aquell país.
En l'últim capítol també veiem una Carrie totalment afectada pel seu trastorn bipolar, que creix quan l'infiltrat de l'ISI pakistaní -el marit de l'ambaixadora americana- li canvia les píndoles de la seva medicació. Veiem una Carrie amb ulls de boig, que pateix unes al·lucinacions, que ens fan creure per uns instants que mateix Brody és viu. Una Carrie trastocada i acorralada després d'haver-se'n anat al llit diverses amb el jove nebot de Haqqani, posant-lo en perill i veient amb imatges del dron com l'oncle talibà, coneixedor de que l'han utilitzat, l'executa.
Cal dir que les primeres temporades d'Homeland es van gravar a Israel, però en esclatar els conflicte de Síria es va traslladar al Marroc. Ara han gravat aquest capítols a Sudàfrica on també hi ha desert, i molts dels figurants pakistanesos o afgans són sudafricans d'origen indi (i pakistanès), quart grup ètnic del país. I a diferència del que deia de Tyrant, els carrers i les places són plenes de gent, donant-li el realisme que li manca a la sèrie de la fictícia República Àrab d'Abbudin.
De tota manera la web de de Cuatro-Homeland mostra alguns errors garrafals responsabilitat imagino de la cadena espanyola. Així el capítol del bombardeig al casament talibà, el titula com "El bombardeo de una boda árabe", i els talibans pakistanesos o afgans no són àrabs, són paixtus i parlen una llengua indo-iranianan propera al farsi i l'urdu. Els àrabs són una raça que habita des del Magrib a Síria i l'Iraq. Però els turcs, tot i ser musulmans no són àrabs i la seva llengua és totalment diferent i no és semita, de la mateixa manera que els iranians tampoc són semites ni parlen àrab, ni tampoc ho són els afganesos ni els pakistanesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada