Xavier Rius, Nació Digital, dilluns 1 d'agost de 2016
L’onada d’atemptats gihadistes que patim desconcerta una Europa que no sap com aturar i prevenir aquesta violència, es tracti d’atacs coordinats com els de Bataclan o Brussel·les, es tracti d’accions fetes per un sol individu com el de Niça amb un camió, sigui el seu autor un musulmà fill d’immigrants, sigui un sol·licitant d’asil com els que, amb un ganivet o destral a la mà, han irromput a les ciutats alemanyes de Ansbach, Reutlingen o Wurzburg. Atacs que es que s’han produït a Europa després que Abu Bakr al Baghdadi s’autoproclamés nou califa dels musulmans, i que el seu portaveu, Abu Mohamed al Adnani, fes una crida a colpejar objectius de tota mena.
Amb una ultradreta que creix i demana tancar la porta als refugiats i immigrants de països musulmans i l’aplicació de lleis d’excepció, François Hollande i Angela Merkel s’han negat, de moment a canviar la política vers els refugiats i a aplicar mesures de presumpció de culpabilitat amb els originaris o de descendents de famílies de països islàmics. Hollande intenta aguantar la pressió del Front Nacional de Marine Le Pen i del mateix Nicolas Sarkozy. A Alemanya, el partit xenòfob Alternativa per Alemanya, té poca presència a les institucions, però aquest últim any s’han produït centenars d’atacs a centres de refugiats, i Merkel ha de fer front a les veus dels seu propi partit contràries a la mà estesa d’aquest últim any a l’arriba de refugiats.
A Catalunya i l’Estat espanyol l’ultradreta, per sort, és residual donat que ha estat incapaç de trencar els lligams amb el seu passat franquista, està més preocupada en la sagrada unitat d’Espanya que en la immigració, viu immersa en eternes lluites caïnites, i bona part dels seguidors ja els va bé el PP. I la reacció popular als atemptats de l’11-M no va ser un creixement de la islamofòbia, sinó que es va canalitzar amb el vot de càstig a Aznar que ens havia ficat a la guerra d’Iraq. Però els gihadistes també criden a recuperar i atemptar a un Al Àndalus del que Catalunya en forma part. I és aventurat imaginar quina reacció es donarà si es produeixen aquí atemptats amb un camió com a Niça, o amb una destral en un tren. I molts articulistes i analistes han afirmat aquests dies que potser ens haurem d’acostumar a viure com a Tel Aviv, on les armes al carrer, i els atemptats, no trenquen el dia de la gent que s’hi ha acostumat.
Aquesta setmana després de la detenció de dos germans d’origen marroquí d’Arbúcies, acusats de finançar a Daesh, i fer-se públic que un tercer germà va morir a Síria, hi qui s’ha preguntat què hem fet malament perquè immigrants que es consideraven perfectament integrats, estiguessin col·laborant amb el Daesh, més quan el seu no era el cas de magribins desarrelats en l’àmbit social i laboral, que, com passa a les banlieus de França o al municipi belga de Molenbeek, superen el seu problema identitari i de rebuig, fent-se combatents de l’Estat Islàmic.
Més enllà que és cert que molts dels joves musulmans europeus pateixen problemes identitaris lligats a la discriminació educativa, social i laboral, la ideologia i els valors fanàtics als que juren fidelitat no neixen aquí. No es podrà superar aquest conflicte del gihadisme cap a les democràcies occidentals i –també- cap aquells musulmans que els gihadistes consideren apòstates o desviats, si des de l’islam i des de les societats i estats de majoria musulmana no s’imposen les veus que volen un canvi per ubicar la religió en l’àmbit privat i reinterpretar l’Alcorà.
Els que consideren l’islam intrínsecament pervers i contrari als drets humans i la llibertat de consciència que hi ha Europa, obliden que fa uns segles, mentre aquí es perseguia i expulsava al jueus i es cremava a la foguera els cristians desviats, els països musulmans acollien els jueus. I obliden que els impulsors de del salafisme, visió de l’islam de la que sorgeix Al Qaeda i el Daesh, són les monarquies petrolieres aliades d’Occident que han arraconar la tercera via d’uns règims àrabs laics que governaven fa unes dècades bona part del món àrab.
El problema, però, és que el salafisme s’ha estès arreu dels països sunnites en un temps que la ciència, la cultura i els valors han avançat molt, i s’ha imposat a la major part del món la separació entre política i religió i la ubicació de la religió en l’àmbit privat. Mentre a Europa, dessagnada per guerres de religions es van imposar els principis de la Il·lustració, la separació de poders i de la supremacia dels drets humans. I un dels pilars d’aquests drets és la llibertat ideològica, entesa com la llibertat de canviar de pensament i creences i fer-ho públic, als països musulmans això no ha anat així. Al món musulmà, mancat d’una autoritat o califa des de 1926 quan Turquia va abolir la figura del soltà-califa d’Istambul, no hi ha la figura que encarni el paper de successor de Mahoma, capaç de fer prevaldre una interpretació de l’Alcorà que passi pàgina a la necessitat de convertir voluntàriament o per la força als no musulmans.
La clau per superar tot el que hi ha de rebuig vers els no musulmans i els mals musulmans, està en les mateixes societats de majoria islàmica que consideren apòstata qui qüestiona la religió, posa el pensament científic per sobre del que diu l’Alcorà, o s’atreveix a fer públic que ha canviat de religió o que ha deixat de creure i és agnòstic. Aquesta no separació de religió, política i societat, amb una interpretació literal de l’Alcorà, oprimeix per sobre de tot a aquells que s’atreveixen a pensar diferent als països musulmans i a les dones. Però no significa que hagi de ser sempre així. A Tunísia, es va aprovar fa tres anys una constitució que reconeix la llibertat ideològica i religiosa, prohibint explícitament la persecució de l’apostasia. És a dir, a Tunísia ja no es delicte fer públic que s’ha deixat de creure o afirmar que es pot ser creient a la vegada que, en base al que diu la ciència, negar l’existència història d’Adam o qualificar l’Alcorà de ser un llibre metafòric.
Conec algun imam resident a Catalunya que es defineix com a salafista, el qual nega tota vinculació entre salafisme i violència. Però el salafisme que exporten i financen les monarquies saudites predica aplicar ara i aquí un valors socials idèntics als que vivien els seguidors de Mahoma el segle VII. Uns valors totalment contraposats als de la democràcia i la llibertat individual. I un cop es predica viure amb uns valors oposats als nostres, es genera odi cap a la societat occidental.
Així doncs, una de les claus per desterrar d’Europa la ideologia d’odi del gihadisme la tenen els líders i les comunitats musulmanes d’Europa, que han de moure fitxa i acceptar sense por tot el que significa la llibertat religiosa, el dret a creure i a no creure, deixant de patir per la virtut de les seves noies, predicant no com resistir en una terra d’infidels, sinó oferint la religió com una eina d’aquells que creuen en Déu, per relacionar-se amb ell, viure fent el bé, i compartir la fe. Lamentablement, però, el missatge del Daesh i de l’autoproclamat nou califa que es troba a la xarxa, per alguns serà més atractiu
Llegir a Nació Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada