"Ahir una nova Amèrica, demà una nova Europa", va proclamar Geert Wilders, líder de l'holandès Partit per la Llibertat el 22 de gener a la localitat alemanya de Coblença, on els líders dels partits ultres europeus encapçalats per ell mateix, per Marine Le Pen i per Frauke Petry d'Alternativa per Alemanya, van anunciar una primavera patriòtica que canviaria el continent. Aquells dies les enquestes donaven per vencedor en les eleccions holandeses de març a Wilders, mentre Le Pen acariciava la possibilitat de guanyar la primera volta de les presidencials. I Petry liderava un partit euroescèptic que a la calor de la crisi dels refugiats, després d'adoptar consignes contràries a l'islam, havia obtingut el 24% dels vots a Saxònia-Anhalt i el 20,8% a Mecklenburg-Pomerània Occidental, superant a la CDU de Merkel. Amb els socialdemòcrates sense candidat per oposar-se a Merkel, les enquestes donaven a Petry el 15% dels vots de cara les legislatives de setembre, el que convertiria Alternativa per Alemanya en la tercera força.
Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.
Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.
Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.
Però aquesta primavera no s'està fent realitat. Wilders no va vèncer al març i, amb un 13% de vots va quedar molt per darrere del liberal Mark Rutte. Le Pen ha passat a la segona volta però com a segona, i llevat que els votants indignats de Melenchon es quedin a casa, i que part importande dels de Fillon es passin a Le Pen, la victòria de Macron sembla segura. I el tercer pilar d'aquest renéixer ultra, Alternativa per Alemanya, va viure el fa deu dies un congrés autodestructiu en què van aflorar les lluites i projectes contradictoris, girant cap a la radicalitat, el que va motivar la retirada de Petry. Finalment, amb els reiterats fracassos de Donald Trump i el seu enfrontament amb Rússia arran de Síria, s'ha trencat el miratge d'un nou lideratge mundial que somiava la ultradreta, encarnat pels agermanats Trump i Putin.
Una de les causes del fracàs d'aquest assalt al poder és que part dels seus suports no es devien a l'adhesió a les seves propostes, sinó al rebuig a determinats efectes de la globalització o a la manca de nous lideratges en els partits tradicionals. Va aparèixer Macron a França o la candidatura del socialdemòcrata Schultz a Alemanya, i els suports dels ultres disminueixen. I a França la candidatura esquerrana de Mélenchon ha capitalitzat el desencant.
Però més enllà del vot prestat que puguin recollir, el seu fracàs es deu a la incoherència de les seves propostes que, com va passar al congrés del Alternativa per Alemanya, poden fer esclatar el partit. Uns són liberals anti-establishment, però el seu projecte econòmic no es diferencia en res a la dreta pura i dura. Altres provenen de l'antisemitisme i passen de negar l'Holocaust a proclamar que Israel és l'aliat i baluard enfront de l'islam. Uns són conservadors ultracatòlics contraris al matrimoni gai, i altres com el número dos del FN, Florian Philippot, és homosexual i favorable al matrimoni gai. I aquestes diferències són insostenibles tret que hi hagi un lideratge fort i inqüestionable, com ha aconseguit Marine Le Pen. Però si tot i això Le Pen és derrotada per un ampli marge, amb la seva derrota haurà fracasat definitivament l'anunciada primavera ultra o patriòtica. Esperem que alguns dels milions de votants indignats de Mélenchon no es quedin a casa o canviïn de bàndol el 7 de maig, i que els votants més conservadors de Fillon no donin el seu vot a Le Pen.
EL FRACASO DE LA PRIMAVERA
ULTRA
“Ayer una nueva América, mañana
una nueva Europa”, proclamó Geert Wilders, líder del holandés Partido por la
Libertad el 22 de enero en la localidad alemana de Coblenza, donde los líderes
de los partidos ultras europeos encabezados por él mismo, por Marine Le Pen y por Frauke Petry de Alternativa por Alemania,
anunciaron una primavera patriótica que cambiaría el continente. Aquellos días las
encuestas daban por vencedor en las elecciones holandesas de marzo a Wilders, mientras
Le Pen acariciaba la posibilidad de ganar la primera vuelta de las
presidenciales. Y Petry lideraba un partido euroéscéptico que al calor de la
crisis de los refugiados, tras adoptar consignas contrarias al islam, había obtenido
el 24% de los votos en Sajonia-Anhalt y el 20,8% en Mecklemburgo-Antepomerania,
superando a la CDU de Merkel. Con los socialdemócratas sin candidato para
oponerse a Merkel, las encuestas daban a Petry el 15% de los votos de cara las
legislativas de septiembre, lo que convertiría Alternativa por Alemania en la
tercera fuerza.
Pero esta primavera no se está
haciendo realidad. Wilders no venció en marzo y, con un 13% de votos quedó muy
por detrás del liberal Mark Rutte. Le Pen ha pasado a la segunda vuelta pero
como segunda, y a no ser que los votantes indignados de Melenchon se queden en
casa, y que parte importande de los de Fillon se pasen a Le Pen, la victoria de
Macron parece segura. Y el tercer pilar de este renacer ultra, Alternativa por
Alemania, vivió el hace diez días un congreso autodestructivo en el que
afloraron las luchas y proyectos contradictorios, girando hacia la radicalidad,
lo que motivó la retirada de Petry. Por último, con los reiterados fracasos de
Donald Trump y su enfrentamiento con Rusia a raíz de Siria, se ha roto el
espejismo de un nuevo liderazgo mundial que soñaba la ultraderecha, encarnado
por los hermanados Trump y Putin.
Una de las causas del fracaso
de este asalto al poder es que parte de sus apoyos no se debían a la adhesión a
sus propuestas, sino al rechazoa determinados efectos de la globalización o a la falta de nuevos liderazgos en los partidos
tradicionales. Apareció Macron en Francia o la candidatura del socialdemócrata Schultz
en Alemania, y los apoyos de los ultras disminuyen. Y en Francia la candidatura izquierdista
de Mélenchon ha capitalizado el desencanto.
Pero más allá del voto prestado
que puedan recoger, su fracaso se debe a lo incoherente de sus propuestas que,
como ocurrió en el congreso del Alternativa por Alemania, pueden hacer estallar
el partido. Unos son liberales anti-establishment, pero su proyecto económico
no se diferencia en nada a la derecha pura y dura. Otros provienen del
antisemitismo y pasan de negar el Holocausto a proclamar que Israel es el aliado
y baluarte frente al islam. Unos son conservadores ultracatólicos contrarios al
matrimonio gay, y otros como el número dos del FN, Florian Philippot, es
homosexual y favorable al matrimonio gay. Y estas diferencias son insostenibles
a no ser que haya un liderazgo fuerte e incuestionable, como ha conseguido
Marine Le Pen. Però
si pese a ello Le Pen es derrotada por un amplio margen, con su derrota habrá fracasado definitivamente la anunciada primavera ultra o
patriòtica. Esperemos que algunos de los millones de votantes indignados de
Mélenchon no se queden en casa o cambien de bando el 7 de mayo, y que los votantes
mas conservadores de Fillon no den su voto a le Pen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada