KAPUSCINSKI I L’1 D'OCTUBRE. Anàlisis i algunes reflexions sobre l'1 d'octubre, la negativa de Rajoy a negociar i les conseqüències de l'escalada repressiva del PP

No sé què opinaria Ryszard Kapuscinski, cronista de revolucions i independències de la segona meitat del segle XX, del que passa a Catalunya. En els seus llibres mostra aquest punt de no retorn en el que, qui té el poder, en veure perillar la seva posició per la multitud que avança cap a palau amb un llistat d'exigències, ha de decidir-se entre cedir o donar l'ordre de carregar. Si ordenava carregar detenia la protesta, però de vegades els judicis contra els detinguts o funerals dels caiguts es convertien en manifestacions que ja no podia aturar, no a favor de peticions concretes, sinó per la ruptura total.

Després de la sentència de l'Estatut, les mobilitzacions van ser multitudinàries i no en favor de l'Estatut, sinó per la independència. Artur Mas va fer comparacions entre el que passava a Catalunya amb els moviments que van liderar Luther King i Gandhi. Comparació que jo vaig qualificar d'arriscada en diversos articles, atès que molta gent va anar a presó i Gandhi i Luther King van ser assassinats.

Aquests anys els impulsors del Procés han mostrat la independència com imminent, i ara es fixa l’endemà de l'1 d'octubre si el sí guanya a les urnes. Al costat del rigor del "Llibre Blanc de la Transició Nacional" encarregat pel Govern que avaluava totes les opcions i el seu ajust a la legalitat internacional, era habitual que alguns dels conferenciants que recorrien el país explicant el Procés, diguessin barbaritats, que en res ajuden a aquest, com que no havíem preocupar-nos si la ruptura no era pactada, ja que un fons d'inversions o banc estranger pagaria els sous de funcionaris el primer any. Frivolitats que eren aplaudides amb la mateixa ingenuïtat que les paraules de Santi Vidal sobre com enganyàvem a l'enemic.

També era pesat sentir afirmacions com que després de la Via Catalana, com a la Via Bàltica, la independència estaria a la cantonada i seríem reconeguts pel món. L'URSS, com l'antiga Iugoslàvia era jurídicament una unió de repúbliques agermanades voluntàriament, pel que més enllà dels impediments que es posessin, legalment tenien dret a independitzar-se. Kosovo, i d'aquí el problema, no era república, sinó només província.

Fracassats els intents de referèndum pactat, Junts pel Sí i la CUP van presentar el 4 de juliol la Llei del Referèndum. I és aquí on el Procés s'enganya. No dic ni insinuo que el referèndum no sigui necessari, però s'enganya a la pròpia gent falsejant el marc internacional i la doctrina del  Tribunal de la Haia que restringeix el dret a l'autodeterminació a 17 territoris per descolonitzar. I en contra dels que va dir el diputat Benet Salellas en la presentació de la llei, la sentència sobre la declaració d'independència del Parlament de Kosovo, declaració votada per cert, per 109 dels 120 diputats, no dóna carta blanca a ruptures unilaterals. Així en el punt 51 de la sentència diu clarament que no li correspon pronunciar-se sobre la legalitat o no de la independència de Kosovo atès que la qüestió plantejada per l'Assemblea General es limitava a demanar que "es valori la legalitat de la declaració d'independència" que va fer el parlament, "no sobre les conseqüències jurídiques de la mateixa". I és que de fet es va plantejar així, diguem de manera tramposa en 2008, per apaivagar el malestar de Sèrbia, guanyar temps i consolidar amb reconeixements internacionals una desconnexió de Kosovo amb Sèrbia produïda de facto el 1999, i que era irreversible després de nou anys d'admistración transitòria tutelada per l'OTAN i l'ONU que volien marxar, i havent fracassat tots els intents d'acord entre Pristina i Belgrad.

Puigdemont després dels canvis al Govern de la setmana passada està acompanyat d'uns consellers, sembla, disposats a arribar fins al final. Si l'estat s'aplica amb duresa la llei, pot ser que cada detenció o irrupció de la Guàrdia Civil requisant urnes o impedint el vot provoqui, com deia Kapuscinski, majors manifestacions. I cal dir que noves respostes repressives de l'Estat, com la iniciada ara pel Tribunal de Comptes en base a una suposada malversació, que, al marge de la condemna judicial a Mas, Rigau i Ortega, vol embargar els seus béns, complica l’escenari i resolució, atès que adverteix ja als que siguin imputats per l'1 d'octubre, que a més d'inhabilitació i presó poden perdre-ho tot.

Acorralar d'aquesta manera a l'enemic o adversari, com fa l'Estat, tanca la porta posteriors acords, sent en un règim democràtic molt més difícil revocar en una posterior negociació aquest tipus de càstigs, com un embargament de béns decretat pel Tribunal de Comptes. I el fet que molts judicis puguin trigar anys, dificultaria tancar un hipotètic acord en el sentit que sigui, amb centenars de sumaris i condemnes fermes i no fermes, diversificats pels jutjats d’arreu de Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia i el Suprem.

Així doncs, encara que l’1 d’octubre hi hagi una participació massiva i molt superior a la del 9-N, amb l’escalada repressiva del govern de Madrid ens allunyarem més de l'únic escenari de resolució del conflicte. Una negociació en què uns i altres estiguin disposats a parlar de tot. Rajoy i el PP de la realització d'una consulta o referèndum que inclogui l'opció de la independència, i Junts pel Sí, la Generalitat (i la CUP, Omnium, l’ANC…) de finançament, blindatge de competències  i el reconeixement de Catalunya com a nació. 
I no veig ni a uns i als altres disposats a fer-ho. Al menys al PP no el veig disposat a negociar res de res, i és que a Rajoy, mentre tingui l'enmic a Catalunya i el conflicte obert, sap que té encara una llarga carrera com a president del govern. Evidentment Rajoy no està sol, perquè escoltant declaracions de l'exministre Mayor Oreja, comparant el procés amb ETA, ens adonem de qui tenim a l'altra banda. Però amb la manera com s'està portant el camí de l'1 d'octubre, avui amb la dimissió d'Albert Batlle, em ve a la ment l'Esquadró suïcida del Front Judaic d'Alliberament del film "La vida de Brian"