ELS FOCUS DE TENSIÓ MUNDIAL. Publico a Presència, suplement del Punt Avui, un anàlisis dels conflictes internacionals de 2018

EL VERITABLE CONFLICTE EN EL MÓN ISLÀMIC TORNA A SER LA VELLA RIVALITAT ENTRE ÀRABS, PERSES I TURCS

Comença 2018 amb un Donald Trump que, després d’un any signant ordres executives que difícilment podrà complir, de qualificar a Xina i Rússia no ja com aliats sinó com a rivals, i de capgirar l’estau quo al Pròxim Orient, ningú sap si sortirà ben parat de les eleccions de novembre en que es renova tota la cambra de Representats i un terç del Senat. La reforma fiscal és una de les poques promeses que ha aconseguit materialitzar. Reforma que redueix els impostos a les gran companyies, i va ser aprovada per l’escàs marge de 51 vots front 49. Però la derrota del candidat republicà, Roy Moore, el 13 de desembre a l’escó d’Alabama –estat de clara majoria republicana-, és un avís que hi ha molts els electors republicans que no comparteixen la política de tuïts i grolleries del president, que va defensar fins l’últim minut al candidat derrotat, malgrat la cascada d’acusacions d’agressions sexuals.

Trump afronta les eleccions legislatives havent perdut a molts dels que van constituir el seu primer gabinet. Van plegar entre d’altres Michael Flynn, Assessor de Seguretat Nacional, Reince Priebus, cap de gabinet, Anthony Scaramucci, cap de comunicació, i va acomiadar al seu conseller, el racista, Steve Banon, que posteriorment reubicaria al Consell de Seguretat Nacional. A cop de tuït desacreditava els serveis d’intel·ligència, destituint al director del FBI, James Comey, mentre la investigació del Russiagate estreny el cercle, assenyalant col·laboradors entre els que hi ha el seu gendre, Jared Kushner.

Kushner, encarregat d’aplicar un suposat pla de pau amb el palestins, va ser l’artífex de la venda d’armes per 110.000 milions de dòlars a l’Aràbia Saudita. País en el que el nou home fort, el príncep Mohamed Bin Salman, amb l’excusa de modernitzar el regne i netejar-lo de la corrupció, ha empresonat en hotels de luxe més de dos-cents prínceps i alts funcionaris. Bin Salman és el responsable de l’escalada bèl·lica al Iemen que havia de ser un passeig victoriós front els rebels hutis –aliats de l’Iran- i ha estat un fracàs que només ha portat més fam i destrucció. Bin Salman va trencar amb Qatar, acusant-lo d’ajudar al terrorisme i a l’Iran, aplicant la política antiraniana de Trump que, ignorant la importància de l’Iran en la derrota a l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, l’acusa de ser el principal focus de terrorisme.

Totes les faccions palestines han signat amb l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbas celebrar aquest 2018 eleccions per triar president i parlament. Les últimes legislatives es van celebrar el 2006 i les presidencials el 2005. De moment l´anunci de Trump de traslladar l’ambaixada a Jerusalem, no ha generat la tercera intifada. Sembla clar que si els territoris palestins entressin en una dinàmica de protestes i violència, les eleccions no es podrien celebrar.

En els plans de Bin Salman no està enfrontar-se a Trump per Jersualem, sinó enfortir l’aliança amb la Casa Blanca per lluitar contra l’eix xiïta Teheran, Beirut i Damasc. La Casa Blanca no s’oposarà a la continuïtat d’Al Assad, que amb l’ajuda de Putin ha derrotat a l’Estat Islàmic, però sí que anirà de la mà amb Bin Salman i Israel en la lluita contra l’Iran. Caldrà veure si les protestes d’aquest dies a l’Iran, no només contra el règim dels aiatol·làs i el líder suprem, Alí Khamenei, sinó també contra el president reformista, Hassan Rouhani, continuaran i ajudaran a l’obertura del règim o, al contrari, ho aprofitarà el règim teocràtic per debilitar Rouhani.

Que la decisió sobre Jerusalem no faci trontollar les relacions entre Washington i Riad mostra que la qüestió palestina ja no és el conflicte principal del Pròxim Orient. El veritable eix del conflicte el món islàmic torna a ser la vella rivalitat entre àrabs, perses i turcs. I aquí qui està guanyant a força de pragmatisme és el president turc Recep Tayyip Erdogan, que després d’ajudar als rebels que lluitaven contra Al Assad, s’ha sumat a l’acord d’Al Assad i Putin per restablir una certa normalitat a Síria, garantint-se així Erdogan que els kurds, no puguin consolidar un poder gairebé independent con el dels kurds iraquians.    

El que es segur que passarà aquest 2018 serà la nova victòria electoral del president rus, Vladimir Putin, que si comptem els temps que va ocupar el càrrec de primer ministre, superarà ja els anys que Brejnev governar.  La popularitat de Putin ha crescut amb l’annexió de Crimea i la victòria a Síria, sense que els tics autoritaris i cabdillistes el perjudiquin. Per milions de russos amb Crimea i Ucraïna Putin va plantar cara als suposats intents d’Estats Units i La Unió Europea d’interferir en els seus afers. I amb la intervenció a Síria hauria ensenyat al món com s’ha de derrotar el gihadisme. Amb uns mitjans de comunicació força controlats pel règim, tot i que el nivell de vida de la classe mitjana ha baixat, la majoria de ciutadans creuen que ell és la garantia per evitar que el Fons Monetari imposi polítiques econòmiques com les van empobrir Ucraïna.

Xina, liderada per l’indiscutible Xi Jinping, a qui Trump li perdona el desequilibri comercial que perjudica a la industria americana, continuarà el 2018  amb un creixement econòmic del 6’5%, intentant beneficiar-se de la retirada dels Estats Units del Tractat Comercial del Transpacífic amb els països asiàtics i llatinoamericans. Pekin ho té tot a favor per guanyar-se una influència a Llatinoamèrica, similar a l’aconseguida a l’Àfrica. A Llatinoamèrica caldrà veure qui serà el substitut del president cubà, Raul Castro, i si s’enroca en mantenir el règim o comença una transició controlada. Però el que sembla difícil de controlar és la situació econòmica, política i social de Veneçuela, amb població fracturada i una inflació superior al 2.000%. I la repressió policial i la propaganda televisiva no acostuma a funcionar quan la gent ho té cada cop més difícil per omplir la nevera.   

Per últim, tenim a la imprevisible Corea del Nord, amb Kim Jong-un, a qui les amenaces i tuïts de Trump no han fet encongir-se, sinó tot el contrari. Kim va confirmar en el discurs d’any nou, el que ja se sabia, que era ja una potència nuclear. La Xina intenta contenir a Kim, i el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar noves sancions com la reducció de la quota de petroli que pot importar. Xina no vol la desestabilització de règim, que generaria una onada de refugiats. Però pot mantenir-se el règim i el mateix Kim, si afluixa la bravata bel·licista que justifica el seu règim despòtic i personalista?
Xavier Rius
(No parlo d'ultradreta a Europa ni de refugiats perquè ja es tracta a altres articles d'aquest monogràfic)