Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el
Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que
Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva
imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han
aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i
variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses
guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir
en compte.
És
fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual
escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el
president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar
als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense
el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que
controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una
autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un
conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el
mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.
Qui sembla
que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge
sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic,
ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que
es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron
reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el
mes vinent.
Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van
dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella
divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar
Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota
la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la
reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi
tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències
polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans
de Moscou i Teheran.
Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper
de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a
Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau
tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda
d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un
territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs
turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians
que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les
tropes de Damasc.
Turquia ha estat clau en els pactes amb el
rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les
seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups
islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat,
aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri
bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies,
va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu
quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el
vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la
sortida amb vida.
L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral
de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els
Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat
Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap
opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i
política guanyadora, en serà el seu garant.
Versió en castella si us plau.
ResponElimina