Una de les conseqüències de la guerra de Síria és
que, més enllà de la victòria de Baixar al-Assad i de la derrota
d’Estat Islàmic (EI), han coincidit lluitant al mateix bàndol tropes o
milícies d’estats o potències rivals i s’han trobat cara a cara enemics
estrangers irreconciliables que fins ara havien evitat la confrontació
directa. Unitats iranianes de la divisió Al-Quds que dirigeix sobre el
terreny el general Qasem Soleimani, després de combatre Estat Islàmic i
altres grups islamistes a Síria, estan ara desplegades prop de la
frontera amb el Golan ocupat per Israel. Al-Quds és el topònim àrab de
Jerusalem, ciutat que almenys en teoria voldrien recuperar per a l’islam
aquestes tropes iranianes. I per primera vegada, donat que l’Iran no va
participar en les guerres arabo-israelianes del segle passat, unitats
iranianes estan cara a cara amb l’exèrcit hebreu. I tot i no tenir,
aquestes unitats, cap intenció de lluitar contra l’estat jueu, Israel ha
fet aquest últims mesos diversos atacs a casernes i instal·lacions de
forces iranianes desplegades a Síria. Aquesta setmana unitats iranianes
van respondre llançant vint coets cap al Golan, i dijous a la matinada
Israel, en represàlia, va llançar la més gran resposta cap a Síria des
de la guerra del Yom Kippur, el 1973.
Aquest
atac d’Israel es va produir just quan el president dels Estats Units,
Donald Trump, anunciava que trencava l’acord nuclear amb l’Iran
aconseguit pel seu predecessor, Barack Obama, Rússia, la Xina i Europa.
Fet que pot provocar una involució del règim iranià, que encara faria
les coses més difícils. Trump, mostrant una ignorància total sobre el
Pròxim Orient, va justificar la sortida de l’acord al·legant que l’Iran
exporta terrorisme, i gairebé responsabilitzant-lo de ser impulsor
d’Estat Islàmic.
En aquesta croada contra l’Iran coincideixen
Trump, el nou home fort de l’Aràbia Saudita, el príncep Mohammed Bin
Salman, responsable de la desastrosa guerra del Iemen, i el primer
ministre israelià, Benjamin Netanyahu. I sembla que Netanyahu, més enllà
de la pugna entre àrabs i perses, sunnites i xiïtes, és l’únic a qui li
estan sortint bé les coses. Netanyahu, que el 2015 va ser reelegit per
tercer cop primer ministre, cosa que només havia aconseguit el fundador
d’Israel, Ben Gurion, superarà, si no passa res aquest any, el temps que
Ben Gurion va governar.
Netanyahu, ignorant els acords i les
peticions de l’ONU, d’Obama i d’Europa, ha omplert Cisjordània
d’assentaments jueus fent ja impossible un hipotètic estat palestí. I
ara, que com a conseqüència de la desastrosa guerra de l’Iraq –on avui
se celebren les primeres eleccions després de la derrota d’Estat
Islàmic–, de la guerra de Síria i de la creixent influència de Hezbol·là
confirmada en les recents eleccions del Líban, vol eliminar el perill
de la influència xiïta. I va ser precisament Israel qui va denunciar
suposats incompliments per part de Teheran de l’acord nuclear, que va
argumentar Trump per justificar trencar el pacte.
L’escenari
actual genera incerteses per a tots. Una és saber si Europa, Rússia i la
Xina podran mantenir vigent el pacte sense ser castigades les seves
empreses, forçant Trump a reconsiderar la situació. La segona incògnita
és què passarà a l’Iran. De moment el líder suprem, Ali Khamenei, ha
donat suport a la voluntat del primer ministre reformista, Hassan
Rouhani, de mantenir vigent l’acord i no reiniciar el programa nuclear.
Però si la situació econòmica empitjora, podrien sortir reforçats els
contraris a l’obertura, entre qui hi ha els poderosos Guardians de la
Revolució. La tercera incertesa és si hi haurà una escalada militar
desitjada pels falcons d’Israel, que més enllà que pot afectar la
complexa situació de Síria i el Líban, tampoc ajudaria a la
democratització de l’Iran. La quarta és si aquesta ofensiva de Riad,
Washington i Israel contra l’anomenada mitja lluna xiïta que va del
Líban a l’Iran, podria ser utilitzada per Estat Islàmic per reaparèixer.
I si alguna cosa tenen en comú Trump, Netanyahu i els conservadors
iranians, és una visió apocalíptica de la història i del destí. Trump
amb la Bíblia, Netanyahu amb la missió d’Israel i l’espera del Messies, i
a l’Iran el proper retorn del Mahdí. I la vinguda del Mahdí o el judici
final, molts l’han imaginat com quelcom semblant a una guerra nuclear.
---------
El Punt-Avui, Punt, punta, punteta, bamba, Iran, Irán, Trump, Avui, Irak, Iraq, la, reportatge, noticies, crònica, cròniques, foto, notícia, anàlisis, opinió, columna, nuclear, Mahdi,
مهدي,
مهدي,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada