Un servidor que va viatjar reiterades vegades als campaments de l’antic
Sàhara espanyol, coincidint amb les dates que s’havia de fer el referèndum acordat
per l’ONU, quan vaig constatar que ni el Marroc estava disposat a permetre’l i
que Espanya i França, tampoc volien que es fes, vaig publicar en diversos
mitjans que era molt poc probable que els sahrauís fessin el que fessin,
aconseguissin a curt o mig termini la independència. Tenien el dret
internacional i reiterades resolucions de l’ONU al seu favor, però veient el
context no creia que ho aconseguissin. Dir la veritat no és defensar l’adversari.
Un servidor sempre he dit que els
palestins, enganyats pels països àrabs que els van prometre una falsa
solidaritat i debilitats per lluites internes, havien errat reiteradament la
seva estratègia. Actualment l’Autoritat Palestina només controla el 12% de la
Palestina històrica. I els palestins tenien el dret internacional en favor seu
per aconseguir un estat viable. Afirmar que els palestins o els sahrauís han de
ser realistes i jugar bé les seves cartes per no anar a pitjor, no significa
estar a favor d’Israel i el Marroc. És fer un anàlisis realista del conflicte.
Doncs bé, expresso aquí la meva tristor perquè constant com està de lluny
aquella independència que s’anunciava com imminent i veient on som ara amb
presos i exiliats, torno a mostrar el meu escepticisme sobre l’estratègia
seguida, sobretot perquè es va fonamentar en falsedats. No estic qüestionat la
necessitat de que el poble català decideixi en un referèndum. Lamento com per
tacticismes, personalismes i electoralismes es van fer anàlisis erronis.
Una cosa és que un servidor no es cregués el que es deia a les xerrades de
l’ANC que hi havia bancs israelians o danesos disposats a finançar a Catalunya
fins que fos reconeguda, o que dubtés que estiguessin a punt les estructures
d’estat. El que em dol que es diguessin mentides com que el dret a
l’autodeterminació reconegut per l’ONU ens emparava, o que la sentència del
Tribunal de Justícia de l’ONU sobre Kosovo legitimava l’aplicació d’una DUI.
Ens agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils
i Polítics, l’ONU només reconeix el dret a l’autodeterminació dels 14
territoris colonials que resten al món i Catalunya no està aquest llistat. També
es va dir que la sentència de Kosovo legitimava la via unilateral, cosa que
facilitava el reconeixement de Catalunya. I això no és cert. Iugoslàvia era una
federació de repúbliques que tenien sobre el paper dret a l’autodeterminació. I
quan es trenca Iugoslàvia, al marge de que Belgrad respongui amb la guerra, les
repúbliques que s’independitzaven eren reconegudes per l’ONU. El problema de
Kosovo és que era només una província de Sèrbia cosa que no li donava aquest dret.
I des de la guerra de 1999 Kosovo va quedar administrat per l’OTAN i l’ONU que desplegà
unes institucions provisionals amb un parlament i un govern, i durant nou anys
els intents per arribar a un acord amb Sèrbia van fracassar. I el febrer de
2008, 109 dels 120 diputats kosovars van votar una declaració d’independència
unilateral que, donada la protesta de Rússia i Sèrbia, va ser enviada pel
Secretari General de l’ONU al Tribunal
Internacional de Justícia per que dictaminés si la mateixa vulnerava el dret
internacional. Dos anys més tard el tribunal respongué que no és pronunciava
sobre les conseqüències d’aplicar la declaració –la independència i el
trencament amb Sèrbia- perquè ningú no li havia demanat, sinó només sobre la
legalitat de la votació de declaració. I afirmà que el fet que el parlament
aprovés una declaració no vulnerava el dret internacional, deixant clar que no
es pronunciava sobre la seva execució.
I aquest any amb Catalunya, tan cert com els tribunals europeus han negat
que hi hagués rebel·lió, és que cap estat es va plantejar reconèixer la independència
de Catalunya, que la repressió va ser més forta del que imaginàvem i que, com vam
veure a les eleccions, només un 47,5% dels catalans donaven suport als qui
defensen la via unilateral. Sembla que des d’ERC o alguns sector del liquidat
PDeCAT es reconeix que s’ha intentat i s’ha perdut i que cal esperar temps
millor i majories molt més àmplies per tornar-ho a intentar, i ara cal millorar
l’autogovern i aconseguir la llibertat dels presos i exiliats. Però des de la
Crida de Puigdemont es continua parlant d’implementar la República. No fem com
el palestins que van calcular malament les forces i sempre van anar a pitjor.
Xavier Rius, periodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada