La ultradreta ja és aquí amb dotze diputats al Parlament andalús i
preparada per obtenir-ne al Congrés dels Diputats tan aviat se celebrin
eleccions generals. I abans eleccions municipals, europees i en algunes
comunitats també autonòmiques. Un cop oberta la síndria, és imprevisible què
pot passar a les properes eleccions catalanes.
L’Estat espanyol era una de les poques excepcions a Europa que no tenia ni
en el seu parlament estatal ni els cantonals o regionals, diputats ultres. El
novembre de 2010 Josep Anglada de Plataforma per Catalunya, amb 75.321 vots, va
estar a punt d’entrar al Parlament català. Però l’expulsió dos mesos abans del
secretari general de PxC, Pablo Barranco, que ja s’encuidà durant la campanya de
ventilar draps bruts d’Anglada, sumat als errors garrafals de màrqueting de PxC, com
permetre que un cap rapat amb l’esvàstica tatuada al coll s'assegués a primera fila en l´únic acte que
TV3 va anar durant la campanya i que els telenotícies traguessin profit de la
imatge, li van fer perdre uns vots que el van deixar Plataforma fora del
Parlament. Després, a les municipals de
2011, PxC va obtenir 67 regidors a tot Catalunya a la vegada que Albiol
guanyava a Badalona. Però des del primer dia van haver-hi pugnes internes i
desercions en cadena de regidors a molts municipis. I el febrer de 2014 Anglada
fou destituït de la presidència del partit i expulsat, acabant d’enfonsar-se
PxC a les municipals de maig de 2015 que només va obtenir 8 regidors a tot Catalunya.
Sembla, també, que el Procés català va treure el fenomen migratori de l’agenda
política, i el sentiment identitari a Catalunya no basculava entre els “de casa
i el de fora”, com argumentava Anglada, sinó al voltant del debat
independentista. Pel que fa al PP, li va anar bé tenir Albiol governant Badalona,
però no podia assumir a nivell estatal el seu discurs de que els immigrants eren
incívics, no paguen impostos i tenen masses privilegis, perquè era tirar-se
pedres a la teulada en aquells llocs que governava.
La resta de grups ultres de l’estat van continuar amb les seves lluites
caïnites, i amb un discurs lligat a l’enyorança del franquisme, parlant més de
la unitat d’Espanya que d’immigració. A
la vegada el PP deixava orfe l’espai
ultracatòlic, quan Rajoy incompleix la promesa electoral de derogar la llei de
l’avortament de Zapatero. I aquí és on
entra Vox, un partit nou el 2014 fundat per l’expopular, Santiago Abascal, que
posa de cap de llista a les europees l’ex-president
del Parlament Europeu, Alejo Vidal Quadras. Però en aquell moment el discurs de
Vox no era antieuropeista ni antisistema, sinó més aviat centrat en el rebuig a
l’estat autonòmic i amb unes primeres pinzellades xenòfobes. L’ex-Secretari General de PxC, Pablo Barranco hi va entrar i
va anar a la llista al número 47, mentre Ariadna Hernández, vinculada al Casal Tramuntana
i parella d’un regidor de PxC, esdevenia la delegada de Vox a Barcelona, i anava
de número 7. Però a Vox li van mancar
quatre mil vots per obtenir escó a Estrasburg, el partit es va desinflar i va perdre la major part de la militància.
Hernández i Barranco també van plegar.
Però tot canvia fa dos anys, després de la detenció i empresonament del
Secretari General de Manos Limpias, Miguel Bernad, que es personava com
acusació popular en tota mena de casos mediàtics. Vox ocuparà hàbilment aquest
espai, denunciant o personant-se en tots els casos referents al Procés català,
i l’advocat José Ortega Smith agafa una gran rellevància pública. S’ha dit
sovint que els partits i moviments ultres necessiten un “mascle alfa” que el
lideri. I aquest és sense cap mena de dubte Ortega Smith. I Vox té l’habilitat
d’entroncar aquella realitat intrínseca de la ultradreta espanyola que és, per
sobre de tot, franquista i defensora a mort de la unitat d’Espanya, demanant no
només més mà dura amb Catalunya, sinó derogar totes les autonomies, amb un
discurs que no condemna el franquisme i proposa la derogació de la llei de la
Memòria Històrica. És ultracatòlic, qüestiona el matrimoni homosexual i demana
la derogació de la llei de l’avortament. I en sintonia amb referents com Trump
o Salvini assumeix un discurs masclista, demana la derogació de la llei contra
la violència de gènere, i agafa sense complexos un discurs contrari a la
immigració i en favor d’una defensa de les fronteres front l’arribada de
migrants i refugiats. Les demandes sobrevingudes d’Albert Rivera i Pablo Casado
d’aplicar de nou el 155, però de veritat, i de més duresa amb la immigració, no
fa més que donar la raó a Vox que criticarà que el PP no ho hagués fet fa un
any quan governava.
Ara, més enllà de com evolucioni el Procés català i de com reaccionin el PP
i Ciutadans, que podran governar Andalusia gràcies a Vox, el partit d’Abascal i
Ortega Smith es prepararà per assaltar els ajuntaments, obtenir diputats als
parlaments autonòmics que fan eleccions al maig i a Estrasburg. I per tenir
bons resultats a les municipals sacsejaran sens dubte la por a la immigració. I
els lacònics precs fets ahir per Susana Diaz i altres líders del PSOE de fer
cordó sanitari als ultres, ni el PP ni Ciudadanos els escoltaran.
Llegir a Nació Digital
FE de las JONS 2449 votos, Soluciona 496 votos, RESPETO-España 2000 1032 votos... sumando las tres candidaturas, no llegan a los cuatro mil votos, que son los mismos que han sacado candidaturas como Nación Andaluza o Independientes X Huelva
ResponEliminaEstá claro que VOX va a arrasar a la extrema derecha "clásica"