JUDICI D'HIVERN. Quan Junqueras i Puigdemont van venir al Moianès asseguraven una independència exprés de la que jo, per defecte, com analista de conflictes internacionals, dubtava que fos tan fàcil. Veient com va el judici pot venir un llarg hivern que potser només podrà esmenar Estrasburg. Ho analitzo a NacióDigital-NacióManresa

Xavier Rius Sant, 8 de març de 2019. Llegir a Naciódigital, NacióManresa

 «I equiparen la resistència passiva amb la violència, fan un relat fals d'agressions contra els agents i es falseja la realitat del que va passar als centres de votació»

Recordo com si fos ahir l'acte d'Oriol Junqueras i Neus Munté a Moià, el 29 d'agost de 2015. Era un acte de  la precampanya de les eleccions del 27 de setembre i Esquerra i Convergència anaven junts sota el paraigües de la candidatura de Junts pel Sí, que encapçalava Raül Romeva. Davant d'unes sis-centes persones tant Junqueras com Munté, com l'alcalde de Moià, Dionís Guiteras, donaren per fet que si Junts pel Sí guanyava les eleccions i l'independentisme tenia la majoria al Parlament, la independència de Catalunya seria aviat una realitat. Junqueras digué entusiasmant al públic que els catalans érem en aquell moment "protagonistes de l'aventura més gran del món, l'aventura més important que pot tenir una persona i un poble, aconseguir la independència".

Un servidor que des de fa molts anys escriu de conflictes internacionals, i ha viscut in situ noves independències com la de Kosovo, i he estat moltes vegades a l'antic Sàhara espanyol que, tot i formar part de la llista de territoris als que l'ONU reconeix explícitament el dret a la autodeterminació, no ha aconseguit celebrar el referèndum decidit pel mateix Consell de Seguretat de Nacions Unides, vaig reiterar a alguns dels allà presents que no seria tan fàcil com s'anunciava. Per poder fer un referèndum pactat com al Quebec o Escòcia, calia que l'Estat espanyol estigués disposat a arriscar-se a fer una proposta per tal de seduir als catalans, i no creia que els qui tenien la majoria al Congrés dels Diputats volguessin fer-la.

Dos anys més tard, l'1 d'agost de 2017, a l'acte a Castellterçol amb motiu del centenari de la mort de Prat de la Riba, el president Puigdemont i la resta de persones que van intervenir, donaren per segur que es faria el referèndum, que el seu resultat s'implementaria i seria respectat. A les cares de tothom s'hi veia il·lusió i confiança en la victòria. En aquell acte hi eren també els consellers Quim Forn, Toni Comín i Lluís Puig. Ara Forn és a la presó, mentre Puig, Comín i Puigdemont a Waterloo.  

També  em ve a la memòria, en veure les imatges de Jordi Turull al judici al Tribunal Suprem, l'acte de campanya del referèndum de l'1 d'octubre que es va fer a Moià el 23 de setembre de 2017. Turull, després de saludar irònicament des de l'estrada als policies nacionals que segons ell eren de paisà entre el públic i convidar-los de gaudir de la gent, els paisatges i la gastronomia de Catalunya, va assegurar que es guanyaria la independència en tenir el suport de la majoria de la gent que estava unida amb aquest objectiu. I com exemple es referí als fets de tres dies abans, el 20 d'octubre a Barcelona, que  ara es jutgen al Suprem, afirmant que "Xavier Trias va anar al carrer Casp a donar suport a la CUP, quan la policia nacional hi volia entrar, i després la gent de la CUP va anar a defensar la Conselleria d'Economia on hi havia la Guàrdia Civil". 

El matí de l'1 d'octubre jo era a Barcelona i vaig ser testimoni de les càrregues policials a l'escola Ramon Llull i les xarxes bullien amb fotos de càrregues similars arreu. Tot i que fent de mosca collonera havia repetit que no seria tan fàcil com deia la majoria, a mi no se m'havia passat pel cap que la resposta de l'estat seria tan brutal i contundent.

Ara veig en les sessions del judici hivernal a Madrid asseguts com acusats a Turull, Forn i Junqueras –aquest últim amb el cap baix i un rostre que no denota que estigui vivint l'aventura vital de la que parlava a Moià- escoltant com, després que Rajoy i el ministre Zoido no responguessin amb gaire encert les preguntes de la fiscalia, Enric Millo i el coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, han carregat a gust contra els caps dels Mossos d'Esquadra i contra els responsables polítics de la Generalitat. I equiparen la resistència passiva amb la violència, fan un relat fals d'agressions contra els agents i es falseja la realitat del que va passar als centres de votació, fins i tot dient que hi havia molta gent encaputxada, quan els únics encaputxats eren agents de la policia nacional i guàrdia civil.

És cert que al marge del que es decideix al Suprem, algunes actuacions de la policia i guàrdia civil, com la de Fonollosa, estan sent investigades als jutjats ordinaris. Però l'optimisme de la setmana passada de què la sentència podia ser molt menys dura del que demanen fiscalia i l'acusació popular s'ha esvaït, i alguns dels acusats podrien haver de passar molt més temps a Lledoners –o a Estremera si el PP de Casado aconsegueix majoria per governar-, i s'haurà d'esperar quatre o cinc anys a que Estrasburg dictamini que les dites muralles humanes no es poden considerar violència, i que les concentracions del 20 de setembre i el referèndum del 1-O no va ser cap rebel·lió.

Un servidor que ha escrit molt de conflictes territorials als Balcans o al món àrab, i era per defecte escèptic de la independència express que s'anunciava, mai va imaginar que això pogués passar. Pensava que podia ser que l'independentisme no aconseguís els seus objectius per manca d'una majoria suficient per forçar a l'estat a acceptar un referèndum vinculant o manca de suports internacionals, i discrepava d'anàlisis que es feien com que el dret internacional i el mateix dictamen del Tribunal de Justícia sobre Kosovo emparava executar a Catalunya una DUI. Però mai vaig imaginar que Cuixart, Romeva, Junqueras, Forn o Turull acabarien amb una condemna llarga de presó. I atents, perquè del que es decideixi al Suprem dependran les sentència al TSJ a la Mesa del Parlament i altres polítics catalans, i a la cúpula dels Mossos a l'Audiència Nacional. No sempre després de l'hivern, arriba la primavera, sobretot si el sol ha de sortir per Estrasburg.