Sempre he discrepat dels qui per ingenuïtat, candidesa o ignorància, diuen que al feixisme i a la xenofòbia se la desactiva llegint. Que els qui exerceixen violència o inciten a la discriminació contra altres persones pel seu color de pell, origen, idees, religió, diferent opció sexual, etc... si llegissin més canviarien.
Però Anders Breivik, autor dels atemptats a Noruega del 22 de juliol de 2011 contra setanta-set joves socialistes, era una persona molt llegida. I va escriure un manifest de 1500 pàgines titulat "2083, Una declaració d'independència europea" en la que lloava a partits espanyols com Falange Española, España 2000, Alianza Nacional, Democracia Nacional, Fuerza Nueva, Plataforma per Catalunya, als que desitjava que milloressin els resultats en les properes eleccions. També estava molt llegit el supremacista blanc, Dylann Roof, autor de la matança del 17 de juny de 2015 a l'esglèsia de Charleston de Carolina del Sud. Alexandre Bissonnette, autor de la matança del 29 de gener de 2017 a una mesquita de Quebec era estudiant de Ciències Polítiques i a les xarxes havia manifestat la seva admiració per Le Pen. I si veiem l'escenografia de com ha perpetrat la matança d'ahir a dues mesquites de Nova Zelanda, Brenton Tarrant, se li pot dir de tot menys ignorant. Moments abans de la seva acció va enviar un correu electrònic a setanta persones, entre elles la Primera Ministra, amb un document de 74 pàgines on desgranava la seva ideologia racista i demanava reaccionar contra la decadència amb frases com aquestes: "Hem d'acabar amb la immigració i deportar als invasors que vien a la nostra terra. No és qüestió de prosperitat, és de supervivència"-
En els carregadors dels seus fusells automàtics hi havia posat el nom de persones o fets que volia homenatjar. Milos Obilić (Милош Обилић), un cavaller serbi que a la batalla de Kosovo Polje, el 28 de juny de 1389, en veure que les tropes cristianes estaven sent derrotades per les otomanes, va anar on era el sultan Murdad al que va assassinar. Obilic va ser evident decapitat al moment i passaria a formar part de la mitologia sèrbia. (Per cert, la història s'encadena amb matances periòdiques i jo el juliol de 1999 vaig assistir al poble d'Obilic -on va tenir lloc la batalla de Kosovo sis segles abans- a l'obertura d'una fossa comuna amb una trentena de cossos d'homes i dones, nois i noies albanesos executats un mes abans, just quan els serbis s'anaven a retirar de Kosovo). També tenia un carregador la data i el nom de 1683, quan va haver-hi el segon setge otomà a la ciutat de Viena.
Així ell, matant cinquanta musulmans neozelandesos venjava la batalla de Kosovo, el setge de Viena o la imagino per ell injusta condemna de presó de Josué Estebánez, assassí d'una punyalada al metro de Madrid del jove antifeixista madrileny, Carlos Palomino. I mentre ho feia i retransmetia per Facebook escoltava la cançó "Karadzic, líder dels serbis" en la que els radicals serbis lloen les seves matances de croats catòlics i bosni musulmans els anys noranta. Unes matances que per aquests desagreugen les derrotes sèrbies front els turcs sis segles abans.
Algú podrà dir amb part de raó que que ni Le Pen, ni els partits ultres espanyols als que desitjava sort Breivik, ni els que demanen la lliberta de l'ultra espanyol, Josué Estébanez, són corresponsables dels crims comesos per llops solitaris radicalitzats. Però quan se sembra el discurs de l'odi vers els altres, tant és si es fa des de l'islamisme wahabita, com si es fa des del supremacisme blanc, encara que sigui portant samarretes amb els número 14, 18 o 88, relatius a Hitler o la necessitat de la supremacia blanca, o des de la rancúnia nacional basada en mites guerres passades, surten persones que es creuen escollides per venjar aquests greuges o assassinar als que encara que sigui per traspàs generacional durant segles, els consideren culpables de fets passats.
La història s'encadena i persones que se senten escollides i potser protagonistes d'un joc de guerra a la consola o a Internet, donen sentit a la seva vida cometent crims esgarrifosos com els d'ahir a Nova Zelanda. Ah! i aquestes matances es poden fer amb més facilitat gràcies a les facilitats legals per obtenir armes que la majoria de líders ultres (Vox també ho proposa ara en el seu programa electoral), consideren un dret dels ciutadans per garantir la seguretat d'Occident amenaçat per desaprensius que, evidentment, són de fora.
Xavier, me gustaría saber qué ha pasado con ciertas personas que estaban en PxC. Por ejemplo, Alejandro Fernández, que fue miembro del Casal Tramuntana y al mismo que pegaron en un concierto de Democracia Nacional. ¿Qué se sabe de él? Una de las últimas fotos suyas es en la Diada catalana de 2016 en la comitiva del PxC ante el monumento de Rafael Casanova. Jordi Borràs, en su perfil de Twitter, dice que le vio en la manifestación de Sociedad Civil Catalana del 8 de octubre de 2017 y lo seguía situando en el PxC. Si es así, ¿se sabe si se ha pasado a VOX? ¿Tiene perfil en redes sociales?
ResponEliminaY siguiendo con PxC, Xavier, ¿sabes algo de Enric Juan Romero? En 2017 le nombraron candidato de este partido a la alcaldía de Torroella de Montgrí. ¿Se sabe si se ha pasado a VOX? Si es así, ¿va a ser candidato a la alcaldía?
Y por último y para no molestarte más, ¿qué fue de Alberto Sánchez y de Ariadna Hernández? Por sus perfiles en Facebook se sabe que han sido padres, pero volviendo al terreno político que es el que nos interesa, ¿se sabe si están metidos en política? ¿Simpatizan con VOX o con otro partido del área identitaria?