El Col·legi de Periodistes de Catalunya va fer dijous passat un debat sobre com
els mitjans de comunicació han de cobrir el fenomen de l'extrema
dreta. Primer va intervenir la politòloga, Helena Castellà, i després una taula rodona amb Joan Rusiñol, cap de
política de Catalunya Ràdio, Maribel Izcue, redactora en cap de la
revista 5W's, Milagros Pérez Oliva de El País, i jo mateix, Xavier Rius Sant, moderat per Carles Prats del Telenotícies de TV3,
membre de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes. Poso el vídeo de la meva intervenció i debat posterior, el de les preguntes fetes abans per la Núria Segura i el vídeo complert de l'acte.
Vídeo de la meva intervenció i el debat posterior
Vídeo complert xerrada d'Helena Castella i intervencions al debat de Joan Rusiñol, cap d'informatius de Catalunya Ràdio, Maribel Izcue, redactora en cap de la
revista 5W's; Milagros Pérez Oliva de El País, Xavier Rius Sant, moderat per Carles Prats
Reprodueixo crònica de l'acte a Report.cat de Núria Segura:
Un 10%. Això és el que va incrementar en vots l’extrema dreta en les
passades eleccions europees. Malgrat que els pronòstics no es van
complir, ja que s’esperava que arribessin a ocupar una tercera part del
Parlament Europeu, es van imposar com a primera força al Regne Unit,
França, Itàlia i Polònia. A més, a Hongria, Fidesz, la formació del
primer ministre Víktor Órban, va guanyar amb contundència amb un 52%
dels vots.
D’altra banda, aquests comicis van posar punt final a l’hegemonia del
bipartidisme. Els populars van obtenir prop del 24% dels vots i els
socialistes gairebé un 19,5%, així que entre els dos sumen un 43%, fet
que els impedeix formar una gran coalició i, per tant, els obliga a
pactar amb altres formacions. En aquest context, quin poder real té
l’extrema dreta dins del Parlament? I com han d’informar els mitjans
d’aquests grups? Precisament aquestes qüestions van portar al Col·legi
de Periodistes a organitzar el passat 30 de maig el debat Com hem de cobrir l’extrema dreta.
Xavier Rius, periodista especialitzat en l’extrema dreta i un dels
participants de la taula rodona, va atribuir l’increment de l’extrema
dreta als diversos atemptats de caràcter islamista, a “la sensació que
falta seguretat”, a l’arribada de refugiats, la pèrdua de sobirania dels
Estats enfront de la Unió Europa (UE) i a les mesures d’austeritat
aplicades per Brussel·les durant la crisi econòmica.
Per la seva part, Helena Castellà, politòloga i assessora al
Parlament Europeu, va assenyalar, però, que el marge d’influència
d’aquestes formacions en aquesta cambra és limitat perquè estan molt
dividides. De fet, estan repartides en tres formacions diferents: els
conservadors i reformistes europeus (ECR), Europa per la Llibertat i
Democracia Directa (EFDD) i Europa de les Nacions i de la Llibertat
(ENF). A més, va apuntar que també hi ha hagut un canvi de concepció en
la seva mentalitat, ja que mentre abans volien sortir de la UE, ara
volen utilitzar les seves institucions per reformar-la.
Elements comuns
Tant Castellà com Rius van coincidir que no es pot posar tots els
partits en el mateix sac. Per exemple, mentre que Vox defensa uns valors
monàrquics, catòlics i té un discurs antifeminista i contrari a la
comunitat LGTBI, Marine Le Pen, del Front Nacional francès, es dona i
representa clarament una postura republicana i laica mentre que Alice
Weidel, del Partit d’Alternativa per Alemanya, és lesbiana. També hi ha
divergències en la manera d’entendre la política ja que mentre alguns
defensen mantenir l’estat del benestar només per a la població local, i
no l’estrangera, altres són partidaris d’aplicar les tendències
neoliberals.
Llavors, què tenen tots aquests partits en comú i per què se’ls posa
en el mateix sac? Doncs perquè tots són antieuropeistes i defensen els
que ells consideren “els autèntics valors europeus” enfront de la
migració musulmana, aclareixen aquests experts.
Per què són influents?
Un dels principals èxits dels grups d’extrema dreta és que han
aconseguit identificar-se amb el poble en contra de “l’establishment
polític”. En aquest context, la redactora en cap de la revista 5W’s,
Maribel Izcue, va posar com a exemple el Front Nacional francès i la
relació que manté amb la premsa. Primer es va optar per criticar les
seves propostes, fet que els va servir per defensar que se’ls
menyspreava perquè no formaven part de la “casta” dirigent. Després,
se’ls va fer un cordó sanitari, van deixar d’aparèixer als mitjans de
comunicació i se’ls va silenciar. Davant d’això, els dirigents del
partit van utilitzar el mateix argument, que no se’ls donava veu perquè
ells eren els verdaders representants del poble contra l’establishment.
Però, sens dubte, un dels seus grans èxits ha estat marcar l’agenda
política i dels mitjans de comunicació, fins i tot, quan no tenien
representació en espais institucionals, com en el cas de Vox. Un exemple
és quan van posar damunt la taula que si ells guanyaven les eleccions,
legalitzarien l’ús de les armes com una eina de defensa personal.
Malgrat que no tenien representació al Congrés dels Diputats, aquesta
afirmació va omplir planes i minuts en tots els mitjans de comunicació i
els principals líders de la resta de formacions van donar la seva
opinió al respecte, va explicar Castellà.
El sandvitx de la veritat
Internet i les xarxes socials han estat una plataforma clau perquè
aquests partits poguessin fer arribar el seu discurs a la ciutadania.
Ara bé, aquestes plataformes es caracteritzen per la immediatesa i la
simplicitat del discurs. Un fet que, precisament, aprofita l’extrema
dreta, per donar una informació poc precisa, esbiaixada o que apel·la a
les emocions. “Donen solucions simples a problemes complexos”, va
matisar Izcue.
Íntimament lligat a això, està el fenomen de les fake news. A
l’altre costat de l’Atlàntic, tant el president dels Estats Units,
Donald Trump, com el del Brasil, Jair Bolsonaro, van arribar a governar
els seus països gràcies, sobretot, a la fabricació de notícies falses.
Per això, aquest punt va ser un dels temes centrals durant el debat. En
aquest context, tant Castellà com Izcue van ressaltar que per cobrir
aquest tipus d’informació s’ha d’utilitzar la fórmula del sandvitx de la
veritat. “No expliquem primer la mentida -va argumentar Castellà- “sinó
diem primer la veritat, després el que és mentida i després reforcem la
veritat. D’aquesta manera, dins de l’imaginari queda el que és veritat i
no mentida”.
En aquest sentit, Milagros Pérez Oliva, periodista d’El País,
va exposar que la finalitat dels partits d’ultra dreta és “colonitzar
els mitjans de comunicació” a través de discursos agressius i rumors. No
obstant això, va apuntar que el seu rotatiu ha optat per parlar-ne
d’ells només quan facin propostes polítiques o per explicar d’on venen,
quina és la seva militància, qui els vota o com es financen, entre
altres, però en cap cas quan fan córrer rumors o apliquen un to
agressiu.
Un dels temes que també es van posar sobre la taula va ser com evitar
que l’extrema dreta marqui l’agenda política dels partits o dels
mitjans. Per Castellà un clar exemple és quan es parla de la crisi dels
refugiats quan, realment, la crisi és de la UE, que no ha sabut
gestionar l’entrega d’asil a les persones que arriben a Europa
provinents de països en conflicte. En aquest context, aquesta politòloga
assenyala que s’ha d’evitar utilitzar el mateix to agressiu que
aquestes formacions i que no s’ha de “blanquejar” els seus discursos
posant-los en centre del debat polític.
Per la seva part, el cap de política de Catalunya Ràdio, Joan
Rusiñol, va reflexionar sobre si s’ha de fer un cordó sanitari i evitar
de parlar de l’extrema dreta en els mitjans. Una iniciativa que creu que
és contraproduent, ja que afavoreix que puguin fer-ne un discurs
victimista. “En parlem amb la màxima rugositat i màxima atenció, som més
exigents”, va assegurar.
Finalment, segons Rius, la clau és que el periodista estigui molt ben
informat, conegui el discurs dels partits d’ultra dreta i, així, els
pugui rebatre amb dades i xifres. Una cosa amb la qual coincideixen tots
els ponents que van participar al debat del Col·legi de Periodistes és
que, davant d’aquestes postures polítiques, s’ha de rescatar l’essència
del periodisme: corroborar i contrastar detalladament la informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada