PER QUÈ UN 15% D'ESPANYOLS HAN VOTAT VOX? Després de demonitzar el sobiranisme català, creuen que no n'hi ha prou amb un nou 155 i cal anar més enllà, com veiem que deia Franco a "Mientras dure la guerra"

Aquesta ni passada, a la seu electoral de Vox, quan es començaven a conèixer els bons resultats del partit, sonava per megafonia l'himne de la Legión, Soy el novio de la muerte. I en acabar la compateixença de Santiago Abascal i altres líders del partit, el seguidors que eren al carrer, han cantat l'himne d'aquest cos creat el 1920 per Millán Astray.

Millán Astray i la Legión tenen un paper determinant a la pel·lícula "Mientras dure la guerra" d'Alejandro Amenábar que narra les contradiccions de Miguel d'Unamuno a l'inici de la guerra civil a Salamanca, el paper cabdal de Millán Astrall per nomenar cap de l'estat i Caudillo al general Franco, i com Franco, davant l'opció de guanyar la guerra en pocs mesos, decideix fer una guerra llarga per tenir temps de fer neteja a fons i evitar que a Espanya torni en poc temps "la gresca". En el discurs que fa Unamuno a la Universistat de Salamanca proclamant allò de "vencereís, pero no convencereís" retreu l'obsessió dels qui són allà amb Catalunya i Bascònia.

Han passat vuitanta anys des de llavors, i un partit que reivindica els idearis i el llegat e Millán Astray, de Primo de Rivera o de Francisco Franco, s'ha convertit en tercera força política menjant-se a Ciudadanos. Un Vox al qui el partit conservador espanyol -PP- i el dit lliberal -Ciudadanos- li han posat l'alfombra vermella des de la seva irrupció fa un any a Andalusia a ajuntaments, parlaments i comunitats autòmomes governades per la dreta. Mentre a la majoria de països europeus d'evitar pactar amb els ultres, aquí el PP i Ciudadanos no han tingut problemes per fer-ho arreu sense ni tan sols guardar les formes d'esperar a segones votacions o justificar-ho com un mal menor per evitar anar a repeticions d'eleccions.

La clau de l'éxit de Vox és que després de tretze anys que el PP fes la recollida de signatures contra l'Estatut i sorgís Ciudadanos, i aquest dos partits no han parat de repetir que la majoria de catalans som insolidaris, discriminem, volem privilegis i perseguim a qui no parla català, un 15% dels votants, enlloc d'optar per PP i Ciudadanos que es limiten a demanar un nou 155, han triat pels qui com Franco el 1939, creuen que cal anar fins el fons per evitar que al cap de poc torni la gresca. I creuen que només s'aconseguirà suprimint les autonomies i il·legalitzant els partits sobiranistes bascos i catalans.

Més enllà que certament en campanya Vox ha intentat imitar el llenguatge i l'estil de Matteo Salvini i que els hi ha funcionat el tàndem Abascal, més campetxano a programes com l'Hormiguero, i Ortega Smith més brutal dient que les noies de les Trece Rosas afussellades el 1939, eren violadores i torturadores, la seva claredat de missatge de que no serveix de res un nou 155 com volen PP i C'S, i que cal arrencar la mala herba més a fons, així com el descontent dels que creuen que Franco va fer coses bones, ha estat la clau del seu èxit electoral i del fet inaudit, de passar en un any de cero a cinquanta-dos diputats en mig any. Vox també ha tingut un missatge més social-falangista, amagant les idees de liberalisme econòmic de Rocio Monasterio i Iván Espinosa. I com a mostra d'això, en el debat de candidats de dilluns Abascal digué aquell frase de Ramiro Ledesma, fundador de les JONS que s'unificarien amb la Falange, de que "només els rics poden permetre's no tenir pàtria". 

Ara Pedro Sánchez haurà de decidir de si opta per intentar un govern amb Podemos i Más País, amb el suport de PNB i ERC, i aprofita quatre anys per destensionar el problema català, desfent-se de la influència de persones com Irene Lozano i Josep Borrell, molt properes a les propostes de Ciudadanos pel que fa a Catalunya, o es fa cas als que no volen cap acord amb ERC i PNB, i sent molt improbable un acord PSOE-PP, anar a unes terceres eleccions on sense cap mena de dubte encara perdria més vots.