El Triangle, dimecres 6 de gener de 2021
Pel bé de tots, esperem que la pandèmia no faci ajornar les eleccions i hi hagi aviat un nou govern. Perquè en una crisi sanitària i econòmica com aquesta, cal que els governants donin missatges clars i es guanyin l’autoritat moral per aconseguir que la ciutadania compleixi unes restriccions necessàries. Les discrepàncies entre Salut i Interior sobre com actuar amb la festa de Llinars és l´últim exemple d’aquesta divisió. Continuar més temps amb un Govern en funcions gens cohesionat i sense President, no pot portar enlloc. Però vista la divisió de l’independentisme, i sobretot la manca d’autocrítica de perquè som on som, podria donar-se que l’endemà de la investidura del nou president o presidenta, continuem igual.
No sabem hores d’ara quantes candidatures independentistes concorreran a les eleccions. El 13 de gener és l’últim dia per presentar les llistes, però fins el 19 la Junta Electoral no proclamarà les que participaran, després de comprovar la validesa dels avals de les forces extraparlamentàries. Esquerra, amb Pere Aragonés de candidat, la CUP amb Dolors Sabater, i el PDECat amb Àngels Chacón, hi seran segur, com a forces parlamentàries a les que no cal presentar avals. Junts per Catalunya, amb Laura Borràs i Puigdemont, han hagut de recollir signatures, que han aconseguit amb escreix, perquè tècnicament són extraparlamentaris, en tenir els drets el PDECat. La Llei de Règim Electoral es va modificar l’any 2011, i des de llavors els partits sense representació han d’avalar la seva candidatura amb un nombre de signatures del 0,1% del cens electoral. Això vol dir unes 4.500 per Barcelona i entre 400 i 700 a les altres demarcacions. I aquesta última setmana han recollit signatures Primàries Catalunya de Laura Ormella i Jordi Graupera, l’identitari o xenòfob, Front Nacional de Catalunya que lidera Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, i la Coalició de Represaliades de Roger Español i Tamara Carrasco. Aquestes tres candidatures partidàries d’implementar ja la DUI, si finalment es presenten, trauran vots sobretot a la CUP i a Junts, però potser també a ERC.
També ha recollit avals Marta Pascal del Partit Nacionalista de Catalunya. Candidatura amb nul·les possibilitats d’aconseguir els cent i pico mil vots que calen per obtenir representació per Barcelona, i que fa dues setmanes va intentar un acord de coalició amb la llista de Chacón que el PDECat va rebutjar. El cessament de mala manera que va fer el president Quim Torra de Chacón el setembre passat, després que ella es negués a deixar el PDECat, va posar en safata a la fins llavors consellera d’Empresa poder liderar l’intent de recuperar un espai polític emocionalment independentista, però racionalment partidari de centrar-se en la gestió del dia a dia, renunciant a qualsevol aventura unilateral. Com es diu tantes vegades, en política per implementar una nova idea o un nou projecte, és determinant fer-ho en el moment oportú. I Pascal ho va intentar massa aviat. La reconstrucció d’aquest espai partidari del retorn a la gestió convergent “tocant de peus a terra” el liderarà Chacón, que en tenir el drets legals que no té Junts de cara a les quotes de temps als Telenotícies, obtindrà molt protagonisme durant la campanya, entrarà al Parlament, i pot ser decisiva si hi ha una majoria alternativa catalanista sense Junts. Es parla molt d’un hipotètic Tripartit d’ERC, PSC i Comuns, però podria haver-hi algun un altre tripartit o bipartit, amb la participació o el suport en la investidura del PDECat.
Dic que l’independentisme no ha fet autocrítica d’on som, i fins que no la faci difícilment es podrà anar endavant. Fer autocrítica no vol dir renunciar a res, si es tenen les majories per portar-ho a terme i el coneixement dels obstacles reals que hi haurà. I més enllà de que cal eixamplar la base per ser més i fer-ho millor, cal que es reconegui que el full de ruta dels 18 mesos no podia anar enlloc, sobretot perquè es van falsejar i ignorar les condicions que calen per dur a terme un procés de trencament o separació d’un estat, que és molt més fort que qui vol marxar. Per això jo sóc molt més crític amb les falsedats que deia Raül Romeva, prou coneixedor d’altres processos d’independència i del dret internacional, que amb les promeses d’independència ràpida dels antics convergents.
Per portar a terme un procés de ruptura territorial cal analitzar i tenir en compte quatre aspectes. El primer, tenir clar quin és el marc legal vigent que ens lliga a l’estat amb el que es vol trencar. Per això totes les comparacions amb les vies bàltiques o eslovenes estaven fora de lloc. Perquè les repúbliques soviètiques i iugoslaves eren jurídicament, repúbliques agermanades amb dret a la secessió, cosa que no és l’estat autonòmic espanyol. En segon lloc, s’ha de saber què diu el dret internacional i Nacions Unides que, agradi o no, digui el que digui el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, només dóna el dret a la autodeterminació a 17 territoris colonials com Nova Caledònia o el Sàhara. I Romeva i molts altres líders independentistes deien que el dret internacional ens afavoria, afegint que la sentència del Tribunal de l’ONU sobre la DUI de Kosovo afirmava que fer una declaració Unilateral era legal i havia de ser acceptada. I el que va dir el Tribunal de l’ONU en el seu dictamen –no era cap sentència- era que, sense entrar a valorar l’execució de la declaració d’independència, el fet que el Parlament de Kosovo l’aprovés, aquella declaració no vulnerava res, deixant clar que no es pronunciaven sobre al seva execució, donat que ningú els hi havia demanat que s’hi pronunciessin. Va ser una sortida salomònica. I si hagués dit el que Romeva i altres deien que havia dit, ara Kosovo seria un estat reconegut per l’ONU. Però lamentablement encara no ho és en tenir el veto de Sèrbia i Rússia.
En tercer lloc, cal tenir clar quins suports interns es tenen. I a diferència de molts altres processos d’independència com el de l’Índia, o fins i tot de lluites no-violentes de desobediència civil com la de Luther King, aquí només es tenia el suport de la meitat de la població. Luther King i Gandhi van fer el que van fer amb el suport majoritari dels seus, no amb la meitat dels afroamericans o dels ciutadans de l’Índia en contra. I per últim, cal saber quin suports externs es tenen. I com veiem per exemple amb el Sàhara, que té el dret internacional totalment a favor, donat que els suports que té el Marroc son superiors als que te el Polisario, la realitat és que el Sàhara ho té molt malament per aconseguir la independència, i que potser, en aquest situació de debilitat internacional, segons què faci només aconseguirà, com els ha passat tantes vegades als palestins, anar a pitjor.
Aquest anàlisi de les condicions a tenir en compte, l’independentisme català no el va fer. I en no aconseguir-se la independència exprés que s’havia promès com segura, és probable que el 14-F hi hagi molta abstenció de votants independentistes. El que proposa el sector majoritari de Junts i el Consell de la República de Puigdemont d’implementar l’1 d’Octubre, que també demana l’ANC i candidatures com Primàries o la dels Represaliats, pocs votants ho creuen factible. La crida a eixamplar la base per ser més i fer-ho millor mentre ens centrem en la pandèmia i el dia a dia que fa ERC, també s’entén pels qui creien en l’independentisme màgic, com una renúncia. I la proposta de Dolors Sabater i la CUP d’entrar al govern i fer un nou referèndum, és un oxímoron, donat que el referèndum que va donar el mandat ja es va fer fa tres anys.
Només es podrà sortir d’aquest enroc si des de l’independentisme es reconeix que es van falsejar les condicions reals i els suports. Però també cal que des del Govern de Pedro Sánchez, es doni resposta a la problemàtica del presos amb els indults o la reforma ràpida del delicte de sedició. Si uns i altres no ho fan, continuarem amb l’enroc, i des de l’independentisme sorgiran nous líders que prometran una independència que “si anem units, és a tocar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada