"És ha Catalunya on han aterrat a Vox més ultradretans" Entrevista de Xavier Miró sobre el llibre "Els ultres són aquí" al Punt Avui

 

 Llegir entrevista la web del Punt Avui, diumenge 13 defebrer de 2022

 

 

XAVIER RIUS SANT

Periodista especialitzat en ultradreta

“És a Catalunya on aterraran a Vox més ultradretans” 

 Xavier Miró - Barcelona

Entrevistem el periodista freelance Xavier Rius Sant arran de la publicació del seu nou llibre Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox.

En el llibre queda clar que la ultradreta pren força electoral contra la immigració quan la comunitat islàmica vol obrir les primeres mesquites.

A l’Estat espanyol hi havia una anomalia respecte a altres països europeus. Les dues forces emergents de finals del segle XX, ultradreta i ecologistes, no tenien càrrecs públics aquí. Mai hi ha hagut un diputat verd que s’hagi presentat per una força exclusivament ecologista. Tampoc ultra. Hi havia els franquistes que eren al 20-N i tots barallats amb tots. És Josep Anglada, a Vic, el primer que ho aconsegueix amb Plataforma per Catalunya (PxC). El 2003 són quatre regidors, a Vic, Manlleu, Cervera i el Vendrell; el 2007 són disset regidors, però fan el salt a Vic i al Vendrell com a segona força política, i el 2011 aconsegueixen seixanta-set regidors.

Però el discurs és contra la immigració magrebina.

Per això creix molt a Vic i al Vendrell. La immigració islàmica hi és més visible. Una altra llengua i una altra religió... Jo explico que a les mares magrebines, com que no parlen l’idioma d’aquí ni treballen fora de casa, se les veu a la porta de l’escola cada dia fent tertúlia entre elles. Se les veu més i Anglada ho sacseja. Però, o perquè va tocar sostre o per les baralles dins de PxC, la immigració va sortir de l’agenda política pel procés a Catalunya i al baròmetre del CIS ja no era ni el segon ni el tercer tema que preocupava més. Es va desinflar, afortunadament.

 

Vostè recorda les primeres declaracions contra els immigrants de Marta Ferrusola, Duran i Lleida o Heribert Barrera.

La de Ferrusola probablement era més classista (“No hi haurà catedrals, hi haurà mesquites”) i la del Barrera era més per motius de llengua (“Amb tants immigrants, el català desapareixerà”). Per això, quan mor Barrera, Anglada, acompanyat d’August Armengol (cap de llista de PxC al Vendrell), va a la capella ardent del Parlament. Tothom està incòmode i perplex i ell recorda davant dels mitjans el que havia dit Barrera.

 

Després García Albiol utilitza la immigració per ser alcalde a Badalona i el PP d’Alícia Sánchez-Camacho li fa costat.

Inicialment Xavier García Albiol era una rara avis. Té un magnetisme personal, com Anglada; trepitja els carrers i els bars i sacseja la qüestió. Però cal recordar que Gallego Burgos [el diputat de Vox que aquesta setmana ha insultat des de l’escó el president Aragonès], quan era regidor del PP al Prat de Llobregat, ja deia “Primer els de casa” i escrivia al butlletí municipal que els immigrats que havien arribat el dia abans en pastera l’endemà tenien un pis cedit per l’Ajuntament. Però quan García Albiol comença el seu discurs, Esperanza Aguirre i Ana Botella, a Madrid, s’espanten. A Madrid hi ha molts romanesos i els ciutadans europeus poden votar a les municipals i les europees i ser elegits. A Madrid el PP es volia guanyar la comunitat romanesa i també tota la comunitat llatinoamericana, i demanen a García Albiol que pari. Però el PP de la Sánchez-Camacho s’hi apunta (“Zapatero regularizará un millón de immigrantes, un millón de problemas”), però sobretot els funciona a Badalona.

 

Vostè recorda que Sánchez-Camacho és al govern d’Aznar durant la major regularització de sensepapers.

Va ser subdirectora general al Ministeri de Treball i després delegada espanyola a l’Organització dels Estats Americans i a l’Organització Internacional del Treball. És el moment que l’Aznar fa les regularitzacions. Pujol explicava que els empresaris se li queixaven que contractar immigrants a través del contingent no funcionava. Abans que entrés en vigor l’obligatorietat del visat per viatjar de l’Equador a Espanya, cada dia arribaven a Barajas tres o quatre avions amb ciutadans equatorians, la majoria dones i famílies senceres. Hi va haver una tercera regularització excepcional per a 75.000 equatorians. Era una contradicció que Sánchez-Camacho, que havia estat en les grans regularitzacions, sacsegés anys després la immigració com a eina electoral.

 

Vostè compara El Ejido i Guissona com dos models antagònics de gestionar el fenomen.

Guissona té dues particularitats. Quan vaig escriure el llibre Xenofòbia a Catalunya (2011), l’alcalde de Guissona m’explicava que, per exemple, els veïns de Cervera havien abandonat el nucli antic i deixaven habitatges amb baixants, calefacció, finestres... tot envellit, que acabaven llogant a famílies magribines. Primer deien “No cal arreglar” i, després, “Estem envaïts”. És el que passa ara a Manresa. Però Guissona té la particularitat que hi ha BonÀrea, que és l’amo, que és el que decideix que no hi pot haver cap bloc només d’una comunitat o que no és bo que hi hagi homes immigrats sols i afavoreix que els pares reagrupin la seva família.

 

Però això també ho podrien fer els propietaris agrícoles d’El Ejido.

Allà, quan un treballador ja té el tercer permís, el de llarga durada, el que fa és fotre el camp. I en venen altres d’igualment precaris. L’alcalde d’El Ejido deia: “Los inmigrantes son buenos a las ocho de la mañana, pero a las siete de la tarde que se vayan a dormir al autobús o donde sea.” En canvi a Guissona deien: “S’han de fer pisos”, i trucaven a l’Artur Mas: “Escolta, s’ha de fer habitatge públic.” Volien escola, centre de salut. Si no fas aquesta política d’integració, generes el sentiment que els immigrants ens ho prenen tot i ens envaeixen.

 

Vostè planteja la diferència d’una PxC que explota la immigració com la ultradreta europea i d’un Vox que, en canvi, quan apareix explota el discurs patriòtic espanyol.

Per això em xoca alguns dels que són a Vox, com la Mónica Lora, exsecretària general de PxC i exregidora de Mataró, que mai va votar contra la celebració del Dia de l’Orgull Gai, contra la immersió lingüística –“No som independentistes però volem que Catalunya tingui més finançament”–. Vox agafa la ultradreta amb un discurs molt visceral d’“España es una y no cincuenta y una”. El salt el fa sobretot Vox quan Ortega Smith té l’espai lliure. Abascal crea la Denaes i amb l’Ortega posen algunes querelles, una per una xiulada a l’himne espanyol en una copa del rei al Camp Nou, no recordo l’any... Però per ser acusació particular et demanen 20.000 o 30.000 euros de fiança, i ho acabava acaparant sempre Manos Limpias. Quan desarticulen Manos Limpias pel fet de ser una xarxa d’extorsió, l’Ortega Smith té l’espai lliure i comença a comparèixer presentant querelles i com a acusació particular i va guanyant la quota de telenotícies. Per mi això va ser fonamental. Amb les manifestacions contra l’avortament d’Hazte Oir i amb les de les víctimes del terrorisme, no en tenien prou. Ortega Smith ha picat pedra i fan el salt a Andalusia en unes eleccions en què no es parla de la corrupció sinó de Catalunya.

 

Els fundadors de Vox són ex PP.

A Madrid són ex PP o gent com la Cristina Seguí, que va per lliure. Una dreta molt lliberal econòmicament com el Tea Party i molt poc empàtica amb qui ho passa malament, i molt anticatalana. Al Vidal-Quadras, apartat del PP pel pacte del Majestic amb CiU, l’envien al Parlament Europeu. Zapatero fa les lleis de matrimoni homosexual, de l’avortament i de memòria històrica, totes impugnades pel PP. Però quan arriba el Rajoy no canvia res en un any i mig. Només limitarà la llei de l’avortament al final de la legislatura posant el requisit del consentiment dels pares per a les menors de divuit anys. I també la qüestió basca, “el pacto secreto” amb ETA de què acusen Zapatero. És aleshores quan es fa Vox. Ortega Smith utilitza tres companys anònims de les COE, tres tapats, per legalitzar el partit d’amagat perquè hi ha a l’horitzó les eleccions europees. Abascal fa la dura carta a Rajoy anunciant que deixa el PP i, al cap d’uns dies, fan la roda de premsa, però Vidal-Quadras encara trigarà un mes i mig a donar la cara. Tot i que Ortega Smith té un passat falangista important, és a Catalunya on aterrarà més ultradreta clàssica a Vox. Els dos diputats catalans de Madrid, que ja tenen 60 anys. L’advocat Juan José Aizcorbe havia estat amb l’Anglada a llistes de Fuerza Nueva i Juntas Españolas. L’altre advocat és el Juan Carlos Segura Just, que el van detenir als anys vuitanta per haver cremat l’estàtua de Joan Carles I al Museu de Cera i el van condemnar a un any de presó per l’assalt amb còctels molotov a la seu barcelonina de la UCD. El Jorge Buxadé, clau, vicepresident de Vox, que va anar dos cops a llistes de la Falange però després serà molt temps al PP, és el secretari de la Fundación Joan Boscà, que és per on entren els diners. Fundador de Somatemps i Societat Civil Catalana. També és a la fundació privada Badalona Capital Europea del Bàsquet, relacionada amb un presumpte cas d’ajudes il·legals al Joventut per part del govern de García Albiol, un cas que la fiscal Anna Magaldi va arxivar. Buxadé no fa el salt a Vox fins al 2015, juntament amb Ignacio Garriga, i aleshores hi desembarca un sector de PxC, amb Lora i Jordi de la Fuente, els exmembres de Democracia Nacional i PxC.

 

Al llibre es dibuixa Vox com un magma de franquistes, ultracatòlics, PxC, juristes anticatalanistes dels vuitanta, grupuscles ultres com Somatemps o Casal Tramuntana, neonazis de l’MSR.

Sí. Però el que és curiós és que a Barcelona el president és Joan Garriga Doménech, exsecretari de PxC; la secretària, Mónica Lora, exsecretària general de PxC, i el vicesecretari d’organització, Jordi de la Fuente, exsecretari d’organització de PxC i antic candidat a la Generalitat pel neonazi MSR.

 

La ultradreta passa d’acusar de traïdor el rei d’Espanya a considerar-lo el salvador de la pàtria pel discurs del 3-O.

Sí. Del “Juan Carlos de Borbón al paredón” al “Viva Su Majestad el Rey porque salvó el golpe”. És una paradoxa, però com que manen les emocions i el centre de tot és “España es una”, es diuen a si mateixos: “Oblidem allò del pare perquè eren altres temps.” Felip VI va fer el discurs que va fer. No va dir: “Catalans, no marxeu, que us estimem i us traurem els peatges.” Ho hauria pogut fer, que és el que li demanava el Duran i Lleida, per dir-ho així. Aquell discurs és mà dura. Explico que el Buxadé, al Sant Jordi del 2019, va revelar que l’1-O es plantejava treure la família de Catalunya però que el dia 3, després de participar en el naixement de Los de Artós [plaça del barri barceloní de Sarrià], “a casa vam escoltar el discurs del Rei; Catalunya no estava perduda!”.

 

També cita de passada una minoritària ultradreta catalanista del FNC i Som Catalans.

Primer es crea Unitat Nacional Catalana, presidida per Xavier Andreu, exmilitant de la neonazi Cedade. Hi ha un altre intent, com el Moviment Identitari Català, que fa homenatges als germans Badia, però això queda en res. A Vic, alguns que havien estat amb Anglada creen Som Catalans, però treuen 55 vots. Després dels atemptats de la Rambla i Cambrils, Sílvia Orriols es presenta a Ripoll amb la sigla del FNC, que havia estat una organització independentista que lluitava contra el franquisme. Ester Gallego, que s’havia presentat a Vic el 2015 per Som Catalans, diu que és filla de Ripoll i també s’hi presenta. Però, seguint també les lluites caïnites de la ultradreta espanyolista, Orriols s’escindeix immediatament del FNC i crea Aliança Catalana perquè es veu que, des del FNC, li demanen que rebaixi el discurs sobre la immigració.

Tots els noms

Al nou llibre de Xavier Rius Sant, ‘Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox’, hi surten tants noms que també funciona com a guia per identificar els ultradretans que hi ha hagut a Catalunya des de la transició cap aquí, alguns amb detencions, judicis i empresonaments per atemptats violents. Amb més o menys protagonisme i relació, molts han fet cap a Vox. Rius Sant (Barcelona, 1959) és un periodista freelance que s’ha especialitzat en ultradreta, immigració i gihadisme i en conflictes com els del Magrib, els Balcans i el Pròxim Orient, sobre els quals escriu a El Punt Avui, entre altres mitjans. Ha escrit sobre això a ‘El libro de la inmigración en España (2007)’ així com a ‘Xenofòbia a Catalunya (2011)’. Amb relacions amb alguns dels protagonistes per la seva feina, ha estat objecte d’amenaces i querelles de la ultradreta.