Debate entrevista sobre Vox, el resultado del 23 de julio y la ultraderecha en España con Adrián Juste y Juan Fran Albert de Al Descubierto
dilluns, 28 d’agost del 2023
dijous, 24 d’agost del 2023
Vox ante la investidura, muleta del PP o Salvadores de España. El Triangle, miércoles 24 de agosto de 2023
Xavier Rius Sant, El Triangle, 23 de agosto de 2023
Aunque el PP y Vox gobiernan en coalición en Aragón, Extremadura, Comunidad Valenciana, Castilla y León y los Consejos Insulares de Baleares, y cerca de 150 ayuntamientos gracias a pactos, algunos como el de Valencia conseguido en sesenta minutos, otros como el de Extremadura impuestos desde Génova a la presidenciable popular María Guardiola que se resistía, la relación entre Vox y el PP vivió sus peores momentos el pasado 17 de agosto cuando Vox votó a su propio candidato para presidir el Congreso de los Diputados en lugar de hacerlo por la popular Cuca Gamarra. La negativa de Vox a votar a Gamarra fue la respuesta a la negativa del PP a dar un puesto a Vox en la Mesa del Congreso. Pero PP y Vox saben que están condenados a entenderse más allá de que la mayor parte de los votantes de Vox lo habían sido antes del PP y que algunos ya han vuelto a él, y de la certeza que tiene el PP de que difícilmente conseguirá en solitario la deseada mayoría absoluta. Así parece que el PP sólo volverá a la Moncloa si tiene el apoyo de los de Abascal. Vox y PP tienen vasos comunicantes, pero como se vio el 23 de julio en muchas provincias de poca población y pocos escaños el bajón de votos de Vox no necesariamente significaba que los escaños perdidos por los verdes fueran a los que aventuraban un “Verano azul”.
Con la fecha fijada para la investidura, seguro fallida de Feijóo para el 26 de septiembre, Vox ha anunciado que votará SÍ a Feijóo sin exigir que Abascal sea vicepresidente. Vox no pone condiciones ya que sabe que este gobierno no se materializará y una vez fracase Feijóo, será el turno de Sánchez. Si el líder socialista no lograra el apoyo de Junts, o al menos de un par de sus diputados y la abstención de los demás, se repetirían elecciones en enero. Y en este caso, Vox, muy debilitado por las crisis internas podría aún perder más votos y escaños si parte de sus votantes volvieran al PP ante la duda de que no estuviera asegurado el entendimiento entre Abascal y Feijóo –¡o de Ayuso!- para llegar a la Moncloa. De momento, sin embargo, está pendiente la investidura del presidente de Murcia, el popular Fernando López Miras, que no ha cedido a las exigencias de Vox, y si el 7 de septiembre no existe gobierno esta comunidad tendrá que repetir las elecciones.
Murcia fue precisamente el lugar donde la crisis que sufre Vox estalló hace tres años cuando tres de los cuatro diputados autonómicos retiraron sus poderes al entonces secretario general Javier Ortega Smith que era quien gestionaba la subvención que daba la Asamblea autonómica al grupo parlamentario de Vox. Crisis que se repitió en otros muchos lugares al quedarse y gestionar la dirección de Vox los fondos de los grupos autonómicos y municipales, y acabó con la salida de Macarena Olona y el cese de Ortega como Secretario General que fue sustituido por Ignacio Garriga. Y el tándem de Ignacio Garriga con el vicepresidente primero, Jorge Buxadé, se ha hecho con el mando de Vox, con un Abascal que simula estar al margen. La marcha de Iván Espinosa tras sacar de las listas a los ultraliberales Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, no debe entenderse como una pugna entre falangistas y ultraliberales, porque no hay nadie más falangista que Ortega Smith que también fue apartado. Es la constatación de que dos ultracatólicos del Opus Dei y obsesionados con conspiraciones mundialistas, Garriga y Buxadé, marcan la línea.
Si la legislatura arranca en dos o tres meses con Pedro Sánchez investido, Vox lo tendrá fácil para mantener su discurso antiglobalista, aunque con 33 diputados no puede hacer mociones de censura ni recursos en el Constitucional. Pero si Sánchez no logra ser investido y se repiten elecciones en enero habrá nueva escabechina para hacer las listas y decidir cuál es su programa electoral. Hacer de monaguillos de Feijóo -o Ayuso- para que lleguen a la Moncloa, o hacer de salvadores de una España a la que como dice Garriga, le arrebataron la libertad hace 45 años, y que, como lamenta Buxadé, ha permitido que muchos de sus hombres se hayan convertido en seres desarraigados, sin amor a la patria, manipulados por el consumismo y el ateísmo globalista.
Xavier Rius Sant, periodista, es autor del libro “Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron”
Tot i que el PP i Vox governen en coalició a Aragó, Extremadura, Comunitat Valenciana, Castella i Lleó i els Consells Insulars de les Balears, i prop de 150 ajuntaments gràcies a pactes, alguns com el de València aconseguit en seixanta minuts, altres com el d’Extremadura imposats des de Génova a la presidenciable popular Maria Guardiola que s’hi resistia, la relació entre Vox i el PP va viure el seus pitjors moments el passat 17 d’agost quan Vox va votar el seu propi candidat per presidir el Congrés dels Diputats enlloc de fer-ho per la popular Cuca Gamarra. La negativa de Vox a votar Gamarra va ser la resposta a la negativa del PP a donar un lloc a Vox a la Mesa del Congrés. Però PP i Vox saben que estan condemnats a entendre’s més enllà del fet que la major part del votants de Vox ho havien estat abans del PP i que alguns ja hi han tornat, i de la certesa que té el PP que difícilment aconseguirà en solitari la desitjada majoria absoluta. Així sembla que el PP només tornarà a la Moncloa si té el suport dels d’Abascal. Vox i PP tenen vasos comunicants, però com es va veure el 23 de juliol a moltes províncies de poca població i pocs escons la baixada de vots de Vox no necessàriament significava que els escons perduts pels verds anessin als que aventuraven un “Verano azul”.
Amb la data fixada per la investidura, de segur fallida de Feijóo pel 26 de setembre, Vox ha anunciat que votarà SÍ a Feijóo sense exigir que Abascal sigui vicepresident. Vox no posa condicions ja que sap que aquest govern no es materialitzarà i un cop fracassi Feijóo, serà el torn de Sánchez. Si el líder socialista no aconseguís el suport de Junts, o al menys d’un parell dels seus diputats i l’abstenció dels altres, es repetirien eleccions al gener. I en aquest cas, Vox, molt debilitat per les crisis internes podria encara perdre més vots i escons si part dels seus votants tornessin al PP davant el dubte que no estigués assegurada l’entesa entre Abascal i Feijóo –o d’Ayuso!- per arribar a la Moncloa. De moment, però, esta pendent la investidura del president de Múrcia, el popular Fernando López Miras, que no ha cedit a les exigències de Vox, i si el 7 de setembre no hi ha govern aquesta comunitat haurà de repetir les eleccions.
Múrcia va ser precisament el lloc on la crisis que pateix Vox va esclatar fa tres anys quan tres dels quatre diputats autonòmics van retirar els poders al llavors secretari general Javier Ortega Smith que era qui gestionava la subvenció que donava l’Assemblea autonòmica al grup parlamentari de Vox. Crisi que es va repetir a molts altres llocs en quedar-se i gestionar la direcció de Vox els fons dels grups autonòmics i municipals, i va acabar amb la sortida de Macarena Olona i el cessament d’Ortega com a Secretari General que va ser substituït per Ignacio Garriga. I el tàndem d’Ignacio Garriga amb el vicepresident primer, Jorge Buxadé, s’ha fet amb el comandament de Vox, amb un Abascal que fa veure que està al marge. La marxa d’Iván Espinosa després de treure de les llistes als ultraliberals Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, no s’ha d’entendre com una pugna entre falangistes i ultraliberals, perquè no hi ha ningú més falangista que Ortega Smith que també fou apartat. Es la constatació que dos ultracatòlics de l’Opus Dei i obsessionats amb conspiracions mundialístes, Garriga i Buxadé, marquen la línia.
Si la legislatura arrenca d’aquí dos o tres mesos amb Pedro Sánchez investit, Vox ho tindrà fàcil per mantenir el seu discurs antiglobalista, tot i que amb 33 diputats no pot fer mocions de censura ni recursos al Constitucional. Però si Sánchez no aconsegueix ser investit i es repeteixen eleccions el gener hi haurà nova escabetxina per fer les llistes i decidir quin és el seu programa electoral. Fer d’escolanets de Feijóo -o Ayuso- perquè arribin a la Moncloa, o fer de salvadors d’una Espanya a la que com diu Garriga, li van arrabassar la llibertat fa 45 anys, i que, com lamenta Buxadé, ha permès que molts dels els seus homes hagin esdevinguts éssers desarrelats, sense amor a la pàtria, manipulats pel consumisme i l’ateisme globalista.
Xavier Rius Sant, periodista, és autor del llibre “Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron”
diumenge, 13 d’agost del 2023
La victoria de los ultracatólicos del Opus Dei Jorge Buxadé e Ignació Garriga en Vox frente a los ultraliberales como Iván Espinosa de los Monteros Noticias Cuatro al Día 12/08/2023
Xavier Rius Sant, Vox, Iván Espinosa de los Montero, libro, entrevista, Cuatro, Al Día, TV, entrevista
dissabte, 12 d’agost del 2023
Explico a TV3 la crisis a Vox amb la marxa d'Iván Espinosa i altres liberals, que perden pes front els ultracatòlics Jorge Buxadé i Ignacio Garriga
Explico a TV3 la crisis a Vox amb la marxa d'Iván Espinosa i altres liberals, que perden pes front els ultracatòlics Jorge Buxadé i Ignacio Garriga
Entrevista, declaracions de Xavier Rius Sant al Telenotícies 11 d'agost 2023
dijous, 10 d’agost del 2023
Buxadé i Garriga, dos catalans liderant Vox. El Punt Avui
Xavier Rius Sant, El Punt Avui dijous 10 d'agost de 2023
L’anunci del fins ara portaveu de Vox al Congrés i fundador del partit, Iván Espinosa de los Monteros, que no recolliria l’acta de diputat, confirma el poder absolut aconseguit per Jorge Buxadé, vicepresident primer, i Ignacio Garriga, secretari general. Decisió d’Espinosa que no ha sorprès, després que fos apartat fa dos mesos del comitè d’acció política, òrgan que pren totes les decisions. I diputats situats en l’anomenada ala liberal del partit que ell liderava, com Víctor Sánchez del Real o Rubén Manso, responsable de la política econòmica, van ser exclosos de les llistes per al 23-J. Canvis que no signifiquen exactament que Abascal aposti pel sector falangista liderat per Buxadé enfront de l’ultraliberal d’Espinosa, perquè uns mesos abans qui va ser apartat del comitè d’acció política i fet cessar com a secretari general va ser l’exfalangista i també fundador del partit, Javier Ortega Smith.
Els canvis constaten com Vox, que segons el seu manifest fundacional naixia com un partit ultranacionalista espanyol que volia renovar la política i donar veu als militants, ha esdevingut un ens totalment piramidal que absorbeix bona part de les subvencions dels parlaments autonòmics i ajuntaments, en el quals els afiliats, regidors i diputats no hi pinten res. I coherentment amb el model polític autoritari al qual aspira, ha concentrat tot el poder en un búnquer nomenat per Abascal, qui per cert l’última elecció seva com a president del partit els militants ja no van poder votar-lo. Perquè de la mateixa manera que els estatus actuals de Vox han suprimit les primàries per escollir els candidats a les eleccions i també s’han suprimit les primàries per nomenar presidents provincials, que ara són triats des de Madrid, ningú no va revalidar Abascal fa tres anys com a màxim líder, ja que els estatuts ara diuen que si només una candidatura obté els avals per presentar-se, aquesta queda automàticament proclamada. I el mètode i terminis per recollir-los fa impossible que n’hi hagi cap més a part de l’oficialista. Abascal ho té tot ben lligat. Vox té la fundació Disenso, a la qual ha traspassat 5 milions d’euros els últims dos anys, i els estatuts d’aquesta diuen que el president vitalici de Disenso és Abascal.
Vox és un partit que va sortir de la irrellevància mediàtica gràcies al picar pedra de l’ara també defenestrat Ortega Smith al jutjat 13 de Barcelona, el TSJC, l’Audiencia Nacional i el Tribunal Suprem contra l’independentisme català. I ara, amb un Abascal blindat per sempre que vol semblar que es manté al marge de les disputes i errors, dos catalans, Jorge Buxadé i Ignacio Garriga, tots dos de l’Opus Dei i que no amaguen enyorança a l’Espanya de fa cinquanta anys, gestionen el dia a dia del partit. Un partit que, a diferència del de Meloni o Le Pen, que diuen que tenen uns enemics principals que són de fora –la immigració i Brussel·les–, considera que els seus principals enemics són de casa i hi són a dins. El separatisme que cal il·legalitzar i empresonar i l’estat autonòmic que cal derogar.
.jpg)
Entrevista a VilaWeb sobre la renúncia d'Iván Espinosa de los Monteros i el poder que tenen a Vox Jorge Buxadé i Ignacio Garriga al partit ultra que funciona com una secta
Arnau Lleonart, 9 d'agost de 2023. VilaWeb
Dimarts, el portaveu de Vox al congrés espanyol, Iván Espinosa de los Monteros, va fer pública una crisi interna al partit ultra quan va plegar per sorpresa de tots els càrrecs. Molts analistes polítics ho han llegit com a fruit d’una lluita ideològica, com una batalla que els ultracatòlics de Vox havien guanyat per inclinar el partit cap als seus postulats, i no cap a l’ultraliberalisme, tal com hauria volgut Espinosa de los Monteros. Per veure què passa dins Vox, hem parlat amb un dels catalans que és més a l’aguait de què s’hi cou, Xavier Rius Sant, que ens dibuixa una situació diferent: no és una lluita de les idees, és una lluita pel poder. Espinosa de los Monteros se’n va després d’haver estat apartat per no combregar amb el partit piramidal i autoritari que s’ha conformat aquests darrers temps.
—Què hem d’interpretar de la sortida d’Espinosa de los Monteros?
—La seva sortida estava cantada després dels canvis que hi ha hagut aquest darrer any. Fa dos mesos, Espinosa de los Monteros es va trobar com diputats del sector dit liberal econòmic, com ara Rubén Manso i Víctor Sancho del Real, que li eren lleials, eren apartats de les llistes. A més, el van treure del Comitè d’Acció Política. Vox no funciona com un partit normal, és una estructura piramidal i cada vegada ho és més.
—Com s’estructura?
—Vox té el Comitè Executiu, però es va crear el Comitè d’Acció Política, que es reunia cada dilluns. Era format pel president, Abascal; el secretari general, Ortega Smith; el portaveu al congrés, Espinosa de los Monteros; un representant de Comunicació, que era Kiko Méndez-Monasterio, que és qui de jove va agredir Pablo Iglesias a la universitat per una pancarta de Pinochet; el director general de Política Municipal i Parlamentària, i el de Política de Govern, que des que Vox entra al govern de Castella i Lleó deia què s’havia de fer. Quan Vox no aconsegueix d’entrar al govern d’Andalusia, totes dues direccions generals les assumeix Jorge Buxadé. Fa dos mesos, hi ha un canvi i el Comitè d’Acció Política passen a conformar-lo el president, el secretari general, i aquells que ells decideixen. Aquí ja han tret l’Ortega Smith de secretari general, ho és Ignacio Garriga. I en Buxadé sabem que hi és, perquè és el portaveu que fa les rodes de premsa els dilluns. Funcionen com una secta. A més, hi ha més tensions internes.
—Quines?
—Vox no té estructures autonòmiques. No hi ha president de Vox d’Andalusia ni de Catalunya, s’estalvien despeses i barons territorials. Els diners dels parlaments autonòmics i dels ajuntaments s’havien d’ingressar en un compte d’Ortega Smith a Madrid. Amb aquests diners es nomenaven els comissaris polítics, que deien als càrrecs electes què havien de votar. Era una manera de funcionar que va fer que quasi la meitat de regidors se n’anessin de Vox el mandat passat. Macarena Olona ho va criticar quan va marxar. I hi ha més canvis: se suprimeixen les primàries per a nomenar els candidats. Els candidats es nomenen des de Madrid. Tots, també els de les municipals. Una secta.
—Tot el poder es concentra en Abascal?
—A l’assemblea de Vox del 2020 es van aprovar uns nous estatuts, pels quals el president i l’executiva de Vox han de presentar-se amb uns avals que han de reunir en deu dies. Com que els militants no tenen el cens d’afiliats, és impossible d’aconseguir-los. Llavors, es diu que si només hi ha una candidatura, serà proclamada sense votar. A més, hi ha una altra cosa, que és la Fundació Disenso. S’hi traspassen cinc milions dels parlaments autonòmics. Els estatuts de la fundació no diuen que el president de Vox serà el president de Disenso, sinó que el president vitalici serà Santiago Abascal Conde.
—Vitalici?
—No diu que, com que la fundació és de Vox, el seu president honorífic serà el president de Vox en aquell moment; diu que el president vitalici és Santiago Abascal Conde.
—Segons això que m’expliqueu, a Vox hi ha més una lluita de poder que no pas ideològica, com han dit els diaris de Madrid.
—No es pot dir que hagi guanyat el sector falangista i han perdut els ultraliberals, perquè, de fet, Ortega Smith era falangista. Sinó que el sector de Buxadé s’ha apoderat del partit, perquè a Ortega Smith se l’han carregat.
—Per què se’l carreguen?
—Ortega Smith i Rocío Monasterio han esdevingut irrellevants. A les últimes eleccions autonòmiques, Monasterio va baixar a deu diputats i Ayuso va tenir majoria absoluta. I Ortega Smith, també, amb Almeida amb majoria absoluta a l’Ajuntament de Madrid. Els han apartat el sector de Buxadé i Garriga, el sector més franquista i anticatalà, que és el que els fa grans. A diferència de Le Pen i Meloni, que tenen com a enemics principals agents de fora –els immigrants i Brussel·les–, Vox els té a casa: els independentistes. Buxadé i Garriga són els que lideren el partit, mentre que Abascal fa això de no ficar-se en política que Franco deia als seus ministres.
—Però, amb Catalunya, Espinosa de los Monteros no és pas una veu discrepant.
—Però funcionen com una secta. Buxadé va fer un llibre que es diu Soberanía en què diu que el sistema autonòmic i de partits i una societat irreligiosa han desarrelat l’home espanyol de les institucions que li són pròpies. Si rebutges l’estat autonòmic i de partits, reivindiques la democràcia orgànica de Franco. Reivindica la participació per mitjà del municipi, la família i el sindicat, i una societat religiosa. Considera que l’home que no és religiós té una infelicitat existencial i vol consumir per ser més feliç. Garriga sempre diu que durant aquests quaranta-cinc anys, els progres han pres la llibertat dels espanyols. Són dues persones que fan una reivindicació del franquisme, i, a més, són de l’Opus.
—Què és allò que fa que rebutgin Espinosa de los Monteros?
—Quan Olona plega, ara fa un any, l’única mostra d’empatia amb ella és d’Espinosa. Aquí ja van decidir que seria el següent a caure. Dimarts, a les nou del matí, l’únic que li va fer un missatge de suport va ser Ortega Smith, Abascal i Buxadé van fer-lo junts al migdia. I si mires el piulet d’Ortega Smith, remarca que lamenta les raons que n’han causat la dimissió. És a dir, li han fet la vida impossible. Funcionen com una secta, i Espinosa no compartia aquesta deriva autoritària. Era un ultraliberal conservador, podria ser un polític del Partit Republicà dels Estats Units o del Partit Conservador britànic. Però no compartia el que fa Vox en l’àmbit intern i que vol aplicar a la societat: suprimir primàries, el líder no es vota, el Comitè d’Acció Política el forma qui diem nosaltres i no donem explicacions… No és una discussió de falangistes que volen donar subsidis contra ultraliberals que volen abaixar impostos, sinó per la manera com funciona Vox.
—Com que ha plegat després d’haver-se descartat Vox per entrar al govern espanyol, s’ha dit que ha fet el pas quan ha vist que no podia ser ministre. És així?
—És possible. Si Vox hagués entrat al govern, hi hauria tingut un lloc. En comptes de fer autocrítica pels mals resultats, en comptes de pensar si allò que va dir Abascal que farien créixer el conflicte amb Catalunya els havia donat vots o els n’havia pres, han apartat la gent que els criticava. També hi ha una cosa: Iván Espinosa de los Monteros, fill d’un gran d’Espanya ex-president d’Ibèria, no necessita la política per a viure. Ara diu que té dues ofertes empresarials molt importants.
—La campanya electoral del 23-J va estar molt marcada per Vox, que va tenir un perfil dur, per exemple amb la pancarta a Madrid que llençava a la brossa la bandera LGBTI, el feminisme, una estelada, la bandera comunista i el logotip dels objectius de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. Qui va imposar aquest perfil tan agressiu i per què?
—Buxadé i Garriga, que es creien elegits per salvar Espanya, marquen aquesta línia tan dura. Una línia amb la idea de derogar, empresonar i suprimir. En canvi, Espinosa de los Monteros va agrair la relació cordial i de respecte que ha tingut sempre amb Meritxell Batet. Buxadé i Garriga es creuen elegits per salvar Espanya del desastre.
—Els interessa més la batalla cultural que fer un discurs electoral possibilista?
—El resum és que Vox és un caos, i te’n poso un exemple. El candidat de Vox a l’Aínsa, un poble de l’Aragó, va ser suspès de militància durant sis mesos per haver criticat aquest can pixa. Però, així i tot, el posen a la llista electoral perquè a Madrid no sabien que estava suspès. La moció de censura de Tamames la decideixen Fernando Sánchez Dragó, Kiko Méndez-Monasterio, Abascal i no sé qui més. Volien un De Gaulle que salvés Espanya. Molts no ho veien clar, però com que el Comitè Executiu es reuneix cada dos mesos, ho decideix tot el Comitè d’Acció Política, i no el pots contradir… La gent com Espinosa de los Monteros vol un partit que funcioni més bé i que deixi de buscar enemics interiors.
—Vox pot desaparèixer com Ciutadans?
—Crec que no, encara que crec que pot baixar molt de vots. Espanya era una excepció quan era un país europeu sense ultradreta. Cal ser conscients que Ciutadans era el liberalisme, que existeix a molts llocs i és legítim, però a Espanya ja és dins el PP o Convergència. A més, el partit era sobretot monotemàtic amb Catalunya. Però, en això, l’electorat havia de triar entre votar Arrimadas o Ortega Smith. I triaven el segon, que és qui va portar els líders independentistes a la presó. Ciutadans va morir d’èxit. Va tenir opcions de ser clau en les investidures i no va saber jugar bé les seves cartes. Volien fer el sorpasso al PP.
—Què creieu què pot passar si hi ha una repetició de les eleccions?
—Depèn, si hi ha repeticions d’eleccions perquè Pedro Sánchez diu que hauria pogut cedir a les peticions de Junts, però no ha volgut, crec que pot afavorir-lo. També crec que si hi ha repetició d’eleccions, Vox baixarà en vots. Hi haurà molt vot útil al PP. S’ha de comptar que Vox tenia 3.800.000 vots ara fa tres anys i mig, i ha baixat a 3.000.000. Ha perdut una sisena part dels vots, però, en realitat, ha perdut més de la tercera part dels diputats perquè en moltes províncies de 5 o 6 diputats, li han faltat 10.000 vots per a tenir representació. Això pot afavorir el PP i que Vox encara s’enfonsi més. També caldrà veure si en una possible repetició d’eleccions, el PP assumeix el discurs de Vox. I si ho fa amb Ayuso de candidata. Això encara els perjudicaria més.
dimarts, 8 d’agost del 2023
La renuncia de Iván Espinosa y la marginación de Ortega Smith un año después de la marcha de Olona, reafirma el funcionamiento sectario de Vox con Buxadé y Garriga al timón con el permiso de Abascal que aparenta estar al margen
Hacía semanas que yo anunciaba desde este blog y desde otros medios que Iván Espinosa de los Monteros, el portavoz de Vox en el Congreso de los Diputados y fundador del partido, estaba siendo apartado de los órganos y círculos de decisión del mismo y que diputados afines a él como Rubén Manso y Víctor Sánchez Real habían sido excluídos de las listas del 23 de julio. Espinosa pese a ir de número tres en la lista al Congreso por Madrid no iba a ser revaliadado como portavoz en el Congreso de los Diputados y ya no participaba en las reuniones de los lunes por la mañana del reducido Comité de Acción Política, máximo órgano de dirección controlado por el vicepresidente Jorge Buxadé y el secretario general Ignacio Garriga. Así mismo mostré mi sorpresa por el hecho que el también vicepresidente de Vox, Javier Ortega Smith, no estuvo presente en la sede del partido en la calle Bambú la noche electoral del 23 de julio.
La renuncia al escaño anunciada ayer por Iván Espinosa constata la deriva que está tomando Vox en la que con Abascal aparentando estar al márgen, los dos catalanes y miembros del Opus Dei, Jorge Buxadé e Ignacio Garriga gestionan el día a día del partido. La renuncia de Espinosa tras apartarse a Sánchez Real y a Rubén Manso, responsable del programa económico del partido, no significa necesariamente una victoria del sector falangista, proteccionista en lo económico y que añora un régimen autoritario, frente al ultraliberal que no cuestiona la democracia pero propone una reducción o desaparición de la intervención del estado, reducción de los subsidios y la carga fiscal a las empresas. Espinosa tenía como referente a l'ex primera minsitra británica Margaret Thatcher. Vox también está invisbilizando a la vicepresidenta de la comisión de Agricultura de la Eurocámara, Mazaly Aguilar, histórica del partido al que ha sido fiel en las duras y las maduras. No es una victoria del sector falangista ya que en Vox no hay nadie con un pasado falangista más claro que Javier Ortega Smith que también ha sido apartado. Es la victoria de una corriente que se ha impuesto con el visto bueno o por decisión de Abascal para convertir Vox más en una secta antiglobalista, ultra católico, sin resquicio alguno de democracia interna que añora un régimen autoritario, que en un partido de la ultraderecha o la derecha radical, crítico con la inmigración masiva, la acogida de refugiados, los acuerdos de la Unión Europea y los avances del feminismo, pero respetuoso con la separación de poderes. Está por ver si la retirada de Espinosa tendrá consecuencias en lo referente de los apoyos de los poderes económicos y grandes empresas a Vox al ser el padre de Iván Espinosa una persona muy relacionada e influyente por su trayectoria en Iberia, Inditex o la Marca España.
Como explico en mi último libro "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron", publicado hace cinco meses, Jorge Buxadé es una persona muy trabajadora y cerebral con objetivos a medio o largo plazo que suele conseguir, y como detalla en su libro "Soberanía, Porquè la nación es valiosa y merece la pena defenderla", rechaza el estado autonómico y de partidos, en el que mucha gente ha abandonado al fe católica, considerando Buxadé que se ha creado un ser desarraigado que buscará la felicidad en el consumo desfrenado, el sexo desordenado antinatural y se dejará embaucar por las agendas globalistas que a su parecer, destruyen la patria y la familia. Además Buxadé considera un hecho antinatural el laicismo y los cambios sociales y las propuestas de la Agenda 20/30, el feminismo y los derechos LGTBI.
Por su parte lidera Vox el también catalán, Ignacio Garriga, ahora secretario general de Vox, un hispano guineano de color que en el municipio clasista de Sant Cugat del Vallès donde nació y vivió, en ocasiones se sentía más acogido dentro de una iglesia donde todos seríamos iguales a los ojos de Dios. Y si Buxadé añora los modos de participación sin partidos políticos propios del franquismo, como la familia, el sindicato y el municipio, Ignacio Garriga, se siente elegido, ungido para dar un paso al frente y luchar para que los españoles recuperen esa libertad arrebatada por los políticos y los progres los últimos 45 años. Garriga añora la libertad que según él sí tenían los españoles doce o quince años antes de que él naciera. Y ellos dos gestionan el día a día, con un Santiago Abascal Conde que sin oficio ni profesión conocida se asegura su futuro, al establecer los estatutos de la Fundación Disenso -regada ahora con cinco millones de euros por Vox- de la que él es y será el presidente vitalicio de dicha fundación. Abascal intenta mantenerse al margen de la limpieza de diputados y fundadores como máximo líder de un partido cuyos militantes en marzo de 2020 no pudieron votarlo ya que la suya fue la única candidatura que consiguió los avales y se permitió que se presentará para liderar Vox, y los estatudos de Vox dicen que si sólo hay un candidato para liderar el partido, debe ser proclamado sin someterse a la votación de los militantes en la asamblea general. Así funciona Vox, partido del que Espinosa de los Monteros es su última víctima. Además de Buxadé y Garriga, también han ganado poder Kiko Méndez Monasterio sin cargo orgánico -ex dirigente de Alianza Nacional y de Alianza por al Unidad Nacional-, Ignacio Hoces, que redactó las listas electorales y puede ser el nuevo portavoz en el Congreso, y el mismo Enrique Cabanas, vicesecretario de Presidencia, de momento siempre pegado a Abascal.
Y si Espinosa de momento no hablará, es porque su mujer, Rocio Monasterio, todavía es la líder de Vox en la Asamblea de Madrid. Asamblea en la que tras la mayoria absoluta de Isabel Díaz Ayuso, Vox ha pasado a ser irrelevante. Puede que antes que ella acabe cayendo Javier Ortega Smith, sobretodo si se repiten elecciones en enero y es relegado en las listas. Ortega esta mañana en un tuit ya ha hablado más de la cuenta.
¡Ah! Todos los periodista que me han llamado hoy me han hecho la mismo pregunta. ¿Inicia Vox una caída como la de Ciudadanos? Evidentemente si se repiten elecciones en enero, y más si la candidata del PP fuera Ayuso, Vox todavía perdería más votos y escaños en favor del PP. Que desaparezca como Ciudadanos lo veo improbable.
Actualizado: Federico Jiménez Losantos y Alvise Pérez, comunicadores que en su día apoyarona Vox se pronuncian contra Abascal y Buxadé:
oo
