PALESTINA i LA FAL·LACIA DE COMPARTIR LA PIZZA AMB QUI SE L'HA MENJAT. El Triangle

 

 Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 23 de gener de 2024

No sé com s’anomenarà a les hemeroteques, a Wikipèdia i als llibres d’història l’actual guerra de Gaza i els conflictes bèl·lics simultanis que s’han reactivat o es poden reactivar com a conseqüència d’aquesta guerra que començà el 7 d’octubre. Una guerra amb diversos fronts que afecta Gaza, Cisjordània, Israel, el Líban, el Iemen, la navegació al canal de Suez i el Mar Roig, i que també ha tingut els seus rebots o atacs puntuals a Síria i l’Iraq. Un bloqueig naval que, com amb la crisi que va tancar el Canal entre 1967 i 1975, les hostilitats actuals a Bab al-Mandeb a la porta del Mar Roig, amb els houthis del Iemen atacant vaixells, afecta ja a la navegació i el comerç mundial.

Sabem com va començar l’actual guerra el 7 d’octubre de 2023 amb l’ofensiva sorpresa de Hamàs que va causar més de 1200 morts entre soldats i civils israelians i el segrest de més de 240 ostatges. Un atac brutal i audaç que sorprenia per la seva contundència assassinant i segrestant civils, que va anar acompanyat del llançament de milers de coets des de la Franja. Uns coets que amb menys nombre Hamàs i les altres milícies palestines encara disparen demostrant que no han estat derrotats com també ho confirma el fet que dilluns passat Hamàs fos capaç de matar en un sol dia 24 soldats israelians. Una acció brutal que més enllà de les condemnes que evidentment mereix, era una resposta esperable després de la humiliació que pateixen els palestins, i amb més duresa els dos milions reclosos al gueto de la Franja de Gaza, fracassada la solució dels dos estats que van intentar el 1993 Yizak Rabin i Iasser Arafat, i que Hamàs va anunciar que acceptaria el 2017. Una solució que bona part de la classe política israeliana rebutja i que l’actual primer ministre, Binyamin Netanyahu ha boicotejat amb nous assentaments i expropiacions de terres durant els més de 17 anys que amb alguna interrupció porta al càrrec de primer ministre. Un regnat de Netanyahu que ha estat possible, no només pel suport del colons, els ultres supremacistes i els partits religiosos, sinó també per la manca de capacitat d’empatia vers dels palestins de la major part de la societat israeliana, formada en bona part per persones vingudes fa unes dècades de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica convençuts que aquella terra era seva per designació divina.

Dic que no sé com s’anomenarà l’actual escalada bèl·lica o guerra múltiple que va del Mar Roig al barris xiïtes de Beirut, i que abasta Gaza, Cisjordània amb els colons matant amb impunitat cada dia palestins, i Israel, amb rebots a Damasc, Bagdad i Ebril, perquè potser el nom amb el qual es recordarà el conflicte dependrà de com acabi i del que passi després. A la guerra de 1948 quan els països àrabs veïns rebutjaren la creació de l’estat d’Israel se l’anomenà la Primera Guerra Àrab Israeliana, però aquesta d’ara ningú no sap encara com es catalogarà, i tant de bo que fos com l’Última.

Quan l’Iraq de Saddam Hussein atacà el 1980 l’Iran, reobrint la mil·lenària lluita entre àrabs i perses, convençut que el país de Khomeini seria derrotat ja que el Líder Suprem iranià havia purgat i decapitat els oficials del seu exèrcit, deixant l’aviació persa sense pilots que bé havien fugit, bé havien estat penjats, s’anomenà aquesta com la Primera Guerra del Golf. Una guerra que durà vuit anys i tingué la seva extensió al Golf Pèrsic en l’anomena Guerra dels Petroliers que eren segrestats o enfonsats uns per l’Iran, altres per l’Iraq. Però després vingué la guerra d’Iraq de 1991 amb Bush pare, que passà a anomenar-se com Primera Guerra del Golf, sobretot per diferenciar-se després de la invasió d’Iraq de 2003 amb Bush fill.

L’únic grup que de moment actua amb cautela és Hizbul·là, que llença míssils i coets cap el nord d’Israel amb força contenció, també després de l’atac d’Israel a Beirut, potser perquè la milícia xiïta libanesa és conscient de la fràgil situació del Líban, que pateix la pitjor crisi econòmica amb unes institucions bloquejades, amb el càrrec de president de l’Estat vacant, i el primer ministre governant “en funcions”. I Hizbul·là sap que Netanyahu no parla en broma quan diu que podria convertir Beirut en una nova Gaza. Potser és l’Iran qui vol actuar amb cautela donat que si les seves peces de l’Eix o Mitja Lluna de Resistència, a l’Iraq, el Iemen, el Líban, Síria i Palestina pressionen massa, pot rebre’n les conseqüències. De fet són els fins ara ningunejats houthis del Iemen els únics que clarament estan resultant vencedors d’aquest entramat de conflictes, tant de cara a les societats àrabs com pel que fa al que tenen amb Aràbia Saudita. Netanyahu es un militar i un polític acorralat per les causes judicials per corrupció que només ha a aconseguit aturar perpetuant-se en el càrrec indefinidament i sap que, mentre hi hagi guerra, ho tindrà més fàcil per continuar amb la immunitat que li dona ser cap de govern.

Però no ens enganyem. No culpem de la humiliació i manca d’esperança que pateixen els palestins només a Netanyahu i els ultraortodoxos. Els joves desarmats que van ser assassinats a la festa rave del 7 de novembre, la majoria d’ells amb doble nacionalitat americana, llatina o europea, eren allà oblidant que ells, tot i que tinguessin una gota de sang jueva per alguns dels seus avis, vivien en una terra que fa vuitanta anys no era dels seus avis, sinó dels legítims habitants de Palestina als qui l’ONU els arrabassà la meitat del territori el 1947, justificant la deportació de centenars de milers d’àrabs, per compensar l’assassinat als camps d’extermini d’Europa de sis milions de jueus.

Ara Europa amb Josep Borrell al capdavant i el Secretari General de l’ONU insisteixen que la única solució son els dos estats. Una solució que no es va poder o voler implementar quan hi havia cent mil colons a Cisjordània, i ara gràcies a les migracions des de Llatinoamèrica i l’antiga URSS i les polítiques de Netanyahu ja són sis-cents mil. I és que el conflicte palestí es descriu clarament amb la metàfora de la pizza que s’entrega a un que és a casa seva i a un altre més fort que arriba de fora perquè la comparteixin. Mentre el dèbil no veu clar que l’altra se’n mengi la meitat, quan demana la seva part al fort, aquest ja se l’ha menjat gairebé tota. I quan només queda una petita porció, el fort li pregunta al dèbil: “Deies que volies que la repartíssim?”.

Leer en castellano en El Triangle

 Palestina y la falacia de compartir la pizza con el que se la ha comido

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle 23 de enero de 2024 

No sé cómo se denominará en las hemerotecas, en Wikipedia y en los libros de historia la actual guerra de Gaza y los conflictos bélicos simultáneos que se han reactivado o se pueden reactivar como consecuencia de esta guerra que empezó el 7 de octubre. Una guerra con varios frentes que afecta a Gaza, Cisjordania, Israel, Líbano, Yemen, la navegación en el canal de Suez y el Mar Rojo, y que también ha tenido sus rebotes o ataques puntuales en Siria e Irak. Un bloqueo naval que, como con la crisis que cerró el Canal entre 1967 y 1975, las hostilidades actuales en Bab al-Mandeb en la puerta del Mar Rojo, con los houthis de Yemen atacando barcos, afecta ya a la navegación y el comercio mundial.

Sabemos cómo empezó la actual guerra el 7 de octubre de 2023 con la ofensiva sorpresa de Hamás que causó más de 1200 muertos entre soldados y civiles israelíes y el secuestro de más de 240 rehenes. Un ataque brutal y audaz que sorprendía por su contundencia asesinando y secuestrando a civiles, que fue acompañado del lanzamiento de miles de cohetes desde la Franja. Unos cohetes que en menor número Hamás y las otras milicias palestinas todavía disparan demostrando que no han sido derrotados como lo confirma también el hecho de que el pasado lunes Hamás fuera capaz de matar en un solo día a 24 soldados israelíes. Una acción brutal que más allá de las condenas que evidentemente merece, era una respuesta esperable tras la humillación que sufren los palestinos, y con mayor dureza los dos millones recluidos en el gueto de la Franja de Gaza, fracasada la solución de los dos estados que intentaron en 1993 Yizak Rabin y Yasser Arafat, y que Hamás anunció que aceptaría en 2017.

Es una solución que buena parte de la clase política israelí rechaza y que el actual primer ministro, Binyamin Netanyahu ha boicoteado con nuevos asentamientos y expropiaciones de tierras durante más de 17 años que con alguna interrupción lleva en el cargo de primer ministro. Un reinado de Netanyahu que ha sido posible, no sólo por el apoyo de los colonos, los ultras supremacistas y los partidos religiosos, sino también por la falta de capacidad de empatía frente a los palestinos de la mayor parte de la sociedad israelí, formada en buena parte por personas llegadas hace unas décadas de la antigua Unión Soviética o Latinoamérica convencidos de que aquella tierra era suya por designación divina.

Digo que no sé cómo se llamará la actual escalada bélica o guerra múltiple que va del Mar Rojo a los barrios chiíes de Beirut, y que abarca a Gaza, Cisjordania con los colonos matando con impunidad cada día a palestinos, e Israel, con rebotes en Damasco, Bagdad y Ebril, porque quizás el nombre con el que se recordará el conflicto dependerá de cómo acabe y de lo que ocurra después. En la guerra de 1948 cuando los países árabes vecinos rechazaron la creación del estado de Israel se le llamó la Primera Guerra Árabe Israelí, pero esta de ahora nadie sabe todavía cómo se catalogará, y ojalá fuera como la Última.

Cuando el Irak de Sadam Husein atacó en 1980 Irán, reabriendo la milenaria lucha entre árabes y persas, convencido de que el país de Jomeini sería derrotado ya que el Líder Supremo iraní había purgado y decapitado a los oficiales de su ejército, dejando a la aviación persa sin pilotos que bien habían huido, bien habían sido colgados, se denominó a esta como la Primera Guerra del Golfo. Una guerra que duró ocho años y tuvo su extensión en el Golfo Pérsico en la llamada Guerra del Petroleros que eran secuestrados o hundidos unos por Irán, otros por Irak. Pero después vino la guerra de Irak de 1991 con Bush padre, que pasó a denominarse como Primera Guerra del Golfo, sobre todo para diferenciarse después de la invasión de Irak de 2003 con Bush hijo.

El único grupo que de momento actúa con cautela es Hizbulá, que lanza misiles y cohetes hacia el norte de Israel con bastante contención, también después del ataque de Israel a Beirut, quizás porque la milicia chií libanesa es consciente de la frágil situación del Líbano, que sufre la peor crisis económica con unas instituciones bloqueadas, con el cargo de presidente del Estado vacante, y el primer ministro gobernante «en funciones». Hizbulá sabe que Netanyahu no habla en broma cuando dice que podría convertir a Beirut en una nueva Gaza. Quizá sea Irán quien quiere actuar con cautela dado que si sus piezas del Eje o Media Luna de Resistencia, en Irak, Yemen, Líbano, Siria y Palestina aprietan demasiado, puede sufrir él las consecuencias. De hecho son los hasta ahora ninguneados houthis de Yemen los únicos que claramente están resultando vencedores de este entramado de conflictos, tanto de cara a las sociedades árabes como en lo que se refiere al que tienen con Arabia Saudí. Netanyahu es un militar y un político acorralado por las causas judiciales por corrupción que sólo ha conseguido parar perpetuándose en el cargo indefinidamente y sabe que, mientras haya guerra, lo tendrá más fácil para continuar con la inmunidad que le da ser jefe de gobierno.

Pero no nos engañemos. No culpemos de la humillación y la falta de esperanza que sufren los palestinos sólo a Netanyahu y a los ultraortodoxos. Los jóvenes desarmados que fueron asesinados en la fiesta rave del 7 de noviembre, la mayoría de ellos con doble nacionalidad americana, latina o europea, estaban allí olvidando que ellos, aunque tuvieran una gota de sangre judía por algunos de sus abuelos , vivían en una tierra que hace ochenta años no era de sus abuelos, sino de los legítimos habitantes de Palestina a quienes la ONU les arrebató la mitad del territorio en 1947, justificando la deportación de cientos de miles de árabes, para compensar el asesinado en los campos de exterminio de Europa de seis millones de judíos.

Ahora Europa con Josep Borrell a la cabeza y el Secretario General de la ONU insisten en que la única solución son los dos estados. Una solución que no pudo o quiso implementarse cuando había cien mil colonos en Cisjordania, y ahora gracias a las migraciones desde Latinoamérica y la antigua URSS y las políticas de Netanyahu son ya seiscientos mil. Y es que el conflicto palestino se describe claramente con la metáfora de la pizza que se entrega a uno que está en su casa y a otro más fuerte que llega de fuera para que la compartan. Mientras el débil no ve claro que el otro se coma la mitad, cuando pide su parte al fuerte, éste ya se la ha comido casi toda. Y cuando sólo queda una pequeña porción, el fuerte le pregunta al débil: “¿Decías que querías que la repartiéramos?”.