Analitzo el pacte entre el PP i Vox a OpinaCat de 8TV

 Analitzo el pacte entre el PP i Vox a OpinaCat de 8TV

 

Tertúlia a l'Ateneu Barcelonès sobre ultradreta amb motiu del llibre "Racisme i supremacisme durant el franquisme" d'Eduard Lladó i el meu llibre "Els ultres són aquí". Entrada lliure prèvia inscripció

 

La Secció d'Història de l'Ateneu Barcelonès (Carrer Canuda, número 6 de Barcelona ) organitza el proper dillns 2 de maig a les 17 hores un debat sobre ultradreta  partint dels llibre "Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània" (Parcir) d'Eduard Lladó, i el meu llibre ""Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox" (Pòrtic) L'entrada és lliure però cal fer incripció prèvia a: amicsdelahistoria2015@gmail.com

 

 

 

Racisme i supramacisme franquista

Eduard Llaudó Avila descriu les bases ideològiques racistes i supramacistes del franquisme que ha documentat en el seu llibre Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània.

Al voltant de la Guerra Civil espanyola, va agafar força un racisme unitarista. El règim colpista del general Franco desplegà accions repressives molt clares i contundents, una política genocida de caràcter cultural i biològic. Però, a diferència del nazisme, el franquisme tingué moltes dècades per blanquejar les seves accions, i reconvertir-les en un tradicionalisme anticomunista. Tot i això, el nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural -la catalana, per exemple- com a eina de dominació.

La desmemòria històrica no és gens bona per encarar amb coneixement de causa el futur. Per això és remarcable la feina d’Eduard Llaudó, que aplega en aquest llibre nombrosa documentació al voltant d’una realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’Estat clarament pervers.

 

Els ultres són aquí

D’altra banda Xavier Rius Sant, un dels periodistes i estudiosos més ben informats sobre les xarxes d’ultradreta del nostre país, en el seu llibre Els ultres són aquí fa una radiografia de l’evolució de la ultradreta des dels inicis de Plataforma per Catalunya fins a la irrupció de Vox en l’àmbit espanyol i també al Parlament de Catalunya.

Quan a les eleccions del 14 de fenber de 2021 Vox aconsegueix 218.121 que es reflectien en 11 diputats al Parlament (amb representació a totes les circumscripcions), es tancava un cercle que s’havia iniciat a les eleccions municipals de 2007 quan Plataforma per Catalunya (PxC) obtindria 17 regidors a tot Catalunya amb un discurs xenòfob. Dels 5.000 vots que PxC va aconseguir a les eleccions al Parlament de l’any 2003 als més de 200.000 de Vox el 2021 hi ha un llarg camí de grupuscles diversos, activitats més o menys minoritàries i noms propis que es van repetint per un lloc i altre.

La irrupció i consolidació de la ultradreta és una de les qüestions més importants de la política catalana i espanyola d’avui. Vox ha entrat al Parlament amb onze diputats i és la quarta força de la cambra. A Espanya és, des del 2019, la tercera força política. Creat per dirigents del PP que troben Mariano Rajoy massa tou, Vox salta al primer pla amb les querelles contra el líders dels Procés. Hi conflueixen franquistes i ultracatòlics de l’òrbita del PP amb exmilitants de la dividida ultradreta espanyola. Després de l’entrada de Vox al Parlament andalús l’any 2018 l’organització xenòfoba Plataforma per Catalunya es dissol per facilitar la integració dels seus membres a la nova formació.

Els ultres són aquí i no n’érem prou conscients. A Catalunya encara no poden condicionar l’acció de govern, però sí que ho fan a Andalusia i Madrid, i tindrien la clau per un retorn del PP al govern d’Espanya. D’on surten tots aquests diputats i regidors? Qui són? Què en podem esperar? Quins són els trets distintius de la ultradreta del segle XXI?

          

 

El 2027 serà l’any de Marion Maréchal? Analitzo al Punt Avui victòria de macron, pujada de Le Pen i possible lideratge de Marion Maréchal Le Pen d'aquí 5 anys

 

 El Punt Avui, 26 d'abril de 2022

 Xavier Rius Sant

La Unió Europea i aquells que creiem en els valors dels drets humans i el projecte europeu vam respirar alleujats en conèixer la victòria de Macron front Marine Le Pen. La ultradreta ha format part, o en forma, de governs de coalició a Itàlia o Àustria, i governa en solitari a Hongria i Polònia. Però una victòria de Marine Le Pen com a presidenta de França, en l’actual context de la guerra d’Ucraïna, hauria estat un desastre per al futur d’Europa. La UE s’ha de mostrar unida contra la guerra de Putin, un atac que no és només contra Ucraïna, sinó contra tota la Unió i els seus valors. I cal que la Unió Europea continuï endavant davant cants de sirena com ara els de Le Pen, que volen trencar el projecte, en nom d’un impossible retorn a un proteccionisme econòmic, una preferència dels anomenats de casa en l’àmbit laboral vers els estrangers i un tancament de fronteres que, com s’ha vist al Regne Unit amb el Brexit, no ha solucionat les problemàtiques que pretenia resoldre, sinó que les ha empitjorat.

Però, tot i la victòria, Macron ha quedat debilitat, ja que mentre que fa cinc anys va derrotar Le Pen amb un 66% de vots contra un 33% de la líder xenòfoba, ara aquesta ha obtingut un 41’5%. D’aquí unes setmanes se celebraran eleccions legislatives i caldrà veure si, en l’actual context de desfeta dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional de Le Pen i la França Insubmisa de Mélenchon, recollint el vot del descontent, obtenen bons resultats i aboquen França a un quinquenni inestable. Però encara que Macron aconsegueixi la majoria de la cambra, el malestar popular existent i la crisi social i econòmica continuaran amb l’increment dels preus dels carburants a conseqüència de la guerra. I amb Macron que ja no podrà presentar-se el 2027, més enllà de si es produeix una reconfiguració dels partits tradicionals, la ultradreta tornarà intentar-ho. No és cap secret que Marine Le Pen, igual que Macron o Mélenchon, pel seu caràcter desperten l’antipatia de molts ciutadans. I és probable que la candidata de l’extrema dreta no sigui llavors la dues vegades fracassada Marine, sinó la seva neboda Marion Maréchal, que no només va ser amb 22 anys la diputada més jove de l’Assemblée Nationale, sinó que té un bagatge intel·lectual superior al de la seva tia. I de la mateixa manera que Marine, amb un 41%, ha superat el sostre de vot del seu pare, que va ser del 18%, la neboda podria superar el sostre de la tia i de l’avi.

Xavier Rius Sant. Periodista i autor del llibre Els ultres són aquí

 Llegir al Punt Avui

                              

L'enfonsament del Moskova en aigües del Potemkim. Explico al Triangle que Putin creia que conqueriria Odessa, Perla del Mar Negre, de gran valor emocional en viures allà l'aixecament dels mariners del cuirassat Potemkim, narrat a la pel·lícula icònica de la propaganda soviètica. No l'ha conquerit i a les aigües d'Odessa Ucraïna ha enfonsat el vaixell insigna de la flota russa.

 

El Triangle, 15 d'abril de 2022

Xavier Rius Sant 

Odessa, la perla del Mar Negre, havia de ser una de les primeres ciutats ucraïneses en caure en mans de l’exèrcit rus quan va començar fa cinquanta dies la invasió d’Ucraïna. Una invasió que un Putin mal informat per uns generals i serveis d’intel·ligència que no gosaven a contradir-lo, creia que seria ràpida. I mentre pensaven que el Donbass, les repúbliques secessionistes de Donetsk i Luhansk, caurien completament en menys d’una setmana i les columnes de blindats des de Bielorússia es farien amb el control de Kíiv, derrocant al president Volodomir Zelensky, Odessa cauria atacada per terra des de Crimea i des del mar per la flota russa del Mar Negre. I amb tota la costa d’Ucraïna sota domini rus, i controlant Kíiv, es nomenaria un govern pro-rus a Ucraïna com havien fet els tancs russos a Budapest i Praga del 1956 i 1968.

L’entrada triomfal de les tropes russes a Odessa a la vegada que el govern ucraïnès de Zelensky era destituït, havia de tenir un gran valor simbòlic i emocional per la voluntat de Putin de fer Rússia gran de nou, en haver-se viscut fa més d’un segle a Odessa un dels episodis més mítics i emocionals de la Revolució Russa que derrocant als tsars d’un imperi decadent, la van fer renéixer amb la creació de la Unió Soviètica. A Odessa, anys abans de la Revolució té lloc el motí de la tropa del cuirassat Potemkim ancorat al port d’aquella ciutat, donant-se una situació pre-revolucionaria i la massacre de civils a les escales de la ciutat. Fets que van ser plasmats al cinema en la mítica pel·lícula del cineasta soviètic Einsestein “El cuirassat Potemkim”. Però ves per on, no només Zelensky no va fugir fa un mes ni ha estat derrotat. I tot i que sembla que aviat serà conquerida totalment la ciutat costanera de Mariúpol al Mar d’Azov, després d’arrasar-la com va fer l’exèrcit rus fa set anys a Alep, no només no ha caigut Odessa en mans russes, sinó que prop de les seves aigües es va enfonsar fa tres dies el cuirassat Moskva, vaixell insígnia de la flota russa. Ucraïna diu que van atacar i enfonsar el Moskva amb míssils, mentre Rússia diu que va ser per una explosió accidental i una avaria. Però encara que fos certa la versió russa, com en la guerra el que compten són els resultats, seria també una gran derrota com ho ha estat  que les columnes de tancs que havien d’entrar a Kíiv, es quedessin per la negligent planificació de l’estat major sense combustible ni subministres el cinquè dia de guerra, deixant-se caçar com conills pels míssils antitancs de les forces ucraïneses.

                   

El Moskova a dalt i a sota cartell de la pel·lícula El cuirassat Potemkim

A la Segona Guerra Mundial va ser significativa la resistència de la ciutat d’Stalingrad, que portava el nom del president i comandant en cap de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin. Si queia Stalingrad, queia la Unió Soviètica. I si bé ara a Rússia ni les ciutats ni els cuirassats porten els nom dels líders, l’enfonsament de Moskva o Moskova, vaixell que porta el nom de la capital del país, constata la derrota de Rússia com també ho constata la impossibilitat de prendre Odessa. Ben segur que d’aquí uns anys alguna pel·lícula reflectirà el que va passar prop d’Odessa, amb imatge, no de mariners del Potemkim aixecant-se contra la tirania, sinó saltant a l’aigua amb Moskva en flames.

Stalin que no va perdre Stalingrad i va guanyar la guerra, ho tenia més fàcil per amagar les seves derrotes i fer callar les veus dels qui el contradeien. L’escriptor ucraïnès jueu, Vasili Grossman, que va fer de corresponsal de guerra pel diari de l’Exèrcit Roig, va viure i descriure batalles èpiques i l’alliberament dels camps nazis. Però també va ser testimoni de les violacions de civils que feien les tropes russes als territoris que alliberaven i no oblidava la gran fam o Holodomor que Stalin va provocar a Ucraïna anys abans, arrabassant el blat i el bestiar als camperols. Grosman va escriure després “Vida i destí”, llibre que serà comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi, però la seva publicació va ser prohibida i Grossman perseguit ja que deia veritats que no podia escoltar Stalin. Hi ha també  un altre un altre escriptor d’aquella època, primer adorat i després maleït, Boris Pilniak, que va publicar el 1930 la novel·la “El Volga desemboca al mar Caspi” on relata l’intent  d’uns enginyers d’executar l’ordre de capgirar el sentit de dos rius, l’Oka i el Moskova per tal d’unir-los amb un tercer i aconseguir regadius. El llibre que per uns mostrava l’intent del règim comunista d’aconseguir més regadius i fer millor la vida de la gent, també es podia entendre com una crítica als tecnòcrates soviètics que per acontentar a Stalin, pretenien fer l’impossible. El llibre fou publicat a Rússia el 1930 i poc després a Catalunya sent l’autor de la traducció el líder del POUM, Andreu Nin. I ves per on el 1937 Pilniak seria executat acusat de ser contrarevolucionari, el mateix any que Stalin faria matar també per altres motius a Andreu Nin.

Putin, de moment no elimina als seus generals com feia Stalin, però sí empresona, enverina i mata a periodistes i dissidents, i s’ha rodejat d’una camarilla que com a Stalin, li diuen el que ell vol escoltar. No ha aconseguit plantar la bandera russa a la plaça Maidan de Kíiv, ni derrocar al president Zelensky, a qui malgrat ser jueu com Grossman, qualifica de nazi. I tot que aviat caigui Mariúpol, no ha pres Odessa i ha estat humiliat a les aigües d’aquella ciutat en ser enfonsat el vaixell insígnia de la flota russa. Sap que té l’arma nuclear, bloqueja la sortida del blat d’Ucraïna pel mar que compraven països d’arreu del món i juga amb l’aixeta del gas que escalfa mig Europa i ens amenaça a tots amb un Holmodor o època de fam i fred i pensant que potser serà com la que va viure Ucraïna els anys trenta. Sap que el seu poble també patirà, però potser  no li importa perquè a Rússia, amb els mitjans d’informació controlats, poca gent el pot qüestionar.

 llegir al Triangle en català

 

El hundimiento del Moskova en aguas del Potemkim

Xavier Rius Sant, 15 de abril de 2022, leer en castellano en El Triangle

Odessa, la perla del Mar Negro, debía ser una de las primeras ciudades ucranianas en caer a manos del ejército ruso cuando comenzó hace cincuenta días la invasión de Ucrania. Una invasión que un Putin mal informado por unos generales y servicios de inteligencia que no se atrevían a contradecirle, creía que sería rápida. Y mientras pensaban que el Donbass, las repúblicas secesionistas de Donetsk y Luhansk, caerían completamente en menos de una semana y las columnas de blindados desde Bielorrusia se harían con el control de Kiiv, derrocando al presidente Volodomir Zelensky, Odessa caería atacada por tierra desde Crimea y desde el mar por la flota rusa del Mar Negro. Y con toda la costa de Ucrania bajo dominio ruso, y controlando Kiiv, se nombraría un gobierno pro-ruso en Ucrania como habían hecho los tanques rusos en Budapest y Praga de 1956 y 1968.

La entrada triunfal de las tropas rusas en Odessa a la vez que el gobierno ucraniano de Zelensky era destituido, debía tener un gran valor simbólico y emocional por la voluntad de Putin de hacer Rusia grande de nuevo, al haberse vivido hace más de un siglo en Odessa uno de los episodios más míticos y emocionales de la Revolución Rusa que tras derribar a los zares de un imperio decadente, la hicieron renacer con la creación de la Unión Soviética. En Odessa, años antes de la Revolución tiene lugar el motín de la tropa del acorazado Potemkim anclado en el puerto de esta ciudad, dándose una situación prerrevolucionaria y la masacre de civiles en la escalinata de la ciudad. Hechos que fueron plasmados en el cine en la mítica película del cineasta soviético Einsestein “El acorazado Potemkim”. Pero no sólo Zelensky no huyó hace un mes, ni tampoco ha sido derrotado. Y aunque parece que pronto será conquistada totalmente la ciudad costera de Mariúpol en el Mar de Azov, después de arrasarla como hizo el ejército ruso hace siete años en Alepo, no sólo no ha caído Odessa en manos rusas, sino que cerca de sus aguas se hundió hace tres días el acorazado Moskva, buque insignia de la flota rusa. Ucrania dice que atacaron y hundieron el Moskva con misiles, pero Rusia dice que fue debido a una explosión accidental y una avería. Pero aunque fuera cierta la versión rusa, como en la guerra lo que cuentan son los resultados, sería también una gran derrota como lo ha sido que las columnas de tanques que debían entrar en Kiiv, se quedaran por la negligente planificación estado mayor sin combustible ni suministros el quinto día de guerra, dejándose cazar como conejos por los misiles antitanques de las fuerzas ucranianas.

En la Segunda Guerra Mundial fue significativa la resistencia de la ciudad de Stalingrado, que llevaba el nombre del presidente y comandante jefe de la Unión Soviética, Ióssif Stalin. Si caía Stalingrado, caía la Unión Soviética. Y si bien ahora en Rusia ni las ciudades ni los acorazados llevan el nombre de los líderes, el hundimiento del Moskva o Moskova, barco que lleva el nombre de la capital del país, constata la derrota de Rusia como también lo constata la imposibilidad de tomar Odessa. Posiblemente en unos años alguna película reflejará lo que pasó cerca de Odessa, con imagen, no de marineros del Potemkim alzándose contra la tiranía, sino saltando al agua con Moskova en llamas.

Stalin que no perdió Stalingrado y ganó la guerra, lo tenía más fácil para esconder sus derrotas y acallar las voces de quienes le contradecían. El escritor ucraniano judío, Vasili Grossman, que hizo de corresponsal de guerra para el diario del Ejército Rojo, vivió y describió batallas épicas y la liberación de los campos nazis. Pero también fue testigo de las violaciones de civiles que hacían las tropas rusas en los territorios que liberaban y no olvidaba la gran hambruna o Holodomor que Stalin provocó en Ucrania años antes, arrebatándo el trigo y el ganado a los campesinos. Grosman escribió después “Vida y destino”, libro que será comparado con “Guerra y Paz” de Tolstoi, pero su publicación fue prohibida y Grossman fue perseguido ya que decía verdades que no podía escuchar a Stalin. Hay también otro escritor de aquella época, primero adorado y después maldito, Boris Pilniak, que publicó en 1930 la novela “El Volga desemboca en el mar Caspio” donde relata el intento de unos ingenieros de ejecutar la orden de cambiar la dirección del agua de dos ríos, Oka y Moskova, para unirlos con un tercero y conseguir regadíos. El libro que para unos mostraba el intento del régimen comunista de conseguir más regadíos y hacer mejor la vida de la gente, también podía entenderse como una crítica a los tecnócratas soviéticos que para contentar a Stalin, pretendían hacer lo imposible. El libro fue publicado en Rusia en 1930 y poco después en Cataluña siendo el autor de la traducción el líder del POUM, Andreu Nin. Pero en 1937 Pilniak sería ejecutado acusado de ser contrarrevolucionario, el mismo año que Stalin haría matar también por otros motivos en España a Andreu Nin.

Putin, de momento no elimina a sus generales como hacía Stalin, pero sí encarcela, envenena y mata a periodistas y disidentes, y se ha rodeado de una camarilla que ,como a Stalin, dicen lo que él quiere escuchar. No ha logrado plantar la bandera rusa en la plaza Maidan de Kíiv, ni derribar al presidente Zelensky, al que pese a ser judío como Grossman, califica de nazi. Y aunque pronto caiga Mariúpol, no ha tomado Odessa y ha sido humillado en las aguas de aquella ciudad al ser hundido el buque insignia de la flota rusa. Sabe que tiene el arma nuclear, bloquea la salida del trigo de Ucrania por el mar que compraban países de todo el mundo, juega con el grifo del gas que calienta media Europa y nos amenaza a todos con un Holmodor o época de hambre y frío y pensando que tal vez será como la que vivió Ucrania en los años treinta. Sabe que su pueblo también sufrirá, pero tal vez no le importa porque en Rusia, con los medios de información controlados, poca gente puede cuestionarlo.

Imatge de la pel·lícula

 Imatges de la guerra a Ucraïna

 

 

Pedro Chaparro, Secretari General de Democracia Nacional, condemnat per Blanquerna, que entrà a presó el 14 de març, obté el 3r grau amb permisos cap de setmana. De moment encara no pot sortir per treballar. Dels 8 que compleixen presó, tots menys Íñigo Pérez de Herrasti que té antecedents per terrorisme, han obtingut els beneficis penitenciaris en menys d'un mes.

 

Pedro Chaparro en el judici, girant-se enrera

Des d'aquest Dijous Sant, Pedro Chaparro, Secretari General de Democracia Nacional, condmenat a 2 anys i 7 mesos per l'atac de Blanquerna, que va entrar a la presó Madrid-1 d'Alcalá Meco el 14 de març, té ja el tercer grau penitenciari, podent sortir els caps de setmana. De moment post sortir per motius de conciliació familiar des de divendres per la tarda fins dilluns a primera hora del matí i també els altres dies festius. De moment encara no té condedit el permis per sortir els dies feiners a treballar. 

Dels 14 condemnats 8 compleixen ja la condemna de dos anys y set o nou mesos, cinc han demanat ajornar-ho a que el Tribunal Suprem faci l'informe sobre la petició d'indult, que pels demés ha sigut negatiu, i un, Juan Luis López García de La Falange està fugit.  Els altres sis que tenen tercer grau són Tomás Bor, ex militant de Falange; José Pedro Cruz, ex militant de Falange, ara membre de Vox; Javier marcos, de desaparegut Nudo Patriota Español; Manuel Andrino, Jefe Nacional de La Falange-FE, Jesús Fernando Fernández (condemant a dos anys i nou mesos, dos més que la resta) i Sergio Reguilón també  de Falange.

L'únic que de moment no ha aconseguit tercer grau és l'ex militant d'Alianza Nacional, Íñigo Pérez de Herrasti, que té antecedent per terrorisme en havere stat condemnat a 14 anys de presó per l'intent d'atemptat amb còctels molotov l'any 2000 contra un autocar on viatjaven familiars de presos d'ETA a Madrid 

                   

 Clica per veure vídeo al Telenotícies

 

Va ser Albert Rivera qui sacsejant una suposada discriminació laboral dels que no volen aprendre català, qui va posar la llavor de Vox. A Galicia amb Feijóo de president cal saber gallec per treballar a l'administració

 

 

Escolta entrevista a El Món de RAC1, on analitzo pacte entre PP i Vox a Castella Lleó, i recordo que va ser Albert Rivera en crear Ciudadanos que va posar la llavor de Vox en afirmar que no hi havia igualtat entre els espanyols en discriminar per treballar a les administracions a Catalunya a qui no sabia ni volia aprendre català. Posteriorment el PP de Casado a l'igual que Vox li copià l'argument, però a Galiacia amb Feijóo com a president cal saber gallec per treballar a l'administració.

        

Entrevista al diari ARA sobre el meu llibre "Els ultres són aquí"

Xavi Tedó, Diari ARA, 11 i 12 d'abril de 2022 

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en l’extrema dreta, acaba de publicar Els ultres són aquí (Pòrtic), en què detalla els vincles de Vox amb la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada, que va ser la primera força xenòfoba a desembarcar a les institucions catalanes.

 El llibre comença amb un sopar entre Montserrat Nebrera i Josep Anglada el 2009. Quina importància té aquest sopar?

— Molta, perquè hi ha dirigents que després desembarcaran a Vox. Jorge Buxadé es mantindrà al PP, tot i seguir amb entitats ultres i ser un dels organitzadors d'aquest sopar, però Joan Garriga, Santiago Gotor i Miguel Ángel Chiquillo, que són del sector nebrerista que ha perdut les primàries del PP, aniran a PxC. Garriga i Gotor reclamen durant el sopar que Nebrera sigui la candidata de PxC per la seva escassa implantació a Barcelona, però Anglada els va respondre: "Lo líder soc jo". Davant la seva negativa, Nebrera funda Alternativa de Govern, que treu poc més de 2.000 vots. Ignacio Garriga i la seva promesa, Violeta Prat, aniran a la llista, però en surten espantats amb el fals vídeo porno de la candidata.

¿Els vincles amb nazis fan que PxC no entri al Parlament el 2010?

— Van fer errors de manual. PxC estava formada per aduladors d’Anglada, i era un descontrol sense organització i amb lluites internes. Anglada fa fora l’empresari Pablo Barranco, a qui havia nomenat com a secretari general després de sufragar un parell d’actes a Barcelona, perquè exigeix estar entre els cinc primers. Barranco proposava que tots els representants del partit fessin el mateix discurs i que no hi haguessin caps rapats als actes.

¿I no ho aconsegueix?

— L’última setmana de campanya, TV3 va donar un minut als partits extraparlamentaris, i mentre Anglada va dient que els immigrants han de marxar, la càmera enfoca el clatell d’un cap rapat al públic que tenia tatuat White pride [Orgull blanc] i un 88, per la vuitena lletra de l’alfabet, la hac, inicials de Heil Hitler. Això li va prendre vots.  

¿El Procés li dona l’última estocada?

— Fa que l’eix identitari entre la gent de casa i de fora passi a ser entre català i espanyol, i hi ha dirigents que creuen que s’ha d’anar cap al mig, d’altres que es fan independentistes i alguns que defensen que "España es una y no cincuenta y una" i PxC es va desinflant. Quan fan fora l’Anglada, el partit s’enfonsa. Afortunadament.

Anglada diu que es vol tornar a presentar a les municipals. ¿Està amortitzat o encara té corda?

— El Procés provoca que tregui 3.000 vots a les municipals i només 1.000 a les catalanes o espanyoles. Ara amb el Procés en una altra situació, potser es recuperarà. En tot cas, a les darreres municipals Anglada no va entrar perquè va ser inhabilitat abans dels comicis per amenaçar un militant d’Arran. L'alcaldessa Anna Erra està fent una bona gestió i té poca oposició, però al carrer sí que la fa Anglada, que té un gran magnetisme, i ara que el tema independentista no és central, té opcions.

¿Tindrà competència?

— Aliança Catalana de Sílvia Orriols sembla que vol presentar-se. A Ripoll fa tres anys es va presentar també l’Ester Gallego, ex-PxC a Manlleu, per Som Catalans, que defensa una Catalunya catalana, per fastiguejar Orriols. Si no s’hagués presentat el Front Nacional de Catalunya (FNC), hauria obtingut dos regidors a Ripoll, perquè Gallego va rebre 250 vots. Les lluites caïnites de la ultradreta espanyolista les han reproduït a Catalunya.

 ¿PxC és el model en el qual s’emmiralla la ultradreta espanyola quan assoleix 67 regidors el 2011 a les municipals?

— A diferència d’Europa, fins fa poc no hi havia cap diputat verd o ultra a Parlaments autonòmics o al Congrés. A Madrid, la ultradreta franquista-falangista no evoluciona; a València, hi ha l’anticatalana, i a Catalunya, primer la intel·lectual CEDADE, després PxC, que basa el seu discurs en la immigració, i el Casal Tramuntana, que imita la Casa Pound. A Catalunya hi havia la ultradreta innovadora. Sabia que havia de girar full al franquisme.

Comenta que Vox és una escissió del PP a Espanya i, a Catalunya, de PxC i de la ultradreta clàssica.

— Mirem d’on venen dos diputats de Vox a Madrid. Juan José Aizcorbe va estar a Fuerza Nueva i Juan Carlos Segura, al Frente Nacional de la Juventud, una branca de Fuerza Nueva que apostava per l’acció directa i que va ser condemnat per llençar còctels Molotov a la seu d’UCD i cremar la figura del rei del Museu de Cera de Barcelona. Al Parlament, alguns venen de PxC com Joan Garriga o Mónica Lora i l'assessor Jordi de la Fuente. Vox a Catalunya és la ultradreta clàssica. A Espanya són gent d’Hazte Oír i militants del PP descontents amb Rajoy perquè el veuen feble amb la memòria històrica, el matrimoni gai i l’avortament. El PP porta al TC aquestes lleis, però quan governa només deroga l’avortament sense consentiment matern als 16 anys, però deixa la llei de terminis.

Sense fer d’acusació al judici del Procés, Vox no hauria desembarcat a les institucions?

— Vox no deixava de ser testimonial, però quan escapcen Manos Limpias, que havia estat acusació popular amb el 9-N, Ortega Smith té les mans lliures per presentar denúncies amb l’1-O i comença a adquirir quota als mitjans. Amb la moció de censura a Rajoy tot se li posa a favor.

I això que Vox no tenia pensat presentar-se a les andaluses.

— Després de la moció, Vox organitza actes a Barcelona i Madrid que desborden totes les previsions i s’acaben presentant i treuen 12 diputats. Els pactes a Madrid i a Múrcia els donen un impuls.

¿Feijóo pot revertir la fuga de vots cap a Vox?

— Per treballar a l’administració pública a Galícia es requereix el gallec com a requisit o mèrit, veurem com gestiona Feijóo aquesta qüestió de la qual Vox fa bandera.

¿Ha tocat sostre Vox a Espanya i a Catalunya?

— És imprevisible. Caldrà veure com aguanta Pedro Sánchez les seves contradiccions amb Podem, i quin discurs fa Feijóo. La ultradreta ha entrat a les institucions amb un discurs populista amb respostes fàcils a temes complexos i els partits tradicionals no en saben donar. 

Llegir al diari ARA

 

 

Entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio sobre les eleccions d'avui a França amb Marine Le Pen que passarà a la segona volta, i la candidatura del també ultra Éric Zemmour

 

 Clica aquí per escoltar entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio

DE SARAJEVO A MARIÚPOL. Es compleixen 30 anys inici setge de Sarajevo. Després d'aquella guerra es va universalitzar la persecució de crims de guerra i genocidi. Ara amb les massacres de Rússia a Ucraïna, s'esmicola tota l'arquitectura de relacions internacionals en esdevenir el líder de la segona potència mundia un criminal de guerra

 

 Xavier Rius Sant, El Punt Avui, dissabte 9 d'abril de 2022

 Llegir al Punt Avui

Aquesta setmana es commemora a Sarajevo els 30 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia i del setge que va patir la ciutat. Donada la magnitud dels crims comesos pels líders serbis, i també per alguns comandaments de l’exèrcit croata i de la guerrilla kosovar en aquelles guerres balcàniques, l’ONU creà el Tribunal Penal de l’antiga Iugoslàvia, que va condemnar alguns dels responsables. I el 1998 creà la Cort Penal Internacional perquè es poguessin perseguir arreu del món els crims de guerra, crims contra la humanitat i el genocidi, confiant que en el futur atrocitats d’aquesta mena no quedessin impunes. Però ni els EUA, ni Rússia ni la Xina no van signar el tractat en no voler sotmetre’s a la seva autoritat. Tot i això, els delictes de genocidi i crims contra la humanitat van ser inclosos en els codis penals de la majoria d’estats, un fet que permet la persecució dels seus autors si trepitgen el territori d’altres països.

A Bòsnia, després d’una intervenció militar liderada pels EUA, les parts van acceptar els acords de Dayton, que establien que Bòsnia seria un estat amb dues entitats, la República Srpska de Bòsnia i la Federació de Bòsnia i Hercegovina, amb tres copresidents, un serbi, un croata i un bosnià musulmà. I mentre que a la Federació, tot i la majoria de bosnians musulmans i croates, també hi viuen milers de serbis, a la República Srpska són pocs els bosnians musulmans que hi van poder tornar. Però aquesta arquitectura constitucional no ha funcionat i aquest últim any el copresident serbi de Bòsnia, Milorad Dodik, amb el suport d’altres líders serbis, ha proposat desvincular la Republika Srpska de l’estat bosnià per unir-se a Sèrbia, mentre bona part de la població sèrbia continua negant que a Srbrenica o a Sarajevo es produïssin crims de guerra o genocidi.

El món va tancar els ulls fa set anys pels crims comesos per l’exèrcit rus a Síria, potser per creure que, en ser l’enemic a derrotar Estat Islàmic i Al-Qaida, era un mal menor el càstig que patia la població civil de les zones que controlaven aquest grups. Ara, després del fracàs del pla de Putin, que pensava que l’enderrocament del govern de Kíiv, l’annexió del Donbass i l’ocupació d’altres regions estratègiques d’Ucraïna seria com l’entrada dels tancs russos el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga, que es van completar en un dia, l’exèrcit rus està aplicant els mateixos mètodes que a Alep o a Txetxènia. Moscou i els mitjans de comunicació russos neguen els fets, com feien els radicals serbis a Bòsnia. Si fa trenta anys les imatges del civils morts a Sarajevo per Sèrbia eren un muntatge, ara pel govern i els mitjans de comunicació russos les imatge dels civils executats a Butxa i dels de l’estació de tren de Kramatorsk també són falses. Putin, que no vol fer marxa enrere i reconèixer que va menysvalorar la voluntat dels ucraïnesos, martiritza Mariúpol i altres ciutats com ho va fer amb Alep. I no està disposat a deixar-se agafar com Milosevic. I tota l’arquitectura de pau i seguretat del món s’ha esmicolat en liderar la segona potència del món un criminal de guerra.

 

         

Presentació del llibre "Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox" a Terrassa

 Dijous presento el llibre a Terrassa