dissabte, 24 de gener del 2026

"De Anglada a Orriols: así se forjó la nueva extrema derecha catalana". Publico esta Tribuna de Opinión en El País

 


Junts ha entrado en pánico. Alcaldes y dirigentes de la formación que dirige desde Waterloo Carles Puigdemont saben que muchos de sus electores darán su voto en las próximas elecciones municipales a Aliança Catalana. Una preocupación que comparten los demás partidos catalanes, ya que las encuestas señalan que, de celebrarse ahora autonómicas, la formación de Silvia Orriols pasaría de 2 a más de 20 diputados. Pero para eso faltan todavía dos años y medio y antes hay elecciones municipales, en las que no sólo Junts sino también ERC y la CUP ven peligrar sus alcaldías por la irrupción de la nueva ultraderecha independentista. ¿Cómo es posible que un partido que en 2023 sólo se presentó en tres municipios ahora se vea como una amenaza que ha provocado que Junts endurezca su discurso sobre la inmigración?

Hasta 2018, España era uno de los pocos países de la Unión Europea en los que la extrema derecha no tenía una presencia significativa en las instituciones. Con una excepción, precisamente en Cataluña, donde Plataforma per Catalunya, el partido de Josep Anglada, obtuvo 67 concejales en 2011, pero fracasó en su intento de dar el salto al Parlament. Una de las causas de su declive fue que el procés desplazó el debate identitario del que se nutre la ultraderecha —si los de fuera son una amenaza para los de aquí— por otro debate también identitario: si los ciudadanos se sentían más españoles o más catalanes, si querían seguir siendo parte de España o vivir en una república independiente.

Aunque fundado en 2013, Vox fracasó electoralmente hasta que Javier Ortega Smith, ahora caído en desgracia dentro de su partido, interpuso diversas querellas contra políticos independentistas, para acabar ejerciendo la acusación en el Supremo, lo que le dio una cuota mediática sin la cual no habría salido de la marginalidad. Vox no dio el salto agitando el miedo a la inmigración ni manifestándose contra el aborto, sino gracias a la visibilidad que obtuvo ejerciendo de acusación contra el independentismo. Una independencia que Puigdemont y Oriol Junqueras mostraban como alcanzable, afirmando que tenían sólidos aliados internacionales y unas estructuras de Estado preparadas para activar la desconexión, incluso si España se negaba a negociar.

Pero el 17 de agosto de 2017, seis semanas antes del referéndum independentista, se produjeron los atentados de la Rambla y Cambrils, ejecutados por un grupo de hijos de inmigrantes marroquíes nacidos o crecidos en Ripoll y captados por un imán del que se publicarán informaciones sobre su condición de confidente de la Guardia Civil y del CNI. Y la evidencia de que unos chicos a los que todo el mundo conocía en Ripoll, hablaban catalán y se consideraban integrados habían cometido esos crímenes monstruosos afectó emocionalmente a la sociedad ripollesa. En dicho contexto se produjo el error de dar voz en la tribuna de la concentración de repulsa por los atentados que se celebró en Ripoll a Hafida Oukabir, hermana de dos miembros de la célula: Moussa, que murió en Cambrils, y Dris, que fue quien alquiló las furgonetas que iban a utilizarse como coches bomba. El 26 de agosto de 2017, ante unas 3.000 personas, la hermana de los dos terroristas hizo un parlamento en el que mostró la radicalización de estos jóvenes como un fracaso de la sociedad ripollesa, más allá de afirmar que el islam condenaba dichas acciones. Acabado el acto, muchas vecinas se abrazaron a ella, llorando y casi pidiéndole perdón, como si la culpa de la radicalización de sus hermanos fuera de los ripolleses. Pero meses después, se filtraron los audios de Hafida en los que hablaba con sus padres, a los que decía que Moussa, como buen musulmán, había seguido la llamada de Alá. Y durante el juicio se difundieron los vídeos de los jóvenes mientras fabricaban explosivos y decían en catalán “os mataremos a todos”. Y Orriols recogió el sentimiento de rabia de muchos ripolleses, quienes pensaban que los partidos y entidades de la localidad habían mostrado más solidaridad con las familias de los terroristas que con las víctimas.

Orriols, mileurista con cuatro hijas y un hijo, había creado el grupo Els Intransigents, que tenía como referente a Daniel Cardona, líder de Estat Catalá, quien afirmaba en los años veinte que “un cráneo de Ávila no será nunca como uno de Plana de Vic” y se enfrentó a Francesc Macià en 1931 porque, tras proclamar la República Catalana, dio marcha atrás y encajó la Generalitat dentro de la República Española.

Orriols sólo obtuvo un escaño de concejal en Ripoll en 2019 pero, cuatro años después, Junts, que gobernaba el municipio, se desplomó. Junts bajó a tres concejales mientras Aliança se convertía en la fuerza más votada, con seis. Aunque Junts rechazó sumarse a un Gobierno de coalición, dijo inicialmente que apoyaría la investidura de un Ejecutivo municipal liderado por ERC, con el PSC y la CUP. Pero finalmente se desdijo y, al no alcanzar la candidata de ERC la mayoría absoluta en el pleno, Orriols obtuvo la alcaldía al ser la fuerza más votada. Ya como alcaldesa, demorando el empadronamiento de inmigrantes o anunciando el castigo a conductas incívicas protagonizadas por foráneos, consiguió una notoriedad amplificada en las redes que se haría viral y de la que no habría gozado si fuese la líder de la oposición municipal.

En la campaña de las elecciones al Parlament de 2024, Orriols desempolvó su segundo argumento: que el procés fue un engaño, ya que Puigdemont, como Macià en 1931, se echó atrás. Y empezó a presentarse como la salvadora de Cataluña, tuiteando que, desde Ripoll, cuna de Cataluña, ella, que nació un 9 de octubre, día en el que el rey Jaume I expulsó a los musulmanes de Valencia liderará la liberación la nación. Y ya desde el Parlament, con intervenciones contundentes que, como cantos de sirena, son virales en las redes, intercala la frustración por la traición de Puigdemont y el rechazo a la inmigración con las críticas al wokismo y al Pacto Verde.

Xavier Rius Sant es periodista y autor de libros como Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron (Akal) y Aliança Catalana. Els nostres ultres (Icaria Editorial).

Leer en El País

dimarts, 13 de gener del 2026

L'Iran no és Veneçuela ni Khamenei és Maduro. El Triangle

 



Xavier Rius Sant, El Triangle 12 de gener de 2026   


Des de la mort de la jove Mahsa Amini, el setembre de 2022, brutalment colpejada per la policia de la moral per no portar el vel ben posat, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes massives protagonitzades per joves, demanant l’obertura del règim, expectatives laborals i la fi d’imposicions com el vel islàmic a les dones. Unes protestes que en alguns moments havien tingut una resposta policial implacable, provocant centenars de morts, i en altres, una lleugera relaxació de la pressió a les dones, no castigant als grups de noies i dones que anaven pel carrer sense vel.

Fa uns mesos, coincidint amb els bombardejos d’Isarel a instal·lacions nuclears i militars d’Iran i l’assassinat del el general Hossein Salamí, cap de la Guàrdia Revolucionària, es va especular que el règim estava a punt de caure, emergint a les xarxes socials i als mitjans de comunicació dels Estats Units i Israel, Reza Pahlavi, fill del sha destronat el 1979, que es postulava per tornar al país com a figura de consens, prometent implantar una democràcia i unes llibertats que l’Iran mai no ha tingut, tampoc en temps del seu pare. Fins no fa gaire el règim teocràtic liderava l’eix xiïta o de la resistència a Israel, format per Hizbul·là, el règim sirià d’Al Assad, els hutis del Iemen, les milícies xiïtes iraquianes, i Hamàs. Eix que s’ha trencat mentre Donald Trump amenaçava una setmana sí una no, de tornar a atacar l’Iran si continua amb el seu programa nuclear.

Des de fa tres setmanes, a causa de la greu crisi econòmica que pateix l’Iran, amb la devaluació del rial i la inflació disparada, i la manca d’expectatives pels joves, van començar a les principals ciutats protestes espontànies protagonitzades per joves sense cap lideratge clar que, en ser brutalment reprimides pel règim han causat més de mig miler de morts. Ara després de l’operació militar de captura de Nicolás Maduro i la probable submissió del chavisme al que ordenen Trump i Marco Rubio per tal que Delcy Rodríguez faci una transició controlada i, sobretot, permeti que els Estats Units obtinguin el control de petroli veneçolà, Donald Trump amenaça de fer el mateix a l’Iran.

Però res fa pensar que fos exitosa una repetició de la jugada a l’Iran, matant o capturant al Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei i alguns caps de l’exèrcit i la Guàrdia Revolucionaria, per forçar, per exemple al president Masud Pezeshkian, a posar-se a les ordres de la Casa Blanca. El control del petroli iranià i la modernització dels seus pous i refineries de moment no està a l’equació. L’element cabdal és la fi definitiva del programa nuclear com demana Israel. Encara que el sha a l’exili, Reza Pahlavi somnia en tornar a l’Iran i crida a les masses des de les xarxes socials i entrevistes de canals americans i israelians a desobeir als aiatol·làs, el sistema teocràtic iranià, liderat per uns clergues que tenen interioritzat el martirologi del xiisme i uns Guardians de la Revolució que s’enriqueixen amb el control de l’economia i la corrupció, no sembla que ni clergues ni militars, ni els Guardians de la Revolució estiguin gens disposats a baixar el cap davant Trump, sota l’amenaça de ser assassinats o capturats, ja que per un xiïta convençut el martiri es una opció que no espanta.

Els dos grups iranians d’oposició a l’exili, a diferència de Corina Machado i Edmundo González que tenen una legitimitat electoral i un aparell polític a l’interior, no tenen cap legitimitat aconseguida amb eleccions, ni una estructura organitzada a l’interior. Una part de l’oposició gira com he dit, a l’entorn del fill del sha Pahlavi que fugí de l’Iran amb el seu pare el 1979, que mai ha reconegut que el seu règim era corrupte i criminal, més enllà que no tingués cap legitimitat històrica per més que Reza I, l’avi, s’autoproclamés Sha el 1925 amb un cop d’estat, i el seu fill, el Sha destronat per Khomeini, intentés mostrar-se com la reencarnació de Cir el Gran que regnà sis segles abans de Crist. L’actual hereu, Pahlavi III, que viu en l’opulència, té tres filles que llueixen vestits escotats, una de les quals es presenta com l’hereva al tro, però mai ha demanat perdó pels crims i l’espoli del país que va fer el seu pare, i proposa convertir l’Iran en un règim democràtic i laic que ell presidiria. I tot i no tenir estructura a l’interior, diu que han contactat amb ell caps de l’exèrcit i la policia als qui anima a sublevar-se. El que sí es cert és que en les manifestacions d’aquests dies hi ha joves que porten la bandera iraniana sense l’escut islàmic que han substitut pel lleó reial del sha.

L’altra grup opositor és el Consell Nacional de Resistència d’Iran, creat pels antics mujaidins comunistes que ajudaren a Khomeini a fer caure el sha, però després foren perseguits pel règim dels aiatol·làs. Estan liderats per una dona, Maryam Rajavi, la qual per desgrat de les noies que protesten a l’interior, sempre va amb el vel islàmic cobrint els cabells.

I més enllà que no hi hagi una oposició capaç de prendre el control del país, perquè dic que és impossible fer com a Veneçuela d’obligar al numero dos i l’estructura política de l’estat a obeir el que diu Trump si no volen acabar morts o empresonats? Doncs perquè l’estructura de poder creada per Khomeini no deixa escletxes per un canvi de règim. Per començar si Khamenei fos mort o segrestat, els seu successor hauria de ser un aiatol·là designat per l’Assemblea d’Experts formada per 86 clergues i aquests no obeirien a Trump.

Per això els únics que ara per ara podrien ser capaços de forçar un canvi de règim serien l’exèrcit, la policia i el cos dels Guardians de la Revolució amb el suport de part del clergat i del Parlament. Però aquests tenen les mans massa tacades de sang. I evidentment més enllà que per exemple Rússia permetés l’exili d’alguns allà com Al Assad, no acollirà a centenars d’aquests que si es quedessin podrien ser acusats de l’assassinat de manifestants. Sí que és possible que Trump torni a bombardejar l’Iran o fer assassinats selectius de dirigents de l’aparell, però no pot nomenar ell als nous líders. I en cap cas repetirà l’error de Bush fill quan va envair l’Iraq que va dissoldre l’estat.
La llibertat, lamentablement pot trigar molt a arribar a l’Iran.
                                              

Fotos que vaig fer el 2009 a L'Iran a Teheran i Isfahan flagel·lant-se durant la celebració de l'Ashura  يوم عاشوراء o conmemoració de la batalla de Kerbala i la mort de l'imam Hussein   الحسین بن علی (3r imam) o derrota dels xiïtes front els sunnites. Els xiïtes esperen el retorn del 12 imam, el Mahdi, molt similar a la vinguda del Messies del judaisme i al Judici Final del cristianisme.


divendres, 9 de gener del 2026

Demà a la tarda el grup ultra Núcleo Nacional fa acte de presentació del grup a Barcelona en un lloc encara no fet públic. Grups antifeixistes convoquen a contramanifestar-se

 Actualitzat dissabte 10 a les 21 hores: L'acte de NN s'ha fet a un polígon de Sentmenat, Avinguda Principal n 35. Sembla que ha estat llogat només per avui, que no serà la seva seu. Hi ha hagut manifestació antifeixista amb càrregues policials. Bona part dels ultres històrics del Vallès i l'Àrea Matropolitana, ex membres dels Casuals dels Boixos Nois, Ultras Sur, Brigadas Balquiazules, Último Bastión o el Casal Tramuntana,  com Dídac González Iván Chicano i Sergi Verdaguer hi eren presents.   

Els propietaris de la nau afirmen que la van llogar a un tercer per fer una conferència.

Actualitzat diumenge 18 de gener. Han penjat vídeo de l'acte i no hi surt Manel Rojo, però sí un tal César que sembla ser el delegat a Barcelona, Iván Rico Olivares (Una Rana Baneada) i Alberto Pugilato.



El grup ultra, Núcleo Nacional, nascut fa dos anys després de les protestes a Ferraz, contra la llei d'amnistia, i legalitzat com associació, ha convocat per demà dissabte a la tarda un acte de presentació de l'associació a Barcelona i del seu grup a Catalunya. A les xarxes socials dona un enllaç per inscriure's i afiliar-se, i els que així ho facin rebran un missatge hores abans de l'acte indicant la ubicació. Grups antifeixistes convoquen a contramanifestar-se, pel que han inscrit a algun militant confiant que NN comuniquí aquesta tarda o demà la ubicació real. Però podria ser que l'acte es faci abans i no s'indiqui als qui s'inscriuen per aquest canal ni el lloc ni l'hora i que els assistents reals, militants i simpatitzants ja estiguin contactats per un altre canal i fins i tot que l'acte se celebri al migdia o a les quatre de la tarda enlloc de les sis com anuncien. Descarto que la seu de Núcleo Nacional a Barcelona sigui la del Club Empel de Javier Barraycoa, contigu a la seu de Vox, que després de sis anys i mig d'activitat tanca definitivament per la seva inviabilitat econòmica.

Tot i que al Registre d'Associacions Núcleo Nacional consta com a dirigent del grup l'ex membre de Democracia Nacional, Enrique Lemus, i de seu legal, l'antiga seu de Democracia Nacional al carrer Renedo número 10 de Valladolid, el grup té la seva seu, coneguda com "El Nido" o "El nido de águila" que era com s'anomenava la residència de muntanya de Hitler, i s'ubica al carrer Maria Tubau al nord de la ciutat de Madrid. I els seus líders principals són Ivan Rico Olivares, conegut com "Una rana baneada", el seu germà David, el cantant Alberto "Pugilato"  i la ex militant de La Falange i ex líder del desaparegut Bastión Frontal, Isabel (Medina) Peralta. El que parla a cara descoberta en el video que s'anuncia l'acte de Barcelona (Manel R.G.) és un habitual de la Corva de l'Espanyol i que a les municipals de 2019 va anar a la llista de Ciutadans a sant Andreu de la Barca i el maig de 2024 durant la campanya de les eleccions catalanes i europees seia a la graderia reservada als militants en actes de Vox. 

                                              

Manel Rojo Gallardo amb cabell i barba diferent, assegut a la grada de militants de Vox darrera Abascal a l'acte del 10 de maig de 2024

La Fiscalia de Delictes d'Odi, la Guàrdia Civil i la Comissaria General d'Informació del Cos Nacional de Policia, investiguen desde fa temps el grup.  Grup que ha recollit el buit deixat per la desaparició de col·lectius com l'Hogar Social MadridBastión Frontal i Madrid Seguro. Ideològicament son ultracatòlics, neofraquistes i propers al nacional socialisme. Tot i la bona relació que tenen amb La Falange, ells van encaputxats a les manifestacións,  mentre La Falange, com va deixar clar a la manifestació del passat 21 de novembre a Madrid, demana que es vagi a cara descoberta ja que "els falangistes no tenim por a donar la cara ni ens amaguem de res"


                                                          


El que anuncia l'acte no havia militat gaire a grups ultres i neonazis. Es diu Manel Rojo Gallardo, i a les municipals de 2019 va anar a la llista de Ciudadanos al seu municipi. Després se l'havia vist a actes de Vox com aquest del 10 de maig de 2024 a la Plaça Artós. Es habitual de La Corva de L'Espanyol.
                     

Manel Rojo, amb americana clara, a l'esquerra de la foto