"SE ACABÓ LA FIESTA" DEL COMUNICADOR POPULISTA ALVISE PÉREZ, ÚNICA CANDIDATURA ULTRA AL MARGEN DE VOX CON POSIBILIDADES DE CONSEGUIR ESCAÑO EL 9 DE MAYO AL ESTILO RUIZ MATEEOS O JESÚS GIL. El declive de los partidos ultras tradicionales tras la irrupción de Vox, hace de la Falange Española de las JONS la única candidatura de la ultraderecha tradiconal que se se presenta.

                                       

A la convocatoria electoral de las Elecciones Europeas del próximo 9 de junio en la que  Vox según todas las encuestas mejorará los resultados de 2019, que obtuvo 3 eurodiputados que fueron 4 tras el Bréxit, la candidatuta de Falange Española de las JONS es la única lista de la ultraderecha tradicional que se presenta. Ello confirma de nuevo que Vox ha dejado sin espacio y ha mermado el número de militantes a los grupos ultras tracionales que durante décadas vivieron sus cíclicos enfrentamientos cainitas. Hoy destacados ex militantes de Democracia Nacional, de los distintos grupos Falangistas, del Movimiento Social Republicano o de Plataforma per Catalunya son concejales o diputados de Vox. 

Pese a que Democracia Nacional continua activa, por primera vez en muchos años no concurre ni en solitario ni en coalición a las elecciones europeas. Sólo lo hace Falange Española de las JONS, en un candidatura en la que también se integran militantes y dirigentes de La Falange-FE. La candidatura Falangista está encabezada por el Jefe Nacional de Falange Española de als JONS. Norberto Pico, seguido del independiente Martín Sáenz de Ynestrillas que hace cinco años encabezó la candidatura de la coalición ADÑ.        

No obstante sí que concurre una candidatura populista independiente de ideario ultra denominada "Se acabó la fiesta", encabezada por el comunicador ultra y conspiranoico y antivacunas  Alvise Pérez.  Candidatura que poone la corrupción real o imaginaria en el centro de su diana, ocupando un espacio similar al de José María Ruiz Mateos y Jesús Gil. Ruiz Mateos consiguió dos escaños en Estrasburgo y GIL diversas alcaldías. Luis Alvise Pérez Fernández, que fue portavoz de Ciudadanos en al Comunidad Valenciana y jefe de gabinete de Toni Cantó, adquirió una gran notoriedad durante la pandemia sumándose a otros comunicadores ultras intoxicadores, antivacunas y propagadores de bulos. Colaboró en el medio Estado de Alarma, si bien Javier Negre presidente del grupo el de Estado de Alarma TV, Javier Negre, no ha dado su apoyo a esta candidatura ya parece que apuesta en estos momentos por Vox y por Isabel Díaz Ayuso. Alvise Pérez en noviembre intentó capitalizar junto a Daniel Esteve de Desolkupa las protestas que se realizaban en la calle Ferraz de Madrid ante la sede del PSOE contra la aministía.

  

Sus acciones le han costado diversas condenas judiciales que de momento no son firmes al haberlas recurrido, siendo obligado a indemnizar con 5.000 euros a Manuela Carmena, y a la periodista Ana Pastor con 10.000 euros por publicar fotos privadas de una cena. Los jueces también tienen pendiente repetir una sentencia que le condenó a indemnizar con 60.000 euros a José Luis Ábalos, y le han exonerado de otra condena civil por otra demanda de Ana Pastor. Alvise Pérez ha confeccionado la lista con personas desconocidas a excepción del comunicador también ultra Vito (Zoppellari) Quiles, que ocupa el puesto 57 de la lista. 

                                  

EL FIN DE LA ULTRADERECHA TRADICIONAL

Hace cinco años la candidatura de la coalición Adelante España ADÑ, formada por Falange Española de las JONS, La Falange-FE, Democracia Nacional, y Alternativa Española (AES) consiguió sólo 11.798 votos. Cifra muy inferior a los 55.000 que obtuvieron estos grupos por separado en 2014. Y es que la reconciliación de las dos Falanges y la decisón de presentarse unidas junto a Democracia Nacional y Alternativa Española (AES) se tomó el verano de 2018, cuando nadie imaginaba que Vox iba a dar la sorpresa en la elecciones andaluzas de 2018 y en las elecciones generales de abril de 2019  

El espacio de agitación que están abandonando estos grupos en declive lo está ocupando el nuevo grupo Núcleo Nacional surgido de las protestas Noviembre Nacional.

Estos fueron los resultados de 2009 y 2014 cuando se presentaron por separadio diversa candidaturas a las elecciones europeas:

FE JONS:  21.577  votos en 2014. Y 10.031 votos en 2009.
Impulso Social (AES+Familia y Vida + Com Trad Carlista) 17.774 votos  en 2014

Alternativa Española AES 19.583 en 2009 y Familia yVida 10.456 en 2009

La España en Marcha     (AN+MCE+NPE+FE):  16.879 votos
Democracia Nacional (DN): 12.904 votos en 2014. 9.950 en 2009
Movimiento Social Republicano (MSR): 8.875 votos.  6.009 en 2009

OKDiario, OK Diario

Netanyahu i Raisi, la ruleta de la història. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 22 de maig de 2024

Un servidor que escriu habitualment de temàtiques com la immigració, el racisme i els conflictes del Pròxim Orient hi ha dues paraules que intento evitar, antisemitisme i islamofòbia, que considero equívoques i confuses. Per a mi és equívoc el concepte d’antisemitisme, no només per que s’engloba sovint aquí qualsevol crítica a Israel, equiparant a qui se l’acusa d’això de voler un nou Holocaust jueu, quan els àrabs també són semites, sinó perquè es titlla d’antisemita qui senzillament és antisionista i qüestiona el dret de Israel a constituir un estat en un territori del que van expulsar fa 76 anys els seus habitants, els palestins. I ser antisionista, és a dir negar el dret a Israel o ocupar un territori determinat per fer-hi un estat propi, no significa ni negar l’Holocaust ni desitjar cap mal a les persones de religió o tradició jueva. I pel que fa al d’islamofòbia, tampoc m’agrada ja que criticar la negativa de moltes societats de majoria islàmica que impedeixen als seus deixar de creure i manifestar que són ateus o que han canviat de religió i, sobretot, a les filles de musulmans, mantenint o no la fe, a viure de manera laica i poder iniciar una relació sentimental amb un no musulmà, no és tenir fòbia a ningú. Com tampoc és fòbia vers cap religió ni cap col·lectiu rebutjar la intromissió en l’àmbit privat que fan cada vegada més les societats islàmiques vers la vida de les dones, en uns casos, com passa a l’Iran de castigar per llei a qui no porta en públic el vel tapant els cabells, i en molts altres les mateixes famílies i societats islàmiques assetjant a aquelles dones que consideren com de la pròpia comunitat que es neguen a portar-lo. Quelcom que passa també a Catalunya.

Escric això perquè avui s’ha confirmat la mort del president de l’Iran, Ebrahim Raisi, conegut de quan era jutge, com el Botxí o el Carnicer de Teheran, per la facilitat amb la que enviava a detinguts acusats de ser dissidents polític a morir a la forca o afusellats, protagonitzant un dels episodis de repressió més despietats l’estiu de 1988 quan va fer matar cinc mil persones de totes les edats, també moltes dones i adolescents. I en el seu mandat com a president després d’unes eleccions on no va haver-hi lloc per reformadors com ho van ser els ex presidents Hassan Rouhani i Muhammad Khatami, que per l’oposició del Líder Suprem Ali Khamenei, dels aiatol·làs i dels anomenats Guardians de la Revolució, van fracassar rotundament en el seu intent de canviar les coses. I durant el mandat presidencial de Raisi, acabat bruscament ahir amb l’accident de l’helicòpter on viatjava, ha exercit una repressió ferotge contra les dones que es neguen a portar el vel que va esclatar amb la mort de la jove Mahsa Amini el setembre de 2022.

Per la repressió ordenada per Raisi aquests vint mesos han mort prop de sis-centes persones, la majoria dones joves. Unes han mort al carrer, altres a comissaria i altres penjades condemnades pel delicte de “combatre a Al·là i portar la corrupció a la Terra”. Una lluita contra el masclisme i la imposició del vel que una part del moviment feminista europeu i català no li ha donat suport en entendre que una dona que porta vel és una dona empoderada. Però més enllà d’aquesta qüestió que ha omplert de sang el mandat de Raisi, caldrà veure ara qui agafa la direcció del govern amb les eleccions fictícies que se celebraran d’aquí cinquanta dies, tenint en compte que el Líder Suprem, Alí Khamenei, amb vuitanta cinc anys d’edat, també necessitarà aviat un substitut. Uns substituts que caldrà veure si voldran o podran destensar la tensió a la regió. Recordem que l’Iran controla l’Eix de Resistència format per les milícies xiïtes de l’Iraq, grups armats de Síria, Hizbul·là al Líban, els hutis del Iemen, i Hamàs a Gaza. Grups que Iran ha utilitzat per enfrontar-se amb Israel en el context de l’actual conflicte de Gaza.

I precisament per la seva actuació a Gaza contra la seva població civil avui la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional ha demanat la detenció del primer ministre israelià Benyamin Netanyahu i el ministre de Defensa Yoav Gallant en considerar que son penalment responsables de crims de guerra i crims contra la humanitat. La Fiscalia també ha demanat la detenció de líders de Hamàs que van ordenar els atacs del 7 d’octubre contra civils israelians. I evidentment no només Netanyahu, sinó la major part de la classe política d’Israel han respost titllant d’antisemita la Fiscalia del Tribunal Internacional.

Certament Netanyahu té en contra seu a bona part de la societat israeliana que es manifesta setmanalment demanant la seva dimissió, no pels crims a Gaza, sinó per la seva negativa a pactar amb Hamàs l’alliberament d’ostages i per la seva voluntat de perpetuar-se en el poder que ara allarga gràcies a la guerra. Però no ens enganyem, bona part de la societat israeliana és responsable dels crims dels que s’acusa Netanyahu i el cap de l’exèrcit, no només els partits religiosos que volen un territori “del riu fins al mar” sense palestins, sinó perquè bona part de la societat israeliana, com els descendents d’altres violències i genocidis en altres parts del món, han acabat adoptant com a propis els mètodes dels seus agressors i són absolutament incapaços d’empatitzar, en aquest cas amb els legítims habitants d’aquella terra on van decidir que per haver-hi viscut feia dos mil anys, era seva per designació divina.

La història de vegades es mou com una ruleta o com una nòria, i avui s’han produït dos fets que poden portar canvis o potser no. Raisi ja no hi és i Netanyahu tot i l’ordre de detenció farà el que sigui per continuar.

Netanyahu y Raisi, la ruleta de la historia

Xavier Rius Sant, El Triangle, martes 21 de mayo 2024

Un servidor que escribe habitualmente de temáticas como la inmigración, el racismo y los conflictos de Oriente Próximo hay dos palabras que intento evitar, antisemitismo e islamofobia, que considero equívocas y confusas. Para mí es equívoco el concepto de antisemitismo, no sólo por que se engloba a menudo aquí cualquier crítica a Israel, equiparando a quien se le acusa de eso de querer un nuevo Holocausto judío, cuando los árabes también son semitas, sino porque se tilda de antisemita a quien sencillamente es antisionista y cuestiona el derecho de Israel a constituir un estado en un territorio del que expulsaron hace 76 años a sus habitantes, los palestinos. Y ser antisionista, es decir negar el derecho a Israel u ocupar un territorio determinado para hacer un estado propio, no significa ni negar el Holocausto ni desear ningún daño a las personas de religión o tradición judía. Y en lo que se refiere al de islamofobia, tampoco me gusta ya que criticar la negativa de muchas sociedades de mayoría islámica que impiden a los suyos dejar de creer y manifestar que son ateos o que han cambiado de religión y, sobre todo, a las hijas de musulmanes, manteniendo o no la fe, a vivir de forma laica y poder iniciar una relación sentimental con un no musulmán, no es tener fobia a nadie. Como tampoco es fobia hacia ninguna religión ni colectivo rechazar la intromisión en el ámbito privado que hacen cada vez más las sociedades islámicas hacia la vida de las mujeres, en unos casos, como ocurre en Irán de castigar por ley a quien no lleva en público el velo tapando el cabello, y en otros muchos las mismas familias y sociedades islámicas acosando a aquellas mujeres que consideran como de la propia comunidad que se niegan a llevarlo. Algo que ocurre también en Cataluña.

Escribo esto porque hoy se ha confirmado la muerte del presidente de Irán, Ebrahim Raisí, conocido de cuando era juez, como el Verdugo o el Carnicero de Teherán, por la facilidad con la que enviaba a detenidos acusados de ser disidentes políticos a morir en la horca o fusilados, protagonizando uno de los episodios de represión más despiadados en el verano de 1988 cuando mató a cinco mil personas de todas las edades, también muchas mujeres y adolescentes. Y en su mandato como presidente tras unas elecciones que no hubo lugar para reformistas como lo fueron los ex presidentes Hassan Rouhani y Muhammad Jatami que por la oposición del Líder Supremo Ali Jamenei, de los ayatolás y de los llamados Guardianes de la Revolución, fracasaron rotundamente en su intento de cambiar las cosas. Y durante el mandato presidencial de Raisi, acabado bruscamente ayer con el accidente del helicóptero en el que viajaba, ha ejercido una represión feroz contra las mujeres que se niegan a llevar el velo que estalló con la muerte de la joven Mahsa Amini el septiembre de 2022.

Por la represión ordenada por Raisi estos veinte meses han muerto cerca de seiscientas personas, la mayoría mujeres jóvenes. Unas han muerto en la calle, otras en comisaría y otras colgadas condenadas por el delito de «combatir a Alá y llevar la corrupción a la Tierra». Una lucha contra el machismo y la imposición del velo que una parte del movimiento feminista europeo y catalán no ha apoyado al entender que una mujer que lleva velo es una mujer empoderada. Pero más allá de esta cuestión que ha llenado de sangre el mandato de Raisi, habrá que ver ahora quien asume la dirección del gobierno con las elecciones ficticias que se celebrarán dentro de cincuenta días, teniendo en cuenta que el Líder Supremo, Alí Jamenei con ochenta y cinco años de edad, también necesitará pronto un sustituto. Unos sustitutos que hará falta ver si querrán o podrán destensar la tensión en la región. Recordemos que Irán controla el Eje de Resistencia formado por las milicias chiítas de Irak, grupos armados de Siria, Hizbulá en Líbano, los hutis de Yemen, y Hamás en Gaza. Grupos que Irán ha utilizado para enfrentarse a Israel en el contexto del actual conflicto de Gaza.

Y precisamente por su actuación en Gaza contra su población civil hoy la Fiscalía del Tribunal Penal Internacional ha pedido la detención del primer ministro israelí Benyamin Netanyahu y el ministro de Defensa Yoav Gallant al considerar que son penalmente responsables de crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad. La Fiscalía también pidió la detención de líderes de Hamás que ordenaron los ataques del 7 de octubre contra civiles israelíes. Y evidentemente no sólo Netanyahu, sino la mayor parte de la clase política de Israel han respondido tildando de antisemita a la Fiscalía del Tribunal Internacional. Ciertamente Netanyahu tiene en su contra a buena parte de la sociedad israelí que se manifiesta semanalmente pidiendo su dimisión, no por los crímenes en Gaza, sino por su negativa a pactar con Hamás la liberación de rehenes y por su voluntad de perpetuar cese en el poder que ahora alarga gracias a la guerra. Pero no nos engañemos, buena parte de la sociedad israelí es responsable de los crímenes de los que se acusa a Netanyahu y al jefe del ejército, no sólo a los partidos religiosos que quieren un territorio “del río hasta el mar” sin palestinos, sino porque buena parte de la sociedad israelí, como los descendientes de otras violencias y genocidios en otras partes del mundo, han acabado adoptando como propios los métodos de sus agresores y son absolutamente incapaces de empatizar, en este caso con los legítimos habitantes de esa tierra donde decidió que por haber vivido hacía dos mil años, era suya por designación divina.

La historia a veces se mueve como una ruleta o como una noria, y hoy se han producido dos hechos que pueden traer cambios o quizás no. Raisi ya no está y Netanyahu pese a la orden de detención hará lo que sea para continuar.

Intervinc al Suplment de Catalunya Ràdio i als Matins de TV3 analitzant cimera ultra de Vox amb Milei, Le Pen i Meloni, i l'entrada de Vox al Parlament

Intervinc al Suplment de Catalunya Ràdio i als Matins de TV3 analitzant cimera ultra de Vox amb Milei, Le Pen i Meloni, i l'entrada de Vox al Parlament. Analitzo campanay de les elecciosn europpes i l'entrada d'Aliança Catalana i Sílvia Orriols al Parlament                                   

  

                    

Clioca per escoltar intervenció meva a El Suplemenst de Catalunya Ràdio amb Roger Escapa, del diumenge 19 de maig de 2024

Tele Diario, TeleNotícies, catalunya Ràdio, OK, intro, Sí, entrevista, vídeo.... 

Manifestació de 5.000 persones en favor de Palestina a Barcelona en solidaritat amb Gaza en l'aniversari de la Nakba

 Aquesta tarda més de 5.000 persones s'han manifestat a Barcelona en favor de Palestina, a l'iguala que a moltes altres ciutats d'Eyropa coincidint amb l'aniversari de la Nakba

La clau de la casa com a símbol del dret al retorn

Entrevista a VilaWeb i a ElDiario.es sobre l'entrada d'Aliança Catalana al Parlament

 

Llegeix entrevista a VilaWeb, dimecres 15 de maig de 2014 

Andreu Barnils

—Com neix Aliança Catalana?
—Per entendre’ls, s’ha d’entendre l’impacte emocional que van tenir a Ripoll els atemptats del 17-A. No hem de frivolitzar-ho. Gent de Ripoll que porta aquells nois a jugar bàsquet amb els fills, que hi sopen, que els consideren bons nois, i aquests nois cometen un atemptat. Crec que la primera reacció va ser equivocada, a Ripoll, quan surt la germana d’un dels morts, i d’un empresonat, i la gent quasi li demana perdó. “Els vostres fills han fet això perquè som islamòfobs.” És amb aquest impacte que Sílvia Orriols, que ve d’Estat Català, d’Esquerra Republicana i del grup dels intransigents, vol fer una llista, amb Fina Guix, provinent de CiU, però no confien en aconseguir les 500 signatures necessàries. I llavors van al Front Nacional de Catalunya, que és un partit que està congelat, de Jordi Casacuberta (l’home té més partits congelats, com Comunitat Nacional Catalana). Orriols i Guix li  demanen la sigla, i es presenten pel FNC. I Orriols entra a l’ajuntament com a regidora del Front Nacional. Després ve un segon fet molt important.

—Quin?
—Amb el judici dels atemptats del 17-A, hi ha les imatges dels nois fent les bombes a Alcanar, dient, en català, “fill de puta”, “ara us matarem”, “Al·là ens ha triat”. Aquestes imatges em van dir que van ser demolidores, a Ripoll. Demolidores. Finalment, poc abans de començar la pandèmia, apareixen tres persones, Jordi Aragonès (cosí del president Aragonès), Oriol Gès i més tard Lluís Arenys, que l’animen a trencar amb el Front Nacional, un partit que veuen encarcarat. I fan Aliança Catalana.

—Quins són els objectius d’Aliança?
—És un partit amb tres eixos: la immigració vista amb una mirada passada de voltes (per cada immigrant que ve, n’hi ha deu que viuen de jeure i del subsidi, diuen). El segon eix és la frustració pel procés, l’independentista emprenyat que diu “no heu fet el procés que ens havíeu promès”. I el tercer element, peculiar. La ultradreta tradicional té la teoria del gran reemplaçament, i diuen que George Soros, els lobbies de Brussel·les i Hollywood, aquest poder malèfic, envia a Occident la immigració africana per devaluar-nos genèticament. Orriols té aquesta teoria, però diferent: Espanya ens envia la pitjor immigració a Catalunya, d’una manera planificada i deliberada, per destruir-nos com a nació. La teoria que Espanya ens vol destruir així. A aquest tercer eix, conspiranoic, s’ha de dir que hi ajuda, i molt, Villarejo, o l’imam de Ripoll, si era confident. Després, també s’ha de tenir en compte el que explica Najat el Hachmi.

—Què és?
—Najat el Hachmi, a El País, venia a dir: “Vaig veure néixer Aliança Catalana quan la gent abraçava la germana dels assassins i demanava perdó després dels atemptats. Mira si som islamòfobs que el vostre germà ha fet això.” La Najat sempre critica molt la potenciació del vel per part d’ERC. Creu que aquesta política ha potenciat l’Orriols i el seu discurs del contracomunitarisme. El contracomunitarisme diu que tots podem ser transsexuals, però no hi ha punts liles per a les filles de musulmans. Per a totes menys per a elles? Noies que no poden anar al cinema amb un amic no musulmà. L’Orriols critica que hi ha lleis civils per a tots excepte per a les dones musulmanes. Com saps, una musulmana no es pot casar amb un infidel als seus països. I aquí sí que ho fan, a vegades, però aleshores l’infidel s’ha de convertir. Si no, la dona queda assenyalada. Com els pares que adopten marroquins.

—Què els passa?
—Que a Europa és requisit legal obligatori convertir-se a l’islam si vols adoptar nen. El Marroc, si no, no facilitarà adopció. I s’han de convertir a l’ambaixada. Si adoptes un nen marroquí, converteix-te. En conec casos. La Najat és molt crítica amb el fet que Podem o ERC posin el vel com a exemple d’apoderament. Tu mires les fotos de la diputada Najat Driouech d’un any abans de ser diputada, i anava d’occidental, sense vel. Penso, com la Najat, que en aquest punt ho fem malament, sí. I que Orriols s’aprofita d’això.

—Com descriuríeu Aliança?
—És un partit xenòfob, per mi això queda clar. És ultradreta? Fa un discurs com la ultradreta. Fa un discurs molt xenòfob i demagògic contra l’islam i els immigrants en general. I Jordi Aragonès es defineix com el Bannon català, i és una mica l’ideòleg, fa tweets constantment a favor de Meloni, d’Orban. Si el teu referent europeu és la ultradreta, doncs ets ultradreta, això és molt clar. Però fixa’t que, a la vegada, els seus referents són els Germans Badia, Daniel Cardona, Carrasco Formiguera. El nacionalisme conservador d’abans de la guerra. Els seus referents no són les forces totalitàries dels anys trenta. Daniel Cardona va lluitar amb la república. I Carrasco Formiguera va ser afusellat per Franco. I part de la seva gent no vénen pas de la ultradreta, vénen d’ERC, de Junts i de Solidaritat, sobretot. I això és inèdit a la Unió Europea.

—Ajudeu-me a fer una mica el perfil dels personatges clau. Sílvia Orriols.
—És una persona poc viatjada. La seva cosmovisió és molt reduïda. Un mes després de ser regidora, Ripoll s’agermana amb Capranica, un poble al costat de Roma. Ella, que mai ha pujat a un avió, hi va. I a l’aeroport del Prat diu, què és això tan gran? El segon viatge que fa és amb autocar a Estrasburg per veure Puigdemont. No té carnet de conduir. Cosmovisió molt tancada. Al grup dels intransigents es ficava amb els castellans. I ara ho fa amb els immigrants. És mare de cinc fills i viu ancorada en el passat. Parla de la FAI, per exemple. El problema que té ara és que, com que no han entrat Lluís Arenys, ni Jordi Aragonès ni Ges, ella no té el coneixement, per exemple, per a parlar de l’ampliació del Prat.

—Jordi Aragonès.
—Era a Unió Democràtica. Professor d’història. Cosí del president. I un dels néts de l’imperi Aragonès d’hotels. El seu avi va crear un imperi hoteler a tot el Maresme i a molts més llocs*. Abans, era proper a la família Pujol i a UDC, es defineix com l’Steve Bannon català. I és pro-Trump. Ideòleg del partit. Secretari de formació i programes. No el van voler posar de número u a Barcelona perquè no semblés una guerra entre cosins.

—Lluís Areny.
—Empresari alimentari. Molt desconegut per la gent.

—Oriol Gès.
—Ex-militant de Solidaritat. Treballador de banca. Oriol Gès és secretari d’organització. I essent secretari d’organització, fa un any va fer una cosa inaudita. Es va presentar de número sis d’un altre partit, Impulsem Manresa, que anava amb els drets electorals del PDECat. Si tu ets secretari d’organització d’un partit, no et presentis com a número sis per un altre, no?

—Qui sí que ha entrat és Ramon Abad, diputat per Lleida.
—Un jubilat del sector financer. I d’aquest sí que no en sé res.

—D’on treu el vot, Aliança?
—A Berga té el 10,6%. I A Berga ha governat la CUP. A Girona té el 6,4%. En aquests llocs han tret vot de juntaires emprenyats i de votants de la CUP. No de militants, però votants de la CUP. I després, d’ERC i de Vox. Penso en Salt o Manresa, on a les municipals es votava Vox, i ara han trobat un partit que uneix l’independentisme i el “no a la immigració”. Vox no baixa perquè ha tingut molt vot de gent jove. “És boja, l’Orriols, però igualment la voto perquè estic fart dels moros”, em deia gent de Moià. Són gent emprenyada per dues coses emocionals: la immigració, sobretot la musulmana (que és la que hi ha més a la Catalunya interior) i, després, atrau independentistes emprenyats.

—Quin futur veieu a Aliança?
—Si anem a una repetició electoral, tindran diners per a la campanya. Ara no en tenien. És el primer partit que entra al parlament sense haver enviat butlletes a casa. No tenia diners. I no ha sortit als debats. Si repeteixen eleccions, Orriols anirà al debat de TV3. I tindrà subvencions i diners.

—Però ella deia que era finançada per empresaris.
—Són gent que li deixava 2.000 euros. Empresaris, que diu ella, són gent que té un comerç, o advocats. El partit no tenia infrastructura. Però si el secretari d’organització fa pocs mesos es presentava per un altre partit! Feien la campanya amb una furgoneta i dos regidors.

—Voleu afegir res més?
—A l’estat espanyol i a Catalunya hi ha un sentiment racista molt menor que en altres punts d’Europa. Érem una excepció. No teníem partit d’ultradreta ni al parlament ni al congrés. Vox no arrelava reivindicant franquisme i avortament zero. Fins que va agafar la quota de pantalla amb Ortega Smith fent d’acusació particular al judici del procés. Aleshores, va fer el salt. Necessitava l’“Espanya es trenca”. I ara Aliança ha atret els emprenyats amb Puigdemont i Junqueras. Amb el “no a la immigració” no hauria passat de ser una llista municipal, com l’Anglada. Allò que li ha fet fer el salt és l’element identitari. Si Vox va necessitar “Espanya es trenca”, Aliança ha necessitat “ens han enganyat, hem de marxar, Espanya ens vol destruir enviant la immigració marroquina”. Ho deia així, jo: Vox i Aliança són els fills bastards del procés.

• En una primera versió es deia que el pare de Jordi Aragonès gestiona ara el holding hoteler. Aragonès ha parlat amb Xavier Rius per dir que només ho fan els seus tiets, i que ells n’estan desvinculats

¿De dónde sale Aliança Catalana? 12 de mayo 2024, El Diario.es Pol Pareja

sí, no, diaro, El Diario, Diari.es. Okdiario, sí Diario, Driari de,  Ok, vale,

Comença un nou judici a Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa i quatre persones més vinculades a la mateixa i Ediciones Ojeda. La llibreria va ser tancada el 2016 en complir-se un any del nou redactat dels articles 510 i 607 del Codi Penal, i sense cap mena de dubte, sigui per la qüestió d'inconstitucionalitat demanada pels advocats, sigui pel recurs d'ampara després de la sentència, imagino condemnatòria, el cas arribarà de nou al Tribunal Constitucional per que decideixi si els llibres, articles i xerrades qüestionant l'Holocaust o reivindicant dirigents nazis, s'emparen o no en la llibertat d'expressió.

 

Avui  dimarts ha començat a la Secció Sisena de l'Audiència Provincial de Barcelona un nou judici contra Pedro Varela, editor i propietari de la Llibreria Europa de Barcelona, clausurada cautelarment el juliol de 2016 i quatre persones més vinculades a la mateixa i a Edicones Ojeda. Causa que va començar en complir-se un any de l'entrada en vigor del nou redactat dels articles 510 i 607 del Codi Penal (clica per llegir redactat). Articles que havien quedat devaluats per la Secció Segona del Tribunal Suprem amb la sentència 529/2011 sobre la librería Kalki  i el Círculo de Estudios Indoeuropeos, i per la sentència 235/2007 del Tribunal Constitucional  sobre el cas que es va jutjar a Varela fa vint anys per la Llibrería Europa.  I només començar els advocats dels acusats, José Luis Gómez Álvarez i José María Ruiz Puerta han demant al jutge que presenti una qüestió d'insconstitucionalitat per tal que el Tribunal Cionstitucional valori i dictamini si el nou redactat d'aquests articles vulnern o no el dret a la lliberta d'expressió.  

Dit aixó a la sessió d'avui després de les habituals qüestions prèvies han declarat  Pedro Varela i el disenayador Acacio Luis Fiera Requena el qual a preguntes del seu advocat ha reconegut que quan va quedar-se en atur després de treballar anys al Grupo Zeta i al revista Interviu va fer feines de diseny de portades i catàlegs pels llibres de Pedro Varela i que quan aquest va entrar a la presó va obrir un blog en suport seu. L'acusat Carlos Sanagustín se l'ha excusat de declarar pel seu estat de salu. Un altre acusat, Antonio Zuloaga no ha comparegut en haver mort fa més d'un any. Demà declaran les dues treballadores rumaneses de la llibreria i probablement els primers testimonis de l'acusació, mossos de la Comissaria General d'Informació.  

Però el més significatiu de la sessió d'avui, més enllà de la petició per tal que el jutge plantegi una qüestio d'inconmstitucionalitat ha estat la declaració de Pedro Varela responent al seu advocat explicant que ell detesta llençar llibres i guardava llibres de caire nacionalsocialista a casa seva i al tratser de la llibreria perquè no els volia destruir ni cremar.  I s'ha presentat com un  simple llibreter i editor ple d'amor per la literatura i els llibres d'història i ha insistit que a Espanya no hi ha un llista de llibres prohibits, cosa que genera indefensió. Ha insitit que ell no predica l'odi contra ningú  i "com humanista catòlic predico l'amor a tothos, també cap a la Fiscalia de l'Odi"    

          

 CEDADE

La llibreria Europa es filla del  Cículo Español de Amigos de Europa (CEDADE) creada a Barcelona 1966 i que s'ublicaria al cap dels anys al carrer Sèneca de Barcelona on s'obrirà també la llibreria. El grup va ser presidit anys més tard per Pedro Varela i de CEDADE provenen molts dirigents dels grups d' ultradeta dels anys setanta fins els notres dies. Un cop dissolta l'entitat, la llibreria continuà amb part de l'activitat de l'entitat. 

A aquest grup que, sense renunciar a la seva adhesió a la dictadura franquista, rememoraven els  valors de l'Europa feixista i nazi, i es projectaven com una avantguarda cultural i intel·lectual que mirava cap al futur d'un renaixement europeu neofeixista ple de romanticisme. Un neofeixisme europeu que rebutjava els reals o imaginaris interessos del judaisme, el capitalisme americà, la democràcia liberal i el comunisme, sent els seus dos principals impulsors Jordi Mota (nascut el 1946) i Ángel Ricote. Alguns dels més joves d'aquests fundadors com Ramon Bau, Joaquín Bochaca influirien en l'evolució ideològic de l'extrema dreta i, malgrat no estar a primera línia de les disputes polítiques de la dividida extrema dreta, continuaran sent un dels seus referents doctrinaris.

CEDADE va ser un grup més cultural i d'estudi o formació, integrat majoritàriament per joves de classe mitjana alta, que no pas un grup d'acció política. Es reunien per escoltar Wagner, músic preferit pels nazis alemanys, pujar muntanyes i estudiar. Eren profundament antisemites i consideraven que el marxisme i la lluita pels drets civils dels negres als Estats Units o Sud-àfrica, com a manifestacions del judaisme internacional. Estudiaven i reivindicaven Hitler, però negaven el caràcter pagà esotèric del III Reich  i del seu fundador, i afirmaven, com fa encara Varela actualment que Hitler era cristià.

CEDADE justificava el seu racisme amb una pseudodarwinisme ari religiós, que considerava les persones de raça blanca ària, una culminació de l'obra del creador, davant d'altres restes que no havien arribat al mateix nivell de perfecció i, per ella, romanien a l'endarreriment , la misèria i maneres de vida més bàrbars. Així Antonio Medrano, un dels fundadors del grup escrivia el juliol de 1969 al número 17 de la revista de CEDADE: “La raça ària és el resultat selectiu d'un procés de mil·lennis. Continuar aquest procés selectiu (objectiu del racisme) és col·laborar amb el principi del Creador de l'univers, actuar d'acord amb els designis del Creador. El contrari (meta de tots els antiracistes) suposa aturar el procés de la Creació, fent-la retrocedir segles enrere. En la lluita entre el racisme i l'antiracisme es manifesta el conflicte etern entre les forces creadores i destructores de l'univers. En altres paraules, la pugna entre el bé i el mal”.

  CEDADE van establir excel·lents relacions amb cercles àrabs, com l'ambaixada d'Aràbia Saudita a Madrid, on exercia d'agregat cultural el fill del Gran Muftí de Jerusalem, Haj Amin al-Husseini, que durant la II Gruera Mundial va recolzar Hitler per la seva campanya contra els jueus i oposició que els jueus europeus poguessin emigrar a Palestina.  Aquestes relacions amb la ambaixada d'Aràbia Saudita, aportà ajudes econòmiques a CEDADE, gràcies a les que van poder adquirir una impremta. E 1972 va fixar la seva seu al carrer Sèneca de Barcelona, on hi ha la llibreria Europa de Pedro Varela,

Durat la Transició CEDADE, en lloc de sumar-se als que volien mantenir el règim autoritari, es va centrar en una intensa producció  editorial de llibres que defensaven en nazisme o negaven l'holocaust, com “El mite dels sis milions” de Joaquín Bochaca, a més de reeditar i distribuir per tot el món altres de línia similar d'autors estrangers. CEDADE va continuar amb el seu elitisme intel·lectual i les seves selectes audicions de Wagner, i, en lloc de fomentar l'activisme i l'acció directa a la universitat per frenar l'avenç dels “rojos”, va incrementar activitats com el muntanyisme i l'esport que consideraven imprescindible per a una puresa de cos i ànima de qualsevol jove revolucionari revolucionària. I davant el debat que es donava a favor o en contra que a l'Espanya postfranmquista Catalunya i Euskadi veiessin reconeguda la seva singularitat, mentre la darrera dreta veien a la senyera i la ikurriña el càncer del terrorisme i el separatisme, CEDADE es va inclinar per l'anomenada Europa de les ètnies. Una Europa i també una Espanya que havia de reconèixer els sentiments romàntico-catalanistes, sent CEDADE l'únic grup d'ultradreta que editaria propaganda en català. I, coherentment amb la seva obsessió antijueva, acusaria grups de la ultradreta franquista d'estar manipulats pel complot jueu internacional. 

                          

Analizo en Euskal Telebista los resultados electorales de Alianza Catalana y Vox. Vox ha compensado pérdida de votantes que han ido al PP con el voto de jóvenes que votan por primera vez. Aliança entra con sólo dos escaños, quedándose sin representación en Barcelona con 67.405 votos al faltarle tres mil para el 3%. Pese a ser irrelevantes en la arítmetica del Parlament, si se repiten elecciones ya tendrán espacios electorales y subvenciones con lo que incrementarán su representación

 Analizo en Euskal Telebista los resultados electorales de Alianza Catalana y Vox. Vox ha compensado pérdida de votantes que han ido al PP con el voto de jóvenes que votan por primera vez. Aliança entra con sólo dos escaños, quedándose sin representación en Barcelona con 67.405 votos al faltarle tres mil para el 3%. Pese a ser irrelevantes en la arítmetica del Parlament, si se repiten elecciones ya tendrán espacios electorales y subvenciones con lo que incrementarán su representación

 

Entrevista en el programa especial de Euskal Telebista sobre la elecciones catalanas en el que valoro los resultados de Aliança Catalana y Vox

 

ALIANÇA CATALANA i VOX, FILLS BASTARDS DEL PROCÉS. Publico al Triangle. L'Estat espanyol era fins fa cinc anys una excepció en no haver-hi partits ultres als paralments. Ni Vox ni Aliança haguessin fet el salt només sacsejant la immigració, necessitaven un segon element identitari. Espanya està en perill i l'hem de salvar, Espanya ens vol destruir i no hem marxat perquè Junts i Esquerra es van acovardir

 

El Triangle, dijous 9 de maig de 2024

Xavier Rius Sant, periodista

No sabem encara quants escons tindrà la ultradreta al Parlament que sortirà de les eleccions d’aquest diumenge 12 de maig. De la ultradreta espanyolista recentralitzadora de Vox les enquestes diuen que podria perdre un dels onze escons que va aconseguir fa tres anys, i d’Aliança Catalana diuen que en pot obtenir entre un i set.

Si mirem els actes d’aquesta campanya, els partits que han omplert en la majoria d’actes els espais on els feien són PSC, Vox, Aliança Catalana i el PP. Aquest últim sobretot amb els banys de masses d’Isabel Díaz Ayuso i Feijóo als carrers i les places. També els ha omplert Puigdemont a Argelés amb militants i simpatitzants arribats en autocar de l’altra banda del Pirineus. L’assistència als actes d’Esquerra Republicana, els Comuns i la CUP està sent molt menor que en anteriors campanyes i auguren la baixada que apunten totes les enquestes. Baixada que per la CUP i els Comuns pot ser letal. De fet, crec que Aliança Catalana podria superar en vots i escons a la CUP i els Comuns sent una de les sorpreses de la nit.

No hi ha fuga de vots dels Comuns cap a Aliança, però sí que n’hi haurà de la CUP cap a Orriols. I també hi haurà fuga de Vox cap a Aliança. Perquè no és cap secret que els partits diguem més transgressors o folloneros sempre atrauen el vots de joves, d’abstencionistes i de desencantats que trien la seva papereta com a vot de protesta. I ara el vot follonero és sense cap mena de dubte Aliança Catalana. Vox en anteriors comicis ha obtingut el vot de molta gent que no comparteix aspectes del seu ideari com els valors morals ultramuntans d’Ignacio Garriga i Jorge Buxadé ni el seu rebuig a l’Agenda 20/30, però votaven Vox bé per ser l’únic que tenia una postura sense matisos en favor de la unitat d’Espanya, contra el separatisme i l’estat autonòmic, bé per ser l’únic que té un discurs dur vers la immigració. Un fenomen semblant al d’Aliança Catalana que rebrà vots de persones, independentistes o no, molt emprenyades amb la gestió de la immigració o per la problemàtica de seguretat als seus barris, i també de persones que creuen que se’ls va enganyar amb el Procés i la independència de vuit segons que pensen que s’hagués hagut de continuar endavant.

A Salt, per exemple, Vox a les passades eleccions va quedar en tercer lloc obtenint quatre regidors, i em consta que molts dels que van votar Vox a les municipals, les passades eleccions generals o autonòmiques havien votat partits independentistes i van decidir-se per la papereta de Vox per la seva postura front la immigració. I ara molts d’aquests votants tindran diumenge una papereta independentista que fa plantejaments similars als de Vox pel que fa a immigració i seguretat. Abascal ho sap i per això està fent aquesta setmana actes cada dia a Catalunya i fent carrer a llocs com Manresa o Salt.

Abans de la irrupció de Vox Espanya era una excepció europea pel que fa a la presència de partits ultres als parlaments autonòmics i el Congrés dels Diputats. Sí que hi havia hagut Plataforma per Catalunya però no va passar de l’àmbit municipal. Jo mateix deia i dic que la gent a l’Estat espanyol i també a Catalunya és menys xenòfoba que a altres països europeus i fins fa cinc anys cap partit ultra havia arribat a cap parlament. I és que amb la por a perdre la identitat a causa dels que venen de fora, les problemàtiques certes derivades de la precarietat o costums diferents, el rebuig a la immigració i fent propostes simplistes davant de problemes complexos, no n’hi havia prou per consolidar aquí un projecte polític com el del Front Nacional de França o la Lliga Nord d’Itàlia.

Aquí ha calgut un altre element que afecta també a la identitat i la por de perdre-la. Vox no va fer el salt mediàtic i electoral fins que Ortega Smith va començar a sortir als mitjans fent d’acusació popular en les causes del Procés, mostrant Vox com el veritable defensor front els que volien trencar Espanya. I, un cop el Procés ha punxat, Sílvia Orriols ha aconseguit quelcom semblant: rendibilitzar l’efecte emocional front els bàrbars atemptats del 17 d’agost, ficant gairebé tots els immigrants al mateix sac. No dient que tots siguin terroristes, sinó que la majoria venen aquí a jeure i viure dels nostres subsidis. I, a més, en tenir altres valors i no aprendre català, dir que volen acabar amb Catalunya. Orriols, afegint l’altre component d’acusar a Junts i Esquerra de fer-se enrere a l’hora de trencar amb Espanya quan teníem la independència que molts creien imminent a tocar, ha construït com Vox un argumentari de dues cares. I és que en el fons Vox i Aliança Catalana s’assemblen, en ser, per dir-ho d’alguna manera, fills bastards del Procés.

 

                                                                            

                   

 

 

Aliança Catalana y Vox, hijos bastardos del ‘Procés’

Xavier Rius Sant, El Triangle 9 de mayo de 2024

No sabemos aún cuántos escaños tendrá la ultraderecha en el Parlament que saldrá de las elecciones de este domingo 12 de mayo. De la ultraderecha españolista recentralizadora de Vox las encuestas dicen que podría perder uno de los once escaños que logró hace tres años, y de Aliança Catalana dicen que puede obtener entre uno y siete.

Si miramos los actos de esta campaña, los partidos que han llenado en la mayoría de actos los espacios en los que se hacían son PSC, Vox, Aliança Catalana y el PP. Éste último sobre todo con los baños de masas de Isabel Díaz Ayuso y Feijóo en las calles y plazas. También los ha llenado Puigdemont en Argelés con militantes y simpatizantes llegados en autocar del otro lado del Pirineo. La asistencia a los actos de Esquerra Republicana, Comuns y la CUP está siendo mucho menor que en anteriores campañas y auguran el descenso que apuntan todas las encuestas. Descenso que para la CUP y los Comunes puede ser letal. De hecho, creo que Aliança Catalana podría superar en votos y escaños a la CUP y los Comunes siendo una de las sorpresas de la noche.

No hay fuga de votos de los Comunes hacia Aliança, pero sí que habrá de la CUP hacia Orriols. Y también escaparán de Vox hacia Aliança. Porque no es ningún secreto que los partidos digamos más transgresores o folloneros siempre atraen los votos de jóvenes, de abstencionistas y de desencantados que eligen su papeleta como voto de protesta. Y ahora el voto follonero es sin lugar a dudas Aliança Catalana. Vox en anteriores comicios ha obtenido el voto de mucha gente que no comparte aspectos de su ideario como los valores morales ultramontanos de Ignacio Garriga y Jorge Buxadé ni su rechazo a la Agenda 20/30, pero votaban a Vox bien por ser el único que tenía una postura sin matices a favor de la unidad de España, contra el separatismo y el estado autonómico, bien por ser el único que tiene un discurso duro hacia la inmigración. Un fenómeno parecido al de Aliança Catalana que recibirá votos de personas, independentistas o no, muy cabreadas con la gestión de la inmigración o por la problemática de seguridad en sus barrios, y también de personas que creen que se les engañó con el ‘Procés’ y la independencia de ocho segundos que piensan que tendría que haber seguido adelante.

En Salt, por ejemplo, Vox en las pasadas elecciones quedó en tercer lugar obteniendo cuatro concejales, y me consta que muchos de los que votaron a Vox en las municipales, habían votado en las pasadas elecciones generales o autonómicas a partidos independentistas y se decidieron por la papeleta de Vox por su postura frente a la inmigración. Y ahora muchos de estos votantes tendrán el domingo una papeleta independentista que realiza planteamientos similares a los de Vox en cuanto a inmigración y seguridad. Abascal lo sabe y por eso está haciendo esta semana actos todos los días en Catalunya y dejándose ver en lugares como Manresa o Salt.

Antes de la irrupción de Vox España era una excepción europea en lo que se refiere a la presencia de partidos ultras en los parlamentos autonómicos y el Congreso de los Diputados. Sí que hubo Plataforma per Catalunya pero no pasó del ámbito municipal. Yo mismo decía y digo que la gente en España y también en Cataluña es menos xenófoba que en otros países europeos y hasta hace cinco años ningún partido ultra había llegado a ningún parlamento. Y es que con el miedo a perder la identidad debido a los que vienen de fuera, las problemáticas ciertas derivadas de la precariedad o costumbres diferentes, el rechazo a la inmigración y haciendo propuestas simplistas ante problemas complejos, no era suficiente para consolidar aquí un proyecto político como el del Frente Nacional de Francia o la Liga Norte de Italia.

Aquí ha sido necesario otro elemento que afecta también a la identidad y al miedo a perderla. Vox no dio el salto mediático y electoral hasta que Ortega Smith empezó a salir a los medios haciendo de acusación popular en las causas del ‘Procés’, mostrando a Vox como el verdadero defensor frente a quienes querían romper España. Y, una vez el ‘Procés’ ha pinchado, Sílvia Orriols ha conseguido algo parecido: rentabilizar el efecto emocional frente a los bárbaros atentados del 17 de agosto, metiendo a casi todos los inmigrantes en el mismo saco. No diciendo que todos sean terroristas, sino que la mayoría vienen aquí a no dar golpe y vivir de nuestros subsidios. Y, además, al tener otros valores y no aprender catalán, decir que quieren acabar con Cataluña. Orriols, añadiendo el otro componente de acusar a Junts y Esquerra de echarse atrás a la hora de romper con España cuando teníamos la independencia que muchos creían inminente a la vuelta de la esquina, ha construido como Vox un argumentario de dos caras. Y es que en el fondo Vox y Aliança Catalana se parecen, al ser, por decirlo de algún modo, hijos bastardos del ‘Procés’.