LA ASISTENCIA DE SÓLO 50 PERSONAS A LA CONVOCATORIA DEL HOGAR SOCIAL, PARA RODEAR LA MONCLOA, CONFIRMA LA PÉRDIDA DE LA CAPACIDAD MOVILIZADORA DE ESTE GRUPO ULTRA EN MADRID, EN UN MOMENTO EN QUE LAS DOS FALANGES UNIDAS Y BASTIÓN FRONTAL CONSIGUEN MÁS ASISTENTES A SUS ACCIONES. Bastión Frontal estaría creciendo en militantes a costa del HSM y jóvenes que militan por primera vez, como lo hizo hace años del HSM a costa de seguidores del MSR y Alianza Nacional

                    

La asistencia de sólo 50 personas a la convocatoria de ayer del Hogar Social Madrid para rodear el complejo presidencial de la Moncloa, confirma la pérdida de capacidad de movilización de este grupo, liderado por la controvertida Melisa Domínguez Ruiz y Jorge de la Hera que, tras haber ocupado un espacio ultra de protesta y denuncia en Madrid y haber conseguido una cierta relevancia mediática con sus ocupaciones y reparto de alimento a españoles de pura cepa necesitados (no a inmigrantes nacionalizados o naturalizados), culminó los trámites de su legalización en febrero de 2019 con la intención de presentarse al menos a las municipales y autonómica madrileñas de mayo. La irrupción de Vox en diciembre de 2018 en Andalucía, y su posterior salto a los parlamentos autonòmicos y el Congreso de los Diputados, dejó sin espacio político electoral al Hogar Social, que ciertamente inició los trámites para convertirse en partido político, meses antes que Vox diera el salto en Andalucía.

 Ayer noche ante la Moncloa

Estando el espacio político ultra en manos de Vox, la unidad de acción de las dos Falanges con motivo de la candidatura de las europeas, que mantienen activa pese al fracaso de la coalición ADÑ a la que se sumaron tambien AES y Democracia Nacional, ha consolidado la capacidad movilizadora del espacio falangista. Así a la marcha a pie desde la calle Génova de Madrid hasta el Valle de los Caídos, donde está la tumba de José Antonio Primo de Rivera, realizada la noche y madrugada del 20 y 21 de noviembre,  movilizó a más de 200 personas. La unidad de acción de la  FE-La Falange, liderada por Manuel Andrino, la Hermandad de la Vieja Guardia y Falange Española de las JONS, liderada por Norbeto Pico, les está funcionando. 

Marcha de las dos Falanges al Valle de los Caídos la mandrugada del pasado sábado 21
 

Y el estacio ultra antisistema de agitación y protesta callejera que ocupó en su momento el Hogar Social Madrid,  lo está ocupando el nuevo grupo Bastión Frontal, con grupos en Madrid y Sevilla.  Grupo que podría tener alguna semejanzas a la Casa Pound italiana, pero tal vez debería ubicarse en un espacio ideologico similar al Bastion Social francés, siendo el símbolo de Bastión Frontal, bastante semejante al de sus homólogos franceses. Así, el sábado 14 de noviembre realizó una protesta ante el Minsiterio de Igualdad,   y el sábado 21 realizaron otra manifestación con motivo del 20-N, que pasó tambiém por la sede del PP en la calle Génova. Y para marcar distancia ideológia con el resto de la ultraderecha tuiteron con el lema "Ni fachas ni rojos". Para el lunes 7 de diciembre Bastión Frontal ha convocado una manifestación ante la sede del Banco de España.

 

Decía que el Hogar Social Madrid ha perdido su capacidad de movilización, ya que el espacio de agitación juvenil de extremaderecha y antisistema lo está ocupando Bastión Social. Y el hecho que convocaran ayer noche a "rodear la Moncloa", para lo que se hubieran precisada más de mil personas,  y sólo aglutinaran a medio centenar es la confirmación de su declive. Ayer tuvieron el apoyo del canal de Youtube Estado de Alarma, pero no movilizaron a más de 50 personas. 

Todo ello confima que, del mismo modo que el HSM creció gracias a antiguos militantes del MSR de Alianza Nacional y otros grupos, hoy el grupo ascendente en Madrid es Bastión Frontal que atrae a jóvenes que en otro momento hubieran ido a los actos del Hogar Social.   

Más información en: Movimientos y cambios en la ultraderecha

 

EL MOIANÈS A MIG GAS, Escric a Nació Digital sobre les restriccions de mobilitat, obertura restaurants i la controvèrsia de la pujada de quads al Puig de la Caritat de l'Estany (El Foraster), tot i la cadena que barra el pas

 

NacióDigital, 27 de novembre de 2020

 Xavier Rius Sant, periodista

 

El Moianès a mig gas

«Van demanar al Quim Masferrer i l'equip de producció d'"El Foraster" que no emetessin les imatges de la pujada en quads al Puig de la Caritat»

Un terç dels restaurants i bars amb servei de dinars i sopars del Moianès encara no han obert i alguns dels que sí ho han fet, tanquen després de dinar, en generar més pèrdues tenir-lo obert fins les deu del vespre. Al migdia sí que pot sortir a compte servir menús a treballadors i veïns que mengen fora de casa, i persones d'altres municipis que aprofiten de dilluns a dijous per sortir, anar a caminar o fer turisme, però no a la nit. No és cap secret que el confinament va fer que molta gent que tenia la segona residència i feia la seva vida social al Moianès, la convertís, empadronant-se o no, en la primera. Però aquest increment de població no compensa a alguns restauradors la pèrdua de gent que, amb casa o no al Moianès, no pot venir el cap de setmana ni pujar el dijous, com fa legítimament molta gent.

NacióManresa informava fa dos dies en base a dades de l'IDESCAT de la divergència de dades entre la gent que està empadronada al Bages i el Moianès que realment no hi viu, que al Moianès xifrava en 484. Dada que personalment crec que seria més gran en tots dos sentits, tot i que molta gent no és que realment no hi visqui. És que realment dorm uns dies a un lloc i altres en una altre. Hi ha molta gent empadronada al Moianès que dorm molts dies en una municipi de l'Àrea Metropolitana, i hi ha molta gent no empadronada que la majoria de dies dorm al Moianès. I no parlem dels pisos d'estudiants a Barcelona ni dels que tenen la parella en un altra municipi o comarca, i uns dies dormen aquí i altres allà. Amb la mala comunicació que té el Moianès amb la zona metropolitana, només el bus de la Sagalès, la gent que puja i baixa a Barcelona per feina i estudis i té lloc on dormir a la ciutat, molts s'acaben empadronant a Barcelona per poder aparcar a l'Àrea Verda.
Ara amb en confinament municipal de caps de setmana, més enllà que són molts els que pugen els dijous i treballen des de casa, sense la gent que vindria divendres al vespre o dissabte o només un dia, a molts restaurants no els hi surten els números. Necessiten els visitants de només un dia, els grups de caminaries o excursionistes, i les colles de ciclistes o motoristes que encarreguen esmorzar o dinar. I els ciclistes i motoristes del Vallès, Osona o el Bages, donat no podran anar més enllà dels seus municipis colindants, de moment no poden venir al Moianès. I els que han obert, estan a l'expectativa què passarà amb els berenar-sopars d'aquest primer cap de setmana, si amb molta menys gent, sortirà o no a compte obrir per tancar abans de les deu.

I parlant de motoristes i quads –motos de quatre rodes-, ha generat controvèrsia el programa El Foraster de Quim Masferrer sobre l'Estany, que va emetre TV3 la setmana passada per les imatges de Masferrer i un veí pujant amb dos quads al cim del Puig Caritat per l'exemple que donaven. Al Puig de la Caritat de 1.010 metres d'alçada s'hi pot arribar per dos corriols i per una pista amb força pendent. Dalt del cim, més a més de la creu de pedra i uns bancs, hi l'antena i repetidor de l'ADF. I fa uns anys quan es va arreglar la pista, es va posar una cadena amb carenat, deixant pas pel cantó a bicicletes i caminants, estant prohibit l'accés dalt del cim a vehicles motoritzats tret dels serveis, l'ADF o quan algun veí demanava la clau per portar-hi amb un quatre per quatre a persones grans o amb dificultat de mobilitat. I al cap d'un temps es decidí deixar la cadena posada sense carenat perquè de vegades quan hi havia hagut de pujar algú de l'ADF, els Agents Rurals o els tècnics de manteniment de l'antena i el repetidor, no es localitzava a qui tenia la clau. Però el deixar la cadena sense carenat, no significava que s'hi permetés pujar a motos, quads "A tot gas després d'esmorzar" o grups de vehicles tot terreny per simple lleure.
El fet és que quan l'alcalde de l'Estany, Salvador Treserra, i altres regidors van saber que dos quads havien pujat i aparcat al costat de la mateixa creu del Puig de la Caritat, van demanar al Quim Masferrer i l'equip de producció d'El Foraster que si us plau no emetessin aquelles imatges per l'efecte crida que tindrien i pel missatge equivocat que transmetrien donat allà no hi poden pujar ni aparcar ni motos ni cotxes, si no són vehicles de serveis, d'emergències o excepcionalment veïns que ho demanen per portar-hi gent gran amb dificultats de mobilitat. Les imatges sí que es van emetre. "Sou molt bona gent!"

l'Hogar Social Madrid convoca dissabte a rodejar la Moncloa. Caldrà veure si s'hi sumen altres grups ultres i simpatitzants de Vox

   

L'Hogar Social Madrid, que presideix i lidera Melisa Domínguez Ruiz, un dels grups ultres que van perdre l'oportunitat de saltar a la política institucional ara fa dos anys a causa de la irrupció de Vox, ha convocat pel dissabte vinent a la tarda una manifestació per tal de rodejar el complex de la Moncloa on s'ubica la Presidència del Govern espanyol i la residència del president Pedro Sánchez. 

 L'Hogar Social Madrid, que preveia fer el salt a la política a les passades eleccions municipals i autonòmiques madrilenyes, va iniciar el tràmits per legalitzar-se abans que Vox entrés al Parlament andalús. Però tant L'Hogar Social, com la candidatura unitària a les eleccions europees, ADÑ, que després d'anys de lluites caïnites, agrupava a les dues Falanges, Democracia Nacional i Alternativa Española, va arribar tard, en ocupar Vox aquest espai ultra a la dreta del PP.

L'Hogar Social Madrid Ramiro de Ledesma va neixer l'estiu de 2014, ocupant edificis que tenien alguna rellevància especial. I des d'aquell edifici es recolliria i distribuiria menjar i es dóna allotjament a espanyols "de tota la vida", no a immigrants nacionalitzats. Han volgut imitar el col·lectiu ultra italià de la Casa Pound i s'ubica actualment a la Plaça Cristino Martos de Madrid, en la que és la seva novena seu, després de vuit desallotjaments. 

 

Melisa Domínguez, antiga militant del MSR, té diverses causes judicials pendents i ha estat detinguda reiterades vegades. L´última el passat 22 de maig a Madrid per protestar contra l'Estat d'Alarma i la gestió de la pandèmia davant la seu del PSOE al carrer Ferraz. I està pendent de judici per la protesta amb bengales al voltant de la mesquita de la M-30 a Madrid.

Ara caldrà veure si simpatitzants de Vox o els partits o militants agrupats a l'entorn d'ADN (les dues Falanges, Democracia Nacional, Alternativa Española), o altres com Alianza Nacional, Hacer Nación, o Bastión Frontal participen en la protesta. Tot i haver organitzat la protesta l'HSM, ningú signa el bàner o cartell de dissabte. De moment ni Bastión Frontal, ni  Falange-ADÑ, força actives aquest dies, donen suport a la convocatòria.  Probablement aquesta convocatòria de l'Hogar Social sigui un intent de demostar que encara mobilitzen una part dels simpatitzants ultres, després que Bastión Frontal i les Falanges sortissin al carrer per separat la nit de passat 20-N a Madrid.                       

Melisa Domínguez, líder del HSM

Mohamed VI guanya. Analitzo al Punt Avui la crisi de les pasteres, que ha coincidit amb els intents del Polisario de desencallar el conflicte del Sàhara. Ara a Canàries s'hi quedaran confinats els immigrants que no puguin ser expulsats com passa a Lesbos

 

Xavier Rius Sant, periodista

 El Punt Avui, 21 de novembre de 2020

Si tres conclusions es poden treure de la resposta que ha donat el govern espanyol al fort increment de pasteres i cayucos que han arribat a les Canàries, és que el rei del Marroc, Mohamed VI, ha guanyat, tenint més força de cara a qualsevol negociació amb Brussel·les, i que els independentistes del Front Polisario han estat derrotats. La tercera és que Espanya ha decidit aplicar a les Canàries la mateixa política que Grècia a l’illa de Lesbos, on hi ha milers d’immigrants retinguts des de fa anys. Així crearà a les Canàries campaments per contenir-los, posant fi als trasllats habituals a la Península. I conseqüentment la diplomàcia espanyola treballarà per arribar a acords amb el Senegal, Mauritània, el Marroc i Algèria per tal que acceptin, a canvi de contrapartides, més repatriacions.

No hi ha una única causa del fort increment d’arribades a les Canàries, que ha multiplicat per onze la xifra de les vingudes l’any passat. Dues són les vies per anar a les illes. Una, des del Senegal o Mauritània amb grans cayucos, que fan una travessa que dura dies i necessiten reabastir-se d’aigua i combustible prop de la costa del Sàhara, controlat pel Marroc.

La segona són pasteres que surten del sud del Marroc o de les costes del Sàhara, i no necessiten reabastir-se. I si aquestes últimes setmanes han arribat tantes embarcacions és evident que s’ha fet amb la complicitat de les autoritats marroquines. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’increment de sortides des del Sàhara ha estat propiciat per les mateixes autoritats marroquines, com una advertència a Espanya i a la Unió Europea, en un moment que el Polisario ha volgut fer-se sentir, demanat a l’ONU i a la Unió Europea que compleixi les seves obligacions.

El Sàhara Occidental és el més gran dels disset territoris considerats per l’ONU pendents de descolonitzar. Després de l’alto el foc de 1991, l’ONU hi va pactar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I es va crear una missió, la Minurso, competent d’organitzar-lo i mantenir la pau. Però quan va ser l’hora de fer-lo, el Marroc va impugnar el cens i va quedar tot aturat. I quan el Polisario va acceptar incloure en el cens els colons arribats amb l’ocupació marroquina, molts procedents de la zona d’Ifni, el Marroc el va tornar a bloquejar en no refiar-se del vot dels fills dels colons que estaven simpatitzant amb el Polisario. I el conflicte s’estancà, amb el Marroc ocupant tres quartes parts de l’antiga província espanyola.

Ara fa quatre anys, en morir el líder històric del Polisario. Mohamed Abdelaziz, va ser substituït per Brahim Gali, que va advertir que si no es convocava la consulta, tornarien a la guerra. Poc després el Marroc va voler agafar el control d’un tram desmilitaritzat a la frontera sud amb Mauritània, i Gali hi va enviar les tropes sahrauís, retirant-se finalment al Marroc. Ara fa un mes, dies abans que l’ONU aprovés la resolució per renovar el mandat de la Minurso, un grup de seguidors del Polisario van tallar el tram d’aquesta carretera entre el mur de separació i Mauritània. Acció de protesta que va ser aprovada per Gali, com un gest de força. I va ser llavors quan van incrementar-se notablement les pasteres cap a les Canàries. Finalment el dia 13 va haver-hi intercanvis de trets entre tropes marroquines i sahrauís, i la carretera es torna a obrir. Llavors el Polisario va anunciar que trencava l’alto el foc, però les seves queixes no han estat escoltades i, donada la seva inferioritat, és més que dubtós que s’arrisqui a tornar a la guerra.

A diferència de l’anterior crisi de cayucos a les Canàries l’any 2006, en què el govern de Zapatero va oferir a Mali, el Senegal o Mauritània vies d’emigració legal, ara amb l’increment de l’atur a causa de la Covid, sembla que la contrapartida a les repatriacions serà, amb el vistiplau de Brussel·les, només d’ajuda econòmica i comercial. Europa tanca les portes. I una mostra d’això ja va ser la sentència del Tribunal d’Estrasburg acceptant les devolucions en calent. Sentència que ha permès al Tribunal Constitucional espanyol, aquesta setmana, dictar la sentència legalitzant les devolucions a Ceuta i Melilla.

 Llegir al Punt Avui, clica

 

VALORACIONS MEVES SOBRE EL PAPER DE VOX EN LES PROTESTES CONTRA L'ESTAT D'ALRMA I TOC DE QUEDA A DIFERENTS MITJANS

 Aquest més de novembre he estat citat o entrevistat per diversos mitjans per donar el meu punt de vista sobre el paper de Vox i la ultradreta en les protestes per l'estat d'alarma i el toc de queda. Aquí en poso alguns

Grupos de ultraderecha alentaron disturbios por la pandemia y Vox se erigió después en su voz en el Congreso  Infolibre Alicia Gutiérrez, 7 de noviembre de 2020

 El Punt Avui, Francesc Espiga, 3 de novembre de 2020

 

 Ángel Munárriz, Infolibre, 22 de noviembre de 2020 

VOX SE VISTE DE PARTIDO PROTESTA

 

També al Telenotícies Vespre de TV3 i a  Via Lliure de RAC1

 

    

 

EMETRE IMATGES DE L'EBOLA O LA COVID, D'ALEP O BARCELONA? Ho analitzo a Comunicació21. Publicar o emetre imatges sobre conflictes o pandèmies llunyanes es considera periodisme solidari i compromès, però es desaconsella publicar-les si passen prop nostre

Comunicació21, divendres 20 de novembre de 2020 

 Xavier Rius Sant, periodista

 Hi ha un sentiment generalitzat de frustració entre gran part dels fotoperiodistes d’arreu de l’Estat espanyol, i m’atreveixo a dir que de bona part d’Europa, per no haver pogut recollir imatges de la pandèmia de la Covid-19 sense sentir-nos criticats, qüestionats o fiscalitzats. De la mateixa manera, molts fotògrafs professionals o amateurs que van obtenir imatges dels atemptats del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils van haver d’autocensurar la seva difusió o els hi van censurar els mitjans, en ser titllats de poc ètics, fer premsa groga, fer el joc als gihadistes, vulnerar la intimitat o no respectar el dolor de les víctimes.

Molts dels periodistes que hem cobert conflictes bèl·lics i crisis humanitàries les últimes dècades als Balcans, el Pròxim Orient o l’Àfrica teníem l’estranya sensació de sentir-nos reconeguts socialment per la feina que vam fer allà, però sense la possibilitat de fer el mateix aquí, més enllà que ara molts dels que capten imatges d’un atemptat són ciutadans aliens a la professió, que en ser a prop del lloc ho fotografien i enregistren amb el seu mòbil.

Parlant aquests últims mesos amb diversos col·legues arribàvem sempre a la mateixa conclusió. Fotografiar o enregistrar tragèdies a Sarajevo o Alep o fer un reportatge sobre l’Ebola a l’Àfrica està considerat com a periodisme compromès, ètic, solidari i mereixedor de reconeixement social. Però publicar o emetre imatges d’un atemptat gihadista a Europa, fins i tot en el cas que no es puguin reconèixer les identitats de morts o ferits, o dels malats de la Covid en hospitals saturats, molta gent ho considera una falta de respecte a les víctimes i periodisme sensacionalista. Un col·lega m’ho definia com que ens permetem mostrar i retratar les desgràcies d’altres societats i països dels quals implícitament ens considerem superiors, però no volem ni ens agrada veure la nostra misèria i desgràcies en el nostre propi mirall, sigui un atemptat, siguin persones com nosaltres amuntegades en hospitals col·lapsats, com va passar en la primera onada de la pandèmia.

Durant el setge de Sarajevo, en què els radicals serbis massacraven la població de la ciutat amb bombardejos intermitents i trets dels franctiradors, es publicaven arreu imatges molt crues de les matances. Imatges que els bosnians demanaven que es fessin públiques. Jo vaig viure una experiència molt colpidora a Kosovo el juliol de 1999, dies després que es retiressin l’exèrcit i paramilitars serbis, i entrés l’ONU i l’OTAN per fer-se càrrec del territori, quan vaig ser present en l’obertura d’una fossa comuna d’albanokosovars assassinats unes setmanes abans per l’exèrcit i els paramilitars. I els familiars de les víctimes em demanaven que fes fotos dels cossos dels morts perquè el món ho sabés, i m’explicaven qui era cada mort.

Però tornant a la guerra de Bòsnia, es diu que Bill Clinton va decidir donar l’ordre de bombardejar les bateries sèrbies que assetjaven Sarajevo després que la CNN decidís emetre amb tota la seva cruesa les imatges del bombardeig del 28 d’agost de 1995 al mercat de la capital bosniana amb cossos mutilats, on moriren 43 persones. I amb aquell ‘ja n’hi ha prou’ de Clinton va començar una ofensiva internacional que posaria fi a la guerra. Emetre aquelles imatges va ser premsa groga, pornografia o periodisme compromès? Per mi va ser senzillament explicar i mostrar la veritat.

Mentre les imatges de les càrregues policials de l’1-O gairebé tothom volia que es publiquessin i sortissin a tots els informatius fora de casa nostra “perquè el món ho vegi” i conseqüentment actuï, no ha passat el mateix amb les imatges de la Covid-19 o dels atemptats del 17 d’agost. Aquesta setmana, amb motiu del judici relatiu als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, el Consell Audiovisual de Catalunya va demanar el dimarts 17, després que es difonguessin les imatges dels joves de Ripoll fabricant explosius i anunciant el que farien, “tenir cura de les imatges d’arxiu que s’emetien” i “abstenir-se de difondre imatges de cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer o si la cruesa és excessiva”. I l’endemà dimecres 18, en fer-se públic el vídeo recopilatori fet pels Mossos d’Esquadra de l’atropellament de la Rambla, el CAC va fer un segon comunicat demanant als mitjans “audiovisuals, digitals, i a les xarxes socials, la màxima cautela en la seva emissió”. El CAC recordava les Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes, elaborades conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I algunes televisions, alguns diaris de paper en la seva web i alguns digitals les van emetre, i d’altres, com TV3, no.

Resulta evident que el terrorisme de l’Estat Islàmic i altres grup gihadistes utilitzen les imatges d’assassinats, decapitacions i altres tipus d’atemptats com a propaganda per mostrar el seu poder als seus seguidors i als adeptes que capten o estan captant, i generar por i sensació de vulnerabilitat en les societats occidentals o orientals, laiques, de tradició cristianes o de majoria musulmana que volen destruir. I entre la censura absoluta i la difusió en hores de màxima franja horària segur que hi ha terme mig, tot i que un cop es pengen als digitals ja les pot veure tothom.

Jo, que estic acostumat a escriure sobre gihadisme i que he publicat molts articles sobre els atemptats del 17 d’agost, he de dir que tant el vídeo del joves de Ripoll somrients fabricant bombes, com el de la furgoneta fent ziga-zagues, m’han fet percebre els fets des d’una perspectiva més emocional i crec més popera al que realment va passar. Afortunadament, jo no he hagut de decidir si emetre aquí o allà les imatges, que dono per segur que hauran provocat dolor a algunes de les víctimes i dels familiars. I almenys des del meu punt de vista –jo que trobo totalment equivocats eslògans enfront la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 com “Tot anirà bé!”, que crec que són una falta de respecte per a les víctimes i els que quedaran arruïnats de per vida–, les imatges com la dels nois fabricant explosius amb alegria sabent que van a morir i les de les ziga-zagues de la furgoneta m’han ajudat a comprendre a què ens enfrontem realment.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.

 Llegir-ho a Comunicació21

Llegir-ho a Exterior.cat 

                     

 

WASHINGTON NO SERÀ WEIMAR. Analitzo al Punt la victòria de Biden i la negativa de Trump a deixar la Casa Blanca i la possibilitat que cridi als seus seguidors a mobilitzar-se

                     

Xavier Rius Sant, periodista

El Punt Avui, diumenge 8 de novembre de 2020 

Donald Trump, que reiterades vegades ha afirmat que ni li agrada perdre ni li agraden els perdedors, serà capaç de fer qualsevol cosa els pròxims dies en veure que els resultats de les urnes donen la victòria a Joe Biden per evitar, com en el reality show que ell presentava a l’NBC, haver de suportar l’humiliant “You’re fired!” (estàs acomiadat). Des de la seva primera compareixença la nit electoral, va dir sense embuts que si es comptaven els vots legals ell guanyaria, però si es comptava el vot per correu, que qualifica d’il·legal, hi hauria tupinada i li robarien les eleccions.

El fet que les principals cadenes de televisió, també la Fox, fins fa uns dies lleial a Trump, interrompessin la seva compareixença de dijous per dir els presentadors que el que afirmava el president no era cert, apunta que Trump no tindrà els mitjans acompanyant-lo en la lluita pel relat –m’han robat la presidència–, i en la pugna que mantindrà als tribunals i al carrer per impedir que el 20 de gener sigui acomiadat de la Casa Blanca. Però que determinades cadenes de televisió no l’acompanyin en la seva lluita final o que Twitter li elimini alguns dels seus missatges no significa que no tingui energia, eines i suports per resistir. Perquè, no ens enganyem, bona part dels 70 milions de ciutadans que l’han votat ho han fet perquè es creuen les seves mentides i comparteixen les seves propostes i la seva manera de fer.

Trump ja està portant els resultats i els recomptes als tribunals estatals, i d’aquí a unes setmanes l’escrutini acabarà al Tribunal Suprem. Si el Suprem allarga més del compte la seva deliberació, o, com sembla el més probable, rebutja les impugnacions del president, Trump pot fer sortir massivament els seus seguidors i grups supremacistes armats als carrers.

En un país on hi ha més armes que ciutadans, si els partidaris de Trump fessin la seva marxa cap al Capitoli, la Casa Blanca o el Tribunal Suprem, i finalment la Cort Suprema avalés la victòria de Biden, Trump no sembla que estigui disposat a rectificar i a suspendre les protestes i, amb la gent als carrers, podria haver-hi enfrontaments.

Si es refermés a no abandonar la Casa Blanca el 20 de gener, els Estats Units entrarien en una crisi inimaginable. Trump, que mentalment és com un adolescent acomplexat però fort, incapaç d’empatitzar, i que disfruta humiliant adversaris i fidels, podria tenir la temptació de convertir aquestes milícies i grups de seguidors en una mena de les SA alemanyes, que, en els mesos previs a l’arribada de Hitler al poder, imposaven la seva llei als carrers i apallissaven els adversaris. Podria empènyer implícitament aquests seguidors armats o no, convençuts que hi ha hagut una gran conspiració mundial, a actuar com les SA alemanyes o com els camises negres de Mussolini en la seva marxa cap a Roma.

Donat que la victòria de Biden no serà per la mínima en només un estat, es fa difícil pensar que el Suprem actuï com l’any 2000 amb George W. Bush i Al Gore, que va dependre d’uns centenars de vots. Però si el Suprem anul·lés el vot per correu de milions de persones, trencant les regles pactades abans, i canviant els resultats a diversos estats per donar la victòria a Trump, encendria un foc comparable amb el mai aclarit incendi del Reichstag o Parlament alemany de 1933, després del qual ja ningú va poder aturar Hitler. Un Hitler que considerava corrupta i podrida la República de Weimar en la qual ell va arribar legalment al poder. No estic dient que els Estats Units puguin anar cap a un règim autoritari, però sí patir una desestabilització social i política mai vista, que faria més gran la ruptura entre l’Amèrica rural i la urbana. I encara que el Suprem validi la victòria de Biden, i Donald Trump accepti deixar de mala manera la Casa Blanca, resignant-se a ser el president a qui els enemics d’Amèrica han robat la victòria, un cop Trump hagi tret la gent al carrer, tot fa pensar que la transició no serà fàcil ni plàcida.

I aquí el Partit Republicà i cada un dels congressistes i senadors hauran de decidir si són partidaris de recosir la confiança en el sistema o de continuar amb l’espiral de tensió.

                                  

França, caricatures i laïcitat. El Triangle.

 

 Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, 4 de novembre de 2020 

La ferma voluntat del president Emmanuel Macron de combatre el que a França es coneix com a “separatisme islàmic” i la defensa feta pel president del professor Samuel Paty, decapitat el 16 d’octubre per haver mostrat caricatures de Mahoma a classe, ha aixecat irades protestes a diferents països islàmics. Protestes en les quals es qualifica d’islamòfob el president francès i se l’acusa d’incitar l’odi envers els musulmans, i es demana el boicot als productes francesos. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha sumat a aquesta crida al boicot i ha qüestionat la salut mental de Macron.

Erdogan vol aprofitar aquesta polèmica per mostrar-se com a líder dels musulmans arreu del món, sabent que en altres estats islàmics els seus governants, si bé permetran les protestes i lamentaran les paraules de Macron, no s’atreviran a demanar el boicot  pels acords comercials que tenen amb París. A Qatar, per exemple, tot i haver-se retirat de molts supermercats els productes francesos, el seu emir no pot fer una crida al boicot, donat que el seu exèrcit depèn de l’armament que compra a França, incloent-hi el
flamant caça bombarder Rafale.

Els valors republicans de França van lligats a una ferma defensa de la laïcitat. I per això a França els funerals d’estat són civils. Mentre que a Itàlia o de vegades a Espanya els funerals d’estat són religiosos i es fan en una catedral, i a Holanda són multiconfessionals, a França la religió és quelcom personal i íntim. I la República francesa, tot i els milions de musulmans practicants que hi ha, no vol evolucionar cap al comunitarisme holandès que va denunciar la somali Ayaan Hirsi, que va arribar al país com a refugiada, un cop nacionalitzada va ser diputada, i va haver de fugir als Estats Units per les amenaces que patia per les seves crítiques a l’islam. Hirsi va denunciar que el sistema multireligiós holandès, amb escoles catòliques, protestants i islàmiques, emparava que en aquestes últimes s’impartissin uns valors antagònics amb els drets humans.

França ha patit els pitjors atemptats gihadistes de l’última dècada a Europa, com el del novembre del 2015 a la sala Bataclan, amb 130 morts, o el de Niça de juliol de 2016, amb 84. I mesos abans del de Bataclan hi va haver el de Charlie Hebdo, precisament per haver publicat caricatures de Mahoma. I tot i haver aplicat una política de control de les mesquites, amb el Consell Francès de Culte Musulmà, que hauria d’evitar el que passa a altres països, on imams vinguts de l’Aràbia Saudita o el Pakistan, portadors de valors antagònics, dirigeixen les mesquites, el fet és que el salafisme i l’empatia amb el gihadisme creix. Creix entre la tercera o quarta generació de musulmans i entre molts dels que arriben. Aquest és el cas d’Abdoullakh Anzorov, assassí de Samuel Paty. Un rus de 18 anys de família txetxena. 

El que Macron vol combatre és que s’instal·li a la societat el que anomena separatisme islàmic. És a dir, que part dels musulmans que viuen a França visquin de portes endins amb uns altres codis, com si es tractés d’una societat paral·lela. En aquest sentit va anunciar que es prohibiria que els ginecòlegs fessin certificats de virginitat per a les noies musulmanes que es casen. Una qüestió fàcil de legislar, però difícil d’erradicar. I és que les mesures que vol  aprovar Macron, algunes de difícil plasmació legal, pretenen combatre no només els guetos físics i socials, o la creació de policies de la xaria a diferents barris, sinó trencar el cercle amb el qual es tanca moltes dones franceses o residents a França de religió islàmica, i també joves fills de musulmans que la  dita “comunitat” engarjola mentalment i acaben odiant el país. I és des d’aquesta segregació on neix el desarrelament envers els valors occidentals on arrela el gihadisme.

Macron vol evitar que una part de la societat visqui al marge dels valors de la Il·lustració que imperen a Europa. Una Europa on, després de les guerres entre catòlics i protestants, es van implantar uns valors que ubiquen les creences religioses en l’àmbit privat,
mentre la ciència i el lliurepensament ocuparien el públic. Però el principal obstacle per a Macron no està a França. Està en la majoria de països islàmics que neguen el dret d’un musulmà a deixar de ser-ho i a una dona musulmana a casar-se amb un infidel.

 Llegir en català al Triangle

 

 

Francia, caricaturas y laicidad

Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 4 de noviembre de 2020La 

firme voluntad del presidente Emmanuel Macron de combatir lo que en Francia se conoce como "separatismo islámico" y la defensa hecha por el presidente del profesor Samuel Paty, decapitado el 16 de octubre por haber mostrado caricaturas de Mahoma en clase, ha levantado airadas protestas en diferentes países islámicos. Protestas en las que se califica de islamófobo al presidente francés y se le acusa de incitar el odio hacia los musulmanes, y se pide el boicot a los productos franceses. El presidente turco, Recep Tayyip Erdogan, se ha sumado a este llamamiento al boicot y ha cuestionado la salud mental de Macron.

Erdogan quiere aprovechar esta polémica para mostrarse como líder de los musulmanes en todo el mundo, sabiendo que en otros estados islámicos sus gobernantes, si bien permitirán las protestas y lamentarán las palabras de Macron, no se atreverán a pedir el boicot por los acuerdos comerciales que tienen con París. En Qatar, por ejemplo, a pesar de haberse retirado de muchos supermercados los productos franceses, su emir no puede hacer un llamamiento al boicot, dado que su ejército depende del armamento que compra en Francia, incluyendo el flamante caza bombardero Rafale.

Los valores republicanos de Francia van ligados a una firme defensa de la laicidad. Y por eso en Francia los funerales de estado son civiles. Mientras que en Italia o a veces en España los funerales de estado son religiosos y se hacen en una catedral, y en Holanda son multiconfesionales, en Francia la religión es algo personal e íntimo. Y la República francesa, pese a los millones de musulmanes practicantes que hay allí, no quiere evolucionar hacia el comunitarismo holandés que denunció la somalí Ayaan Hirsi, que llegó al país como refugiada, una vez nacionalizada fue diputada, y tuvo que huir a Estados Unidos por las amenazas que sufría por sus críticas al islam. Hirsi denunció que el sistema multireligioso holandés, con escuelas católicas, protestantes e islámicas, amparaba que en estas últimas se impartieran unos valores antagónicos con los derechos humanos.

Francia ha sufrido los peores atentados yihadistas de la última década en Europa, como el de noviembre  de 2015 en la sala Bataclan, con 130 muertos, o el de Niza de julio de 2016, con 84. Y meses antes del de Bataclan hubo el de Charlie Hebdo, precisamente por haber publicado caricaturas de Mahoma. Y a pesar de haber aplicado una política de control de las mezquitas, con el Consejo Francés de Culto Musulmán, que tendría que evitar lo que pasa en otros países, donde imanes venidos de Arabia Saudí o Pakistán, portadores de valores antagónicos, dirigen las mezquitas, el hecho es que el salafismo y la empatía con el yihadismo crece. Crece entre la tercera o cuarta
generación de musulmanes y entre muchos de los que llegan. Este es el caso de Abdoullakh Anzorov, asesino de Samuel Paty. Un ruso de 18 años de familia chechena.

Lo que Macron quiere combatir es que se instale en la sociedad lo que denomina separatismo islámico. Es decir, que parte de los musulmanes que viven en Francia vivan de puertas adentro con otros códigos, como si se tratara de una sociedad paralela. En este sentido anunció que se prohibiría que los ginecólogos hicieran certificados de virginidad para las chicas musulmanas que se casan. Una cuestión fácil de legislar, pero difícil de erradicar. Y es que las medidas que quiere aprobar Macron, algunas de difícil plasmación legal, pretenden combatir no sólo los guetos físicos y sociales, o la creación de policías de la sharin en diferentes barrios, sino romper el círculo con el que se encierra a muchas mujeres francesas o residentes en Francia de religión islámica, y también jóvenes hijos de musulmanes que la dicha "comunidad" encarcela mentalmente y acaban odiando el país. Y es desde esta segregación donde nace el desarraigo hacia los valores occidentales donde arraiga el yihadismo.

Macron quiere evitar que una parte de la sociedad viva al margen de los valores de la Ilustración que imperan en Europa. Una Europa donde, después de las guerras entre católicos y protestantes, se implantaron unos valores que ubican las creencias religiosas en el ámbito privado, mientras la ciencia y el librepensamiento ocuparían el público. Pero el principal obstáculo para Macron no está en Francia. Está en la mayoría de países islámicos que niegan el derecho de un musulmán a dejar de serlo y a una mujer musulmana a casarse con un infiel.

 Leer en castellano en El Triangle

 

VANDALISME, IRA I ULTRADRETA. Analitzo al Periódico esclats violents del cap de setmana i la implicació de la ultradreta i d'altres grups

 

Xavier Rius Sant, periodista

El Periódico, dilluns 2 de novembre i dimatrs 3 de novembre de 2020

No hi ha una única causa, ni uns únics responsables dels esclats de violència del cap de setmana en diferents ciutats, després de protestes pacífiques de treballadors perjudicats pel tancament d’activitats econòmiques, de grups negacionistes i de contraris al toc de queda. Actes violents als quals es van sumar joves d’una o cap ideologia, ansiosos d’enfrontar-se amb la policia. Incidents que –més enllà que alguns sectors de la ultradreta els incitin, hi participin o vulguin obtenir-ne rèdits– parteixen del profund malestar i angoixa amb què la ciutadania afronta aquesta segona onada.

I és que a la gent no li agrada que se la tracti de manera infantil. Afirmacions com «tot anirà bé» o «sortirem més forts com a societat», són un insult per a aquells treballadors i empresaris que, sense haver fet res malament, es veuen abocats a la ruïna, per a qui una rebaixa de la quota d’autònoms o la reducció del lloguer no significa cap solució. Ciutadans que se senten oblidats per les institucions. I recordem que els feixismes van fructificar a Europa en moments que la ciutadania se sentia abandonada.

 Ara la ultradreta no pretén destruir el sistema democràtic, però aprofita aquesta crisi per desestabilitzar i créixer. Vox i els comunicadors del seu entorn van jugar un paper important encoratjant al maig les cassolades a Madrid, contra el confinament. I ara Vox, amb el seu rebuig de l’estat d’alarma i del toc de queda, ha encoratjat les protestes. Santiago Abascal, a l’acusaral al Congrés a Pedro Sánchez de sotmetre’s a l’«especulador financer i conspirador George Soros», legitima les teories conspiradores sobre poders ocults que creen o aprofiten el virus per destruir-nos.

 Els incidents de divendres a la nit a Barcelona van començar després d’una manifestació en la qual es barrejaven col·lectius laborals, contraris al toc de queda, negacionistes i militants ultres com ‘hooligans’ del futbol, moters neonazis i joves habituals del 12 d’octubre a Montjuïc, ja que des de Telegram i grups de WhastApp es convocava a assistir-hi. I després dels primers incidents el diputat de Vox Ignacio Garriga va fer un tuit comprensiu amb els manifestants. La ultradreta pensava assistir a la manifestació que es convocava per a dissabte a la tarda a Sant Jaume contra l’estat d’alarma, a la mateixa hora que es convocava la d’Arran a la catedral amb el lema ‘Barcelona zona de guerra’.

Però la difusió del vídeo del robatori de bicicletes en un establiment, en què sembla que alguns dels seus autors serien joves estrangers, va fer que Vox i els altres grups de la ultradreta decidissin treure rèdit a les mateixes, condemnar els aldarulls i no acudir a la manifestació de dissabte, confiant, com així va ser, que la manifestació d’Arran contra el desallotjament de Vallvidrera acabés amb actes violents. Però més enllà que condemnem la manipulació que la ultradreta faci de la ira, el malestar social continuarà creixent. I serà irrellevant al final qui llanci la primera pedra.

 Llegir en català al Periódico

VANDALISMO, IRA y ULTRADERECHA

 Xavier Rius Sant, El Periódico, 2 i 3 de noviembre de 2020

No hay una única causa, ni unos únicos responsables de los estallidos de violencia del fin de semana en distintas ciudades, tras protestas pacíficas de trabajadores perjudicados por el cierre de actividades económicas, de grupos negacionistas y de contrarios al toque de queda. Actos violentos al que se sumaron jóvenes de una o ninguna ideología, ansiosos de enfrentarse con la  policía. Incidentes que más allá que algunos sectores de la ultraderecha los incite, participe o quiera obtener réditos, parten del profundo malestar y desasosiego con que la ciudadanía afronta esta segunda ola.

Y es que a la gente no le gusta que se la trate de manera infantil. Afirmaciones como “todo irá bien” o “saldremos más fuertes como sociedad”, son un insulto para aquellos trabajadores y empresarios que, sin haber hecho nada mal, se ven abocados a la ruina, para los que una rebaja de la cuota de autónomos o la reducción del alquiler no significa solución alguna. Ciudadanos que se sienten olvidados por las instituciones. Y recordemos que los fascismos fructificaron en Europa en momentos que la ciudadanía se sentía abandonada.

Ahora la ultraderecha no pretende destruir el sistema democrático, pero aprovecha esta crisis para desestabilizar y crecer. Vox y los comunicadores de su entorno jugaron un papel importante alentando en mayo las caceroladas en Madrid, contra el confinamiento. Y ahora Vox, con su rechazo al estado de alarma y al toque de queda, ha alentado las protestas. Al acusar Santiago Abascal en el Congreso a Pedro Sánchez de someterse al “especulador financiero y conspirador George Soros”, legitima las teorías conspirativas sobre poderes ocultos que crean o se aprovechan el virus para destruirnos.

Los incidentes del viernes por la noche en Barcelona comenzaron tras una manifestación en la que se mezclaban colectivos laborales, contrarios al toque de queda, negacionistas y militantes ultras como 'hooligans' del fútbol, moteros neonazis y jóvenes habituales del 12 de octubre en Montjuïc, dado que desde Telegram  y grupos de Whastapp se convocaba a asistir. Y tras los primeros incidentes el diputado de Vox Ignacio Garriga hizo un tuit comprensivo con los manifestantes. La ultraderecha pensaba asistir a la manifestación que se convocaba para el sábado por la tarde en Sant Jaume contra el estado de alarma, a la misma hora que se convocaba la de Arran en la catedral con el lema 'Barcelona zona de guerra'.

Pero la difusión del vídeo del robo de bicicletas en un establecimiento, en el que parece que algunos de sus autores serían jóvenes extranjeros, hizo que Vox y los otros grupos de la ultraderecha decidieran sacar rédito a las mismas, condenar los altercados y no acudir a la manifestación de sábado, confiando, como así fue, que la manifestación de Arran contra el desalojo de Vallvidrera acabase con actos violentos. Pero más allá que condenemos la manipulación que la ultraderecha haga de la ira, el malestar social seguirá creciendo. Y será irrelevante al final quien lance la primera piedra.

 Leer en castellano en El Periódico

 

Analitzo al Telenotícies Vespre els incidents violents d'aquests dies, impulsats per sectors de la ultradreta, grups antisistema i gent emprenyada. La ultradreta creix en moment de desconcert que les instititucions no poden donar respostes

Analitzo al Telenotícies Vespre s'ahir diumenge 1 d'ocubre, amb Jordi Mir, els motius i qui hi ha darrera dels actes violents de les últimes nits. La ultradreta sempre creix en moments de greus crisis en que partits i institucions no poden donar resposta.

 

 També ho analitzava dissabte a Via Lliure de RAC 1