LA NOVEL·LA DE ROMEVA I EL PROCÉS CATALÀ

A començaments de setembre, coincidint amb la campanya electoral de les eleccions plebiscitàries en què Raül Romeva va ser cap de llista de Junts pel Sí, Romeva va publicar la seva tercera novel·la "Pont de cendra" que succeeix el 1992, els primers mesos de la guerra de Bòsnia. Una guerra derivada d'un conflicte de secessió, que malgrat estar emparat en aquest cas pel dret internacional, atès que Bòsnia era una república federada, la independència no era acceptada per l'estat del qual es desmembraba.
Romeva va entrar en contacte amb els conflictes balcànics quan era objector de consciència i militava a moviments pacifistes. És doctor en Relacions Internacionals, ha publicat diversos llibres sobre conflictes, processos de negociació i acords, i va treballar per la UNESCO a Sarajevo els dos primers anys de postguerra. I va iniciar l'escriptura d'aquesta novel·la quan no imaginava que acabaria encapçalant la candidatura de CDC i ERC que proposaria la ruptura amb Espanya, la realització d'una declaració unilateral d'independència i la desobediència al seu marc legal.
La novel·la, que està construïda amb capítols alterns de dos narradors, un situat en l'any 1992 i un altre situat en el present, explica la història dels anomenats "amants de Sarajevo", un serbi i una bosniana que van morir abatuts per un franctirador, no se sap de quin bàndol, quan intentaven fugir.
Quan un escriu i analitza un conflicte internacional, o sobre un conflicte per la secessió d'una part d'un estat, ha de tenir en compte el context, les seves arrels històriques, les forces d'uns i altres, els seus aliats, el marc legal que, sigui just o no, empara o nega les raons d'uns i altres, i, sobretot, les forces amb què compten els dos bàndols per forçar a l'altre a cedir o, almenys, a negociar i pactar una solució intermèdia si és que aquesta solució és possible. I en analitzar-lo, un ha desprendre de la seva ideologia i de la seva opinió personal sobre el que seria just o el que a un li agradaria.
És a dir, una cosa és desitjar o signar un manifest perquè Palestina -a la qual el dret internacional empara- ha de ser un estat en base a les fronteres de 1967 sense assentaments jueus i, una altra molt diferent és falsejar l’anàlisi del conflicte, afirmant que Palestina serà un estat viable demà passat. Una cosa és simpatitzar amb la causa sahrauí, a la qual el dret internacional li reconeix la necessitat de realitzar un referèndum d'autodeterminació, i una altra és aventurar que, malgrat les condicions i context actual, i els múltiples suports que té el Marroc, la República Àrab Sahrauí serà una realitat propera i Marroc abandonarà de bona gana el territori.
I si es pretén fer una anàlisi d'un conflicte en el qual qui posseeix des del nostre punt de vista la raó, no té la força per imposar-la, llavors cal fer-se aquesta pregunta: A què s'està disposat per forçar a l'altre a negociar i que accepti la secessió? Amb quins mètodes se’l pressionarà, pacífics o violents? I això comporta dues preguntes més: Quant de temps es podrà sostenir aquesta lluita? i quines conseqüències humanes i econòmiques tindrà per a la població del bàndol més feble la prolongació d'aquesta lluita, tant si es tracta d'un conflicte bèl·lic, com de només de desobediència civil i resistència no-violenta?
Quan en començar el "procés" Artur Mas va viatjar a l'Índia i els Estats Units, en tornar va afirmar que Catalunya realitzaria el procés sobiranista de manera pacífica com Gandhi i Luther King. Proposta que considero frívola si no s'explica què significa això i no es recorda com van acabar Gandhi i Luther King, la repressió que van patir tots dos moviments, o la fermesa, consens i lideratge que es necessita perquè aquesta desobediència civil dongui fruits. Només cal recordar, per exemple, que la segregació d'autobusos a Alabama es va derogar després de més d'un any en què els ciutadans de color es van negar a utilitzar-los i anaven a treballar cada dia caminant. Per a mi els únics que van abordar seriosament les paraules de Mas va ser el programa Polònia, en què un Mas vestit com Gandhi deia que, si s'havia de fer una vaga de fam indefinida, que comencés Oriol Junqueras, atès que estava més grassonet i aguantaria més dies.
A l'inici del "procés" es va afirmar repetidament que es buscaria el suport de l'ONU, Europa, Estats Units i Israel. I els tres primers no han donat ara per ara cap suport a la causa independentista, sinó més aviat el contrari. El quart actor a qui es demanaria suport, Israel, no s'ha manifestat a favor ni en contra, però diversos responsables governamentals israelianes han respost en privat a polítics catalans amb aquestes preguntes: Va de debò? Donat que Madrid no pensa cedir, quins mètodes aplicareu per forçar Espanya a negociar i durant quant de temps? Què esteu disposats a safricar? Esteu disposats a morir i també a ....?
I senzillament, no he vist que aquest debat s'hagi fet en veu alta a Catalunya aquests últims tres anys, ni al cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, expert en conflictes internacionals motivats per secessions sense consens, abordar aquestes preguntes.
Resulta exasperant escoltar aquests tres anys la falsedat que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de juny de 2010 sobre Kosovo, empara la declaració unilateral d'independència de Catalunya. Declaració que per cert no es va aprovar amb la meitat més tres dels diputats, sinó amb la de 109 dels 120 parlamentaris kosovars. Paradoxalment Kosovo, tot i ser la majoria de la seva població no eslava, no era una república iugoslava com Bòsnia, Montenegro o Croàcia que sí que ho eren i tenien dret a la secessió. Kosovo només era una província. I la sentència sobre Kosovo del Tribunal Internacional repeteix una i altra vegada que no és aplicable a cap altre territori o conflicte de secessió.
I és que a més la mateixa va ser, diguem, un formalisme trampós per ajudar al govern de Sèrbia, que donava ja per perdut Kosovo, a digerir la seva pérdua sense que l'opinió pública se li tirés a sobre i permetre a l'ONU i l'OTAN abandonar el territori que portava nou anys administrant.
El que es va recórrer al tribunal no va ser la independència en si, sinó, únicament, si la declaració d’independència vulnerava o no el dret internacional. I la Cort va dir anys més tard que, sense valorar les conseqüències posteriors de la declaració, el fet que 109 dels 120 diputats votessin la declaració de voluntat, no vulnerava cap tractat. I llavors Kosovo ja caminava sol, i Sèrbia ja havia deixat de lluitar per la seva província perduda.
Repeteixo que analitzar un conflicte sobre la base del marc legal, les forces d'uns i altres, els suports que tenen i els médodos que uns i altres aplicaran, no té res a veure amb la idees de cadascú o el que un creu que seria just. Es tracta d'intentar ser mínimament rigorós.
I finalment, ara que es parla tant del paral·lelisme entre Mas i Companys, o del 6 d'octubre de 1934, a mi, veient com van les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, em ve un altre paral·lelisme històric. Barcelona va caure el 1939 en perdre la guerra. Però durant la guerra civil, mentre Franco avançava, en el bàndol republicà molts benintencionats debatien sobre si calia ajudar a la República a guanyar la guerra o aprofitar la debilitat del Govern republicà i la Generalitat per fer la revolució. I al final es va perdre la guerra i no es va fer la revolució. 

I tornant a la novel·la de Romeva, pot ser que d'aquí uns anys no sapiguem o no ens posem d'acord sobre a quin bàndol pertanyia els franctiradors que va liquidar el "Procés".

  Llegir en català al Periódico

LA NOVELA DE ROMEVA Y "EL PROCÉS" CATALÀ

A inicios de septiembre, coincidiendo con la campaña electoral de las elecciones plebiscitarias en las que Raül Romeva fue cabeza de lista de Junts pel Sí, Romeva publicó su tercera novela “Pont de cendra” que sucede en 1992, los primeros meses de la guerra de Bosnia. Una guerra derivada de un conflicto de secesión, que pese a estar amparado en dicho caso por el derecho internacional, dado que Bosnia era una república federada, esa independencia no era aceptada por el estado del que se desmembraba.

Romeva entró en contacto con los conflictos balcánicos cuando era objetor de conciencia y militaba en movimientos pacifistas, es doctor en Relaciones Internacionales, ha publicado diversos libros sobre conflictos, procesos de negociación y acuerdos, y trabajó para la UNESCO en Sarajevo los dos primeros años de posguerra. E inició la escritura de esta novela cuando no imaginaba que acabaría encabezando la candidatura de CDC y ERC que propondría la ruptura con España, la realización de una declaración unilateral de independencia y la desobediencia a su marco legal. La novela, que está construida con capítulos alternos de dos narradores, uno ubicado en el año 1992 y otro ubicado en el presente, cuenta la historia de los llamados “amantes de Sarajevo”, un serbio y una bosnia que murieron abatidos por un francotirador, no se sabe de que bando, tratando de huir.

Cuando uno escribe y analiza un
conflicto internacional, o sobre un conflicto por una secesión de una parte de un estado, debe tener en cuenta el contexto, sus raíces históricas, las fuerzas de unos y otros, sus aliados, el marco legal que, sea justo o no, ampara o niega las razones de unos y otros, y, sobretodo, las fuerzas con las que cuentan ambos bandos para forzar al otro a ceder o, al menos, a negociar y pactar una solución intermedia si es que esa solución es posible. Y al analizarlo, uno debe desprenderse de su ideología y de su opinión personal sobre lo que sería justo o lo que a uno le gustaría.

Es decir, una cosa es desear o firmar un manifiesto para que Palestina –a la que el derecho internacional ampara- debe ser un estado en base a las fronteras de 1967 sin asentamientos judíos y, otra muy distinta es falsear un análisis del conflicto, afirmando que Palestina será  estado viable pasado mañana. Una cosa es simpatizar con la causa saharaui, a la que el derecho internacional le reconoce la necesidad de realizar un referéndum de autodeterminación, y otra es aventurar que, pese a las condiciones y contexto actual, y los múltiples apoyos que tiene Marruecos, la República Árabe Saharaui será una realidad próxima y Marruecos abandonará de buena gana el territorio.

Y si se pretende hacer un análisis de un conflicto en el que quien posee desde nuestro punto de vista la razón carece de la fuerza para imponerla, entonces hay que hacerse esta pregunta: ¿A qué se está dispuesto para forzar al otro a negociar y que acepte la secesión? ¿Con qué métodos se le presionará, pacíficos o violentos? Y ello conlleva otras dos preguntas: ¿Cuánto tiempo se podrá resistir esta lucha? y ¿qué consecuencias humanas y económicas para la población del bando más débil tendrá la prolongación de esta lucha, trátese de un conflicto bélico, trátese de sólo de desobediencia civil y resistencia no-violenta?

Cuando al inició de “procés” Artur Mas viajó a la India y Estados Unidos, al regresar afirmó que Catalunya realizaría el proceso soberanista de manera pacífica como Gandhi y Luther King. Propuesta que considero frívola si no se explica que significa eso y no se recuerda cómo acabaron Gandhi y Luther King, la repersión que sufrieron ambos movimientos, o la firmeza, consenso y liderazgo que se necesita para que esta desobediencia civil de frutos. Basta recordar, por ejemplo, que la segregación de autobuses en Alabama se derogó tras más de un año en que los ciudadanos de color se negaron a usarlo e iban a trabajar cada día andando. Para mi los únicos que abordaron en serio las palabras de Mas fue el programa Polònia, en las que un Mas vestido a lo Gandhi decía que, si se había de hacer una huelga de hambre indefinida, que empezara Oriol Junqueras, dado que estaba más gordito y aguantaría más días.

Al inicio del “procés” se afirmo repetidamente que se buscaría el apoyo de la ONU, Europa, Estados Unidos e Israel. Y los tres primeros no han dado ahora por ahora apoyo alguno a la causa independentista, sino más bien lo contrario. El cuarto actor al que se pediría apoyo, Israel, no se ha manifestado a favor ni en contra, pero diversos responsables gubernamentales israelíes han respondido en privado a políticos catalanes que han acudido a ellos con estas preguntas: ¿Va en serio? ¿Dado que Madrid no piensa ceder, qué métodos vais a usar para forzar a España a negociar y durante cuanto tiempo? ¿Qué estáis dispuestos a safricar? ¿Estáis dispuestos a morir y también a….?

 Y sencillamente, no he visto que este debate se haya hecho en voz alta en Catalunya estos últimos tres años, ni al cabeza de lista de Junts pel Sí, Raül Romeva, experto en conflictos internacionales motivados por secesiones sin consenso, abordar estas preguntas.

Resulta exasperante escuchar estos tres años la falsedad que la sentencia la Corte Internacional de Justicia de junio de 2010 sobre Kosovo, ampara la declaración unilateral de independencia de Catalunya. Declaración que por cierto no se aprobó con la mitad más tres de los diputados, sino con el de 109 de los 120 parlamentarios kosovares. Paradójicamente Kosovo, pese a ser la mayoría de su población no eslava, no era una república yugoslava, como Bosnia, Montenegro o Croacia que sí lo eran y tenían derecho a la secesión, sino sólo una provincia.  La sentencia sobre Kosovo de la Corte Internacional repite una y otra vez que no es aplicable a ningún otro conflicto de secesión.

Pero es que además la misma fue digamos un formalismo tramposo para ayudar al gobierno de Serbia, que daba por perdido Kosovo, a digerir su perdida sin que la opinión pública se le echara encima y permitir a la ONU y la OTAN abandonar el territorio que llevaba 9 años administrando. Dado que lo que se recurrió al tribunal no fue la independencia en sí, sino, únicamente, si dicha declaración vulneraba el derecho internacional. Y la Corte dijo años mas tarde que, sin valorar la consecuencias posteriores de la declaración, el hecho que 109 de los 120 diputados votaran dicha declaración de voluntad, no vulneraba ningún tratado. Y por entonces Kosovo ya andaba sólo, y Serbia ya había dejado de pelear por su provincia perdida.

Repito que analizar un conflicto en base al marco legal, las fuerzas de unos y otros, los apoyos que tienen y los médodos que unos y otros van a usar, no tiene nada que ver con la ideología de cada uno o lo que uno cree que sería justo. Se trata de intentar ser mínimamente riguroso.

Y por último, ahora que se habla tanto del paralelismo entre Mas y Companys, o del 6 de octubre de 1934, a mi, viendo como van las negociaciones entre Junts pel Sí y la CUP, me viene otro paralelismo histórico. Barcelona cayó en 1939 al perderse la guerra; pero durante la guerra civil, mientras Franco avanzaba, en el bando republicano muchos bienintencionados debatían sobre si había que ayudar a la República a ganar la guerra o aprovechar la debilidad del Gobierno republicano y la Generalitat para hacer la revolución. Y al final se perdió la guerra y no se hizo la revolución. Y volviendo a la novela de Romeva, puede que de aquí unos años no sepamos o no nos pongamos de acuerdo sobre a qué bando pertenecían los francotiradores que liquidaron el “Procés”.      

Leer en castellano en El Periódico