divendres, 20 de setembre del 2024

Vol Netanyahu que tornin els cotxes bomba i els atemptats suïcides? Analitzo al Triangle les conseqüències dels busques i telefons bombes que Isarel va infiltrar a Hizbul·là

 

                                         


A punt de complir-se un any de l’inici de l’actual conflicte de Gaza que esclatà amb el temerari salt dels milicians de les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, braç armat de Hamàs i altres grups palestins, acció ideada per Mohammed Deif, cap militar de Hamàs, i Yahya Sinwar, cap de Hamàs a Gaza, amb la que es produïren 1.200 morts i 250 ostatges, davant l’evidència que tot i els 40.000 morts Hamàs mai no serà destruït, Netanyahu mira cap el nord i amb l’explosió de centenars de mòbils i busques al Líban, sembla que desitja perpetuar una guerra que només si mai no acaba, garantirà la seva supervivència política i personal.

És evident que el desig de mantenir-se en el poder al preu que sigui ha portat massa vegades a un país a la guerra i la destrucció. Tenim l’exemple de Baixar Al-Assad a Síria. Fa catorze anys que va desencadenar una guerra que va provocar centenars de milers de morts i la destrucció de ciutats com Alep. Però Síria ni era un democràcia ni hi havia llibertat d’expressió per denunciar-ho ni aturar-ho des de dins. En canvi Israel, que certament és o era junt amb el Líban una de les poques democràcies del Pròxim Orient, té un líder escollit democràticament que ha abocat el país a una guerra eterna en la que per més que si aconsegueix derrotar algun dia a Hamàs, està generant un dolor del que sorgiran més i més combatents amb l’únic desig d’acabar amb Israel. De poc serveix reconèixer que a Israel hi ha cada setmana mobilitzacions de desenes de milers de persones demanant la fi de la guerra i la seva dimissió, si els més de set cents mil colons israelians que ocupen terres palestines maten amb impunitat cada dia ciutadans palestins als que de manera il·legal segons la llei israeliana els hi arrabassen les seves terres per consolidar el somni sionista del Gran Israel des del Jordà fins el mar. De què serveix repetir que Israel és un democràcia, si l’exèrcit empara els assassinats diaris de palestins i l’ocupació de les seves terres?

Als qui volen el Gran Israel ja els va bé aquest guerra que no acaba per fer fora els palestins de les terres que encara conserven. Netanyahu és un polític que no vol deixar el poder per por d’anar a la presó pels casos de corrupció que pesen sobre ell. I es manté al poder gràcies als partits de l’extrema dreta racista, dels colons i dels ultrareligiosos que volen mantenir els seus privilegis de no haver de treballar ni haver d’enrolar-se a l’exèrcit.

Ara que semblava que la invasió de Gaza tocava a la seva fi en no haver-hi gaire més que destruir i amb Hamàs disposat a acceptar un alto al foc i retornar els ostatges que quedaven amb vida, ataca amb les explosions de mòbils i dels rudimentaris aparells de buscapersones per desestabilitzar el Líban. Un país que no té president des de fa dos anys en acabar el mandat del cristià Michel Aoun i amb uns ministres i govern diguem interí, i una crisi institucional com no l’havia tingut des dels temps de la guerra. Crisi que s’agreujà per la terrible explosió de fa dos anys al port de Beirut que va destruir bona part de la capital en la que només tenen corrent elèctrica aquells que es poden pagar el seu generador privat.

Hizbul·là tot i llençar des d’octubre milers de míssils cap a Israel, ha dit una i altra vegada que aturarà els seus atacs quan acabi de la guerra de Gaza. Israel s’ha mostrat capaç de colpejar a l’eix de Hamàs, Hizbul·là i l’Iran amb accions com l’assassinat a Teheran del líder de Hamàs, Ismail Haniya, i de matar a Beirut al cap militar d’Hizbul·là, Fouad Chokr. Però no pot fer desaparèixer Hamàs. Per això amb un Hamàs debilitat, Netanyahu tensiona ara el Líban amb l’excusa de voler garantir la seguretat dels ciutadans israelians que han abandonat els seus pobles del nord. Però hem de recordar que encara que s’intenti debilitar Hizbul·là persistirà en ser el grup polític i militar més fort i cohesionat del Líban.

Certament ha resultat un cop molt fort la destrucció d’aquesta setmana de la seva capacitat de comunicació, potser com a pas previ a un possible invasió del sud de Líban. Invasió que ja va fer Israel el maig de 1982 amb l’operació anomenada “Pau a Galilea”. Israel no va guanyar aquella guerra i es va haver de retirar del país l’any 2000. Potser a Netanyahu l’importa poc l’evidència que Israel mai va derrotar Hizbul·là i només vol guanyar temps. Però cal recordar que Hizbul·là encara que momentàniament vegi afectades les seves comunicacions i capacitat per llençar míssils cap a Israel -que evidentment recuperarà aviat-, té una arma que va deixar d’utilitzar fa dècades. Els atemptats suïcides amb cotxe bomba o una simple bossa de mà. Ahir el líder d’Hizbul·là Hassan Nasral·là no va dir ni com ni quan seria la seva resposta als danys patits. Però és evident que si Netanyahu envaeix el Líban aquesta serà molt sagnant.

Vol Netanyahu que torni aquesta pràctica terrorista als carrers de Tel Aviv, Jerusalem o a Líban si finalment l’envaeix? I si es va cap aquí, els ciutadans, els militars, els servies d’intel·ligència i les institucions israelianes seran coresponsables de recollir el que ha sembrat el seu líder.

dijous, 5 de setembre del 2024

CAP ON ANIRÀ ALIANÇA? DE MOMENT CRISPARÀ ELS PLENS AL PARLAMENT, PERÒ FARÀ UN NOU CANVI D’OPINIÓ i ES PRESENTARÀ A LES ELECCIONS ESPANYOLES SI S’AVANCEN PER RETENIR ELS VOTANTS VINGUTS DE JUNTS I OFERIR-SE PER ENDURIR LA LLEI D’ESTRANGERIA AMB VOX I EL PP?


    


 “Gràcies a l'escapisme de la CUP, ALIANÇA CATALANA tindrà representant (com a grup mixt) a totes les comissions parlamentàries. Volent-nos arraconar, ens han donat ales...” tuitejava crescuda fa uns dies Sílvia Orriols, reconeixent que la modificació del Reglament per permetre que la CUP tingués grup propi fora del Grup Mixt sense haver de repartir-se ni compartir temps, presència a comissions i assessors amb Aliança, l’havia beneficiat. I avui en el ple en el que Salvador Illa donava compte de l’estructura i composició del seu Govern, quan ha intervingut Orriols, el president de la cambra, Josep Rull ha hagut d’interrompre de nou –crec que és la quinta vegada- la intervenció de la diputada d’Aliança i cridar-la a l’ordre, en aquest cas per l’al·lusió que ha fet al vel islàmic de la diputada d’ERC Najat Driouech. Paraules d’Orriols i advertiment de Rull que després Aliança, com en els casos anteriors, ha difós obtenint força audiència a les xarxes. I en el seu torn de rèplica Salvador Illa ha deixat clar el seu suport a la diputada musulmana afirmant que "ella li dona mil voltes a vosté". Tot i aixó, més enllà del soroll, Aliança és númericament irrellevant al Parlament en una legislatura que sembla que, a diferència de les anteriors, serà llarga.  

Ha començat doncs el curs polític a Catalunya amb Salvador Illa investit President, esvaint-se la repetició electoral que Aliança Catalana desitjava. Sense cap mena de dubte la repetició l’hagués beneficiat, ja que com a partit parlamentari que ara és, seria present als debats electorals. I amb subvencions pel dos escons aconseguits tindria ja diners per la campanya i capacitat per demanar un crèdit per poder enviar per correu les butlletes i programa electoral, cosa que no va fer al maig. Tot i que pugui sembla un tòpic, el llindar del 3% de la llei electoral i la Llei d’Hont va perjudicar a Aliança ja que dels 119.149 vots que va aconseguir a Catalunya no va rendibilitzar els 67.896 de Barcelona en quedar-se en un 2’87%. N’hi van faltar a la província de Barcelona uns tres mil per arribar al 3%. I amb aquest percentatge hagués aconseguit dos o tres diputats més. Fa cinc setmanes hi havia enquestes i sondejos que pronosticaven que si es repetien eleccions Aliança superaria els vots i escons de la CUP i els Comuns i es produiria una fuga de vots de Junts i també d’ERC, que s’enfonsaria, cap a la formació d’Orriols. Sense cap mena de dubte el pànic a la repetició electoral va ser un dels arguments que va animar a part de la militància d’ERC en la consulta interna a donar suport a la investidura de Salvador Illa. 

Comença una legislatura catalana en un moment que la immigració i el repartiment dels menors no acompanyats que arriben a Canàries i també a les Illes Balears, són tema de portada als informatius, amb un PP que juntament amb Vox i Junts van votar fa dos mesos contra de la reforma de la Llei d’Estrangeria per fer obligatori el seu repartiment. A Catalunya qui mira més pel retrovisor Aliança no és ERC, ni tampoc Vox amb qui comparteix argumentari. És Junts que fa catorze mesos no es va sumar al cordó sanitari a Ripoll per evitar que Orriols fos alcaldessa i fa dos mesos com he dit va votar al Congrés dels Diputats contra la reforma de la Llei d’Estrangeria per fer obligatori el repartiment dels menors. Els set diputats de Junts a Madrid tenen la clau perquè Pedro Sánchez pugui continuar la legislatura tres anys més o per forçar que després de noves derrotes al Congrés i sense poder aprovar pressupostos hagi d’avançar les eleccions generals. I aquí Aliança està valorant si canviant un cop més de posicionament, decideix presentar-se a les eleccions espanyoles o com diu Orriols, a la Metròpoli.

Fa tretze mesos Orriols va dir que mentre fos alcaldessa no repetiria l’error d’altres alcaldes com Jordi Munell i ser a la vegada diputada per la incompatibilitat pràctica d’exercir els dos càrrecs i haver de marxar cada matí a Barcelona. Però fa cinc mesos, com era previsible va canviar d’opinió i va considerar compatible fer d’alcaldessa i presentar-se com candidata a La Generalitat i ocupar l’escó a la Ciutadella amb la dificultat afegida que, a diferència de Jordi Munell i altres alcaldes ripollesos que han sigut diputats, ella no té carnet de conduir. I o bé depèn de la Renfe amb una R3 que va com va, o necessita que algun militant la baixi a Barcelona i la torni després a Ripoll. Caldrà veure quin paper tindrà al Ple i les comissions el segon diputat, el lleidatà Ramon Abad, per mi totalment desconegut i si se’n ressentirà el dia a dia de l’ajuntament amb un govern de només sis regidors liderat per un alcaldessa que és molts dies a Barcelona. I a diferència de l’ex alcalde Munell, la presència del qual no era imprescindible a cada ple i cada comissió, la d’Orriols si que ho serà, a no ser que decideixi absentar-se sovint prioritzant Ripoll. Sembla que la cap de llista per Tarragona, Aurora Fornos, i el número dos per Girona, l’Olotí ex regidor d’ERC, Jordi Coma, tots dos advocats, seran els assessors que a sou del Parlament o del partit estaran al Parlament al darrera d’Orriols i del diputat lleidatà, Ramon Abad.   

 


                                           

Orriols i els regidors d'Aliança aplaudint a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el dia 18 a Ripoll 




El 18 d’agost Orriols va sorprendre a gairebé tothom convidant a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, cossos als que juntament amb el CNI els hi atribueix responsabilitat o al menys ombres pel que fa als atemptats del 17 d’agost. Convidar-los va ser un gir de guió que penso que políticament la beneficar donat que l’acte que van boicotejar els altres partits i institucions va quedar legitimat amb la presència de la víctima d’Hipercor, Robert Manrique. I sembla que la resta de dirigents i la major part de militats no han qüestionat la imatge d’Orriols aplaudint als representants de la Benemèrita i la Policia Nacional, donat perquè com em deia a fa un dies un  periodista coneixedor del Ripollès, Aliança de vegades sembla que funcioni un mica com una secta en que els seguidors no qüestionen el que diu la seva líder. Per això no m’estranyaria que Aliança es plantegi la possibilitat de presentar-se a les eleccions espanyoles –la Metròpoli- si s’avancen.

Quin són els motius pels que part del nucli dirigent d’Aliança es planteja aquesta hipòtesis si s’avancen d’aquí un any? Doncs el primer no facilitar que el vots aconseguits al maig precedents de votants de Junts o ERC tornin a aquests partits, cosa que, al menys amb els de Junts, passaria. I la segona plantejar i justificar anar a Madrid amb l’objectiu únic de ser decisius per modificar la Llei d’Estrangeria tal com demana Vox i de vegades el PP per facilitar les expulsions massives. I també es plantegen la possibilitat de presentar-se si es culmina la legislatura ja que potser coincidirien amb les municipals, i pel mateix motiu en cas de no concòrrer, és arriscat impulsar als votants a optar per dues opccions diferents un mateix dia. Repeteixo que aquesta és només una opció que ronda pel cap de part del nucli dirigents d’Aliança si bé, com sempre, serà Orriols qui prendrà la decisió. Una Orriols que va ser ratificada en el el 6 de juliol con a líder d’Aliança en el congrés que va fer a Ripoll, on es modificaren els estatuts per fer compatible ser diputada i alcaldessa, quelcom que no permetien els anteriors estatuts.

En el congrés del partit també s’acordà que el membres del Comitè de Govern serien els presidents de les territorials de cada vegueria que encara no s’ha triat tots, i els següents dirigents: Orriols, Presidenta; Oriol Gès, Secretari d’Organització i Finances; Aurora Fornos, Secretaria de Política Institucional; Jordi Aragonès, Secretari d’Estudis i Progrés; Franc Massaneda, Secretari d’Acció Política, i Lluís Areny, Secretari de  Comunicació.



En aquesta nova etapa sembla que Sílvia Orriols no comptarà amb el pare dels seus fill i filles, David Subirana, que s’apartaria del projecte transitòria o definitivament després dels canvis diguem sentimentals o familiars sobrevinguts durant la campanya per la irrupció d'una persona que vetllava per la seguretat de la líder. Subirana mà dreta de l’itinerari polític d’Orriols des dels temps d’Estat Català i dels Intransigents, va jugar un paper cabdal per que Orriols fes el pas fa cinc anys i es presentés a les eleccions muncipals de Ripoll pel Front Nacional i després en molts dels passos que ha fet Orriols, trencant amb el Front primer,  creant Aliança després, i en el dia a dia com a regidora de l’oposició primer i després com alcaldessa.  



dimarts, 3 de setembre del 2024

Democracia Nacional convoca un acte l'Onze de Setembre a Barcelona per tal de rellençar el partit a Catalunya. Alguns dels antics militants i dirigents han patit recentment diverses condemnes judicials i un d'ells, Antonio Castellón, es troba actualment a la presó

  

Democracia Nacional convoca pel dimecres 11 de setembre un acte polític a Barcelona de cara a recuperar la presència a Catalunya després d'uns anys de poca activitat en que el partit només era present en la manifestació del 12 d'octubre a Montjuïc. A l'acte de la setmana vinent intervindrà a part del president del partit Pedro Chaparro i del vicepresident Gonzalo Martín, el polític radical serbi, Misa Vacic, contrari a la independència de Kosovo. 

El partit, després de diverses crisis internes i condemnes judicials per casos com la campanya contra la mesquita del carrer Japó a Nou Barris, intenta consolidar un nou grup a Barcelona i el seu entorn. Antonio Castellón que va ser condemnat pel cas del carrer Japó, en tenir altres condemnes i sumar-s'hi la més recent de dos anys i mig de presó per agredir a un ciutadà magribí el juliol de 2017 a Sant Feliu de Llobregat on DN organitzava en una campanya contra la mesquita, es troba actualment complint condemna a una presó pròxima a Barcelona. De fet la crisi que ha patit els últims anys DN a Catalunya va fer que part dels seus militants entressin al Frente Nacional Identitario-Partido Nacional Socialista Obrero Español, formació que actualment està inacitiva a causa de la malatia del seu líder. 

                

Antonio Castellón

El dia 11 al matí, abans de l'acte DN celebrarà una reunio amb militants i amb altres convocants de l'acte del 12 d'octubre a Montjuïc per decidir si l'homenatge a la bandera del 12 d'octubre es celebra o no aquest any a Barcelona a Montjuïc o en una altra ciutat. 

D'altra banda la Fiscalia de Madrid demana dos anys i mig de presó pel delegat de Madrid de Democracia Nacional, Pablo Lucini, per desordres públics la seva actuació en les protestes contra la Llei d'Amnistia a Madrid el passat mes de novembre. El cas el porta el Jutjat d'Instrucció 47 de Madrid 

      

Juan Pablo Lucini

DN a les protestes contra l'amnistia