A punt de complir-se un any de l’inici de l’actual conflicte de Gaza que esclatà amb el temerari salt dels milicians de les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, braç armat de Hamàs i altres grups palestins, acció ideada per Mohammed Deif, cap militar de Hamàs, i Yahya Sinwar, cap de Hamàs a Gaza, amb la que es produïren 1.200 morts i 250 ostatges, davant l’evidència que tot i els 40.000 morts Hamàs mai no serà destruït, Netanyahu mira cap el nord i amb l’explosió de centenars de mòbils i busques al Líban, sembla que desitja perpetuar una guerra que només si mai no acaba, garantirà la seva supervivència política i personal.
És evident que el desig de mantenir-se en el poder al preu que sigui ha portat massa vegades a un país a la guerra i la destrucció. Tenim l’exemple de Baixar Al-Assad a Síria. Fa catorze anys que va desencadenar una guerra que va provocar centenars de milers de morts i la destrucció de ciutats com Alep. Però Síria ni era un democràcia ni hi havia llibertat d’expressió per denunciar-ho ni aturar-ho des de dins. En canvi Israel, que certament és o era junt amb el Líban una de les poques democràcies del Pròxim Orient, té un líder escollit democràticament que ha abocat el país a una guerra eterna en la que per més que si aconsegueix derrotar algun dia a Hamàs, està generant un dolor del que sorgiran més i més combatents amb l’únic desig d’acabar amb Israel. De poc serveix reconèixer que a Israel hi ha cada setmana mobilitzacions de desenes de milers de persones demanant la fi de la guerra i la seva dimissió, si els més de set cents mil colons israelians que ocupen terres palestines maten amb impunitat cada dia ciutadans palestins als que de manera il·legal segons la llei israeliana els hi arrabassen les seves terres per consolidar el somni sionista del Gran Israel des del Jordà fins el mar. De què serveix repetir que Israel és un democràcia, si l’exèrcit empara els assassinats diaris de palestins i l’ocupació de les seves terres?
Als qui volen el Gran Israel ja els va bé aquest guerra que no acaba per fer fora els palestins de les terres que encara conserven. Netanyahu és un polític que no vol deixar el poder per por d’anar a la presó pels casos de corrupció que pesen sobre ell. I es manté al poder gràcies als partits de l’extrema dreta racista, dels colons i dels ultrareligiosos que volen mantenir els seus privilegis de no haver de treballar ni haver d’enrolar-se a l’exèrcit.
Ara que semblava que la invasió de Gaza tocava a la seva fi en no haver-hi gaire més que destruir i amb Hamàs disposat a acceptar un alto al foc i retornar els ostatges que quedaven amb vida, ataca amb les explosions de mòbils i dels rudimentaris aparells de buscapersones per desestabilitzar el Líban. Un país que no té president des de fa dos anys en acabar el mandat del cristià Michel Aoun i amb uns ministres i govern diguem interí, i una crisi institucional com no l’havia tingut des dels temps de la guerra. Crisi que s’agreujà per la terrible explosió de fa dos anys al port de Beirut que va destruir bona part de la capital en la que només tenen corrent elèctrica aquells que es poden pagar el seu generador privat.
Hizbul·là tot i llençar des d’octubre milers de míssils cap a Israel, ha dit una i altra vegada que aturarà els seus atacs quan acabi de la guerra de Gaza. Israel s’ha mostrat capaç de colpejar a l’eix de Hamàs, Hizbul·là i l’Iran amb accions com l’assassinat a Teheran del líder de Hamàs, Ismail Haniya, i de matar a Beirut al cap militar d’Hizbul·là, Fouad Chokr. Però no pot fer desaparèixer Hamàs. Per això amb un Hamàs debilitat, Netanyahu tensiona ara el Líban amb l’excusa de voler garantir la seguretat dels ciutadans israelians que han abandonat els seus pobles del nord. Però hem de recordar que encara que s’intenti debilitar Hizbul·là persistirà en ser el grup polític i militar més fort i cohesionat del Líban.
Certament ha resultat un cop molt fort la destrucció d’aquesta setmana de la seva capacitat de comunicació, potser com a pas previ a un possible invasió del sud de Líban. Invasió que ja va fer Israel el maig de 1982 amb l’operació anomenada “Pau a Galilea”. Israel no va guanyar aquella guerra i es va haver de retirar del país l’any 2000. Potser a Netanyahu l’importa poc l’evidència que Israel mai va derrotar Hizbul·là i només vol guanyar temps. Però cal recordar que Hizbul·là encara que momentàniament vegi afectades les seves comunicacions i capacitat per llençar míssils cap a Israel -que evidentment recuperarà aviat-, té una arma que va deixar d’utilitzar fa dècades. Els atemptats suïcides amb cotxe bomba o una simple bossa de mà. Ahir el líder d’Hizbul·là Hassan Nasral·là no va dir ni com ni quan seria la seva resposta als danys patits. Però és evident que si Netanyahu envaeix el Líban aquesta serà molt sagnant.
Vol Netanyahu que torni aquesta pràctica terrorista als carrers de Tel Aviv, Jerusalem o a Líban si finalment l’envaeix? I si es va cap aquí, els ciutadans, els militars, els servies d’intel·ligència i les institucions israelianes seran coresponsables de recollir el que ha sembrat el seu líder.
