Comunicació 21, dijous 10 de març de 2022 Xavier Rius Sant, periodista
Amb un president d’Ucraïna que abans de dirigir el país i liderar la
defensa enfront la invasió russa havia sigut actor i guionista, i ara fa
vídeos donant esperança com David contra Goliat; amb uns ciutadans fins
fa 15 dies anònims que cada tarda o vespre fan les seves cròniques i
les seves peticions al món des del refugi o l’habitació de casa per
videoconferència a les cadenes de televisió d’arreu del món; i amb uns
mitjans emmordassats a Rússia que tenen prohibit utilitzar les paraules
‘guerra’, ‘invasió’ i ‘víctimes civils’, que difonen allà una versió
totalment tergiversada del que passa, la invasió d’Ucraïna ha canviat la
manera d’informar sobre una guerra. Una guerra que emocionalment afecta
molt més que altres passades els ciutadans europeus, no només per la
magnitud del flux de refugiats, sinó perquè Vladímir Putin ha amenaçat
de respondre contra els països de l’OTAN prement el botó nuclear.
La primera guerra d’Iraq, l’ofensiva de Bush pare del 1991, amb la
CNN retransmetent des de l’hotel Al Rashid de Bagdad amb Bernard Shaw i
Peter Arnett, va canviar la manera de retransmetre una guerra. Guerra en
què l’enemic permetia a l’emergent cadena americana emetre lliurement,
fent cròniques telefòniques o televisives en les quals gairebé
informaven als atacants on queien els míssils de creuer Tomahawk; o
sigui, informant si tocaven o no l’objectiu. En la segona guerra d’Iraq,
la de març de 2003, els periodistes d’arreu del món que havien tingut
la sort d’aconseguir el visat informaven amb relativa llibertat des de
la banda iraquiana, fins i tot ridiculitzant el ministre d’informació,
motejat Alí el Còmic, perquè quan els tancs americans eren a una banda
del Tigris, des de l’altra banda del riu negava que els ocupants
haguessin entrat a Bagdad.
Jo vaig ser a Bagdad unes setmanes abans de la invasió, al gener de
2003, i més enllà que de vegades em seguís o volgués acompanyar-me algun
guia traductor que era agent de la Mujabarata (la policia política),
s’ha de dir que tenia plena llibertat de dir el que volgués. Una altra
cosa era que tothom a qui es preguntava per la guerra et responia que
lluitarien fins al final, i allà on anàvem els periodistes, els nens i
joves ens rebien cridant “la nostre sang, les nostres ànimes, morirem
per Saddam!”. Però quan va arribar la invasió, els reclutes iraquians,
afortunadament, no van lluitar fins a l’última gota. En aquesta segona
guerra d’Iraq, els periodistes que informaven des del bàndol atacant
estaven empotrats dins unitats militars, no podien informar lliurement i
les seves cròniques eren censurades.
Abans de la segona guerra d’Iraq hi havia hagut les guerres de
descomposició de Iugoslava, on la premsa va tenir el seu poder per
recriminar als líders mundials que no fessin res per aturar barbaritats
com el setge de Sarajevo i matances com la de Srebrenica. Una guerra en
què moriren molts periodistes, sent el català Jordi Pujol Puente, que
com a freelance enviava fotos a l’Avui, el primer periodista estranger
mort en aquells tres anys de guerra. I no va ser fins que la CNN va
emetre sense filtres les imatges de la matança del mercat de Sarajevo
del 28 d’agost de 1995, que Bill Clinton es va decidir –després d’haver
amenaçat moltes vegades de fer-ho– i va ordenar el bombardeig de les
posicions dels radicals serbis que encerclaven la ciutat. Bombardejos
que van ser seguits d’una ofensiva de les tropes croates i bosnianes i
de més bombardejos de l’OTAN que van obligar Milosevic a negociar.
El juliol de 2014, després que Abu Bakr al-Baghdadi es proclamés a
Mossul califa dels musulmans, a la vegada que l’Estat Islàmic cometia
les seves atrocitats, va utilitzar magistralment a les xarxes socials
vídeos fets per joves fanàtics, alguns dels quals havien estudiat
comunicació audiovisual o publicitat a Occident, que convertien les
seves victòries en combat i les execucions de presoners, també de
periodistes occidentals com James Foley, en macabres peces publicitàries
per espantar els enemics i aconseguir adeptes que se sumessin a la
victoriosa gihad. El periodista britànic John Cantlie, que va ser
segrestat per l’Estat Islàmic a la vegada que Foley, no va ser
protagonista del vídeo de la seva execució, sinó que suposem per
supervivència va protagonitzar diversos vídeos en què informava sobre el
terreny i lloava a ciutats com Kobane les victòries dels guerrers del
Califat. Els periodistes catalans Ricard Garcia Vilanova i Marc
Marginedas també van ser segrestats a Síria, sent posteriorment
alliberats. Precisament, García Vilanova i Marginedas aquest dies són a
Ucraïna.
Però en aquest conflicte d’Ucraïna han emergit uns nous comunicadors
que esdevenen peça indispensable de qualsevol programa informatiu i
magazín i tertúlia generalista. Ciutadans ucraïnesos, majoritàriament
dones, que fan connexions per videoconferència informant del a dia a
Kíiv i altres ciutats, que aporten una proximitat i un vincle emocional
que de vegades en la brevetat de la crònica periodística no dona temps a
quallar-se. Aquesta guerra, però, en què Vladímir Putin ha trencat
l’ordre geoestratègic mundial, i un cop li ha fracassat la guerra
llampec vol aplicar la mateixa devastació amb què va actuar a Txetxènia o
Síria, la majoria de cadenes estrangeres han deixat d’emetre des de
Rússia i s’han tancat a Europa les emissions de Rússia Today i Sputnik.
Prohibicions que considero un error.
I si ja ha estat nova la presència de dones anònimes fent
videoconferències a totes les televisions occidentals, sense cap mena de
dubte la sorpresa comunicativa d’aquest conflicte ha estat el president
Volodímir Zelenski, l’heroi inesperat que dona esperança als ucraïnesos
i els anima a resistir. I acabi com acabi el conflicte, ben segur que
serà una icona de resistència i llibertat que per moltes generacions
perdurarà.
Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en conflictes internacionals, gihadisme i ultradreta.
.jpg)
.jpg)
.JPG)
