dilluns, 30 d’abril del 2018

VOL L'INDEPENDENTISME CATALÀ FER COM ELS PALESTINS, DESAPROFITANT ELS ÈXITS, I CALCULANT MALAMENT LES FORCES, ACABAR PITJOR DE COM S'HAVIA COMENÇAT? Reflexions des d'una distància que no tinc, com si anlitzés un conflicte llunyà. Seria un greu error no fer Govern.



Fa molts anys que escric sobre conflictes internacionals, molts d'ells relatius a pobles o nacions sense estat que volien esdevenir un estat o separar-se del que pertanyen o pertanyien. Sàhara Occidental, Kurdistan, Palestina, Bòsnia, Kosovo, etc. Sigui per El País, El Independiente, El Mundo, El Observador, Diari de Barcelona, El Periódico, l'Avui o El Punt Avui, sempre he intentat fer-ho amb objectivitat sense negar les simpaties que podia tenir per uns o per altres, i qualificant de part agressora i part agredida, quan ho creia oportú, a algun dels bàndols o actors.
Quan fa cinc anys, en començar el Procés, Artur Mas, en tornar d'un viatge a l'Índia, va dir que els catalans faríem com Gandhi i Luther King, vaig publicar a diversos mitjans que considerava una temeritat o frivolitat aquella afirmació, donat que tant l'un com l'altre van passar llargues temporades a la presó, van haver de fer vagues de fam i tots dos van morir assassinats.
Donant suport a les mobilitzacions que considerava legítimes per a la celebració d'una consulta o referèndum com el d'Escòcia o Quebec, i preocupat per la negativa de l'Estat espanyol a fer cap més oferta que judicialitzar el conflicte i amenaçar d'enviar a la presó als seus impulsors, vaig lamentar la ingenuïtat i manca d'autocrítica i d'anàlisis amb la que s'anunciava una desconnexió expres i independència d'Espanya, assegurada i propera en el temps, amb una comunitat internacional que tot i els dubtes d'alguns ens reconeixeria. Jo no entenia com persones com Raül Romeva -ara injustament a presó- deien o insinuaven falsedats, com que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU sobre la declaració d'independència de Kosovo, emparava una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).  






La sentència o dictamen sobre Kosovo  (clica per llegir text i mira punts 51 i 83 on deixa clar que no es pronuncien sobre els efectes pràctics o conseqüències de la declaració, sinó només si la votació de 109 de 120 diputats vulnerava o no el dret internacional) , dictada ja quan la independència de l'antiga província sèrbia era irreversible onze anys després de la desconnexió real de Sèrbia, només deia que la declaració o votació feta pel parlament de Kosovo no vulnerava res, sense  entrar a valorar les seves conseqüències posteriors. Aquesta falsedat es va repetir el passat setembre per justificar les lleis de Transitòrietat i del Referèndum, dient també que, Catalunya, podia acollir-se al dret d'autoderminació de l'ONU. Cosa que agradi o no era falsa, donat que l'ONU només atorga aquest dret als 14 territoris que considera encara colonials com el Sàhara, Gibraltar, les Malvines o Nova Caledònia. I Catalunya no està en aquell llistat.   
I escrivint sempre he intentat diferenciar les simpaties que jo pugui tenir per uns o altres, del fet que sovint de l'anàlisis de les forces d'uns i altres, dels suports que es tenen i del context geopolític, em fagi arribar a la conclusió que els sahrauís o els palestins, per posar dos casos concrets, ho tenen molt difícil per aconseguir l'estat que desitgen, al marge que tinguin moltes resolucions de l'ONU en favor de la  creació d'un estat Palestí i de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara.  
I per això per a mi va ser molt dolorós haver de repetir una i altra vegada que era fals el que es deia que l'ONU després d'uns primers dubtes i alguns països de la Unió Europea reconeixerien la independència de Catalunya. Per mi era dolorós haver de qüestionar certes afirmacions que es deien a les xerrades de l'ANC fins fa mig any, que hi havia acords amb bancs israelians, danesos o americans que en deixarien els diners per pagar els sous de funcionaris i pensions dels catalans i farien préstecs a la Generalitat per començar a caminar com estat independent si no s'arribava a cap pacte amb Espanya.
Jo no sé si la solució viable al conflicte palestí és un estat palestí amb els que els queda de Cisjordània i Gaza o un únic estat binacional amb els israelians. El que sí sé és que els palestins han calculat malament les forces, han sobrevalorat el suport dels països àrabs i de tenir el 55% del territori de la Palestina història amb el pla de partició de l'ONU de 1947, van passar a tenir menys d'un 40% i ara només gestionen un 13%. El pàtria o mort, el tot o res ha portat sempre quedar pitjor. S'han fet tota mena d'anàlisis si Arafat es va equivocar o no l'any 2000 quan va rebutjar l'acord conegut com "pau per territoris" per no contemplar entre altres qüestions el dret del retorn dels refugiats, reconegut per la resolució 194/1948 de l'ONU. I des de la distància, mort Arafat, molts dels que van participar en aquelles negociacions han reconegut que no van poder acceptar l'acord amb Israel perquè haguessin estat acusats de traïdors. Però des de llavors les coses han anat molt a pitjor amb la colonització de Cisjordània i s'ha arribat a dir que els palestins han desaprofitat totes les oportunitats que han tingut per recuperar territori i construir un estat.

Doncs bé, sense comparar Catalunya ni amb el Sàhara ni amb Palestina, deixant de banda que Catalunya no té cap resolució de l'ONU en favor del dret a independitzar-se, crec que aquest últim any per ignorància, per la por a ser tildats de covards i botiflers si s'explicava la situació els dirigents independentistes del PDECAT i ERC han analitzat equivocadament la situació, han sobrevalorat les pròpies forces (un 47% de la ciutadania més el suport indirecte dels no independentistes com els Comuns que volien un referèndum) i infravalorat la de l'adversari que tenia la llei, el poder judicial i el finançament. I si tornem a les comparacions amb Gandhi, Luther King o Mandela, que sovint es feien frívolament, aquests tenien molt més suport que el del 47% o  el 50%  de la població.
Dir que no hi hauria xoc de legalitats donat que els empresaris i ciutadans deixarien de pagar impostos a l'Hisenda espanyola per fer-ho a la catalana, que si suspenien el Parlament ens legislariem transitòriament per "l'Assemblea de Càrrecs Electes", i que tindrien molts suports internacionals en emparar-nos el dret d'autodeterminació i la sentència de Kosovo, amb un govern de Madrid que no s'atreviria ficar a la presó a bona part del dirigents independentistes va ser un anàlisis equivocat i una temeritat. 
Ja sé que molts dirigents independentistes estaven convençuts que Mariano Rajoy pressionat o no per Europa oferiria una negociació o una proposta intermitja. Però Rojoy és com és, un gallec amb orxata a les venes, que no té més oferta a fer que esperar que els seus  enemics cometin errors, i va posar en marxa al setembre la cacera judicial i a l'1 d'octubre el "a por ellos".  Sincerament no entenc com molts dels que ara són a la presó o l'exili no imaginessin que això podia passar. Conec la teoria o metàfora que compara el Procés amb un tren que accelera i accelera amb dos o tres maquinistes que saben que s'estimbaran si no frena, però cap d'ells activa els frens donat que no vol ser acusat de covard i espera que ho faci l'altre. 
Quan deien que l'1 d'octubre l'Estat no tindria com a conseqüència repressió o presó i no havíem de tenir por, ja vaig publicar que jo sí que tenia por. I alguns em van dir que era un catastrofista botifler.  
L'1 d'Octubre va ser un èxit de participació i per la manera que es va encaixar la injustificable violència policial, i Carles Puigdemont va desaprofitar la situació. I enlloc de convocar eleccions per revalidar-se i negociar, va anar cap a la DUI que, encara que no va publicar al DOGC, va tenir com a resposta el 155, els processament per rebel·lió, la presó i l'exili i les acusacions de botiflers cap els que van deixar el vaixell en l´últim moment.
El 155 havia de ser suau -sembla que per exigència del PSC no es intervenir TV3 i Catalunya Ràdio-, i ara resulta que de suau no en té res de res.  Carles Puigdemont i tot el moviment independentista ha aconseguit un triomf com el de l'1-O amb les càrregues, amb les negatives de Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Regne Unit d'extraditar els exiliats en considerar que no va haver-hi violència ni rebel·lió i s'ha aconseguit moltes simpaties a Europa.  Però si amb el tot o res, República o mort, Puigdemont i els que li donen suport de Junts per Catalunya, impedeixen que es formi un govern real com demanen el presos i ERC - i com també volen el Comuns i el PSC que no desitgen com PP i C'S retrocedir en qüestions como mossos o ensenyament i TV3-, anirem a noves eleccions i potser com es diu dels palestins, acabarem perdent totes les oportunitats i anirem molt més a pitjor. 

Creure's que amb noves eleccions s'aconseguirà que Puigdemont torni d'aquí cinc mesos o cinc anys com Tarradellas amb la Guàrdia Civil quadrant-se davant d'ell a l'aeroport del Prat, estan equivocats perquè Mariano Rajoy no té la visió d'estat d'Adolfo Suárez i l'enfonsament del PP no és com el de la UCD, donat que si es produeix, qui el substituirà, sembla que serà Ciudadanos, molt més centralista, econòmicament thatcherià i que s'ha guanyat el suport de la ultradreta sociològica que pensa "España es una y no cincuenta y una".
 L'únic que s'aconseguirà si a Catalunya no es forma govern serà allargar més el 155, perdre més i més autogovern i, com els palestins, acabar molt pitjor de com s'havia començat cinc anys abans.
Xavier Rius, 30 d'abril de 2018   

     

dijous, 19 d’abril del 2018

JORDI DE LA FUENTE PASSA DIRIGIR LA GESTORA DE PLATAFORMA PER CATALUNYA DEL VENDRELL. La manera com s'ha anunciat genera especulacions sobre la situació del partit ultra que té tres regidors a la capital del Baix Penedès i és el municipi que va resistir millor l'enfonsament de PxC a les eleccions de fa tres anys. De la Fuente, amb vincles al municipi veí de Segur de Calafell podria formar part de la candidatura al Baix Penedès. Som Indentitaris, partit creat per Anglada després de ser expulsat de PxC, crea grup a la comarca tarragonina del Baix Camp



El comunicat fet públic per Plataforma per Catalunya pel que es creava una gestora que es feia càrrec de la direcció del partit ultra al Vendrell fins les properes municipals,  i que aquesta seria dirigida per Jordi de la Fuente, ex número dos del Movimiento Social Republicano (MSR) que fa un any va entrar a PxC, ha generat especulacions sobre els motius pel que el comitè local de PxC al Vendrell, on té tres regidors, es dissolia i es creava la gestora.
Fa unes setmanes va morir un membre de l'executiva o comitè local, un altre té problemes de salut, i els altres tres són els regidors August Armengol, Araceli Bundó i Joan Maria Carrasco. El Vendrell, juntament amb Salt, va ser el municipi de Catalunya que millor va aguantar la patacada electoral de maig de 2015, quan PxC va passar del 67 a només 8 regidors a tot Catalunya. 
Al Vendrell PxC en tenia cinc i es va quedar en tres, L'enfonsament va se absolut a la demarcació de Barcelona on va passar de 47 a només un, Mònica Lora a Mataró. Ara PxC en té tres  al Vendrell, un a Mataró, dos a Salt, un a Sant Miquel de Fluvià (Girona) i una Roquetes (Tarragona). I aquesta patacada es va produir després de l'expulsió del fundador del partit, Josep Anglada, 
I la realitat de PxC aquest últim any, més enllà que Armengol continués fet la seva tasca d'oposició municipal al Vendrell i anés a les reunions de PxC i Respeto,  és que han estat De La Fuente i el retornat a PxC, Pablo Barranco, els que s'han implicat en les campanyes de PxC a diferents llocs de Catalunya.
Armengol m'ha dit que en la mesura de crear un gestora no hi res més que la necessitat de posar al front del grup local i comarcal una persona amb experiència com De la Fuente. De la Fuente, considerat fa uns anys als àmbits ultres o identitaris com "nacional-boltxevic", té vincles personals amb el municipi veí de Segur de Calafell i va estar a punt de presentar-s'hi i encapçalar una llista pel partit nacional-revolucionari MSR a les municipals de 2011. Ara caldrà veure si més a més de liderar la gestora del Vendrell, formarà part o no de la candidatura de l'any vinent. De la Fuente, llicenciat en Ciències Polítiques també ha estat reorganitzant els grups de PxC al Maresme.  


Armengol i De la Fuente diumenge passat a Segur de Calafell


SOM IDENTITARIS, PARTIT DE JOSEP ANGLADA, CREA GRUP A LA COMARCA TARRAGONINA DEL BAIX CAMP
Segons ha anunciat Som Identitaris, partit polític del regidor vigatà, Josep Anglada, fundador de Plataforma per Catalunya que fou expulsat, el partit ha creat grup al Baix Camp de cara a presentar-se a les municipals de l'any vinent. El grup comarcal està dirigit per l'enginyer industrial, Carles Crescentí.  
 Crescentí i Anglada

dimarts, 17 d’abril del 2018

ARCADI OLIVERES REP AL PARLAMENT EL PREMI "CONSTRUCTORS DE LA PAU" DE L'INSTITUT CATALÀ INTERNACIONAL PER LA PAU. S'ha glossat la trajectòria d'Oliveres, però també s'ha parlat de la lluita pacífica i no-violenta viscuda a Catalunya aquests mesos i l'empresonament de persones com Romeva o Forcadell

El vicepresident del Parlament de Catalunya, Josep Costa, Arcadi Oliveres i l'ex diputat de la CUP, David Fernàndez (Fotos: Xavier Rius)

Aquesta tarda s'ha lliurat al Parlament de Catalunya a l'Arcadi Oliveres el premi "Constructors de Pau", que atorga l'Institut Català Internacional per la Pau. Guardó que se li ha donat "per la seva incansable dedicació i compromís amb la promoció de la pau, la justícia social, els drets humans i el desarmament, des d'una perspectiva universal". 
En els diversos parlaments de l'acte, tots molt emotius, s'ha fet esment  vegades a l'absència de l'expresidenta de la cambra, Carme Forcadell, que va entregar el premi l'any anterior, o del conseller Raül Romeva, vinculat per la seva trajectòria personal i pacifista amb molts del presents, actualment empresonats per defensar de manera no-violenta el referèndum de l'1 d'octubre i el dret a decidir dels catalans. I també s'ha esmentat que, gràcies el bagatge pacifista present en tantes campanyes, les mobilitzacions que s'han donat aquests mesos a Catalunya han estat sempre no-violèntes. A l'acte, presidit pel vicepresident de la cambra, Josep Costa, hi havia una notable presència del món associatiu, entitats pels drets humans i de la lluita pacifista de diferents èpoques. I en acabar, mentre molts esperaven per fotografiar-se amb Oliveres, la situació política catalana ha estat el tema de conversa de tothom.
L'expresident del Parlament, Joan Rigol, aplaudint, va ser una de les poques autoritats presents per l'excepcionalitat de moment actual

Arcadi Oliveres en la seva intervenció, després de recordar als que "per empresonament o exili haurien volgut ser a l'acte i no hi poden ser",  ha fet un reconeixement i agraïment de la seva esposa Janine i pels seus fills, un dels quals va morir fa sis anys. I tot seguit ha repassat la seva trajectòria social i política. A Pax Christi en el franquisme, després a Justícia i Pau, la Fundació per la Pau, la Universitat Internacional per la Pau, el Centre d'Estudis Josep Delàs, la Coordinadora Pacifista, la campanya anti-OTAN, l'objecció fiscal, etc. 

Oliveresha esmentat tres campanyes de tres períodes diferents: Contra la pena de mort després de l'execució de Puig Antich el 1974, contra el comerç d'armes i les exportacions espanyoles que fa que Espanya sigui entre el sisè i vuitè país exportador mundial, i les campanyes pels refugiats i les regularitzacions d'immigrants. I referint-se a algunes d'aquestes campanyes s'ha manifestat moderadament optimista "perquè es van aconseguir coses com l'abolició de la pena de mort i la regularitzacions d'immigrants després de tancades i protestes" 
Ha recordat que "Catalunya té un llarg historial de treball per la pau" i que el país s'ha manifestat insistentment contra de les guerres del Golf, "ha fet de Sarajevo un districte més de Barcelona", ha "generalitzat l'educació per la pau" i "ha generat una àmplia xarxa d'entitats que treballen per la pau". Pel que fa als temps presents, ha dit que "en aquests moments difícils, cal tenir una opinió pública informada i mitjans de comunicació compromesos, cal que la gent perdi la por i continuï amb accions no-violentes tot  i la repressió injustificada a un país que vol caminar cap a la seva plenitud política". I aventurant com hauria de ser aquest nou país, ha dit que "evidentment, desmilitaritat i sense exèrcit". 

L'alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater
Joan Botam i Pepe Beunza guardonats en anys anteriors
Lamentablement no va assistir a l'acte ningú del Govern (destituit), en ser a la presó o l'exili. Tampoc hi havia diputats del PSC, cosa que considero un error per part seva.

El president de l'ICIP, Xavier Masllorens, ha lamentat la davallada democràtica que es viu a Catalunya i l'Estat espanyol. I referint-se al guardonat ha dit que ha estat present a totes les causes sense saber dir mai que no. "Tots el coneixem i en referim a ell com l'Arcadi, no cal el cognom. Un a persona que davant de cada protesta i cada problema té una solució" 

L'exdiputat, David Fernàndez, ha fet un llarg repàs de la trajectòria d'Oliveres, a qui ha qualificat de persona "incansable, infatigable i inesgotable","En l'ètica de la desobediència civil pacífica i noviolenta, humanista i transformadora, alliberadora i emancipadora, el primer gest és pensar. I això ens va ensenya a les seves classes a la universitat". "Era el meu mestre -ha dit Fernàndez- en un temps que encara no hi havia internet, però ens va ensenyar a interconectar-nos entre tots i amb molts llocs". Fent una metàfora s'ha preguntat quin és el contrari d'una bomba i s'ha respost que "una bomba no té contrari, només supervivents, però Arcadi Oliveres seria el contrari d'una bomba". I anant a la biografia del premiat, ha recordat que va  néixer el novembre de 1945, poc després de que el món conegués les bombes d'Hiroshima i Nagasaky quan el món havia de renéixer".

Masllorens, Costa i Fernández
El vicepresident del Parlament,  Josep Costa, que ha presidit l'acte en absència de Roger Torrent que és a Ginebra, ha afirmat  que Oliveres és un "digne mereixedor" del premi per "la seva contribució i el seu compromís vital amb la cultura de la pau a casa nostra", ha recordat també que "el compromís de Catalunya i els catalans amb la pau és intrínsec a la nostra història" i ha advertit que "vivim en una part del planeta on donàvem per descomptats els drets fonamentals, però malauradament assistim a retrocessos en aquest àmbit que no hauríem cregut possibles". En aquest sentit, ha qualificat d'"enorme injustícia" que "gent de pau, persones que precisament han militat en el moviment pacifista, ara siguin en presó preventiva injustament". 

 Els membres de la Junta del ICIP, Carme Colomina, Magda Oranich, Xavier Masllorens, David Minoves i Carme García, amb l'Arcadi Oliveres.
Rafael Grasa, l'Arcadi Oliveres i l'alcadessa de Badalona Dolors Sabater
L'ICIP va crear el premi el 2011 per reconèixer persones i entitats que han contribuït al foment i la construcció de la pau. Des de la primera edició, han estat distingits Pepe Beúnza, primer objector de consciència al servei militar obligatori de l'Estat espanyol; les Mares de Soacha; Jovan Divjak, exgeneral que va defensar Sarajevo durant la Guerra dels Balcans; Women's International League for Peace and Freedom; Joan Botam, pare caputxí i pacifista, i les Brigades Internacionals de Pau. L'any 2011 es va fer una distinció extraordinària al Parlament com a representant de "la continuïtat i el llegat" de les assemblees de pau i treva.



En Saxa, la Núria Martorell, l'Àngel Colom i en Lluós Fonollosa, militants històrics dels moviments no-violents a Catalunya
Joan Botam i Pepe Beunza, guardonats anys anteriors
Pepe Beunza, primer objector de l'Estat, no testimoni de Jehovà, amb lasvocada Magda Oranich


Un servidor amb l'Arcadi Oliveres i la Maite Sirera de Món3 i UB-Solidari


Pila Massana (amb cabell blanc) vídua de l'historic activista Jaume Botell, mort fa un mes


El jutge Santi Vidal i l'Àngel Colom

Carme Colomina

diumenge, 15 d’abril del 2018

UNA ATAC LIMITAT QUE NO CANVIA RES. Analitzo al Punt Avui l'atac a Síria fet ahir pels Estats Units, Gran Bretanya i França.

Res no canvia després de l’atac limitat dels Estats Units, França i el Regne Unit a Síria de com estava la cosa fa uns dies, més enllà que Donald Trump, Teresa May i Emmanuel Macron han salvat una mica la seva imatge en haver complert les amenaces vers el règim sirià. Han aconseguit un cert protagonisme en un moment que tenen complexos i variats problemes interns. I han recordar als vencedors de les diverses guerres internes i externes que es donen a Síria que se’ls ha de tenir en compte.
És fa difícil saber quines són les propostes dels Estats Units en l’actual escenari donat el desgavell que impera a la Casa Blanca. No sabem si el president pretén o no la ràpida retirada de tropes i de l’ajuda militar als kurds que controlen el nord del país. Si el kurds es queden sense el suport de Washington potser no podran consolidar tot el territori que controlen de cara a una negociació amb Damasc per aconseguir una autonomia. I si es generés un espai buit, es podria reactivar un conflicte armat entre els kurds, els diferents grups islamistes, el mateix Estat islàmic, Turquia i les tropes de Damasc.
Qui sembla que té clar el que vol es Macron. El president francès mostra lideratge sumant-se a l’atac en nom de la ingerència humanitària, i va fer públic, ahir, documents dels serveis d’intel·ligència que provarien que sí que es van utilitzar armes químiques a Duma. Però, a la vegada, Macron reconeix la victòria de Baixar al-Assad i manté la visita a Damasc el mes vinent.
Els acords Sykes-Picot del 1916, amb què es van dibuixar les fronteres i zones d’influència al Pròxim Orient –aquella divisió francobritànica i aquelles fronteres que va intentar trencar Estat Islàmic fa quatre anys– posaven el que seria Síria i el Líban sota la tutela francesa. I París vol ser present en el pastís de la reconstrucció econòmica del seu antic protectorat, que no vol que quedi tot en mans de Rússia i la Xina, i en el dels equilibris d’influències polítiques, culturals i religioses, que no vol que quedin només en mans de Moscou i Teheran.
Paradoxal resulta en aquesta crisis el paper de Turquia. Allunyant-se Erdogan d’Europa i de l’OTAN, apropant-se a Rússia i legitimant la victòria d’Al-Assad, va obtenir el vistiplau tàcit de gairebé tothom per aconseguir el control de la regió kurda d’Afrin. Així ha frenat les aspiracions dels kurds de consolidar un territori continu al sud de tota la frontera amb Turquia. I els tancs turcs va conquerir Afrin amb l’ajut de grups rebels islamistes sirians que han obtingut la garantia d’Erdogan que allà no els atacaran les tropes de Damasc.
Turquia ha estat clau en els pactes amb el rebels de la zona de Ghouta per rendir-se i ser traslladats amb les seves famílies a enclavaments com ara Idlib, en mans d’altres grups islamistes, o Afrin, en mans de Turquia. També Turquia ha gestionat, aquesta setmana, l’evacuació dels rebels que quedaven al barri bombardejat el 7 d’abril. Al-Assad, amb els bombardejos de fa vuit dies, va derrotar de forma definida aquest grups establerts a menys de deu quilòmetres del centre de Damasc i, tot seguit, Turquia, amb el vistiplau d’Al-Assad, els va facilitar a ells i les seves famílies la sortida amb vida.
L’atac, tal com s’ha fet, ha evitat una espiral de difícils conseqüències entre Rússia i l’Iran, d’una banda, i els Estats Units amb l’OTAN, de l’altra, que potser haguessin desitjat Israel i l’Aràbia Saudita. Al-Assad continuarà en el poder sense cap opció de recanvi, i la Rússia de Vladímir Putin, potència militar i política guanyadora, en serà el seu garant.


dimecres, 11 d’abril del 2018

EL DIRIGENT DE DEMOCRACIA NACIONAL JOVEN, JUAN DE HARO, DESMONTA LA SEVA PRÒPIA DEFENSA EN DIR EN EL TORN D'ÚLTIMA PARAULA DEL JUDICI PER LES AMENACES I COACCIONS A PERIODISTES EL 12-Oct-16, QUE VA EXPULSAR A ENRIC BORRÀS i ELS ALTRES DE L'ACTE PERQUÈ EREN SEPARATISTES. Amb aquesta afirmació ha tirat per terra tota l'argumentació de la seva advocada i les seves pròpies declaracions anteriors. La sentència es farà pública el 2 de maig


Imatge del judici

Aquest migdia s'ha celebrat al Jutjat Penal 27 la segona i última sessió del judici al dirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, i a un altre militant ultra per les amenaces i coaccions a periodistes el 12 d'octubre de 2016 a Montjuïc. I després d'escoltar els informes finals del Fiscal de Delictes d'Odi, i de les  defenses, tot feia pensar que el màxim responsable de Democracia Nacional Joven seria absolt o condemnat a una pena molt inferior als quatre anys que demana el fiscal i l'acusació, mentre que l'altre militant ultra,  J.M.P.G, que com es recull en el vídeo i l'audio va amenaçar d"arrencar el cap" al periodista Enric Borràs,  donat que ja ha indemnitzat als periodistes i s'ha disculpat al·legant que es va posar nerviós en veure que Borràs fotografiava reiteradament a la seva dona, sí que seria condemnat, però a una pena menor a la que demana el fiscal. 

Però en el torn d'última paraula de Haro, contradient l'argumentació de l'advocada i el que ell havia declarat de que no va amenaçar ningú, sinó que s'havia limitat a dir quan la gent va increpar al redactor del Periódico, Guillem Sànchez, que confonen amb Jordi Borràs,  que no era Jordi Borràs però que el del costat era el seu germà, ha afirmat avui que "no vaig expulsar ni amenaçar a periodistes, jo vaig  procedir a expulsar de l'acte a separatistes".     
En dir això en el minut final del judici, les dues advocades de la defensa han posat cara d'estupefacció, mentre el jutge, que estava escoltant amb cara d'avorriment les paraules anteriors de De Haro de que "Jordi Borràs era un filoetarra de la CUP, amic d'Otegui i els de les errikotabernas", ha agafat el bolígraf i ha començat a copiar en els seus apunts el que estava sentint. No és el mateix demanar a una persona que millor que marxi -com va declarar a la primera sessió-, que considerar-se responsable i autor de "l'expulsió" de quatre persones. Amb aquesta autoinculpació de De Haro, tot fa pensar que serà condemnat.  
S'ha de recordar que la primera sessió del judici,  el 14 de març, va començar una hora tard, donat que tant els periodistes denunciants, com el Fiscal, com la defensa de J.M.P.G, van arribar a un acord de conformitat pel que es declaraven culpables i s'imposava una pena d'un any i mig, enlloc dels quatre que demanava el fiscal, i així  no ingressarien a presó. Però De Haro, tot i els precs de J.M.P.G i de les dues advocades, ho va rebutjar. Ara, després d'un judici que a De Haro li havia sortit força bé, en inculpar-se avui d'expulsar, s'entén sota coaccions, als periodistes Enric Borràs de l'ARA, Rebeca Carranco del País, Guillem Sànchez  del Periódico i Benet Íñigo de RAC1,  estic convençut que serà condemnat. 
El fiscal Miguel Ángel Aguilar i l'advocat de l'acusació particular demanen pels dos acusats tres anys de presó per quatre delictes de coaccions als quatre periodistes, tipificat a l'article 172.1 del Codi Penal, i un any de presó per un delicte d'amenaces a Jordi Borràs, tipificat a l'article 169.1 del Codi Penal. També els demanen inhabilitació pel sufragi passiu (ser candidats), prohibició per assistir a actes de DN i La Falange a Barcelona els propers tres anys, i allunyament i prohibició de comunicar-se amb els cinc periodistes. La sentència es farà pública el 2 de maig.
Vídeo dels fets

QUAN LA VIOLÈNCIA NO ERA TERRORISME. Analitzo a Nació Digital casos de protestes amb violència, ara que s'acusa de terrorisme als CDR per les seves accions no-violentes



 Xavier Rius Sant. Nació Digital, 11 d'abril de 2018
A partir de la segona meitat dels anys vuitanta van haver-hi llargs conflictes laborals, socials i polítics diverses localitats de l’estat espanyol amb empreses siderúrgiques, mines, alts forns i drassanes com Sagunt, Reinosa o Biscaia en contra de l’anomenada reconversió industrial, que va acabar amb el tancament d’aquestes explotacions siderúrgiques, en les que treballaven o en depenien milers de persones d’aquelles ciutats. I es varen donar reiterats enfrontaments violents amb els antiavalots de la policia nacional espanyola o la Guàrdia Civil en què els treballadors van fer ús de la violència de manera organitzada amb estris o llançadores que ells mateixos fabricaven, van haver-hi episodis de guàrdies civils acorralats, rendint-se.

Mai es va plantejar jutjar aquells fets ni com a terrorisme, ni als seus líders com a membres d’una organització ni criminal, ni terrorista. En els pitjor dels casos, els qui eren detinguts, se’ls acusava de desordres i atemptat a l’autoritat. I amb ganes de passar pàgina i arribar a un acord que tanqués el conflicte laboral i social, no es van produir condemnes que impliquessin presó.  

Ara ens trobem com l’Audiència Nacionalfa detenir per presumptes delictes de terrorisme i rebel·lió a diversos membres del Comitès de Defensa de la República (CDR), retorçant encara més les interpretacions d’uns fets i del mateix Codi Penal, de les que s’ha servit per acusar i processar per rebel·lió a  la plana major de la classe política catalana.

Els CDR s’han destacat per fer accions no-violentes, defugint les provocacions. Fent-ho tot a cara descoberta, assumint com diuen tots els manuals de lluita no-violenta, que el qui protesta accepta ser detingut. I si això passa, farà de la seva detenció un element més de denúncia. Però el Ministeri de l’Interior i l’Audiència Nacional, fent una interpretació totalment esbiaixada dels articles 570 bis i ter, 571, 572 i 573 del codi penal, veu ara terrorisme en els talls pacífics de carreteres o aixecament de tanques dels peatges o en els plans per aturar el port de Barcelona o Mercabarna. Aquests articles del Codi Penal exigeixen que els acusats tinguin o intentin aconseguir armes, explosius o instruments perillosos, cosa que els CDR no tenen.

Fa un any el Tribunal Suprem va desautoritzar l’Audiència de Pamplona en considerar terrorisme uns aldarulls, diguem, de kale borroka on algú va cridar “Gora ETA!”, succeïts l’11 de març de 2017, i va enviar el cas a l’Audiència Nacional. També l’Audiència Nacional va considerar terrorisme la baralla a un bar del 15 d’octubre de 2016 a Alsasua de vuit persones amb uns guàrdies civils, i els hi demana 375 anys de presó. Però on són les armes, els explosius, les agressions físiques o els “gora ETA” amb els que l’Audiència Nacional vol imputar el CDR per terrorisme? On hi ha hagut la violència per imputar-los per rebel·lió?


dimarts, 10 d’abril del 2018

CITATS A DECLARAR COM A "INVESTIGATS" 7 MILITANTS DE DEMOCRACIA NACIONAL EL 19 D'ABRIL PER LA CAMPANYA CONTRA MESQUITA DEL CARRER JAPÓ DE BARCELONA. Demà acaba el judici a Juan de Haro i un altre militant ultra per les amenaces a la premsa el 12 d'octubre de 2016



 El dirigent de DN Albert Bruguera

El Jutjat d'Instrucció número 21 de Barcelona ha citat a declarar com "investigats" o imputats set miltants de Democracia Nacional per la campanya contra la mesquita o oratori del carrer Japó a Nou Barris, Barcelona. Els fets van ser denunciats per la Fiscalia Delictes d'Odi de Barcelona per tres presumptes delictes de coaccions, contra els sentiments religiosos i d’incitació a l’odi i a la discriminació, tipificats als articles 172-1, 522 i 510 del Codi Penal. Entre citats hi ha el delegat o màxim dirigent del partit a Catalunya, Albert Bruguera, i el responsable a nivell espanyol de la branca juvenil, Democracia Nacional Joven, Juan de Haro. Se'ls hi atribueix liderar el boicot des del mes de març de 2017  a l’obertura d’una oratori al carrer Japó amb el llançament de pintura vermella, obstruint els panys del local amb silicona o la col·locació d’embotits a la porta, entre d’altres, i posar-hi adhesius amb missatges com ‘Mesquita no’, ‘Aquesta és la nostra terra i la defensarem’, ‘Espanya cristiana no musulmana’ i ‘Avui com ahir Espanya no es rendeix", entre molts altres. 
 Juan De Haro el 12 d'octubre de 2016

D'altra banda, demà 11 d'abril a les 12 del migdia se celebrarà en el Jutjat Penal 27 de la Ciutat de la Justícia el final del judici a al dirigent de DN, Juan de Haro i un altre militant ultra per les amanenaces a periodistes el 12 d'octubre de 2016 a Montjuïc. La primera sessió del judici se celebrà el 14 de març, i va quedar pendent els al·legats d'advocats, acusació i Fiscalia. 
L'advocat de l'acusació particular i el fiscal de delictes d'odi de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, justificaran la petició de pena de 4 anys de presó per Juan de Haro i pel simpatitzant ultra, J.M.P.G, i els advocats l'absolució i alternativament unes penes menors.
 S'ha de dir que el 14 de març va estar a punt de haver-hi un acord de conformitat acceptat per totes les parts tret Juan de Haro. Aquest acord implicava declarar-se culpables i ser condemnats a una pena menor que no impliqués presó. L'acusat J.M.P.G. va intentar que De Haro l'acceptés, donat que a ell l'incrimina el vídeo on se sent com diu més d'una vegada a Borràs "como me hagas una foto, te arranco la cabeza". I crec que a De Haro li sortirà bé l'aposta de no declarar-se culpable, ja que les proves contra ell són més qüestionables.
Imatge de la sessió del judici del dia del 14 de març

divendres, 6 d’abril del 2018

EL LÍDER HISTÓRICO DE ESPAÑA 2000, JOSÉ LUIS ROBERTO, ABANDONA EL CONSEJO EJECUTIVO DE LA FEDERACIÓN "RESPETO" FORMADA POR PxC, ESPAÑA 2000, PxL, AME Y ALTERNATIVA X ALBACETE. Su puesto lo ocupa el andaluz Mario Martos.

  José Luis Roberto


 Mario Martos

El jienense Mario Martos ha sido nombrado miembro del Consejo Ejecutivo de la Federación RESPETO, formada hace dos años, con la convergencia de Plataforma per Catalunya (PxC), España 2000 y Partido X la Libertad, a la que se ha sumado también Iniciativa por Albacete y Alternativa Municipal Española del Escorial. 
Martos, militante andaluz del partido ultra España 2000, pasa a ocupar el puesto del líder histórico de España 2000, el polémico José Luis Roberto, vinculado al sector de seguridad privada y, hasta hace seis o siete años, directivo de ANELA, la Asociación Nacional de Locales de Alterne o patronal del sector de la prostitución. Martos, de 29 años, miembro de Respeto Jaén, es licenciado en Ciencias Políticas y graduado en  Derecho, y ha estado vinculado a la asociación ultra o identitaria Iberia Cruor.

Así, la dirección o Consejo Ejecutivo de Respeto està ahora formada por el concejal de Alcalá de Henares y Presidente de España 2000, Rafael Ripoll (Presidente), por Xavier Simó de PxC (Presidente Honorífico), por David Parada, August Armengol (Vicepresidente), Robert Hernado y Jordi de la Fuente de  PxC; por Eduardo Arroyo, Jose María Ruiz Puerta (Secretario General) e Itziar Riesgo del Partido X la Libertad, además de Pablo Barranco de PxC, que como Responsable de Relaciones Internacionales ocupa un puesto de PxL; y por Mario Martos, Antonio Ocio, y Cristian Ruiz de España 2000, además de Marta Cebrían de Alternativa por Albacete. 
Respeto tiene un total 18 concejales en toda España. Los ocho de PxC, siete de España 2000 -seis de los cuales son en el Corredor de Henares en Madrid y uno sólo en la Comunitat Valenciana-, dos de Partido por la Libertad (PxL), y uno Alternativa Municipal Española de San Lorenzo del Escorial,  partido que defiende el legado franquista del Valle de los Caídos, donde está enterrado el dictador Francisco Franco. 
En las elecciones de 2015 Plataforma per Catalunya se hundió y pasó de 67 a sólo 8 concejales, España 2000 pasó de cinco concejales en la Comunitat Valenciana a sólo uno, si bien obtuvo seis en la Comunidad de Madrid. Poco después su líder histórico, José Luis Roberto, cedió la presidencia de España 2000 al concejal de Alcalá de Henares, Rafa Ripoll, pero se implicó en la creación de la federación RESPETO y formó parte de su Comisión o Comité Ejecutivo. Ahora con la retirada de José Luis Roberto de la dirección de Respeto, que se mantiene en el partido como simple militante o afiliado, España 2000 se aleja de su núcleo fundacional valenciado, cercano a la ultraderecha anticatalana y post-franquista.  La personalidad de Roberto y su vinculación al mundo de la prostitución ha sido siempre un obstáculo en los intentos de unidad de la ultraderecha española, tradicionalmente ultracatólica, moralista y contraria al aborto en todos los casos.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "NAKBA, 48 RELATS DE VIDA I RESISTÈNCIA A PALESTINA" DE SALAH JAMAL

Ahir es va presentar a l'Ateneu Barcelonès el nou llibre del metge palestí, Salah Jamal, "Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina", editat per Tigre de Paper. Llibre que acompanya cada relat amb una il·lustració del dibuixant Miquel Ferreres.
Els relats de Jamal, escrits en primera persona des de la seva veu i mirada com a nen i adolescent, recullen la seva infantesa i joventut a Nablus, ciutat Cisjordana on neix el 1951, a la que aniria la seva família el 1948 en haver de marxar de Beisan, un poble més al nord proper al llac Tiberíades, que passà a mans israelianes pel pla de partició de l'ONU. I el llibre acaba amb la seva marxa de Palestina el 1968 i 1969 després de la Guerra dels Sis Dies i l'ocupació israeliana de Cisjordània. Ens mostra, des del més quotidià d'un nen i un adolescent que esdevé un adult en territori en conflicte i guerra, fins els avatars familiars o els seus conflictes amb el mestre de religiò islàmica de l'escola. I a diferència d'anteriors llibres seus com "Alló que cal saber sobre els àrabs" (Edicitorial Flor del Viento Viento, 2012) Palestina, Ocupació i resistència (2002) no fa un resum històric polític, històric o sociològic del que es pot trobar a altres llibres, sinó que seguint el fil conductor de les seves vivències, els seus sentiments i les seves emocions, ens explica la seva pròpia història personal, la de la seva família i la del poble palestí.
I tot i escriure des de l'òptica d'un nen o un jove, farceix els relats amb reflexions, narracions i contextualitzacions de l'evolució dels països àrabs, la pugna entre monarquies més o menys religioses i repúbliques laiques, i les esperances que van representar els intents de panarabisme laic impulsat per Nasser des d'Egipte al que en alguns moments s'hi van sumar Iraq i Síria, i les esperances amb el lideratge d'OLP i Arafat. "El fracàs del nacionalisme àrab, encarnat per la figura de Nasser, i el de la guerrilla palestina, així com la ineptitud del comunisme, van empènyer les masses musulmanes a abraçar l'islamisme com a nou referent. "L'islam és la solució" repetien els islamistes, que anaven en augment"
Els últims capítols, ja en veu d'adolescent que s'ha fet adult, ens narra com viu la guerra del 67, l'ocupació israeliana i la seva marxa des de Beirut cap Europa el 8 d'octubre de 1969. I acaba amb un epíleg escrit ja des del present on mostra la seva melanconia, la seva visió que la Nakba, expulsió o "desastre" ha continuat fins ara. "Tenia visats per entrar (com estudiant) a molts països europeu -diu en l'últim relat- Pero vaig recalar a Barcelona perquè la seva universitat oferia més facilitats i perquè cada dia hi sortia el sol".
A l'epíleg ens fa una reflexió, no només de la situació a Palestina, sinó a altres països àrabs, i ens recull la seva conversa amb un soldat israelià amb motiu d'una de les seves vistes posterior a Palestina i Nablus. El soldat israelià, com volent posar traves a la seva entrada a Cisjordània, si en tenia dret o no, l'interrogà sobre on havia nascut ell, on havien nascut els seus pares i els seus avis, i li fa repetir una i altre vegada a quin lloc de Palestina van néixer. Llavors Salah li pregunta a aquest soldat, que parla un perfecte castellà, on va néixer ell i els seus pares i avis, i li respon que ell va néixer a Argentina i el seus avis a Ucraïna. Una bona metàfora de l'autisme històric dels qui es van creuer amb un dret superior per expulsar als palestins de la seva terra. 
L'alcaldessa, Ada Colau, Salah Jamal i Joan Roura

Precisament en com han fet uns i altres el relat sobre la Nakba, l'expulsió dels palestins en les diferents guerres i de com Israel ha justificat l'expulsió dels palestins en base l'Holocaust fets pels nazis alemanys i altres règims europeus,  va centrar la seva intervenció ahir Salah Jamal a la seva intervenció a sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès davant de tres centes persones que ocupaven la platea i l'afiteatre. Salah va criticar la divisió dels països àrabs que només ha beneficiat a Israel que primer negava el drama palestí i després aconseguí que el problema palestí fos nomes "un petit apendeix del drama principal i superior que va ser l'Holocaust". Salah denuncià que Israel criminalitzi i acusi d'antisemitisme als qui defensen els palestins, fet pel que va conèixer i iniciar l'amistat amb Miquel Ferreres que il·lustra el llibre amb 48 il·lustracions, donat que a causa d'un acudit publicat al Periódico, l'ambaixada israeliana l'acusà publicament d'antisemita.
Jamal, acabà la seva intervenció lamentant que la Nakba continuï, i lamentà que ara s'hagi produït una nova Nakba a Síria on un milió de palestins i sis milions de sirians han hagut de fugir de les seves terres i les seves cases. Així ho explica en el fragment final del llibre:
"La Nakba del 1948 és un fet històric que encara no ha finalitzat. La tragèdia inacabada afecta no tans sol els palestins a la mateixa Palestina, sinó també els que viuen a l'exili: Recentment a Síriam arran de la Primavera Àrab, avortada a matadegolla pel règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al Yarmouk va ser destruït i el seu mig milió d'habitants es van tornar a trobar vagant pel món. No hi ha cap dubta que la Nakba Palestina es va iniciar el 1948 però continua, incessant, encara avui, i dia a dia" 
La presentació d'ahir que va ser oberta per l'alcaldessa Ada Colau, tot just s'anunciava des de la taula la posada en llibertat de Carles Puigemenot. I Colau, després de recordar que ella renuncia a assistir a moltes presentacions de llibres que se la conviada, havia decidit participar-hi  tot i que "alguns ho voldran tergiversar i ho voldran confondre amb antisemitisme", però va insistir que "no té res a veure amb això". Colau va fer referència a la implicació de Barcelona en la resolució de conflictes i la col·laboració humanitària i manifestar que la col·laboració que havia iniciat Barcelona amb la ciutat de Gaza fa uns mandats, i que es va deixar de fer en l'anterior, s'havia reactivitat.
Per la seva banda el periodista de TV3, Joan Roura, va explicar com va conèixer el conflicte palestí quan de jove va anar un estiu a un kibutz israelià, fet a prop d'on hi havia hagut unes cases de palestins expulsats, però que a Europa no es va conèixer aquest drama fins el 1986. I referint-se a Salah Jamal, el va presentar com "un amic, un escriptor, un cuiner, un dermatòleg i un barceloní de pro", afegint "ell sí que és un Senyor de Barcelona, no com alguns altres que diuen ser-ho i ja sabeu..."
Per la seva banda el dibuixant Miquel Ferreres, autor de les il·lustracions, explicà que molts eviten posicionar-se, però ell va fer-ho amb un acudit, l'ambaixada l'acusa d'antisemita i va ser llavors quan va coneixer a Salah i es van fer amics. L'acte va acabar a amb la interpretació dúna canço per part de Paco Ibáñez.



Miquel Ferreres

Paco Ibáñez va cantar una cançó

Salah Jamal