dimarts, 31 de desembre de 2019

2019, el año que la ultraderecha xenófoba-identitaria, neofranquista o nacional-revolucionaria sucumbió ante la crecida de Vox, dejando sin espacio al Hogar Social y desapareciendo muchos de sus líderes históricos. Habrá que ver si la persistencia y capacidad de movilización de los sectores falangistas y de nostágicos del franquismo se ha debido a la movilización contra la exhumación de Franco o si dichos grupos consiguen mantenerse en el futuro.

2019 ha sido una año en que gran parte de la ultraderecha española, tanto la más seguidora de las ideas fascistas o nacional-revolucionarias, como la xenófoba o identitaria que hace del rechazo a la inmigración y a las políticas de la Unión Europea el eje de su ideario, ha desaparecido o perdido su espacio como consecuencia de la fuerte irrupción de Vox, que obtuvo 52 diputados en las elecciones del 10 de noviembre (en abril obtuvo 24)  y 530 concejales, tres eurodiputados y 57 diputados autonómicos en mayo. 


DISOLUCIÓN DE PxC Y PxL. RUIZ PUERTA RECHAZO EN VOX 
La primera consecuencia tras la entrada de Vox en el Parlamento Andaluz en diciembre de 2018, fue que se celebraron las negociaciones entre Plataforma per Catalunya (PxC)  y el Partido por la Libertad (PxL), que junto con España 2000 formaban la federación Respeto, para desvincularse de Respeto, disolver PxL y PxC, y entrar sus miembros en Vox.  PxL, presidida por el abogado exmiembro de Manos Limpias y de CEDADE, José M Ruiz Puerta, anunció su disolución y éste entró en Vox. Y en febrero Plataforma per Catalunya se disolvió, entrando parte de sus miembros en Vox.  Pero cuando se difundió que José Maria Ruiz Puerta había sido presidente o vicepresidente de la neonazi CEDADE, la dirigente de Vox, Rocio Monasterio negó que estuviera militando en el mismo, expulsándolo de facto. Vox que ha optado por el apoyo incondicional a Israel, ha intentado desvincularse de los ultras con importante pasado nacionalsocialista o neonazi, si bien acoge con los brazos abiertos a los que teienen pasado falangista y franquista del que no se reniega.

José María Ruiz Puerta, disolvió PxL, pero Vox lo expulsó o rechazó


Más suerte tuvo la Secretaria General de PxC, y hasta mayo concejal de Mataró, Mónica Lora, que consiguió desplazar al coordinador de Vox en el Maresme, José M Pérez,  y encabezar ella la candidadura de Vox en Mataró, si bien sin duda por el rechazo de parte de la militancia de Vox de Mataró, que lo vivió como una OPA hostil de PxC y no apoyó a la candidata, Lora no consiguió revalidar su acta de concejal. Lo mismo ocurrió en L'Hospitalet de Llobregat, dónde se destituyó al coordinador de Vox Dani Clemente, colocándose de cabeza de lista al dirigente de PxC, Pablo Barranco, sin apenas vínculos con dicha ciudad, que tampoco resultaría elegido concejal.  
Dicho ingreso de PxC en Vox resultó un fracaso, dado que frente a los 8 concejales que obtuvo PxC en 2015, Vox sólo obtuvo en Cataluña tres, todos en el municipio de gerundense de Salt, dónde sencillamente los miembros de PxC pasarón a Vox, sin cambiar su discurso y ajenos a las peleas que había en muchos otros lugares de Cataluña dentro de Vox hicieron su campaña centrada en problemáticas locales vinculadas o no a la inmigración. Y pese al fracaso electoral del desembarco de PxC en Vox, el dirigente de PxC, Juan Garriga, primo y mentor del diputado Igancio Garriga, fue nombrado presidente de la gestora de Vox en la provincia de Barcelona y Mónica Lora, su Secretaria.


Mónica Lora, Secretaria General de PxC apoyó disolver PxC y entrar en Vox, pero no salió elegida de nuevo concejal



También este año ha significado la desaparición política de Josep Anglada, el fundador de PxC, expulsado que habría sobrevido como concejal de Vic con su nueva sigla SOM Identitaris. Pero la desparación de Anglada no se debió a la crecida de Vox, sinó a su inhabilitación para presentarse a elecciones a causa de una condena por amenezas en la red a un menor de edad militante de la CUP. Anglada dice que volverá a presentarse en 2023. 


FIN DE RESPETO. RAFA RIPOLL SE QUEDA SIN SU ACTA DE CONCEJAL 
También perdió su acta de concejal Rafael Ripoll, presidente de España 2000 que desde Alcalá de Henares pretendía modernizar este partido creado por el ultra valenciano José Luis Roberto. España 2000 habían apostado por la federación RESPETO y consideraron una deslealtad el abandono de la misma por parat de PxC y PxL para entregar el espacio electoral y político a Vox. Si bien Rafa Ripoll no revalidó su acta de concejal en Alcalá de Henares, el resultado para España 2000 no fue tan malo dado que obtuvieron seis concejales en el Corredor de Henares, pero no en Alcalá, y seis la Comunidad Valenciana, pero no en el municipio de Silla, donde lo tenían desde hacía años. 
Rafa Ripoll no ha revalidado su acta de concejal por España 2000. Apostaba por liderar Respeto, pero PxC y PxL fueron a Vox


NUEVOS LIDERAGOS EN DN Y DESAPARACIÓN DE CANDELA, BRUGUERA, DE HARO...  
Por lo que repecta a Democracia Nacional, Luis Mateos fue elegido nuevo Secretario Nacional,  asumiendo el liderazgo tras la dimisión de Manuel Canduela, que algunas fuentes vincularon a las críticas por el sueldo que recibía con los fondos del merchandising del partido. Pedro Chaparro fue nombrado número dos del partido o Secretario General. También abandonaron la militancia el responsable o coordinador de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, y como también abandonaría medio año antes el coordinador de DN en Cataluña, Albert Bruguera, que lideró muchas acciones del unionismo contra el Procés catalán.

FRACASO DE ADÑ PESE A LA RECONCILIACIÓN FALANGISTA
Democracia Nacional junto con Alternativa Española y Falange Española de las JONS y La Falange-FE, que se reconciliaron, impulsaron la candidatura europea ADÑ, con Martín Ynestrillas de cabeza de lista. Coalición que sufrió un espectacular batacazo, obteniendo 11.798 votos en toda España, frente a los 69.134 que obtuvieron dichos grupos por separado en 2014. La razón de ello no es otra que el voto ultra, identitario y neofranquista fue a Vox. 
El único sector que consiguió crecer, al menos a nivel de movilización, fueron las dos Falanges, que al unirse en las convocatorias electorales y actos políticos, tras años de división, supieron aprovechar o capitalizar protestas contra la ley de la Memoria Histórica y la exhumación de Franco, realizando un acto de conmemoración de la fundación de la Falange en el Ateneo de Madrid que tuvo mucho eco mediático.

 Martín Ynestrillas, ADÑ. Pese a ir todos unidos a las europeas Vox no les dejó espacio y fracasaron.


 Manuel Andrino, La Falange-FE, a la izquierda y Norberto Pico, Falange de las JONS, en el centro, reconciliados en la coalición ADÑ

HOGAR SOCIAL DE BAJADA
El proyecto que también ha resultado damnificado por la irrupción de Vox ha sido el Hogar Social Madrid, que lidera Melisa Domínguez Ruiz, que se legalizó en febrero como partido político -con sede legal en Granada-  para presentarse en las autonómicas y municipales madrileñas. Pero también, a causa de Vox se quedó sin espacio y, por distintos motivos, algunos ajenos a la irrupción de Vox, ha perdido buena parta de la militancia y apoyos. Para el caso que sea desalojado de su actual sede se plantean alquilar un local, recaudando dinero a tal efecto. Los grupos locales de Hogar Social en Granada y Toledo habrían perdido la mayoría de militantes. El Hogar Social acoge en su sede y reparte alimentos para españoles de toda vida, no para inmigrantes nacionalizados y sus hijos, al enteder que las administraciones y ong dicriminan a los españoles frente a los estranjeros.


 Melisa Domínguez Ruiz del HSM, con Pedro Varela

RADIO YA, PUNTO DE ENCUENTRO ULTRA
El principal punto de confluencia de la ultraderecha son ahora los programas de radio "La Hora del café" de Radio Ya, que ahora presenta el falangista Nacho Larrea y "En la boca del lobo" de la misma cadena, dirigida por Javier García Isaac, y sostenida gracias a la inversión del yerno de Blas Piñar y presidente de Alternativa Española (AES), Rafael López Diéguez. Radio Ya se ha convertido en un referente de la ultraderecha, dando cabida en sus tertulias y entrevstas a buena parta de la ultraderecha española, también en ocasiones a miembros de Vox, pero teniendo un mayor protagonismo los sectores falangistas y la misma Melisa Domínguez del Hogar Social Madrid.
Otros grupos como Alianza Nacional han perdido la mayoría de  militantes y han surgidio otros partidos como el Frente Nacional Identitario, de Alberto Pérez Molina, que acude a las manifestaciones vestido de templario o Identitarios del arqueólogo José Ignacio Vega. Hay también otras radios digitales del ámbito ultra como Alt News de Santiago Fontenla y Armando Robles de Alerta Digital  La Voz de Europa. 

Rafael López Diéguez

Soy consciente que esta descripción de la situación de la ultraderecha tras la irrupción de Vox es incompleta y posiblemente la iré ampliando los próximos días.

dilluns, 30 de desembre de 2019

ALGÈRIA A LA CRUÏLLA, Analitzo al Punt Avui la mort de Gaid Salah, home fort del país, les eleccions que han portat a Abdelmajid Tebún a la presidència, el nomenament del primer ministre amb unes protestes al carrer que demanen la fi del règim i una veritable democràcia. El Font Polisario amenaça de trencar l'alto al foc amb Marroc i tornar a les armes,






Nou anys després de l’inici de les primaveres àrabs, que només han portat la democràcia a Tunísia, Algèria viu un dels seus moments més difícils, amb la mort el passat dilluns de l’home fort del país, el general Ahmed Gaid Salah, dies després que se celebressin les eleccions presidencials convocades després de la renúncia del president Bouteflika.

El passat mes de març, quan es va anunciar que Bouteflika, que portava vint anys al poder i estava totalment incapacitat a causa d’un ictus, es presentaria a la reeleció, van començar les protestes, sorgint el moviment Hirak que demanava la seva retirada, la fi de la corrupció, i eleccions lliures. Llavors el cap de l’estat major de l’exercit, Gaid Salah, forçà la renuncia de Bouteflika i anuncià que es convocarien eleccions lliures. Va fer jutjar per corrupció a determinats membres dels règim, com Said Bouteflika, germà del president que era de fet qui prenia decisions, i al cap dels servies secrets, el general Muhamad Medione “Tawfik, que foren condemnats a deu anys de presó. I convocà eleccions pel 12 de desembre. Però donat que només es va permetre presentar-se a determinats membres del règim, tots d’avançada edat, les protestes van continuar. I amb una abstenció del 60%, va resultar guanyador l’ex-primer ministre, Abdelmajid Tebún de 75 anys d’edat. En aquest context, que una part del regim és empresonat i una altra intenta transcendir i controlar la transició, s’ha produït la mort del cap de l’exèrcit i home fort del país.

A diferència de les protestes que hi ha hagut aquest últim any a altres països àrabs com l’Iraq, on hi ha hagut centenars de morts, les manifestacions del Hirak han estat pacífiques, evitant la policia reprimir-les amb armes de foc. No és cap secret que en la memòria de la societat algeriana hi ha els prop de dos cents mil morts de la guerra civil que devastà el país entre el 1991 i el 2002. Guerra que començà quan es va suspendre la segona volta d’unes eleccions que en primera volta havien guanyat el Front Islàmic de Salvació. Tant els islamistes com l’exèrcit van realitzar nombroses massacres. I un cop l’exèrcit va derrotar als islamistes, Bouteflika i la cúpula militar van iniciar un regnat que s’ha allargat fins ara. Anys en el que el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat, i Al Qaida del Magreb Islàmic, tot i cometre atemptats, mai no han aconseguit sortir de la marginalitat. I Algèria havia contingut la implantació de l’Estat Islàmic que té el desert algerià més com a refugi que com a terra on arrelar-hi.

Dissabte el president Tebún va nomenar primer ministre al diplomàtic i professor universitari Abdelaziz Djerad, que diu vol guanyar-se la confiança del poble, també del moviment Hirak. Però caldrà veure si l’exèrcit i els sectors del règim que han sobreviscut a la caiguda de Bouteflika permeten que el nou president i nou primer ministre conduexin el país cap una democracia realment pluripartidista, i si els membres del règim que estaven sent represaliats, aprofiten la mort de Gaid Salah per intentar venjar-se. L’islamisme polític, molt controlat pel règim, pot intentar aprofitar la conjuntura per sortir de la marginalitat. I una hipotètica manca d’autoritat i legitimitat dels nous governants, poden ser ingredients favorables per que es vegi afectat per la inestabilitat i guerra que viu el país veí cap a l’est, Líbia.
I a la seva frontera oest Algèria hi té el conflicte del Sàhara, havent estat l’exèrcit i el Govern algerià un garant del Polisario front els intents del Marroc per legitimar l’annexió per la força l’antiga colònia espanyola. Precisament per la situació d’absolut estancament que viu el conflicte del Sàhara, fa deu dies, just abans que es produís la mort del cap de l’exèrcit algerià, el president del Front Polisario, Brahim Gali, va anunciar el congrés del Polisario, celebrat a Tifarti, localitat de l’antic Sàhara espanyol que conserven els sahrauís, que donat l’absolut impàs del pla de l’ONU per fer el referèndum d’autodeterminació, es plantejaven retornar a les armes. Potser va ser un anunci desesperat per la manca de perspectives que tenen els refugiats que viuen a Tinduf. Però tornar a la guerra ara, que Algèria viu un període inestable, seria la pitjor opció. 


dissabte, 21 de desembre de 2019

Assita Kanko, l'eurodiputada flamenca del N-VA, que va acompanyar ahir a Puigdemont i Comín a recollir la credencial al Parlament Europeu es vicepresidenta del Grup de Reformistes i Conservadors Europeus, al que pertany Vox, partit que va dir que anava a Estrasburg a aconseguir "Puigdemont a prisión". Vox queda descol·locat. L'eurodiputat del PP, González Pons, anima l'eurofòbia i demana sortir de Schengen.


Assita Kanko és vicepresidenta del Grup de Reformistes i Conservadors en el que està Vox i del que el periodista español Herman Tersch també n'és vicepresident

La vida i la política sovint està plena d'estranyes coincidències i estranys companys de viatge.
Vox el passat mes de juny no va voler que els seus tres eurodiputats, Jorge Buxadé, Mazaly Aguilar i Herman Tersch, entressin al grup Identitat i Democràcia que lidera el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, del que també formen part els xenòfobs i independentistes del Vlaams Belang flamenc, Alternativa per Alemanya o la Lliga Nord. Potser va rebutjar entrar-hi perquè aquests no comparteixen amb Vox el rebuig a l'avortament i al matrimoni gai, o per la presència del Vlaams Belang, ferm defensor de la independència de Catalunya, com ho havia estat abans la Lliga Nord. I Vox finalment va entrar al Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, on hi ha els eurodiputats del Partit Conservador britànic, els ultracatòlics polonesos de Llei i Justícia o els independentistes flamencs de la Nova Aliança Flamenca (N-VA). 


Aquest partit flamenc, el N-VA, es diferència del Vlaams Belang en el fet que no és euròfob ni xenòfob, però demana que s'obligui als immigrants que viuen a Flandes a aprendre i parlar flamenc i rebutja que els immigrants pretenguin inculcar certes costums i valors contraris als valors de la Il·lustració i la llibertat de pensament. El N-VA forma part del govern de coalició flamenc format pel N-VA, els socialistes i els democratacristians I l'eurodiputada Assita Kanko, nascuda a Burkina Faso, és una de les vicepresidentes d'aquest grup del Parlament Europeu. 
Ella és un cas més de dones africanes occidentalitzades i laiques, com l'exdiputada holandesa nascuda a Somàlia, Ayaan Hirsi Alí, que opten per la dreta o el centre, en rebutjar el relativisme cultural que diuen que practiquen certes esquerres comprensives amb els valors tribals o de control social cap a les dones "de la seva comunitat" que imposen o pretenen imposar les homes originaris d'aquest països africans o islàmics. Assita Kanko ha estat una ferma lluitadora contra l'ablació genital femenina que es fa països de l'Àfrica i que clandestinament o quan les nenes nascudes a Europa van de vacances al país dels seus pares, se'ls hi practica.
Doncs Assita Kanko, vicepresidenta del grup del Conservadors Reformistes en el que també està Vox, va ser la diputada que ahir va rebre i acompanyar a Carles  Puigdemont i Toni Comin a acreditar-se al Parlament Europeu. Fet que ha desconcertat als militants de Vox, més qua el periodista camaleònic, Hernman Tersch, eurodiputat de Vox, és un dels altres vicepresidents del Grup de Conservadors i Reformistes Europeus.   
Comín, Puigdemont i Assita Kanko, vicepreixenta del grup Reformistes i Conservadors al que pertany Vox

Ara caldrà veure si Vox continuarà compartint grup amb el NVA. Ahir el partit en boca dels seus dirigents Espinosa de los Monteros, Abascal o Jorge Buxadé van condemnar la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre Oriol Junqueras que ha permès que Comín i Puigdemont siguin eurodiputats i gaudeixin d'immunitat. I molts dels seus militants van donar suport a la campanya a la xarxa en favor de l'Spexit o sortida de la Unió. 
El més preocupant,  tot i que a mi no m'ha sorprès,  han estat les declaracions del portaveu del PP al Parlament Europeu, Esteban González Pons, demanant o plantejant que donat que l'euroorde no funciona Espanya surti de l'acord de Schengen i recuperi les barreres i el control fronterer amb França, Portugal i als centenars de vols que arriben cada dia des de la Unió Europea.      

Vaig a Europa a demanar "Puigdemont a prisón!", digué Jorge Buxadé a la campanya electoral de les europees

divendres, 13 de desembre de 2019

L'exdirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, rebutja el pacte de conformitat amb la Fiscalia de Tarragona, i el judici per les declaracions a Rebélate afirmant que calien més accions com Blanquerna, es farà al Jutjat Penal 1 de Tarragona el 26 de febrer

Si bé s'havia anunciat que avui se celebraria el judici al Jutjat Penal número 1 de Tarragona a l'exdirigent de Democracia Nacional Joven, Juan de Haro, per les declaracions al programa de ràdio per internet, Rebélate, afirmant que calien més accions com Blanquerna, el que s'ha fet ha estat un acte previ, en el que la fiscal de delictes d'Odi de Tarragona, ha proposat un pacte de conformitat amb una pena menor de la proposada pel judici, si De Haro reconeixia la seva culpabilitat. Com De Haro ho ha rebutjat, s'ha fixat data pel judici, que serà el proper 26 de febrer de 2020. La Fiscalia li demana 8 mesos de presó.



Però la causa que, en cas d'acabar amb una condemna, podria comportar-li entrar a presó, es la que instrueix el Jutjat número 5 de Cerdanyola per la baralla o agressions del 12 d'octubre de 2018 en un bar de Ripollet. El fiscal li demana dues penes de cinc anys de presó per dues agressions. 
Fa dos anys De Haro va ser  absolt d'amenaces i coaccions a periodistes el 12 d'octubre de 2016 a Montjuïc. Actualmente està apartat de l'acció política, ja no milita a DN, i ha tancat les seves xarxes socials.  El juliol passat De Haro va ser notícia en ser apartat de la seva feina de control de seguretat a la festa major del Vendrell, per les queixes de grups antifeixistes. 

dimecres, 11 de desembre de 2019

ACTE A MANRESA SOBRE ELS DRETS HUMANS A CATALUNYA. Laura Masvidal, parella de Quim Forn, es mostra esperançada front la repressió judicial als presos polítics. L'advocada Sònia Olivella ha dit que si es vulneren els drets de manifestació i d'accés a la justícia efectiva, es vulneren tots. Jo he explicat el perill que significa l'ascens de la ultradreta aquí amb Vox, i he fet un anàlisis sobre si l'independentisme va valorar les forces, els riscos i els suports que tenia.




Aquesta tarda he participat a Manresa a un debat organitzat pels Amics de la UNESCO de la capital del Bages sobre els drets humans a Catalunya, celebrat al Casino, amb l'assistència d'una quarantena de persones. 
La primera en intervenir ha estat Laura Masvidal, esposa de l'exconseller d'Interior i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn, condemnat a deu anys i mig de presó pel Tribunal Suprem. Masvidal ha explicat el seu testimoni personal de com ella, a l'igual que altres parelles dels condemnats pel referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i les concentracions del 20 de setembre, la majoria sense experiència política ni tampoc en entitats de defensa dels drets humans, van assumir fa dos anys un rol en la defensa dels de les seves parelles front la repressió judicial. Masvidal ha reconegut amb humilitat que ella no va agafar el compromís personal com a activista fins que va ser empresonat el seu marit. I malgrat la condemna del Tribunal Suprem, s'ha mostrat esperançada que les peticions de l'ONU i d'Amnistia Internacional en contra de la presó preventiva i qüestionant el procés judicial, i  les accions que s'estan fent en l'àmbit de la Justícia Internacional, donin fruit.
Sònia Olivella, Xavier Rius Sant, Laura Masvidal i Albert Martí d'Amics de la Unesco.
Fotos fetes per @pereculell

Per la seva banda, l'advocada Sonia Olivella, d'IRIDIA, entitat d'advocats en defensa dels represaliats i detinguts ha denunciat la violència policial de l'1-O, la vulneració de drets en el procès judicial i la brutalitat policial reprimint les protestes per la sentència.  Segons Olivella si no es  repecten, com passa a Catalunya i Espanya, els drets de manifestació i a tenir un judici just, tot el sistema democràtic trontolla i es trenquen tots els altres drets. I això passa, segons ella, perquè l'aparell judicial és hereu del franquisme en no haverse depurat i haver-se limitat a canviar de nom el Tribunal d'Orde Públic pel d'Audiència Nacional.
Jo he parlat de com Vox va agafar l'espai de Manos Limpias, quan aquest pseudosindicat va ser desarticulat, personat-se en la causa del Procés, i he plantejat la paradoxa que no es permeti a l'Ajuntament de Barcelona exercir l'acció o acusació popular als procesos oberts per les càrregues de l'1-O, i en canvi Vox fin i tot en campanya electoral hagi pogut ser-ho de la causa i judici del Procés.  
He fet referència a la ultardreta que creix a Europa, qüestionant el sistema de llibertat i el concepte de ciutadania. També he fet un anàlisis crític sobre si l'independentisme va valorar les forces, els riscos i els suports que tenia. L'acte ha estat presentat i moderat per l'Albert Martí.    





divendres, 6 de desembre de 2019

La T-Casual que castiga a usuaris habituals. Analitzo a NacióDigital NacióManresa la supressió de la T-10 multipersonal que castiga a molts ciutadans, encareix molt el preu a les famílies, castiga la Catalunya Central, incita a utilzar més el cotxe i castiga als qui van sovint a peu o en bicicleta, i tenen el cinisme i de dir que ho fan per lluitar contra el canvi climàtic.


Xavier Rius Sant, 6 de desembre de 2019
La desaparició de la T-10 de quatre, cinc o sis zones que utilitza de manera habitual la majoria de gent de la Catalunya Central que baixa i puja de l'Àrea Metropolitana de Barcelona diversos cops a la setmana, ha causat estupor, i està creant fortes tensions dins de Junts x Cat i el PDeCAT, en ser el conseller Damià Calvet qui la va presentar en públic com un estalvi pels usuaris. Modificació que ja ha estat rebutjada per les institucions de Berguedà, i ha generat un tràfic de trucades mai vist de polítics de tota mena vers els seus caps del PSC, PDeCAT o dels Comuns, que han avalat la proposta, dient-los que s'ha tornat bojos, i preguntant quin sociòleg, urbanista o economista autista o talibà ha fet l'estudi, que ha motivat la supressió de la T-10 multipersonal.
El conseller ha presentat la supressió de la T-10 multipersonal en benefici de la T-Usual unipersonal, per fidelitzar i premiar l'ús del transport públic. Però la majoria de gent de la Catalunya Central que va a Barcelona en bus o tren no fa 36 viatges al mes, que és el nombre mínim que la fa rentable la nova T-Usual. La majoria de la gent no fa tants viatges perquè no es cap secret que, molts estudiants ja s'hi queden a dormir alguns dies i, sobretot a l'hivern molta altra gent també s'ho munta per quedar-s'hi a dormir algun dia a casa d'un familiar o amic si plega tard. I el teletreball o feina a casa permet a molts poder treballar des de casa. 

 El problema principal no és que se'l castiga pujant la T-10, ara dita T-Casual, més d'un deu per cent. El problema és que la fa unipersonal, cosa que impedeix que la puguin utilitzar diverses persones a la vegada. I també castiga molt, als grups familiars que baixen a l'Àrea Metropolitana de tant en tant, sobretot en cap de setmana.
Posem l'exemple que quatre amics o una parella amb dos fills volen baixar a Barcelona un dia d'aquest pont pre-nadalenc per veure un familiar, anar de compres o gaudir de la ciutat. Ara encara amb una T-10 poden viatjar els quatre i, més a més, per exemple, si ho fan amb el bus Sagalès, únic transport públic del Moianès, quan baixin a Fabra i Puig, Sagrera o Passeig de Sant Joan, agafar amb la mateixa T-10 el metro i bus sense que els signifiqui cap despesa en ser transbordables durant un temps determinat. I mitja hora abans de tornar cap al Moianès amb la Sagalès, amb la T-10 de cinc zones agafaran el metro o el bus per anar a la parada de tornada. Si més a més, al llarg del dia s'han de moure per Barcelona en transport públic faran servir una T-10 d'una zona de 10,20 euros que els permetrà a tots quatre moure's per Barcelona al llarg del dia, més quan des que es pica el primer viatge, suposem al metro, hi ha una hora i quart per fer canvis a bus, ferrocarrils i Tramb.

 Però si això no ho fem aquest desembre, sinó al gener. O cada uns dels quatre compra la seva pròpia T-Casual de deu viatges de cinc zones, i la seva T-Casual d'una zona, un deu per cent més car que les antigues T-10, i que després si és una família, potser no les gastaran al llarg de l'any. O compren vuit bitllets d'un viatge de 5 zones per anar i tornar de 7,35 euros cada un, que no seran transbordables. I quan arribin a Barcelona i baixin del bus, hauran de comprar un bitllet senzill de 2,40 euros no transbordable per cada desplaçament que facin dins la ciutat. La conclusió només pot ser una. A partir d'ara serà moltíssim més barat baixar a Barcelona en cotxe i moure's en cotxe per la ciutat, buscant aparcament a la càrrega i descàrrega o l'Àrea Verda o Blava que són lliures el cap de setmana i, si cal una estona, pagar un pàrquing. 
Però els perjudicats d'aquesta supressió de la T-10 multipersonal no és només la majoria de gent de fora de Barcelona. Ho és també la gent de l'Àrea Metropolitana que amb una o dues T-10 al mes en tenien prou, no perquè vagin en cotxe, pecat pel que segons Ada Colau i Damià Calvet se'ls castiga i intenta persuadir-los a que comprin la T-Usual, sinó perquè fan molts viatges a peu, en moto o van amb bici, i només agafen el metro quan van lluny o plou. I castiga també a la gent que, perquè viuen i treballen a un lloc, per exemple L'Hospitalet de Llobregat i Barcelona, tenen la mare a Sabadell, i la parella actual a Mataró, es mouen amb de manera habitual amb diferents T-10 d'una, dues i tres zones. 

Un servidor que sóc dos o tres dies a la setmana a Barcelona, també seré castigat perquè m'hi moc a peu o amb el bicing, i només agafo metro quan plou o vaig lluny. Precisament els primers que van protestar en anunciar-se la supressió de la T-10, van ser els ciclistes i usuaris del Bicing que es van sentir insultats en escoltar al conseller i l'alcaldessa justificant-ho parlant de sostenibilitat i canvi climàtic. Repeteixo que ignoro quins tècnics autistes o talibà han fet l'estudi. Perquè pretendre fidelitzar o incrementar que la gent que a les vuit o nou del matí ens desplacem, caminant, en bici o en moto, fent que agafem el metro, és un disbarat. Perquè a aquelles hores les estacions on es fan els transbordaments com Sagrera, Sagrada Família, Verdaguer o Diagonal, o l'estació dels Ferrocarrils de Provença, estan col·lapsades i no hi cap ni una agulla. Sí que animaria a molta gent que entra en cotxe a Barcelona a deixar de fer-ho, resoldre desgavell de Rodalies, i fer com va dir en conya el Maiol Roger, la T-Puntual. Això sí que ho petaria!  


diumenge, 24 de novembre de 2019

PRECARIETAT A BARRIS ANTICS. El barri antic de Manresa és segons l'INE un dels més pobres de Catalunya. S'acostuma a vincular la situació d'aquests barris a l'alt índex de població immigrant, però si aquests barris s'han degradat és perquè els qui hi vivien fa uns anys que van marxar o els propietaris els van posar a lloguer sense reahabilitar-los, entrant el barri en un cercle del que només se surt amb fortes inversions i plans de les administracions per esponjar i rehabilitar cases i pisos.


Segons un informe publicat fa uns dies de l'Institut Nacional d'Estadística, els barris del Centre Històric de Manresa són dels que té la població més empobrida de Catalunya. I això no passa només a Manresa. A moltes viles i ciutats del país, els barris històrics, amb edificis antics dels que va marxar fa vint-i-cinc o quaranta anys la població que hi vivia, sovint des de feia més d'una generació, que va anar a barris recent construïts, es van anar degradant. No pas perquè els nous llogaters o compradors ho pretenguessin, sinó perquè en marxar els antics residents, els propietaris que els van llogar, o els qui els van comprar no van restaurar aquells edificis amb humitats, canonades antigues, sense calefacció i mancances de manteniment.
Sovint es vincula aquesta degradació de certs barris amb l'arribada de la immigració estrangera que s'ha concentrat en aquests carrers d'edificis no rehabilitats. Però la immigració no n'ha sigut la responsable sinó més aviat la víctima d'una nul·la gestió. M'explicava fa uns anys el llavors alcalde de Guissona, Xavier Casoliva, municipi amb més percentatge d'immigració de Catalunya, que a Guissona no hi havia carrers ni blocs de pisos on només hi vivien immigrants, perquè ni la població autòctona ni els comerços no van abandonar el centre històric. En canvi a Cervera, municipi veí de Guissona i capital de La Segarra, sí que va passar. I aquelles cases amb poques finestres, sense calefacció i sense rehabilitar, van ser llogades a immigrants. Fet que generava un sentiment de desarrelament als autòctons que hi quedaven. Es tancaven també les botigues de tota la vida, agafant aquells carrers l'estigma de ser considerats per a molts com a gueto. I amb els anys els immigrants que podien, quan milloraven la situació econòmica, canviaven de casa i de carrer, amb el que aquella casa o pis no rehabilitada tornava a ser llogada a uns nous inquilins també en situació de precarietat.

Molt es va fer a Catalunya fa deu o quinze anys amb la Llei de Barris i altres projectes fets des de les administracions que donaven fons per rehabilitar carrers, façanes, posar ascensors a blocs on no n'hi havia, i es creaven places, zones verdes i equipaments. I també en algunes ciutats es van fer complexos plans d'esponjament urbà, com a Ciutat Vella de Barcelona, enderrocant blocs de cases, eixamplant carrers i places, i recol·locant als llogaters en nous habitatges i indemnitzant als propietaris. I aquest esponjaments o enderrocaments no s'han fet només a barris antics, sinó també de blocs construïts els anys seixanta per acollir la immigració que arribava d'Andalusia i altres llocs d'Espanya. A Manlleu ara es completarà l'enderroc de l'últim bloc de Can Garcia. Blocs en molt mal estat dels que en marxar la població inicial, originaria de la immigració andalusa sense restaurar-los, van acabar sent llogats, comprats o ocupats per població més precària que arribava, majoritàriament estrangera. Al municipi gironí de de Salt, amb un alt índex d'immigració marroquina i gambiana, l'Ajuntament governat llavors pel PSC i ERC va plantejar fa deu anys un esponjament o enderroc d'alguns blocs de pisos dels anys seixanta de l'anomenat barri Centre. I malgrat el suport de la Generalitat i el Ministeri d'Habitatge per recol·locar tothom, CiU, llavors a l'oposició, va incentivar que els veïns rebutgessin la reforma que va quedar aturada. I alguns d'aquells blocs estan ara més degradats, i els qui volen vendre i marxar, no troben compradors.

No es tracta ara de preguntar-se qui és més responsable de la precarietat que es dóna a barris com el centre històric de Manresa, si els que van marxar i els van llogar en mal estat, si els qui van comprar habitatges sense assumir que calia una reforma o si la responsabilitat recau en les administracions. El que cal és voluntat política per revertir-ho, cosa que només serà possible amb governs sòlids a nivell municipal, català i estatal, que puguin aprovar pressupostos que fixin inversions i ajuts a fons perdut a un termini mínim de deu o quinze anys. El que cal és afrontar plans de reforma integral que exigeixen, a part d'una important injecció econòmica, la unitat de totes les administracions, i que cap partit polític ho vulgui rendibilitzar per oposar-se, incentivant el rebuig veïnal. 

dimecres, 20 de novembre de 2019

EL SUPREM DE TAILÀNDIA REBUTJA EL RECURS DE L'ÚLTRADRETÀ ARTUR SEGARRA CONDEMNAT A MORT PER MATAR I EQUARTERAR L'EMPRESARI DAVID BERNAT. Segarra es un dels tres casos recents de militants de la ultradreta espanyola condemnats per esquarterar les seves víctimes.




S'acaben les opcions per Artur Segarra, l'ultra català condemnat a mort a Tailàndia per assassinar i esquartera el cos de l'empresari David Bernat. El Tribunal Suprem de Tailàndia ha rebutjat avui el recurs contra la sentència que el condemna a mort, pel que ara només li queda la possibilitat de que sigui indultat pel Rei canviant la pena per cadena perpètua, cosa que implicaria que complís al menys 8 anys a Tailàndia i després ser traslladat a Espanya per continuar la condemna. També es podria donar el cas que el govern espanyol fes la petició d'indult o perdó real i demanés la seva extradició a Espanya, on a  més de complir la condemna de presó permanent revisable o la que s'estipulés pels delictes d'assassinat i esquarterament, seria jutjat per les estafes a gent gran que va fer abans de fugir a l'estranger. 

Segarra havia militat als grups ultres de Terrassa on vivia. També havia estat membre dels Boixos Nois i com a bon ultra tenia diversos tatuatges, dels que destaca una gran de la Sagrada Família al coll i el pit. I es relacionava més amb els ultres de Barcelona o Manresa que amb el del Vallès. 
El motiu era que els ultres de Terrassa d'aquells anys no tenien relació amb cercles neonazis de Sabadell. Històricament els neonazis de Sabadell i els de Terrassa s'han ignorat. Hi ha diverses raons. La primera és que els de Terrassa eren dels Boixos Nois i els de Sabadell eren de les Brigadas Blanquiazules i els Ultras Sur. Una altra raó és que a Terrassa políticament tiraven més cap a Democracia Nacional, mentre que a Sabadell simpatitzaven amb el MSR.
Els de Terrassa no eren anticatalans, tot i que fosssin espanyolistes propers a DN, mentre que els de Sabadell han estat sempre anticatalanistes castellanoparlants. A Terrassa l'àmbit neonazi era bastant més burgès que a Sabadell, on tothom era de barris, immigrants espanyols de segona o tercera generació, i amb un nivell social i cultural més senzill. I els de Terrassa també consideraven que els de Sabadell eren "garrulos" i  que per això els enxampaven sempre i havien patit nombroses condemnes.
Aquest és el motiu que Segarra i altres ultres terrassencs haguessin tingut tirada d'anar cap a Manresa i el Bages. Per això alguns terrassencs com Segarra van formar part el 2007 de la llista de PxC de Terrassa que encapçalaven persones catalanes "de tota la vida" com Xavier Arcas i Albert Pericas, "l'Animal". En aquella època Segarra va fer una conferència a la neonazi Llibreria Europa del barri de Gràcia, sota el títol "¿Es menjaria el seu gat?", en la què va defensar el vegetarianisme de Hitler i els principis ecologistes del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany d'Adolf Hitler. Un ecologisme que predicava el respecte a certs animals nobles, però que pel que fa a l'espècie humana, propugnava una justificable i predeterminada supremacia dels forts, enfront dels febles i inferiors.


 
Quan va marxar a l'estranger Segarra tenia una ordre d'ingrés a presó del jutjat penal 14 de Barcelona i no es va presentar el maig de 2015 a un judici en què se l'acusava d'un delicte de falsificació de documents i tinença il·lícita d'armes. Fa set anys va fugir d'Espanya per evitar ser jutjat i els delictes pel que tenia aquesta ordre d'ingrés a presó, eren entre d'altres, formar part d'un grup que estafava a persones grans a les que els feia signar suposades escriptures d'hipoteques inverses, per les que rebrien una mensualitat durant quinze o vint anys a canvi del pis que passaria a mans d'aquest si els hereus no pagaven el deute. Segarra i l'advocat Francisco Comitre amb la complicitat del notari Enrique Peña, els feien creure que signaven hipoteques inverses a canvi d'una renda vitalícia, però en realitat eren contractes de compravenda, amb clàusules abusives. A més, els compradors eren testaferros que demanaven crèdits sobre aquests habitatges i desapareixen, condemnant els ancians a ser desnonats. Els Mossos d’Esquadra, després de mesos d'investigacions, van activar l'operació ‘Cocoon’ i van detenir  a tots els integrants del grup que van ser condemnats, tret de Segarra que va escapar. Per aquests fets Segarra està acusat de pertinença a organització criminal, d'estafa, de falsificació documental i de blanqueig.
 

Tothom que va conèixer a Segarra destaquen la seva gran capacitat dialèctica per convèncer a qui sigui del que sigui, cosa que li funcionava amb la gent gran que va estafar. "Es creia les seves mentides i te les feia creure", diu gent que el va tractar. I la seva imatge somrient, sense sentiment de culpa ni penediment, quan va ser detingut a Cambodja i extraditat a Tailàndia, on va cometre el crim, fa pensar que potser podria tenir trets propis d'un psicòpata o, al menys, ser fabulador i delirant, creient-se les seves pròpies mentides i amb el pensament crític alterat. El que és segur és que ni quan estafava gent gran, ni quan mata, sent penediment per les víctimes o que potser ell es creu les seves pròpies mentides. O senzillament  potser disfruta sent notícia pels seus actes.




Els altres dos ultres condemnats o empresonat per assassinar i descuartitzar les seves víctimes són el dirigent del Ultras Sur, Óscar del Pino, condemnat en sentència de conformitat per la mort de l'empresari José Luis Vázquez  i César Román Viruete,  "el Rey de Cachopo". Román està en presó provisonal a Soto del Real per matar i esquarterar la seva última parella, Heydi Paz, fa quinze mesos. Ell va ser qui els anys 2004 y 2005, va assumir la proposta de de Josep Anglada d'estendre el  projecta de Plataforma per Catalunya (PxC) a Madrid amb la sigla de Plataforma por Madrid (PxM) amb propostes similars contra la immigració. La cosa va acabar malament al cap de dos anys amb deutes i una condemna per impagament de sous i cotitzacions de treballadors a la seguretat social que va motivar que fossin embargades les assignacions econòmiques als regidors de PxC de Vic, Vendrell, Manlleu i Cervera.  



 César Román, quan lidrava Plataforma por Madrid  (PxM)  amb Josep Anglada

Oscar del Pino formava part de la facció radical i violenta dels Ultras Sur, Outlaw (fuera de la ley) vinculada als Hammerskin, liderada per Antonio Menéndez "El Niño", que la tardor de 2013 es va enfrontar al líder históric del grup, l'advocat Álvaro Cadenas i a José Luis Ochaíta en una dipsuta pel control del concerts de música RAC (Rock Against Comunism), el merchandising de material dls Ultras Sur i els diners de la venda d'entradas que facilitava el club. Óscar del Pino va ser detingut per la Guàrdia Civil el 127 d'abril de 2016 quan, segons la Unidat de Crim Organizat de la Guàrdia Civil estava planejant nouss segrestos i assassinats d'empresaris. Els advocats de la defensa i l'acusació van arribar a un acord amb la jutge i la Fiscalia.
Óscar del Pino

-------------------
Qui és? ¿Quién es Artur Segarra?  , 
wikipedia

dimarts, 19 de novembre de 2019

Analitzo al Punt Avui les revoltes populars al Líban i a l'Iraq contra la corrupció i el sectarisme, i la potesta contra la pujada del preu de la benzina a l'Iran


Xavier Rius Sant, periodista. dimarts 19 de novembre de2019
Llegir al Punt Avui

CONTRA EL SECTARISME


No a la corrupció, no al sectarisme, no al repartiment de càrrecs d’acord amb quotes i pactes fets entre les faccions que van resultar guanyadores en acabar la guerra, que s’atribueixen la representativitat dels “seus” i que gestionen el poder com un negoci. No a continuar sent peons dels interessos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Saudita. No a la corrupció i a la falta de serveis socials i oportunitats laborals.
Aquestes són unes reivindicacions que fa temps cridaven els joves als carrers de l’Iraq, sobretot a Bagdad i a les ciutats i barris xiïtes, on a l’octubre va esclatar una nova onada de protestes que ja han causat més de 300 morts per foc de milícies progovernamentals o de les forces policials. I són també les reivindicacions dels joves, amb una presència majoritària de dones i noies, que surten al carrer al Líban des de fa un mes. Una protesta que va començar a Beirut per oposar-se a l’impost sobre les trucades de WhatsApp que havia aprovat el govern presidit pel sunnita Saad Hariri, que ha acabat dimitint. Protestes que condemna el líder d’Hezbol·là, Hassan Nasral·là.
Nasral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu partit, milícia armada i gestor de serveis socials per als “seus”, s’ha oposat a les protestes perquè qüestionen el seu poder, i van també contra l’Iran, on els joves i les dones libaneses no veuen cap element envejable. Però no van només contra l’Iran. Van també contra l’Aràbia Saudita i el príncep Mohammed bin Salman, que, fa dos anys, descontent pels acords que feia Hariri amb Hezbol·là, el va segrestar i el va obligar a llegir per televisió una carta de dimissió que després ell mateix va desmentir.
Les protestes també han esclatat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tancar internet, canal pel qual es convoquen les mobilitzacions i s’informa del que està passant. A l’Iran les protestes han esclatat per la forta pujada de la benzina, causada per l’ofec econòmic de les sancions imposades per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Saudita, va trencar l’acord nuclear. Però també es protesta per la corrupció i la falta de llibertat i, sobretot, de perspectives laborals i professionals. Joves que no volen continuar com a ostatges del règim dels aiatol·làs i dels corruptes Guardians de la Revolució. Un règim enfrontat amb l’encara menys democràtica Aràbia Saudita, que vol controlar el món islàmic en benefici propi.
Evidentment, la sortida de la crisi serà diferent per a cadascun d’aquests països. Al Líban sembla improbable que s’aprovi un canvi constitucional que derogui el repartiment confessional de càrrecs i escons. Un jove pot sortir lliurement del país i pot consumir alcohol. Però una dona filla de musulmans té problemes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adherir-se a un projecte polític aconfessional, perquè el sistema no ho permet.
A l’Iraq, mentre que el líder religiós Alí al-Sistani ha demanat als polítics que escoltin els joves i el líder xiïta Muqtada al-Sadr ha donat suport a les revoltes, els polítics xiïtes obedients a l’Iran que es reparteixen el poder i els guanys de la corrupció es neguen a fer reformes per no perdre el que són. La pugna entre l’Aràbia Saudita i l’Iran és un factor determinant de la inestabilitat d’aquests tres països. Però en els temps d’internet i de la llibertat de pensament que circula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan disposats a malgastar la seva vida esperant que la pugna centenària entre àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, es reajusti lleugerament amb la victòria d’uns o altres.






dimecres, 13 de novembre de 2019

Analitzo a NacióDigital els resultats de Vox i quin paper jugarà aquesta legislatura


La forta irrupció de Vox, que a l'abril va obtenir 24 escons al Congrés i ahir 52, no és comparable a la de cap altre partit ultra europeu. Una pujada de la que no hi ha precedents a Europa, en passar en sis mesos de zero escons al Congrés dels Diputats a ser la tercera força política en les eleccions d'aquest diumenge.

No és pot comparar amb l'ascens i evolució d'altres partits ultres europeus, no només per la seva rapidesa sinó perquè Vox, a diferència de la majoria de grups ultres europeus, no ha patit  "cordons sanitaris" per aïllar-los. Tant en la seva irrupció al Parlament d'Andalusia fa un any, com a les autonòmiques i municipals del 26 de maig, el Partit Popular i Ciutadans no van tenir cap problema per pactar amb el partit de Santiago Abascal de cara a constituir governs i definir programes.


I Vox tampoc es pot comparar ni amb els ultres més racistes, ni amb els més euroescèptics, ja que l'eix nuclear de la seva existència és negar el fet diferencial de determinats territoris de l'Estat (aquest mateix dilluns ho ha recordat Abascal), combatre les seves reivindicacions, demanar la il·legalització de partits de llarga trajectòria democràtica i proposar la supressió del model autonòmic. L'enfrontament territorial podria recordar a la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Però Bossi no demanava empresonar, sinó obtenir més autonomia o la independència de la Padània, on va convocar un referèndum que no va tenir conseqüències penals.
 
El principal fet diferencial del creixement de Vox amb els dels altres partits ultres europeus és que des del primer dia, tots els escons de Vox als parlaments d'Andalusia, Madrid, Múrcia o Castella i Lleó, han estat utilitzats per formar majories de govern i definir el programa. Mentre els nombrosos escons que ha obtingut aquest últims quatre anys Alternativa per Alemanya a la totalitat de lands només han servit per quedar-se a l'oposició i han motivat pactes sovint a tres entre CDU, socialdemòcrates, liberals, verds i els esquerrans de Die Linke, a Espanya els diputats i regidors de Vox han estat acceptats.

Els altres dos partits de la dreta, Cs i el PP, no han fet ni la comèdia d'esgotar als parlaments el termini de la repetició electoral aparentant que els pactes amb Vox eren a contracor. En ser els escons de Vox un vot útil i legitimitat per partits de govern,  era de preveure que es normalitzaria i seguiria creixent.

Certament hi ha algunes excepcions pel que fa als cordons sanitaris i a alguns països europeus, com fa uns anys a Àustria o recentment a Itàlia amb Matteo Salvini, on la ultradreta ha governat. Però l'evolució de l'antiga Lliga Nord no es pot comparar a l'ascens de Vox, tant per la progressiva mutació ideològica i territorial de la Lliga com perquè prèviament, com a partit regionalista, ja va formar part de l'àmplia coalició conservadora que liderava Silvio Berlusconi.

Al Parlament Europeu els eurodiputats de Vox no van entrar al grup Identitat i Democràcia on hi ha els del FN de Le Pen, l'FPO austríac, Alternativa per Alemanya o els italians de la Lliga, sinó que formen part del grup Conservadors i Reformistes amb dels ultracatòlics de Llei i Justícia de Polònia. Són partits que no comparteixen els punts de vista favorables al matrimoni homosexual o l'avortament dels ultres francesos o holandesos.

Però no sembla que Vox, més enllà dels seus discursos contra la "ideologia de gènere" faci ara des del Congrés bandera principal del no a l'avortament o al matrimoni homosexual, donat que sap que l'han votat dones favorables a l'avortament i gais que comparteixen amb Vox la visió que Espanya és una i no cinquanta-una. Sí que si es tornen a produir repunts d'arribada d'imnigrants per mar denunciarà una suposada invasió i demanarà que Espanya actuï com ho feia Salvini negant-los l'acollida.
Però la qüestió que sacsejarà Vox per sobre de tot serà que no es faci cap concessió real o imaginaria a l’independentisme català. Si bé la seva estratègia dependrà de l’escenari que sorgeixi. Si Pedro Sánchez és investit amb el suport de Podemos, PNB, Más País i altres grups, amb el vot favorable o l’abstenció d’ERC, en base al preacord signat ahir entre PSOE i Podemos, denunciarà suposats pactes amb l’independentisme. I aquí caldria veure si el PP i el que queda de Ciudadanos calcaran o no els arguments de Vox. Però si l’acord fracassa i s’entra en una legislatura agònica amb els agents econòmics demanant un pacte amb el PP que Pablo Casado es plantegés valorar, el principal adversari de Vox serà llavors el PP, al que acusaria de traïdor. I en monopolitzar Vox l’oposició des de la dreta, també hi sortiria guanyant.
NacióDigital, Nació Digital, La, Naciódigital, Nación Digital, Nacióndigital, Xavier Rius, periodista

dimarts, 12 de novembre de 2019

ANALITZO A PLANTA BAIXA DE TV3 LA PUJADA DE VOX A LES ELECCIONS. Explico que en acceptar el PP i C'S a Vox al desembre i juny com a soci de govern a ajuntaments i comunitats autònomes, va convertrir el vot de Vox com un vot útil, i després de repetir Rivera, Aznar i Casado que a Catalunya es discrimina i trenca la igualtat, votant a Vox es dóna suport a un 155 fins al fons que acabi amb l'autonomia i institucions catalanes








Aquest migdia he analitzat al Planta Baixa de TV3 amb Ricard Ustrell i Cristina Solias la pujada electoral de Vox del diumenge passat, 10 de novembre. Explico que en acceptar el PP i C'S a Vox com a soci de govern a ajuntaments i comunitats autònomes, va convertrir el vot de Vox com un vot útil, i després de repetir Rivera, Aznar i Casado que a Catalunya es discrimina i trenca la igualtat, votant a Vox es dóna suport a un 155 fins al fons que acabi amb l'autonomia i institucions catalanes.



Analitzant la pujada de Vox amb Cristina Solias i Ricard Ustrell


 Veure a la web de TV3

dilluns, 11 de novembre de 2019

PER QUÈ UN 15% D'ESPANYOLS HAN VOTAT VOX? Després de demonitzar el sobiranisme català, creuen que no n'hi ha prou amb un nou 155 i cal anar més enllà, com veiem que deia Franco a "Mientras dure la guerra"



Aquesta ni passada, a la seu electoral de Vox, quan es començaven a conèixer els bons resultats del partit, sonava per megafonia l'himne de la Legión, Soy el novio de la muerte. I en acabar la compateixença de Santiago Abascal i altres líders del partit, el seguidors que eren al carrer, han cantat l'himne d'aquest cos creat el 1920 per Millán Astray.
Millán Astray i la Legión tenen un paper determinant a la pel·lícula "Mientras dure la guerra" d'Alejandro Amenábar que narra les contradiccions de Miguel d'Unamuno a l'inici de la guerra civil a Salamanca, el paper cabdal de Millán Astrall per nomenar cap de l'estat i Caudillo al general Franco, i com Franco, davant l'opció de guanyar la guerra en pocs mesos, decideix fer una guerra llarga per tenir temps de fer neteja a fons i evitar que a Espanya torni en poc temps "la gresca". En el discurs que fa Unamuno a la Universistat de Salamanca proclamant allò de "vencereís, pero no convencereís" retreu l'obsessió dels qui són allà amb Catalunya i Bascònia.
Han passat vuitanta anys des de llavors, i un partit que reivindica els idearis i el llegat e Millán Astray, de Primo de Rivera o de Francisco Franco, s'ha convertit en tercera força política menjant-se a Ciudadanos. Un Vox al qui el partit conservador espanyol -PP- i el dit lliberal -Ciudadanos- li han posat l'alfombra vermella des de la seva irrupció fa un any a Andalusia a ajuntaments, parlaments i comunitats autòmomes governades per la dreta. Mentre a la majoria de països europeus d'evitar pactar amb els ultres, aquí el PP i Ciudadanos no han tingut problemes per fer-ho arreu sense ni tan sols guardar les formes d'esperar a segones votacions o justificar-ho com un mal menor per evitar anar a repeticions d'eleccions.
La clau de l'éxit de Vox és que després de tretze anys que el PP fes la recollida de signatures contra l'Estatut i sorgís Ciudadanos, i aquest dos partits no han parat de repetir que la majoria de catalans som insolidaris, discriminem, volem privilegis i perseguim a qui no parla català, un 15% dels votants, enlloc d'optar per PP i Ciudadanos que es limiten a demanar un nou 155, han triat pels qui com Franco el 1939, creuen que cal anar fins el fons per evitar que al cap de poc torni la gresca. I creuen que només s'aconseguirà suprimint les autonomies i il·legalitzant els partits sobiranistes bascos i catalans.

Més enllà que certament en campanya Vox ha intentat imitar el llenguatge i l'estil de Matteo Salvini i que els hi ha funcionat el tàndem Abascal, més campetxano a programes com l'Hormiguero, i Ortega Smith més brutal dient que les noies de les Trece Rosas afussellades el 1939, eren violadores i torturadores, la seva claredat de missatge de que no serveix de res un nou 155 com volen PP i C'S, i que cal arrencar la mala herba més a fons, així com el descontent dels que creuen que Franco va fer coses bones, ha estat la clau del seu èxit electoral i del fet inaudit, de passar en un any de cero a cinquanta-dos diputats en mig any. Vox també ha tingut un missatge més social-falangista, amagant les idees de liberalisme econòmic de Rocio Monasterio i Iván Espinosa. I com a mostra d'això, en el debat de candidats de dilluns Abascal digué aquell frase de Ramiro Ledesma, fundador de les JONS que s'unificarien amb la Falange, de que "només els rics poden permetre's no tenir pàtria". 
Ara Pedro Sánchez haurà de decidir de si opta per intentar un govern amb Podemos i Más País, amb el suport de PNB i ERC, i aprofita quatre anys per destensionar el problema català, desfent-se de la influència de persones com Irene Lozano i Josep Borrell, molt properes a les propostes de Ciudadanos pel que fa a Catalunya, o es fa cas als que no volen cap acord amb ERC i PNB, i sent molt improbable un acord PSOE-PP, anar a unes terceres eleccions on sense cap mena de dubte encara perdria més vots.

dijous, 7 de novembre de 2019

La petjada de Vox en aquesta campanya: La acceptació de les seves propostes per il·legalitzar els partits bascos i catalans, i la normalització del discurs xenòfob que els altres partits no volen o no saben com rebatre




Fa un mes i mig em preguntaven al programa Planta Baixa de TV3 si el 10-N sumarien les tres dretes (C'S, Vox i PP) per formar govern, i jo responia que depenia de si el vot conservador es concentrava en una candidatura a les circunscripcions de poca població. També deia que depenia com anessin les coses amb la sentència del Procés que estava a punt de sortir.
Ara sembla clar que no sumaran per poder governar, però segons la majoria d'enquestes i sondejos, el PP incrementarà el nombre de diputats, Ciudadanos s'enfonsarà i Vox pujarà duplicant el nombre de diputats. Només el sondeig del CIS, fet abans de les importants protestes violentes a Catalunya contra la sentència del Suprem, nega aquesta pujada de Vox i dóna un resultat molt més bo al PSOE. A les eleccions d'abril les enquestes també donaven a Vox molt més diputats dels que va obtenir. Però sigui com sigui, Pedro Sánchez ho tindrà molt difícil per aconseguir els vots per ser investit president, més després d'haver trencat el ponts amb Junts per Catalunya i Esquerra.

El dos problemes que provoca Vox, més enllà que l'11 de novembre sigui igual o més difícil que al juliol i setembre formar una majoria de govern, i de que Vox pugi tal com anuncien la majoria d'enquestes, són d'una banda que ha contaminat tot l'espai polític amb el seu discurs contra Catalunya, amb inestimable ajuda de Ciudadanos. I en segon lloc, que els discurs ultra i  de Vox s'ha normalitzat. 
Les mostres més recents de la primera qüestió són les desafortunades afirmacions de Pedro Sánchez que amb ell els fiscals farien portar a Espanya a Puigdemont per ser jutjat i empresonat, rectificades després per ell mateix, i la moció aprovada avui a l'Assemblea de Madrid en que Ciudadanos i PP s'han sumat a la proposta de Vox d'il·legalitzar els partits independentistes. 
Pel que fa a la segona qüestió, Vox ha combinat el discurs incendiari d'Ortega Smith dient barbaritats, en el context de l'exhumació de Franco, com que  les noies de Trece Rosas afusellades el 1939 eren assassines, torturadores i violadores, amb un Santiago Abascal presentant-se proper i senzill a l'Hormiguero de Pablo Motos, maquillant les propostes de Vox en temes com els drets del homosexuals, el rebuig a la immigració, les polítiques de gènere i a la Memòria Històrica.

La Fiscalia està investigant vídeos de Vox criminalitzant els menors no acompanyats i afirmant falsedats com que cada menor costa 4000 euros al mes a l'Ajuntament o la Comunitat de Madrid. I caldrà veure si com li passava a Anglada i Albiol, després de cada procés judicial, sortien reforçats.
  
El passat mes de maig vaig participar en un debat al Col·legi de Periodistes sobre com informar i fer front als discursos de la ultradreta, i no va haver-hi acord de què s'havia de fer. Tots estàvem d'acord en que no s'havia de deixar que portés l'agenda o iniciativa informativa, però hi havia qui deia que se l'havia d'ignorar i els que dèiem que se'ls havia de combatre amb dades i arguments. Però rebatre i desmentir les seves falsedats dites en un trenta segons en un debat era difícil de fer en un torn de rèplica de trenta segons segons.
Aquests últims dies s'ha criticat que en el debat de candidats del passat dilluns, els altres candidats no desmentissin les falsedats que deia Santiago Abascal en relació a la immigració, que la majoria de delinqüents sexuals són estrangers, o que estaven arribant molts més irregulars a causa de l'efecte crida de la política de fronteres del govern socialista. Però reconec que quan se'ls rebat s'ha de fer amb temps i capacitat de replicar-ho. I sempre poden sortir dient que els dades dels altres són falses. La realitat migratòria és que fins el 30 d'octubre de 2019 han arribat a Espanya per mar o Ceuta i Melilla 27.208 persones, un 49% menys que durant el mateix període de l'any anterior, que la xifra va ser de 53.382. 
Recordo l'any 2011 a Badalona i Vic quan els llavors cap de l'oposició municipal Xavier García Albiol i Josep Anglada retreien que els immigrants acaparaven la majoria d'ajudes en el municipi i els regidors de Benestar Social d'aquests dues ciutats els hi rebatien i negaven amb dades a la mà, finalment Albiol i Anglada sortien amb que "les dades que vostès dóna són falses", i és quedaven tan amples.
I això és el que ha fet Abascal i altres líders de Vox. De manera tranquil·la i col·loquial, com si parlessin amb uns coneguts en un bar, han deixat anar falsedats i mitges veritats que sovint molta gent vol sentir, desqualificant sobretot al PP i Ciudadanos als que ha qualificat de coresponsables per la seva debilitat amb polítiques migratòries, del problema del MENAS o de la "profanació"de la tomba de Franco.
Tot i que algunes falsedats en altres qüestions, com que a Catalunya hi ha gairebé un enfrontament civil o es castiga als nens per parlar en castellà al pati de  l'escola, fa temps que també les diuen el PP i Ciudadanos. Però Abascal sempre anirà més enllà. Retornarà a l'Espanya eterna i profunda victoriosa de la guerra civil i per això al debat de dilluns va deixar anar una de les frases mítiques de Ramiro Ledesma, fundador de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, les JONS, que es fusionarien amb La Falange: "Sólo los ricos pueden permitirse el lujo de no tener patria". I el fet és que si es compleixen les enquestes un partit d'exfalangistes com Ortega Smith i Jorge Buxadé, de franquistes desacomplexats reaccionaris sortits del PP com Abascal, i ultracatòlics desacomplexats com Ignacio Garriga, serà potser la tercera força política espanyola.  I, a diferència del que passa a la majoria de països europeus, aquí el PP de Casado -que havia girat cap el centre- i Ciudadanos de Rivera, que està en caiguda lliure, no tindran cap problema si els números sumes, d'arribar a un acord per governar. 

Manifest de dos mil científics i pensadors contra Vox i les seves falsedats 

Petició de SOS Racisme, CEAR, Red Acoge i altres entitats a la Fiscalia i al Defensor del Pueblo perquè estudiïn si son delictius els vídeo electorals de Vox