dimarts, 28 de març del 2023

Hacer Nación, Falange y Som Identitaris de Josep Anglada, únicos partidos de la ultraderecha españolista extraparlamentaria que concurrirán a las elecciones municipales. Lázaro Polo, alcalde por España 2000 de Los Santos de la Humosa ha ingresado en el PP y encabezará la candidatura del PP en dicho municipio.

 A tres semanas que se pongan en marcha los plazos para las elecciones municipales y autonómicas del 28 de mayo, parece que del ámbito de la ultraderecha extraparlamentaria, sólo concurrirán a las elecciones municipales Hacer Nación en los municipios madrileños de Velilla San Antonio, San Fernado de Henares en el Corredor de Henares, Jaén y tal vez Sevilla o algún otro municipio andaluz. Hacer Nación se formó con militantes y concejales de España 2000, así como con personas de otras procedencias del ámbito ultra patriórico.  España 2000 anunció hace unos días que no se presentará, afirmando en su comunicado que  "en estas elecciones votad lo que os parezca menos malo. Pero un patriota no cumple con votar, cumple con colaborar, apoyar y participar en una Resistencia cada vez más necesaria. Esa Resistencia exige la formación de un Frente Amplio, sin fisuras, sin discusiones, para poder oponerse con éxito a la agenda que quieren imponernos y tener la posibilidad de desmontarla". 

De España 2000 al PP

Los tres concejales que obtuvo España 2000 en el municipo del Corredor de Henares, Los Santos de la Humosa, que gobernaban el municipio, se han pasado al Partido Popular y el actual alcalde por España 2000, Lázaro Polo, ha ingresado en el PP y ha sido proclamado candidato a la alcaldía por el Partido Popular.

En 2019 ganó en Los Santos de la Humosa el PSOE con 5 concejales, seguido de España 2000 con 3, el PP con 2 y Vox con 1. Y Lázaro Polo fue elegido alcalde con los votos de los concejales de PP y Vox. Ahora el PP lo ha admitido como militante y nombrado su candidato, confiando así derrotar al PSOE y hacerse con la alcaldía.

           


 

 

 

Lázaro Polo, alcalde de los Santos de la Humosa por España 2000, ahora candidato del PP

Democracia Nacional no piensa concurrir ni a las municipales ni autonómicas, y en julio piensa redefinir su dirección siendo probable que Pedro Chaparro, actualmente su Secretario Nacional, pase a ser su presidente.   Sí que parece que concurrirán juntas en candidaturas únicas  La Falange-FE, de Manuel Andrino con Falange Española de las JONS de Norberto Pico. 

Josep Anglada, que no pudo presentarse hace cuatro años por Vic con su partido Som Identitaris, al hacerse firme una condena de inhabilitación, piensa presentarse de nuevo en Vic, y es probable que su partido cocurra también en El Vendrell y Barcelona. También habrán algunas candidaturas en Cataluña que podrían etiquetarse de ultras por su rechazo a la inmigración, sobretodo la islámica, pero de ideología independentista como la de Sílvia Orriols en Ripoll, de las que hablaré los próximos días.

Y probablemente algunos de los partidos escindidos de Vox como Tu Patria o España Suma, decidan presentarse. Los partidos escindidos de Vox son los siguientes:

Juntos por España, liderado por el valenciano Andrés Santo. Otro, Tú Patria, Carmen Gomis a la cabeza. En él militaban diez concejales que se presentaron por Vox, entre ellos de Galapagar y Valdemoro, en Madrid, y los alcaldes de los municipios burgaleses de Campomara y Cañizar de Amaya. Otro es España Suma, presidido por el concejal de Sanlúcar de Barrameda José Manuel Martínez Ayala. También está Valores, impulsado por el exdirigente de Vox en Murcia Alfonso Galdón, ideólogo de la propuesta del pin parental. Por último, Libres, partido creado por la exdiputada de Vox al parlamento andaluz Luz Belinda Rodríguez.

  



Sandro Algaba, concejal de Hacer Nación en San Fernado de Henares y de nuevo candidato a la alcaldía 


Josep Anglada se presenta en Vic y hará lista en Barcelona y El Vendrell

    


  Xavier Rius Sant

El Triangle, 28 de març de 2023

Temps mort a Israel. Després de dies de vagues i manifestacions massives, el primer ministre d’Israel, Benyamin Netanyahu, ha ajornat l’aprovació de la reforma judicial cinc setmanes, fins després de la Pasqua jueva. Una reforma que pretén garantir impunitat a Netanyahu front les tres causes penals que pesen sobre ell per corrupció, evitaria la seva destitució, i acabaria amb la separació de poders, sense que cap òrgan judicial pogués censurar al govern i les seves actuacions. I és que a Israel, que no té constitució ni Tribunal Constitucional ni segona cambra parlamentària, és el Suprem l’únic òrgan que pot auditar i tombar les lleis del Parlament i actuacions del govern. I evidentment fins ara, si un tribunal condemna i inhabilita un polític, i el Suprem ho ratifica, la sentència s’ha de complir.

La reforma de Netanyahu és rebutjada no només pels partits del bloc opositor sinó també per les empreses start-up que lideren l’economia israeliana, que al·leguen que sense democràcia ni separació de poders no hi ha inversions estrangeres, així com per bona part dels responsables de defensa i els serveis d’intel·ligència del país, i de tots aquells sectors de la societat israeliana que volen viure en un règim homologable a les democràcies europees. I és que si s’anul·lava la tutela de Tribunal Suprem i el govern ordena a policies i militars actuar encara amb més impunitat amb armes letals contra els palestins o també contra manifestants israelians, podrien ser acusats de crims de guerra i detinguts si viatjaven a l’estranger. Les reiterades peticions del president d’Israel, Isaac Herzog, que trencant la neutralitat de la institució demanà a Netanyahu que desistís de continuar amb la reforma judicial, era una mostra de la gravetat de la situació.  El fet que Netanyahu hagués nomenat l’ultradretà i racista Itamar Ben-Gvir com a ministre de Seguretat Nacional aventura ja quines serien les ordres que podrien rebre a partir d’ara els policies i soldats si no estan sota la tutela judicial. El cessament diumenge del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments, van ser la gota que va estar a punt d’abocar a Israel a una desestabilització fins ara mai vista.

Així doncs, a favor o en contra de la reforma judicial hi ha dues concepcions oposades del que és Israel. D’una banda, els defensors d’un règim mínimament laic i democràtic i d’un govern que pugui ser auditat, similar al de les democràcies europees. I per una altra, Netanyahu i els seus seguidors, entre els que hi ha bona part del colons que volen treure encara més terres als palestins i deportar-los no se sap on, amb dret absolut a disparar sense preguntar primer, així com els partits religiosos ultraortodoxos. Sectors religiosos que, a canvi de donar suport a la reforma judicial, ampliarien els seus privilegis de no fer el servei militar i, en molts casos, de no haver de treballar, en dedicar el seu dia a la pregària, l’estudi de la Torà i el compliment de la visó més estricta dels preceptes del judaisme, a l’espera que d’una vegada arribi el Messies, que ves per on es demora ja massa.

Sense qüestionar la sinceritat i legitimitat d’aquestes protestes de la meitat dels ciutadans d’Israel que han sortit al carrer i han aturat el país en defensa de la democràcia i la separació de poders a Israel, sorprèn que la societat israeliana no hagi actuat de la mateixa manera davant la reiterada vulneració dels drets de l’altra meitat de persones que viuen en el territori que de fet administra Israel i que no tenen nacionalitat israeliana, els palestins. És un fet que aquest Israel laic i democràtic que reivindica des de fa setmanes l’estat de dret, ha mirat durant dècades cap a un altre costat a mida que s’ampliaven els assentaments i colònies jueves, es demolien barris àrabs de Jerusalem o es permetia a l’exèrcit disparar amb impunitat cap a palestins desarmats.

Ja veurem d’aquí un mes, quan Netanyahu intenti culminar la reforma judicial, si es sortirà amb la seva o no. Ell, que ha governat més de quinze anys Israel, només desitja impunitat i farà el que calgui per assegurar-la. Però a Israel no es juga ara només la impunitat d’un polític de 73 anys. Es juga si continua un govern amb polítics d’ultradreta com Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facció Otzma Yehudit, “poder jueu” és seguidor del desaparegut Meir Kahane, un extremista defensor de polítiques racistes, no només vers els palestins sinó també cap el àrabs israelians. I per retallar més drets d’aquests àrabs de ciutadania israeliana, i per tal que  els ministres ultraortodoxos que són al govern puguin acabar amb el modus de vida, diguem europeu, de molts ciutadans de Tel Aviv, prohibint per exemple les relacions homosexuals, resulta imprescindible acabar amb el poder del Tribunal Suprem. Veurem d’aquí cinc setmanes si l’aturada decidida ara per Netanyahu ha estat només una estratègia per acabar amb les protestes i es surt amb la seva, o si tot ha estat només una pausa i les protestes aconsegueixen fer-lo caure.

Mentre, els palestins s’ho miren amb ironia, ja que aquest mig Israel que lluita per  la llibertat, no s’ha mobilitzar per la dels qui habitaven aquella terra fa setanta anys i els seus descendents.


Netanyahu se detiene pero no retrocede

 Xavier Rius Sant, El Triangle, 29 de marzo de 2023

Tiempo muerto en Israel. Tras días de huelgas y manifestaciones masivas, el primer ministro de Israel, Benyamin Netanyahu, ha aplazado la aprobación de la reforma judicial cinco semanas, hasta después de la Pascua judía. Una reforma que pretende garantizar impunidad a Netanyahu frente a las tres causas penales que pesan sobre él por corrupción, evitaría su destitución, y acabaría con la separación de poderes, sin que ningún órgano judicial pudiera censurar al gobierno y sus actuaciones. Y es que en Israel, que no tiene constitución ni Tribunal Constitucional ni segunda cámara parlamentaria, es el Supremo el único órgano que puede auditar y tumbar las leyes del Parlamento y actuaciones del gobierno. Y evidentemente hasta ahora, si un tribunal condena e inhabilita a un político, y el Supremo lo ratifica, la sentencia debe cumplirse.

La reforma de Netanyahu es rechazada no sólo por los partidos del blog opositor sino también por las empresas start-up que lideran la economía israelí, que alegan que sin democracia ni separación de poderes no existen inversiones extranjeras, así como por buena parte de los responsables de defensa y servicios de inteligencia del país, y de todos aquellos sectores de la sociedad israelí que quieren vivir en un régimen homologable a las democracias europeas. Y es que si se anulaba la tutela de Tribunal Supremo y el gobierno ordena a policías y militares actuar aún con mayor impunidad con armas letales contra los palestinos o también contra manifestantes israelíes, podrían ser acusados de crímenes de guerra y detenidos si viajaban en el extranjero. Las reiteradas peticiones del presidente de Israel, Isaac Herzog, que rompiendo la neutralidad de la institución pidió a Netanyahu que desistiera de continuar con la reforma judicial, era una muestra de la gravedad de la situación. El hecho de que Netanyahu hubiera nombrado al ultraderechista y racista Itamar Ben-Gvir como ministro de Seguridad Nacional aventura ya cuáles serían las órdenes que podrían recibir a partir de ahora los policías y soldados si no están bajo la tutela judicial. El cese el domingo del ministro de Defensa, Yoav Gallant, que había pedido públicamente la retirada de la reforma judicial, y los llamamientos a la insumisión hechas desde numerosos estamentos, fueron la gota que estuvo a punto de abocar a Israel a una desestabilización hasta ahora nunca vista.

Así pues, a favor o en contra de la reforma judicial existen dos concepciones opuestas de lo que es Israel. Por un lado, los defensores de un régimen mínimamente laico y democrático y de un gobierno que pueda ser auditado, similar al de las democracias europeas. Y por otra, Netanyahu y sus seguidores, entre los que se encuentran buena parte de los colonos que quieren quitar aún más tierras a los palestinos y deportarlos no se sabe dónde, con derecho absoluto a disparar sin preguntar primero, así como los partidos religiosos ultraortodoxos. Sectores religiosos que, a cambio de apoyar la reforma judicial, ampliarían sus privilegios de no realizar el servicio militar y, en muchos casos, de no tener que trabajar, al dedicar su día a la oración, el estudio de la Torá y el cumplimiento de la visón más estricta de los preceptos del judaísmo, a la espera de que de una vez llegue el Mesías, que mira por dónde se demora ya demasiado.

Sin cuestionar la sinceridad y legitimidad de estas protestas de la mitad de los ciudadanos de Israel que han salido a la calle y han parado el país en defensa de la democracia y la separación de poderes en Israel, sorprende que la sociedad israelí no haya actuado del mismo modo ante la reiterada vulneración de los derechos de la otra mitad de personas que viven en el territorio que de hecho administra Israel y que carecen de nacionalidad israelí, los palestinos. Es un hecho que este Israel laico y democrático que reivindica desde hace semanas el estado de derecho, ha mirado durante décadas hacia otro lado a medida que se ampliaban los asentamientos y colonias judías, se demolían barrios árabes de Jerusalén o se permitía al ejército disparar con impunidad hacia palestinos desarmados.

Ya veremos de aquí a un mes, cuando Netanyahu intente culminar la reforma judicial, si se saldrá con la suya o no. Él, que ha gobernado más de quince años Israel, sólo desea impunidad y hará lo necesario para asegurarla. Pero en Israel ahora no está en juego sólo la impunidad de un político de 73 años. Se juega si sigue un gobierno con políticos de ultraderecha como Itamar Ben-Gvir. Ben-Gvir de la facción Otzma Yehudit, “poder judío” es seguidor del desaparecido Meir Kahane, un extremista defensor de políticas racistas, no sólo hacia los palestinos sino también hacia los árabes israelíes. Y para recortar más derechos de estos árabes de ciudadanía israelí, y para que los ministros ultraortodoxos que están en el gobierno puedan acabar con el modo de vida, digamos europeo, de muchos ciudadanos de Tel Aviv, prohibiendo por ejemplo las relaciones homosexuales, resulta imprescindible acabar con el poder del Tribunal Supremo. Veremos dentro de cinco semanas si el paro decidido ahora por Netanyahu ha sido sólo una estrategia para acabar con las protestas y se sale con la suya, o si todo ha sido sólo una pausa y las protestas consiguen derribarle.

Mientras, los palestinos se lo miran con ironía, ya que esta mitad de Israel que lucha por la libertad, no se ha movilizado por la de quienes habitaban aquella tierra hace setenta años y sus descendientes.

 

 

 

diumenge, 26 de març del 2023

divendres, 24 de març del 2023

Presentación del libro "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron" en Madrid, jueves 30 de marzo, librería Marcial Pons

 


Os invitamos a la presentación y coloquio en torno al libro de Xavier Rius Vox, el retorno de los ultras que nunca se fueron, de Akal ediciones.

Un encuentro necesario sobre un libro bien documentado, sin exabruptos ni gritos, para que el lector saque sus propias conclusiones.

Conversarán con el autor Xavier Rius, el periodista de El País Miguel González, la periodista de Infolibre Marta Monforte y Jesús Espino, editor del libro.

Será el jueves 30 de marzo, a partir de las 18.45 horas en Marcial Pons Humanidades

Xerrada sobre "El perill de la ultradreta", dilluns 27 a Sentmenat.

 

Dillus 27 de de marça faig una xerrada a Sentmenat, organitzada per la Plataforma d'Associacions i Entitats de Sentmenat, municipi on Vox hi té una destacada presència.

dijous, 23 de març del 2023

Entrevista a RAB Ràdio sobre el meu nou llibre amb Álex Mendoza y Mariel Lesnichevsky Boronat


 Vídeo de l'entrevista a RAB Ràdio sobre el meu nou llibre, "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron" (Akal Ediciones) amb Álex Mendoza y Mariel Lesnichevsky Boronat

La campanya electoral d'ERC i Vox a Santa Coloma de Gramenet, amb els diputats de Gabriel Rufián (ERC) i Juan Carlos Segura Just (Vox), candidats a l'alcaldia, comença al Congrès del Diputats a la moció de censura. Si Segura Just i Rufián aconsegueixen representació a la ciutat, es pot tornar a viure situacions de molta tensió com va passar entre 2011 i 2015, en que es barrejaven antagonismes, lo personal i lo polític

           


                   Juan Carlos Segura Just replicant dimarts a Rufián al Congrés
                                      


La pugna electoral a Santa Coloma de Gramenet entre els diputats al Congrés, Gabriel Rufián, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i Juan Carlos Segura Just, de Vox, va començar dimarts al Congrés dels Diputats, quan Rufián va recordar en la seva intervenció el passat ultra de Segura i va citar les detencions d'aquest els anys 1980 i 1982 per participar en l'assalt a la seu de la UCD a Barcelona (partit d'Adolfo Suárez que governava a Espanya) i la crema de la figura del rei Joan Carles al Museu de Cera de Barcelona. Fets certs, si bé Rufián va dir que Segura militava llavors al Frente Nacional, i on militava era al Frente de la Juventud (dit inicialment a Barcelona, Frente Nacional de la Juventud) de Juan Ignacio González i Ernesto Milá. Grup escindit de Fuerza Nueva, que practicava l'acció directa, fins i tot violenta, en rebutjar l'acceptació de la via parlamentària que havia fet Fuerza Nueva.

Segura Just va demanar en el ple de la moció de censura de Tamames i Vox, replicar, en haver fet Rufián una al·lusió personal. La presidenta Meritxell Batet, li va donar la paraula i, com es veu al vídeo, va reconèixer haver participat en la manifestació, segons ell pacífica, a la seu de la UCD,  sent condemnat a un any de presó, segons ell, només per tallar l'Avinguda Diagonal, afimació falsa . I afirmà també que ell va ser sobresegut, és a dir no va ser jutjat, per la crema de la figura del rei al Museu de Cera, cosa que és certa. 

L'advocat Juan Carlos Segura Just, que va anar de número tres a la llista de Vox el novembre de 2019 i va ocupar escó al Congrés el març de 2011 quan Ignacio Garriga va renunciar al seu per ocupar el del Parlament de Catalunya, certament va militar al Frente de la Juventud, dit inicialmente Frente Nacional de la Juventud.  Va ser condemnat l'any 1984 a un any de presó per la seva participació el 19 de juny de 1980 -llavors tenia 20 anys d'edat-  en l'assalt a la seu del partit Unión de Centro Democrático (UCD). Acció que va ser feta per militants de la  neonazi CEDADE i del Frente de la Juventud que liderava a Barcelona Ernesto Milá.

L'atac va ser perpetrat en acabar una manifestació a l'Avinguda Diagonal amb motiu del "Dia de la Patria Española", quan membres de les dues organitzacions van anar cap a la seu del partit, on després de fer pintades a la façana, entre elles una creu gamada, van llançar pedres, ampolles, còctels molotow i una llauna de benzina, provocant un incedi a l'exterior. Com informava La Vanguardia, en els registres policials que es van fer a casa dels detinguts es van trobar armes de diferents tipus.  

Segura Just també va ser detingut el 9 de juny 1982, per la crema de la figuar del Rei que hi havia al Museu de Cera de Barcelona i se li va aplicar la legislació antiterrorista. El jutjat mesos després el va apartar del cas, perquè malgrat ser al lloc ambels autors materials, ell no va ser qui va ruixar amb líquid inflamable la figura de Juan Carlos I i li va prendre foc. De fet des del Ministeri de l'Interior es va voler acabar amb aquest grup que feia atracaments i atemptats, formats per nois, la majoria de casa bona de Barcelona i Madrid, i que tenia armes facilitades per sectors ultres de la policia i els seveis d'intel·ligència. Com es diuen les noticíes sobre els fets publicades per la Vanguardia que recullo aquí, a diversos membres del grup se'ls hi va trobar armes a casa seva o a la seu del grup. I tot i la gravetat d'alguns dels atemptats, segrestos, atacs a estudiants democràtes i atracaments, la policia i la judicatura, tampoc va voler investigar a fons aquest grup donades les seves connexions. Vull dir que les condemnes van ser minses donat que es volia acabar amb el grup, que s'havia anat de les mans als estaments ultres del règim i aparells policials, sense aplicar-los llargues condemnes de presó.

Tothom té el seu passat, evoluciona, canvia i el temps tot ho cura. Però està bé saber com va començar políticament l'ara nou diputat. Juan Carlos Segura va arribar a Vox de la mà de Jorge Buxadé, que va formar part de la candidatura que encapçalava l'ara diputat per presidir el Col·legi d'Advocats de Barcelona  l'any 2013. 

Crec problable que tant Rufián amb ERC, com Segura amb Vox, obtinguin l'acta de regidors de Santa Coloma de Gramenet. Ciutat ara governada en solitari per la socialista Núria Parlón que té 17 dels 27 regidors. Ciutadans en té 4, que probablement desapareixeràn, En Comú Podem 3 i ERC 3. Segura ha reconegut en diverses entrevistes que sap que d'aquí tres mesos no serà l'alcalde, però però que confia ser-ho d'aquí quatre anys, ocupant un espai com el que té Albiol amb el PP a Badalona. Així podria donar-se el cas que en el cas que no reavalidí l'acta de diputat al Congrés al desembre -tot depèn del lloc que vagi a la llista i de si Vox puja o baixa-, i es plantegi centrar-se en la seva tasca de regidor a l'oposició a Santa Coloma i a la vegada tornar al seu bufet d'advocat. De Rufian sembla poc problable que pugui compatibilitzar liderar un dels grups d'oposició a Santa Coloma i, a la vegada, continuar com a cap d'ERC al Congrés dels Diputats.  

En el mandat 2011-2015, la ultradreta amb Plataforma per Catalunya va tenir tres regidors a Santa Coloma, on es van viure situacions impensables dins i fora de l'Ajuntament, per temes polítics,  i personals, circulació i enviament de dossier relatius a qüestions personals, alguns potser falsos, altres, potser certs,  amb diverses agressions físiques repetides, desautoritazció pública al Ple Municipal per part del número 2 de PxC, Juan Gómez Montero, cap el número 1, Sergio Palomo Chillerón, que finalment va acabar renunciant a l'acta en demnar-li Josep Anglada que busqués alguna excusa i deixés l'ajuntament ja que faria mal a uns i altres. I després de deixar d'assistir a algun ple, finalment Palomo va renunciar, en un context que la realitat potser superava la ficció. Potser al juny amb Rufián i Segura Just a l'ajuntament de Santa Coloma, que sembla que es tenen ganes, torni la tensió al Ple Municipal d'aquesta ciutat.   Gabriel Rufién va néixer a Santa Coloma on hi va viure fins fa uns anys, i Juan Carlos Segura, va néixer i viu a Barcelona.





  


 

 

 

dimarts, 21 de març del 2023

dilluns, 20 de març del 2023

diumenge, 19 de març del 2023

20 ANYS DE LA GUERRA D'IRAQ. Escric al Punt Avui

 

Xavier Rius Sant, El Punt Avui, diumenge 19 de març de 2023

Llegir al Punt Avui

 

Es compleixen vint anys de la invasió de l’Iraq ordenada per Georg Bush fill, sense el vistiplau de les Nacions Unides, feta amb l’excusa de cercar unes armes de destrucció massiva que el govern iraquià deia que no existien i que els inspectors de l’ONU tampoc no havien trobat. Una intervenció que era la segona invasió d’un país en resposta als atacs de l’11 de setembre del 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terrorisme. La primera havia estat la de l’Afganistan. Intervencions que es justificaven prometent que exportarien la democràcia a aquells països, un fet que irradiaria canvis als països veïns. El gener del 2003 jo era a l’Iraq, i guardo la foto que vaig fer de l’hotel Palestina amb un retol que deia en anglès “Happy new year 2003”, A la foto es veu just al davant de l’hotel una gran estàtua de Saddam Hussein. No va ser un bon any i els americans van tombar l’estàtua el 9 d’abril del 2003. A diferència del que va fer Bush pare el 1991, amb l’operació Tempesta del Desert, quan es va intervenir per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, que, un cop aconseguit l’objectiu, es decidí no entrar a Bagdad ni fer caure Saddam per no ficar-se en un nou Vietnam, el 2002 Bush fill decidí dissoldre l’estat, l’exèrcit i la policia iraquians, provocant unes guerres sectàries i una inestabilitat que encara perdura.

Es compleixen vint anys de la invasió de l’Iraq ordenada per Georg Bush fill, sense el vistiplau de les Nacions Unides, feta amb l’excusa de cercar unes armes de destrucció massiva que el govern iraquià deia que no existien i que els inspectors de l’ONU tampoc no havien trobat. Una intervenció que era la segona invasió d’un país en resposta als atacs de l’11 de setembre del 2001 en el marc de l’anomenada guerra contra el terrorisme. La primera havia estat la de l’Afganistan. Intervencions que es justificaven prometent que exportarien la democràcia a aquells països, un fet que irradiaria canvis als països veïns. El gener del 2003 jo era a l’Iraq, i guardo la foto que vaig fer de l’hotel Palestina amb un retol que deia en anglès “Happy new year 2003”, A la foto es veu just al davant de l’hotel una gran estàtua de Saddam Hussein. No va ser un bon any i els americans van tombar l’estàtua el 9 d’abril del 2003. A diferència del que va fer Bush pare el 1991, amb l’operació Tempesta del Desert, quan es va intervenir per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, que, un cop aconseguit l’objectiu, es decidí no entrar a Bagdad ni fer caure Saddam per no ficar-se en un nou Vietnam, el 2002 Bush fill decidí dissoldre l’estat, l’exèrcit i la policia iraquians, provocant unes guerres sectàries i una inestabilitat que encara perdura.

Una de les conseqüències d’aquesta repressió a tort i a dret feta pels invasors va ser que a les presons d’Abu Graib i Camp Bucca convergissin insurgents que lluitaven contra els invasors, amb antics soldats de Saddam Hussein. Junts crearien el grup Estat Islàmic de l’Iraq, inicialment fidel a Al-Qaida, liderat per Abu Bakr a Bagdad, que amb el temps trencaria amb Al-Qaida, s’expandiria a Síria, aprofitant la guerra contra Bashar al-Assad, i el juny del 2014, controlant part de Síria i l’Iraq, proclama el califat que va exportar els seus actes terroristes arreu del món. L’anhel de part de les societats àrabs de democratitzar-se, afavorit per les xarxes socials, va donar lloc el 2011 a les anomenades primaveres àrabs. La d’Egipte va fer caure Hosni Mubarak, i després d’un temps en què el país fou governat per islamistes que guanyaren les eleccions, va tornar a ser governat per un militar com Abdelfatah el-Sisi, amb unes maneres similars a les de Mubarak. I Tunísia, després d’anys d’inestabilitat política, camina ara per perpetuar un règim com el del deposat Ben Ali. Les pitjors i més sagnants primaveres van ser les que van portar a les guerres civils de Líbia i Síria. Líbia, sense Gaddafi, ha esdevingut un estat fallit. I, a Síria, Bashar al-Assad s’ha mantingut al poder gràcies a l’ajut de Rússia i al convenciment d’Occident que, si se’l derrocava, es repetiria una situació com la de Líbia i l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani, del partit Dawa, fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.

Una de les conseqüències d’aquesta repressió a tort i a dret feta pels invasors va ser que a les presons d’Abu Graib i Camp Bucca convergissin insurgents que lluitaven contra els invasors, amb antics soldats de Saddam Hussein. Junts crearien el grup Estat Islàmic de l’Iraq, inicialment fidel a Al-Qaida, liderat per Abu Bakr a Bagdad, que amb el temps trencaria amb Al-Qaida, s’expandiria a Síria, aprofitant la guerra contra Bashar al-Assad, i el juny del 2014, controlant part de Síria i l’Iraq, proclama el califat que va exportar els seus actes terroristes arreu del món. L’anhel de part de les societats àrabs de democratitzar-se, afavorit per les xarxes socials, va donar lloc el 2011 a les anomenades primaveres àrabs. La d’Egipte va fer caure Hosni Mubarak, i després d’un temps en què el país fou governat per islamistes que guanyaren les eleccions, va tornar a ser governat per un militar com Abdelfatah el-Sisi, amb unes maneres similars a les de Mubarak. I Tunísia, després d’anys d’inestabilitat política, camina ara per perpetuar un règim com el del deposat Ben Ali. Les pitjors i més sagnants primaveres van ser les que van portar a les guerres civils de Líbia i Síria. Líbia, sense Gaddafi, ha esdevingut un estat fallit. I, a Síria, Bashar al-Assad s’ha mantingut al poder gràcies a l’ajut de Rússia i al convenciment d’Occident que, si se’l derrocava, es repetiria una situació com la de Líbia i l’Iraq.

L’Iraq, des que els invasors van transferir el poder a les autoritats locals, no ha aconseguit l’estabilitat, amb un Kurdistan autònom que, sense trencar formalment amb Bagdad, funciona gairebé com si fos independent. Bona part dels partits i milícies xiïtes estan tutelades per l’Iran i la majoria de cristians han deixat el país. El 10 d’octubre del 2021, després de dos anys de protestes als carrers denunciant la corrupció, la ineficàcia governamental, l’atur i la manca de serveis públics, protestes en les quals van morir mig miler de manifestants a mans de les milícies pro iranianes, es van celebrar eleccions legislatives. Unes eleccions en què la força del líder xiïta Muqtada al-Sadr, disconforme amb la tutela de l’Iran, va ser la més votada. Però el Parlament va ser incapaç de nomenar un primer ministre fins a l’octubre del 2022, quan els diputats sadaristes van dimitir en bloc. Llavors el Parlament va nomenar primer ministre Muhammad Shia al-Sudani. del partit Dawa. fidel a l’Iran. Des de llavors el país viu una fràgil pau. Tant de bo que la normalització de relacions acordada fa uns dies entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, països que tutelen els diferents bàndols al Líban, el Iemen i l’Iraq, permeti consolidar una mínima estabilitat a l’Iraq.

dissabte, 18 de març del 2023

Entrevista al Pentàgon de 8TV amb Vicent Sanchis i Pilar Rahola, sobre el meu llibre "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron" y la moció de censura

 

Entrevista al Pentàgon de 8TV amb Vicent Sanchis i Pilar Rahola, Joan Julibert y Pere Rusinyol, sobre el meu llibre "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron" y la moció  de censura. Divendres 17 de març de 2023

dimarts, 14 de març del 2023

L'altra veritat del porta a porta. Mostro els meus dubtes a El 9Nou sobre el sistema de recollida porta a porta i pronostico que molta gent votarà als partits ultres a les municipals en ser els únics que s'atreveixen a qüestionar-lo

 

L'altra Veritat del porta a porta. El 9 Nou, diluns 13 de març de 2023

Xavier Rius Sant, periodista 

La majoria de polítics es neguen a dir les coses pel seu nom perquè és polítciament incorrecte oposar-s’hi. I els únics que de cara a les properes municipals s’hi estan oposant són Vox, Anglada a Vic i Aliança Catalana de la regidora de Ripoll Sílvia Orriols

 

A molts llocs de Catalunya s’ha implementat la recollida d’escombraries porta a porta. Sistema que incrementa la recollida de la fracció orgànica i evita que molt del que és reciclable acabi a les incineradores, però obliga molts veïns a llençar residus pel vàter, i es passa pel forro les ordenances de via pública que es van fer perquè un invident, una persona gran o un cotxet de nadó pugui transitar-hi. I castiga una part de la població que dorm segons el dia a casa seva o a la de la parella, o que no és a casa molts dies a l’hora que toca treure cada residu, a la qual s’obliga a portar-lo a altres municipis, se la insulta dient que fa “turisme d’escombraries” i se l’amenaça de sancionar. I en alguns municipis, encara que es vagi a treballar o a casa de la parella en tren o bus, s’ha d’agafar el cotxe i fer cinc quilòmetres per portar-ho als contenidors de la deixalleria, qualificats insultantment d’“àrea d’emergència”. I és que treballar de tarda nit, anar a dormir a casa la nova parella, anar al gimnàs o a la reunió de l’associació a les 8 del vespre i en acabar fer un entrepà amb la colla, o anar regularment al cinema a la tarda i després a sopar, no és viure en estat d’emergència. Dic que incrementa només a curt termini el percentatge de recollida de fracció orgànica, perquè no hi ha dades de quina quantitat de rebuig va al vàter, a les papereres o cap a altres municipis, ni del rebuig que es barreja amb l’orgànic. I evidentment, en l’increment de restes de tovalloletes, tàmpaxs i compreses que embussen les depuradores o acaben a la platja hi té molt a veure el porta a porta.

Un sistema que varia segons els municipis, que fixen un o dos dies a la setmana per treure el rebuig. Dos o tres per als envasos i paper. I tres o quatre dies per a la fracció orgànica. En alguns es deixa dins d’un cubell i en altres, en una bossa. I en alguns, sobretot a urbanitzacions els diumenges, es permet deixar fora, si no se serà a casa els dies següents, dues o tres galledes, també amb les de les altres fraccions, i en altres se sanciona. En alguns es permet a qui marxa de casa a treballar després de dinar, a les persones que cuiden algú dependent que viu sol i al personal de neteja deixar-ho a les 4 de la tarda, cosa que emprenya els veïns. I en alguns es permet a aquelles cases que hi ha nadons o algú gran que utilitza bolquers deixar-los en una bossa identificada cada dia, tot i que vulneri el dret a la privacitat de la persona adulta, ja que tothom se n’assabenta. Però aquesta excepció no s’aplica per a les cases amb diverses dones que menstruen a les quals es fa sentir clandestines i llencen les compreses i tampons pel vàter o les deixen en una paperera al carrer. Si només es recull el rebuig un dia o dos a la setmana, poden estar preservatius, salvaeslips, compreses, tàmpaxs, tovalloletes o la sorra pixada de gat quatre o set dies al cubell fent pudor?

En alguns municipis hi ha la zona de contenidors, dita “Àrea d’emergència”, a la zona industrial, on agafant el cotxe qui no és a casa molts dies a les 9 del vespre, les porta de manera habitual. Però a l’estiu aquestes àrees es desborden i els ajuntaments fan tuits que acostumen a criminalitzar els estiuejants, quan és una realitat que a la Catalunya interior moltes famílies van comprar un piset a la Costa Brava quan es va fer l’Eix Transversal, i quan marxen també han de deixar-les a aquesta zona d’emergència. Alguns municipis han optat pels contenidors amb una targeta que només permet obrir-los per al rebuig dos cops per setmana. Tot i que és una situació més pràctica en no tenir limitació d’horari, no resol el problema de compreses, condons o la sorra del gat.

Dic això perquè lamentablement la majoria de polítics, també molts als quals resulta impossible complir amb el porta a porta, en ser políticament incorrecte oposar-s’hi, es neguen a dir les coses pel seu nom. I els únics que de cara a les properes municipals s’hi estan oposant són Vox, Anglada a Vic i Aliança Catalana de la regidora de Ripoll Sílvia Orriols. I mentre sobre les altres reivindicacions d’aquests partits, com les referents a immigració o ocupacions, no tenen les eines els ajuntaments, amb les escombraries sí. Es diu que la ultradreta ocupa els espais buits que deixen els altres partits, i ara hipòcritament la totalitat de partits en deixen un que fa molta pudor i multiplicarà el 28 de maig els resultats dels ultres. Aviso!

               





 

dilluns, 13 de març del 2023

Vídeo de la presentació a Barcelona del llibre "Vox. El retorno de los ultras que nunca se fueron"

 

 

Fotos de l'acte del dimarts 7 de març a la Llibreria Documenta a Barcelona  amb Pacual Serrano i Elisabet Cortiles

              

                                      







Èrcic del Arco, de la llibreria Documenta, i Pascual Serrano d'Akal