dissabte, 16 de març del 2024

Sílvia Orriols. De Ripoll al Parlament? El Triangle

 


Xavier Rius Sant, El Triangle, 16 de març de 2024   

Des de dimecres passat quan Pere Aragonès va anunciar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions pel 12 de maig, diversos periodistes m’han preguntat com expert en extrema dreta si crec que Aliança Catalana entrarà al nou Parlament. També se m’ha preguntat si aquest partit s’ha de considerar o no d’ultradreta. A les passades eleccions municipals jo vaig dir en diversos mitjans que Vox, que el 2019 només havia aconseguit tres regidors a Catalunya, n’obtindria entre vuitanta i cent, i em vaig quedar curt perquè en va aconseguir 124. Ara la meva porra és que si no es dona l’escenari de la candidatura de Junts amb un Puigdemont de cap de llista que s’atreveixi a tornar durant la campanya i sigui engarjolat, fet que el convertiria en el centre emocional de la campanya per bona part de l’independentisme, crec que lamentablement sí que Aliança Catalana amb Sílvia Orriols de cap de llista per Barcelona com a candidata a la Generalitat, pot entrar aconseguint 4 o 5 diputats per Barcelona i potser un per Girona.

El partits extraparlamentaris que vulguin presentar-se a les eleccions catalanes han de recollir l’aval o signatura del 0’1% del cens electoral, es a dir prop de sis mil signatures, i tant Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, com el Front Nacional de Catalunya com Aliança Catalana els estan recollint. La llista Cívica de l’ANC després de l’ajustada votació de dissabte en que els partidaris a no presentar-se varen guanyar, no es farà. No dono cap possibilitat electoral a la candidatura de Ponsatí i Graupera, més quan aquest últim ja es va estavellar amb les candidatures de Primàries a les municipals. I pel que fa al Front Nacional de Catalunya, partit pel que es va presentar fa cinc anys Sílvia Orriols a Ripoll i que poc després va abandonar, a les eleccions catalanes de febrer de 2021 va obtenir només 5.940 vots, i per aconseguir diputats per Barcelona cal arribar al 3%, que serien uns seixanta o setanta mil vots segons la participació. Amb aquest vots, superat el 3%,  ja s’obtenen dos o tres diputats

Que el Front Nacional, partit relegalitzat el 1999 que va estar inactiu fins fa cinc anys quan va presentar-se a Ripoll amb Orriols de candidata, vulgui presentar-se ignorant que ha estat superat àmpliament mediàtica i electoralment per Aliança Catalana mostra com les enveges i odis caïnites són presents també en aquest espai polític en que no hi lloc per més d’una sigla. Tenim Vox que vol suprimir les autonomies i a les Illes i València ja han mostrat què fan amb la llengua i cultura catalana, que demana mà dura amb la immigració i criminalitzant sobretot la islàmica. També tenim Aliança Catalana amb Orriols proposant aixecar la declaració d’independència i tenir una política de portes tancades i ma dura  amb la immigració.  Entre mig tenim Josep Anglada amb dos regidors a Vic que ja ha insinuat diverses vegades que tot i no ser independentista  probablement al maig votarà Aliança Catalana. Anglada i Orriols han actuat en les seves campanyes electorals d’una manera força semblant. Quan Anglada esdevingué el 2007 i el 2011 segona força municipal a Vic ho va fer parlant d’immigració i amagant la bandera espanyola. Orriols per la seva part, tant a les eleccions de 2019 com a les de l’any passat en que va ser la força més votada, aconseguint l’alcaldia gracies a la negativa de Junts a sumar-se al cordó sanitari, va parlar molt d’immigració amagant també l’estelada per guanyar-se el vot de veïns espanyolistes emprenyats amb la immigració i la presència islàmica a la vila. Ara però són eleccions al Parlament i Orriols vol deixar clara no només la seva ideologia independentista, sinó la seva crítica a Junts, ERC i la CUP per no executar la declaració unilateral d’independència. I pel que fa a la immigració l’alcaldessa de Ripoll continua fent declaracions o piulades que estigmatitzen a les persones nouvingudes.

Sense anar més lluny el passat dijous va fer des del compte de l’Ajuntament aquest tuit: “Aquesta setmana, la Policia Local de #Ripoll ha precintat 14 vehicles, els titulars dels quals, tots de nacionalitat estrangera, acumulen multes impagades per valor de més de 20.000 euros.” Piulada que va motivar que molta gent preguntés si no hi havia cap infractor multi-morós autòcton, al que l’alcaldessa va respondre amb aquesta altra piulada: “O tots moros o tots cristians… diu la dita. A Ripoll, les multes, les pagarà tothom! Voleu drets? Doncs també hi ha deures! A Ripoll, #Tolerància0 amb la morositat”.  I més enllà de considerar aquestes paraules estigmatitzadores o que creen la idea que els autòctons són tots cívics, i els immigrants incívics, amb piulades com aquesta que tenen més 150.000 visualitzacions, fan que ella sigui motiu de constant controvèrsia. Cosa que ja li va bé en un context electoral en que ni Esquerra Republicana ni Junts encerten la manera de fer-li front.

Junts, d’una banda, ha presentat a molts municipis una moció legitimant el que diu Aliança Catalana que afirma que Espanya ens envia massa immigració. I, d’altra banda, Esquerra des de la Generalitat ha imposat a Orriols una sanció de 10.001 euros per unes declaracions seves de fa un any a 8TV, sanció que ara pot recórrer i diu que no pagarà. La capacitat de sancionar per un discurs xenòfob o d’odi ja està al Codi Penal, no cal que la Generalitat vagi sancionant administrativament opinions polítiques. I pel que fa declaracions fetes en un programa televisiu tenim ja el Consell Audiovisual que en diverses ocasions ha sancionat programes per permetre discursos xenòfobs. Així ho va fer per exemple el desembre de 2012 sancionant a pagar 14.600 euros a Canal Català per permetre que el popular Carlos Navarro, el Yoyas, insultés de manera continuada en directe a una dona musulmana sense que el presentador Carlos Fuentes ho intentés aturar o fes fora al Yoyas del plató. Ara Orriols condemnada administrativament per la conselleria de Tània Verge està aconseguint victimitzar-se, cosa que li va de meravella en campanya electoral.


Llegir al Triangle en català

Llegir al Triangle en castellà



Desde el pasado miércoles cuando Pere Aragonès anunció la disolución del Parlament y la convocatoria de elecciones para el 12 de mayo, varios periodistas me han preguntado como experto en extrema derecha si creo que Aliança Catalana entrará en el nuevo Parlament. También se me ha preguntado si este partido debe considerarse o no de ultraderecha. En las pasadas elecciones municipales dije en varios medios que Vox, que en el 2019 sólo había conseguido tres concejales en Catalunya, obtendría entre ochenta y cien, y me quedé corto porque logró 124. Ahora mi porra es que si no se da el escenario de la candidatura de Junts con un Puigdemont de cabeza de lista que se atreva a volver durante la campaña y sea encarcelado, lo que le convertiría en el centro emocional de la campaña para buena parte del independentismo, creo que lamentablemente sí que Aliança Catalana con Sílvia Orriols de cabeza de lista por Barcelona como candidata a la Generalitat, puede entrar consiguiendo 4 o 5 diputados por Barcelona y quizás uno por Girona.

Los partidos extraparlamentarios que quieran presentarse a las elecciones catalanas deben recoger el aval o firma del 0’1% del censo electoral, es decir cerca de seis mil firmas, y tanto Alhora de Clara Ponsatí y Jordi Graupera, como el Frente Nacional de Cataluña como Aliança Catalana los están recogiendo. La lista Cívica de la ANC después de la ajustada votación del sábado en que los partidarios a no presentarse ganaron, no se hará. No doy ninguna posibilidad electoral a la candidatura de Ponsatí y Graupera, más cuando éste ya se estrelló con las candidaturas de Primàries en las municipales. Y en cuanto al Front Nacional de Catalunya, partido en el que se presentó hace cinco años Sílvia Orriols en Ripoll y que poco después abandonó, en las elecciones catalanas de febrero de 2021 obtuvo sólo 5.940 votos, y para conseguir diputados por Barcelona es necesario llegar al 3%, que serían unos sesenta o setenta mil votos según su participación. Con estos votos, superado el 3%, ya se obtienen dos o tres diputados

Que el Front Nacional, partido relegalizado en 1999 que estuvo inactivo hasta hace cinco años cuando se presentó en Ripoll con Orriols de candidata, quiera presentarse ignorando que ha sido superado ampliamente mediática y electoralmente por Aliança Catalana muestra cómo las envidias y odios cainitas están presentes también en este espacio político en el que no hay lugar para más de una sigla. Tenemos a Vox que quiere suprimir las autonomías y en las Baleares y Valencia ya han mostrado qué hacen con la lengua y cultura catalana, que pide mano dura con la inmigración y criminalizando sobre todo la islámica. También tenemos a Aliança Catalana con Orriols proponiendo levantar la declaración de independencia y tener una política de puertas cerradas y dura con la inmigración. Entre medio tenemos a Josep Anglada con dos concejales en Vic que ya ha insinuado varias veces que a pesar de no ser independentista probablemente en mayo votará a Aliança Catalana. Anglada y Orriols han actuado en sus campañas electorales de forma bastante parecida. Cuando Anglada se convirtió en 2007 y 2011 en segunda fuerza municipal en Vic lo hizo hablando de inmigración y escondiendo la bandera española. Orriols por su parte, tanto en las elecciones de 2019 como en las del año pasado en que fue la fuerza más votada, consiguiendo la alcaldía gracias a la negativa de Junts a sumarse al cordón sanitario, habló mucho de inmigración escondiendo también la estelada para ganarse el voto de vecinos españolistas cabreados con la inmigración y la presencia islámica en la villa. Ahora son elecciones al Parlament y Orriols quiere dejar clara no sólo su ideología independentista, sino su crítica a Junts, ERC y la CUP por no ejecutar la declaración unilateral de independencia. Y en cuanto a la inmigración la alcaldesa de Ripoll sigue haciendo declaraciones o tuits que estigmatizan a las personas recién llegadas.

Sin ir más lejos el pasado jueves hizo desde la cuenta del Ayuntamiento este tuit: “Esta semana, la Policía Local de #Ripoll ha precintado 14 vehículos, cuyos titulares, todos de nacionalidad extranjera, acumulan multas impagadas por valor de más de 20.000 euros”. Mensaje que motivó que mucha gente preguntara si no había ningún infractor multi-moroso autóctono, a lo que la alcaldesa respondió con este otro tuit: “O todos moros o todos cristianos… dice el dicho. ¡En Ripoll, las multas, las pagará todo el mundo! ¿Queréis derechos? ¡Pues también hay deberes! En Ripoll, #Tolerancia0 con la morosidad”. Y más allá de considerar estas palabras estigmatizadoras o que crean la idea de que los autóctonos son todos cívicos y los inmigrantes incívicos, con tuits como éste que tienen más 150.000 visualizaciones, hacen que ella sea motivo de constante controversia. Lo que ya le va bien en un contexto electoral en el que ni Esquerra Republicana ni Junts aciertan con la manera de hacerle frente.

Junts, por un lado, ha presentado en muchos municipios una moción legitimando lo que dice Aliança Catalana que afirma que España nos envía demasiada inmigración. Y, por otro lado, Esquerra desde la Generalitat ha impuesto a Orriols una sanción de 10.001 euros por unas declaraciones suyas de hace un año en 8TV, sanción que ahora puede recorrer y dice que no va a pagar. La capacidad de sancionar por un discurso xenófobo o de odio ya está en el Código Penal, no hace falta que la Generalitat vaya sancionando administrativamente opiniones políticas. Y en cuanto a declaraciones hechas en un programa televisivo tenemos ya el Consejo Audiovisual que en varias ocasiones ha sancionado programas por permitir discursos xenófobos. Así lo hizo por ejemplo en diciembre de 2012 sancionando con 14.600 euros a Canal Català por permitir que el popular Carlos Navarro, el Yoyas, insultara de forma continuada en directo a una mujer musulmana sin que el presentador Carlos Fuentes intentara pararlo o echarlo del plató. Ahora Orriols condenada administrativamente por la consejería de Tània Verge está logrando victimizarse, lo que le va de maravilla en campaña electoral.

dimarts, 5 de març del 2024

DE LES AÇORES ALS TRENS DE MADRID, Analitzo al Punt Avui com el suport d'Aznar a la guerra d'Iraq va motivar els atacs de l'11-M

Els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, que provocaren 193 morts i més de 2.000 ferits, no només va ser el major atac terrorista produït fins llavors a l’Europa Occidental, sinó també el primer atemptat islamista indiscriminat patit a Espanya des del 12 d’abril de 1985, quan explotà una bomba al restaurant El Descanso, proper a la base militar de Torrejón de Ardoz, freqüentat per militars nord-americans, i moriren divuit persones. Aquest atemptat de 1985 fou reivindicat per la Gihad Islàmica, i justificat per l’acostament d’Espanya a Israel i la voluntat de Felipe González de mantenir-nos dins l’OTAN


Els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, que provocaren 193 morts i més de 2.000 ferits, no només va ser el major atac terrorista produït fins llavors a l’Europa Occidental, sinó també el primer atemptat islamista indiscriminat patit a Espanya des del 12 d’abril de 1985, quan explotà una bomba al restaurant El Descanso, proper a la base militar de Torrejón de Ardoz, freqüentat per militars nord-americans, i moriren divuit persones. Aquest atemptat de 1985 fou reivindicat per la Gihad Islàmica, i justificat per l’acostament d’Espanya a Israel i la voluntat de Felipe González de mantenir-nos dins l’OTAN

Xavier Rius Sant, periodista. El Punt Avui, 5 de març de 2023

Legeix al Punt Avui.

Els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid, que provocaren 193 morts i més de 2.000 ferits, no només va ser el major atac terrorista produït fins llavors a l’Europa Occidental, sinó també el primer atemptat islamista indiscriminat patit a Espanya des del 12 d’abril de 1985, quan explotà una bomba al restaurant El Descanso, proper a la base militar de Torrejón de Ardoz, freqüentat per militars nord-americans, i moriren divuit persones. Aquest atemptat de 1985 fou reivindicat per la Gihad Islàmica, i justificat per l’acostament d’Espanya a Israel i la voluntat de Felipe González de mantenir-nos dins l’OTAN

Espanya, que durant el franquisme i la Transició intentava amagar el seu aïllament internacional, reivindicant una especial relació comercial i de germanor amb els països àrabs, havia fet amb Felipe González un gir. I a la vegada que ingressava a la Comunitat Econòmica Europea i confirmava la seva adhesió a l’OTAN, ultimava el reconeixement d’Israel, que es faria efectiu el gener de 1986. Una de les mostres d’aquesta especial relació que Espanya deia mantenir amb els països àrabs va ser la concessió l’any 1974 per part del govern espanyol de la Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica al llavors vicepresident iraquià, Saddam Hussein.

 

El 16 de març de 2003, vint-i-nou anys més tard d’entregar la distinció al líder iraquià, el president espanyol José María Aznar va acceptar fer de comparsa a la Cimera de les Açores al costat del president dels Estats Units –George Bush fill–, del primer ministre britànic –Tony Blair– i de l’amfitrió portuguès –José Manuel Durão Barroso–, en la qual es va donar un ultimàtum de 24 hores a Saddam Hussein per tal que entregués les suposades armes de destrucció massiva. I tot i no aportar inicialment Espanya tropes per a la invasió, el fet de posar el nom d’Aznar i d’Espanya en aquell ultimàtum al president iraquià per tal que entregués unes armes que l’Iraq repetia que no tenia i respecte a les quals els inspectors de l’ONU afirmaven també que no hi havia indicis de la seva existència, donava a la Cimera de les Açores i a l’ultimàtum una aparença de més legitimitat i universalitat. I és que George W. Bush, el fill, després dels atemptats de l’11 de setembre ja havia decidit que com a resposta no en tenia prou amb la guerra de l’Afganistan que començà el 7 d’octubre de 2001 per tal de capturar Ossama bin Laden, màxim líder d’Al-Qaida, sinó que també envairia l’Iraq. I per justificar-ho creà el fantasma de l’Eix del Mal format per països que, segons Bush, tenien armes de destrucció massiva que amenaçaven Occident. Va posar al costat de l’Iraq l’Iran xiïta i la comunista Corea del Nord. Sense cap intenció d’atacar els altres dos, Bush va construir una suposada vinculació del règim laic de Saddam amb la xarxa Al-Qaida.

Si el seu pare, George H.W. Bush, el 1991 amb el vistiplau de l’ONU sense derrocar el règim, va atacar i derrotar l’Iraq per expulsar-lo de Kuwait, país que havia envaït, estant el 2003 el règim de Saddam debilitat a causa de les sancions, Bush fill desitjava acabar la feina amb l’ajut militar de Blair. I va considerar oportú convidar l’irrellevant president del govern espanyol José María Aznar per compensar l’oposició de França, Alemanya o Itàlia. I Aznar, en l’últim any del seu segon mandat, ho va acceptar pensant que potser passaria a la història com el primer president que s’havia relacionat d’igual a igual amb els EUA com un actor de primer nivell en la presa d’una decisió d’àmbit mundial que acabaria amb la tirania que amenaçava el món lliure i quedaria escrita als llibres d’història com hi havia quedat la conferència de Ialta de febrer de 1945 amb Roosevelt, Stalin i Churchill, preparant l’estocada final a l’Alemanya nazi i el Japó.

 

Però més enllà que envaint l’Iraq no es va debilitar Al-Qaida, ni apareixien unes armes que no existien, la xarxa gihadista va cometre nous atemptats com el que costà la vida a 35 persones en uns edificis habitats per ciutadans occidentals a l’Aràbia Saudita, o els del 16 de maig de 2003 a Casablanca, entre els quals hi havia el de la Casa d’Espanya, que va provocar 45 morts. Però tots aquests atemptats quedaren petits comparats amb el que va passar l’11 de març de 2004 a Madrid amb les bombes simultànies a diferents trens i estacions en hora punta. I en aquest atac no s’atemptava contra occidentals que exportaven a terra musulmana de l’Aràbia Saudita o el Marroc un mode de vida aliè, sinó contra persones de tota mena de creences, origen o ideologia que senzillament anaven cap a la feina o a l’escola, com a càstig col·lectiu pel suport d’Espanya a la invasió de l’Iraq. Després Al-Qaida va cometre altres atemptats com per exemple el del 7 de juliol de 2005 a Londres, amb més de cinquanta morts, i va castigar, així, el Regne Unit. I anys més tard, mort ja Bin Laden, de les presons iraquianes i les tortures fetes pels qui deien que alliberaven l’Iraq de la tirania, va néixer un nou grup que considerava Al-Qaida massa tova: Estat Islàmic, que va dominar per un temps part del territori de Síria i l’Iraq on va implantar el seu califat i va exportar arreu, també a Barcelona, el seu terror.

                





diumenge, 3 de març del 2024

Falange Española de las JONS y La Falange-FE conmemoran unidas ante 500 personas la unificación hace 90 años de La Falange de José Antonio con las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, las JONS, de Ramiro de Ledesma. Tanto las dos Falanges que lo harán unidas como Democracia Nacional por separado están buscando los avales para presentarse a las elecciones europeas de junio sin que se repita la coalición ADÑ que unió en 2019 a la ultraderecha extraparlamentaria. El presidente de España 2000, José L Roberto, estuvo en el acto y fue saludado desde la tribuna lo que indica un acercamiento

 

Cantando el Cara al Sol, brazo en alto
                                  
En la foto Norberto Pico Jefe Nacional de Falange Española de las JONS, Ernesto Gómez, presidente de la Hermanda La Vieja Guardia, Norberto Pico, Jefe Nacional de La falange-FE, y los presentadores Josué Cárdenas y Cristina Sol 

Ayer sábado por la tarde, organizado por La Falange-FE y Falange Española de las JONS, se celebró en el Teatro Goya de Madrid el acto de conmemoración del 90 aniversario de la unificación de Falange Española de José Antonio Primo de Rivero con las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, las JONS, de Ramiro de Ledesma al que asistieron cerca de quinientas personas. El acto (ver el vídeo) estuvo presentado por los periodistas Cristina Sol  y Josué Cárdenas. Acto en el que sorprendentemente los dirigentes de los dos partidos políticos falangistas que intervinieron y otros que estaban sentados en las primeras filas, a diferencia de muchos de los asistentes, no vestían la tradicional camisa azul, sino traje y corbata con camisa blanca. Y sorprende la ausencia de banderas españolas lisas (sin escudo) o con el escudo del régimen franquista.
La presencia en el acto de medio millar de personas confirma la consolidación de la unidad de acción de las dos Falanges, hasta hace cinco año enfrentadas en una lucha cainita, que ahora aspiran a hacerse con todo el espacio ultra y patriótico más allá de Vox. No digo a la derecha de Vox porque dichos partidos falangistas no comparten el ultraliberalismo o ultraderechismo económico que está asumiendo el partido de Abascal a desagrado de los ex falangistas Jorge Buxadé y Javier Ortega Smith. Y en este contexto las dos Falanges están buscando los 50 avales de cargos públicos o las 15.0000 firmas para presentarse en una candidatura falangista unitaria a las elecciones europeas de junio. En principio no piensan repetir la candidatura unitaria ADÑ con la que concurrieron hace cinco años con otros grupos  como la ya disuelta Alternativa Española (AES) y Democracia Nacional (DN) que lidera Pedro Chaparro. En este momento DN también estrá intentado conseguir por su cuenta los 50 avales de cargos públicos, que pueden ser concejales de cualquier otro partido. Entre el público en primera fila se encontarba como invitado el presidente de España 2000, José Luis Roberto, partido que durante años tenía malas relaciones con la ultraderecha católica y falangista, por la vinculación hasta 2011 de Roberto con la patronal de prostíbulos. Roberto fue saludado (2 horas 11 minutos del vídeo) desde la tribuna. Así pues podría darse el caso que España 2000 apoye o se sume a la candidatura europea de las dos Falanges.
La realización del saludo brazo en alto y otras manifestaciones del acto falangista están siendo estudiados por la Fiscalía y el Gobierno por si incumplen la Ley de Memoria Democrática