dimecres, 24 de febrer del 2021

Mor l'advocat ultra, Esteban Gómez Rovira, que va recórrer la política lingüística de la Generalitat, milità a Frente Nacional, Juntas Españolas, Agrupació Ruiz Mateos i PxC, defensor de Josep Anglada, i va tenir de deixeble en el bufet a l'ara diputat de Vox, Juan José Aizcorbe

 

Gómez Rovira i Josep Anglada

La nit del 23 al 24 de febrer de 2021, en la que es complien 40 anys de l’intent de cop d’estat del 23-F, ha mort a Barcelona a causa del Covid-19, a l’edat de 84 anys, l’advocat ultra Esteban Gómez Rovira, que es va donar a conèixer els anys vuitanta i noranta per interposar nombrosos recursos contra la immersió lingüística a l'escola i contra la política lingüística de la Generalitat. Va militar, col·laborar i ser candidat de diversos partits i grups d’ultradreta.

Nascut a Madrid el 13 de setembre de 1936 durant la Guerra Civil, s’establí a Barcelona el 1979, i va viure la normalització i l’ús del català com una agressió a la seva persona i als seus fills, iniciant una creuada judicial contra la Generalitat en un moment que el PP no qüestionava la política lingüística aprovada per unanimitat pel Parlament. Per aquest motiu patí diversos intents d’atemptats amb paquets bomba enviats per Terra Lliure, un el 24 de desembre de 1987, i un altre el 30 de setembre de 1994, en el seu domicili i despatx del carrer Rocafort de Barcelona. I no va ser el PP, sinó Ciudadanos qui va continuar a partir de 2006 des del Parlament de Catalunya la seva lluita.


 

Amic i seguidor de Blas Piñar, l’any 1989 va anar de número dos a la candidatura al Parlament Europeu del Frente Nacional, que encapçalava Blas Piñar. Llista en la que en el número 16 hi anava el llavors jove advocat que treballava al seu bufet, l’ara diputat de Vox, Juan José Aizcorbe, i en el 26, Josep Anglada.  Gómez Rovira va treballar per aconseguir unir les Juntas Españolas i el Frente Nacional, del que a la xarxa hi ha aquest vídeo en que intervenen Aizcorbe i Gómez Rovira. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1992 Gómez Rovira encapçalà la candidatura de l’Agrupació Ruiz Mateos, anant Josep Anglada en el número 7. El novembre de 2006 encapçalà la candidatura al Parlament de Catalunya de la coalició Plataforma Adelande Catalunya, que van formar Alternativa Española (AES) i Democracia Nacional. Anglada, que era regidor de PxC a Vic no s'hi va sumar, però de número 7 de la candidatura hi anava Jesús Acosta Elías que el 2021 serà diputat de Vox al Parlament.

Va col·laborar amb Josep Anglada, portant-li la defensa en nombrosos judicis i plets, entrant a militar a Plataforma per Catalunya de la que es donà de baixa l’octubre de 2010, amb motiu de la disputa amb el Secretari General, Pablo Barranco, que fou exclòs dels set primers llocs de la candidatura al Parlament de Catalunya, a qui Gómez Rovira recolzava.
Els últims casos mediàtics de Gómez Rovira va ser una una denúncia interposada fa onze mesos contra el president del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), José Félix Tezanos i una denúncia contra la consellera de Salut Alba Vergés i Quim Torra per no acceptar fer un hospital de campanya per malalts de Covid amb llits de la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. La Covid-19 ha sigut la causa de la seva mort.
         El diputat de Vox, Juan José Aizcorbe, es formà i treballà en el bufet de Gómez Rovira, amb qui compartí militància als Frente Nacional, Juntas Españolas i altres grups.   

                           




---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fallece, muere, necrológica, fallecimiento, abogado, Covid-19, Covid,19, coronavirus, Clínica Quirón, inmersión lingüística, bilingüismo,escuela catalana, discriminación, escola, español, castellanano, derecho, padres,

dimarts, 23 de febrer del 2021

HAN TORNAT ELS FRANQUISTES QUE MAI HAVIEN MARXAT, El Punt Avui, 40 anys del cop del 23-F


 

 

El 23 de febrer de 1981 el diputat de Fuerza Nueva, Blas Piñar, era l’únic membre de la ultradreta franquista que no renegava de ser-ho present a l’hemicicle. Fuerza Nueva a les eleccions de 1979 va aconseguir 378.964 vots, 110.730 a la província de Madrid, que li van donar l’escó. Però a les eleccions de 1982, amb la ultradreta dividida, havent de competir amb tres candidatures falangistes i amb Solidaridad Nacional, del colpista Tejero, Fuerza Nueva va quedar fora i no va tornar a seure al Congrés cap partit manifestament franquista i ultra fins a l’abril de 2019, quan Vox va obtenir 24 diputats, que es convertirien en 52 mig any després.

La ultradreta ha competit electoralment durant 38 anys totalment dividida, vivint unes inacabables lluites caïnites. Així, a les europees de 2014 es van presentar separadament Falange Española de las JONS, Democracia Nacional i el Movimiento Social Republicano, i les coalicions d’Alternativa Española del gendre i la filla de Blas Piñar, amb la Comunió Tradicionalista Carlista, d’una banda i, per altra, la de La Falange-FE amb Alianza Nacional. També s’hi va presentar llavors l’escissió del Partit Popular creada per Vidal Quadras i Santiago Abascal, Vox, que sense fer llavors un programa clarament homologable al de la ultradreta franquista o al Front Nacional francès,va aconseguir 244.929 vots, a 4.000 d’aconseguir l’escó.

L’única ultradreta que havia aconseguit ser mínimament rellevant a l’Estat espanyol era la de Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, que va estar a punt d’entrar al Parlament de Catalunya l’any 2010, i a les municipals de 2011 va aconseguir 67 regidors. Però era una ultradreta centrada en el rebuig a la immigració, no en l’enyorança del franquisme, per més que els seus dirigents fossin franquistes. I els seus votant, partidaris del “primer els de casa”, no abraçaven majoritàriament les idees de la sagrada unitat d’Espanya. Per això no va entrar Anglada al Parlament. Si a Vic PxC obtenia a les municipals tres mil vots i era la segona força política, a les eleccions catalanes a la capital d’Osona es quedava en només mil, perquè aquest “primer els de casa” es manifestava votant Convergència per fer fora Montilla, “que no és de casa”, de la Generalitat.

Mentre Vox vivia la travessa del desert, liderada per Abascal i Ortega Smith, que recriminaven a Rajoy feblesa amb el procés català i que no s’atrevís a derogar la llei de l’avortament, els partits ultres històrics van conjurar-se a fer una candidatura unitària a les europees de 2019. I es creà el setembre de 2018 la coalició ADÑ-Identitidad Española, de la qual formaven part les dues Falanges reconciliades, Democracia Nacional i Alternativa Española. I les propostes d’aquesta coalició franquista i les de Vox serien molt similars. Derogar l’estat de les autonomies, prohibir l’avortament, no a les polítiques de gènere i, sense sortir de la Unió Europea, recuperar control de fronteres, fer fora els immigrants irregulars i barrar el pas a l’islam. Però llavors Vox va irrompre a les eleccions andaluses, va deixar sense espai ADÑ i va començar un ascens del qual el darrer episodi són els onze diputats aconseguits a Catalunya. Un vot desacomplexat amb la unitat d’Espanya que no s’entendria sense el discurs del rei del 3 d’octubre de 2017 que va legitimar l”a por ellos”. I a poc a poc ha permès que sortissin de l’armari molts militars recentment retirats que demanaven al Rei en diferents manifestos que fes un cop per salvar la unitat d’Espanya i posar fi al govern socialcomunista del PSOE i Podemos. I hem pogut conèixer xats de Whatsapp en què generals retirats proposen afusellar 26 milions d’espanyols i repetir unes maniobres com les de 1936. I si bé el Partit Popular, desorientat i en caiguda lliure, no s’ha afegit a aquest corrent en favor de tornar sigui com sigui a l’España Grande y Libre de Franco, molts dels seus votants sí que ho han fet votant a Vox i repetint amb Abascal “Viva su Majestad el Rey!

  Llegir al Punt Avui

  




dilluns, 22 de febrer del 2021

QUI HI SORTIRÀ GUANYANT? Valoro al 9 Nou els incidents amb motiu de l'acte de Vox a Vic i l'atac a la comissaria, repetint que crec que no beneficien a ningú

    

El 9 Nou (edició Osona i Ripollès), dilluns 22 de febrer de 2021. 

 

Quan l’octubre de 2017 als que vam piular contra l’atac ultra amb trencaments de vidres a Catalunya Ràdio i amenaces als seus treballadors ningú no ens va criticar. Però en canvi als que vam tuitejar la setmana passada contra un atac similar a la seu i als treballadors d’El Periódico se’ns ha acusat de passar-nos a l’altra banda de la barricada, de fer tuits fàcils, de ser incapaços de contextualitzar o de criminalitzar el moviment popular. Si qüestiones i critiques la Rosa de Foc que ha tornat a abraçar Barcelona i Catalunya, passant per Vic, o ets un fatxa o ets incapaç d’entendre les causes profundes, cosa que gairebé t’inhabilita com a periodista. Una violència que a Vic ha tingut dos episodis greus. La persecució a dirigents de Vox amb els enfrontaments i persecució inclosa de les furgonetes del 6 de febrer, i l’assalt a la comissaria de Mossos del dia 16. Assalt que l’únic que aconsegueix és deslegitimar la campanya contra l’injust empresonament de Pablo Hasél, i afavorir políticament els que demanen més mà dura.

És una evidència que Vox va venir a Vic sabent que hi hauria protestes que multiplicarien el seu ressò mediàtic, que és potser el que buscava. I probablement els membres de Vox no van seguir les recomanacions dels Mossos d’evitar determinats carrers. Fa deu anys a Vic quan el partit d’on provenen diversos dels ara diputats de Vox, Plataforma per Catalunya, feia actes, fins i tot la CUP demanava que no es fessin contramanifestacions al lloc on es reunia PxC, si després potser no es podrien controlar. I si es volien fer, que es fessin un altre dia. La manifestació del 26 de maig de 2012 n’és el millor exemple. Però ara si es qüestiona l’oportunitat de contramanifestar-se i probablement acabar amb incidents, et poden dir que estàs defensant els nazis. Jo tenia llavors claríssim que no s’havien de fer contramanifestacions, no només perquè es podien descontrolar i acabar amb violència, sinó perquè el mateix Josep Anglada en algun acte seu que no hi havia presència antifeixista em preguntava: “Xavier, així avui no venen els guarros? Llàstima!”. Perquè si no hi havia protesta antifeixista, no apareixia la Brigada Mòbil dels Mossos, no hi havia encreuament d’insults, no volava cap llauna de cervesa i l’acte no sortia a la premsa. I sí; un pot entendre la ràbia que senten molts joves vigatans antifeixistes, fills de catalans de tota la vida, o fills de magribins que se senten musulmans, als que Ignacio Garriga de Vox insulta qualificant els seus barris de “femers multiculturals”. Però entendre la repugnància que generen aquestes paraules no justifica regalar aquells minuts a tots els telenotícies de Catalunya i Espanya, en què Vox apareix com la víctima empaitada pels intolerants, amb uns Mossos impotents de contenir la persecució. Cridar “Vic serà la tomba del feixisme!” encoratja molt, però no els fa cap mal.

Els dirigents de Vox a Vic no van fer cas de les recomanacions dels Mossos, perquè buscaven, com també desitjava de vegades fa deu anys Josep Anglada, que hi haguessin incidents, aconseguir ressò i mediàticament fer-se la víctima. En la protesta contra Vox hi havia també vigatans de creença musulmana o origen magribí, que evidentment tenien motius per sentir-se ferits. Però li van regalar la foto, o millor dit el mig minut de vídeo que buscava. Els furgons de Mossos i en els que anaven els polítics ultres, perseguits amb manifestants enfilats sobre els vehicles. Una imatge amb molta èpica. Però repeteixo, el resultat de les imatges dels furgons només van aconseguir donar més vots a Vox, potser no a Vic, però segur que sí a l’Hospitalet o Canovelles.

I pel que fa a l’atac a la comissaria de Vic, aquestes accions de violència, sense ni tan sols una actuació prèvia dels Mossos, no aporten cap solució al conflicte, però confirmen que hi ha un moviment social que ha perdut la por i està disposat a anar més lluny. No eren treballadors de sectors en ERTO des de fa un any. Uns diuen que és culpa de la precarietat laboral i d’oportunitats, sumat a la impossibilitat de fer la vida que els joves no poden fer a causa de la pandèmia. Altres de l’“Apreteu, apreteu!” de Torra. Altres de sentir-se forts després de la victòria d’Urquinaona. Però, canviarà alguna de les causes de la precarietat laboral o del racisme social que hi ha, o de les traves a la llibertat d’expressió, accions com l’assalt de la comissaria? Solucionarà alguna cosa o només ha estat un alliberament de ràbia continguda? Jo crec que encara que la protesta vagi més lluny que mai, en lloc de fer guanyar suports a la necessitat d’indultar Hasél i canviar el Codi Penal per determinats actes d’opinió, o revertir la precarietat laboral dels joves, només aconseguirà fer perdre suports a Hasél i debilitar el govern del PSOE-Podemos, que és qui té la clau per canviar el Codi Penal i indultar Hasél.

Xavier Rius Sant 

 llegir a El 9 Nou

dijous, 18 de febrer del 2021

BASTIÓN FRONTAL Y JUVENTUD NACIONAL, DE ESPAÑA 2000, SE HACEN CON LA HEGEMONÍA DE LA ULTRADERECHA EN MADRID, DEJANDO SIN ESPACIO AL HOGAR SOCIAL Y ABSORVIENDO PARTE DE LA MILITANCIA DE FALANGE, COMO SE VIÓ EL SÁBADO EN LA ALMUDENA. Vista la intervención de Ignacio Menéndez, ¿habrá algún acto de conmemoración del golpe del 23-F del que se cumplen 40 años el martes?

 

Isabel Medina Peralta, arriba en un acto de Bastión Frontal, y abajo el sábado en la Almudena con la camisa falangista a la que ha añadido el símbolo de Bastión Frontal en el brazo. Ha afirmado que no le da miedo ir a la cárcel, cosa que si ocurre aprovechará para escribir un libro. ¿Será la nueva lideresa de la ultraderecha madrileña? Pese al protagonismo de Isable Medina Peralta, el verdadero líder de bastión Frontal es el joven Rodrigo, ex militante de Alianza Nacional y Hogar Social Madrid.

 Como explicaba aquí en el blog hace unos días, la gran asistencia al acto del sábado de homenaje a la Divisón Azul en el cementerio de la Almudena, confirma que Juventud Nacional de España 2000, Juventud Patriota y el grupo del ámbito NR (nacional revolucionario) Bastión Frontal, no sólo han absorvido la capacidad de movilización que hace unos años tuvo el  Hogar Social Madrid (HSM) sino que han atraído hacia sus actos gran parte de militantes del las Falanges y la coalición o plataforma ADÑ. Está por ver si la capacidad de movilización y liderazgo de España 2000 y Juventud Nacional en Madrid se mantendrá o no.

El hecho es que tras la disolución de la coalición Respeto por la entrada de Plataforma per Catalunya en Vox, José Luis Roberto volvió a imponer una estrategia más radical al España 2000. Y la marcha de parte de los más moderados de España 2000, como Rafa Ripoll a Hacer Nación, ha permitido que por primera vez en muchos años José Luis Roberto y España 2000 tenga con sus juventudes capacidad de acción y gane influencia en Madrid.

En el acto de la Almudena, además del abogado Ignacio Menéndez González Palenzuela, hijo del capitán de navío, Camilo Menéndez, condenado con Tejero por el golpe del 23-F del que se cumplen el martes 40 años, que afirmó que "el fascismo es alegría" y de l'ex soldado, Benigno Maujo, recordando que "llevamos en nuestro cinturon el Gott mit uns" (Dios está con nostros), de las tropas alemanas, destacó por su contundencia contra los judíos,  Isabel Medina Peralta, antes militante de La Falange-FE pero que hace ya meses acude a los actos de  Bastión Frontal. Y también estaba como organizador del acto el histórico cabeza rapada, Alberto Ayala de Cantalicio, que hace años estuvo en los Ultras Sur, el Movimiento Patriótico Socialista (MPS), Movimiento Social Republicano (MSR), Acción Nacional Revolucionaria (ANR), a medias en Alianza Nacional, movilizador de hooligans del fútbol y ha colaborado en actos del Hogar Social Madrid, y continúa teniendo gran capacidad de influencia entre los jóvenes y no tan jóvenes del ámbito Nacional-Revolucionario. Ahora preside una asociación vecinal en San Blas-Canillejas y lidera el grupo Juventudes Canillejas. Ignacio González  Menéndez Valenzuela, Nacho, era uno de los abogados habituales del Hogar Social Madrid, grupo que no participó en el acto. Rodrigo, el líder o fundador de Bastión Frontal, había militado antes en el Hogar Social y en Alianza Nacional

La Falange-FE ha hecho un comunicado afirmando que ni convocaron el acto de la Almudena del sábado, ni el de la Hermanda de al División Azul de miércoles anterior.


¿Hay un trasvase de militantes de La Falange hacia Bastión Frontal? Imagen del pasado 20-N por separado
 

Hay que recordar que el pasado 20-N se celebraron dos marchas con antorchas en Madrid dos marchas con antorchas en Madrid, una de las Falanges, y otra de Bastión Frontal, mientras días después el Hogar Social convocó una concentración para rodear la Moncloa, que fracasó estrepitosamente. Está por ver ahora si la participación de militantes falagistas en el acto de la Almudena significa un trasvase masivo de militantes de Falange a Bastión Frontal, o ha sido cosa de un día, más allá que algunos como Isabel Medina Peralta vistiera la camisa azul con el yugo y las flechas de Falange en el pecho y el emblema de Bastión en el brazo. El principal líder del nuevo grupo Bastión Frontal es el joven Rodrigo, ex militante de Alianza Nacional y HSM.

Por cierto, la Brigada de Información de Madrid teme que con la notoriedad adquidida tras el acto de la División Azul por el abogado Ignacio (Nacho) Menéndez González Palenzuela, se realicé algún acto o protesta más ruidoso de lo normal con motivo del cuarenta aniversario del golpe del 23-F que se cumple el próximo martes.  

  


Alberto Ayala de Cantalicio el sábado en la Almudena

 

Ignacio Menéndez González Palenzuela, afirmando que el fascismo es alegría. Es hijo del capitán de navío Camilo Menéndez, condenado con Antonio Tejero por el golpe del 23-F del que se cumplen 40 años el martes. ¿Organizarán algún acto de homenaje?

Video explicando los cambios en la ultraderecha madrileña y acto Divisón Azul en Els Matins TV3


dimarts, 16 de febrer del 2021

La multitudinària assistència a l'homenatge a la Divisón Azul a Madrid, confirma el canvi d'hegemonia de la ultradreta a Madrid, amb una forta presència d'España 2000 i Bastión Frontral que es mengen l'espai de l'Hogar Social i ADÑ. L'exaltació del nazisme i la criminalització del judaisme fet a l'acte motiva una forta polèmica

                        


La  participació de més de 300 persones a l'acte d'homenatge a la División Azul de dissabte 13 a Madrid, aniversari de la Batalla de Krasny Bor de 1942, al cementiri de l'Almudena a Madrid, organitzat per Juventud Patriota-Juventud Nacional d'España 2000, amb participació de membres de Bastión Frontal, de l'advocat Ignacio Menéndez González Palenzuela, fins ara advocat i col·laborador de l'Hogar Social Madrid, i del dirigent de l'àmbit ultra nacional-revolucionari, Alberto Ayala de Cantalicio, confirma que España 2000, després del trencament de la Federació Respeto, en dissoldre's PxC per anar a Vox, ha radicalitzat el seu missatge i mobilitza ara els ultres de l'àmbit nacional-revolucionari que abans havien estat organitzants a Acción Nacional Revolucionaria, Alianza Nacional, Liga Joven o l'Hogar Social Madrid. 

L'acte de dissabte no va estar organitzar per cap de dels dues Falanges com s'ha dit, sinó per España 2000 i el seu grup juvenil. Grup que trencada la federació Respeto torna a estar liderat per l'històric José Luis Roberto.  Al video de l'acte hi veiem a Isabel Medina Peralta, ex membre de la Falange-FE (sector Andrino), ara militant de Bastión Frontal, culpant als jueus de tot. També intervé l'advocat Ignacio (Nacho) Menéndez, defensor de l'assassí d'Atocha, Carlos García Juliá, ja en llibertat. Menéndez té un gran pes a la ultradeta madrilenya en se fill del capità de vaixell, Camilo Menéndez, autor amb Antonio Tejero del cop del 23-F de fa 40 anys, i es  el cunyat de María Esperanza Piñar López, filla del dirigent de Fuerza Nueva, Blas Piñar López. Ignacio Menéndez és el que al vídeo de l'acte crida a incomplir les mesures de protecció de la Covid i diu que el feixisme és alegria. També es veu al vídeo a  Benigno Maujo Iglesias, de l'Associació de Reservistes Voluntaris de l'Exèrcit, que demana que els assitents es posin firmes i diu que porta al cinturó el "Gott mit uns" Déu està amb nosaltres, com les tropes de la Wehrmacht alemanya. També es veu al vídeo a Alberto Ayala de Cantalicio que des de fa 20 anys mobilitza als joves nacional-revolucionaris, alguns hooligans de futbol Ultras Sur, al Movimiento Patriótico Socialista, al MSR, a la Vieja Escuela, a Acción Nacional Revolucionaria, a Alianza Nacional  a l'Hogar Social Madrid, i ara lidera Juventudes Canillejas i una associació veinal a San Blas-Canillejas. El capellà que intervé és el lefebvrista (escisió contraria als Concili Vaticà II de l'esglèsia catòlica) Javier Utrilla, ordenat l'any  2017 a Econe (Suiza) per la Germandat Sacerdotal Sant Pius X.

La criminalització dels jueus com a culpables de tot i l'exaltació de la lluita al bàndol de Hitler ha generat una forta polèmica amb condemna per part de les ambaixades de Rússia i Israel i l'obertura d'una investigaciò per un  possible delicte d'odi tipificat al'article 510 del Codi Penal.

 

Imatge de l'acte de dissabte a l'Almudena

Benigno Maujo, amb Ignacio Menéndez i Alberto Ayala de Cantalicio darrera

                


Intervenció meva a Els Matins TV3, de dimecres 17 de febrer

Més informació actualitzada sobre Bastión Frontal, clica.


 

dilluns, 15 de febrer del 2021

La irrupció de Vox. El votants de Vox ja existien el 10-N 2019 que van ser 243.640. Les contramanifestacions i persecucions de membres de Vox han fet de revulsiu i han motivat que a diferència dels votants d'altres partits, no es quedessin a casa. El 11 diputats no permetran condicionar majories com al parlament madrileny o andalús, però els permetrà anar a barris i pobles on no tenen implantació per crear grups i sacsejar o crear conflictes relatius al català a l'escola, immigració o seguretat.

           


Ja vaig dir al llarg de la campanya electoral del 14-F que era un greu error contramanifestar-se amb llançament d’objectes o intentant bloquejar els pas als candidats de Vox. Accions que els hi generava un gran ressò mediàtic. I recordava que a Plataforma per Catalunya (alguns dels seus dirigents són ara diputats de Vox) ja li agradava que hi haguessin contramanifestacions amb incidents en els seus actes, fet que els multiplicava el seu protagonisme informatiu. I si analitzem les dades electorals d’ahir, no ens hem de preguntar d’on han sortit els prop de 220.000 vots que Vox ha obtingut a Catalunya en comparació a les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017.

No ens ho hem de preguntar perquè aquests 220.000 votants ja existien, ja havien manifestat la seva adhesió a Vox a les eleccions generals del 10 de novembre de 2019, quan 243.640 catalans van votar a Vox, que va obtenir dos diputats a la demarcació de Barcelona, Ignacio Garriga i Juan José Aizcorbe. Vox, comparant les dues eleccions (10-N-19 i 14-F), ha perdut només uns 24.000 vots, però altres partits que ahir els hi van anar bé les coses com el PSC, que ha esta la força més votada, n’ha perdut, compara-t’ho amb el 10-N-2019, 140.000 vots; la CUP n’ha perdut 170.000; ERC 270.000 vots. Els qui van votar Voc el 10-N, s'hi han mantingut fidels, s'han sentit motivats a ta anar a votar malgrat la pandèmia.

Ja sé ja que hi ha qui creu que encerclant els seus actes a crits de Vic o Salt “serà la tomba de feixisme!”, accions que acostumen a acabar amb càrregues policials i persecucions o llançaments d’objectes als membres de Vox, se’ls atura, la gent es desperta i s’adona que són feixistes. Però la realitat ha estat totalment inversa. I no nego que en alguns actes Vox ha volgut anar per carrers que els Mossos desaconsellaven per que desitjava que hi haguessin incidents. Els qui dubtaven si votar Vox o els que ja el van votar el novembre de 2019 a les eleccions generals de novembre de 2019, malgrat la pandèmia, ahir van anar a votar en sentir-se agredits pels intents d'agressió o persecució a dirigents de Vox. I d’altra banda els ha ajudat electoralment canvis a l'estratègia que feien inicialment Ignacio Garriga i Alberto Tarradas, que es negaven a parlar en català i no volien  la bandera catalana als actes. I aquests últims dies tant Abascal com Mulleras, i també Garriga, han parlat una mica en català als actes, i per fi hi ha hagut al costat de les banderes espanyoles, banderes catalanes.

D'altra banda, pel que pot fer ara Vox al Parlament, tot i els seus bons resultats els seus 11 diputats, seran irrellevants a l'hora de formar o canviar majories en les votacions, donat l'enfonsament del PP i Ciudadanos, i la majoria aclaparadora dels 74 escons dels tres partits independentistes. Així que crec que el que farà Vox serà per una banda, fer constants intervencions i preguntes en els plens del Parlament sobre inseguretat, immigració, problemàtiques de barris on poden guanyar vots, o sobre la suposada persecució de nens castellanoparlant a l'escola. Intervencions sovint sortides de to. En el cas que el govern que es formi presidit per ERC, quedi bloquejat per les diferències entre Junts, la CUP i ERC, faran denúncia de la "casta política podrida". I, paral·lelament, miraran de tenir activisme al carrer i consolidar grups a nivell muncipal -ara només té 3 regidors a tot Catalunya que són els de Salt, abans de PxC-, i sacsejar el tema de la immigració, fer demagògia al voltant de delinqüència o oposar-se als centres de culte islàmic, per obtenir representació a les municipals d'aquí dos anys.  

           Xavier Rius Sant

 

diumenge, 7 de febrer del 2021

CONTRAMANIFESTAR-SE O FER-LI PUBLICITAT? Al feixisme no se’l para a llançant-li llaunes de cervesa ni amb persecucions com la de dissabte a Vic, sinó no pactant amb ell, i amb xifres i arguments. Ho explico al Periódico

 


Xavier Rius Sant, periodista. 

 El Periódico, diumenge 7 de febrer de 2020

El 22 d’abril del 2012, la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC), que liderava Josep Anglada, va celebrar la Diada del partit a un parc de Vic. Plataforma era llavors, amb cinc regidors, la segona força de la capital d’Osona, i tensava els plens municipals amb les seves provocacions. I davant la proposta de fer un acte antifeixista als voltants d’on es reuniria Plataforma, tant la CUP com Iniciativa per Catalunya, van expressar la seva disconformitat i van cridar a no participar en cap contramanifestació, ja que només aconseguiria donar més eco a l’acte ultra.

Esquerra Republicana que tenia la cartera de seguretat al govern de la ciutat, també ho va rebutjar. Però finalment alguns col·lectius antifeixistes van convocar un acte amb actuacions musicals a mig quilòmetre d’on es reunia Plataforma. I a l’acabar, un centenar de persones es van dirigir fins als voltants d’on estaven els ultres, amb els Mossos realitzant un cordó de seguretat, sense més incidents que algunes esbroncades i que Anglada, al seu parlament, adrecés unes paraules als antifeixistes que tenia a pocs metres, dient-los «guarros» i «rastaflautes».

Sense més incidents va acabar tot. Però, hores més tard, Anglada, presumptament, va agredir dos joves a la Plaça Major, fet que va crear una gran commoció. Al cap de tres dies es va convocar, sense el recolzament de cap partit, una concentració que va acabar davant del domicili d’Anglada qui, casualment o no, va passar amb el seu vehicle per davant, iniciant-se una persecució pel carrer amb llançament d’objectes i trencant-li el retrovisor del vehicle, convertint-lo a ell en la víctima.

Un mes més tard, ja amb el recolzament de la CUP, Unitat Contra el Feixisme i molts altres col·lectius, es va realitzar sense incidents una manifestació de repulsa a PxC, a la qual van assistir 2.000 persones. I malgrat que la CUP de Vic, que tenia com a regidora a la poc després diputada, Georgina Rieradevall, insistia a no contramanifestar-se davant dels actes de PxC, perquè només s’aconseguia donar-li publicitat, a altres llocs, quan feia algun acte, es van continuar realitzant contramanifestacions. I recordo que en actes on no hi havia contramanifestació, Anglada em preguntava: «¿Així avui els porcs i rastaflautes no vindran? Llàstima! Perquè quan venen se’ns llança alguna llauna, els Mossos fan un cordó i llavors segur que sortim a la premsa».

 Això és el que ha estat passant els últims dos anys a molts actes de Vox a Catalunya, o fins i tot quan senzillament una dotzena de militants paraven una taula al carrer. Incidents que lluny de «parar el feixisme», només aconsegueixen donar-li publicitat. Perquè, no ens enganyem, quan Vox escull llocs emblemàtics de l’independentisme a Vic o Girona per als seus actes, ho fa comptant que possiblement hi haurà una contramanifestació que motivarà que Vox incrementi la seva quota informativa i legitima la seva argumentació que els intolerants són els altres. A més tensa l’independentisme que governa la Generalitat, ja que els Mossos tenen l’obligació de protegir els actes d’un partit que, per menyspreable que sigui el seu programa, es presenta a les eleccions.

I és que al feixisme no se’l para llançant-li llaunes de cervesa, ni amb persecucions com la de dissabte a Vic. Se’l para no pactant amb ell i, sobretot, con xifres i arguments com va fer, per exemple, la periodista Lídia Heredia dimecres passat a TV-3, a l’entrevista al candidat Ignacio Garriga, a qui li va desmuntar, amb dades a la mà, les seves falsedats sobre delinqüència i immigració.

 Leer el artículo en castellano en El Periódico

 

    


 

dijous, 4 de febrer del 2021

A TU, ARCADI OLIVERES, AMB AGRAÏMENT

 

 

Et vaig conèixer, Arcadi Oliveres, l’estiu de 1977 al Casal de la Pau de Barcelona, que tenia la seu al segon pis del número 26 del carrer Bruc. Era un local on ens trobaven els grups pacifistes catalans, els objectors de consciència —n’hi havia una colla empresonats aquells dies al Castell de Figueres—, els seguidors de Lluís Maria Xirinacs i Captaires de la Pau, el grup d’Amics de la Comunitat de l’Arca de Lanza del Vasto. I era la seu de l’anomenat Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans, CANVI. Un dels seus líders era l’Àngel Colom. El CANVI era un col·lectiu que, vivint ja les tensions entre independentistes i no independentistes i, sobretot, entre les diferents maneres de fer, era un pou de divergències que va portar poc després a la seva desaparició. Masses contradiccions i diferents punts de vista de persones diverses que, més enllà de  tenir idees pacifistes, creure en la no-violència i admirar a  Luther King, Gandhi i Joan Báez (quins merders pel concert de la Báez al Palau d’Esports de 1977, recordes, Arcadi?) feien inviable una línia d’acció comuna entre independentistes i no independentistes, partidaris de la ruptura i de la transició tranquil·la, comnistes i anarqusites,seguidors del Partito Radicale de Marco Panella defensor de l’avortament i era homosexual, i seguidors de la moral de Gandhi i Lanza del Vasto contraris a l’avortament i als que no entenien la defensa de l’homosexualitat.

En el CANVI i el Casal de la Pau hi estaven persones com el Vicenç Fisas, l’Aurora Moreno, el Martí Olivella (que aviat sortiria de la presó de Figueres), la Lourdes Magent, l’Anna Portella, l’Eugenio Ruesga, el Toni Soler, la Pia Ferrer, el Francesc Riera, el Lluis Fonollosa,el Saxa la Núria Breu, la Núria Martorell, el Robert Ramos, el Quim Sicília, el Jaume Codina, el Pepe Beunza i molta, molta més gent que no citaré, perquè me’n deixaria a molts. I com el CANVI en aquell moment no tenia personalitat jurídica i legal, el lloguer del local anava a nom teu, Arcadi, i de l’Àngel Colom i el Frederic Roda.

En Roda no hi era mai per allà i de fet n’estava desvinculat —ell estava a l'Institut Víctor Seix de Polemologia—. L’Àngel Colom era sense dubte un dels puntals del Casal de la Pau, però el maig de 1978, en un moment que el CANVI, col·lectiu promotor del Casal s’enfonsava, va marxar a Suïssa. Un any més tard també deixa el Casal el Martí Olivella, i desapareix tota la vella guàrdia de l’època Xirinacs-Colom-Olivella, quedant allà una colla de joves de vint anys entre els que em trobava, i de fet només tres o quatre col·lectius. Els objectors, el Comitè Antinuclear de Catalunya que tenien rellogada la seva sala, i els Amics de l’Arca. I a mitges Pax Christi de tu, Arcadi, que de fet no tenia allà el despatx. I evidentment tu, Arcadi, eres el nostre referent per continuar amb el local i  —quin remei!— confiaves en nosaltres perquè es mantingués obert aquell pis que legalment anava a nom teu i es pagués el lloguer. Però eres també el referent de moltes més coses. Ah! I recordo com ens explicaves els teus viatges a Suïssa amb la Janine i els teus fills. Tu Arcadi vas ser, també, un dels impulsors de les primeres campanyes d’objecció fiscal al percentatge de l’Impost sobre la Renda que anava al Ministeri de Defensa.

I amb el Frederic Roda vas ser l’impulsor i ànima de la Universitat per la Pau de Sant Cugat del Vallès iniciada el 1984, i eres l’home de confiança a Catalunya del Premi Nobel de la Pau 1980, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel. Recordo la roda de premsa que va fer Pérez Esquivel acompanyat de tu (hi era també el Francesc Riera?) a Barcelona al Casal de la Pau, el migdia del 25 de març de 1980, en que Esquivel feia una ruta per diverses ciutats europees, promocionant sense dir-ho la seva candidatura al Nobel que obtindria mesos més tard. I minuts abans de començar la roda de premsa, Pérez  Esquivel s’assabenta de l’assassinat del seu amic i referent, el bisbe salvadoreny Óscar Arnulfo Romero, defensor de la teologia de l’alliberament com Pérez Esquivel i com tu, Arcadi.

Però tu, pels qui estàvem moviment pacifistes d’aquella època eres —i ets!— per sobre de tot un referent ideològic, de persistència i de continuïtat.

Després de marxar tanta gent del Casal de la Pau, hi sorgiren altres col·lectius com el grup antimilitarista GANVA O GAMBA, i fou la seu del Comitès Anit-OTAN on vaig tenir el privilegi de conèixer i treballar amb la Gabriela Serra o el Rafael Grasa

Desvinculant-me jo del Casal l’any 1987, vaig seguir coincidint amb tu Arcadi a Justícia i Pau, on feies un bon tàndem amb el Joan Gomis, i després a tants altres llocs i tantes campanyes. Ara fa deu o dotze anys ens trobàvem de vegades, a ara la per mi enyorada COM Ràdio. On coincidíem en tertúlies radiofòniques i de vegades ens creuàvem als passadissos o entrant i sortint de l’estudi els dijous que jo tenia la secció Conflictes del Món, al Tots per Tots del Siscu Baiges i Ramon Company. I recordo que un dia, entrant o sortint de l’estudi em vas explicar amb tota normalitat i gens amoïnat l’evolució de les teves malalties.

Crec que l’última que vam parlar va ser fa tres anys al Parlament de Catalunya el 17 d'abril de 2018  quan et van lliurar el premi Constructor per la Pau, on rebies un reconegut i merescut reconeixement rodejat d’amics i d’abraçades. Rep, ara que no podem fer abraçades, aquestes ratlles  desordenades escrites a corra cuita (segur que demà quan el rellegeixi hi trobaré errades i m’adonaré d’haver-me oblidat de moltes coses i molta gent) com la més sentida de les abraçades.

Xavier Rius Sant

Pots enviat el teu missatge a l'Arcadi en aquest enllaç 

        




Fotos de dia que et van lliurar el Premi Constructors de la Pau a Parlament