Acte de nomenament com a Col·legiat d'Honor del Col·legi de Periodistes

 

Llegir a la web del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Xavier Rius Sant va néixer a Barcelona l'any 1959, però ja fa molts anys que viu a Moià on està vinculat a diferents entitats del poble. Ha treballat durant 32 anys a l'ensenyament com a mestre i professor de geografia i història. S'ha especialitzat en el seguiment de conflictes internacionals com els dels Balcans i el món àrab i també en la ultradreta i ha publicat desenes d'articles d'anàlisi, informació i opinió en diversos mitjans de comunicació.

Entre d'altres, hem pogut llegir els seus articles a El Periódico, el Triangle, el Punt avui, Nació Digital, La Vanguardia o el País. També ha col·laborat en programes televisius i radiofònics. A més, també ha escrit 9 llibres i és coautor d'alguns més. L'últim que ha escrit és 'Aliança Catalana: els nostres ultres', en el qual analitza la biografia de Sílvia Orriols i els motius que han propiciat l'ascens de la seva formació en el panorama polític català.  

Xavier Rius Sant ha estat distingit per aquesta àmplia trajectòria. “Creiem que és una persona que ens aportarà molt valor com a col·lectiu i és una veu autoritzada per parlar de qüestions que ens interpel·len directament als periodistes” ha subratllat, en l'acte de reconeixement, la presidenta de la demarcació Catalunya Central, Mar Martí.

En la seva intervenció, el periodista ha fet un detallat repàs de la seva feina des dels inicis i ha agraït “la confiança i l’estima” rebudes per part del Col·legi de Periodistes de Catalunya on ja fa molt temps que col·labora en actes i jornades.

Reconeixement honorífic

El títol de col·legiat d'honor és un reconeixement honorífic que no implica obligacions addicionals, però permet als distingits seguir vinculats a la institució i gaudir dels seus serveis. Amb aquest gest, el Col·legi reafirma la seva voluntat de reconèixer trajectòries que enriqueixen el periodisme català i de posar en valor professionals que, com Xavier Rius Sant, combinen rigor, experiència i sensibilitat social.

Text de informació publicada a la web del Col·legi de Periodistes sobre l'acte d'avui dimarts 30 de setembre

Avui us obrim les portes no només pels vostres mèrits professionals, sinó també pel desig que heu mostrat de formar part d’aquesta casa”, ha remarcat el degà Joan Maria Morros en iniciar la cerimònia.

Els nous col·legiats han estat proposats des de les diferents demarcacions del Col·legi amb la voluntat d’abarcar tot el país i reconèixer camins professionals diversos i plurals. Des de la Catalunya Central, Xavier Rius Sant ha estat distingit per la seva trajectòria analitzant conflictes internacionals, migracions, terrorisme i extrema dreta i col·laborant amb molts mitjans de comunicació. “Ens ha aportat reflexions valuosíssimes sobre els discursos d’odi i molts altres temes”, ha subratllat la presidenta de la demarcació, Mar Martí. En la seva intervenció, Rius Sant ha agraït la confiança i l’estima rebudes per part del Col·legi on ja fa molt temps que col·labora en actes i jornades.

A les Terres de l’Ebre, el reconeixement ha estat per a Fernando Garcia Talarn, figura de referència en el món de la comunicació, la ràdio i dels esports a la Ràpita. El president de la demarcació, Josep Baubí, l’ha descrit com “una persona que ho és tot en l’àmbit de la comunicació a les Terres de l’Ebre”. Emocionat, Talarn ha agraït l’homenatge i ha reconegut que aquesta professió ha estat i és el seu motor vital.

La demarcació de Girona ha honorat a Josep Bosch Grau, periodista que va començar a l’Agència EFE i que posteriorment va exercir com a cap de premsa de l’Organització Mundial del Comerç. “Un periodista amb una carrera sòlida i llarga. Un enamorat de l’ofici”, ha explicat el president de la demarcació de Girona, Jordi Grau. Bosch ha rebut la distinció amb orgull, subratllant que després de quatre dècades vivint a l’estranger, aquest reconeixement “és com tornar a casa i que per fi abandona l'etiqueta d'outsider”.

Finalment, Barcelona ha proposat a Maria Glòria Farrés i Ramón, reconeguda per la seva tasca incansable a la ràdio local. “Mai havia imaginat rebre un homenatge així”, ha admès, dedicant-lo a totes aquelles dones de la seva generació que, malgrat l’entrega i la il·lusió, sovint van veure com els mancava el reconeixement merescut.

“Benvinguts a la Casa dels Periodistes, que avui és més vostra que mai”, ha conclòs el degà Joan Maria Morros. Amb aquestes incorporacions, el Col·legi suma 24 col·legiats d’honor, que enriqueixen tant la institució com l’ofici. El nomenament, de caràcter honorífic, no comporta cap obligació addicional, però permet als distingits participar en la vida col·legial i accedir als serveis de la institució.

Xavier Rius Sant, Josep Bosch Grau, M Glòria Farrés i Fernando García Talarn  

El degà Joan M Morros, jo i Mar Martí, presidenta de la demarcació del Col·legi de Periodistes de  la Catalunya Central 

Ressenya de Joan Esculies a La Vanguardai sobre el meu llibre "Aliança Catalana. Els nostres ultres"

Entendre als ultres-catalanistes.

Xavier Rius Sant analitza el fenòmen de l'Aliança Catalana de Sílvia Orriols

 Joan Esculies, La Vanguardia, Cultura/ Llibres, 27 de setembre de 2025

No hacen falta encuestas, solo aguzar el oído entre conocidos y saludados para tener la certeza de que, si no hay un vuelco de última hora, el partido de Sílvia Orriols crecerá en las próximas elecciones municipales y obtendrá más representación en el Parlament de Catalunya. Xavier Rius Sant (Barcelona, 1959) aborda el fenómeno en Aliança Catalana: els nostres ultres presentando la evolución histórica del espacio político ultracatalanista del que surge la formación.

El ensayo del periodista, conocedor del mundo árabe, y autor de numerosos artículos sobre la ultraderecha y libros sobre Vox, ofrece coordenadas para comprender su auge y las limitaciones inmediatas a las que el partido se enfrentará para expandirse. En la obra de Rius Sant sobrevuela la idea de que en la base de la creación de Aliança hay una falla. El hecho de que por la miopía de la izquierda se quisiera culpabilizar a la sociedad ripollense y catalana de una pretendida inadaptación de los asesinos del 17-A, en vez de circunscribir la culpabilidad a los que cometieron los atentados. Aquello que no se resuelve bien, por tanto, deriva en respuestas inesperadas. Eso, junto al fracaso del proceso independentista, dieron lugar a Aliança.

Otro aspecto interesante del ensayo es que el mundo ultracatalanista es muy pequeño y está lleno (como cualquier otro), de figuras con filias y fobias mutuas que se conocen vida y milagros. Para crecer Aliança tendrá que superar este factor y el arribismo de los interesados, y eso le generará distorsiones internas que ya existen, pero no se han amplificado. La mucha información que aporta el periodista ya hace prever las futuras crisis de crecimiento –como en Vox–. La incógnita es si las superará o no, como Plataforma per Catalunya.

El trabajo de Rius Sant evidencia que el gran referente de Orriols es Daniel Cardona. El separatista de los años veinte y treinta era una figura marginal aunque se confunda la cantidad de artículos que publicó en revistas de poca circulación con su importancia real. Pero representa el independentismo puro, que no renunció a la idea de la República catalana en 1931 a cambio de la Generalitat, como hizo Francesc Macià, el verdadero dirigente de masas. Orriols entiende que lo que vino después fue un camino erróneo y que habría que injertar la Catalunya de hoy en aquel punto para corregirlo. 

Aliança plantea cuestiones incómodas como el velo islámico mientras Orriols toma posesión del acta de concejal en Ripoll jurando las constituciones catalanas de 1714. Rius Sants plantea una pregunta pertinente. ¿Si Georgia Meloni y Marine le Pen han tenido que romper con sus ideas juveniles –el fascismo mussoliniano y el Frente Nacional – para hacer crecer sus formaciones, será capaz Orriols de dejar de mirar el presente con gafas del pasado para hacer lo mismo?

Xavier Rius Sant Aliança Catalana: els nostres ultres Icària 279 páginas 22 euros

                       

EL ASCENSO DE ALIANÇA y VOX. Analitzo en La vanguardia la ecuesta de que augura un subida de 2 a 19 escaños a Aliança

 

Xavier Rius Sant, La Vanguardia 24 de septiembre de 2025

La encuesta publicada por La Vanguardia que pronostica un espectacular ascenso de Aliança Catalana, que pasaría de dos a diecinueve escaños, y una subida de Vox que pasaría de once a dieciséis, confirma la tendencia de lo que ha ocurrido los últimos años en muchos otros estados de la Unión Europea en los que ha ultraderecha euroescéptica y xenófoba ha ascendido vertiginosamente llegando a gobernar en algunos países. 

Si Vox dio el salto a partir de las elecciones andaluzas de diciembre de 2018, para consolidarse en noviembre de 2019 como la tercera fuerza política, no fue por clamar contra la inmigración, ni por manifestarse contra el aborto, sino por sus acción judicial contra el procés ganando un protagonismo y cuota televisiva que tuvo su momento más álgido ejerciendo la acusación en el Tribunal Supremo. 

Aliança en cambio, que surgió de la candidatura local encabezada por Sílvia Orriols en 2019, recogió el malestar de parte de la ciudadanía de Ripoll tras los atentados perpetrados por unos jóvenes de origen marroquí a los que se consideraba integrados. La gestión que se hizo tras los mismos con el acto de repulsa en Ripoll en el que intervino la hermana de dos miembros de la célula, en el que se dio la percepción que Ripoll mostraba más su solidaridad con las familias de los terroristas que con las propias víctimas, supo ser rentabilizado por Orriols. Después Junts se equivocó permitiendo que se hiciera con la alcaldía y le dio una visibilidad que le abrió la puerta al Parlament.

Pasado el procés Vox necesita agitar el miedo a la inmigración que guste o no seguirá llegando y asentándose con o sin papeles dada la caída de la natalidad. Y las expulsiones masivas que proponen Abascal y Orriols son inviables técnica y jurídicamente como le ha ocurrido a Meloni en Italia. Aliança en cambio todavía puede crecer mucho a costa del procés, argumentando la supuesta cobardía de sus líderes y como voto de castigo a Junts, ERC y la CUP. 

Es de la autocensura que impone el 'wokismo' de dónde se alimenta la ultraderecha, más allá del miedo a la inmigración

Pero si las dos ultraderechas crecen y se ganan la simpatía de muchos jóvenes es también porque solo la ultraderecha monopoliza el rechazo a otras cuestiones como ciertos discursos de género que muchos jóvenes varones sienten que les criminaliza injustamente, al entender que debería calificarse sencillamente violencia machista lo que ahora se denomina violencia de género, o muchas chicas y mujeres que discrepan de determinados aspectos de la ley Trans, y si lo expresan en voz alta son censuradas o canceladas. 

Hace unos días La Vanguardia entrevistaba al corresponsal de guerra y escritor David Rieff, nada sospechoso de simpatizar con la ultraderecha con motivo de su último libro relativo a la ortodoxia moralista, en el que afirmaba que “El wokismo es una guerra contra la gran cultura europea”. Rieff, como también lo hacen tres mujeres de origen marroquí crecidas en Catalunya, Mimunt Hamido, Najat el Hachmi o Hanan Serrouk, lamentan que la izquierda calle o sea cómplice de la islamización y la pérdida de libertades que padecen las hijas de inmigrantes musulmanes, creándose lo que denominan “contracomunidades”. 

Lamentan que las izquierdas defiendan que casi todos podamos ser bisexuales o transexuales, pero callan ante la persecución que sufren por parte de su entorno aquellas mujeres hijas de musulmanes que en Europa, por ejemplo, osen mantener una relación con un no musulmán, o a expresar en público que han abandonado el islam. 

Rieff explica que el “wokismo” con la cancelación y criminalización de ciertos debates, ha sustituido la política tradicional, impidiendo que se pueda hablar de todo. Y es de esta autocensura que crece, de dónde se alimenta la ultraderecha, más allá del miedo a la inmigración o del “España se rompe” o “España nos mata” del que se han nutrido y se nutren Vox y Aliança.

Leer el artículo en La Vanguardia

Torna el Districte 11

 

El passat dilluns l’alcalde Jaume Collboni, acompanyat de l’ambaixador de Palestina a Espanya, Husni Abdel Wahed, va presentar la creació del nou Districte 11 de l’ajuntament de Barcelona que, amb un pressupost inicial d’un milió i mig d’euros, treballarà per la reconstrucció de les ciutats de Palestina. Recupera així el nom de la iniciativa creada per Pasqual Maragall el 1995, que tenint Barcelona deu districtes incorporava la ciutat germana de Sarajevo, que el 1984 havia estat seu dels Jocs Olímpic d’Hivern, com a districte 11 de Barcelona. Una iniciativa que va tenir el suport de tots els grups municipals, acompanyant el cap de l’oposició, Miquel Roca, a Maragall en un dels primers viatges a la ciutat que havia patit tres anys de setge.

Aquell primer Districte 11 va obrir una seu a Sarajevo, dirigint l’oficina primer el periodista Carles Bosch i després el també periodista Eric Hauck, sent el funcionari municipal Manel Vila, el seu gerent. I Barcelona amb el suport d’altres institucions espanyoles i internacionals com el Comitè Olímpic Internacional va reconstruir el barri olímpic de Mojmilo, el pavelló olímpic de Zetra i va servir de base logística des de la que van poder treballar altres ajuntaments, entitats i ONG catalanes i espanyoles en altres projectes humanitaris. Amb Joan Clos ja com alcalde, va liderar el 1999 l’ajuda als refugiats de Kosovo, obrint també una oficina a Pristina que va estar operativa més d’un any.

Ara bé, Joan Clos va perdre el seu interès en la iniciativa, desapareixent com a tal Districte 11 que va canviar de nom passant a ser reconvertit en Barcelona Solidària. Tot i això, l’Alt Representant de Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana, i el mateix Secretari General de l’ONU, Kofi Annan, cada cop que anaven a Bòsnia o abordaven la seva reconstrucció es referien al que havia fet Barcelona amb Districte 11 com a exemple, i van haver-hi intents contradictoris des del mateix ajuntament de Barcelona de recuperar l’empenta i el nom. Una de les accions que es va fer sota el paraigües de Barcelona Solidària i el Pla Municipal de Cooperació va ser l’agermanament amb les ciutat de Tel Aviv i Gaza, assumint Barcelona la construcció el 2004 del Parc de la Pau a Gaza, inaugurat el 2005 que quatre anys després seria totalment destruït per Israel en una de les seves ofensives.

En l’actual context del genocidi que està patint la franja i l’increment dels atacs i l’ampliació d’assentaments a Cisjordània, Jaume Collboni fa un mes havia de visitar les ciutats de Betlem i Ramallah, convidat pels seus alcaldes. Visita que no va poder fer en negar Israel el visat d’entrada. I des dels camps de refugiats palestins de Jordània, acompanyat de la regidora Maria Eugènia Gay, anuncià que Barcelona tornaria a crear un onzè districte des del que es gestionaria la solidaritat amb Palestina. Projecte que efectivament es va presentar dilluns en l’acte solemne al Saló de Cent en el que anuncià que la regidora Maria Eugènia Gay en seria la responsable i l’ara ja jubilat Manel Vila seria el president del Consell Assessor del Districte 11.

Benvingut sigui aquest projecte de reconstrucció a Gaza i Cisjordània. Però més enllà dels dubtes del grup de Junts sobre si donar-hi suport -el regidor Jordi Martí, va abandonar l’acte de dilluns mentre parlava l’ambaixador palestí evitant aplaudir-lo i unir-se a la foto final- i l’evident oposició de Vox i potser també del PP que no hi van assistir, el projecte pot trobar molts entrebancs en ser totalment diferent la situació de la Bòsnia de 1996 de la de la Palestina de 2025. D’entrada a Bòsnia les autoritats sèrbies van acceptar que l’ONU, l’OTAN i la Unió Europea jugués un paper determinant amb un Alt Representant reconegut per tothom i uns cascos blaus desplegats. Però ara, no només no s’ha acabat la guerra de destrucció i desplaçament de població a Gaza sinó que Israel està expandint els assentaments a Cisjordània, mentre l’exèrcit i els colons maten cada dia ciutadans desarmats i els cremen les cases.

I no perdonant Netanyahu que Espanya hagi liderat la nova onada de reconeixements internacionals de Palestina i que des de Barcelona sortís la Flotilla, està per veure si l’actual govern de l’estat jueu permetrà o no la presencia de funcionaris i cooperants de Barcelona. Evidentment sí que Barcelona podrà ajudar als refugiats palestins dels camps de Jordània i el Líban. Però reconstruir Gaza o Cisjordània in situ com ho va fer a la devastada Sarajevo, potser a curt termini no serà possible.

Leer en castellano en El Triangle

Husni Abdel Wahed, ambaixador de l'Estat de Palestina a Espanya

Jaume Collboni amb Manel Vila

M Eugènia Gay, Jaume Collboni i Husni Abdel Wahed

El Col·legi de Periodistes de Catalunya em nomena "col·legiat d'honor". L'acte es farà el dimarts 30 de setembre al migdia

 

El Col·legi de Periodistes de Catalunya incorporarà quatre nous col·legiats d’honor en un acte que se celebrarà el pròxim dimarts 30 de setembre, a les 12.00h, a la seu de Barcelona del Col·legi. La Junta de Govern vol distingir i reconèixer així la trajectòria i la contribució de quatre professionals que han deixat una empremta significativa en l’ofici.

Els homenatjats són Maria Glòria Farrés i Ramon, Josep Bosch Grau, Xavier Rius Sant i Fernando García Talarn. Amb aquest nomenament, el Col·legi vol posar en valor la diversitat de perfils i especialitzacions que configuren la professió i que contribueixen a reforçar el paper del periodisme com a servei públic i eina de cohesió social.

La trajectòria de cadascun dels nous col·legiats d’honor és àmplia i reconeguda: Farrés és una veu històrica de la ràdio i del radioteatre; Bosch ha estat corresponsal internacional en ciutats clau i portaveu de l’Organització Mundial del Comerç; Rius Sant s’ha especialitzat en conflictes, immigració i ultradreta i García és una veu referent en la comunicació local i esportiva a les Terres de l’Ebre.

Aquest nomenament té un caràcter honorífic i no comporta cap obligació addicional, però permet als distingits continuar participant en la vida col·legial i accedir als serveis de la institució. El Col·legi manté així la voluntat de reconèixer trajectòries que representen la pluralitat i la seva contribució al periodisme català.

En la darrera edició, el 2024, van rebre la mateixa distinció Toni Clapés, Rosa Matas, Lluïsa Bertomeu, Miquel Ruiz, Hèctor Aranda i Toni Orensanz

Llegir informació a la web del Col·legi de Periodistes

Parlo a la Tarda de Catalunya Ràdio sobre la reunió del grup Patriotas que celebra Vox a Vistalegre

 

Escolta entrevista a La Tarda de Catalunya Ràdio a partir del minut 7,30 

ACUSAR ISRAEL DE GENOCIDI NO ÉS NI ANTISEMITISME NI ANTISIONISME. Ho explico al Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle 7 de setembre de 2025

Des de 1996 he escrit dotzenes d’articles a diaris, sobretot a  El País i l’Avui i també a revistes i al meu blog sobre els delictes d’incitació o justificació del genocidi, negació de l’Holocaust i promoure la rehabilitació de règims que van cometre genocidis. Delictes tipificats des de 1995 als articles 510 i 607 del Codi Penal, que després de sentències dels tribunals Suprem i Constitucional sobre els casos de les llibreries Europa i Kalki de Barcelona, fent prevaldre la llibertat d’expressió, van tombar parcialment el redactat d’aquests articles que van haver de ser reformulats l’any 2015 amb un nou redactat. Redactat que aviat haurà de tornar a passar la revisió per part del Tribunal Constitucional després de la nova condemna de presó imposada per l’Audiència de Barcelona ara fa un any a l’editor neonazi, Pedro Varela.

El primer article sobre la qüestió el vaig publicar a El País 14 de desembre de 1996 quan els Mossos d’Esquadra van escorcollar la llibreria. Procés que va portar al judici que es va celebrar, el el 16 d'octubre de 1998, al qual vaig assistir i en el que juntament amb SOS Racisme feien d’acusació particular diverses associacions jueves a les que acompanyava Simon Samuel, president del Centre Wiesenthal a Europa. La sentència va condemnar per primera vegada al propietari de la llibreria Europa, Pedro Varela, que la va recórrer al Constitucional que finalment li donaria parcialment la raó argumentant que negar l’Holocaust era legítim ja prevalia la llibertat d’expressió i el dret a interpretar la història. Sobre aquella patacada del Constitucional que contradeia el que s’estava regulant a la resta d’estats de la Unió, també vaig escriure diversos articles en els que abordava la qüestió des d’un punt de vista jurídic. Un d’aquests articles, el titulat “Odio racial con impunidad" el vaig publicar a El País el 8 de març de 2008, era molt crític amb la sentència. I va motivar que poc després ho parlés personalment amb el vicepresident del Tribunal Constitucional que havia estat ponent de la sentència, que m’argumentà de nou la llibertat d’expressió.

El maig de 2009 vaig assistir als actes de commemoració de l’alliberament del camp de Mauthausen en un viatge de quatre dies en el que també hi eren persones destacades de la comunitat jueva catalana, com Jaime Vándor, un dels de 5.200 jueus hongaresos salvats de Holocaust de la Creu Fletxada i les SS a Hongria l’any 1944, gràcies a l’actuació del diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i de l’italià Giorgio Perlasca. Vándor m’explicà el seu periple i sobre ell vaig publicar un emotiu article amb motiu de la seva mort el 21 de març de 2014 al Periódico, republicat a diverses webs de comunitats jueves. També venia amb el grup o delegació catalana a Mauthausen el publicista jueu Lluís Bassat amb qui vaig conversar llargament i m’explicà la història de la seva família sefardita, part de la qual va ser víctima de la Shoà o Holocaust.

Pel seguiment que vaig fer sobre la qüestió, l’any 2013 vaig rebre de diversos diputats i de la mateixa Fiscalia els esborranys de nou articulat que estudiava el Ministeri de Justícia en els que, recollint una directiva europea, instava a penalitzar la negació de l’Holocaust dels sis milions de jueus, i evitar que prosperessin els recursos de futurs condemnats que al·legarien de nou el dret a la llibertat d’expressió. I un dels esborranys que va estar a punt d’aprovar el Consell de Ministres per remetre a les Corts, tipificava com a delicte la negació d’actes perpetrats des de la Segona Guerra Mundial i que tribunals internacionals com el de Nuremberg i altres posteriors com els específics per les guerres de l’antiga Iugoslàvia, Rwanda i la nova Cort Penal Internacional qualifiquessin els fets com a genocidi. Si aquell redactat hagués prosperat seria delicte avui a Espanya negar l’Holocaust jueu i el genocidi perpetrat per les milícies sèrbies a Srebrenica el 1995, però no el dels armenis de començaments del Segle XX. Finalment però, el redactat aprovat va ometre aquest tall històric i castiga genèricament “aquells que públicament neguin, trivialitzin o enalteixin delictes de genocidi i lesa humanitat o contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat, o enalteixin els seus autors quan s’haguessin comès contra un grup o un part del mateix”.

Aquesta passada setmana l’Associació Internacional d’Experts en Genocidi (IAGS) va anunciar que la conducta d’Israel a Gaza compleix la definició legal establerta a la convenció de l’ONU sobre el genocidi, detallant una sèrie d’accions empreses per Israel durant la guerra de 22 mesos que l’associació reconeix com a constitutives de genocidi, crims de guerra i crims de lesa humanitat. La IAGS és l’associació professional d’experts en genocidi més gran del món i inclou nombrosos especialistes en l’Holocaust perpetrat pels nazis contra jueus, gitanos i homosexuals.

He defensat reiteradament que l’Holocaust sí que va existir i que negar-ho o minimitzar-lo ha de tenir persecució penal, i em dol que per posicionar-me primer contra la negativa d’Israel a desenvolupar els Acords d’Oslo i permetre la creació d’un estat palestí viable, per rebutjar l’expansió del assentaments, i qualificar ara de genocidi el que fa Israel a Gaza, com he escrit diverses vegades a EL TRIANGLE, des d’entitats de l’anomenada Comunitat Jueva de Catalunya i associacions catalanes d’amics d’Israel, se m’acusi d’antisemita, ignorant i filonazi.

Aquest anys per posicionar-me contra els grups ultres neonazis he rebut tota mena d’amenaces, pintades i piulades dient-me diverses vegades “jueu i maricón”. Fins i tot un cop em vaig trobar una bala entre el capó i el parabrises del meu cotxe, que evidentment no hi va arribar volant com les fulles dels arbres que s’hi posen. Res d’això m’espanta. Però em dol aquesta manca d’autocrítica de les entitats jueves i pro Israel de Catalunya.

A Israel hi ha veus minoritàries però importants, com la de l’ex president del Parlament, Avraham Burg, entrevistat fa uns dies per TV3, que diu que s’ha de portar a un Tribunal Internacional els actuals líders del país pels crims de guerra que estan cometent. I també a Catalunya hi ha ovelles negres jueves que es manifesten contra la política criminal d’Israel. Però les entitats jueves que s’atribueixen la representació dels jueus catalans i les associacions catalanes amigues d’Israel no només continuen negant que el que es fa avui a Gaza és molt semblant al que feien les SS al gueto de Varsòvia o la Creu Fletxada a Hongria. No qüestionen que “Obrir les portes de l’Infern a Gaza” com anunciava fa uns dies un dirigent israelià que deixava clar que no hi quedaria en peu cap casa, és un delicte de genocidi. I més enllà del mal que fan als palestins amb la fam i les bombes, no s’adonen que amb això només aconseguiran més odi i motius per noves venjances. I els que executen o aplaudeixen els crims que Ben Gvir i Netanyahu dissenyen son corresponsables del genocidi i d’un odi cap a Israel que creixerà i perdurarà durant generacions.

Leer en castellano en  El Triangle  

                                 

En Mauthausen en mayo de 2009

Entrevista al digital El Crític sobre Aliança Catalana

 

Clica per anar a la web del Crític

Xavier Rius Sant: “En les municipals del 2027, Aliança Catalana es vol presentar en

200 llocs: volen l’eix transversal de Figueres a Vic i Lleida”

Pablo Castaño

Al llibre expliques la biografia política de Sílvia Orriols. Quins són els seus referents

principals en la història política de Catalunya?

Sílvia Orriols i David Subirana, la seva exparella, havien estat a Esquerra Republicana, però no hi

van durar gaire. Orriols em va dir que volia entrar a Maulets, però a Ripoll no n’hi havia. En les

eleccions europees del 2004, va a la llista d’Estat Català, on hi ha dues faccions. Ella creu que hi

mana la facció comunista i plega, i crea el col·lectiu Els Intransigents. El seu referent principal és

Daniel Cardona, que durant la Guerra Civil crea Nosaltres Sols i Bandera Negra. Li deien

“l’Irlandès” perquè volia imitar el Sinn Féin. Orriols el té venerat, diu que ell mai va defallir, quan,

després del 14 d’abril del 1931, Francesc Macià es fa enrere i ubica la Generalitat dins de la

República Espanyola. Orriols pensa que Carles Puigdemont, quan ho teníem a tocar, va fer el mateix.

Un altre referent és mossèn Armengol, el capellà de Berga, que va dir que hem estat solidaris fins i

tot amb els palestins.

I els seus referents internacionals?

Jordi Aragonès diu que el seu referent és Steve Bannon i els ultraliberals trumpistes. En l’àmbit

europeu tenien com a referent Marine Le Pen, però no podia ser perquè va dir que Puigdemont és

un delinqüent i que, quan ells governessin, l’extradirien. A més, Louis Aliot, l’exparella de Le Pen, va

retallar les subvencions del català a l’escola i va restringir les fogueres de Sant Joan. Giorgia Meloni

tampoc, perquè és molt “que Dios te bendiga, aborto cero”. Orriols no està d’acord amb el discurs de

Vox i de Meloni de la “cultura de la muerte”. Els referents són sobretot Geert Wilders i Alternativa

per a Alemanya.

“Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que votants i càrrecs públics estan

enlluernats per l’Orriols”

Què ha fet Orriols com a alcaldessa?

El primer any tot era continuista. Entra el juny del 2023 i el gener del 2024 prorroga pressupostos.

Són un grup sense experiència. Però a l’oposició no hauria pogut fer la tempesta mediàtica que va

fer. Dona ordres de no empadronar , el delegat del Govern i la consellera li diuen que ho ha de fer i,

al cap de tres mesos, empadrona tothom. No podien aplicar les seves polítiques; tot el que deia de

retallar ajuts socials no pots fer-ho a l’Ajuntament. Però el fet que surti a la tele dient que no

empadronen a tothom i que aquí no hi cap tothom li dona rellevància mediàtica. O els tuits, com el

que va fer dient que la Policia Municipal havia identificat una persona magrebina, i que, després de

comprovar que no tenia papers, se la va conduir a la Policia Nacional, que en va iniciar l’expedient

d’expulsió.

Ella volia la moció de censura: que em facin fora, faig la víctima, em dedico al Parlament i a fer

comarques i d’aquí a dos anys tornaré amb majoria absoluta, com Xavier García Albiol. Perden la

moció i s’obre el mes per trobar un candidat alternatiu. Al final, Junts es fa enrere i, per tant, els

pressupostos queden aprovats.

Com ha influït l’ascens d’Aliança Catalana en Junts i en l’independentisme en general?

A Orriols l’està votant gent de tot arreu, perquè hi ha molt independentista emprenyat. També gent

de la CUP, d’ERC, gent que no votava o podia votar altres partits, però a qui més mal farà és a Junts.

Quan tu sents Oriol Junqueras dient que la independència la farem, però l’hem de fer bé, o que s’ha

de votar Puigdemont perquè torni el president… no hi ha autocrítica. No tenien forces per fer la

independència, no hi havia suports internacionals, l’enemic no era idiota i els jutges no perdonen

res. pensa que són uns “cantamanyanes” i, en canvi, l’Orriols fa aquell discurs curt i clar.

A Esquerra van perduts. Junts es fa enrere en la moció per una estratègia equivocada. Per por de

perdre vots, la legitimen. Amb el tema del padró, que no es pot empadronar tothom, no van firmar el

manifest. Més que les paraules, Junts agafa la música d’Orriols. Llavors la legitimes; és un error que

ha passat sempre. Junts té molta por de perdre vots, perquè veu que molts votants i molts càrrecs

públics estan enlluernats per l’Orriols. Si els partits centrals legitimen el seu discurs, els donen la

raó.

“Intenten recollir independentistes emprenyats, barrejant la immigració amb el turisme:

aquest sentiment de pèrdua d’identitat”

En una entrevista del 2023 al diari El 9 Nou que cites al llibre, Orriols afirma que, amb el

cordó sanitari, l’oposició li va fer la campanya que la va portar a l’alcaldia de Ripoll. Què

opines de l’estratègia del cordó sanitari al Parlament?

Josep Rull em va dir que només li havia tallat la paraula dues vegades. El problema és que, encara

que el canal 3/24 no faci un directe , després ella ho penja a TikTok o a Twitter i té 160.000 visites.

Junts es va saltar el cordó sanitari en el debat de política general, perquè es va abstenir en la moció

d’Aliança que demanava reactivar la declaració unilateral d’independència. El cordó sanitari no

funciona; a la llarga és contraproduent perquè els victimitza. Si plantegen un tema de sentit comú,

que no és sobre els migrants, com ara que aquest aire condicionat s’ha de canviar perquè fa soroll a

l’escola o propostes per fer al parc infantil… aïllar-los crec que és un error.

Com es relacionen Aliança Catalana i Vox?

Tenen molt bona relació. Són al pis de sota del Parlament: el PP, Aliança i Vox comparteixen parets,

lavabo i impressores. Joan Garriga (Vox) em va dir: “Jo pagava un servei de premsa diari; no sabíem

que hi havia un servei de premsa del Parlament perquè ningú ens ho havia dit. Llavors jo a la Sílvia

la vaig ajudar: escolta, que el servei de premsa és gratis; no volia que li fessin el mateix que a mi”.

Comparteixen el tema de la immigració i l’assetjament a les carpes; això els ha unit. Aliança vota

mocions de Vox si les tradueix al català; moltes vegades s’hi han abstingut perquè estan en un

“idioma estranger”.

Com expliques al llibre, els estatuts d’AC la defineixen com “un partit nacionalista que

dedica la seva activitat a aconseguir un estat independent per a la Nació Catalana”. Què és

més important per al partit avui, l’independentisme o l’agenda antiimmigració?

És més la immigració que la independència. És recollir independentistes emprenyats. És barrejar la

immigració amb el tema dels turistes, els expats, aquest sentiment que Catalunya es mor amb tanta

gent de fora, aquest sentiment de pèrdua d’identitat.

Quina perspectiva de creixement té Aliança Catalana?

En les municipals del 2027, han de fer la gran crescuda. El 2023 van fer només tres llistes (Ripoll,

Manlleu i Ribera d’Ondara) i van obtenir 8 regidors. Abans de les eleccions al Parlament, no van

enviar les butlletes a casa perquè no tenien diners. Si les haguessin enviat… Es van quedar a 2.800

vots del 3% a Barcelona, i amb el 3% hagués aconseguit dos o tres diputats per aquesta circunscripció. Ara es volen presentar en uns 200 llocs. Volen l’eix transversal, des de Figueres, Girona

i Banyoles fins a Vic. Per a això necessites una gran feina, perquè no et passi com a la Plataforma

per Catalunya, que el candidat sigui el friqui del poble. Si fan més de 200 llistes, totes no les podran

controlar. Per crear els grups territorials, necessitaven la lideressa disponible, per poder anar a

parlar amb la gent. Per això volien la moció de censura. Orriols ho decideix tot. Si mires els estatuts

d’Aliança Catalana, el Consell de Govern són 14 persones, amb 7 presidentes de vegueria que no

existeixen. No hi ha vicepresident ni secretari general. Per fer les llistes, ho voldrà controlar ella.

Més enllà de l’agenda antiimmigració i la independència, què defensa en la pràctica Aliança Catalana?

Als 33 punts de la campanya del 2024 no hi apareixia ni sortir de la Unió Europea ni l’oposició a

l’Agenda 2030; no tenien programa. Cardona deia “no som de dreta ni d’esquerra, som catalanistes,

fem la independència, després ja ens barallarem”. Però al programa econòmic s’hi ha posat molta

cosa provinent de Jordi Aragonès, que és totalment trumpista. Hi ha gent dins del partit que no hi

està d’acord. Com passa amb el suport incondicional a Netanyahu, els tuits que fan, els palestins són

el diable, han de marxar… Hi ha gent dins del partit que no ho veu així, però callen.

Al llibre dediques un capítol a explicar com 8TV va donar un espai a Orriols que li va permetre fer-se coneguda. 

Com valores l’actitud dels grans mitjans de comunicació envers Sílvia Orriols i Aliança Catalana?

TV3 els ignora bastant, però l’han hagut d’entrevistar. Com que és un partit parlamentari, els

mitjans públics han de donar compte del que fa, no li poden fer boicot ni cordó sanitari. Més que

mitjans, són personatges. Per exemple, Rubèn Novoa, del mitjà digital X Catalunya, és l’únic que els

pregunta a les rodes de premsa al Parlament. La resta dels mitjans l’ignoren totalment, però és

irrellevant, perquè el que li dona força són els vídeos a YouTube o en altres xarxes.