ANGLADA ES TORNA A REUNIR A MADRID AMB DIFERENTS MILITANTS ULTRES I ES PLANTEJA ESTENDRE "SOMOS IDENTITARIOS" A NIVELL ESPANYOL. Nega que dimecres hagi hagut de declarar en un judici a Madrid, tal com va dir en el sopar de nadal de l'Ajuntament de Vic, en el que va anunciar que se saltaria un Ple per primera vegada en 14 anys.

 Imatge del l'acte sopar amb Anglada de dimecres al vespre 

Josep Anglada, acompanyat de Jordi Barba, ha estat tres dies aquesta setmana a Madrid per continuar els contactes amb grups i persones de l'àmbit ultra. Contactes que ja va iniciar a Madrid el passat mes d'agost de cara a una possible implantació del seu partit, SOM Identitaris, a nivell estatal o per sumar-se a un hipotètic nou projecte ultra espanyol. De fet els dos principals referents polítics de l'àmbit ultra a Madrid, "La España en Marcha", ja no existeix, i el Partido X La Libertad de José M Ruiz Puerta, després del fracàs a les muncipals de 2015, s'ha integrat gairebé sense militants a la confluència de "RESPETO" amb PxC i España2000, liderada ara pel regidor d'Alcalá, Rafa Ripoll.

A causa d'aquest viatge, el regidor vigatà dimecres es va absentar per primera vegada en 14 anys d'un Ple Municipal de Vic, fet que va generar especulacions sobre els motius de la seva absència, donat que en el dinar de Nadal de regidors vigatans del mes passat, va dir a altres membres del consistori, que no podria assistir al Ple de d'11 de gener, donat que aquell dia tenia un judici a Madrid per unes declaracions seves. Jo li vaig preguntar a Anglada si havia posat les reunions a Madrid aquests dies, coincidint amb que hi havia d'anar-hi per assistir a a aquest judici, i em respongué que va dir que tenia el judici "per dir alguna cosa", però que realment no en tenia cap. L'absència d'Anglada al Ple de dimecres va ser tuitejat i comentat durant el Ple per la CUP, Unitat contra el Feixisme i el Racisme i altres persones.   

Entre les diferent reunions que ha mantingut Anglada aquets tres dies, destaca les que va tenir amb Eduardo Núñez, president de l'Asociación Cultural de Amigos de Leon Degrelle, que ja va participar des del seu inici, el 2011, al projecte de Plataforma X La Libertad y Partido X La Libertad, del que es distanciaria, i Fernando Martínez García, autor d'un llibre en el que es nega la imparcialitat de Tribunal de Nüremberg que va condemnar als caps del Tercer Reich. Fernándo Martínez fa dos i tres anys va participar al projecte, ara fracassat de La España en Marcha. També s'ha reunit amb David Junco -defensor del concepte d'esquerra nacional-, i amb Manuel Leal de l'antic partit Madrid Habitable i Iniciativa Habitable,  i va ser entrevistat pel falangista, Nacho Larrea, de La Hora del Café, de Radio Patriotas. No va poder ser entrevistat, com en el viatge anterior, pel periodista ultra,  Javier García Isac, a Cadena Ibérica, donat que Isac ha trencat amb la cadena i està pendent de reiniciar el programa a Radio Ya. No hi ha constància que aquesta vegada s'hagi vist amb Melisa Domínguez de l'Hogar Social Madrid, a qui molts consideren com l´única persona capaç de rellançar o començar un projecte polític a Madrid de l'àmbit ultra socialpatriota.

 Vídeo de l'entrevista a L'Hora del Café

Amb Manuel Leal de l'antiga Iniciativa Habitable.

Segons el comunicat fet per Anglada, "considera  “molt positiva” aquesta nova estada a Madrid" i trobat a “gent molt predisposada a involucrar-se en aquest nou projecte identitari”. Per Anglada “davant el buit que hi ha en aquest moments en l’espai social-identitari, SOMI s’està convertint amb l’esperança i la il·lusió de molta gent” i creu que “un dels objectius a curt termini serà  fer la presentació oficial de Somos Identitarios a la ciutat de Madrid”. 

Personalment, al marge que ara per ara sembla difícil una confluència entre Hogar Social Madrid, España 2000 de Rafa Ripoll (sense PxC i el que queda de PxL), i Josep Anglada, dubto que cap projecte polític ultra impulsat per persones orfes de l'àmbit falangista, franquista i neonazi, com amb les que es va reunir,  pugui tenir mínimes possibilitats d'arrelar.   

LES QUATRE GUERRES D'ERDOGAN. Publico al Punt Avui. "Pot Turquia afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? "

Xavier Rius - Periodista

 El Punt Avui, diumenge 8 de gener de 2017
(En alguna de les edicions del Punt Avui es va publicar el dia 6 de gener)   

Turquia pot afrontar dues guerres a Síria, contra enemics diferents, Estat Islàmic i les milícies kurdes del YPG, i dues guerres a l'interior contra el PKK kurd i contra EI, amb la direcció i els comandaments de l'exèrcit i serveis d'informació escapçats per la purga posterior al cop de juliol? La resposta seria que no. Però a la regió, la que va ser la primera guerra d'un encadenament de conflictes que continuen, la guerra entre l'Iraq i l'Iran, va començar després de la revolució de Khomeini, quan Saddam va creure que l'Iran, que havia depurat l'exèrcit i s'havia quedat sense pilots, no podria aguantar l'atac de l'Iraq. I la guerra acabà amb Khomeini reforçat.

La guerra de l'Iraq contra l'Iran va ser una nova manifestació de la lluita entre àrabs i perses, que ve d'abans de la lluita entre xiïtes i sunnites. I a aquesta pugna s'hi ha sumat sempre un tercer actor, Turquia i l'Imperi Otomà, que durant segles dominà el Pròxim Orient i ubicà a Istanbul el califat de tot l'islam. Però l'Imperi Otomà a la vegada tenia com enemic Rússia. Recordem que les guerres balcàniques prèvies a la Primera Guerra Mundial són fruit de la resposta russa per aconseguir una sortida al Mediterrani per Macedònia com alternativa a la restricció de pas de vaixells russos pel Bòsfor.
A la guerra de Síria hi ha confluït la pugna entre àrabs sunnites, perses xiïtes –amb aliats àrabs– i Turquia. Guerra en la qual Rússia ha intervingut tardanament per salvar el règim de l'alauita xiïta Al-Assad i guanyar influència. Inicialment Turquia donava suport als rebels per fer caure el règim. Però tal com va passar a l'Iraq, els kurds han consolidat territoris, fet que el president turc Erdogan no accepta, i més després de liquidar les negociacions amb el PKK turc.

Els EUA i els països europeus van donar suport a algunes de les milícies que lluitaven contra Al-Assad sense tenir un pla per l'endemà de la seva probable caiguda. La irrupció d'EI amb el califat feia més difícil una sortida sense el règim de Damasc, per més que l'exèrcit sirià hagi comès incomptables crims contra la població. Així les coses, amb l'aliança entre Erdogan –que vol evitar que es consolidi un Kurdistan sirià– i Rússia –que ha salvat el règim d'Al-Assad– s'ha pactat un fràgil alto el foc i unes negociacions que s'haurien de fer a Astanà, capital del Kazakhstan. Alto el foc del qual s'ha exclòs no només EI i Jabat Fatah al-Xam –antic Al-Nursa d'Al-Qaida–, sinó també, per exigència de Turquia, els grups kurds que controlen part del nord del país i les Defenses Democràtiques Sirianes –aliança d'àrabs i kurds–, que tenen el suport dels EUA. 
Ningú sap si de les negociacions d'Astanà, si es fan, en sortirà algun pla viable, ateses les diferències entre les parts i la fortalesa dels kurds, els quals Erdogan exclou. Però encara que no portin cap sortida a curt termini, resta l'element més imprevisible: Estat Islàmic, que Turquia combat després d'haver-lo deixat créixer. I ara que EI, després de l'atac de Cap d'Any a Istanbul, ha reiterat que continuarà fent atemptats, torna la pregunta d'abans: Turquia podrà aguantar quatre fronts militars i més atemptats?
Llegir al Punt Avui. 

 

MOR JOSÉ ALCUBIERRE, UN DELS ÚLTIMS SUPERVIVENTS DE MAUTHAUSEN. VA SER QUI VA PODER TREURE DEL CAMP RODETS DE FOTOS FETES PER Fc. BOIX DE LES ATROCITATS FETES PELS NAZIS, QUE VAN SERVIR DE PROVA AL TRIBUNAL DE NÚREMBERG

 (Llegir-ho a Nació Digital)
La nit de Reis va morir, als 90 anys d'edat, a la ciutat francesa d'Angulema, el barceloní José Alcubierre, supervivent del camp de concentració nazi de Mauthausen, on va passar cinc anys. Alcubierre va destacar per ser un dels presoners que va aconseguir treure del camp i amagar rodets de fotografies de les atrocitats fetes per Francesc Boix, que van servir, després, de prova de càrrec al Tribunal de Nuremberg per condemnar als líders nazis que negaven les atrocitats que dels camps.
Alcubierre al llarg de la seva vida va rebre tota mena de reconeixements, l'últim fa un  any, La Legió d'Honor francesa, però mai va ser condecorat per part de l'Estat espanyol. Mentre la salut li va permetre participava cada any, a començaments de maig acompanyant la delegació catalana i espanyola d'Amical Mauthausen, als actes de commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen, i  les vistes al camps de Gusen i Ebensee .

Vaig tenir el privilegi de parlar extensament amb ell quatre dies a Mauthausen, Gusen i Ebensee el maig de 2009. Explicava  com ell, fill d'una família aragonesa i germà del dirigent del PSUC i director general de Transports de la Generalitat, Miguel Alcubierre, va ser deportat amb el seu pare, el 1940 d'Angulema a Mauthausen, amb el comboi dels 927, en part per decisió de Serrano Suñer (el que s'ha rehabilitat a la televisió fa uns dies amb la novel·la de la periodista Nieves Herrero).
A Mauthausen hi va arribar amb només 14 anys, i va veure i viure tota mena d'atrocitats, que va detallar. I no és el mateix conèixer-les per la lectura d'un llibre, que per l'explicació de testimonis directes, com ell. Va tenir la sort de ser destinat a un camp de treball i una fàbrica a l'exterior, on rebien un tracte millor per part dels kapos i els propietaris austríacs i, més a més, de vegades, d'anada o tornada cap a Mauthausen algun veí els hi donava una patata o un tros de pa. El seu pare Miguel, en canvi, va ser destinat al camp anomenat "el Matadero" i va morir poc després.
Alcubierre, Juan Camacho, mort a l'Uruguay dos mesos després, i Paco Ortiz, mort el juliol de 2013 a Perpinyà, i altres supervivent espanyols o d'altres nacionalitats explicaven in situ com van morir tants presoners pujant carregats a l'esquena amb pedres de 25 o 40 kilos els 186 esglaons de la pedrera. Explicaren també a baix a la pedrera l'anomenat "mur dels paracaigudistes" per on presoners de trens acabats d'arribar -jueus, polonesos, iugoslaus, soldats russos, comunistes, etc...- eren llançats al buit, obligats a saltar, o empentats de vegades per una altra membre de la pròpia família que se'ls obligava -sota l'amenaça que si no ho feien moririen tots- a escollir qui havia de morir i qui restaria amb vida per treballar. També explicaven com eren obligats a ficar-se grups de soldats russos a les anomenades piscines, nits d'hivern, amb la resta de presoners contemplant-ho, fins que morien de fred.

Alcubierre va explicar diverses vegades, sempre acompanyat de la seva esposa, de vegades en petit grup i a les xerrada col·lectiva que va fer, que quan ell entrava i sortida cada dia del camp per anar a treballar, va fer, sense gaires paraules donat que no podien aturar-se, "amistat" amb la noia austríaca d'una casa de pagés per la que passaven, que sovint li donava menjar.
Dins del camp el presoner català, Francesc Boix, va ser destinat a fotografiar els presoners, les execucions, les piles cadàvers i, també visites de caps de Reich com la que va fer Heinrich Himler, que van ser utilitzades al Tribunal de Nüremberg, per tombar el que deien els acusats que no sabien res del que passava als camps. Boix revelava les fotos i feia les còpies que li demanaven els alemanys, però de tant en tant "perdia" algun rodet i el feia desaparèixer, i va demanar a José Alcubierre, a Jesús Grau i a Jacinto Cortés, que sortien cada dia del camp, que els amaguessin fora en algun lloc segur. I, dit i fet, Alcubierre va aprofitar diverses vegades el lleu contacte físic amb les mans que mantenien quan aquesta noia li donava una mica de menjar, per passa-li el rodet. 
 El maig de 1945, en fugir els soldats de les SS i els guardians del camp,  ell va anar amb altres companys a casa de la seva amiga a recuperar els rodets. Jo, tot fent un cafè amb ell, li vaig preguntar què va passar amb la noia si aquella amistat tan especial va continuar. I assegut al costat de la seva dona, rient, em va dir: "Això no t'ho explicaré!".

Al viatge de maig de 2009 també hi va ser Jaime Vándor, un dels milers de jueus de Budapest salvats pel diplomàtic espanyol, Ángel Sanz Briz, i els fals cònsul Giorgio Perlasca, que els hi van donat passaports espanyols. Vándor va morir de càncer a Barcelona el març de 2014. També va ser al viatge el publicista català, jueu sefardí, Lluís Bassat, la major part de la seva família morí a Auschwitz.

 José Alcubierre amb el publicista català sefardí, Lluís Bassat, al camp d'Ebensee, on els presoners treballaven a les mines d'on s'obtenia el combustible fossil per les bombes voladores que es llençaven des de França cap a Londres

Memorial del "Mur dels paracaigudistes", per on feien saltar o empentaven molts presoners.

Mesos després de l'alliberament, Alcubierre al fons. Al centre, el fotògraf, Francesc Boix

Boix, al Tribunal de Nüremberg senyalant i inculpant als acusats que van ser a Mauthausen

 Llegeix l'article a Nació Digital
Més informacions:
Mor Francisco Ortiz, un dels últims supervivents de Mauthausen. juliol 2013
Mor Juan Camacho

Mor Jaime Vandor

“POLÍTICA PER HIPOPÒTAMS”, LLIBRE DE L’EX REGIDOR D’ICV DE VIC, XAVIER TORNAFOCH, ON ANALITZA LA POLÍTICA VIGATANA I EL FENÒMEN DE LA FORÇA, LA PUJADA I BAIXADA DE PxC I EL DISCURS XENÒFOB I POPULISTA D’ANGLADA. "Era habitual atribuir els mèrits de l’eclosió populista al personatge (Anglada) que liderava el projecte, però jo creia que era la massa la que creava el monstre”

Xavier Tornafoch, el qui va ser durant dotze anys regidor d’ICV a l’ajuntament de Vic –de 2003 a 2015- , acaba de publicar el seu llibre “Política per a hipopòtams” (editorial Gregal). En el llibre fa una sèrie de reflexions sobre els seus tres mandats a l’ajuntament, l’evolució de la política vigatana, les dificultats per aconseguir que un grup minoritari com el seu –un sol regidor de 21- pugui incidir en les decisions i polítiques d’un ajuntament com Vic, que alguns consideraven com propietat seva, més enllà de limitar-se a fer d’oposició testimonial. Reflexiona sobre el descrèdit de la política i els polítics, sobre els canvis en la política i la seva percepció amb el sorgiment del moviment de 15-M, la irrupció i les conseqüències del procés independentista a Vic i al seu partit, majoritàriament favorable al dret a decidir, però amb punts de vista diferents sobre la independència. 

També, i aquest és l’aspecte per a mi de més interès, explica i analitza la irrupció de Plataforma X Catalunya a Vic, on Anglada entrà a l’ajuntament, com ell el maig de 2003, les causes per les que Plataforma va ser durant dos mandats la segona força política vigatana i com va distorsionar el dia a dia municipal front uns partits que no sabien com actuar front el seu discurs xenòfob i populista.

El llibre va ser presentat el passat 20 de desembre a la Sala de les Columnes de l’ajuntament de Vic per la mateixa alcaldessa, Anna Erra, amb la presència de nombrosos regidors i ex regidors de totes les forces polítiques tret de PxC i la CUP.

 Xavier Tornafoch, l'alcaldessa, Anna Erra, i Jordí d'Editorial Gregal a la presentació del llibre a Vic

Analitza també la davallada i enfonsament de PxC de maig de 2015, que atribueix sobretot a les picabaralles internes a PxC que van culminar amb l’expulsió del partit d’Anglada el qual, amb la sigla de Plataforma Vigatana, es tornà a presentar el maig de 2015 i entrà de nou com a regidor, mentre PxC, que el 2011 havia obtingut 67 regidors arreu de Catalunya, n’obtenia només 8. Si durant el mandat 2011-2015 Anglada deia que ell i Tornafoch eren el regidors més antics del consistori, ara que Tornafoch no es va tornar a presentar, el més antic és Anglada.       

Xavier Tornafoch, va néixer a Gironella el 1965, fet que alguns vigatans "de muralles endins" li retraurien sobretot els primers anys de regidor que algú com ell, “de fora”, pretengués ser alcalde de Vic. I com la majoria de regidors vigatans, tret d’Anglada, no pretenia viure de la política en tenir una professió, en el seu cas professor, va arribar a l’ajuntament el mes de juny de 2003. En aquells moments, sent alcalde el democratacristià Jacint Codina, forner pastisser, honest de maneres peculiars i antiquades, amb qui Tornafoch s’hi podia entendre i arribar a acords, començava un llarg periple institucional que el portaria a conèixer en profunditat el funcionament del consistori vigatà. L’activisme polític que havia exercit Tornafoch des de feia molts anys, primerament a La Crida a la Solidaritat i després dins d’Iniciativa per Catalunya Verds, partit al qual militava, deixava pas, a partir d’aquella data, a la feina de regidor i a la batalla quotidiana d’un polític no professional que mira de no perdre el compromís de servei en el laberint de l’administració pública. Tot plegat, en el marc de les transformacions socials, polítiques i econòmiques que vivia Catalunya i les repercussions que tenien en la vida política de la ciutat. Per entendre la referència en el títol al mamífer cepat i voluminós i la seva relació amb la política, haureu d’obrir el llibre i començar a llegir.

Pel que fa als motius de la força de PxC a Vic, la distorsió que provocava a l’Ajuntament i el carrer i la respostes que si donava des dels altres partits oposant-s’hi o i intentant guanyar-se’l –com va fer Vila d’Abadal-, l’encert o no de les manifestacions antifeixistes que es van convocar i els motius de la seva davallada, poso aquí alguns fragments:

“Provinent Anglada del franquisme i l’extremadreta espanyolista, es presentava com un demòcrata que sabia interpretar els sentiments de la ciutadania. Coneixia la ciutat i vivia entregat únicament a la política, precisament una de les crítiques que oferia més assíduament als altres polítics “professionals" als que anomenava “casta” molt abans que l’expressió fes fortuna  en boca de Pablo Iglesias. Aquell era un fenomen de “nova política” que desbordava la política tradicional i triomfava.  La qüestió que planava sobre aquest fenomen era el següent: Per què a Vic? Era habitual atribuir els mèrits de l’eclosió populista al personatge  que liderava el projecte, però jo creia, com alguns experts, que han estudiat el tema en altres contextos que era la massa la que creava el monstre” (pàgina 102).

Pel que fa al suposat cordó sanitari que es va fer en alguns moment cap a PxC, tot i que anys més tard Vila d’Abadal intentaria guanyar-se’l fent-lo determinant per la governabilitat i l'aprovació dels pressupostos, diu Tornafoch: “l’èxit de la candidatura de Josep Anglada que va passar el 2007 d’un a quatre regidors va trasbalsar el panorama polític municipal. Les maniobres de PxC durant la campanya que inclogueren algunes actuacions molt brutes contra la resta de candidats, van generar una gran alarma entre la resta d’aspirants. El nou candidat de CiU, Josep Maria Vila d’Abadal, arribava (a Vic) a una realitat política absolutament desconeguda per a ell. En veure’s amb només vuit regidors (l’anterior alcalde de CiU Jacint Codina governava amb 10) i tenint al grup d’Anglada com a principal  partit d’oposició, va prendre una decisió que fou un greu error: propiciar un govern d’unitat de CiU, ERC, PSC i ICV” (pàgina 46).

I pel que fa a les accions i manifestacions dels grups antifeixistes que Iniciativa en uns casos va donar suport i impulsà, mentre que en altres, en un ambient de nervis i polarització, s'hi va desmarcar en considerar que el que aconseguien era donar més protagonisme i publicitat a Anglada, diu:

“L’activisme d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) els portà fins i tot a extenses bustiades  per a denunciar les mentides i perjudicis que escampen els grups xenòfobs. No vaig tenir mai clar si allò hauria de servir per enfonsar l’activitat del populisme antiimmigració, i em temo que  la crisi posterior de PxC tenia més a veure amb els errors i febleses internes d’aquesta organització que no pas a l’activitat d’UCRF. Ara bé la consolidació d’aquest espai unitari va fer possible la construcció d’un contradiscurs molts potent, una contrahegemonia, que era possible difondre gràcies als activistes que militaven en aquesta organització” (pag 71).

Regidors i exregidors de CiU, PDECAT, ERC, PSC, ICV i Solidaritat a la presentació del llibre a Vic

El llibre parla molt de la irrupció de la nova política i mobilitzacions com el 15-M i l’aparició de Podemos, però jo hi trobo a faltar que no hagi valorat les coincidències de certs eslògans com els contra “la casta política podrida” que utilitzava reiteradament Anglada als plens municipals per desacreditar a la resta de partits, que després serien repetits per Pablo Iglesias o Ada Colau. I parlant de Podemos i Colau, mentre al llibre parla molt de com el procés independentista i la polarització de la classe política a favor o contra de la independència, sense espai pels matisos o pel defensors només pel dret a l’autodeterminació, va fer molt de mal a Iniciativa, trobo a faltar que no valori la dissolució o absorció d’Iniciativa per Podemos, Colau i els Comuns.    

289.527 VISITES AL BLOG EL 2016. Els articles més vistos són l'entrada de J.de la Fuente a PxC (4.028), la detenció del líder de Ultras Sur, Ó del Pino, (3.498), i la manifestació contra el tancament de la llibreria Europa (3.432). Però donat que si s'entra per la pàgina d'inici no es contabilitza cap article o pàgina concreta, el nombre de lectures de cada article és superior. L'article publicat al Punt Avui "El califat recula, el missatge no" després de l'atemptat de Niça ha tingut al blog 2.005 visites, el del Periódico, "La Embajada, juicio en Bangkok", sobre el judici a Segarra, 1.983, i "Combatre discurs gihadista des d'Europa" publicat a Nació Digital,1.462.

Al llarg de l'any 2016 he tingut 289.527 visites al blog. Des de que el vaig crear, l'octubre de 2011,  fins ahir ha tingut 911.005 visites.

 Els articles escrits aquest any, més vistos, són l'entrada de l'ex número dos del MSR, Jordi de la Fuente a Plataforma X Catalunya  sent nomenat Secretari d'Organització (4.028 visites); la detenció del líder dels Ultras Sur, Óscar del Pino, acusat de matar i esquarterar un empresari,  (3.498), i la manifestació del 24 de setembre de 75 ultres o neonazis contra el tancament de la Llibreria Europa, (3.432). Però donat que si s'entra al blog per la pàgina d'inici, encara que es llegeixin els últims articles o notícies, no es contabilitza a cap article o pàgina concreta, no es pot saber quins són realment els més llegits. L'article publicat al Punt Avui "El califat recula, el missatge no", després de l'atemptat de Niça, ha tingut al blog 2.005 visites. El del Periódico, "La Embajada, juicio en Bangkok", sobre el judici al l'últra Artur Segarra que va coincidir amb l'últim capítol de la sèria d'Antena3, ha tingut 1.983 visites al blog. I "Combatre el discurs gihadista des d'Europa" publicat a Nació Digital, 1.462.

En el blog hi penjo els articles d'anàlisis, informació o opinió que he publicat a mitjans en paper o digitals com El Punt Avui, El Periódico o Nació Digital, així com articles informatius o d'anàlisis o opinió que excric expressament pel blog. I les temàtiques majoritàries són immigració, ultradreta, refugiats, negacionisme de l'Holocaust, judicis a grups ultres, islam, política internacional, conflictes com el de Síria o l'Iraq, gihadisme, l'Estat Islàmic, etc...

Aquest any he parlat força del judici per l'atac de Blanquerna, de l'evolució i pèrdua de força de la la ultradreta a Catalunya i Espanya, del creixement de l'anomenat Hogar Social Madrid, de la pujada de la ultradreta a Europa, de les baralles i conflictes interns dels grups ultres, del Centres d'Internament, del creixement del Daesh o Estat Islàmic, i de sèries de TV com El Príncipe o Mar de Plástico que abordaven aquestes qüestions      
El blog continua sent un referent i font de documentació sobre evolució dels grups xenòfobs, ultres i/o neonazis. Sovint rebo demandes d'informació de periodistes, investigadors i estudiants de periodisme que escriuen sobre ultradreta, tot i que a mi el tema em cansa una mica i aquest any he escrit menys. Sobre aquestes qüestions he intervingut a diferents programes de televisió.

Estadístiques de visites del mes de desembre de 2016

Si mirem l´històric des de l'inici del blog el setembre de 2010, sense poder contabilitzar quan es llegeixen des de la pàgina d'inici, els tres més vistos o llegits són:

1. "La irrupción de Hamerskinpor el control de los fondos de Utras Sur y los conciertos de RAC, motivo de la pugna en el Bernabeu", del 2-12-2013, amb 19.064 visites.

2. "Aclariment sobre coses que no he dit i el meu doble sobrevingut", de maig de 2012, relatiu a la confusió de la emva persona amb el director de l'Enoticies, abans anomenat Xavier Tejedor, que va canviar d'identitat per dir-se Xavier Rius, i escriu articles considerats xenòfobs que sovint se m'atribueixen, generant-me maldecaps i malentesos subrealistes, amb 12.408 visites.

3."Ultras Sur, nueva disputa entre Antonio Menéndez, El Niño, y Álvaro Cadenas, pistola en mano a la salidad de un funeral, el 7 de juny de 2014 amb 7.802 vistes.  

  S'ha de dir que aquest any, en determinats moments, el blog ha tingut moltes visites des de Rússia i Estats Units, algunes de les quals podrien ser de cercadors de paraules o de robots.

j

Intervenint a Equipo de Investigación sobre "Hogar Social Madrid"

Parlant del judici de Blanquerna a 8TV

LA TRUITA, ELS OUS, LA DENÚNCIA D'ANGLADA, LA FERMESA DE JOAN COMA I L'ACTITUD DE L'ALCALDESSA DE VIC. No crec que la denúncia li resulti electoralment rentable a Anglada, però ha donat un gran protagonisme a Joan Coma que ell va denunciar

L'alcaldessa Anna Erra, davant l'Audiència Nacional, amb dirigents d'ERC, CUP, Omnium i l'ANC 

L'esperpèntic procés judicial al regidor de la Cup de Vic, Joan Coma Roure, per un presumpte delicte de sedició, per haver dit en el debat d'un Ple municipal que "per fer la truita primer cal trencar els ous", referint-se a la necessitat de practicar desobediència civil, neix d'una denúncia contra Coma del regidor ultra, Josep Anglada, a la Guàrdia Civil.  I l'alcaldessa de Vic, Anna Erra, que ha estat avui a Madrid donant suport a Joan Coma, detingut i traslladat a l'Audiència Nacional, pel presumpte delicte de sedició, mostra de nou, amb aquest gest, un talant molt diferent als dels seus dos predecessors al front de l'ajuntament, els democratacristians Jacint Codina i Josep Maria Vila d'Abadal, que no només es van servir quan els calgué d'Anglada per aconseguir la majoria al ple, sinó que amb el seus errors el van fer més gran. De fent, se'm fa difícil imaginar Vila d'Abadal donant suport a un regidor de la CUP.

Anglada, que tot i ser escollit de nou regidor el maig de 2015, ara per Plataforma Vigatana, havia perdut bona part del protagonisme polític i mediàtic a la capital d'Osona després de la seva expulsió de Plataforma per Catalunya i la patacada de la ultradreta a les passades eleccions muncipals, va intentar recuperar-lo amb gestos com la denuncia a Coma Roure.

Així, per pròpia iniciativa, va lliurar a la Comàndancia de la Guàrdia Civil de Vic la documentació del debat sobre l'aprovació per part del Ple de la moció de suport a la desconnexió amb Espanya. La moció es va aprovar a Vic el 9 de desembre de 2015 quan el Tribunal Constitucional ja havia suspès la declaració, i amb un informe crític a la seva aprovació per part de la Secretària Municipal. 

Anglada va lliurar a la Guàrdia Civil l'acta del ple, on es recollien textualment les paraules del regidor de la CUP. I la Guardia Civil ho va traslladar al jutge Ismael Moreno i al fiscal Vicente González Mota el qual va demanar imputar-lo, com així va ser per haver dit en el ple que "per fer la truita s'han de trencar els ous". Expressió que el jutge i el fiscal van interpretar com una crida a la sedició, penalment castigada. 

Personalment vull donar de nou tot el meu suport al regidor Joan Coma més enllà de que jo estigui o no d'acord amb la CUP. Expressar opinions i voluntats de canvis pacífics i democràtics mai pot ser delicte. 
Crec que la jugada li acabarà sortint malament a Anglada a nivell electoral a Vic, però sí que li ha donat certa visibilitat mediàtica a la premsa catalana i espanyola front la irrellevància actual als mitjans de Plataforma per Catalunya que el va expulsar. Així mateix penso que Joan Coma, per la seva fermesa i la coherència de les seves idees, ha sortit política i mediàticament reforçat i té un llarg camí per fer.

 Coma, en sortir en llibertat provisional de l'Audiència Nacional

Moment en que Coma, acompanyat de l'alcaldessa, es detingut pel mossos per tralladar-lo a la Comandància de la Guàrdia Civil

Twitt d'ahir de Josep Anglada, responsable de la imputació de Joan Coma

GUANYARÀ LA POR?, Analitizo al Punt Avui consequències i reaccions a atemptats com el de Berlín i la pujada de l'extremadreta

Xavier Rius, El Punt Avui, 23 de desembre de 2016

Si alguna conclusió podem treure de l'atemptat al mercat de Berlín és que l'any 2017 no serà millor que els anteriors, donat que Estat Islàmic anima els seus seguidors a actuar a Europa, que la ultradreta pujarà i que els partits defensors dels valors pels quals va sorgir el projecte europeu retrocediran. El que caldrà veure és si la sensació d'inseguretat derivada d'atemptats com el de Niça o el de Berlín aconseguirà canviar la nostra manera de viure. Caldrà veure si continuarem passejant despreocupadament entre la gentada, sortirem a comprar o a gaudir d'uns focs artificials o si ens tancarem més a casa. A Catalunya i a l'Estat espanyol tenim la trista experiència del terrorisme d'ETA. I, malgrat atemptats com el d'Hipercor, tothom va continuar fent la mateixa vida. Tots vam seguir anant a centres comercials assumint el perill de ser víctima d'un atemptat, amb la mateixa actitud amb què sortim a la carretera els divendres sense que ens afecti la certesa que aquell cap de setmana hi haurà a les carreteres una dotzena de morts.

Però, encara que els europeus no deixem de sortir i ens acostumem a viure amb el risc de ser víctimes d'un atemptat, on sí que es plasmarà la por serà en els resultats d'eleccions pròximes, com ara les presidencials franceses o les alemanyes del 2017, on la ultradreta té molt a guanyar. I davant aquesta certesa, com hem vist a França amb els candidats de les presidencials, alguns actuen equivocadament assumint part del discurs dels xenòfobs. L'any 2002, socialistes, comunistes i ecologistes es van mobilitzar en la segona volta votant Chirac per barrar el pas a Le Pen, però no està clar que aquesta mobilització es repeteixi.

Tant Marine Le Pen, com l'holandès Gert Wilders, com la líder de l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), Frauke Petry, han carregat després de l'atemptat de Berlín contra Angela Merkel per la seva política d'admissió de refugiats. Però les propostes que fan els ultres, tot i ser electoralment rendibles, són impossibles d'aplicar. No es pot prohibir una religió i no es poden fer deportacions de centenars de milers de persones.

Donat que encara no s'han detingut els autors de l'atemptat de Berlín i ignorem si l'acció tindrà, com en altres atemptats, un epíleg sagnant, no saben com afectarà les eleccions, si Merkel serà derrotada, i amb quina força AfD entrarà al Parlament. Però, tant o més perillós que l'entrada dels xenòfobs al Parlament, serà que la resta de partits endureixin el seu discurs amb propostes que només aconseguiran legitimar els ultres. Ha passat a França quan François Hollande va fer seva la proposta del Front National de retirar la nacionalitat francesa als que se sumin a Estat Islàmic. Algú creu que, a algú que està disposat a immolar-se, el farà desistir l'amenaça de perdre la nacionalitat?

L'any també pinta malament des del punt de vista de principis que crèiem consolidats, com ara la persecució de criminals de guerra. Amb Obama, John Kerry i l'ONU fora de joc, els presidents de Turquia i Rússia, Recep Tayyip Erdogan i Vladímir Putin, pacten una solució al conflicte sirià que implica la continuïtat de Baixar al-Assad, que Europa i l'ONU acabaran acceptant com un fet consumat.

Llegir al Punt Avui

EL ULTRA "HOGAR SOCIAL MADRID RAMIRO LEDESMA" OCUPA LA ANTIGUA SEDE DE LA ASOCIACIÓN DE MILITARES MUTILADOS, 3 SEMANAS DESPUÉS DE SER DESALOJADOS DE LA SEDE DEL NODO

El colectivo ultra o socialpatriota-identitario, Hogar Social Madrid Ramiro Ledesma, que recoge alimentos y ayuda exclusivamente para ciudadanos españoles necesitados, que fue desalojado de la antigua sede del NODO de Televisión Española, el pasado 23 de noviembre, ha ocupado este mediodía un palacete abandonado de la antigua Asociación Española de Caballeros Inválidos y Mutilados Militares, y antigua sede de la Dirección General de Caballeros Mutilados de Guerra por la Patria,  en el número 107 de la calle Velázquez, cuyo propietario es el Ministerio de Defensa. Dicho palacete perteneció al fundador de la Legión, José Millán-Astray, que falleció allí en 1954

 

Mientras se realizaba la ocupación, retransmitida por Periscope, su lideresa, Melisa Domínguez, ha realizado un alegato en relación al local abandonado de la antigua Asociación Española de Militares Mutilados, recordando que el gobierno de Rajoy está despidiendo a militares profesionaes de 40 o 45 años de edad, sin ofrecerles las salidas o alternativas de reinserción laboral a las que se había comprometido. Pese a que agentes del Grupo 30 de la Brigada Provincial de Información de la Policia Nacional hacían seguimiento intermitente del grupo desde su último desalojo, y que la misma se ha realizado anúnciándose en directo por la redes sociales, en ningún momento se ha personado la policía.

Este el el quinto -o sexto según se mire- local que ocupan desde que se creó el grupo en junio de 2014 y suele ocupar edificios con algun valor símbólico: la sede del antiguo NODO de TVE, la sede del Fórum Filatélico en el que perdieron sus ahorros miles de españoles, o un edifició de un ciudadano chino presunto blanqueador de dinero.

El Hogar Social Madrid Ramiro Ledesma surgió en junio de 2014, cuándo militantes y exmilitantes de grupos ultras, socialpatriotas, neonazis o cercanos a hooligans de Ultras Sur o Suburbios Firm ocuparon un edificio en Tetuán, con el ánimo de aplicar en Madrid una experiencia similar a la Casa Pound de Roma, y que ya intentó, sin consolidarse, el desaparecido en mayo de 2015 Centro Militia o Casal Tramuntana en Barcelona. 

Pese a que niegan ser nazis y fascistas, toman el nombre de Ramiro Ledesma, fundador de la Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, las JONS, que poco después de su creación se fusionaron con la Falange. Y reconocen que su referente es la Casa Pound de Roma, la cual toma el nombre del escritor estadounidense, Ezra Pound, seguidor de Mussolini, que durante la Segunda Guerra Mundial, hacía propaganda escrita y radiófonica en inglés desde Roma contra los aliados y a favor de Hitler y Mussolini.

El colectivo HSM, pese a tener detrás un núcleo dirigente de siete u ocho personas y la asesoría de diversos abogados del ámbito ultra, está liderado por Melisa Domínguez Ruiz, ex militante del Movimento Social Republicano, que fue ampliamente extrevistada hace unas semanas por Equipo de Investigación de La Sexta. Programa en el que intervine y expliqué como intentan, con un lenguaje y acciones algunas de las cuales pueden ser parecidas a las del movimiento okupa, grupos solidarios, ONGs, de izquierda y antisitsema, usando expresiones como "emergencia habitacional" propia de las Plataformas de Afectados por la Hipoteca y una fuerte crítica a las entidades bancarias, encontrar un espacio en el que crezca esta nueva ultraderecha.

Y este último año, además de centrarse en la ayuda social sólo a ciudadanos de sangre española -no a extranjeros ni estranjeros nacionalizados españoles- han realizado diversas acciones como manifestarse con bengalas ante la sede del PP la noche de su últiam victoria electoral o la polémica protesta -o ataque- también con bengalas y botes de humo, ante la mezquita de la M-30.

    

L'AUDIÈNCIA DE BARCELONA ANUL·LA LA SENTÈNCIA QUE OBLIGAVA A REPETIR EL JUDICI PER LES PRESUMPTES AGRESSIONS A LA PLAÇA DE VIC D'ABRIL DE 2012. Tot i que Anglada diu que el cas queda tancat, l'auto deixa clar que ara l'Audiència ha de redactar una nova sentència sobre el recurs de nul·litat a l'absolució d'Anglada

El judici per la presumpta agressió, feta per Josep Anglada tres joves que eren a la Plaça de Vic el 22 d'abril de 2012, del que Josep Anglada va resultar absolt, i que la Secció vuitena de l'Audiència de Barcelona, per sentència de 14 d'abril de 2016, havia obligat a repetir, podria no haver-se de repetir donat que la mateixa Audiència ha fet un auto, amb data de 26 de novembre, admetent parcialment el recurs de nul·litat presentat pels advocats de Josep Anglada.

Tot i que Anglada diu que la sentència absolutòria cap a ell és ferma i no s'ha de repetir el judici, llegint l'auto, el cas no queda tancat, donat que no ha entrat en les altres consideracions, sinó que per un defecte formal sobre la tutela judicial efectiva que vulneraria la sentència de la mateixa Secció 8ª'Audiència, es deixa sense efecte la sentència d'aquesta Secció, que ara n'haurà de redactar una nova sobre els recursos d'apel·lació presentats per l'advocat Toni Iborra en nom dels tres joves presumptament agredits.

La sentència que l'Advocat Toni Iborra va recorre a l'Audiència era la d'absolució de Josep Anglada, dictada per la jutgessa María Gloria Pérez, titular del Jutjat Penal número 1 de Manresa-Vic. El judici es va celebrar el 24 de novembre a Vic , i es va absoldre a Anglada en entendre la jutgessa que hi havia contradiccions entre els presumptes agredits i les persones que van testificar de part de la fiscalia i l’acusació particular. A la sentència la jutgessa va donar més credibilitat al testimoni de l'esposa d'Anglada que al que van dir els joves denunciants i testimonis imparcials que eren a la plaça. Per la jutgessa el fet que un d’ells digués en el judici que en agredir-los Anglada els havia dit “moros de merda”, i l’altre digués que els havia dit “putos moros”, és un dels motius que justifiquen la pèrdua de credibilitat probatòria i obligaven a absoldre Anglada.
Els fets van passar cap a les 8 del vespre del diumenge 22 d'abril de 2012 en creuar-se al mig de la plaça tres joves vigatans, un d'ells d'origen magribí, amb Josep Anglada que anava acompanyat de la seva dona, Olga Parra, la regidora d'Olot, Rosa Maria Llandrich, el també regidor d'Olot, Ignacio Mulleras, i d'un altre militant de PxC que havia de declarar, però no s'ha pogut localitzar.
Segons la versió dels dos joves agredits, de l'amic que els acompanyava, i de dues dones i un home que eren a la plaça i van presenciar els fets, el grup en el que anava Anglada es va dirigir cap els tres joves i, en apropar-se a aquests, Anglada, en un estat, diguem, accelerat, va començar a fer crits, va escopir al terra mirant-los a ells, i va els va cridar "Moros de merda!", al que Mohamed El Yachou va respondre amb un "Visca Catalunya!".
Llavors Eric Cano, en veure que Anglada anava cap el seu amic Mohamed, s'hi va interposar donant Anglada a Cano un cop de cap a la boca que li va motivar el trencament d'una dent i sang al llavi. Tot seguit, segons la versió dels agredits i dels testimonis, Anglada va donar un cop de puny a El Yachou, cosa que va motivar que alguns dels acompanyants d'Anglada l'agafessin pels braços i se l'enduguessin del lloc, abandonant la plaça. Tots els testimonis de l'acusació van coincidir en que Anglada semblava que anés "sortit" o "begut", i que havia sigut el grup d'Anglada el que va anar a trobar als tres joves i no a l'inrevés.

Però la magistrada en la seva sentència absolutòria donà més credibilitat a la versió de l’esposa d’Anglada, Olga Parra, tot i que per la seva condició de familiar de l’acusat no estava ni obligada a dir la veritat. També donà credibilitat al que va declarar els ex regidors d'Olot, Rosa Maria Llambrich, ara fidel a Anglada, i Nacho Mulleras.

Ara l'Audiència haurà de fer una nova sentència en relació al recurs d'apel·lació contra l'absolució. 

Josep Anglada, considera que el cas ja ha quedat tancat, creu “un cop més han quedat en evidència les declaracions de l’advocat Iborra, que va manifestar que aquesta sentència no es podia recorre perquè era ferma”. Per Anglada “tot plegat havia estat una conxorxa i un muntatge promogut conjuntament per la CUP i diferents associacions magrebines per iniciar una caça de bruixes per tal de desacreditar-lo i destruir-lo políticament davant la societat”.

Iborra, en canvi, recorda, que ara cal esperar a la nova sentència de l'Audiència i el cas continua obert.

 Anglada el dia del judici

¿LOS VOTANTES DE IZQUIERDAS CON FILLON? El rechazo de la izquierda a las propuestas sociales y económicas del candidato conservador, podría dar la victoria a Le Pen, dado que es dudoso que comunistas, ecologistas y socialistas se movilicen masivamente por el candidato conservador como en 2002 en la segunda vuelta para evitar la victoria del FN. Publico en El Periódico

Xavier Rius, periodista

El Periódico, 1 de diciembre de 2016

En las elecciones presidenciales francesas del 2002, Jean-Marie Le Pen obtuvo en la primera vuelta 4.804.713 votos, frente a los 5.665.855 del conservador Jacques Chirac. En esa primera vuelta, con un amplio abanico de candidatos, votaron 28.498.471 franceses, un 71,6% del censo. El hecho de que el candidato de Frente Nacional superase al socialista, Lionel Jospen, conmocionó a centristas e izquierdistas, que en la segunda vuelta, en la que participaron 31.062.988 franceses --el 79’71% del electorado--, votaron masivamente por Chirac, que venció con 25.537.956 votos frente a Le Pen, que obtuvo 5.525.032. Dichas cifras, con más participación en la segunda vuelta, confirmaron que socialistas, ecologistas y trotskistas se movilizaron, dando su voto al candidato conservador para evitar la victoria de Le Pen.

EL PROGRAMA DE FILLON

Dado que parece casi seguro que Marine Le Pen, cuyo partido fue el más votado en las europeas del 2014, llegará a la segunda vuelta de las presidenciales, y que el otro candidato será el conservador François Fillon, que el domingo ganó las primarias, asaltan dudas de si, como ocurrió en el 2002, los votantes de izquierda se movilizarán en la segunda vuelta por el candidato conservador.

El programa social y económico de Fillon, con sus propuestas de alargar la edad de jubilación, recortar el Estado del bienestar, despedir a medio millón de funcionarios --mayoritariamente profesores y médicos, dado que no debilitará a la Policía ni al Eejército--, es rechazado por toda la izquierda. Fillon, además de acercarse a las políticas de Trump, May y Putin, hace propuestas que contentan a los sectores más conservadores, como prohibir las adopciones a las parejas gais, restringir la llegada de refugiados y una serie de medidas para controlar no sabemos si al islam como religión o a los musulmanes como colectivo. Propuestas que son atractivas para posibles votantes del Frente Nacional, pero que son rechazadas por los votantes de izquierda que deberían darle su apoyo en una segunda vuelta.

LA IZQUIERDA DESENCANTADA

Y sus propuestas relativas al recorte del Estado del bienestar, subsidios, jubilación y drásticos recortes en sanidad y educación no son compartidas por Le Pen, que, como toda ultraderecha que niega serlo, defiende unas ideas sociales de mantenimiento del Estado benefactor que debe proteger a la clase media y trabajadora castigada por las políticas de Bruselas y las grandes corporaciones y la globalización. Una globalización que según la encuesta de la fundación Bertelsmann, millones de ciudadanos ven como un problema. El Frente Nacional, como otras ultraderechas y populismos que crecen, se nutre no solo de votantes conservadores o rurales, sino sobre todo de votantes de izquierda desencantados. Por ello, quedando ya en segundo plano las ideas de Le Pen y Fillon sobre el islam o los refugiados, que se asemejan, es posible que muchos votantes de izquierdas desencantados opten en la segunda vuelta por el programa económico y social de Le Pen frente al de Fillon. Y que el votante ecologista y comunista que en el 2002 se movilizó sin dudarlo por Chirac no acuda a las urnas. Ello puede tener como consecuencia que Le Pen sea la próxima presidenta de la República.

Leer en castellano en El Periódico