Xavier Tornafoch, el qui va ser durant dotze anys regidor d’ICV a l’ajuntament
de Vic –de 2003 a 2015- , acaba de publicar el seu llibre “Política per a hipopòtams”
(editorial Gregal). En el llibre fa una sèrie de reflexions sobre els seus tres
mandats a l’ajuntament, l’evolució de la política vigatana, les dificultats per
aconseguir que un grup minoritari com el seu –un sol regidor de 21- pugui
incidir en les decisions i polítiques d’un ajuntament com Vic, que alguns
consideraven com propietat seva, més enllà de limitar-se a fer d’oposició
testimonial. Reflexiona sobre el descrèdit de la política i els polítics, sobre els
canvis en la política i la seva percepció amb el sorgiment del moviment de 15-M,
la irrupció i les conseqüències del procés independentista a Vic i al seu
partit, majoritàriament favorable al dret a decidir, però amb punts de vista
diferents sobre la independència.
També, i aquest és l’aspecte per a mi de més
interès, explica i analitza la irrupció de Plataforma X Catalunya a Vic, on
Anglada entrà a l’ajuntament, com ell el maig de 2003, les causes per les que
Plataforma va ser durant dos mandats la segona força política vigatana i com va
distorsionar el dia a dia municipal front uns partits que no sabien com actuar
front el seu discurs xenòfob i populista.
El llibre va ser presentat el passat 20 de desembre a la Sala de les
Columnes de l’ajuntament de Vic per la mateixa alcaldessa, Anna Erra, amb la
presència de nombrosos regidors i ex regidors de totes les forces polítiques
tret de PxC i la CUP.
Analitza també la davallada i enfonsament de PxC de maig de 2015, que atribueix
sobretot a les picabaralles internes a PxC que van culminar amb l’expulsió del
partit d’Anglada el qual, amb la sigla de Plataforma Vigatana, es tornà a presentar
el maig de 2015 i entrà de nou com a regidor, mentre PxC, que el 2011 havia obtingut
67 regidors arreu de Catalunya, n’obtenia només 8. Si durant el mandat
2011-2015 Anglada deia que ell i Tornafoch eren el regidors més antics del
consistori, ara que Tornafoch no es va tornar a presentar, el més antic és
Anglada.
Xavier Tornafoch, va néixer a Gironella el 1965, fet que alguns vigatans "de muralles endins" li retraurien
sobretot els primers anys de regidor que algú com ell, “de fora”, pretengués ser alcalde
de Vic. I com la majoria de regidors vigatans, tret d’Anglada, no pretenia
viure de la política en tenir una professió, en el seu cas professor, va
arribar a l’ajuntament el mes de juny de 2003. En aquells moments, sent alcalde
el democratacristià Jacint Codina, forner pastisser, honest de maneres
peculiars i antiquades, amb qui Tornafoch s’hi podia entendre i arribar a
acords, començava un llarg periple institucional que el portaria a conèixer en
profunditat el funcionament del consistori vigatà. L’activisme polític que
havia exercit Tornafoch des de feia molts anys, primerament a La Crida a la
Solidaritat i després dins d’Iniciativa per Catalunya Verds, partit al qual militava, deixava pas, a partir d’aquella data, a la feina de regidor i a la
batalla quotidiana d’un polític no professional que mira de no perdre el
compromís de servei en el laberint de l’administració pública. Tot plegat, en
el marc de les transformacions socials, polítiques i econòmiques que vivia
Catalunya i les repercussions que tenien en la vida política de la ciutat. Per entendre
la referència en el títol al mamífer cepat i voluminós i la seva relació amb la
política, haureu d’obrir el llibre i començar a llegir.
Pel que fa als motius de la força de PxC a Vic, la distorsió que provocava
a l’Ajuntament i el carrer i la respostes que si donava des dels altres partits
oposant-s’hi o i intentant guanyar-se’l –com va fer Vila d’Abadal-, l’encert o
no de les manifestacions antifeixistes que es van convocar i els motius de la
seva davallada, poso aquí alguns fragments:
“Provinent Anglada del franquisme i l’extremadreta espanyolista, es
presentava com un demòcrata que sabia interpretar els sentiments de la
ciutadania. Coneixia la ciutat i vivia entregat únicament a la política, precisament
una de les crítiques que oferia més assíduament als altres polítics “professionals"
als que anomenava “casta” molt abans que l’expressió fes fortuna en boca de Pablo Iglesias. Aquell era un fenomen
de “nova política” que desbordava la política tradicional i triomfava. La qüestió que planava sobre aquest fenomen
era el següent: Per què a Vic? Era habitual atribuir els mèrits de l’eclosió populista
al personatge que liderava el projecte,
però jo creia, com alguns experts, que han estudiat el tema en altres contextos
que era la massa la que creava el monstre” (pàgina 102).
Pel que fa al suposat cordó sanitari que es va fer en alguns moment cap a
PxC, tot i que anys més tard Vila d’Abadal intentaria guanyar-se’l fent-lo
determinant per la governabilitat i l'aprovació dels pressupostos, diu Tornafoch: “l’èxit de la candidatura de
Josep Anglada que va passar el 2007 d’un a quatre regidors va trasbalsar el
panorama polític municipal. Les maniobres de PxC durant la campanya que
inclogueren algunes actuacions molt brutes contra la resta de candidats, van
generar una gran alarma entre la resta d’aspirants. El nou candidat de CiU,
Josep Maria Vila d’Abadal, arribava (a Vic) a una realitat política
absolutament desconeguda per a ell. En veure’s amb només vuit regidors (l’anterior
alcalde de CiU Jacint Codina governava amb 10) i tenint al grup d’Anglada com a
principal partit d’oposició, va prendre una
decisió que fou un greu error: propiciar un govern d’unitat de CiU, ERC, PSC i
ICV” (pàgina 46).
I pel que fa a les accions i manifestacions dels grups antifeixistes que
Iniciativa en uns casos va donar suport i impulsà, mentre que en altres, en un
ambient de nervis i polarització, s'hi va desmarcar en considerar que el que aconseguien
era donar més protagonisme i publicitat a Anglada, diu:
“L’activisme d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR) els portà fins
i tot a extenses bustiades per a
denunciar les mentides i perjudicis que escampen els grups xenòfobs. No vaig
tenir mai clar si allò hauria de servir per enfonsar l’activitat del populisme
antiimmigració, i em temo que la crisi
posterior de PxC tenia més a veure amb els errors i febleses internes d’aquesta
organització que no pas a l’activitat d’UCRF. Ara bé la consolidació d’aquest
espai unitari va fer possible la construcció d’un contradiscurs molts potent,
una contrahegemonia, que era possible difondre gràcies als activistes que
militaven en aquesta organització” (pag 71).
El llibre parla molt de la irrupció de la nova política i mobilitzacions
com el 15-M i l’aparició de Podemos, però jo hi trobo a faltar que no hagi
valorat les coincidències de certs eslògans com els contra “la casta política
podrida” que utilitzava reiteradament Anglada als plens municipals per
desacreditar a la resta de partits, que després serien repetits per Pablo Iglesias
o Ada Colau. I parlant de Podemos i Colau, mentre al llibre parla molt de com
el procés independentista i la polarització de la classe política a favor o
contra de la independència, sense espai pels matisos o pel defensors només pel
dret a l’autodeterminació, va fer molt de mal a Iniciativa, trobo a faltar que no valori la dissolució o absorció d’Iniciativa per Podemos, Colau i els Comuns.
