Nou genocidi cent anys després del "Mein Kampf". El Triangle

 

Clica aquí para leer en castellano en El Triangle 

Xavier Rius Sant, El Triangle 23 de juliol de 2025

El ‘Mein Kampf’, La meva lluita, sortí a la venda a Alemanya el 18 de juliol de 1925, ara just fa cent anys. Llibre escrit per aquell mediocre pintor austríac que triomfà després com a líder del Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP). Llibre en el que abocava la culpabilitat de tots els mals d’Alemanya i dels patiments de la raça ària vers els jueus als que qualificava de paràsits i ser com microbis contagiosos. I el que va escriure des de la presó després del Putch o cop de Munic, en arribar al poder un cop derogades les llibertats polítiques i prohibir els altres partits, ho va aplicar primer amb les Lleis de Nuremberg de 1935, després amb l’expropiació de bens dels jueus alemanys i l’assassinat massiu de jueus eslaus com els ucraïnesos. Els jueus d’arreu van deixar de ser considerats persones per ser només essers sub-humans cap els que no s’havia de tenir pietat ni compassió. Alguns, com els jueus polonesos eren tancats a guetos on morien de fam, sent deportats després la resta a camps de concentració. I finalment amb l’anomenada solució final, es va culminar l’extermini de sis milions de persones jueves o descendents de jueus d’Alemanya i tota l’Europa ocupada.

Certament la gran majoria d’alemanys dels anys trenta i quaranta no sabien que els qui marxaven cap als anomenats camps de treball eren assassinats només arribar-hi o se’ls feia treballar fins que morien d’esgotament o malalties. I un cop acabada la guerra quan es va conèixer la veritat ens els nomenats judicis de Nuremberg, el món es va conjurar perquè uns crims de guerra, contra la humanitat i també genocidi no tornessin a succeir. El sentiment de culpa d’Europa va ser utilitzat pel sionisme perquè es posicionés a l’ONU en favor de la creació d’un estat jueu.

A Israel, on els moviments pacifistes, els partits d’esquerres i la premsa crítica són cada cop més irrellevants, el seu primer ministre Benyamin Netanyahu, amb el suport majoritari de la resta de partits, ha aprofitat el que va passar el 7 d’octubre de fa dos anys, una resposta violenta, desesperada i mal calculada dels líders militars de Hamàs a Gaza, en la que les milícies palestines cometeren crims de guerra que no poden ser justificats, per aplicar una solució final pels dos milions de ciutadans de la franja. O marxen cap Egipte i Jordània, països que no estan disposats a acollir-los, o els mata de gana, trets i bombes. Seixanta mil civils ja han estat assassinats, tot Gaza està destruïda i ara Israel bloqueja l’entrada de menjar, mentre a diari assassina mig centenar de civils famèlics que són a les cues de la fam.

El que fan és retransmès en directe per les televisions estrangeres i les xarxes socials, sense que les televisions israelianes ho mostrin mentre parlen només d’una guerra amb els terroristes. I mentre Gaza mor, els colons de Cisjordània cremen pobles, maten civils i s’apoderen de les terres dels palestins. El món ho veu i no fa res, mentre la història es repeteix i, com va passar també amb els serbis, un altre poble que va ser massacrat fa dècades, els seu líders polítics i militars es converteixen i actuen després com botxins. Aquesta setmana els governs de 25 països occidentals, entre els que estan la majoria d’europeus amb l’excepció d’Alemanya, han demanat la fi de la guerra i del bloqueig a l’entrada d’aliments, sense que la societat israeliana i la classe política que dona suport a Netanyahu s’immuti.

La societat israeliana, amb cada vegada menys veus dissidents o crítiques, és una societat que esdevé més supremacista i incapaç d’empatitzar. Si els sionistes d’esquerres que crearen Israel s’autoenganyaren amb la mentida d’una terra sense poble, dita Palestina, per un poble sense terra, la major part dels ciutadans d’Israel, siguin supremacistes, racistes, ultraortodoxos, o colons arribats de l’antiga Unió Soviètica o Llatinoamèrica els últims vint anys, donen majoritàriament suport a Netanyahu. Un primer ministre que ha dinamitat la solució dels dos estats, i necessita la guerra permanent per evitar ser condemnat pels casos de corrupció pels que està encausat.

Actuen cegats d’odi i arrogància i privats de la capacitat humana de l’empatia, creuen que es el moment d’aplicar la solució final per Gaza, insensibles davant les imatges de les matances diàries a les cues de menjar i els nens morts d’una gana més severa que la que van patir els seus avis a llocs com el gueto de Varsòvia. Callen també amb els crims diaris que colons i ultrareligiosos fan a Cisjordània. I no són conscients que per més palestins que matin o morin de gana, el que estan provocant es un odi que algun dia esclatarà com ja va esclatar el 7 d’octubre. No s’adonen que estan provocant que tard o d’hora sorgeixin líders mediocres o no, àrabs o europeus, com aquell pintor austríac que fa cent anys va publicar un llibre, cridant a fer desaparèixer tots els jueus.

 Haz clic aquí para leer en castellano en El Triangle

Intervencions i entrevistes a la SER, Ràdio 4, Ràdio Estel i al Telenotícies sobre els incidents racistes de Torre Pacheco

 Aquesta setmana, a part de l'article que he publicat a La Vanguardia i de l'entrevista que em va fer Marina Romero al Més 3/24  parlant dels incidents de Torre Pacheco, també m'han entrevistat a Aquí Catalunya, a la Cadena SER, El Matí de Ràdio Estel, el programa  Son 4 dies, de Ràdio 4  i  el Telenotícies Migdia del 14 de juliol. També em cita a El País, Ángel Munàrriz         

                                        

                                          

                              

El CEO y Torre Pacheco. La Vanguardia

 Xavier Rius Sant, periodista. La Vanguardia, divendres 18 de juliol de 2025

El barómetro del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), hecho público el miércoles, apuntando que si celebraran elecciones catalanas Vox crecería ligeramente y Aliança Catalana pasaría de dos a diez u once escaños, ha coincidido con la detención en Mataró del líder de un grupo que desde las redes sociales había realizado las convocatorias a “salir de cacerías” o atacar a inmigrantes magrebíes en Torre Pacheco. Grupo creado hace seis meses llamado “Deport Them Now” —Deportémoslos Ahora— que se había dado a conocer convocando conjuntamente con Vox diversas manifestaciones en favor de la expulsión de inmigrantes y contra centros de menores. Evidentemente una cosa es pedir la expulsión de los inmigrantes irregulares, otra de los que delinquen, u oponerse a la acogida de menores no acompañados, pese a que la convención de derechos del menor firmada por todos los países de la Unión Europea nos obliga. Y otra muy distinta llamar a realizar “cacerías de inmigrantes”. Pero cuando un partido como Vox dice que habrá que expulsar a ocho millones de inmigrantes, pese a que luego matice esta cifra y afirme que sólo “aquellos que delinquen, no tienen papeles, no se integran o tienen religiones extrañas”, de alguna manera da argumentos a quienes como el grupo liderado por el ultra de Mataró, llaman a pasan a la acción directa.

El barómetro del CEO analiza el trasvase de votos hacia Aliança o Vox de quienes en comicios anteriores dieron su confianza a otras formaciones. Pero pese a que muchos independentistas desengañados quieran dar ahora su confianza a Sílvia Orriols, lo verdaderamente importante es el voto de jóvenes que lo hacen por primera vez y de aquellos que en anteriores elecciones se habían abstenido. Sin reconocer que partidos como Vox y Aliança seducen a abstencionistas y a nuevos votantes jóvenes, no se entendería que en las pasadas elecciones europeas, pese a Vox subió pasando de cuatro a seis escaños, la candidatura del activista ultra, Alvise Pérez, consiguió tres con una campaña realizada exclusivamente en las redes sociales y sin exponer programa político alguno.

Aliança Catalana bebe principalmente de dos fuentes. Del rechazo a la inmigración y del desengaño del procés. Mientras los que nos vendieron una independencia exprés no hagan autocrítica de que infravaloraron lo complejo del proyecto, las fuerzas de cada uno y los obstáculos jurídicos, afirmando entonces falsedades como que el dictamen sobre Kosovo de la Corte Internacional de Justicia abría a la puerta a que una secesión unilateral de Cataluña fuera reconocida por la comunidad internacional, y no reconozcan que sabían que eso no podría acabar bien, muchos que lo creyeron, canalizarán su frustración votando a Orriols.

 Hacer políticas de interculturalidad y convivencia no es realizar una fiesta de la diversidad con la participación de asociaciones de inmigrantes y comer un cuscús. Es garantizar que los hijos y sobre todo las hijas de los inmigrantes, puedan vivir como deseen, ir de la mano de un amigo no musulmán sin que la llamada “comunidad” las persiga, y dejar de empoderar a supuestos líderes comunitarios que nadie ha elegido.  

Y por lo que se refiere al rechazo a la inmigración que manifiesta Vox y Aliança, bebe de un malestar que no va a disminuir con propuestas imposibles de expulsiones masivas. Eso sólo se revierte con políticas sociales que hagan que los vecinos autóctonos o de origen inmigrante de ciertos barrios, no se sientan abandonados por las administraciones y, también, castigando la multirreincidencia, sean de donde sean sus autores. Además si deseamos evitar que ocurra como en barrios de determinadas ciudades de Francia o Bélgica, es preciso escuchar lo que dicen hijas de inmigrantes que viven o crecieron en Catalunya como Hannan Serrouk, Najat el Hachmi o Mimunt Hamido, que lamentan que los poderes públicos y sobre todo los partidos de izquierda, en nombre de una malentendida interculturalidad y respeto a otras creencias, a menudo se laven las manos ante el crecimiento del islamismo como ideología y la generación de contracounidades. Hacer políticas de interculturalidad y convivencia no es realizar una fiesta de la diversidad con la participación de asociaciones de inmigrantes y comer un cuscús.

Es garantizar que los hijos y sobre todo las hijas de los inmigrantes, puedan vivir como deseen, ir de la mano de un amigo no musulmán sin que la llamada “comunidad” las persiga, y dejar de empoderar a supuestos líderes comunitarios que nadie ha elegido. Es garantizar también que la segunda y tercera generación, es decir españoles nacidos aquí, hijos de extranjeros, no se encuentren con un “lo siento, ya está alquilado” cada vez que dan su nombre llamando por teléfono a un anuncio de un piso. Si pese a haber nacido aquí son tratados como eternos forasteros, sentirán un desarraigo que saben manipular después líderes étnicos, bandas juveniles y el islamismo violento o pacífico.

Analitzo al Més 3/24 amb Marina Romero el baòmetre del CEO que diu que Aliança Catalana pujarà molt, els incidents de Torre Pacheco i el grup que des de Mataró cridava a sortir de "cacera"

 Analitzo al Més 3/24 amb Marina Romero el baòmetre del CEO que diu que Aliança Catalana pujarà molt, els incidents de Tore Pacheco, i el grup que des de Mataró cridava a sortir de "cacera"

Abascal aprieta, Orriols espera. La Vanguardia

 

Xavier Rius Sant, periodista. 

Miércoles 9 de julio de 2025

No pasaron ni 24 horas de la clausura del congreso del PP en el que Núñez Feijóo se postuló para ser el próximo presidente de España sin hacer cordón sanitario a Vox, es decir aceptando sus votos, pero excluyendo gobernar en coalición con Santiago Abascal, que la portavoz de Emergencia Demográfica y Políticas Sociales de Vox, Rocío de Meer, expuso la propuesta de expulsar a ocho millones de extranjeros e hijos de extranjeros, muchos de ellos ya nacionalizados españoles. Una propuesta imposible de realizar sin modificar la Constitución por lo que se refiere a los hijos de extranjeros que obtuvieron previamente la nacionalidad española, como es el caso de muchos latinoamericanos. Y que exigiría para el resto la modificación del Código Civil, ya que actualmente sólo se puede retirar la nacionalidad a personas de origen extranjero condenados por delitos muy graves. Y retirar el permiso de residencia permanente en España, que es a la vez un permiso para todo el territorio de la Unión Europea, sin una condena judicial o una acusación de terrorismo, tampoco es posible. Posteriormente ante el revuelo creado Abascal matizó que no proponía expulsar ocho millones sinó únicamente “a los que no respetan a las mujeres, importan una religión extraña, delinquen o han venido a vivir del esfuerzo de los demás”

Siendo los partidos ultras y nacioalpopulistas euroescépticos primera o segunda fuerza política en muchos estados de la Unión, Abascal no quiere conformarse en continuar como tercera y comodín de investidura del PP. Ya lo demostró hace un año cuando abandonó los ejecutivos regionales en los que gobernaba con el PP. Pese a que el futuro de Pedro Sánchez puede cambiar si el caso Koldo, Ábalos y Cerdán aporta indicios que tras la trama estaba la financiación del partido, no parece que los socios de investidura vayan a provocar su caída. Así en las próximas elecciones, sean anticipadas o en 2027, lo que pretende Vox si continua como tercera fuerza y los escaños del PP y Vox suman la mayoría, investir a Feijóo pese a que rechace la mayoría de sus condiciones programáticas, pero quedándose en la oposición. Abascal sabe que confrontando como ahora desde la tribuna del Congreso con Pedro Sánchez, poco rédito puede obtener. Pero en cambió si a quien rebate cada semana es un presidente del gobierno del PP, al que reprochará continuar obedeciendo a Bruselas en inmigración, agenda verde, etc., confía que eso sí le permitiría dar el sorpaso y superar en las siguientes elecciones al PP.

En Cataluña parece que Salvador Illa sí aguantará los tres años que quedan de legislatura, siempre y cuando el PSC no se vea salpicado por la trama. Y será en dichas elecciones catalanas previstas para 2028 en las que las encuestas auguran un exponencial incremento de Aliança Catalana. Pero previamente habrá elecciones municipales en las que Aliança espera conseguir bastantes alcaldías. La duda que tiene Aliança es hasta dónde hacer crecer el partido y el número de municipios en los que presentar candidaturas sin que se les vaya de las manos con listas nutridas de nuevos afiliados. Elecciones en las que competirá con Vox con propuestas similares, pero también con Junts. Por ello Sílvia Orriols el pasado febrero cuando presentó la moción de confianza que abría la puerta a una moción de censura, en el fondo deseaba perder temporalmente la alcaldía para victimizarse, centrarse en la extensión del partido y poder estar más días en el Parlament que es donde obtiene visibilidad.

Feijóo i Abascal eperen els seus moments. El Triangle

 

Xavier Rius Sant, El Triangle, 1 de juliol de 2025

En cinc dies, de dissabte 5 de juliol al dimecres 9, la política espanyola ha viscut un dels períodes més intensos dels últims anys. Dissabte, la reunió del Comitè Federal del PSOE on Pedro Sánchez remodelava la direcció i exposava el full de ruta del partit, després de l’empresonament del nou secretari d’organització Santos Cerdán. Diumenge, el PP celebrava el seu congrés en el que revalidada a Núñez Feijóo com a líder del partit i candidat a la presidència del govern. L’endemà la roda de premsa habitual del dilluns a la seu de Vox, no la feia ni Abascal ni el portaveu nacional, José Antonio Fúster, sinó que qui intervenia era la responsable de Demografia i Polítiques Socials, la diputada Rocío de Meer, que potser inconscientment patinava i ficava la pota, potser deliberadament calculat a l’estil Trump, per provocar, afirmava que s’haurien d’expulsar d’Espanya vuit milions de migrants i fills de migrants ja nacionalitzats. Concepte batejat com “reimmigració” amb bitllet d’avió cap el país d’origen per Alternativa per Alemanya, adoptat ràpidament per Vox i Aliança Catalana. Proposta que generava un rebuig generalitzat i Vox contraatacava acusant a la premsa de manipular les paraules de De Meer.

Dimecres, Pedro Sánchez compareixia al Congrés dels Diputats per donar explicacions i presentar les seves noves mesures del govern contra la corrupció. Compareixença i debat que va ser, de fet, una moció de confiança sense que es votés, en la que Pedro Sánchez va constatar que continua tenint el suport dels socis d’investidura tret de Podem, que sembla que vol emular els pitjors moments del que fa més de dues dècades s’anomenava amb sarcasme “Izquierda Hundida”. I aguantant de moment Sánchez, Núñez Feijóo va utilitzar un to molt dur amb el PSOE amb acusacions de tota mena com que s’havia lucrat de la prostitució, a la vegada que deixava clar que no faria cordó sanitari a Vox, de qui acceptaria els seus vots per ser investit president del govern, però sense fer-lo entrar al govern. Una entrada a l’executiu que Abascal crec que tampoc desitja.

Mentre a la majoria de països europeus com França, Itàlia, Àustria, Holanda, Polònia, Hongria o Alemanya, la ultradreta xenòfoba i euroescèptica és la primera o segona força política, a Espanya amb Vox, és la tercera. Aquí la ultradreta va més endarrerida ja que exceptuant la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada que va fracassar en el seus intents de fer el salt al Parlament de Catalunya i al Congrés del Diputats, no va irrompre a les institucions amb Vox fins desembre de 2018 a Andalusia i l’abril de 2019 al Congrés dels Diputats. A Catalunya fa dos anys Aliança Catalana i Sílvia Orriols, amb un discurs igual de xenòfob que el de Vox, però independentista, va fer-se amb l’alcaldia de Ripoll. I fa un any Orriols va entrar al Parlament. I també tenim Se Acabó la Fiesta d’Alvise Pérez amb tres eurodiputats.

Aliança no té pressa, ja que a no ser que el PSC acabi esquitxat per la trama Koldo, Ábalos y Cerdán, res fa pensar que Salvador Illa hagi d’avançar les eleccions. Mentrestant el discurs d’Orriols penetra poc a poc en la ment de molts independentistes, i el partit es centra en l’extensió territorial de cara a les eleccions municipals. Unes candidatures que estaran formades per molts militants nouvinguts, i el partit té por que se li puguin descontrolar alguns regidors després de les eleccions. Fa dos anys Aliança només es va presentar a Ripoll on va ser la força més votada amb sis regidors i on governa en minoria, a Manlleu, on va obtenir un regidor que ha estat reemplaçat per un membre de la llista amb més carisma, i a Ribera d’Ondara, on el regidor d’Aliança, que va assumir temporalment l’alcaldia, va trencar amb Orriols abandonant el partit.

Vox, que vol deixar de ser la tercera força espanyola i el comodí del PP per les investidures, creu que no podrà incrementar el seu sostre electoral –ara té 33 diputats al Congrés, i l’anterior legislatura en va tenir 52— fins que Feijóo, o qui sigui del PP, arribi a la Moncloa i presideixi un govern del PP en solitari. Vox no vol la vicepresidència per ser la Yolanda Díaz de Feijóo, d’Ayuso o de Moreno Bonilla. Vol que Feijóo, o qui lideri el partit d’aquí dos anys, sigui investit president gràcies també al vot dels diputats de Vox per, des de l’oposició, confrontar-se al govern del PP i acabar superant-lo en les següents eleccions. Confia poder retreure-li que, tot i haver fet fora a Pedro Sánchez, continua fent unes polítiques d’immigració, ambientals o de gènere molt semblants a les seves. Abascal acusaria a aquest hipotètic govern del PP de complir dòcilment tot el que dicten des de Brussel·les i no defensar prou la unitat d’Espanya. Així doncs, a curt termini el que volen tant Vox com el PP és que en les eleccions d’aquí dos anys, o abans si Sánchez les avança, sumar entre els dos la majoria necessària per evitar que els socialistes continuïn sent els inquilins de la Moncloa.

Essent la retallada de la llengua catalana a l’administració i l’escola una de les condicions que ha posat i aconseguit Vox als governs del PP del País Valencià i les Illes, no sembla probable que Junts facilités per activa o per passiva aquest executiu del PP condicionat per Vox. El que em costa entendre és com Feijóo i el PP, fent ara un discurs semblant al de Vox, demanant la presó per Pedro Sánchez, i amb un Vox radicalitzat que proposa expulsions de milions de ciutadans d’origen estranger, aconseguiran ampliar el nombre de votants. Per que el que ara sembla que fa PP és voler robar-li vots a Vox mentre sembla que els d’Abascal els vol robar al PP. I si Se Acabo la Fiesta també s’hi presenta, més enllà que certament pugui aconseguir algun diputat per Madrid, restarà vots a les altres províncies a Vox i el PP, que perdran diputats.

Ah! Sílvia Orriols nega que es plantegi presentar-se a unes eleccions espanyoles. Però si ho fes trauria vots i diputats a Junts i Esquerra. Ella diu que no ho farà, però també assegurava fa dos anys que no es presentaria com a candidata d’Aliança al Parlament ja que segons ella tècnicament seria incompatible amb fer d’alcaldessa i mirem ara on és. No sabem quan Sánchez convocarà eleccions, que serà en el moment que ell cregui que els resultats li poden ser més favorables. Però si no les avança, les eleccions municipals potser coincidiran amb les generals. I seria estranya una campanya en que Orriols que demanés el vot per Aliança per salvar Catalunya a la urna de les municipals i demanar l’abstenció a les generals. Si això passés, estaria temptant als seus votants a tornar al peix al cove i votar de nou als “processistes” Junts i Esquerra pel Congrés i el Senat.

Arribat aquí em pregunto, seria ciència ficció que Aliança amb dos o tres diputats a Madrid, si fossin determinants, que pactés amb el PP i Vox una investidura de Feijóo si s’aprova una llei d’estrangeria que faciliti les expulsions, restringeixi l’empadronament i retalli drets socials i ajuts pels immigrants, i en contrapartida el PP es comprometés a no fer reformes per retallar el català?

clica aquí para leer en castellano en El Triangle