Xavier Rius Sant, periodista. El Triangle, 3 de novembre de 2025
Cinquanta anys després de la Marxa Verda amb la que el Marroc va ocupar bona part del territori de l’antiga província espanyola del Sàhara Occidental, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar divendres una resolució que, contradient les seves anteriors resolucions partidàries de la lliure determinació del territori amb la celebració d’un referèndum, afirmava que el pla d’autonomia proposat pel Marroc era la proposta més viable per acabar el conflicte. Així doncs la integració al Marroc deixa de ser una de les dues opcions possibles, per esdevenir l’avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU.
Un Consell de Seguretat que des de 1992, en signar-se l’alto el foc entre Marroc i el Front Polisario, proposava la celebració d’un referèndum en el que els sahrauís havien de triar entre la independència o la integració al Marroc. I a tal efecte es desplegava una missió civil i militar, anomenada Missió per la celebració del Referèndum al Sàhara Occidental, MINURSO que, a més de garantir l’alto el foc havia d’organitzar-lo. Un referèndum acceptat inicialment pel rei Hassan II del Marroc en el que votarien tant els sahrauís que eren als camps algerians de Tinduf, com els que vivien a la part ocupada pel Marroc.
Però quan s’havia de fer, l’any 1997 o el 1998, Marroc el va rebutjar en exigir que hi poguessin participar també els colons que Rabat hi va desplaçar després d’ocupar el territori. Quan el 2003 el Front Polisario va acceptar que els colons marroquins i els seus fills poguessin votar, el nou rei, Mohamed VI se’n va desdir, rebutjant el referèndum en no fiar-se dels colons i dels seus fills, ja que molts havien abraçat la causa independentista.
A partir de llavors tot quedà bloquejat amb el Marroc controlant la major part de territori, mentre el Polisario que controla poc més d’una quarta part a l’est del mur construït pel Marroc, demanava que Espanya exercís el seu lideratge com antiga metròpoli. Però els governs de Madrid, governés qui governés, estava collat pel Marroc amb els fluxos migratoris, els acords de pesca, la pressió vers Ceuta i Melilla, les pasteres a Canàries i la necessària col·laboració antiterrorista, en ser marroquins la majoria de terroristes islàmics autors d’atemptats a Espanya.
La cosa es complicarà més pels sahrauís quan el 2020 Donald Trump, desmarcant-se del que deia la ONU, va reconèixer la sobirania marroquina del Sàhara a canvi que Marroc se sumés als anomenats Acords d’Abraham i reconegués l’estat d’Isarel. Simultàniament el Polisario va considerar que la construcció per part del Marroc d’una carretera i deixar-hi allà tropes, en una franja de territori que havia de ser neutral, trencava l’acord, anunciant que tornava a la guerra. Però Algèria, protectora dels sahrauís no va facilitar armament, com havia fet fins 1991, per que tornessin a la guerra i aquest retorn a la guerra no ha estat tal, sinó només bombardejos esporàdics i escaramusses que certament han provocat morts de marroquins, sahrauís i mauritans.
Entre 1998 i 2004, vaig entrevistar tres vegades pel diari Avui a Mohamed Abdelaziz, líder del Polisario i president de la República Sahrauí, i em consta que ell estava convençut que el referèndum es faria. Però a partir de la dimissió de l’ex Secretari d’Estat americà, James Baker, com a mediador o enviat especial del Secretari General de l’ONU, i l’increment del terrorisme gihadista, el Marroc va convertir-se en un país i un règim que havia de ser protegit ja que Europa i el Estats Units van considerar prioritari que la monarquia de Mohamed VI no perillés. Mentre, els sahrauís van anar perdent suports i aliats. Simultàniament s’ha produït un altre element estratègic a la regió. L’increment de la activitat gihadista a la veïna Mali i la pèrdua de la influència francesa, retirant París fa dos anys les tropes mentre Rússia amb tropes o mercenaris es feia amb el control de bona part del Sahel. Potser un dels motius pel que Rússia no va vetar i bloquejar divendres la resolució de l’ONU que avala la proposat marroquina pel Sàhara és que potser a canvi rebia el vistiplau tàcit per continuar expandint la seva influència al Sahel en un moment que el regim militar de Mali podria caure assetjat per les milícies islamistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans (JNIM) que són prop de la capital de Mali, Bamako.
Ara el Marroc, on fa uns parell de mesos van esclatar fortes protestes espontànies dels joves per la manca d’oportunitats laborals, governat per Mohamed VI de qui es diu que pateix una malaltia greu, haurà de detallar el seu pla d’autonomia i com gestionaria el retorn de prop de dos cents mil sahrauís al territori, on bona part de la població va ser reemplaçada per colons marroquins. I pel que fa al Polisario, liderat des de la mort de Mohamed Abdelaziz per l’històric Brahim Gali sembla que es mantindrà ferm rebutjant la proposta, i potser intentarà que hi hagi alguna mena d’intifada a les ciutats de l’Aaiun, Smara i Dajla de la població sahrauí autòctona.
Cal veure què pensa fer el règim algerià del president Abdelmadjid Tebboune. L’enviat de Donald Trump, l’empresari Steven Witkoff, ha augurat que en dos mesos Marroc i Algèria faran les paus i obriran la frontera que està tancada des de fa dècades i es posaran d’acord pel que fa al Sàhara. Dubto, però, que Algèria abandoni ara els sahrauís. I aquí el pla de pau, a diferència del que volen Trump i Witkoff per Gaza i Ucraïna, no implica grans negocis immobiliaris, ni facilita els seus negocis amb les monarquies petrolieres.
Imatge de la ciutat de l'Aaiun
