Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DUI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DUI. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de novembre del 2025

Junts, sin hacer autocrítica, teme a Aliança Catalana. La Vanguardia

 

La Vanguardia, miércoles 5 de noviembre de 2025

Xavier Rius Sant, periodista

Junts a un año y medio de las elecciones municipales siente la fuga de muchos de sus votantes hacia Aliança Catalana, y comprueba encuesta tras encuentra que, de realizarse elecciones catalanas, la formación de Sílvia Orriols podría alcanzarle o superarle. Y ha decidido retirar el apoyo al Gobierno de Pedro Sánchez, para marcar perfil. Y las encuestas coinciden que el notable incremento de Aliança en el Parlament no perjudicará a Vox que también crecerá.

Hasta 2018 España era una de los pocos estados de la Unión Europea en el que la ultraderecha no tenía representación. Y se afirmaba que aquí la sociedad no tenía arraigado el sentimiento xenófobo, ni el miedo a perder la propia identidad, como ocurría en otros países. Así después de los atentados de marzo del 2004 afortunadamente no se asedió ninguna mezquita. Vox no hizo el salto clamando contra el aborto, ni colocando banderas españolas en Gibraltar. Lo dio interponiendo querellas contra los líderes del procés y ejerciendo de acusación en el Tribunal Supremo, ganándose una cuota de Telediario que le abrió la puerta primero en Andalucía en diciembre del 2018 y en el Congreso en abril del 2019. No fue el miedo a la pérdida de indentidad producida por la inmigración lo que le facilitó entrar en el Congreso, sino el dolor identitario que provocaba el temor a la ruptura de España.

No sabemos cuál sería el presente si Mariano Rajoy en lugar de aplicar el artículo 155 y mandar a los antidisturbios a Catalunya el 1 de octubre, no se hubiera dado por enterado como hizo el gobierno de Italia en 1997, cuando cinco millones de personas votaron la independencia de la Padania sin que nadie fuera apaleado ni encarcelado. No sé si los líderes de la Liga Norte presentaron entonces la independencia como algo irrevocable, pero sí que Junqueras y Puigdemont daban por segura la desconexión unilateral de España, argumentando falsedades como que el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos la amparaba, cuando el mismo se redactó refiriéndose a los territorios coloniales. O que el dictamen de 2010 de la Corte Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo, avalaba que Catalunya hiciera lo propio. Algo falso ya que dicho dictamen dejó claro que a petición de la Asamblea General de la ONU analizaba si la votación de la declaración de independencia de Kosovo vulneraba o no el derecho internacional, pero no se pronunciaba sobre su ejecución ni si tenía derecho a la independencia, ya nadie se lo había requerido.

Junts con Esquerra afrontan las consecuencias de no haber conseguido algo que decían que estaba al alcance de la mano, sin hacer autocrítica. Y si Vox se dio el salto sacudiendo el miedo que España se rompía, Aliança Catalana surgió agitando en Ripoll el impacto emocional por unos jóvenes de la localidad perpetraran los atentados, pero sumó un segundo elemento, la falta de determinación de Puigdemont y Junqueras en cumplir lo prometido. Junts ahora no puede mantener el argumentario de una independencia a tocar, pero sí puede romper con el PSOE. Y lo hace para intentar acallar un desencanto que capitaliza Orriols. Y a la vez asume a medias algunos de las propuestas de Orriols, por ejemplo la de negar pisos de protección oficial y ciertas ayudas a quienes lleven menos de diez años empadronados en un municipio. Algo que perjudicaría también a los jóvenes autóctonos que intentan establecerse en un municipio distinto del que crecieron. 

Propuesta que rechazó el pleno de la Diputación de Barcelona el pasado jueves y no es más que una mala copia de la que proponen Vox y Aliança de excluir de las ayudas y pisos de protección oficial a los extranjeros. Y evidentemente los votantes que compartan dicha idea, entre el original y la copia, siempre elegirán al primero.

Clica para leer en La Vanguardia 


dissabte, 21 d’octubre del 2017

diumenge, 9 de novembre del 2014

LA MEVA RESPOSTA EN 350 CARÀCTERS A L'ENQUESTA 9N DEL PUNT AVUI SOBRE PER QUÈ HE VOTAT


 
El Punt Avui publica avui la meva opinió, al costat de 77 persones més, de diferents àmbits, explicant en 350 caràcters perquè s'ha anat a votar.
Aquesta és la meva resposta:
"Hi aniré (a votar) perquè tinc clar que el conflicte només es pot resoldre votant, i cal que el govern de l’Estat se n’adoni. No crec que la solució sigui una declaració unilateral d'independència feta per 70 diputats, pel que tard o d’hora s’haurà de fer un referèndum de veritat. Reconec però, que el PP de Rajoy és incapaç d’acceptar una consulta a la escocesa, fer propostes, i arriscar-se a que guanyi el sí"
Xavier Rius, periodista

dilluns, 20 d’octubre del 2014

A QUÈ ENS REFERIM QUAN PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL?


La conversió de la consulta del 9N en un procés participatiu a causa de la seva suspensió per part del Tribunal Constitucional, va motivar que alguns grups polítics i la mateixa Assemblea Nacional Catalana plantegessin respondre a la suspensió amb la desobediència civil. I amb l'escenari actual d'unes possibles eleccions plebiscitàries i una Declaració Unilateral d'Independència també es torna a proposar la desobediència quan el Govern central no vulgui negociar. Però no sembla que algunes de les forces polítiques o socials que asseguraven que es votaria sí o sí malgrat la impugnació de la consulta, estiguin fent autocrítica dels errors d'anàlisi sobre les forces i lligams legals existents amb els que va arrencar el procés, i el significat i consecuències de la desobediència civil. Errors que semblen disposats a repetir.
El primer error va ser fer creure a la ciutadania que, després del fracàs de l'Estatut i la negativa al pacte fiscal, dificultat per dificultat, resultava més fàcil la independència. És allò que per a associar-se en calen dos, però per divorciar n'hi ha prou que ho vulgui un. I per justificar la seva viabilitat es van agafar de manera descontextualitzada els processos d'independència de les repúbliques soviètiques i iugoslaves. Així es deia: fem com la Via Bàltica, celebrem el referèndum, proclamem la independència i forcem a Espanya a negociar el període transitori, la possibilitat de mantenir la doble nacionalitat pel qui ho vulguin, la continuïtat del Barça a la Lliga, i la nostra part del deute i del fons de pensions.
 Davant el retret que el cas català no és equiparable ni a Iugoslàvia ni l'URSS, atès que aquestes, segons les seves constitucions gaudien del dret de secessió, i que Espanya no és ni l'URSS ni l'antiga Iugoslàvia en descomposició, alguns van argumentar que ens avalava la sentència del Tribunal internacional de Justícia de 2010 que va establir que la Declaració Unilateral d'Independència de Kosovo, "no havia vulnerat el dret internacional". Però aquesta sentència només es pot entendre en un context que no s'assembla en res a Catalunya.
Kosovo, que només era una província poblada majoritàriament per albanesos no eslaus, i vivia des de 1989 una situació d'apartheid amb la derogació de la seva autonomia. Després de la independència, amb o sense guerra d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia i Montenegro, continuava sense resoldre el conflicte a Kosovo. El 1999, després d'anys de desobediència civil, violència i neteja ètnica, fracassats els intents negociadors, el març de 1999 va arribar la intervenció militar internacional després de la qual l'ONU va establir una administració provisional, mentre s'instava a les parts a arribar a un acord. Kosovo, tutelada per l'ONU va consumar la desconnexió total de Sèrbia, va crear institucions provisionals en les que Belgrad no va voler participar, i com Montenegro va prendre l'euro com a moneda, mentre els líders de Belgrad es negaven a col·laborar amb l'administració transitòria i a plantejar una altra opció que la devolució d'autonomia suprimida en 1989. I aquesta situació de tutela internacional impedia als líders kosovars exercir plenament les seves responsabilitats.
En aquest context, i davant la impossibilitat que ningú a Sèrbia pogués assumir electoralment el tabú de signar la renúncia sobre Kosovo, les institucions internacionals van donar el vistiplau perquè el parlament kosovar fes el 2008 una declaració d'independència que va ser votada per 109 dels 120 diputats. I dos anys més tard el Tribunal de Justícia va dictaminar que aquesta declaració no va vulnerar el dret internacional. Però el significatiu de Kosovo havia estat la seva desconnexió de Sèrbia consumada anys abans.  I quan Junqueras diu emocionat de fer la independència ja i aprovar els pressupostos d’un estat sobirà, no explica com es força i s’aconsegueix la desconnexió.
  Al Procés hi ha hagut un segon error de gran calibre. Afirmar que la consulta seria possible malgrat la impugnació del Govern central. Des que es va començar a parlar de la consulta vaig preguntar a secretaris municipals i gerents d’ajuntaments de tot tipus si creien que la consulta seria possible si Rajoy la impugnava i tots em reconeixien que malgrat que es pogués realitzar en petits municipis, seria impossible en les ciutats. I una constatació d'això és que només 370 alcaldes dels prop de 900 que van acompanyar a Mas el passat dia 4, van facilitar el llistat de col·legis electors per votar.

I el tercer error, per no qualificar-ho de frivolitat, va ser el que va cometre Mas en comparar el procés català i els seus obstacles amb els que van superar Gandhi, Luther King i Mandela. Gandhi i Luter King, al marge que van acabar assassinats, van ser capaços d'impulsar en un context de repressió i violència, campanyes de desobediència civil que van obligar l'adversari a cedir i seure a negociar. A més de reiterades vagues a Alabama, durant un any cap ciutadà de color va prendre l'autobús a Montgomery, anant tots a la feina caminant o en bicicleta, acabant així amb la segregació racial en el transport. I la Índia va retornar a la filosa artesanal de teixir per fer quebrar la indústria tèxtil britànica, que va perdre el mercat de població de l'Índia. I posteriorment amb la Marxa de Sal es va trencar el monopoli britànic d’aquest producte.
Quan Mas es va comparar amb aquests, es referia a que les administracions i funcionaris desobeirien i posarien les urnes el 9N, assumint ell les conseqüències penals que es poguessin derivar? O pensava en una desobediència civil ciutadana per forçar a negociar el 9N o l'acceptació de la Declaració Unilateral d'Independència i el traspàs de poders i fons econòmics, amb opcions com una vaga general intermitent o aturar el port de Barcelona sis mesos?
 És evident que el conflicte a Catalunya continuarà i només es resoldrà amb una votació en què estiguin obertes totes les opcions, per descomptat també la de la independència. Però els que parlen ara de plebiscitàries i després proclamar la DUI, que aclareixin quins instruments tenen i el preu que estan disposats a pagar per, després de la mateixa, forçar a negociar al Govern Central. La desobediència civil pot ser legítima, però s’ha d’explicar el seu abast, el que exigeix a qui la fa, i les seves consecuències.
Xavier Rius