Per
portar els milions de peregrins a la ciutat santa, el rei Abdullah bin
Abdulaziz al-Saud va fer construir un tren d’alta velocitat que unís les
dues ciutats, obra que va ser feta per un seguit d’empreses espanyoles.
És
habitual en obres realitzades a països de poca transparència fiscal que
els dirigents del país que les encarreguen rebin suborns d’alguna de
les companyies que concursen per l’adjudicació. Però el que no és
habitual és que el cap d’estat del país al qual pertanyen les empreses
que executen el projecte rebi una mena de suborn a la inversa, com són
els 100 milions de dòlars que va percebre el llavors rei Joan Carles.
Des
d’abans de la seva abdicació ja circulaven informacions sobre la
fortuna en paradisos fiscals i els negocis que tenia amb la seva amant,
Corinna Larsen. I aquestes informacions van créixer amb el safari a
Botswana i el ja famós “m’he equivocat, no tornarà a passar”.
Diumenge,
després que diversos mitjans estrangers donessin detalls de les
investigacions de la fiscalia suïssa sobre el blanqueig de diners, que
vindrien dels 100 milions de dòlars que hauria donat el rei Abdullah a
Joan Carles, del regal de 65 milions d’euros que l’actual rei emèrit
hauria fet a Corinna i del seu dipòsit en una fundació de la qual Felip
VI seria beneficiari, va motivar que, en plena crisi per l’estat
d’alarma pel coronavirus, la Casa Reial fes un comunicat que anunciava que es retirava
l’assignació econòmica de Joan Carles i que Felip renunciava a
l’herència del seu pare.
Que es digui que un rei renuncia a
l’herència del seu pare és un oxímoron, atès que el llegat principal que
llega un rei al seu fill és la corona.
Però, bromes a part, la
gravetat del moment en què es troba Espanya per l’estat d’alarma i el
coronavirus ha evitat que esdevingués el tema central de l’actualitat
política, més quan la família reial no està sent una família exemplar,
com vam veure també amb la pràctica de depredador de diners públics
d’Iñaki Urdangarin, i una infanta que, tot i treballar a La Caixa, en el
judici va fer el paper de no saber què signava.
Felip VI es va
coronar, de cara a una part important de la societat espanyola, amb el
discurs del 3 d’octubre que va legitimar l’A por ellos!. Però tal
com es va veure dimecres al vespre, no només a Catalunya, sinó també a
moltes ciutats i pobles de tot Espanya amb les cassolades de protesta a
la mateixa hora que ell feia el discurs –per demanar que torni el que
s’ha robat i es gasti en la compra de respiradors i mascaretes–, el
trencament amb la institució monàrquica no es només cosa d’una gran
majoria de catalans, sinó també de molta gent d’arreu de l’Estat
espanyol.
Certament, hi ha estats com ara el Regne Unit, Holanda i
el països nòrdics on la institució hereditària del cap de l’estat té
acceptació, i en alguns d’aquests també fulletons de bragueta que en el
fons humanitza els monarques.
Però el rei Felip VI, en el seu
discurs de dimecres, més enllà de paraules retòriques sobre que
superarem la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19, no va fer cap
autocrítica sobre la seva família.
Les cassoles que sonaven
abans-d’ahir al vespre fan pensar que la institució viu els seus moments
més baixos. Veig dubtós que pugui fer com Mahoma, que, vuit anys
després de fugir a Medina, va poder tornar a la Meca victoriós.
