La victòria del president iranià, el reformador Hassan Rouhani, que
amb el 57% dels vots revalida el seu mandat quatre anys més i derrota
l'ultraconservador Ebrahim Raisi, coincideix amb la visita de Donald
Trump a l'Aràbia Saudita, on signarà un acord de venda d'armes per
100.000 milions de dòlars per modernitzar l'exèrcit saudita, que no té,
ara per ara, com a principal enemic els grups gihadistes d'Al-Qaida i
Estat Islàmic, sinó l'Iran. L'Aràbia Saudita vol dissuadir amb la seva
superiorat militar l'Iran i els seus aliats xiïtes del Iemen, el Líban i
Síria. Actualment l'aviació i les tropes saudites estan força
implicades en la guerra del Iemen, combatent les milícies xiïtes
houthis, que tenen el suport de Teheran.
Rouhani ha guanyat les eleccions, tot i el suport indirecte del líder
suprem, Alí Khamenei, al derrotat Raisi, atès que la majoria dels
ciutadans, sobretot els de mitjana edat i els joves, donen suport a les
reformes que Rouhani ha aconseguit implementar en el seu primer mandat.
Per posar un exemple, ha suprimit la “policia de la moral”, que multava i
apallissava les dones que detenia pel fet d'anar vestides de manera
considerada poc decorosa. Però el principal canvi aconseguit per Rouhani
ha estat la millora de l'economia, produïda per la reducció de les
sancions després de l'acord nuclear amb els EUA i Europa. I el fruit més
important d'aquest acord és que ha donat esperança a la població jove i
no tan jove que mira cap al futur i l'exterior, a diferència dels
Guardians de la Revolució i els militars, que controlen de manera
mafiosa l'economia, i dels ancians i la gent més religiosa, partidària
dels aiatol·làs que no volen que res canviï, sigui perquè ells
s'enriqueixen, sigui perquè encara esperen l'arribada de l'imam ocult
del xiisme, el Mahdi o messies, que ha de complir la profecia. Rouhani
no ho tindrà fàcil per aconseguir els canvis. Però, a diferència del que
li va passar a l'expresident Khatami, que, entre el 1997 i el 2005, va
veure com les seves reformes eren rebutjades pel Líder Suprem i els
òrgans no democràtics de l'Assemblea d'Experts i el Consell de
Guardians, i que els seus vuit anys de mandat frustrat van donar pas al
del conservador Ahmadinejad i a la tupinada del 2009, ara la població
jove i no tan jove que vol un canvi és majoria. Els que eren joves l'any
1997 o el 2005, i van veure fracassades les seves esperances, ara són
de mitjana edat, però darrere seu ara hi ha milions de nous joves. I
tots tenen unes eines com internet i les xarxes socials que els obren al
món, i que, tot i les restriccions imposades pel règim, fan més difícil
fer-los callar.
Serà cabdal en l'evolució cap a les reformes que es demanen qui i com
substituirà el ja vell Líder Suprem, Alí Khamenei, i si serà possible
una transició gradual de l'actual teocràcia cap a un règim democràtic
sense les restriccions d'ara. Evidentment, la mil·lenària lluita entre
àrabs i perses, entre xiïtes i sunnites, que hi ha darrere la rivalitat
entre l'Aràbia Saudita i l'Iran no facilita aquesta normalització.
Per això, perquè l'economia i el dia a dia de la societat iraniana
millorin, caldrà que es continuï aplicant l'acord amb l'Iran aconseguit
per Barack Obama, que farà millorar l'economia. Però les monarquies
petrolieres i Israel s'hi oposen, atès que prefereixen un Iran aïllat i
feble. I es fa difícil saber quines cartes jugarà l'imprevisible Trump,
que l'única cosa que sap fer bé és fer negocis, com la venda d'armes per
un import de 100.000 milions a l'Aràbia Saudita, negociada, per cert,
pel seu gendre, el jueu Jared Kushner, sense que això molestés la
pietosa família reial saudita.
