Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris codi penal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris codi penal. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de maig del 2024

El 14 de maig comença el judici contra l'editor nazi Pedro Varela propietari de la llibreria Europa i cinc persones més vinculades a la mateixa i a Ediciones Ojeda. La llibreria està tancada cautelarment per ordre judicial des de 2016

                   



El proper dimarts 14 de maig començarà a la Secció Sisena de l'Audiència Provincial el judici contra Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa de Barcelona i cinc persones més vinculades a la llibreria i ediciones Ojeda per diversos delictes contra els drets fonamentals, el principal dels quals és d'incitació a l'odi i negació de l'Holocaust, tipificats en l'article 510 del Codi Penal. La Fiscalia demana per Pedro Varela 12 anys de presó i el tancament definitiu d ela llibreria i local del carrer Sèneca de Barcelona que va ser precintat en iniciar-se aquesta causa el juliol de 2016. El judici està previst que duri al menys nou sessions. Pels altres acusats demana vuit anys de presó.




Així Pedro Varela serà jutjat per quarta vegada. Ja ha estat condemnat diverses vegades, i el seu cas va arribar al Tribunal Constitucional que va anular parcialment l'article 607 del Codi Penal en entendre que vulnerava la lliberat d'expressió, fet que va motivar a que es modifiqués el redactat dels articles 510 i 607 del Codi Penal. L'any 2013 el Tribunal d'Estrasburg va condemnar a Espanya a indemnitzar Varela amb 13.000 euros.  Aquest quart judici a Varela es farà ja amb la nova redacció de l'article 510, i la sentència que probablement serà  condemnatòria, podria tornar a portar la qüestió al Tribunal Constitucional per tal que valori si es vulnera el dret a la llibertat d'expressió.

Varela té altres causes pendents com la que té oberta a Màlaga per les seves declaracions fetes en una conferència pública el 2017, i la Fiscalia malaguenya li demana tres anys i mig de presó.

dimecres, 9 de desembre del 2020

VÍDEOS, XARXES i ACTUACIONS POLICIALS. Analitzo al Triangle la marxa enrere de Macron de la llei que prohibia difondre imatges de policies, i de com queda a Espanya després de l'anul·lació parcial per part del TC de la limitació per fotografiar i difondre imatges que establia la Llei Mordassa

 

             


Xavier Rius Sant, periodista

El Triangle, 9 de desembre de 2020 

Pocs dies després que el Tribunal Constitucional espanyol anul·lés parcialment l’article 36, apartat 23, de la llei de Seguretat Ciutadana del 2015, coneguda com a llei mordassa, que castigava amb una sanció de 600 a 30.000 euros la difusió no autoritzada d’imatges de membres dels cossos de seguretat, el president francès, Emmanuel Macron, ha hagut retirar el projecte de llei de Seguretat, que, aprovat per l’Assemblea Nacional, estava pendent del seu tràmit al Senat. Projecte que en el seu article 24 castigava la difusió d’imatges i vídeos d’agents i actuacions policials a les xarxes socials.

El president francès ha fet marxa enrere després de la difusió del vídeo de la pallissa que va patir el productor musical negre Michel Zecler per part d’uns agents dins del seu estudi a París. Zecler era al carrer sense mascareta a pocs metres del seu estudi i en veure els policies va entrar-hi corrent. Els agents van seguir-lo fins a dins i li van propinar una pallissa que va ser enregistrada per les càmeres de seguretat. Macron ha condemnat els fets i ha anunciat que buscarà un redactat que no pugui emparar la impunitat davant els abusos. Dos dels policies han ingressat a la presó.

El marc legal francès que ha quedat ajornat i el que establia la llei mordassa espanyola no són iguals, donat que el que pretenia limitar l’article 24 de la llei francesa era la difusió a les xarxes, no les imatges que enregistressin periodistes i difoses pels mitjans. És un fet que, amb motiu de les protestes dels Armilles Grogues, molts agents s’han vist coaccionats en ser enregistrats per manifestants amb el mòbil que retransmetien en directe els operatius, o gravant els rostres dels agents.

Els policies i els gendarmes francesos pateixen una forta pressió per l’alerta terrorista i les manifestacions del moviment dels Armilles Grogues, i es queixen de la manca de dies de descans, la falta de mitjans, els sous baixos, i una criminalització a les xarxes. Pressió que motiva constants baixes mèdiques i que va fer que el 2019 hi hagués una mitjana d’un suïcidi d’un agent a la setmana. I tan cert com que els agents pateixen una manca de mitjans, és que continuen donant-se casos d’abusos. I en un moment que sovint qui està a prop dels abusos al carrer és un altre manifestant, un vianant o una càmera de seguretat, no un periodista identificat amb l’armilla o el braçal, sense les imatges dels no professionals no es podrien demostrar certs casos d’abusos policials. Ara Macron haurà de veure quin redactat troba per protegir la intimitat de l’agent per no veure’s després assenyalat, sense que aquesta probable limitació quebranti la llibertat de premsa, ni imposi una censura prèvia, ni sigui una cortina per tapar els abusos.

La no existència de censura prèvia és el que ha motivat que el TC hagi invalidat parcialment l’article 36-23 de la llei mordassa. Article que amb el seu redactat original considera infracció greu “l’ús no autoritzat d’imatges” de membres dels cossos policials “que poguessin posar en perill la seguretat personal o familiar dels agents, de les instal·lacions protegides, o en risc l’èxit d’una operació, amb respecte al dret fonamental a la informació”. El tribunal ha declarat no constitucional el terme “no autoritzat”, ja que en no haver-hi censura prèvia, no cal demanar autorització per enregistrar. Tal com queda l’article, està per veure com ho interpreta cadascú, també els jutges, quan un cos policial sancioni un manifestant, un vianant o un periodista per difondre imatges que el cos policial consideri que s’han enregistrat amb la intenció de perjudicar l’operatiu o posar en perill un agent.

Més enllà que no calgui demanar permís per enregistrar, poso un exemple senzill. Si una televisió informa que hi ha un control policial per comprovar el compliment del confinament, com fan tots els telenotícies, no ha de ser sancionable. Però si ho fa un ciutadà que informa per un grup privat de WhatsApp o per Twitter en obert, seria punible? I el mateix es pot dir d’imatges d’una càrrega policial en què els agents potser porten casc i buf. S’enregistren per informar o per identificar els agents? Senzillament crec que continuaran col·lisionant els drets d’uns i altres. I els tribunals hauran d’acabar definint el que és difícil de definir.

            


  Llegir en català al Triangle

 Leer en castellano en El Triangle

dilluns, 13 de maig del 2019

EL JUTJAT DE REUS ADMET LA DENÚNCIA CONTRA ORTEGA SMITH PER DELICTE D'ODI, INTERPOSADA PER L'ADVOCAT HILAL TARKOU I DICTA L'AUTO D'INICI DE DILIGÈNCIES. Ara haurà de decidir quin jutjat és realment competent, si el de València o el de Reus i, donat que ha obtingut l'acta de diputat després dels fets denunciats, si té o no dret a l'aforament i hauria de ser vist pel Tribunal Suprem.



El jutge d'instrucció número 4 de Reus ha dictat auto d'incoació de diligències prèvies contra Vox i el seu secretari general, Javier Ortega Smith, per un presumpte delicte d'incitació a l'odi i la discriminació, tipificat a l'article 510 del Codi Penal.  
La denúncia va ser presentada el passat mes de març per l'advocat Hilal Tarkou Lahimi, president de "Watani-Asociación de Ciudadanos por la Convivencia y el Desarrollo", per diverses manifestacions d'Ortega Smith contra els musulmans, fetes en un acte a València el 19 de setembre de 2018, que es poden veure en diversos vídeos que hi ha a la xarxa. Ara haurà de decidir quin jutjat és realment competent, si el de València on també es van denunciar amb posteriotat les declaracions d'Ortega Smith i estaven sent estudiades per la Fiscalia, o el de Reus i, donat que ha obtingut l'acta de diputat després dels fets denunciats, si té o no dret a l'aforament, i si hauria de ser vist pel Tribunal Suprem.

Hilal Tarkou ha interposat altres denúncies similars, i properament es farà el judici, per un presumpte delicte d'odi, a la cúpula de la dissolta Plataforma per Catalunya. Aquest últims mesos Tarkoui ha patit diverses amenaces, tres atacs, pintades o llançament d'excrements de porc a la porta de casa seva i del seu despatx.

 

divendres, 29 de juny del 2018

EL TSJ TOMBA L'INTENT DE TERGIVERSAR EL DELICTE D'ODI AMB EL QUE ES PRETENIA CASTIGAR LES CRÍTIQUES I MANIFESTACIONS CONTRA ELS POLÍCIES I GUÀRDIES CIVILS ALLOTJATS A HOTELS DE CATALUNYA DESPRÉS DE LES CÀRREGUES DE L'1-O. De la mateixa manera que s'ha intentat tergiversar els delicte de sedició i rebel·lió en base a suposades actuacions tumultuàries i la invenció d'una violència imaginaria, es va pretendre veure odi ideològic o ètnic (antiespanyols) en algunes de les protestes per l'actuació dels cossos estatals de seguretat l'1-O





Després de les primeres manifestacions davant de casernes de la Guàrdia Civil i hotels de Catalunya on s'allotjaven policies nacionals i guàrdies civils que van protagonitzar les càrregues policials de l'1 d'octubre, la Fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, obrí diligències contra diverses persones per suposats  delictes d'odi.  Es cridà a declarar i s'obrí procediments penals contra mestres d'escoles i instituts on hi estudien fills de guàrdies civils, i contra alcaldes i regidors de diferents municipis. Algunes d'aquestes causes han continuat només per suposat delictes d'amenaces o coaccions, moltes s'han arxivat i alguna continua per presumptes delictes d'odi i d'amenaces i coaccions.  També, a petició de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Catalunya, s'obriren diligències contra el diputat  d'ERC, Ferran Cívit, que va fer diversos tuïts cridant a manifestar-se davant dels hotels. Ho va fer el TSJ en ser Cívit aforat.
 El diputat Ferran Cívit
Es pretenia aplicar el nou redactat de l'article 510 del Codi Penal  que castiga  fins a 4 anys de presó als qui "públicamente fomenten, promuevan o inciten directa o indirectamente al odio, hostilidad, discriminación o violencia contra un grupo, una parte del mismo o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquél, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad".

Jo ja vaig publicar llavors diversos articles considerant una tergiversació del delicte d'odi que es volgués aplicar aquest tipus delictiu als qui protestaven per l'actuació del cossos de seguretat l'1 d'octubre o es manifestaven davant els hotels on s'allotjaven o a mestres d'escoles o instituts on estudien fills de Guàrdies Civils, que havien fet opinions contràries a l'actuació policial. Jo tenia clar que en cap cas l'article 510 incloïa en els col·lectius vulnerables a protegir per aquest tipus penal a cap col·lectiu professional, fos la policia o els funcionaris, ni les manifestacions que es feien contra els policies ho eren pel seu origen. És a dir, no es manifestaven contra els policies per ser espanyols, andalusos, gallecs, vinguts de Múrcia o castellanoparlants, sinó com a mostra de rebuig per unes actuacions. 

Una cosa seria que es jutgi per un possible delicte d'amenaces o coaccions, si és que aquelles manifestacions o opinions fossin constitutives d'amenaces, coaccions o d'atemptat a l'autoritat. I una cosa molt diferent és tipificar-ho com un delicte d'odi contra un col·lectiu vulnerable o ètnic. I tampoc és donava el cas d'aplicar l'agravant de discrepància o discriminació ideològica que ja va aplicar el Tribunal Suprem per incrementar la condemna als ultres de Blaquerna, i també s'aplicà per incrementar la pena a uns antifeixistes que van agredir, sense provocació prèvia, a uns ultres que eren a un bar del barri de Sants el 12 d'octubre de 2013. No era aplicable l'agravant de discrepància o discriminació ideològica, perquè no es protestava contra els policies per les seves idees -que segur que eren molt diverses- o ser d'un grup polític antagònic, sinó per l'actuació feta l'1-O.
                                

Article en el que jo ja deia que  es volia fer una tergiversació del delicte d'odi, fent una interpretació diferent del que deia l'article 510


I afortunadament això és el que ha dictaminat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya , en una interlocutòria signada pel seu president, Jesús María Barrientos, desestimant que es jutgi per un delicte d'odi al diputat d'ERC Ferran Cívit.  Des del meu punt de vista aquesta interlocutòria hauria de provocar l'arxivament de les causes per delictes d'odi per aquests fets contra diversos regidors i alcaldes del Maresme i altres persones investigades. 
Això no vol dir que s'acabi la persecució penal d'aquest casos, però hauria de ser només per manifestació il·legal o amenaces o coaccions a agents de l'autoritat o incitació a cometre algun d'aquest delictes. Però no per un delicte d'odi. 
Considero molt positiva aquesta interlocutòria donat que, a l'igual que per castigar amb més força els convocants del referèndum de l'1 d'octubre, empresonar preventivament i suspendre els drets polítics dels diputats, s'ha forçat la intrepretació del fets, del redactat, i el sentit dels delictes de sedició rebel·lió, qualificant les manifestacions de tumultuàries i violentes, es volia castigar amb més duresa, intentant atribuir odi contra els policies per ser espanyols, i donar-lis la protecció especial que l'article 510 atorga a certs col·lectius vulnerables.    

La interlocutòria diu que el delicte d’odi de l’article 510 del Codi Penal només es pot aplicar contra aquells que inciten a la discriminació de col·lectius vulnerables, però no pas als que critiquen o amenacen els cossos policials, que és el que hauria fet el diputat d’ERC Ferran Civit que el 2 i 3 d’octubre, quan va publicar diversos tuïts instant a manifestar-se per que marxessin els policies espanyols i guàrdies civils que s’allotjaven en hotels de Catalunya per impedir el referèndum.

Civit va publicar els dies 2 i 3 d'octubre cinc tuïts successius amb els que pretenia que els policies i els guàrdies civils allotjats en diversos hotels de Catalunya ‘fossin expulsats’ dels establiments, ‘si fos necessari, fent soroll durant tota la nit al voltant dels seus allotjaments per no deixar-los dormir o difonent entre els turistes que estiguessin allotjats als hotels o que tinguessin pensat fer-ho que es tractava de ‘repressors que agredeixen a pacífics demòcrates’. També va escriure crítiques negatives dels establiments a les xarxes socials i en webs d'hotels, i va publicar el nom de quatre d’aquests establiments, utilitzant l’etiqueta ‘#caphotelambpolicia’ amb missatges com: ‘No doneu allotjament a qui us reprimeixi. Fora dels nostres hotels! No deixeu dormir en calma a qui us reprimeixi. Feu soroll tota la nit!’; ‘Les forces d’ocupació encara hi seran una temporada. Va per llarg i no els hem de facilitar res!’; ‘Que tots els futurs turistes sàpiguen amb qui comparteixen habitació: repressors que agredeixen a pacífics demòcrates’; ‘Recomaneu a tothom a xarxes i a Tripadvisor l’Hotel Gaudí de Reus mentre aculli Policia repressora. No són benvinguts!’; i ‘Llocs de Lleida on hi ha Guàrdia Civil i Nacional a: Aisaza Hoteles, Prat de la Riba 37, Hotel Real, Hotel Sansi’.


Segons la interlocutòria, que cita jurisprudència espanyola i internacional i recomanacions de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, del Consell d’Europa, els magistrats recorden que l’article 510.1.a del Codi Penal s’ha d’aplicar per limitar la llibertat d’expressió només en aquells casos que incitin la discriminació de ‘col·lectius vulnerables’ i que ‘hi ha formes d’expressió que ofenen, pertorben o trastornen, però per si mateixes no constitueixen incitació a l’odi’. 

Per això, conclou el TSJC, "No constitueix un delicte d’odi qualsevol expressió d’hostilitat difosa públicament contra una o més persones pertanyents a un col·lectiu o grup social identificable, encara que sigui clarament ofensiva i pertorbadora de la pau social i l’ordre públic". "La conseqüència és que el discurs d’odi o hostilitat contra l’autoritat o contra els agents de l’autoritat no pot ser sancionat amb l’article 510"’. 

Per últim la interlocutòria, que poso íntegre aquí sota, afirma que no consta que els missatges hagin tingut cap repercussió o efecte pràctic pels policies o els hotels i la suposada "limitació de la llibertat de circulació i residència que proposen els tuïts és quimèrica i irrealitzable".






TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA

Sala de lo Civil y Penal Diligencias indeterminadas núm. 4/2018

Querella del Ministerio Fiscal

A U T O Nº 72

Presidente

: Excmo. Sr. D. Jesús María Barrientos Pacho

Magistrados

: Ilma. Sra. Dª. Mercedes Armas Galve Ilmo. Sr. D. Carlos Ramos Rubio En Barcelona, a 28 junio 2018

Antecedentes de hecho Único

.- El Ministerio Fiscal ha interpuesto ante esta Sala una querella contra el Iltre. Sr.

Ferran CIVIT i MARTÍ, Diputado del Parlament de Catalunya perteneciente al Grupo de Esquerra Republicana de Catalunya-Catsí (ERC-Catsí) y presidente regional de ERC del Camp de Tarragona, por un presunto delito de odio, previsto y penado en el art. 510 CP. Ha sido designado ponente el magistrado de esta Sala Ilmo. Sr. D Carlos Ramos Rubio que expresa el parecer unánime del Tribunal.

Fundamentos de derecho Primero
.- 1.

Es competencia de la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña la instrucción y el fallo de las causas penales seguidas contra los diputados del  Parlament de Catalunya por cualquier clase de delitos, en virtud de lo dispuesto en el art. 73.3.a) LOPJ en relación con el art. 57.2 EAC, siempre que esta atribución no le corresponda al Tribunal Supremo.

esultando del relato de hechos contenido en la querella que los mismos se refieren a un delito cometido con ocasión del ejercicio de los derechos fundamentales y de las libertades públicas garantizados por la Constitución, que se habría perpetrado en el territorio de esta Comunidad Autónoma y por un miembro electo del  Parlament de Catalunya, es procedente asumir la competencia para resolver sobre lo solicitado por el Fiscal querellante.


2.

 En orden a decidir sobre la admisión de una querella, como hemos advertido en otras ocasiones, el TC ha declarado que, en el marco del art. 24.1 CE, no existe un derecho incondicionado a la apertura y a la completa sustanciación del proceso penal, sino solo a obtener un pronunciamiento motivado, incluso liminar, del Juez o Tribunal en la fase instructora sobre la calificación jurídica que le merecen los hechos, que exprese de manera inteligible las razones por las que, en su caso, inadmite su tramitación, de forma que permita el eventual control  jurisdiccional por medio de los recursos previstos en el ordenamiento  jurídico, todo ello independientemente de la parquedad o concentración del razonamiento (SSTC 148/1987 de 28 sep. y 94/2001 de 2 abr.), es decir, sin que se exija una contestación pormenorizada de todos y de cada uno de los argumentos utilizados en apoyo de la pretensión (ATS2 9 ene. 2007 -rec. nº 20274/2006-). Por otra parte, desde la perspectiva de la legalidad ordinaria, el art. 313 LECrim dispone que no proceda la admisión a trámite de una querella —aceptada que hubiere sido la competencia para conocer de ella— cuando los hechos a que se refiera no sean constitutivos de delito. Respecto a esta previsión, que es formulada en la ley procesal penal de manera negativa, la jurisprudencia del TS viene considerando que el carácter delictivo de los hechos imputados puede negarse por dos razones: una, porque los hechos contenidos en la querella no sean susceptibles de ser subsumidos en ningún precepto penal; y otra, cuando, a pesar de la posible apariencia delictiva inicial de dichos hechos, no se ofrezca en la querella ningún elemento o principio de prueba que avale razonablemente su verosimilitud, limitándose el querellante a afirmar su existencia sin ningún apoyo objetivo, aunque sea indiciario, puesto que la valoración de su significación penal no puede hacerse a resultas de que  pudieran ser acreditados en la instrucción subsiguiente (cfr. AATS2 16 nov. 2009 –rec. nº 20449/2009- y 26 sep. 2011 –rec. nº 20442/2011-).


Segundo1.

Se querella el Ministerio Fiscal contra el Ilmo. Sr.Ferran CIVIT i MARTÍ , que en la fecha los hechos —octubre de 2017— ya era Diputado del  Parlament de Catalunya en la XIª Legislatura (2015-2017), al igual que lo es en la actual XIIª Legislatura, porque los días 2 y 3 de octubre publicó cinco mensajes sucesivos en su cuenta de Twitter   dirigidos a una generalidad de personas no identificadas, con los que pretendía que los funcionarios del Cuerpo Nacional de Policía (CNP) y de la Guardia Civil (GC), que se hallaban en aquellos momentos alojados en diversos hoteles de Cataluña para asegurar, por orden del Gobierno de la Nación, el orden público y el cumplimiento de la legalidad en Cataluña, fueran expulsados de ellos, si fuera necesario, haciendo ruido durante toda la noche en los alrededores de sus alojamientos para no dejarles dormir, o difundiendo entre los turistas que estuviesen alojados en ellos o que tuvieran pensado hacerlo que se trataba de “represores que agreden a pacíficos demócratas ”, o escribiendo críticas negativas de los establecimientos en las redes sociales y en las webs  especializadas, a cuyo fin difundió los nombres de cuatro de dichos hoteles. Para ello, el querellado habría creado en 2 octubre 2017 la página personal de Twitter   #caphotelambpolicia que habría utilizado para los fines que se han descrito solo durante ese día y el día siguiente, 3 octubre 2017, con la finalidad ya mencionada, para publicar los mensajes siguientes:  “No doneu allotjament a qui us reprimeixi. Fora dels nostres hotels! No deixeu dormir en calma a qui us reprimeixi. Feu soroll tota la nit! “Les forces d’ocupació encara hi seran una temporada. Va per llarg i no els hi hem de facilitar res!”  “Que tots els futurs turistes sàpiguen amb qui comparteixen habitació: repressors que agredeixen a pacífics demòcrates ”  “Recomaneu a tothom a xarxes i a Tripadvisor l’Hotel Gaudí de Reus mentre aculli Policia repressora. No so benvinguts.“Llocs de Lleida on hi ha Guàrdia Civil i Nacional a: Aisaza Hoteles, Prat de la Riba 37, Hotel Real, Hotel Sansi”. El Fiscal, que describe como motivación específica de las expresiones que denuncia la de “intimidar o amedrentar  ” a los miembros de los cuerpos policiales alojados en establecimientos hoteleros de Cataluña, que atribuye genéricamente a las personas y organizaciones de “ideología independentista”, entre los que incluye al querellado, califica inicialmente los hechos descritos en su querella como constitutivos indiciariamente de un delito contra los derechos fundamentales y libertades públicas del art. 510 CP “e infracciones conexas al mismo ”, en relación con los arts. 14, 17, 18 y 19 CE, solicitando la práctica de diversas diligencias de investigación.


2.

El art. 510.1.a) CP dispone que sean castigados con una pena de prisión de uno a cuatro años y multa de seis a doce meses, entre otros,  “quienes públicamente  fomenten, promuevan o inciten directa o indirectamente al odio, hostilidad   ,discriminación o violencia  contra un grupo, una parte del mismo  o contra una persona determinada por razón de su pertenencia a aquél,  por motivos  racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología  , religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia, raza o nación, su origen nacional, su sexo, orientación o identidad sexual, por razones de género, enfermedad o discapacidad”. 
El antecedente más directo de este precepto se encuentra en el art. 165 ter CP 1973 , introducido por la L.O. 4/1995 de 11 mayo, sobre la apología de los delitos de genocidio , que a su vez citaba como normas internacionales justificadoras del mismo la Convención para la Prevención y Sanción del Delito de Genocidio , aprobada por la ONU el 9 diciembre 1948, y la Convención Internacional sobre la eliminación de todas las formas de Discriminación Racial  , aprobada por la ONU en 21 diciembre 1965, así como la doctrina proclamada por nuestro TC en su STC 214/1991 de 11 noviembre, que, al otorgar el amparo a una ciudadana de origen judío, que estuvo internada en un campo de concentración durante la II Guerra Mundial, frente a las sentencias de la jurisdicción civil que se habían negado a proteger su derecho al honor y el del pueblo judío ante las declaraciones de un conocido nazi en una revista de tirada nacional,   proclamó que “ni el ejercicio de la libertad ideológica ni la de expresión  pueden amparar manifestaciones o expresiones destinadas a menospreciar o a generar sentimientos de hostilidad contra determinados grupos étnicos, de extranjeros o inmigrantes, religiosos o sociales”. 
El precepto fue profundamente reformado por la L.O. 1/2015 de 30 marzo , de modificación del CP, a la luz de lo que venía determinado por la Decisión Marco  (DM) 2008/913/JAI de 28 noviembre 2008  relativa a la lucha contra determinadas formas y manifestaciones del racismo y la xenofobia mediante el Derecho penal  . La EM de dicha L.O. explicaba que la nueva regulación pretendía sancionar con una penalidad mayor “ las acciones de incitación al odio o la violencia contra grupos o individuos por motivos racistas, antisemitas u otros relativos a su ideología, religión, etnia o pertenencia a otros grupos minoritarios, así como los actos de negación o enaltecimiento de los delitos de genocidio, lesa humanidad o contra las personas o bienes  protegidos en caso de conflicto armado que hubieran sido cometidos contra esos grupos, cuando ello promueva o favorezca un clima de violencia, hostilidad u odio contra los mismos

”, previendo “ una agravación de la pena para los supuestos de comisión de estos delitos a través de internet u otros medios de comunicación social, así como para los supuestos en los que se trate de conductas que, por sus circunstancias, o  por el contexto en el que se produzcan, resulten idóneas para alterar la  paz pública o menoscabar gravemente el sentimiento de eguridad de los integrantes de los grupos afectados ”. La DM 2008/913/JAI, a su vez, era consecuencia de la Acción Común  (AC) 96/443/JAI de 15 julio 1996 , adoptada por el Consejo sobre la base del artículo K.3 del Tratado de la Unión Europea relativa a la acción contra el racismo y la xenofobia , debido a la preocupación  por las diferencias existentes entre las egislaciones penales europeas por lo que hace a las sanciones fijadas para ciertos tipos de conductas racistas y xenófobas, en la medida en que constituían un obstáculo para la ooperación judicial internacional. En cierto modo, son también antecedentes justificadores de esta norma penal tanto el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos  diciembre 1966, cuyo art. 20.2 declara que estará prohibida por la ley  “toda apología del odio nacional, racial o religioso que constituya incitación a la discriminación, la hostilidad o la violencia ”, como la Convención sobre la eliminación de todas las formas de discriminación contra la mujer  , hecho en Nueva York el 18 diciembre 1979, cuyo art. 2.b) establece el compromiso de los Estados firmantes de “adoptar medidas adecuadas, legislativas y de otro carácter, con las sanciones correspondientes, que  prohíban toda discriminación contra la mujer  ”, habiendo sido ambos ratificados por España (BOE Núm. 103 de 30 abril 1977 y Núm. 69 de 21 marzo 1984). 

3.

Respecto al art. 510 CP  nuestro TS ha declarado recientemente que:  “…sanciona a quienes fomentan promueven la discriminación, el odio o la violencia contra grupos o asociaciones  por distintos motivos que son recogidos en el precepto.. El elemento nuclear del hecho delictivo consiste en la expresión de epítetos, calificativos, o expresiones, que contienen un mensaje de odio  que se transmite de forma genérica. Se trata de un tipo penal estructurado bajo la forma de delito de peligro, bastando para su realización, la generación de un peligro que se concreta en el mensaje con un contenido propio del "discurso del odio", que lleva implícito el  peligro al que se refieren los Convenios Internacionales de los que surge la tipicidad  . Estos refieren la antijuricidad del discurso del odio  sin necesidad de una exigencia que vaya más allá  del propio discurso que contiene el mensaje de odio y que por sí mismo es contrario a la convivencia por eso considerado lesivo. El tipo penal requiere para su aplicación la constatación de la realización de unas ofensas incluidas en el discurso del odio pues esa inclusión ya supone la realización de una conducta que provoca, directa o indirectamente, sentimientos de odio, violencia, o de discriminación. De alguna manera  son expresiones que, por su gravedad  , por herir los sentimientos comunes a la ciudadanía,  se integran en la tipicidad  ” (STS2 72/2018 de 9 feb. FD1).


4.

 En cuanto a la tipicidad subjetiva, el TS declara que “no requieren un dolo específico  , siendo suficiente la concurrencia de un dolo básico que ha de ser constatado a partir del contenido de las expresiones vertidas; e ugar y de las circunstancias de su nacimiento, de su raza, de su sexo u orientación sexual, de su religión, de su opinión o de cualquier otra condición o circunstancia personal o social, motivaciones que son las que verdaderamente constituyen la amenaza a la convivencia, a la cohesión y a la paz social que el legislador ha tratado de prevenir mediante la tipificación de esta conducta. Se comprende así que, en la práctica, el art. 510 CP solo haya sido aplicado por nuestros tribunales como fundamento de una condena por expresiones de odio o de discriminación motivadas por razón del sexo o del género (STS2 72/2018 de 9 feb.) o de la orientación o identidad sexuales (SAP Madrid 23ª 762/2017 de 29 dic.; SAP Madrid 15ª 676/2017 de 30 oct.); o por razón de las dirigidas contra los inmigrantes africanos (JP 22 Barcelona de 11 dic. 2017) o contra los catalanes (SJI 8 Cerdanyola del Vallés 25/2017 de 15 mar.); o de las motivadas por el antisemitismo (SAP Navarra 55/2017 de 21 mar.), por razones políticas o ideológicas relacionadas con el racismo (JP 26 Barcelona 357/2017 de 10 oct.) o por la xenofobia (SAP Santa Cruz de Tenerife 2ª 107/2014 de 7 mar.). De hecho, en el último Informe anual  presentado por el Ministerio del  Interior  correspondiente al año 2016, sobre incidentes relacionados con delitos de odio en nuestro país, como parte de la estrategia integral aprobada por el Consejo de Ministros de 4 diciembre 2011 contra el racismo, la discriminación racial, la xenofobia y otras formas conexas de intolerancia , solo se hacía referencia a las siguientes motivaciones  típicas de los 1.272 delitos de esta clase registrados en nuestro país: antisemitismo (7), aporofobia (10), creencias o prácticas religiosas (47), discapacidad (262), orientación o identidad sexual (230), racismo y xenofobia (416), ideología (259) y discriminación por razón de sexo/género (41). 
Por su parte, la Comisión Europea contra el Racismo y la  Intolerancia  (ECRI) del Consejo de Europa, en su Recomendación General núm. 15 , de 8 diciembre 2015, relativa a la lucha contra el discurso de odio y memorándum explicativo , después de recordar, por un lado, la importancia esencial de la libertad de expresión y opinión y, por otro, la de la tolerancia y el respeto por la igualdad en la dignidad d todos los seres humanos en una sociedad democrática y pluralista, define el discurso del odio  como el “ fomento, promoción o instigación, en cualquiera de sus formas, del odio, la humillación o el menosprecio de una  persona o grupo de personas, así como el acoso, descrédito, difusión de estereotipos negativos, estigmatización o amenaza con respecto a dicha  persona o grupo de personas y la justificación de esas manifestaciones por razones de  raza , color, ascendencia, origen nacional o étnico, edad, discapacidad, lengua, religión o creencias, sexo, género, identidad de género, orientación sexual y otras características o condiciones  personales ”, que, cuando tenga por objeto “incitar a otras personas a cometer actos de violencia, intimidación, hostilidad o discriminación contras aquellos a quienes van dirigidas, o cabe esperar razonablemente que produzca tal efecto…, constituye una forma de expresión especialmente grave ” que justifica que sean “objeto de tipificación penal, en determinadas circunstancias ”.
 En este sentido, la ECRI recuerda que “ la obligación conforme al Derecho internacional de tipificar determinadas formas de expresión de incitación al odio, aun siendo de aplicación general, se estableció   para proteger a los miembros de  los colectivos vulnerables” De todas formas, la ECRI advierte, por un lado, que la sanción penal no será suficiente ni, en ocasiones, idónea para erradicar el discurso del odio, y, por otro lado, que “ hay formas de expresión que ofenden,  perturban o trastornan pero que, por sí mismas, no constituyen incitación al odio ”. Por ello, este organismo del Consejo de Europa recomienda a los Gobiernos de los distintos Estados miembros que “ actúen de forma adecuada y decidida contra el empleo en público del discurso de odio mediante normas penales, siempre que otras medidas menos restrictivas  puedan resultar menos eficaces, y se respete la libertad de expresión y opinión y, en consecuencia velen por que  se definan claramente los tipos penales  y se tenga debidamente en cuenta la necesidad de imponer una sanción penal  ”, asegurándose de que “ la persecución penal de estos actos delictivos se emprende de forma no discriminatoria y no se emplea para reprimir la crítica a las políticas oficiales, la oposición política o las creencias religiosas”

5.
Por lo tanto, no constituye el delito de odio del art. 510.1 CP cualquier expresión de hostilidad difundida públicamente contra una o más personas pertenecientes a un colectivo o grupo social identificable de personas, aunque sea claramente ofensiva y perturbadora de la paz social y del orden público. Por lo que se refiere específicamente a la motivación ideológica  del discurso de odio, que es la única que menciona de alguna forma el Ministerio Fiscal en su querella como motivadora de las expresiones de hostilidad atribuidas al querellado, la propia razón de ser del tipo penal, a la que ya nos hemos referido al describir sus precedentes internacionales, requiere que la motivación se encuentre, precisamente, en la ideología de los que constituyen el objetivo de las expresiones ofensivas, con independencia de la que pueda ostentar el autor o autores de aquellas. Por otra parte, no cualquier colectivo o grupo social de personas  puede ser víctima del delito del art. 510 CP, que por su propia definición típica solo puede referirse a aquellos que puedan considerarse vulnerables  y se identifiquen como tales por razón de alguna condición personal o social. La consecuencia es que el discurso de odio u hostilidad contra la autoridad o contra los agentes de la misma no puede ser sancionado conforme al art. 510 CP, sin perjuicio de las consecuencias penales previstas para aquellas expresiones y conductas llevadas a cabo contra ellos por razón o con ocasión del ejercicio de sus funciones que puedan ser constitutivas de la proposición para delinquir o de la  rovocación para la comisión de un delito o de apología del mismo, en los casos especialmente previstos en la ley (arts. 17 y 18 CP), entre los cuales se encuentran las referidas a los atentados y la resistencia grave a agentes de la autoridad (art. 553 CP); o que, en su caso, puedan ser calificadas de injurias y amenazas graves a las FFCCSE (art. 504.2 CP). Por otra parte, las expresiones que el Fiscal atribuye al querellado consideradas en sí mismas, con  independencia de la intolerancia y hostilidad que reflejan, no reúnen las características propias de un discurso de odio propio del delito del art. 510 CP   
En efecto, según la querella, todas ellas iban dirigidas genéricamente contra la “Policía ” y, en concreto, contra los agentes de la misma que habían venido a Cataluña por orden del Gobierno de la Nación y se encontraban alojados en diversos hoteles de esta Comunidad Autónoma, a los que, sin calificarlos expresamente de represores , aludía identificándolos frente a los destinatarios de los mensajes de Twitter   como los que “os reprimen ”, a fin de justificar seguidamente que, por ese motivo, debían ser expulsados de “nuestros hoteles”, para lo cual proponía a la generalidad de personas que pudieran leer sus mensajes y que estuvieren de acuerdo con ellos tres formas distintas: hacer “ruido ” por la noche para impedir que pudieran dormir, no facilitarles “nada” y hacer una  publicidad negativa  de los hoteles que les hubiesen facilitado alojamiento, informando en este caso a los turistas alojados en esos mismos hoteles de la problemática y escribiendo críticas de los establecimientos en las páginas de Internet especializadas en difundir información sobre ellos. 
Por lo demás, no consta o al menos nada se dice al respecto en la querella, que los mensajes hayan tenido alguna repercusión o efecto práctico, para los policías o para los establecimientos hoteleros, y, aunque procediendo de quien proceden, un diputado del Parlament de Catalunya , sugieren ―erróneamente― que su autor ostenta alguna potestad para poder limitar la libertad de circulación y la de residencia en el territorio de esta Comunidad Autónoma, la pretensión última que se contiene en los mismos resulta quimérica e irrealizable. 
En consecuencia, no procede admitir a trámite la querella interpuesta por el Ministerio Fiscal contra el Iltre. Sr. Ferran CIVIT i MARTÍ. En su virtud,
Parte dispositiva a SALA DE LO CIVIL Y PENAL del TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA ha decidido:
1.DECLARAR  su competencia para conocer de la querella promovida por el Ministerio Fiscal por un delito de odio del art. 510 CP contra el Iltre. Sr. Ferran CIVIT i MARTi

2.
INADMITIR
 la mencionada querella por no ser los hechos a que la misma se refiere constitutivos del mencionado delito, de conformidad con los razonamientos contenidos en el cuerpo de la presente resolución. Notifíquese la presente resolución al Ministerio Fiscal, con advertencia de que contra la misma cabe recurso de súplica ante esta misma Sala. Así lo mandan y firman el Excmo. Sr. Presidente y los Ilmos. Sres. Magistrados expresados al margen. Doy fe.






divendres, 7 d’abril del 2017

CONDEMNAT A 6 MESOS DE PRESÓ PEDRO VARELA PER EDITAR I VENDRE EL MEIN KAMPF SENSE TENIR-NE ELS DRETS D'AUTOR. PROPERAMENT SERÀ JUTJAT EN BASE AL NOU REDACTAT DE L'ARTICLE 510 DE CODI PENAL PER DIFUSIÓ D'IDEES GENOCIDES I PROVOCACIÓ A L'ODI.



La jutgessa de Barcelona Sonia Gutiérrez, titular del Jutjat Penal número 16 de Barcelona, ha condemnat a sis mesos de presó el llibreter i editor neonazi, Pedro Varela, fundador i propietari de la llibreria Europa situada al carrer de Sèneca de Barcelona, per editar i distribuir 4.375 exemplars de ‘Mein Kampf’ d’Adolf Hitler, sent conscient que els drets d’autor de l’obra pertanyien a l’estat alemany de Baviera, al qual haurà d’indemnitzar amb 67.637 euros. El judici es va celebrar el 2 de febrer, i el fiscal coordinador de Delictes d'Odi, Miguel Ángel Aguilar, va demanar una pena d'un any i mig de presó, considerant l'atenuant de la demora indeguda fins la celebració del judici. 
 La jutgessa ha condemnat a Varela per un delicte contra la propietat intel·lectual, i per això li imposa, a més de la pena de 6 mesos de presó, 1.080 euros de multa i un any d’inhabilitació per editar, publicar i vendre llibres. I ha considerat l’atenuant de dilacions indegudes, per la demora injustificada en la causa, que es va iniciar el gener del 2009, més del que plantejava el Fiscal.
 La magistrada sosté en la resolució que Varela va estar editant i distribuint el ‘Mein Kampf’ de Hitler entre el 1997 i el 2010, conscient que no tenia autorització i llicència per fer-ho, ja que els drets, que fins llavors corresponien a l’estat alemany de Baviera, drets d'autor que no van quedar lliures fins a l’abril del 2015. Segons la jutge, els exemplars es van distribuir a través de la mateixa llibreria Europa i d’editorials espanyoles i estrangeres, fins a arribar als 4.375 exemplars, fet que va reportar al neonazi 67.637 euros en beneficis.
 La sentència destaca que l’acusat va reconèixer ser autor de les edicions i la venda del llibre, si bé va al·legar que no sabia qui n’era el titular i que quan va tenir coneixement d’això en va continuar amb la distribució perquè, al seu entendre, Baviera ja no tenia drets sobre l’obra i era de «lliure ús». La sentència considera provat que l’estat de Baviera tenia aquest dret des de 1948.   
Així en rebutjar la versió de Varela que desconeixia que Baviera tenia aquests drets, recorda que,  com va manifestar el Fiscal en les conclusions definitives,  l’acusat és com va admetre en la vista, llicenciat en Història i Filologia Germànica i, per tant, «un gran coneixedor» de la història alemanya pel que havia de saber que Baviera en tenia el drets. La jutja també rebutja l’argument que els drets van quedar lliures l’abril del 2015, fet que va motivar que Baviera deixés de tenir interès per la causa, perquè, segons el seu parer, això no impedeix continuar endavant amb el procés, al no tractar-se d’una «despenalització» efectuada en la legislació espanyola. I recorda que, fins i tot aplicant la normativa alemanya, els drets d’autor estaven en vigor quan el neonazi va publicar l’obra sense autorització. 

La sentència rebutja la tesis de l'advocat de Varela, Fernando Oriente, que argumentava que el decret atorgant els drets d'autor a Baviera i impedint la seva edició  no era aplicable a Espanya, i que el que s'havia d'aplicar no era la llei de  propietat intel·lectual de 1987, sinó la de 1879.  En el judici Oriente, amb vinculacions personals i ideològiques amb la División Azul (tropes espanyoles que van lluitar a Rússia al costat de les forces alemanyes) va fer en el judici un extens al·legat contra la llei desnazificació alemanya i apropiació dels drets d'autor del llibre per part de l'estat Alemany i Baviera, que va qualifica d'il·legal i contraria als drets humans. Oriente va justificat també el dret a editar "Mi Lucha", amb l'argument que "és dels llibres més editats, més significatius i més coneguts, com el Quijote, la Bíblia, l'Alcorà o El capital de Marx". 
 La llibreria Europa fou tancada i precintada el passat juliol, estan el cas pendent de judici

VARELA JA HAVIA ESTAT CONDEMNAT I ESPERA ARA UN NOU JUDICI EN BASE EL NOU REDACTAT DE L'ARTICLE 510
Aquesta condemna és totalment independent del procés judicial iniciat l'estiu passat contra ell i la Llibreria Europa que es troba precintada en espera del judici. Anteriorment l'any 2010, Varela va ser condemnat a un any i tres mesos de presó per difusió d'idees genocides a través de la llibreria Europa. Va ingressar a la presó per reincident, donat que dos anys abans ja havia estat condemnat per motius similars. I el març de 2013 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar a l'Estat espanyol a indemnitzar a Varela amb 13.000 euros per la demora excesiva del seu primer procés judicial que va començar el 1996. 
Per aquell primer judici Varela va ser condemnat a cinc años de presó per negar i fer apologia de l'Holocaust (article 607-2 del Codi Penal) i per provocar odi i discriminació (article 510 del CP). Però ho va recórrer i es va plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat sobre si l'article 607.2 del Codi Penal entrava o no en contradicció amb la llibertat d'expressió. Anys més tard el Constitucional va declarar parcialment inconstitucional el 607-2 -llegir article meu al El País-, i l'Audiència va rebaixar la condemna a Varela a 7 mesos de presó. I posteriorment el Tribunal Europeu va condemnar a Espanya per la demora del procés.  

dimecres, 2 de juliol del 2014

XENOFÒBIA, VÍDEOS I DELICTES D'ODI. Article d'ahir al Periódico sobre agressió metro, Stroika i marc legal

 Urgeix actualitzar el Codi Penal perquè l’agressió racista no acabi castigada com a simple falta

XAVIER RIUS
Llegir a El Periódico 1 de juliol de 2014
Molta gent s’ha sorprès que qui acompanya l’autor principal de l’agressió del metro de Barcelona a un ciutadà asiàtic pengés a Youtube l’acció, ja que gràcies a la seva difusió la policia ha detingut el principal sospitós i ha identificat qui va penjar les imatges. Però no és en absolut gens estrany que aquesta acció hagi estat difosa pels seus autors ja que una de les finalitats d’aquestes accions és crear por entre els col·lectius als quals dirigeixen els seus atacs i aconseguir reconeixement en els ambients geogràfics o virtuals on es mouen aquests grups ultres.
Possiblement qui va penjar el vídeo des d’un compte identificable, va pecar d’excés de confiança, ja que una vegada que algú el va reproduir des d’un altre compte de Youtube amb l’objectiu de denunciar-lo, feia gairebé segura la seva localització. Potser van creure que, com passa tantes vegades, les víctimes no ho denunciaran. I van pecar també d’ingenuïtat ja que, com va passar amb l’agressió d’una noia equatoriana també al metro de Barcelona el 2007, tot i que pixelessin la cara de l’autor els vagons tenen càmeres que el deuen haver recollit. Però pel que s’ha difós dels autors i del compte de qui el va penjar a la xarxa sembla que es tracta de joves d’ideologia ultra, uns espanyols i un rus l’autor principal de l’atac.
Tot i que afortunadament els casos de violència ultra o racista que hi ha hagut a Catalunya són quantitativament menors que els que es donen a Madrid o València, són moltes les agressions que com aquesta poden emmarcar-se en els anomenats delictes d’odi. Tota agressió és condemnable, però s’entén per delicte d’odi aquells en què s’agredeix aleatòriament una persona per ser d’un determinat origen geogràfic o ètnic, d’una determinada religió, de certa condició sexual o per tenir una determinada ideologia. És a dir es refereix a les accions de violència o discriminació realitzades, generalment en grup, contra un magribí, un homosexual, un oriental, una noia amb trets americoindis o un «porc», és a dir un jove independentista o simplement d’esquerres, i en què s’elegeix la víctima gairebé a l’atzar. Evidentment també s’enquadren en els anomenats delictes d’odi les agressions realitzades per joves d’ideologia contrària, com ha passat algun 12 d’octubre a Barcelona a militants d’ultradreta.

Precisament es consideren presumptes autors d’un delicte d’assassinat en grau de temptativa amb l’agreujant d’odi ideològic, els que s’asseuen aquests dies al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona, per l’atac neonazi a la sala Stroika de Manresa del març del 2012, que va ser una venjança per una agressió de signe contrari. I al marge de quina sigui la sentència que se’ls imposi –hi ha un cúmul d’indicis però poques proves materials i els que ho van confessar al jutjat de Manresa ara ho neguen tot–, els Mossos d’Esquadra defineixen els processats com a membres d’un grup, en ocasions violent, que volia ser temut a les grades dels estadis de futbol.
A causa del marc legal insuficient a la majoria de països, el Consell de la UE va aprovar el 2008 la Decisió Marc 913 per modificar l’enfocament penal a la incitació pública, amb violència o sense, del racisme, la xenofòbia i a l’odi per motius ideològics ja que en molts casos, fora que es produeixin lesions greus, aquestes conductes acaben tipificades com a simple falta. I encara que aquesta normativa, que imposa penes de presó de fins a tres anys, havia d’haver entrat en vigor el 2010, a Espanya està a l’espera que s’introdueixi en la reforma del Codi Penal que debat el Congrés.

I és que no és el mateix una agressió per una discussió al carrer, que una agressió de grups que surten, com diuen, «de cacera» i, com veiem en el vídeo, peguen al primer oriental que troben viatjant sol, mentre un altre membre del grup ho grava per fer apologia a la xarxa. També s’ha de qualificar com a delicte d’odi pintar una esvàstica i un 88 –que significa heil Hitler – a la porta d’una mesquita, una sinagoga o un bar gai. Però lamentablement per la insuficient regulació penal, aquestes accions s’acaben considerant com a simple pintada, falta de danys o infracció de les ordenances cíviques, en lloc de delicte d’apologia de l’Holocaust i amenaces.
Per aquest motiu, accions com la que ha tingut lloc al metro han de motivar que s’actualitzi d’una vegada el Codi Penal per definir i castigar uns delictes que, a menys que per la seva difusió generin alarma social, no acostumen a comportar conseqüències penals importants als seus autors, els quals posteriorment, després del reconeixement obtingut entre els seus, es poden sentir més forts.

Xavier Rius, periodista. 
Leer en castellano en El Periódico