Xavier Rius, El Periódico, 12 de juliol de 2016
“LA EMBAJADA”, JUSTÍCIA A BANGKOK
La causalitat va fer que coincidís ahir el trepidant final de la sèrie de Antena3,
La Embajada, ambientada a Tailàndia, en què és condemnada a mort per tràfic de
drogues en un judici sense garanties i gairebé executada Ester, Úrsula Corberó,
filla de l'ambaixador espanyol, amb l'inici de judici a Bangkok del català
Artur Segarra, acusat a Tailàndia de l'assassinat de l'empresari David Bernat,
les restes del qual van aparèixer trossejades al riu Chao Phraya.
Segarra, natural i resident a Terrassa, que va fugir a Tailàndia després de
ser perseguit a Espanya per la seva participació al costat d'un notari, en una
xarxa que estafava a gent gran que, creient que contractaven una hipoteca
inversa, acabaven cedint i perdent el seu pis, era un vell
conegut dels grups ultres i neonazis catalans. En
2007 va formar part de la candidatura de Plataforma per Catalunya (PxC) a
Manresa i va donar una conferència a l'ara clausurada Llibreria Europa del
barri de Gràcia, sota el títol "¿Es menjaria el seu gat?", en la què
va defensar el vegetarianisme de Hitler
i els principis ecologistes del Partit Nacional Socialista Obrer Alemany
d'Adolf Hitler. Un
ecologisme que predicava el respecte a certs animals nobles, però que pel que
fa a l'espècie humana, propugnava una justificable i predeterminada supremacia
dels forts, enfront dels febles i inferiors. També
va formar part durant un temps dels Boixos Nois.
Els que coneixen a Segarra coincideixen que és una persona amb una gran capacitat dialèctica capaç de convèncer a l'altre de qualsevol cosa i, fins fa poc, qui sap si per aquesta predeterminació evolutiva en què creia Hitler, s'havia sortit sempre amb la seva. I sorprèn de les fotos i imatges que van arribar, primer de la seva detenció i ara l'inici del judici a Bangkok, que aparegui somrient com si la cosa no vagi amb ell. Mostrant els seus tatuatges al coll i pit de la Sagrada Família i Barcelona, sembla convençut que, en contra del que apunten les proves i testimonis, ell no va matar ni esquarterar a Bernat, i els diners del difunt que va arribar al seu compte corrent no va ser gràcies a les tortures que algú li va infringir perquè donés les contrasenyes dels comptes corrents.
Segarra, que pertanyia fa menys d'una dècada als cercles ultres de
Terrassa, va ser candidat de PxC a Manresa, per què hi havia un gran
distanciament entre els ultres de Terrassa amb els de la resta del Vallès
Oriental. Mentre
els ultres de Sabadell o Barberà eren de Brigades Blanquiazules de l'Espanyol,
castellanoparlants i fills de la immigració andalusa, els de Terrassa eren
majoritàriament de famílies catalanes i aficionats del Barça i els Boixos Nois,
i consideraven "quillos" a la resta d'ultres vallesans. Es
relacionaven amb els ultres de Manresa que per molt de Plataforma que fossin,
tenien els vuit cognoms catalans.
A Segarra se li demana la pena de mort, com a la que es va condemnar ahir en
la ficció d'Antena3 a Ester, en una trama que deu minuts abans del final de la
sèrie semblava que anava a condemnar a tots els innocents, i mentre els diplomàtics
i empresaris espanyols corruptes es sortien amb la seva, el sistema judicial
espanyol i tailandès castigaven cruelment a Luis, l'ambaixador que encarna Abel
Folk, i a la seva filla Ester rebent ja la injecció letal a la sala d'execució.
Deia ahir Abel Folk, en una entrevista emesa després del final de la sèrie, que molta gent li comentava que s'indignava amb l'evolució de la trama per com era d’injusta i la facilitat amb què triomfava el mal encarnat entre d'altres per Eduardo, el Ministre Conseller de l'ambaixada, que interpreta Raúl Arévalo. I és que en mentre a l'Espanya real, els polítics, empresaris funcionaris i diplomàtics corruptes, a poc a poc van caient, a la trama de la legació diplomàtica a Bangkok, només queien, morien o acabaven en presons espanyoles o tailandeses els honestos.
Deia ahir Abel Folk, en una entrevista emesa després del final de la sèrie, que molta gent li comentava que s'indignava amb l'evolució de la trama per com era d’injusta i la facilitat amb què triomfava el mal encarnat entre d'altres per Eduardo, el Ministre Conseller de l'ambaixada, que interpreta Raúl Arévalo. I és que en mentre a l'Espanya real, els polítics, empresaris funcionaris i diplomàtics corruptes, a poc a poc van caient, a la trama de la legació diplomàtica a Bangkok, només queien, morien o acabaven en presons espanyoles o tailandeses els honestos.
La sèrie, que se suma així a les excel·lents produccions televisives de
ficció espanyoles produïdes aquests dos últims anys, com El Príncipe, El Caso
-quina pena que no continuï! -, Bis a bis, o la catalana Nit i Dia, va acabar
ahir encongint
l'estómac a l'espectador fins l'últim segon, amb la brillant Úrsula Corberó -que
tant ha crescut des Física i Química- rebent resignada, però en pau, la
injecció letal. Va
ser un final similar al de "Execució imminent" de Clint Easwood, que
en la realitat no hagués estat així, atès que a Tailàndia sí que hi ha a les
presons nombrosos occidentals condemnats per tràfic de drogues, però des de fa
uns anys, per millorar la deteriorada imatge
del seu sistema judicial, no s'executa cap pena de mort que són commutades per
la cadena perpètua. I,
de vegades, l'expulsió del país de traficants occidentals condemnats al cap
d'uns anys de presó, és un element més de les negociacions comercials de
Bangkok.
Evident la pena de mort no és desitjable ni justificable en cap cas. Segarra
sempre somriu davant les càmeres, jutges i policies, creient-se les seves raons
i el seu discurs com quan presumptament estafava ancianes. Però
per més que somrigui, res fa pensar que hagi de ser absolt de l'assassinat,
tortures, extorsió de l'empresari David Bernat. I
en el cas probable que la condemna quedi en cadena perpètua o trenta anys, si
hi ha un hipotètic indult i extradició a Espanya, el seu destí serà complir la
pena per l'estafa per la qual va fugir d'Espanya. Llavors
haurem de confrontar el seu etern somriure amb les llàgrimes de les persones
que per creure en ell i la seva capacitat de paraula, ho van perdre tot a la
vida real.
Xavier Rius
Imatges de l'inici de l'execució d'Ester, ahir dinal de La Embajada, Antena3
Artur Segarra, somrient ahir al judici on se li demana pena de mort
Segarra defensant el vegetarianisme de Hitler a la Llibreria Europa
"LA EMBAJADA", JUICIO EN BANGKOK, ENTRE LA SERIE DE ANTENA3 Y LA PETICIÓN DE PENA DE MUERTE PARA ARTUR SEGARRA
La causalidad hizo que coincidiera
ayer el trepidante final de la serie de Antema3, La Embajada, ambientada en
Tailandia, en el que es condenada a muerte por tráfico de drogas en un juicio
sin garantías y casi ejecutada Ester, Úrsula Corberó, hija del embajador español,
con el inicio de juicio en Bangkok al catalán Artur Segarra, acusado en Tailandia
del asesinato del empresario David Bernat, cuyos restos aparecieron troceados
en el río Chao Phraya.
Segarra, natural y residente en
Terrassa, que huyó a Tailandia después de ser perseguido en España por su
participación junto a un notario, en una red que estafaba a ancianos que, creyendo
que contrataban una hipoteca inversa, acababan cediendo y perdiendo su piso,
era un viejo conocido de los grupos ultras y neonazis catalanes. En 2007 formó
parte de la candidatura de Plataforma per Catalunya (PxC) en Manresa y dio una
conferencia en la ahora clausurada Librería Europa del barrio de Gràcia, bajo
el título “¿Se comería su gato?”, en la que defendió el vegetarianismo de
Hitler y los principios ecologistas del Partido Nacional Socialista Obrero
Alemán de Adolf Hitler. Un ecologismo que predicaba el respeto a ciertos
animales nobles, pero que en lo referente a la especie humana, propugnaba una
justificable y predeterminada supremacía
de los fuertes, frente a los débiles e inferiores. También formó parte durante
un tiempo de los Boixos Nois
Los que conocen a Segarra
coinciden en que es una persona con una gran capacidad dialéctica capaz de
convencer al otro de cualquier cosa y, hasta hace poco, quién sabe si por esta
predeterminación evolutiva en la que creía Hitler, se había salido siempre con
la suya. Y sorprende de las fotos e imágenes que llegaron, primero de su
detención y ahora del inicio del juicio en Bangkok, que aparezca sonriente como
si la cosa no fuera con él. Mostrando sus tatuajes en el cuello y pecho de la
Sagrada Familia y Barcelona, parece convencido que, en contra de lo que apuntan
las pruebas y testigos, él no mató ni descuartizó a Bernat, y el dinero del
difunto que llegó a su cuenta corriente no fue fruto de las torturas que
alguien le infringió para que diera las contraseñas de las cuentas corrientes.
Segarra, perteneciente hace menos de una
década a los círculos ultras de Terrassa, fue candidato de PxC en Manresa,
porqué había un gran distanciamiento entre los ultras de Terrassa con los del
resto del Vallès Oriental. Mientras los ultras de Sabadell o Barberà eran de
Brigadas Blanquiazules del Espanyol, castellanoparlantes e hijos de la
inmigración andaluza, los de Terrassa eran mayoritariamente de familias
catalanas y forofos del Barça y los Boixos Nois, y consideraban “quillos” al
resto de ultras vallesanos. Se relacionaban con los ultras de Manresa que por
muy de Plataforma que fueran, tenían los ocho apellidos catalanes.
A Segarra se le pide la pena de
muerte, como a la que se condenó ayer en la ficción de Antena3 a Ester, en una
trama que diez minutos antes del final de la serie parecía que iba a condenar a
todos los inocentes y, mientras los diplomáticos y empresarios españoles
corruptos se salían con la suya, y el sistema
judicial español y tailandés castigaban cruelmente a Luis, el embajador que
encarna Abel Folk, y a su hija Ester, recibiendo ya la inyección letal en la
sala de ejecución.
Decía ayer Abel Folk, en una
entrevista emitida tras el fin de la serie, que mucha gente le decía que se
indignaba con la evolución de la trama por lo injusta que era y la facilidad
con que triunfaba el mal encarnado entre otros por Eduardo, el Ministro
Consejero de la embajada, que interpreta Raúl Arévalo. Y es que en mientras en
la España real, los políticos, empresarios funcionarios y diplomáticos corruptos,
poco a poco van cayendo, en la trama de la legación diplomática en Bangkok,
sólo caían, morían o acababan en cárceles españolas o tailandesas los honestos.
La serie, que se suma así a las excelentes
producciones televisivas de ficción españolas producidas estos dos últimos
años, como El Príncipe, El Caso –¡qué pena que no continúe!-, Bis a bis, o la
catalana Nit i Dia, terminó ayer encogiendo el estómago al espectador hasta el
último segundo, con la brillante Úrsula Corberó –que tanto ha crecido desde
Física y Química- recibiendo resignada, pero en paz, la inyección letal. Fue un
final similar al de “Ejecución inminente” de Clint Easwood, que en la realidad no
hubiera sido así, dado que en Tailanda sí que hay en las cárceles numerosos occidentales
condenados por tráfico de drogas, pero desde hace unos años, para mejorar la
deteriorada imagen de su sistema judicial, no se ejecuta ninguna pena de muerte
que son conmutadas por la cadena perpetua. Y, en ocasiones, la expulsión del
país de traficantes occidentales condenados al cabo de unos años de cárcel, es
un elemento más de las negociaciones comerciales de Bangkok.
Evidente la pena de muerte no es deseable
ni justificable en ningún caso. Segarra siempre sonríe ante las cámaras, jueces
y policías, creyéndose sus razones y su discurso como cuando presuntamente estafaba
ancianas. Pero por más que sonría, nada hace pensar que vaya a ser absuelto del
asesinato, torturas, extorsión del empresario David Bernat. Y en el caso probable
que la condena quede en cadena perpetua o treinta años, si hay un hipotético indulto
y extradición a España, su destino será cumplir la pena por la estafa por la
que huyó de España. Entonces deberemos confrontar su eterna sonrisa con las
lágrimas de las personas que por creer en él y su capacidad de palabra, lo
perdieron todo en la vida real.
