Manuel Andrino i Pedro Pablo Peña absolts de les seves declaracions del 12 d'octubre de 2013, cridant a utilitzar la violència per aturar el moviment independentista català

                             

Peña en primer terme, i Andrino darrera

La jutge Marta Navarro, titular del Jutjat Penal 8 de Barcelona, ha absolt al president d'Alianza Nacional, Pedro Pablo Peña, i al Cap Nacional de La Falange-FE, Manuel Andrino, de ser autors d'un delicte d'odi per les declaracions que van fer el 12 d'octubre de 2013 a Montjuïc en l'acte ultra organitzat pels grups autors de l'assalt de Blanquerna fet uns mes abans.  Acte en el que des de la tribuna Manuel Andrino va cridar a "matar per Espanya" per aturar el moviment independentista català. I Pedro Pablo Peña va advertir que "no hi haurà secessió sense sang" i que "el millor camí per combatre el separatisme és la violència". Declaracions que van ser enregistrades per diverses televisons, i que van ser fisn i tot criticades per Manuel Canduela, president de Democracia Nacional que també va intervenir en l'acte.    
 El fiscal de delictes d'odi, va demanar per a tots dos, tres anys de presó en el judici celebrat el 24 de març passat. 

Però la jutgesa afirma en la sentència que hi ha hagut errors en la instrucció, en no haver-se practicat prova suficient, malgrat la claretat del vídeos, cosa que segons la jutgessa, fa prevaldre la seva presumpció d'inocència en no havers-se precaticat prova suficient. I a partir d'aquí, en base al principi o teoria jurídica de "l'arbre enverinat", en haver-se fet malament la instrucció i tractament de les proves, tota la instrucció decau, no es pot parlar de cap delicte i no se'ls pot condemnar. No s'ha practicat prova de càrrec dels fets objecte d'acusació per la qual hagi quedat enervat el dret que de la presumpció d'innocència que gaudeix l'acusat, de manera que "només cal concloure que no han estat provats", afirma malgrat els vídeos de les seves intervencions. "Per això, i en aplicació del principi in dubio pro reo -en cas de dubte, favor de l'acusat-, "procedeix un pronunciament absolutori". I afegeix: "És per això, que hi dubtes raonables sobre la culpabilitat dels acusats, aplicant el principi in dubio pro reo, procedeix la seva absolució".

          

Manuel Andrino i Pedro Pablo Peña el dia que van der les declaracions, 12 d'octubre de 2013

EL TRIOMF DEL NACIONALISME TRUMPISTA CASTÍS D'AYUSO ATURA VOX i ENFONSA AL PSOE. Els morts no han votat i part dels vius li han agraït poder continuar a Madrid amb una certa normalitat.

             

Més enllà de l’absoluta derrota del PSOE i Ángel Gabilondo a Madrid, de la patacada d’Iglesias i la seva encertada retirada de la política, i l’esperançadora pujada de Más Madrid, el resultat de les eleccions d’ahir a Madrid, constata el triomf del populisme d’Ayuso i l’estancament de Vox que, afortunadament, no serà decisiu pel govern de Madrid, ni Rocío Monasterio obtindrà la desitjada vicepresidència de la comunitat. Vox ha pujat unes dècimes en comparació amb les autonòmiques de maig de 2019, però ha obtingut només la meitat de vots que va aconseguir a les generals de 2019. Així a tota la comunitat va obtenir 287.667 vots i un 8,88% a les autonòmiques de fa dos anys. 653.476 vots i un 18,34% a les generals de novembre de 2019. I ahir 330.660 i un 9,13%, passant de 12 a 13 diputats. No s’ha produït una pujada de Vox als barris obrers com va aconseguir en el seu dia el Front Nacional de  Jean-Marie Le Pen, tal com constaten els resultats de barris de renda més baixa com Carabanchel, que va aconseguir  el 7,52% a les autonòmiques de fa dos anys, un 15,42% a les generals de novembre de 2019, i ahir un 7,56%. A La Latina fa dos anys 7,59%, un 15,18 a les generals, i ahir un 7,77%. Al Puente de Vallecas un 5,32% da dos anys, el 12,18% a les generals i ahir 6,75%. I Vox tampoc ha mantingut l’ascens de les eleccions generals als barris rics de Madrid com el de Salamanca, que liderava fa un any les portetes contra els restriccions, on fa dos anys va obtenir  9.496 vots i un 11,64%, baixant ahir a 9.045 vots i un 10,35%.

La conclusió no pot ser altra que Isabel Díaz Ayuso amb el seu populisme nacionalista madrileny, i un discurs que recorda a Evita, Thatcher i a Donald Trump, més enllà de la seva no empatia cap a les persones que van als punts de repartiment d’aliments, “els mantinguts de la cues de la fam”, ha captivat a votant de tots els sectors socials. I amb el seu rebuig al tancament d’activitats i restriccions, s’ha guanyat no només el vots dels treballadors i empresaris autònoms dels sectors afectats, sinó de molta gent que ha agraït que mantingués una relativa normalitat.  

Fa uns anys quan anava molt a Madrid em deien que a Madrid, encara que haguessin nascut a Madrid, “tots tenim poble”. El poble dels pares o els avis on s’anava uns dies a l’estiu o al Nadal. Però més a més ara la meitat dels votants dels 5 milions de votants de la comunitat han nascut fora, en haver-hi hagut els últims vint anys una important migració de persones cap a la comunitat, molts procedents de les dues Castelles. Molts, sobretot els de classe mitjana, també tenen el seu piset o apartament a la costa valenciana. I quan va començar el confinament es va generar a molts llocs una madrilenyofòbia, i molts els madrilenys, també a l’estiu quan hi havia llibertat de moviments van sentir-se senyalats allà on anàvem com a transmissors del virus.

Però des del moment que va quedar en mans de les comunitats autònomes la magnitud de les restriccions i el toc de queda, la presidenta madrilenya va optar per prioritzar l’activitat econòmica, deixant que els centres comercials poguessin obrir i que els establiments de restauració obrissin fins les onze de la nit i, sense importar ja que el nombre de morts fos més gran que a la resta de l’estat, en ser ja només xifres, es despertà un nacionalisme madrileny, potser lligat al cert xovinisme de la capital d’Espanya. I aquest veïns de Madrid nascuts fora, i aquells que tenen poble i casa a altres comunitats, van sentir-se part d’un sentiment crescut a glop de cervesa tarda rere tarda, vespre rere vespre, que sabien que ells sí ho podien fer. Ells sí que eren lliures, a diferencia dels seus familiars o amics d’altres lloc d’Espanya. I la recepta certament dels Estats Units, de llibertat individual que ningú té dret a restringir-li, i de fer contents als empresaris, autònoms i treballadores, mantenint l’activitat econòmica, i una certa xuleria del personatge Ayuso, li ha donat aquesta aclaparadora victòria sacsejant la disjuntiva de “socialisme o llibertat”. Victòria que ha enfonsat al PSOE, ha aturat a Vox, però que té davant seu el creixement de Más Madrid liderat per una professionals sanitària per la que els morts i les retallades en salut, serveis socials i educació sí que importen.   

I un últim apunt. Sense desitjar-li cap mal a ningú m'alegro de l'enfonament de Ciudadanos. Un partit nascut de la incapacitat mental d'entendre que el català és la llengüa pròpia de Catalunya, i dementides com que aquí es castigava els nes a les escoles per jugar a pilota en castellà a lhora del pati. No desitjo cap mal a ningú, però crec que Inés Arrimadas només aportava odi i crispació, i celebro el seu fracàs.

Opino a El Nacional sobre el creixement de Vox i del feixisme i com s'ha d'afrontar

Opino en el repotatge de Nicolas Tomás a El Nacional sobre els factors que han fet créixer la ultradreta i el feixisme a Espanya i com s'ha d'afrontar o combatre, juntament amb Carolina Plaza Colodro  i Miquel Ramos

 Llegir en català al Nacional.

                                    

Leer en castellano en El Nacional

 

ADÉU A LES VEGUERIES. la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada l'any 1937

                                                    

Xavier Rius Sant, 29 d'abril de 20121, NacióDigital-NacióManresa

Una de les conseqüències de l'any llarg que portem de restriccions de mobilitat i confinaments canviants, és l'exercici mental de conèixer les divisions territorials administratives de Catalunya, de vegades aplicades amb sentit comú, de vegades amb una literalitat que per persones que viuen o treballen en terra de frontera, es veien abocats infringir la normativa si posaven un peu fora de casa en direcció equivocada.

Vaig treballar més de vint anys de professor de geografia i història i ciències socials a centres públics de primària i secundària de la segona ciutat de Catalunya, L'Hospitalet de Llobregat, i m'adonava que molts alumnes i moltes famílies no tenien clar que vivien en una ciutat diferent a Barcelona. L'expressió "aquesta tarda anem a Barcelona" era utilitzada amb el mateix sentit per un veí de Collblanc d'una banda de la Riera Blanca que administrativament era barri de Sants de Barcelona, que pels de l'altra que eren de L'Hospitalet. Vaig treballar molts anys al barri de Pubilla Cases i Can Vidalet, que alguns carrers fan de separació amb Esplugues, i si preguntaves als alumnes i fins i tot a alguns professors, a quina comarca estaven, et deien al Baix Llobregat, quan L'Hospitalet pertany al Barcelonès. Pau Vila va fer la divisió de comarques preguntant a cada poble on anaven a mercat, i ara potser la pregunta seria a quina zona comercial va la majoria els dissabtes. 

Mentre a la resta d'Espanya es confinaven per províncies, a Catalunya ho vam fer per zones sanitàries. I aquí es van trobar alguns que la seva zona no coincidia ni amb la comarca ni la província. Per exemple part nord del Maresme pertany a la zona sanitària de Girona. Després ens van confinar per comarques i el Moianès, comarca nova i petita, s'adonava que per comprar uns texans o unes sabatilles esportives o un telèfon mòbil, s'havia de buscar l'excusa d'anar al metge o per alguna gestió a Vic o Manresa i aprofitar-ho. I quan fa onze mesos permetien sortir a caminar o fer esport dins del municipi, a pobles com Navarcles o l'Estany, descobrien que a la que caminaven un quilòmetre, ja havien sortit del municipi i podien ser multats. Resultava que aquell bosc i camps "nostres" on tota la vida s'hi ha anat moltes tardes a passejar, ja no eren nostres. No sé com s'ho feien a Badia del Vallès, amb una extensió de 0'9 km2, si demanaven ajuda al seu veí universal, Antonio Díaz, el Mago Pop, per desafiar les lleis de l'espai sense creuar la frontera que tenien al darrera dels contenidors d'escombraries. 

Al mes de juny es van agrupar en una les tres zones sanitàries de l'Àrea de Barcelona, és a dir des de Sitges fins a mig Maresme, i els dos Vallesos, descongestionant l'àrea urbana continua barcelonina. Els que estem federats, com jo en un grup de muntanya hi han hagut monuments que ens podíem moure per fer esport per tot Catalunya i altres que només pel municipi o la zona sanitària. Amb l'últim confinament comarcal, si no t'entrenaves per una competició oficial, no es podia sortir de la comarca. I els ciclistes de Barcelona col·lapsaven la carretera de Vallvidrera, anant després cap el Tibidabo, tornant per l'Arrabassada, generant-se unes situacions d'absoluta perillositat amb els vehicles i gent caminant pels vorals. I les imatges de les platges de Barcelona abarrotades parlaven per sí soles. El tinent d'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, no es cansava de demanar que s'obrís Barcelona i es pogués anar a les platges del Prat, Castelldefels i Gavà que estaven buides. 

 

El Govern de la Generalitat va dir fa un mes que la desescalada en la que ara estem segurament no seria ni per municipis, ni comarques, ni per zones sanitàries, ni per províncies. Potser seria per vegueries. Un divisió administrativa medieval recuperada a finals de l'any 1937, després de derogar les nou regions aprovades el 1936, de les que la Catalunya Central amb Manresa com a capital era la setena, i d'aquí ve el nom del dirari Regió 7. El Parlament de Catalunya va recuperar les vegueries amb una llei de 2010, modificada l'any 2017, que mai s'ha aplicat, i en part congelada per la sentència de l'Estatut. Divisió que tampoc correspon a la divisió administrativa actual de la Generalitat, que fa que un docent o la família d'un alumne que ha de fer una gestió al Departament d'Ensenyament, si treballa o estudia a Centelles ha d'anar a Manresa, però si ho fa a Aiguafreda ha d'anar a Mataró.

Un servidor que tinc fama de friki dels mapes, aquest any molta gent em preguntava si l'endemà o el dissabte podia anar a tal lloc, o per on passar sense sortir de la comarca o divisió vigent aquells dies, i fins i tot per on podia fer-ho, fent trampes. Reconec que més enllà que a mi el carnet de premsa m'ha permès una relativa mobilitat, havent de fer sovint el full d'autorresponsabilitat, algunes vegades mirant el mapa, em recordava a mi mateix l'any 1997 a la Bòsnia dividida en tres zones o el 1999 i 2000 a Kosovo, mirant per on havia de passar per no creuar les línies o creuar-les on hi hagués un checkpoint fàcil de creuar. Ara pensava que m'hauria d'estudiar les vegueries, tot i que en meu entorn crec que seria molt fàcil i en tindria prou amb la de Barcelona i la Catalunya Central, amb el Moianès a la Catalunya Central, sent terra de frontera.

 

EMOCIONS i BALES A MADRID. Analitzo al Punt Avui la "Batalla de Madrid" i el debat de com informar i tractar a la ultradreta

 

El Punt Avui, dimecres 28 d'abril de 2021

Xavier Rius Sant, periodista 

Després del debatus interruptus de divendres a la Cadena SER amb Àngels Barceló, en què Rocío Monasterio posava en dubte l’autenticitat dels sobres amb bales enviats al ministre de l’Interior, a Pablo Iglesias i a la directora de la Guàrdia Civil, la campanya madrilenya i també la política espanyola han entrat en una nova dimensió. Tothom té clar que Madrid s’hi juga ara molt més que la presidència del govern autonòmic. I en vista de com va acabar el debat de candidats, s’aixequen moltes veus que retreuen als periodistes i als grups de comunicació certa responsabilitat per no haver fet, suposadament, el debat de com s’ha d’informar de la ultradreta, com s’han de tractar els discursos d’odi i com s’han de gestionar els missatges a l’estil de Trump, com els que fa la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso.

Els mitjans han d’evitar que siguin els ultres els que marquin l’agenda i els temes de debat. Però el problema és que, amb les seves provocacions, com hem vist a Madrid, la ultradreta pot ser capaç no sols de marcar l’agenda informativa, sinó també la política. Hi ha líders ultres que tenen una capacitat dialèctica que de vegades es menja l’entrevistador, atès que aquests líders, sobretot en mitjans que no els són afins, perceben qui fa l’entrevista o qui dirigeix el debat com un rival al qual contradir, desarmar i derrotar. I de vegades ho aconsegueixen. Evidentment, algunes mentides es poden desmentir, si no en el mateix moment, sí amb posterioritat, com les dades sobre les suposades pensions que cobrarien els menors estrangers no acompanyats. Però d’altres, sobretot quan es tracta d’un to desafiador, una gestualitat o insinuacions, són difícils de rebatre des de l’argumentació lògica i la veritat de les dades. Perquè la ultradreta sempre apel·la a les emocions, i alguns d’aquests líders saben com i quan ho han de fer.

Sí que hi ha mitjans digitals o a la xarxa, o alguna televisió, que poden difondre discursos d’odi i populistes plens de fake news. Però acostumen a ser mitjans privats escorats cap a la dreta o el sensacionalisme. Ho vam veure fa un any, quan alguns donaven oxigen a les teories conspiratives sobre la pandèmia. No té sentit preguntar-se si s’ha de convidar o no els líders dels partits parlamentaris ultres als debats de les televisions públiques durant la campanya, de la mateixa manera que, en una crònica escrita o televisiva sobre la discussió d’una proposta en qualsevol parlament o ajuntament, també s’ha d’informar del que defensa i el que vota un partit ultra, perquè probablement els vots d’aquests diputats o regidors seran clau perquè s’aprovi o es rebutgi. Passava en ajuntaments de Catalunya fa uns anys, quan Plataforma tenia 67 regidors, i els seus vots en molts municipis eren determinants perquè una proposta guanyés o perdés.

Comparem Vox amb el tractament que rep Le Pen a França i el cordó sanitari. Però entre Vox i Le Pen hi ha una diferència substancial. L’element nuclear de la irrupció de Vox no és el no a la immigració. És la defensa de la unitat d’Espanya i d’una Espanya totalment centralista. Per això, el PP i Ciutadans van legitimar Vox a Andalusia fent-lo soci des del primer minut. I aquí Vox i sectors del PP i els seus votants tenen el joc a favor, perquè Felip VI va legitimar el 3 d’octubre l’“A por ellos!”. La gent no vota Vox pel seu rebuig a la immigració i al matrimoni homosexual. Vota Vox perquè amb Catalunya té les coses clares, en contraposició amb els dubtes de Rajoy, que va ser derrotat l’1 d’octubre quan hi va haver urnes i paperetes. La gent vota Vox perquè creu que Pedro Sánchez ha pactat amb els “separatistes catalans” i els “bolivarians” de Podem.

I un últim apunt. A Madrid viuen una estratègia de tensió que a Catalunya va començar Ciutadans, quan deia que hi havia un enfrontament civil que trencava famílies i els nens eren castigats a l’escola perquè jugaven en castellà. Ho va fer, primer, Inés Arrimadas i, després, Cayetana Álvarez de Toledo des del Congrés. Veient la batalla de Madrid, el que fan i diuen Ayuso i Monasterio crec que les supera.

 Llegir al Punt Avui

        

AMENAZAS DE MUERTE ULTRAS. La consecuencia de que PP y C'S normalizaran a Vox como partido de gobierno para salvar España, y de criminalizar con mentiras al independentismo, normalizado el "A por ellos" también por el Rey, y deslegitimado al Gobierno de izquierdas acusado de pactar con independentistas (y terroristas), es normal que surjan lobos solitarios que amenacen de muerte para "salvar" España. ¿Pasará en la Puerta del Sol como en el Capitolio si gana la izquierda el 4-M?

 

Los gravísimos hechos ocurridos en Madrid los últimos días, con una candidata a la presidencia de la comunidad, Rocío Monasterio, vertiendo un desacomplejado discurso de odio y cuestionando la veracidad de las cartas con amenazas de muerte a Pablo Iglesias, al Ministro del Interior y a la Directora de la Guardia Civil, que han continuado hoy con una nueva carta amenzadora a la ministra, Reyes Maroto, son la consecuencia de la legitimación del "a por ellos!" que hizo la derecha española con el aval del discurso del Rey del 3 de Octubre. También de la legitimación y  aceptación como partido socio de gobierno que el PP y Ciudadanos hicieron de Vox desde su irrupción en Andalucía en diciembre de 2018, y de la deshumanización del independentismo y de los independentistas, gracias a cuyos votos Pedro Sánchez desalojó de la Moncloa a Mariano Rajoy.

Ante una nula capacidad de parte de bastantes medios y de la derecha de entender qué pasaba en Cataluña, legitimando mentiras como que aquí se castiga a los niños en las escuelas por hablar en español, y equiparando independentismo con nazismo y terrorismo, se deshumanizó un movimiento político y social que guste o no, comparte la mitad de la sociedad catalana. Y el Partido Popular con dirigentes como Cayetana Álvarez de Toledo, que competía en demagogia, crispación y mentiras con Inés Arrimadas, normalizó que se calificara de pro-terroristas a los independentistas catalanes. Lo he dicho muchas veces, la ultraderecha en España no tienen como epicentro principal de su discurso ni a los inmigrantes ni a las instituciones europeas. El fundamento de su ser es la defensa acérrima de la unidad de España y su incapacidad de entender la diversidad de pueblos y lenguas (España es una, no cincuenta y una) y de entender o comprender el porqué de las legítimas aspiraciones de quienes com más o menos apoyos no quieren continuar siendo parte de España.         

Con ex dirigentes del PP, como José María Aznar, que sigue creyendo que el verdero autor de los atentados del 11-M fue ETA, y sectores del mismo PP exigiendo más mano dura con Cataluña y Euskadi (abortando si fuera posible la disolución de ETA porque contra ETA luchaban mejor), surgió Vox, que se les permitió crecerse ejerciendo de acusación popular el Tribunal Supremo, donde muchos de sus jueces y fiscales calificaron al indepedentismo pacífico de ser violento, pretendiendo aplicar la misma estrategia que con ETA. 

Una vez deshumanizado y criminalizado el enemigo, resultó que el independentismo dio sus votos en la moción de censura contra Rajoy, que llevó a Pedro Sánchez al gobierno. Gobierno que acabaría siendo de coalición con Podemos. Y la derecha tumpista y determinados medios también deshumanizaron a Podemos al calificarlos de bolivariano y chavista. Repitieron una y otra vez que el gobierno PSOE-Podemos era legal pero ilegítimo.   

Y en Madrid hay una presidenta, Isabel Díaz Ayuso, que emula los métodos y el lenguaje de Trump, Bolsonaro y Matteo Salvini, con su eslogan de "comunismo o libertad", su Madrid first, que compite con la dirigente de Voz, Rocío Monasterio, que miente y lo tergiversa todo constantemente. Pero esta competencia de Ayuso con Monasterio no niega que ambas ya han pactado ponerse de acuerdo para gobernar Madrid.

Esta descalificacion del adversario, y la consderación que el gobierno de Pedro Sánchez se sustenta del apoyo de partidos terroristas y separatistas, legitima evidentement que surjan lobos, solitarios o no, que amenacen con balas o cuchillos, como así ha acurrido. Y mientras Vox hace dos años y medio sí tomó en serio la amenaza del vigilante de seguridad y tirador de Terrassa, Manuel Murillo, que pedia ayuda por Whastapp para matar a Pedro Sánchez, y Ortega Smith conminó a la dirigente de Vox de Sabadell que le informó de los Whatsapps, de denunciarlo a los Mossos d'Esquadra, ahora Rocio Monasterio cuestiona la autencidad de las amenazas. Y de la mano de Díaz Ayuso incedia e intoxica como Trump, quien por cierto acabó lanzando a sus hooligans a asaltar el Capitolio. Esta es la consecuencia de la toma de partido del rey Felipe VI, de la radicalización del PP y de la normalización como partido patriota de gobierno de Voz. Esperemos que si el 4-M ganan en Madrid las izquierdas nadie se crea legitimado para asaltar su Capitolio. Porque en las redes y digitales salvadores de España ya se insinua que puede haber pucherazo con  una imposible amnipulacióndel voto por correo, y en la redes se dice que el PSOE repetirá lo que ocurrió el 11M para desalojar a Aznar de la Moncloa. Quienes dicen o insinuan eso, siguen creyendo que las bombas de los trenes las puso ETA.       

Entevista al Diari de Sabadell sobre els discursos d'odi com evitar i sancionar els insults racistes o homòfobs

 Llegir a la web del Diari de Sabadell

LA JUNTA ELECTORAL CENTRAL DESESTIMA EL RECURSO DE ALZADA CONTRA LA PROCLAMACIÓN DE LA CANDIDATURA DE FALANGE 4M, SIN ENTRAR A ANALIZAR SI DOS DE SUS MIEMBROS ESTÁN INHABILITADOS, ALEGANDO QUE EL RECURSO LO HA PRESENTADO POR UNA ENTIDAD NO LEGITIMADA AL NO SER NINGÚN PARTIDO NI CANDIDATURA

La Junta Electoral Central ha acordado hoy desestimar el recurso de alzada interpuesto  por la asocición de abogados DRETS, contra la proclamación de la candidatura unitaria de las dos Falanges, encabezada por Manuel Andrino Lobo, y con Jesús Fernando Fernández Gil de número 8, ambos condenados e inhabilitados por la sentencia firme de Blanquerna, al enetender que DRETS no esá legitimado para recurrir la proclamación d ela candidatura.

 

 

                  

L'ARMADURA DEL REI, Un llibre necessari per conèixer l'abast del buidatge d'arques públiques fet per la familia reial durant dècades, amb la complicitat o silenci de la classe política i l'autocensura dels mitjans. Ho explico al Triangle

 

El Triangle, 21 d'abril de 2021  

 Xavier Rius Sant, periodista

Leer el artículo en castellano en el Triangle

Aquest no és un llibre contra la monarquia. Aquest és un treball periodístic exhaustiu que revela com i qui va forjar la cuirassa que va blindar Joan Carles de Borbó durant dècades”. Així comença el llibre L’armadura del rei, d’Albert Calatrava, corresponsal de TV3 a Madrid, Eider Hurtado, d’Euskal Telebista, i , de Público, editat en català per Ara Llibres, i en castellà per Roca Editorial. Un extens i profund treball d’investigació sobre la desacomplexada manera d’enriquir-se del rei Joan Carles, que comença a costa de comissions milionàries en la compra del petroli que arribava a Espanya, continua amb el buidatge de les arques públiques, de comissions cap a la seva persona d’obres i infraestructures que empreses espanyoles feien a Espanya o a l’altra punta del món, o de donatius de les monarquies de l’Orient Mitjà. Un rei que es creia intocable, i que en la seva caiguda accelerada pels culebrons amorosos amb Corina, la cacera a Botswana i la investigació judicial a Suïssa, sembla que no té cap mena de sentiment de culpabilitat.

Joan Carles no entenia que el jutge Castro investigués la infanta i Iñaki Urdangarín pel cas Nóos per unes comissions sense importància. I no entén com Espanya, i fins i tot el seu fill, se li han girat d’esquena, a ell, que ho va fer tot per Espanya i perquè el seu fill algun dia rebés la corona, com així ha estat. Dades, fets i testimonis, que van ser descrits i ordenats per primera vegada com un tot en el reportatge d’Euskal Telebista El virus de la Corona, d’Eider Hurtado, emès també per TV3, dos mesos abans de la fugida del rei.

El llibre no només té la virtut d’ajuntar, explicar cronològicament i relacionar una sèrie de fets, que ja se sabien o s’intuïen sobre el caràcter de depredador de diners del rei emèrit, per més que la immensa majoria dels mortals de l’Estat espanyol no imaginéssim la magnitud del robatori i del saqueig. Que un rei campechano vagi de caceres i tingui amants d’alguna manera l’humanitzava.

 

Però el llibre mostra a base de dades, la magnitud i la impunitat depredadora del rei, si bé en molts casos les fonts d’aquesta confessió col·lectiva, queden en l’anonimat.

Significativa és la petició de deu milions de dòlars que el juny del 1977 fa Joan Carles per carta al xa de Pèrsia, Reza Pahlavi, per tal d’ajudar la dèbil UCD d’Adolfo Suárez, que havia guanyat les eleccions, perquè pogués resistir l’embat del PSOE i PCE, que rebien diners de Willi Brandt, Veneçuela i els països comunistes. Una petició de la qual no sabrà res Adolfo Suárez, perquè la inferioritat econòmica del partit de la UCD era només una excusa per recaptar en benefici propi.

El llibre deixa clar en diversos capítols que la monarquia espanyola se sustenta gràcies a l’ajut i el suport incondicional del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), primer de Felipe González, després de José Luis Rodríguez Zapatero, i ara de Pedro Sánchez. I aborda les dues confirmacions com a rei, del pare i el fill, el 23-F i el discurs del 3 d’octubre. Discurs que va decebre també els monàrquics catalans, que volien que Felip VI oferís una alternativa al conflicte català.

El llibre acaba narrant els últims moviments de Felip VI, com la renúncia als diners de fundacions de les quals és beneficiari, el pensament de Pedro Sánchez i de part del PSOE, que creuen que Felip VI es va equivocar amb el seu discurs del 3 d’octubre. Fet que ha convertit la figura del rei com la principal reivindicació del PP i Vox, amb Abascal acabant tots els actes amb un “¡Viva su majestad el Rey!”.

El llibre parla de la nova armadura que es construeix, no per salvar al rei emèrit, sinó Felip VI, ja que sense el suport del PSOE, que no vol obrir el meló constitucional, la monarquia tindria els dies comptats. Jo aquí discrepo una mica. Gràcies al 3 d’octubre Felip ha aconseguit el suport de bona part de la població espanyola. I si un dia el PSOE obrís el meló, l’opció republicana no tindria forces per consensuar l’alternativa, perquè aniria dividida amb projectes diferents. Uns voldrien aprofitar l’obertura del meló per incloure-hi el dret a decidir de Catalunya i Euskadi, fet que per res del món acceptarien la majoria de dirigents territorials del PSOE.

Així doncs, em permeto afegir a les tesis del llibre que, mentre el conflicte de Catalunya estigui obert, el rei disposarà de la millor de les armadures.

 

   

          

            

La Junta Electoral Provincial de Madrid no considera inhabilitats a Manuel Andrino i Jesús F Fernández, números 1 i 8 de la candidatura de La Falange

                      

Manuel Andrino, al centre, i Jesús Fernado Fernández, darrera

La Junta Electoral de Madrid, tot i la denúncia del col·lectiu d'advocats Drets cap a la llista unitària de La Falange del 4-M, per haver inclòs de cap de llista a Manuel Andrino i en el lloc número 8 a Jesús Fernado Fernández, condemnats en sentència ferma per l'assalt a Blanquerna, no els considera encara inhabilitats i manté la llista per  les eleccions del 4 de maig, tal com es va presentar i proclamar. Llista que tot i anar a nom de Falange Española de la JONS, es conjunta també amb La Falange-FE. De número 1 hi va el cap nacional de La Falange-FE, Manuel Andrino, i de 2 al cap nacional de Falange Española de las JONS, Norberto Pico. Avui el Boletín Oficial de la Comunidad de Madrid publica els canvis a la llista del PP sense Toni Cantó, però no fa cap esmena a la llista de La Falange. I és que la Junta Electoral Provincial va decidir ahir segons l'acord número 27, notificat aquest matí que "no s'acredita que estiguin privats del sufragi per sentència ferma"  

Els condemnats pel cas Blanquerna tenien ordre d'entrada a presó per la setmana passada i la propera  per complir les penes de dos anys i set o nou mesos. Però l'Audiència de Madrid ha suspès de nou l'ingrés en espera de la petició d'indult i del recurs presentat també davant del Tribunal Constitucional per tal que es computi la condemna per dos delictes diferents: interrompre un acte públic i desordres públics, per separat, i així beneficiar-se de no haver d'entrar a presó en ser penes menors a dos anys.  

Norberto Pico

Segons m'ha dit Norberto Pico el compliment de la condemna, inclosa la pèrdua de dret al sufragi passiu està suspès pendent de diversos recursos. Aquest garantisme de l'Audiència de Madrid contrasta amb el tractament als presos independentistes, tant pel fet que el seus recursos no van suspendre l'ingrés a presó com que es va impedir que Oriol Junqueres exercís el seu dret de prendre possessió de l'acta d'eurodiputat.

                                                          

 

Vox celebra telemáticamente su Asamblea General Ordinaria a causa de la pandemia. En el fondo no cambia la toma de decisiones dado que las votaciones ya se realizaron en las anteriores con votación telemática, sin poder presentar enmiendas y leídos los resultados se aprobaban por aclamación a la búlgara

        

                  

A causa de la pandemia Vox ha celebra hoy sábado 10 de abril la Asamblea General Ordinaria de 2021 a la que han asistido físicamente sólo los miembros del Comité Ejecutivo Nacional (CEM) y con otros cargos del partidos coenecatos por videoconferencia. De hecho poco ha cambiado en comparación con anteriores asambleas generales, dado que en las tres anteriores ya se aprobaron los puntos sometidos a votación por aclamación a la búlgara, tras votación telemática realiuzad los días anteriores, con uns sitema que no permitía proponer ni defender enmiendas las votaciones que se hicieron por vía telemática los dias anteriores, más allá que sí se permitiera la presencia de afiliados para escuchar los paralmentos de Santiago Abascal, Javier Ortega Smith.   

                              

L' associació d'advocats DRETS, impugna davant la Junta Electoral de Madrid i la Junta Electoral Central la candidatura de La Falange en tenir de número 1 i número 8, dos condemnats per Blanquerna amb sentència ferma de presó i inhabilitació

 

(Actualitzat: La Junta Electoral Central desestima el recurs en considerar que DRETS no està legitimar per interposar-lo)

L'associació d'advocats Drets  ha impugnat davant la Junta Electoral Provincial de Madrid i de la Junta Electoral Central la candidatura de Falange Española de las JONS, llista conjunta de FE-JONS i La Falange-FE, en tenir de candidats en el lloc 1 i 8, a Manuel Andino, i Jesús Fernando Fernández Gil, condemants pel cas Blanquerna amb sentència ferma de presó i inhabilitació, 

En l'escrit presentat es recalca que un dels membre de la Junta Electoral Central, Andrés Palomo del Arco, va formar part de la Sala del Tribunal Suprem que va dictar la sentència condemnatoria i coneixerà la sentència de pesó i inhabilitació.

Els condemnats per Blanquerna tenien ordre d'ingres per aquesta setmana i la propera, però  l'Audiència Provincial ha suspes el seu ingrés en haver presentat nous recursos al Tribunal Constitucional i estar pendents de l'indult.

 

 

 

Imatge del judici

 Jesús Fernando Fernandez i Manuel Andrino